Se repetix l’història

Se repetix l'història

Per Edu Vanacloig

Fa tres anys, just per estes mateixes dates, escrivia un artícul titulat “Sentiments enfrontats”, per desgràcia no es pot recuperar, ya que el mig a on se publicà no existix a hores d’ara.

Pero be, vos relataré breument el seu contengut; en ell, explicava la situació que vixquí com a pare en assistir a la cerimònia de graduació del meu fill en el pas de primària a la ESO.

En principi deuria haver segut un dia inoblidable, un dia per a recordar i fruir del moment de vore el teu fill passar a una nova etapa.

I aixina estava sent, fins al moment en el que escomençaren a llegir els chiquets un escrit.

Òbviament l’havia redactat el seu tutor, per a posar-vos una miqueta en situació, diré que, per aquell temps, el seu tutor tindria uns 25 anys, o siga, que vos podreu fer una idea de l’enfocament en la seua formació acadèmica en matèria llingüística referent al valencià.

El citat text que llegiren els chiquets, cada u un fragment, estava avivat de catalanismes , “aleshores, doncs, aquest, avui, etc.”.

La primera que sentí fon “avui”, i m’aplegaà com si em colpejaren la cara, a cada lletra que llegien més nerviós me posava, mirava a un costat i a l’atre i a soles vea cares de felicitat dels pares, cap mostrava ni el més mínim signe de preocupació per lo que estaven sentint.

Crec que era l’únic que era conscient de l’atrocitat llingüística que s’estava cometent, al assistents restants, o directament ni els importava el contengut d’eixes paraules, més allà de vore feliços els seus fills, o simplement tenien tan interiorisat tot eixe tipo de paraules que les assimilaven com a pròpies; a tal punt ha aplegat la catalanisació que les senten com si foren genuïnes.

Intentí oblidar-me del tema i fruir del moment, no parar atenció a lo que estaven dient, solament a la cara del meu fill, a la felicitat del moment, pero m’era impossible, a cada paraula que sentia se me regiraven els budells.

Per un moment desigí no tindre informació al respecte, no entendre del tema i ser com qualsevol atre pare: “un borrego més”, pero per desgràcia no era el cas.

Com si d’una correguda de bous se tractara, l’estocada final me l’assentaren quan sentí la cançó que posaren de banda sonora, en un vídeo molt emotiu que el tutor s’havia preocupat de preparar, com era d’esperar ya que casi la totalitat dels grups musicals en Llengua Valenciana són catalanistes, esperava les típiques paraules catalanes, pero per a acabar-ho d’apanyar estava cantat directament en català, i en buscar el grup per internet la seua pàgina web era “.cat”.

Res més que comentar senyoria.

En fi, tres anys més tart li ha aplegat el dia al meu fill chicotet, esta volta em proponguí prendre-m’ho d’una atra forma, no parar atenció a lo que cap atre pare assistent li anava a parar atenció.

I tot pareixia escomençar be, no sé si pel resultat en les votacions de “castellà o valencià”, en les que en la classe del meu fill ixqué castellà, o perque n’hi ha prou chiquets de fòra de Valéncia enguany i per a que els familiars ho entengueren millor; la qüestió és que esta volta l’escrit preparat pel tutor del meu fill era en castellà.

Enguany elegiren a un chiquet i a una chiqueta per a llegir el text i fer de presentadors de l’acte, ¿endevineu quin chiquet fon l’elegit?

Correcte, fon el meu fill, i el llegí en castellà, sí, ya sé que molts pensareu que seria més llògic ya que som valencians fer-ho en la nostra llengua materna, pero més val castellà que català.

Fins llavors pareixia que esta volta me n’aniria manco calent, tot havia anat millor, a lo manco, llevat que en eixe saló sempre acabem tots suant, sobre haver aire acondicionat fa la sensació d’estar en un forn.

Aplegava el moment de vore el vídeo emotiu en fotos de l’evolució dels chiquets des d’inicis de primària a hores d’ara, aclariré abans que no es tracta del mateix tutor que tingué el meu major, encara que sí són de la mateixa edat més o menys i ademés són molt amics.

No sé si fon per l’àudio de la sala o per la remor moguda pels pares com a reacció a les fotos dels fills, pero a penes podia distinguir lo que dia la cançó, sé que era en valencià aixina que donaré per fet que en realitat estarien amollant catalanades, pero m’ho estava passant superbé perque centrí la meua atenció en les imàgens i no no vaig parar atenció a la lletra.

Fins que se m’ocorregué baixar una miquiua la mirada i viu en la pantalla del proyector el nom en el que el professor havia alçat el vídeo en el seu ordenador personal, “La meva pel·lícula 13”.

Pufff, no poguí evitar amollar: ¡M’agrada la fruita!

Acte seguit li feren entrega al tutor un regal dels pares en agraïment per l’adoctrinament català al que somet als nostres fills, i en resposta nos dedicà unes paraules.

Òbviament estes ya foren en català, més o manco ya estic acostumat a sentir-lo i encara que m’entra ràbia ya no em sorprén massa, pero entre tot lo que dia em quedí en una frase: “Yo ya m’he acomiadat dels vostres fills”, i vos jure que no tenia ni idea de qué volia dir, tinguí que buscar la paraula.

L’història es tornà a repetir, com l’ultima volta, me trobí en sentiments enfrontats.

¿Fins quàn seguirem tolerant estos agravis?

¡O despertem, o en dèu anys està tot perdut!

Voldria ser estúpit

Voldria ser estúpit

Per Edu Vanacloig

“És millor estar callat i paréixer estúpit que parlar i aclarir els dubtes definitivament”

Groucho Marx.

En esta frase escomençarem l’artícul de hui analisant l’estupidea humana. Són molts els que parlen sobre este concepte, pero en estes llínees mostrarem el paralelisme en lo que nos atany a nosatros, la llengua valenciana.

Segons nos diu Dietrich Bonhoeffer:

L’estupidea és un enemic més perillós que la malícia. Podem protestar contra el mal i, si és necessari, impedir-lo per l’us de la força, pero contra l’estupidea estem indefensos.

Ni les protestes ni l’us de la força conseguixen res ací, puix en eixos moments la persona estúpida inclús se torna crítica, i quan els fets són irrefutables, simplement els deixa de costat com si foren intranscendents. En tot açò, la persona estúpida, en contrast en la maliciosa, està completament satisfeta de sí mateixa i, en irritar-se fàcilment, se torna perillosa i es llança a l’atac.

Per esta raó, se requerix major cautela que en un maliciós, mai intentarem persuadir a l’estúpit en raons, perque és un destrellat i perillós.

L’estupidea no és un defecte intelectual sino humà. Hi han sers humans que són d’un intelecte notablement àgil pero estúpits, i uns atres que són intelectualment prou trompellots pero tot manco estúpits. Cada fort ascens del poder en l’esfera pública, ya siga de caràcter polític o religiós, infecta d’estupidea a gran part de l’humanitat. Com si fora una llei sociològica-sicològica, el poder d’u necessita l’estupidea de l’atre i, en conversar en ell, u sent que no està tractant en absolut en una persona, sino en eslògans, consignes i coses per l’estil que s’han apoderat d’ell. Està baix un enchís, cegat, maltractat i somés a abús en el seu propi ser. Havent-se convertit aixina en una ferramenta sense sentit, la persona estúpida també serà capaç de qualsevol mal i al mateix temps incapaç de vore que està fent-ho.

¿Vos sonen estes paraules? ¿Quantes voltes haveu discutit en algun pancatalaniste i sempre responen en les mateixes paraules? Són com diu Bonhoeffer engranages d’una maquinària que s’aprofita d’estos estúpits enchisats en eixos eslògans que llunt de ser certs defenen encaridament fent-nos mal a tots i fent-se mal ad ells mateixa pensant que tenen la raó.

De tots és sabut que quan li rebats alguna afirmació a un pancatalaniste, est actua com si fora intranscendent per molt irrefutable que siga i si insistixes se torna agressiu.

Pero ¿quí meneja eixa maquinària? Lo que està clar és que no és este grup dels estúpits sino un atre del que parlarem més avant.

Una atra persona de la que parlarem és Carlo Maria Cipolla, que, en el seu ensaig Les lleis fonamentals de l’estupidea humana, nos descriu lo que per ad ell són les cinc lleis:

La primera llei afirma que:

Sempre i inevitablement cada u de nosatros subestima el número d’individus estúpits que circulen pel món.

¿Som realment meninfots? Els valencians sempre hem pensat que tota esta gent que vol afonar-nos eren quatre gats, que nosatros ne som més i tenim molt clara la nostra identitat i la nostra llengua. A la vista està que subestimàrem el número d’estúpits i estem patint les conseqüències per no actuar quan tot escomençà.

La segona llei afirma que:

La provabilitat de que una persona determinada siga estúpida és independent
de qualsevol atra característica de la mateixa persona.

Lo més llògic seria pensar que un mege, un advocat o inclús un professor d’universitat deurien ser persones inteligents pero res més llunt de la realitat, puix perfectament podrien ser estúpides; ilustrades en la seua matèria, pero estúpides.

La tercera llei afirma que:

Una persona estúpida és una persona que causa un dany a una atra persona o grup de persones sense obtindre, al mateix temps, un profit per a sí, o inclús obtenint un perjuí.

Centrant-nos en el tema valencià, en la tercera llei estaríem parlant de totes les persones que pensen que estan defenent la llengua valenciana pel fet de parlar-la i en realitat ho estan fent en catalencià, dient i escrivint aleshores, doncs, gaudir, esmorzar, aquest, xiquet, platja, i un llarc etcétera. I lo pijor d’açò és que estan plenament convençuts d’estar fent un be, i la trista realitat és que estan fent un mal per a tots i també per ad ells mateixa, contribuint a la substitució de la nostra llengua per una atra aliena.

La quarta llei afirma que:

Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. Els no estúpits, en especial, obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància, tractar o associar-se en individus estúpits se manifesta infaliblement com un costosíssim erro.

Un estúpit a soles no pot fer-nos molt de mal, pensaríem, pero no som realment conscients del mal que poden fer milers d’estúpits junts defenent la mateixa teoria o dient la mateixa mentira, a la fi es torna una realitat per a tots els estúpits, i recordeu que en són molts. Que el valencià siga un dialecte del català o que Valéncia la repoblaren els catalans quan la reconquista de Jaume I són alguns eixemples de falàcies escampades pels estúpits.

La quinta llei afirma que:

La persona estúpida és el tipo de persona més perillosa que existix, l’estúpit és més perillós que el malvat.

Poc més podem dir, ad estes altures ha quedat prou clar que una persona malvada és més predictible que una estúpida, podem vore de llunt les seues intencions, pero, en canvi, l’estúpida actua sense trellat i, en no saber cap a on poden anar les seues actuacions la fan tornar un perill en potencia.

Segons estes lleis Cipolla classifica a les persones en quatre categories:

  1. Inteligents: Persones que, a través de les seues accions, se beneficien tant de sí mateixes com dels demés.
  2. Inútils: Estos individus no causen dany als demés, pero tampoc contribuïxen al benestar general.
  3. Malvats: Són aquells que obtenen beneficis a costa dels demés.
  4. Estúpits: En esta categoria es troben els que perjudiquen als demés en les seues accions mentres, al mateix temps, se danyen a sí mateixos.

Extrapolant estes categories al nostre tema, podríem posar dins del grup dels inteligents no necessàriament a gent ilustrada, sino a tot aquell valencianiste que participe activament en la defensa de la idiosincràsia valenciana, com, per eixemple, membres i colaboradors actius d’entitats com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat, l’Institut d’Estudis Valencians, el Centenar de la Ploma, per nomenar-ne algunes de les moltes que hi han. Escritors en llengua valenciana que gasten les normes d’El Puig, aixina com les editorials que publiquen eixos llibres, encara que en fer-ho reduïxen les vendes i els beneficis. També inclouríem ací als numerosos activistes valencians que per rets socials combaten el pancatalanisme en senyes irrefutables.

Dels inútils poc es pot dir; són estes persones que no tenen ni idea del conflicte que patim, pero tampoc perjudiquen la situació, més be són víctimes sense saber-ho.

¿Recordeu que vos diguí que parlaríem més avant de quí menejava la maquinària dels estúpits? Puix ha arribat el moment, els malvats, ací posaríem als integrants d’entitats catalanistes, com ara Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, Xarxa Vives, Plataforma per la Llengua, Institut Ramon Llull, Fundació Full, Societat Coral el Micalet, etcétera. A l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, als partits polítics com Compromís (acèrrims defensors del pancatalanisme), i al restant de partits a banda i banda de l’espectre polític que, tant per les seues accions com per les inaccions, han contribuït a la proliferació del catalanisme en detriment de lo valencià.

A soles nos queden els estúpits dels que ya hem parlat prou. Ací posaríem a totes les persones influenciables que han caigut preses dels malvats i sense ser conscients els fan el treball brut. En general ací hi hauria gent de diferents esferes socials.

Per a Cipolla, la verdadera perillositat no residix en la maldat, sino en l’estupidea, ya que els estúpits són impredictibles i poden causar danys sense considerar les conseqüències.

A voltes en tot açò, VOLDRIA SER ESTÚPIT, per a no ser conscient, per a ser un borrego més i no patir sabent tot lo que nos està succeint, tots els atacs a la nostra volguda llengua valenciana i en general a tota la nostra idiosincràsia, pero en acabant el trellat inclina la meua balança i pense, NI VULLC, NI SOC, NI SERÉ MAI ESTÚPIT, lluitaré dia a dia per fer-me un lloc entre els inteligents, i tractar d’obrir els ulls a tots els que puga.

Acabem puix en atra frase d’u dels manco estúpits de l’història, Albert Einstein:

Hi ha dos coses que són infinites: lestupidea humana i lunivers; i no estic segur de lo segon