Per Lucas Grao i Silvestre

Des de que, en 1707, els decrets de nova planta llevaren la llengua valenciana de l’administració, esta patí una decadència progressiva, sobretot a nivell escrit, per més que autors com Carles Ros, autèntic precursor de la Renaixença, tractaren d’impulsar-la per mig de tractats d’ortografia, diccionaris i atres materials didàctics.

Cap a mitan sigle XIX, la Renaixença valenciana, inspirada en els moviments romàntics europeus, nos portà de nou la llengua valenciana a l’escena lliterària, si be, la falta de models llingüístics que reflectiren l’evolució progressiva de la llengua, nos deixà alguns problemes encara sense resoldre. S’establiren dos bandos perfectament identificats i socialment oposts; per una banda, els elitistes poetes de guant o llemosinistes, que emulant als clàssics dels sigles XIV i XV, feyen us d’un llenguage que obviava l’evolució pròpia de la llengua, ancorats en els Jocs Florals i a sovint influenciats per les corrents catalanistes; per l’atra, els poetes d’espardenya, els populars, aquells que arribaven a la gent a través dels seus escrits i que, si be reflectien la llengua parlada pels valencians, seguien gramaticalment les normes establides per la RAE per a la llengua espanyola.

En 1887, Josep Nebot, (Vilarreal, 1853–Valéncia ciutat, 1914), publicà en Las Provincias un artícul baix el títul de ¿Quousque Tandem?, a on, davant el desgavell ortogràfic tant d’uns, com d’atres, feya crida a tots els escritors valencians per a la realisació d’un congrés filològic per tal de consensuar un model ortogràfic que reflectira la llengua valenciana, a lo manco en la seua caent popular, aquella que aplegava a la gent del carrer per mig de la prensa satírica o els populars sainets teatrals.

Llevat de l’entusiasme de Constantí Llombart, fundador de Lo Rat Penat i que moriria un poc més tart, la proposta de l’archiver de l’Universitat de Valéncia tingué poc d’èxit, qüestió que no el malcorà i, llunt d’abandonar el proyecte, s’embarcà en la confecció de la seua obra.

Aixina, en l’any 1894, en les principals llibreries de les tres províncies valencianes i pel mòdic preu de 2 pessetes, se podia adquirir l’última novetat editorial de l’imprenta Ripollés i que gràcies a la tecnologia, nosatros podem descarregar en format PDF en el següent enllaç. Una llectura molt recomanable per a entendre el context llingüístic de l’época i l’honest esforç de Josep Nebot. En les seues pàgines, a banda d’un aclaridor pròlec i l’artícul de prensa ¿Quousque Tandem?, trobarem el desenroll i l’explicació d’esta gramàtica popular, que a juí de Josep Nebot i pels motius adés descrits, havia de ser diferent d’una gramàtica clàssica, qüestió que deixava a Lo Rat Penat o «quien tenga autoridad para ello», segons les seues paraules.

Anys més tart, en vista que ningú fea front a la dita llabor, fon ell mateixa qui s’encarregaria de redactar-la en la seua obra Tratado de Ortografía Clásica, editada en 1910 i antecessora de la Gramática Elemental de la Llengua Valenciana, que redactaria el filòlec de Benimarfull, Lluís Fullana i Mira en 1915 per al Centre de Cultura Valenciana, encomanat per la Diputació de Valéncia. No és intenció d’estes llínies entrar a valorar l’obra de Nebot des d’un punt de vista llingüístic, pero sí deixar constància del seu treball, fruit del seu amor per la llengua valenciana. Sense dubte, podem considerar l’obra de Josep Nebot, junt en els treballs posteriors del filòlec i religiós Lluís Fullana i Mira, com la sòlida base sobre la que se normativisà la llengua valenciana en les actuals Normes d’El Puig, raó per la qual recomane, de nou, trobar una vesprada d’agost per a la seua llectura.