Per Lucas Grao i Silvestre

Nos trobem davant de l’edició facsímil d’un dels monuments lliteraris de la Valéncia del Sigle d’Or i en general, de l’història de la lliteratura llatina i universal, per ser la primera obra lexicogràfica d’una llengua romanç.

En 1472, any en el que el notari valencià, Joan Esteve, escrigué la seua obra, la ciutat i regne de Valéncia vivia la seua màxima época de lluentor, i era referent econòmic i cultural dins dels territoris de la Corona Aragonesa.

Liber Elegantiarum és un llibre pensat per a facilitar l’ensenyança del llatí, conformat en un ampli recull de frases fetes i expressions valencianes ordenades alfabèticament, en la seua equivalència a la llengua llatina.

En la recomanable passejada per les seues pàgines, a banda de conéixer i assaborir el lèxic ya consolidat de la llengua valenciana, podrem fer-nos idea d’alguns dels temes que ocupaven el pensament valencià del sigle XV, puix el seu autor descriu sense rubor situacions escatològiques, “Alça la cama dreta e lança un gran pet”, “La gata nostra ha cagat sobre lo llit”, aixina com atres de contingut sexual, “Ences o conmogut de luxuria”, “Home afeminat”,  “La ha fotuda”, “Qui tenia gran membre”, o inclús referents als famosos bordells de la ciutat, “En lo temps passat era la millor dona de totes”, “Bordells”, traduït al llatí com a prostibulum.

Potser, eixa proximitat a la realitat quotidiana que descriu Liber Elegantiarum, fora el motiu pel que el notari va imprimir la seua obra en la república veneciana, fugint de l’inquisició valenciana, puix havem de recordar que la ciutat valentina ya contava en imprentes des de 1474, any en que s’imprimí Obres e trobes en lahors de la Verge Maria, primer text lliterari imprés en la península Ibèrica.

Si be és cert que el Vocabulaire Latin-François de Louys Garbin veu la llum en Ginebra en 1487, dos anys abans de l’impressió en Venècia del nostre Liber Elegantiarum, l’autor valencià fa constar en el seu colofó l’any 1472 com a data d’escritura, alvançant-se d’esta forma al text francés. Ya en 1490, se publicà en Sevilla l’obra Uniuersale Compendium Vocabulorum d’Alfonso de Palencia, el primer diccionari llatí-romanç (de Castella), dos anys més tart, en 1492, el Lexicon hoc est Dictionarium ex sermone latino in hispaniensem, d’Elio Antonio de Nebrija, voria la llum en Salamanca.

En 1988, baix el patrocini de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, junt en la Diputació de Castelló i l’Ajuntament de la dita ciutat, totes governades pel PSPV, s’encarregà l’impressió del present volum, que conta en un estudi preliminar del reconegut filòlec catalaniste Germà Colón i Domènech, qui, fent gala del conegut autoodi valencià, omet senya tan important i rellevant com la que donem a continuació i que s’arreplega en el colofó de l’obra per a goig i orgull de tots els valencians.

I és que el nostre benvolgut notari, tingué a be estampar en el colofó de la seua obra l’identitat llingüística de la mateixa: Llatina i Valentiana lingua.

Crida l’atenció, o directament resulta indignant, el fet que el senyor Colón i Domènech no faça referència a la dita senya tan destacable, tant o més, com el fet de que este volum, que per cert se pot conseguir per a penes quatre euros en moltes llibreries de Valéncia ciutat, haja segut imprés fòra de les nostres fronteres. Sí, precisament en el lloc a on tots esteu pensant. Fa al cas, puix una de les sentències del nostre notari, diu: “Qui no te vergonya tot lo mon es seu”.           Aprofite estes llínies per a denunciar que les nostres autoritats no hagen tengut la deferència de dedicar a tan ilustre autor un carrer o avenguda, una biblioteca, una càtedra d’estudi o qualsevol espai públic, qüestió esta que resulta inaudita donada la seua importància. Anime, puix, ad esta casa d’amadors de les glòries valencianes a ser els primers en crear un espai en honor a tan celebèrrima figura o be a la seua obra, el Liber Elegantiarum.