Per Antonio Moreno Martínez
Ara, per primera volta en estos últims mesos, anem a creuar l’Atlàntic i a desembarcar en el port de la ciutat de Nova York, com si fórem un grapat de mariners que acaben d’aplegar allí de permís. Un dia en Nova York (1949) fon la primera película que dirigiren junts Stanley Donen i Gene Kelly, i una de les primeres de l’història del cine en eixir al carrer en les càmares al coll. La capital del món nos espera. ¡Tenim un dia sancer!
Si fa unes semanes passejàrem tranquilament pels carrers de París baix la pluja, hui proponem fer una visita a Nova York, aprofitant la llum d’un dia solejat. Farem una visita plena de moviment i de música, en la mirada sempre atenta de Gene Kelly i Stanley Donen. Encara que ya hem vist la capital del món en multitut de películes, anuncis i series de televisió, Un dia en Nova York ostenta la primícia de ser un dels primers musicals (pot ser el primer d’ells) en eixir al carrer i filmar els números de ball en escenaris naturals. Setantacinc anys més tart de la seua estrena, esta película de la MGM s’ha consolidat com un dels millors musicals de tots els temps, un musical que rebé en el seu moment l’Oscar a la banda sonora de Leonard Bernstein i de Roger Edens.
Un dia en Nova York fon la primera película dirigida per la parella Gene Kelly i Stanley Donen, i obtingué un rotunt èxit en tot lo món, un món que eixia d’una guerra terrible. Més avant, vindrien dos musicals més: la genial Cantant baix la pluja (1952), en Debbie Reynolds i Donald O’connor (provablement, el millor musical de l’història); i la simpàtica (encara que menor) Sempre fa bon orage (1955), en la magnètica presència de Cyd Charisse.
Sense oblidar Alçant l’àncora (1945),estrenadauns pocs anys abans, Un dia en Nova York inicia l’época dorada del musical americà; una década en la que els musicals volen deixar arrere la lluita convocant al públic en películes alegres, coloristes i vitals, a on el geni de Kelly i la MGM van a lluir en una energia desbordada front a l’elegància més clàssica de Fred Astaire, Ginger Rogers i la RKO de l’auster blanc i negre.
Entre molts atres, tres jóvens mariners: Gabey (Gene Kelly), Chip (Frank Sinatra) i Ozzie (Jules Munshin) apleguen en un permís i molta ilusió al port de Nova York. Per aprofitar el poc de temps que tenen —només un dia—, baixen del barco a tota virolla. Un estibador que acodix al seu lloc de treball per a iniciar la seua tanda, en vore’ls, els diu: «Ei, chicons, ¿per qué tanta pressa?». «Només disponem de vintiquatre hores, i no coneixem Nova York», responen ells. «¿I qué voleu vore en un dia? ¿Qué penseu que podeu fer?», torna a preguntar l’home. Sense mirar-lo i en un uauuuu ben fondo que els ix de la gola i un somriure joyós com a resposta, els jóvens mariners es dirigixen corrent cap a la ciutat que espera, als seus peus…
En vintiquatre hores, els chics, visitaran —des de la primera escena de la película, a modo d’introducció—, els icons més coneguts de la ciutat que mai dorm —encara que yo no m’atreviria a dir tant—. En eixe temps, tindran un bon grapat d’aventures i s’enamoraran d’unes chiques que van trobant-se pel camí: una antropóloga (Ann Miller); una aspirant a actriu (Vera-Ellen); i una peculiar taxista (Betty Garret), que els portarà d’una banda a l’atra de la ciutat en l’intenció de trobar a la chica de Gabey, Ivy, l’aspirant a actriu que ha segut elegida Senyoreta Metro del mes i que ell ha vist en un cartell penjat en les parets d’una estació del suburbà, durant la visita.
En les notes de la cançó «New York, New york» en les veus dels tres amics, vestits de blanc, els vorem creuar el pont de Brooklyng —que havem vist tantes voltes en la gran pantalla—, els vorem passejar per Wall Street i pels carrers i botigues de Chinatown; visitar l’estàtua de la Llibertat i acostar-se al Skyline de Manhattan en el ferri de Staten Island. Els vorem viajar en el metro, córrer com a folls pels jardins de Washington Square, cavalcar per Central Park i pujar al Rockefeller Centre per a contemplar, prop del cel, l’Empire State Bulding i l’edifici Chrysler, un poquet més a la dreta.
En els anys, moltes d’estes imàgens de Nova York, que descobrírem en Un dia en Nova York han quedat unides, de forma indeleble i per a sempre, a grans películes; mentres que atres moments decine, per sí mateixa, han fet de la ciutat un reconegut icon d’un estil de vida, en tot lo món i en la memòria d’una gent a la que li agrada volar a l’atre costat de la gran pantalla. Al passejar i vore el pont de Queensboro —que va des de l’illa de Manhattan fins al barri de Queens—, és impossible no rememorar el Manhattan (1979) de Woody Allen; o no pensar en Això diuen que era en Amèrica (1984) —possiblement la millor película de Sergio Leone—, al contemplar el pont de Manhattan —entre els edificis de l’atra vora del riu—, voltats per l’evocadora música de Ennio Morricone… O be, caminar per la Quinta Avenguda, en rompre el dia, i detindre-nos un instant per a mirar l’escaparat de Tiffany’s i vore, inexorable, a Audrey Hepburn de Desdejuni en diamants (1961), de negre, menjant-se un croissant, en ulleres de sol, una película que transformà Nova York en una ciutat estranya i sofisticada per a l’eternitat…
I és que Nova York, com totes eixes grans ciutats del món és, són, molt més que allò que contemplem en la pantalla, quan s’apaga la llum de la sala i sona la música.
En un dia a soles, no tindrem prou de temps per a visitar Nova York —encara que en diverses guies nos proponen un itinerari tancat en lo més significatiu—. ¡Ya els ho dia l’estibador als jóvens mariners al principi de la película! Pero penseu que si els protagonistes d’Un dia en Nova York gojaren de la ciutat i trobaren l’amor abans de tornar de nou al barco, tot és possible…
En qualsevol cas, no patiu, tornarem en una atra ocasió per a recórrer els seus carrers, ¡tenim molt de cine per davant!
