Per Edu Vanacloig

Fa tres anys, just per estes mateixes dates, escrivia un artícul titulat “Sentiments enfrontats”, per desgràcia no es pot recuperar, ya que el mig a on se publicà no existix a hores d’ara.

Pero be, vos relataré breument el seu contengut; en ell, explicava la situació que vixquí com a pare en assistir a la cerimònia de graduació del meu fill en el pas de primària a la ESO.

En principi deuria haver segut un dia inoblidable, un dia per a recordar i fruir del moment de vore el teu fill passar a una nova etapa.

I aixina estava sent, fins al moment en el que escomençaren a llegir els chiquets un escrit.

Òbviament l’havia redactat el seu tutor, per a posar-vos una miqueta en situació, diré que, per aquell temps, el seu tutor tindria uns 25 anys, o siga, que vos podreu fer una idea de l’enfocament en la seua formació acadèmica en matèria llingüística referent al valencià.

El citat text que llegiren els chiquets, cada u un fragment, estava avivat de catalanismes , “aleshores, doncs, aquest, avui, etc.”.

La primera que sentí fon “avui”, i m’aplegaà com si em colpejaren la cara, a cada lletra que llegien més nerviós me posava, mirava a un costat i a l’atre i a soles vea cares de felicitat dels pares, cap mostrava ni el més mínim signe de preocupació per lo que estaven sentint.

Crec que era l’únic que era conscient de l’atrocitat llingüística que s’estava cometent, al assistents restants, o directament ni els importava el contengut d’eixes paraules, més allà de vore feliços els seus fills, o simplement tenien tan interiorisat tot eixe tipo de paraules que les assimilaven com a pròpies; a tal punt ha aplegat la catalanisació que les senten com si foren genuïnes.

Intentí oblidar-me del tema i fruir del moment, no parar atenció a lo que estaven dient, solament a la cara del meu fill, a la felicitat del moment, pero m’era impossible, a cada paraula que sentia se me regiraven els budells.

Per un moment desigí no tindre informació al respecte, no entendre del tema i ser com qualsevol atre pare: “un borrego més”, pero per desgràcia no era el cas.

Com si d’una correguda de bous se tractara, l’estocada final me l’assentaren quan sentí la cançó que posaren de banda sonora, en un vídeo molt emotiu que el tutor s’havia preocupat de preparar, com era d’esperar ya que casi la totalitat dels grups musicals en Llengua Valenciana són catalanistes, esperava les típiques paraules catalanes, pero per a acabar-ho d’apanyar estava cantat directament en català, i en buscar el grup per internet la seua pàgina web era “.cat”.

Res més que comentar senyoria.

En fi, tres anys més tart li ha aplegat el dia al meu fill chicotet, esta volta em proponguí prendre-m’ho d’una atra forma, no parar atenció a lo que cap atre pare assistent li anava a parar atenció.

I tot pareixia escomençar be, no sé si pel resultat en les votacions de “castellà o valencià”, en les que en la classe del meu fill ixqué castellà, o perque n’hi ha prou chiquets de fòra de Valéncia enguany i per a que els familiars ho entengueren millor; la qüestió és que esta volta l’escrit preparat pel tutor del meu fill era en castellà.

Enguany elegiren a un chiquet i a una chiqueta per a llegir el text i fer de presentadors de l’acte, ¿endevineu quin chiquet fon l’elegit?

Correcte, fon el meu fill, i el llegí en castellà, sí, ya sé que molts pensareu que seria més llògic ya que som valencians fer-ho en la nostra llengua materna, pero més val castellà que català.

Fins llavors pareixia que esta volta me n’aniria manco calent, tot havia anat millor, a lo manco, llevat que en eixe saló sempre acabem tots suant, sobre haver aire acondicionat fa la sensació d’estar en un forn.

Aplegava el moment de vore el vídeo emotiu en fotos de l’evolució dels chiquets des d’inicis de primària a hores d’ara, aclariré abans que no es tracta del mateix tutor que tingué el meu major, encara que sí són de la mateixa edat més o menys i ademés són molt amics.

No sé si fon per l’àudio de la sala o per la remor moguda pels pares com a reacció a les fotos dels fills, pero a penes podia distinguir lo que dia la cançó, sé que era en valencià aixina que donaré per fet que en realitat estarien amollant catalanades, pero m’ho estava passant superbé perque centrí la meua atenció en les imàgens i no no vaig parar atenció a la lletra.

Fins que se m’ocorregué baixar una miquiua la mirada i viu en la pantalla del proyector el nom en el que el professor havia alçat el vídeo en el seu ordenador personal, “La meva pel·lícula 13”.

Pufff, no poguí evitar amollar: ¡M’agrada la fruita!

Acte seguit li feren entrega al tutor un regal dels pares en agraïment per l’adoctrinament català al que somet als nostres fills, i en resposta nos dedicà unes paraules.

Òbviament estes ya foren en català, més o manco ya estic acostumat a sentir-lo i encara que m’entra ràbia ya no em sorprén massa, pero entre tot lo que dia em quedí en una frase: “Yo ya m’he acomiadat dels vostres fills”, i vos jure que no tenia ni idea de qué volia dir, tinguí que buscar la paraula.

L’història es tornà a repetir, com l’ultima volta, me trobí en sentiments enfrontats.

¿Fins quàn seguirem tolerant estos agravis?

¡O despertem, o en dèu anys està tot perdut!