Per Antonio Moreno Martínez

Audrey Hepburn, davant de Tiffany’s, en un vestit negre i un croassant en la mà, se convertí, sense dir una sola paraula, en un intemporal icon de la ciutat de Nova York. Pero, encara que mai vixqué en París, l’elegància de l’actriu i la seua purnejant mirada feren d’ella l’image perfecta de la moda parisenca, en Una cara en àngel (1957). Hui, tornem ad eixe París, en els tocs personals d’Hubert de Givenchy i Stanley Donen.

París és, encara hui, una de les ciutats més visitades del món. I possiblement, el cine té alguna responsabilitat en est èxit. Cal recordar que la primera película exhibida en públic —Eixida dels obrers de la fàbrica Lumière (1895),dels Lumière— fon rodada en França.

En els temps en que viajar no era habitual, més allà de les pàgines d’un llibre, París lluïa en les pantalles com l’idílic destí que tots volien visitar. Pero no desdenyem als francesos que sempre han sabut vendre el seu París d’edificis i cels grisos en una història plena de color i matisos, com si foren agents comercials de primer orde: la folla Belle Époque, l’exquisitat de l’art nouveau, la forta atracció que eixercí sobre els escritors estrangers de laGeneració Perduda, l’esplendor, en suma, de la seua moda —des de l’alta costura fins al prèt-à-porter—, l’inconfonible aroma dels perfums de la Rue de Paix, i, per descontat, la riquea d’una cuina de fama internacional.

En Sabrina (1954), París representa la felicitat; eixe paraís del que la jove filla d’un chòfer, Sabrina (Audrey Hepburn), torna transformada en una experta i sofisticada cuinera i una elegant dòna capaç d’atraure al ric fill dels propietaris de la casa a on treballa son pare, David Larrabee (William Holden), que mai s’havia fixat en ella i del que creu haver estat enamorada des de sempre.

París i la moda han compartit pantalla, i títuls de crèdit, en les més belles actrius de l’història del cine, en major o menor d’èxit. Des del fallit intent de Robert Altman en Prêt-à-porter (1994), protagonisada per Julia Roberts, Sophia Loren, Kim Basinger, Anouk Aimée, Cher, Claudia Schiffer i Lauren Bacall —entre moltes atres—, finsa la simpàtica El demoni vist de Prada (2006) en Meryl Streep i Anne Hathaway —a l’espera d’una segona part per a la pròxima primavera—. En canvi, més de quaranta anys abans, Una cara en àngel (1957) representà l’image perfecta d’un ensomi.

La película, narra l’encontre de Dick Avery (Fred Astaire) —fotógraf d’una important revista de moda neoyorquina—, en Jo (Audrey Hepburn) —una jove dependenta d’una llibreria del Greenwich Village—. Ell va en busca d’una cara nova que represente a la dòna americana del moment. Jo —en el fondo, una intelectual—, encara que no compartix el món de les revistes de moda, accepta convertir-se en eixa model en tal de poder viajar a París per a conéixer al professor Flostre (Michel Aucleir), un afamat existencialista.

Només aplegar a París, els tres protagonistes —Dick, Jo i Maggie Prescott (Kay Thompson), directora de la revista—, en la falsa promesa de retirar-se a descansar, no poden resistir-se i recorren els més icònics i personals racons del seu París particular, en una salutació —Bonjour, Paris—,que convida a viure la felicitat d’estar ahí. En companyia d’ells, descobrirem: l’Arc del Triumf, els Camps Elisis, l’Òpera Garnier, el Sacré Coeur, la Place Vendôme, la Rue de la Paix, la catedral de Notre Dame, els passejos del Sena, els carrerons de Montmartre, la vista de París des de la plaça Louis Michel, les escales del pont d’Iéna…, fins a arribar, tots a l’hora, a la part més alta de l’emblemàtica Torre Eiffel.

En una inoblidable banda sonora de George Gerswhin, assistirem, en els seus 103 minuts de metrage, a la transformació de la jove dependenta i al’enamorament dels dos protagonistes, al ritme d’una espectacular sessió fotogràfica —en l’ajuda i la mà del famós fotógraf de moda Richard Avedon—. A poc a poc, vorem a Audrey Hepburn davant de l’arc del Carrusel dels jardins de les Tulleries —en unes bufes de colors en la mà—; en un moll de la Gare du Nord, entre els vapors d’una màquina de tren —emulant a Anne Karenina—; en les escales interiors de l’Òpera de París; baixant davant de la Victòria de Samotràcia —en el Louvre— en un espectacular vestit roig; a la vora de les fonts dels jardins del Palau de Versailles… Nos deixarem dur pels racons de Montmartre, per la bellea de la Maison Rose —la casa del professor Flostre en la película—, nos acostarem a la Rue Norvins per a entrar en La cave des puces —plena de fum i de vi—, i aguaitarem en l’entrada del local de Paul Duval (Robert Flemyng) —en l’avenue Montaige, molt prop dels Camps Elisis—, a on tindrà lloc la presentació de la nova colecció de moda que ha dissenyat per a la revista americana.

Una cara en àngel, dirigida per Stanley Donen —director també de Un dia en Nova York (1949), Bodes reals (1951), Cantant baix la pluja (1952) i Sèt nóvies per a sèt germans (1954)—, és provablement u dels últims grans musicals de l’Edat d’Or del cine, de Hollywood i una de les sis películes que l’actriu rodà en París, entre elles: Ariane (1957), en Gary Cooper; Encontre en París (1964), en William Holden; i Charade (1963), en companyia de Cary Grant.

En Una cara en àngel —nominada a quatre Oscars—, París és, sense dubte, u dels protagonistes indiscutibles que donen sentit a l’història. Reforçada pel vestuari d’Edith Head —en 33 nominacions als premis de l’Acadèmia d’Arts i Ciències Cinematogràfiques i guanyadora de sèt—, els espectaculars vestits d’Hubert de Givenchy —habitual en el guardarroba de l’actriu—, i la vibrant música de Gerswhin —Funny face, He loves, she loves—, la película dibuixa el conte d’una nova Cendroseta en una elegància, bellea sensualitat indiscutibles; un cant a la vida i a l’amor que a soles podia acabar en una romàntica seqüència rodada en un màgic enclavament: el Château de la Reine Blanche, a cinquanta quilómetros de París, al nort, en Coye-la-Forêt —en l’actualitat dedicat a la celebració de variats events socials—, i en les càlides i sensuals veus de Fred Astaire i Audrey Hepburn cantant l’immortal S’Wonderful.

Despuix de vore Una cara en àngel, París torna als primers llocs de la llista dels desijos per al ninou, molt per davant d’escomençar en el gimnasi, una atra volta, i de baixar els excessos del Nadal… ¡Vorem! 

Per Antonio Moreno Martínez

Hi han poques ciutats tan cinematogràfiques com París. Des dels inicis del cine, contemplar els seus carrers en la gran pantalla ha fet que nos sentírem una miqueta més parisencs. Recorde la primera vegada que estiguí en París i eixa primera image d’ella eixint, de nit, de l’estació del metro davant de l’Òpera, tot allumenat, per les escales mecàniques en una espècie de travelling improvisat. En eixe moment, tinguí una emoció molt pareguda a la que sentí al vore per primera vegada Midnight in Paris (2011).

Era qüestió de temps aplegar a París i passejar pels seus carrers i bulevars, esguitats per bells cafens replets d’històries. Si hi ha una ciutat de cine en lo món, eixa és, sense dubte, París. Poques ciutats com ella a on enamorar-se, escriure un llibre o passejar junt a un riu, a soles o acompanyat, deixant que el seu aroma, fort i personal, nos invadixca. Des dels primers clàssics filmats en blanc i negre i en estudis molt llunt d’ella, París apareix viva i perdurable, repleta de color, inclús.

«Sempre nos quedarà París», li diu Rick (Humphrey Bogart) a una retrobada Lisa (Ingrid Bergman) en Casablanca (1942), abans de que ella se’n vaja per a sempre. En Sabrina (1954), Audrey Herpburn li escriu a son pare: «A l’atre costat del carrer, estan tocant “La vie en rose”, que és el modo que ampren ací per a dir: mire la vida a través d’un cristal color de rosa, i aixina és com yo la mire ara». Des d’eixe París al que ha viajat per a ser feliç. La mateixa ciutat en la que Gene Kelly aspira a triumfar com a pintor en l’inoblidable Un americà en París (1951) que, no obstant, se rodà, llevat d’un parell d’escenes, en els estudis de MGM, en Califòrnia.

Hem contemplat París en comèdies romàntiques, en películes d’intriga i acció, en històries a on la moda lluïx generosament i en atres en les que la ciutat és un més dels seus personages. Perviuen en la nostra memòria: Ariane (1957), Charada(1963), El còdic Da Vinci (2006), Frenètic (1988), Missió impossible: fallout (2018), Una cara en àngel (1957), El diable es vist de Prada (2006), Amelie (2001), o París, je t’aime (2006)… inclús alguna d’animació, com l’encantadora Ratatouille (2007), abocat a les teulades de París.

I és que París té tantes arestes que, acostar-nos ad ella, nos permet contemplar-la des del “nostre París particular”… i no hi ha cap dubte que Midnight in Paris(2011) és la personal forma d’acostar-se a la ciutat d’un Woody Allen que ha deixat de banda els carrers del seu adorat Manhattan (1979) per a deixar-se seduir per una ciutat que fon el centre d’una generació perduda que canvià per a sempre el món de l’art.

Midnight in Paris (2011), de lo millor d’Allen en els últims anys, escomença en una bellíssima selecció de reconeixibles imàgens de París mentres sentim “Si tu vois ma mère” de Sidney Bechet, i nos sumergim en l’història de Gil, un jove i bohemi escritor americà, interpretat per Owen Wilson. Gil aplega a la ciutat en la seua promesa, Inez (Rachel McAdams), i els pares d’esta, en l’intenció d’acabar la seua primera novela i abandonar el seu treball com a guioniste de Wollywood. Una nit, assentat en les escales d’una menuda iglésia, és convidat a pujar a un coche dels anys vint. Per sorpresa, assistix a una festa en la que troba a escritors i artistes de principis del sigle XX, als que venera. Allí coneixerà als Fitzgerald, a Picasso, Hemingway, a Cole Porter, a Dalí… inclús a Gerttude Stein (Kathy Bates), que acabarà llegint la seua novela davant l’insistència d’Ernest Hemingway (Corey Stoll).

«[…] Açò,és increible. Fixa’t, no hi ha una ciutat igual en tot lo món, mai n’hi ha hagut», li diu Gil, enamorat de París, a la seua promesa a l’inici de la película, mentres plou sobre la ciutat. «Pareix com si mai hagueres vingut», li respon ella molesta per la pluja, i desijant tornar a Els Àngels. «No vinc prou, eixe és el problema», puntualisa ell.

Més avant, una nit, en casa de Gertrude Stein, Gil coneix a Adriana (Marion Cotillard), l’insatisfeta model i jove amant de Picasso i s’establix entre ells una conexió molt especial. «Mai he sabut si París és més bonico de dia que de nit», li diu ad ell mentres passegen per la ciutat.

A poc a poc, entre reconeixibles postals d’un París molt del gust del públic americà, Allen nos va mostrant, a través dels dos protagonistes (Gil i Adriana), eixa estranya sensació de que ha hagut sempre una época anterior millor que la que s’està vivint en el present. Gil, que està escrivint una novela sobre una botiga de nostàlgies, li confessa a Adriana que li hauria agradat viure en el París dels anys vint i que es sent feliç d’haver-la coneguda.

Al visitar París, podem assentar-nos a esperar en les escales de l’iglésia de Saint Etienne du Mont, que donen a la placeta de l’Abbé Basset, a on aguarda Gil que aplegue el coche que, pujant per la rue Montagne Sainte-Geneviève, se dirigirà a una improvable festa en quai de Bourbon en la Ile St Louis. Podem visitar els jardins del museu Rodin (i vore a Carla Bruni de guia turística), caminar per Versailles i imaginar a Gil competint en els comentaris de Paul (Michael Sheen), un antic amant d’Inez. Podríem aprofitar també i acostar-nos a l’Hotel Le Bristol (112 rue du Faubourg St. Honoré), a on s’estagen Gil i la seua promesa, junt en els sogres; i anar al restaurant Le Grand Véfour (17 rue de Beaujolais) a on ells acodixen a sopar. Podríem passejar per les botigues de l’àrea de plaça Vendôme i fer cap al restaurant Le Polidor (41 rue Monsieur le Prince), a on Gil coneix a Hemigway, acostar-nos a la casa de Gertrude Stein (27 ruede Fleurus), a on l’escritor americà trobarà a Picasso, i a laMaison Deyrolle (46 rue du Bac), a on tingué lloc una surrealista boda en companyia dels seus nous amics; sense oblidar, en un nou joc, visitar Maxim’s (3 rue Royale) i  el Moulin Rouge (82 boulevard de Clichy), a on Adriana li confessa a Gil que, per ad ella, és la Belle Époque la seua edat d’or del seu París i que es quedarà ahí, en companyia de Toulouse-Lautrec, Degas i Monet.

Imprescindible és també visitar el parc Jean XXIII, a espales de Notre Dame, a on Gil coneixerà el contingut del diari d’Adriana que ha comprat en un dels centenars de bouquinistes verts al costat dels murs del Sena, llegit per Carla Bruni; acostar-se a la Shakespeare and Company (37 rue de la Bûcherie) i, per supost, passejar sense pressa al costat de les aigües del riu.

La película acaba en el pont d’Alexandre III. Gil es troba de nou en Gabrielle, la jove que conegué en el mercat de las Puces i que li regalà un antic disc de Cole Porter. De repent, comença a ploure. Cap dels dos corre a soplujar-se, perque, per als dos: «París, baix la pluja, pareix més bella».

I en veritat: és cert. Provablement.