Per Amparo Soriano Doménech
Valéncia, en l’época romana fon una illa fluvial del riu Túria, en les montanyes més pròximes a 12 i 25 km del centre de la ciutat.
En els pobles limítrofs de la zona nordest de Valéncia, els tossals no superen els 70 metros d’altitut sobre el nivell de la mar. En ells, està, per una banda, l’Horta Nort, formada per diversos pobles, el més alt dels quals és El Puig, i, per l’atra, els pobles limítrofs del sur, situats en una plana, i que formen l’Horta Sur i l’Albufera.
Els romans sabien que eren terres inundables pel riu Túria, de fet, per a defendre’s, construïren un braç del riu Túria, per a tindre aixina la ciutat totalment rodejada d’aigua i protegida.
“L’aigua del riu sempre torna al seu caixer”, “A la vora del riu, no faces niu”, són dits que sempre nomenaven els nostres yayos. Inclús, pot ser que tinguera lloc un sumani en 1250, quan el santíssim Crist del Salvador fon rescatat de les aigües del riu Túria surant contra la corrent. El Túria és impredicible.
Fixeu-vos en el dibuix: el braç del riu Túria estaria ans del pont de Sant Josep o Nou, a on està hui situat el IVAM, tota l’horta regada per este braç, que baixaria per lo que hui és el carrer de la Bosseria, passaria per davant de la Llonja de Mercaders cap al carrer de les Barques i d’ahí a la que hui és la plaça d’Amèrica, a on tornaria a ajuntar-se en el riu.
El riu Túria ha tengut, a lo llarc del temps, moltíssimes creixcudes. Des del 1321, tal com està constatat en els llibres de Consell, hi han hagut 25 riuades fins a 1957, esta última la tenim documentada en fotos antigues en blanc i negre.
Quan açò ocorregué, els polítics s’esforçaren i proyectaren el Pla Sur, la desviació del riu Túria a un nou caixer, més gran, per a desviar-lo de la ciutat de Valéncia pel costat del sur, d’a on li ve el nom, i la financiació basada, sobretot, en els sagells Pla Sur de Valéncia.
En aquella calamitat, un locutor de ràdio de Múrcia feu una rifa per a obtindre diners i ajudar als damnificats. En aquell moment, se movilisà a tot el Govern, militars o no, i vingué gent de tota Espanya, igual que ara també n’ha vengut. Se demanà pa a tota Espanya; hui s’ha demanat de tot, especialment aigua.
En 1957, el cabal del riu Túria superà els 3.700 metros cúbics per segon, sifra que triplicava la capacitat del caixer per dins de Valéncia.
Els ponts vells tenien trencaaigües, mentres que els nous no ne tenien i la pressió de canyes, carros i arbres eixercien la pressió suficient per a trencar la construcció fluvial.
La zona alta de Valéncia, eixa que tenien els romans amurallada, no patí pràcticament l’impacte del desbordament, puix la plaça de la Reina i de la Mare de Deu quedaren intactes. Podem vore en un dibuix fins a quina altura arribà l’aigua. En memòria d’eixa riuada se feren taulellets per a senyalar els llímits de l’aigua.
La plaça d’Alfons el Magnànim queda coberta per l’aigua fins als tres metros i vint centímetros. Podem vore hui en dia cóm quedaria un home baix les aigües. En Capitania a mitan porta. En el pati de la finca que fa cantó en el carrer de la Mar, per damunt de les portes.
Fa por quan arriba la nit, el silenci, foscor… me fa por.
El riu Túria és com el semblant valencià, calmat, mentres no li vinga ningú a fer-li la col, perque en eixe moment s’unfla, esclata, s’escarota i se n’ix.
Senyalant a on hauria arribat l’aigua i a on pot arribar en el 2100, sí no se posen els mijos per a detindre-la.
Ya ho escrigué el botànic Cavanilles. En la pàg. 68 de Las Observaciones de Cavanilles 200 anys despuix diu: “Corto es el número de llanuras en el reyno, y aun estas estrechas, hallánose casi siempre entre el mar y las raices de los montes, así los rios para atravesar el reyno se ven preciados a correr por profundos cauces…”.
I és just en estos pobles del sur a on ha passat esta última tragèdia. Els barrancs que venen de la zona oest normalment sempre van buits i desemboquen en l’Albufera. El barranc del Poyo ve de Chiva i passa pel costat de la A-3, a l’altura del km 342; se desvia a Torrent, que està més alt que Alaquàs, Aldaya, Chirivella, i passa per Picanya, Paiporta, Massanassa i Catarroja, tota la zona inundada, puix ningú podia pensar que més amunt de Chiva podien caure més de 600 litros per metro quadrat.
La força de l’aigua abundant que va caure va descendir cap a la desembocadura a tota velocitat arramblant coches, contenidors i tot lo que trobà a lo llarc del seu violent recorregut.
En una catàstrofe aixina se nos en van els recorts, els mobles de la yaya, les cortines que nos feu, les fotos, els moments vixcuts entre eixes parets… retornarem la casa, pero ya res tornarà a ser lo mateix.
Recordem les paraules d’Anfós Ramon en la Casa Vella, algunes d’elles:
Allí tinc un lloc propici
per reviure la costum.
Tinc el recort i l’indici
d’una vida i un ofici
ple de terra i ple de llum.
Es una casa que obliga
a recordar als majors.
Una casa molt antiga
que sap del gra i de l’espiga
i de frets i de calors.
Tornareu …, més forts.
Esperem que lo passat en estos pobles, dels que puc oferir algunes fotografies que mostren la magnitut de la força que duya l’aigua i de la cantitat de vides humanes que s’ha endut, més de 200 persones, no torne a succeir, que les infraestructures per a detindre la violència de l’aigua es duguen a terme finalment. I les alarmes nos indiquen, segons a on estigam, a ón tenim que anar a refugiar-nos.
