Passejant Valéncia, el barri del Botànic

Publicat el 2025-11-28 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

Passejar pel barri del Botànic, entre l’avenguda Ferran el Catòlic, passeig de la Pechina, Guillem de Castro i el principi del carrer Àngel Guimerà.

El nom li ve pel Jardí Botànic, de l’Universitat Politècnica de Valéncia.

Un barri construït al rededor de l’antic hort de Tramoyeres, que se podia regar a manta tradicional per la séquia de Rovella.

En el Jardí, l’entrada la tenim en el carrer de Quart, podrem trobar-nos en hivernàculs, per a les plantes exòtiques, també un umbràcul, una sala d’exposicions, les oficines i l’aulari, Caseta dels jardiners i servicis.

Contemplar una de les palmeres més grans que podem trobar-nos en un jardí botànic; en el mes de maig, pots acostar-te a l’exposició d’orquídees que casi tots els anys fan.

El jardí, te part d’horta tradicional valenciana i també zona de cactus, de palmeres, pins, garroferes i oliveres. Fonts i escultures adornen el maravellós jardí.

Endur-te un llibre o música en els caixcos i relaixar-te per bon espai.

Frontera de la parròquia de San Miquel i Sant Sebastià

Eixint del Botànic nos trobem la parròquia de Sant Miquel i Sant Sebastià, construïda en 1726 d’estil barroc valencià. Cal destacar els murals de taulellets pintats en cada u dels altars laterals i les parets de la nau central.

Laterals de les capelles de la parròquia

Molt prop, entre el Botànic i el colege de Jesuïtes, nos trobem per a remodelar l’alqueria de Gaspar Bono.

En este barri tenim també un mercat municipal, el de Rojas Clemente, a on podrem fer-nos un almorzaret a mitan matí en la seua plaça, per a tornar per Guillem de Castro cara al passeig de la Pechina, a on a mà esquerra tenim primer el centre de salut del barri, l’institut Cervantes, l’antic colege de chiquets i chiquetes, l’antic convent del Corpus Cristi dels Carmelites, d’estil barroc, i també l’asil de Sant Joan Batiste, hui l’universitat europea, d’estil neoclàssic. Tenen importància en est edifici els mosaics de Nolla.

Institut Cervantes, antigament secció chiquets/chiquetes

Antic asil Sant Joan Batiste hui Universitat Europea

Al costat d’ell, per la banda de darrere, al principi del passeig de la Pechina, nos trobem en la fundació Sant Joan Batiste, a on les filles de la caritat continuen dirigint este proyecte d’acollida de chiquets i adolescents, i més avant, en el mateix passeig, se troba una atra organisació benèfica, l’Associació Valenciana de Caritat, la ONG del poble valencià, més coneguda com Casa Caritat.

També nos trobarem en una de les poques empreses dedicades al metal que queden dins de la ciutat.

I baixant la rampa al riu podrem trobar-nos en la Pechina esculpida en pedra, d’ahí li ve el nom al passeig de la Pechina.

En Ferran el Catòlic tenim el colege dels Jesuïtes i el futur hort de Trini Simó en construcció a hores d’ara. I el jardí de Les Hespérides.

Pocs edificis tenim en este barri que siguen emblemàtics a banda dels nomenats. Només algun d’estil moderniste, puix casi tot el barri eren casetes i horts del sigle XV, que a poc a poc anaren transformant-se en noves vivendes de tres a deu altures.

El Pla del Remei, més modernisme valencià

Publicat el 2025-10-31 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

És en este barri quan els arquitectes de moda de l’época del sigle XX se posen en valor, fent edificis molt impactants, de precioses fronteres, detalls de ferro, fusta i cristal, en decoracions de taulells pintats en flors i dibuixos geomètrics. Fon este barri un barri luxós, elegant i divertit, és el barri del modernisme valencià més explosiu en tot el seu conjunt.

Este barri li deu el seu nom a un santuari de la Mare de Deu del Remei que tenia el barri.

Està llimitat pel carrer de Colon, passeig de la Ciutadella, plaça Amèrica, Gran Via Marqués del Túria i carrer Russafa. Podrem admirar la grandea i l’esplendor de l’época del modernisme valencià, de la mà d’aquells arquitectes atrevits en els seus dissenys. Combinant les corbes del ferro en balcons i detalls, ornamentació floral de la pedra, la fusta en finestres i les portes de pas a l’edifici, precioses i molt ben tallades, com també les finestres grans i en dissenys elegants d’aquella época.

L’edifici principal del modernisme valencià d’este barri és el del Mercat de Colon, fet per l’arquitecte En Francisco Mora Berenguer i la seua estructura metàlica per l’arquitecte Demetrio Ribes se pot contemplar des del carrer Ciril Amorós, Jordi Juan, Comte Salvatierra i del carrer Martínez Ferrando.

Tenim molt a on fixar-nos en l’edifici, els adorns de ceràmica en tota la frontera, els taulells rojos formant dibuixos geomètrics, les corbes de les finestres, i dels arcs, vidrieres i de tot el ferro en la seua estructura. No podem perdre detalls en els murals de mosaic en escenes valencianes.

Carrer Sorní - Jorge Juan — Carrer Sorní – Jorge Juan

L’arquitecte José María Cortina Peérez destacà en les seues construccions en els detalls dels dragons en la frontera de l’edifici del carrer Sorní, cantó en el carrer Jorge Juan, el detall de les flors, i les columnes adornant la frontera. L’edifici del carrer Sorní, 14, en finestrals ogivals i els ferros dels balcons. També trobem fet per ell l’edifici en el carrer de Félix Pizcueta, 3. nomenat de les creus, i l’edifici del carrer Sorní, 23 destacant els seus balcons de ferro forjat i detalls dels atobons i pedra

De Francisco Javier Goerlich, possiblement dels arquitectes més actius de l’época modernista valenciana, tenim en este barri uns quants edificis: Gravador Esteve, 12, i 16; carrer Colon, 40; l’edifici del cine Metropol en el carrer Hernan Cortés 9; en el carrer Russafa, 28 destaca l’altària de l’edifici i les seues llínees corbes en la frontera, també és d’ell la reproducció de la desapareguda porta del Palau Real, hui en la plaça Porta de la Mar.

En este barri podem contemplar el palauet que queda en peu, en el carrer Sorní, de la família Corell.

En el mateix carrer en el 12 vixqué el compositor Joaquin Rodrigo Vidre, fill adoptiu de Valéncia.

De l’arquitecte Manuel Peris Ferrando, destaquen les seues fronteres en adorns redons en les finestres i balcons en ferro i en pedra, els adorns en la frontera de la porta principal de l’edifici en grans detalls. Destaca l’impressionant edifici de l’avinguda Marqués del Túria 9, també en el carrer Comte Salvatierra, 2, carrer Jorge Juan, 13.

Vicent Rodriguez Martí construí en el carrer Russafa, 29, l’edifici en rica ornamentació floral i de ferro forjat, elements molt importats en el modernisme valencià. Era una época esplendorosa per a tota l’economia valenciana, puix se treballava el ferro, la fusta, la pedra i el cristal, per a fer esta Valéncia més elegant i vistosa, si això és possible.

Destaquem en este barri de l’Eixample l’edifici Ferrer de Ciril Amorós, 29 , de l’arquitecte Vicent Ferrer Pérez per tindre 3 fronteres, destacant la garlanda de flors en la part més alta de la frontera i l’any de construcció, la porta de fusta ben adornada i els ferros dels balcons i finestres.

En este barri també nos trobem edificis molt moderns, que trenquen en aquella época tan esplendorosa que tingué la nostra Valéncia modernista.

També tenim edificis que, tenint en conte lo actual, no trenquen tant l’aspecte i rellevància d’aquell modernisme valencià. En la plaça d’Amèrica és troben, possiblement, uns edificis actuals més luxosos que, junt en l’edifici d’oficines, fan una preciosa plaça enfocada al pont peatonal de la Mar.

En este barri, tenim algunes parròquies i centres de cult. Destaquen la parròquia del Remei, en Gravador Esteve; la basílica de Sant Vicent Ferrer; la parròquia de Sant Joan i Sant Vicent Màrtir, entre el carrer d’Isabel la Catòlica i del carrer Jorge Juan; també hi han coleges, com ara el de Sant Vicent Ferrer dels pares dominics, en el carrer de Isabel la Catòlica, 25; el de Sant Joan de Ribera, en Ciril Amorós, 3; i l’Universitat Catòlica, en Jorge Juan, 18.

En quant a botigues en pots trobar de les millors marques en este barri, també zona de restauració o de oci. Potser és u dels barris més elegants de la nostra Valéncia.

Espere que fruiràs contemplant este barri i de l’esplendor que emana.

Pla del Real: Exposició, Universitat i Jaume Roig

Publicat el 2025-09-29 per pep

Barris de l'Exposició, Universitat i Jaume Roig, els tres del Pla del Real.

Per Amparo Soriano Doménech

Passejar per estos barris que perteneixen al Pla Del Real, l’Universitat de Valéncia obri les portes per a matricular-se. En l’avenguda de Blasco Ibáñez estan moltes de les facultats i el Rectorat. Atres facultats les tenim en: l’Algirós, Burjassot i les privades en diversos punts del Cap i Casal. També el Club de Fútbol del Valéncia escomença el curs en els nous partits. ¡Amunt Valéncia! Molt d’ànim.

També obri matrícula Lo Rat Penat per a que la nostra llengua valencian seguixca viva i reemplaçant al “normalitzat”, impost per temes polítics.

Passejarem per cada facultat, pel jardí de Monfort, i edificis emblemàtics.

Escomençarem per la part esquerra de l’avenguda de Blasco Ibáñez. Cap a l’any 1930 en la ciutat de Valéncia arribà molta gent dels pobles de l’interior i d’atres comarques i províncies, l’arquitecte Enrique Viedma farà, gràcies al Gremi de Prensa Valenciana i la cooperativa d’arts gràfiques, els chalets o cases unifamiliars, hui nomenades els Chalets dels Periodistes.

En el cantó de Jaume Roig tenim l’edifici del Rectorat de l’Universitat de Valéncia. L’Universitat de Valéncia, que es va fundar en el sigle XV, en el carrer de la Nau, se quedava chicoteta, i l’Ajuntament proyectà l’ampliació de l’Universitat a la primeria del 1909, en eixe eix que és a hores d’ara l’avenguda Blasco Ibañez.

L’edifici del Rectorat fon proyectat per l’arquitecte José Luis Oiol Urgüen en l’any 1908, pero l’acabà Marià Peset Aleixandre, qui l’escomença en 1933, d’estil art decó valencià. Destaca la seua torre imponent.

Al costat tenim la Facultat de Medicina i Odontologia, proyectada en 1908 per Alfons Fungairiño, i colaborà en l’obra l’arquitecte Lluís Albert Ballesteros. Cal destacar la frontera de l’edifici. Al mateix costat tenim l’Hospital Clínic, hui ampliat en part de lo que fon la Facultat d’Ingeniers Agrònoms i Perits Agrícoles, i hui és la Facultat de Sicologia i Logopèdia. L’edifici és modern, dels anys xixanta, construït pels arquitectes Fernando Moreno Barberá i Cayetano Borso.

En la mateixa vora, tenim un edifici emblemàtic, l’antic Colege Major Lluís Vives, construit per l’arquitecte Javier Goerlich Lleó entre 1935 i 1945. Ad este bon arquitecte Valéncia li deu un bon homenage, ya que reflectí molt be el modernisme valencià, que engloba el racionalisme i el art déco valencià.

A escassos metros i en mig de l’avenguda de Blasco Ibáñez, podrem vore una columna, en eixe punt un comando de ETA matà a traïció i pel tòs al catedràtic de Dret Mercantil En Manuel Broseta Pont, un15 de giner de 1992.

Ya en l’avenguda de Catalunya tenim a l’atra banda el colege de marianistes El Pilar, construït del 1955 al 1957 per l’arquitecte Pablo Soler Lluch; i a l’atra banda de l’avenguda de Blasco Ibáñez i cantó en l’avenguda d’Aragó tenim el primer edifici metàlic, el colege de Guadalaviar. De l’arquitecte Fernando M. García-Ordóñez.

En esta avenguda tenim l’afició al fútbol, l’estadi de fútbol Mestalla, inaugurat en 1923. Fon proyectat per l’arquitecte Francisco Almenar Quinzá i acabat per l’arquitecte Ramón Ferrer Aguilar. Caminem per a situar-nos en la porta principal de l’estadi en la avenguda de Suècia, a on podem contemplar el monument a l’Afició Valencianista.

Tornem a l’avenguda de Blasco Ibáñez en l’avenguda de Suècia, i a mà dreta tenim la Confederació Hidrogràfica del Xuquer i la delegació de Facenda. A mà esquerra, podem contemplar un gran mural de Michavila Roig i obrers, en l’archiu històric de l’Universitat i al costat la Facultat de Filologia i Traducció.

Més avant tenim l’antiga Facultat de Dret, hui convertida en la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació. En la frontera que dona a Blasco Ibáñez nos trobem el mural de la justícia. A continuació la Facultat de Geografia i Història, i darrere d’estos edificis, la Biblioteca Joan Reglà, antigament la Facultat d’ Empresarials.

En el carrer doctor Moliner nos trobem en la parròquia de Sant Pasqual Bailón i en Micer Mascó, el colege Sant Josep de Calassanç, i en el mateix carrer tenim un colege, el de les Esclaves del Sagrat Cor de Jesús. A pocs metros, vorem la Pagoda, edifici que ocupà l’antic Palau de Ripalda. I front ad ell, tenim la Pèrgola, un lloc a on podrem fer-nos un almorzaret, per a, en acabant, anar als jardins de Monfort, chicotet i ben aprofitat, podem estar en silenci, contemplar els arbres, estàtues i multitut de flors. Els dos lleons de marbre que podem contemplar en el jardí són obra de José Bellver. Foren fets per a l’escalinata del Congrés de Madrit, pero no arribaren a colocar-se allí.

Caminarem un poquet pel passeig de l’Albereda, veent a la gent passejar. A pocs metros tenim l’edifici de l’antic hospital Casa de la Cigonya, hui convertit en edifici públic per a la Conselleria de Benestar Social, Participació i Transparència, Arbitrage Laboral i Vicepresidència primera.

A pocs metros, tenim el carrer de l’Arquitecte Mora, a on està l’antic restaurant Alameda, i la piscina Valéncia. També cal destacar un maravellós edifici, el Palau de l’Exposició, d’estil modernista valencià, va ser dissenyat per l’arquitecte Francisco Mora i, darrere d’ell, l’antiga Casa de Lactància, hui Balneari de l’Alberda, tancat temporalment.

Nos queda per visitar l’antiga Tabacalera, hui edifici de l’Ajuntament, construït per l’arquitecte Celestino Aranguren Alonso, en colaboració de Mauro Serred i Federico Garcia Patón, i com a director d’obra l’arquitecte Ramon Lucici Callejo, finalisaren les obres en 1909. L’edifici forma part del conjunt d’edificis en l’Exposició Regional Valenciana de 1909 com a pabelló industrial.

Nos queda l’hotel Westing, abans fon la Fàbrica de Llanes i Teles de l’industrial Vicente Marín Gómez, construït entre 1917 i 1921 per l’arquitecte Alfons Garin Ortola. L’immoble és conegut com a Indústria Llanera Valenciana, o Llanes Marín.

També a pocs metros, tenim o’ Archiu del Regne de Valéncia, podem consultar llibres de 1300, be per la pàgina web http://arv.gva.es, o presencial; millor no consultar molt la pàgina, ya que està en el “normalitzat”, un treball més que fer els que apreciem la nostra llengua.

En el carrer General Gil Dolz tenim el Museu Militar i antics quarters militars. En este gran barri tenim en casi tot el passeig de l’Albereda, a on triar per a desdejunar-se, almorzar, dinar, berenar o sopar, com també en gran part del barri Pla del Real.

El barri de Nazaret, un poc de polèmica

Publicat el 2025-07-28 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

Dels poblats marítims nos quedava Nazaret, i també el barri de Betoret, per a un atre mes.

El nom d’este barri li ve provablement del nom de Llazeret, que és el lloc en un port destinat a fer control sanitari de les mercaderies i dels passagers per a previndre l’entrada en la ciutat de Valéncia de malalties.

Antigament, era una part dels poblats marítims en unes barraques de peixcadors, prop de la plaja, tan prop que les barques les podien lligar a la reixa de la finestra; les barraques foren donades per al seu us per privilegi Real a uns quants peixcadors; desaparegudes en l’incendi de 1881, el barri tenia una preciosa plaja, un bon complex construït a mitan sigle vint, per a estiuar en el balneari Marblau. Hui tot està en ruïnes.

¿Cóm alguna cosa que fea tan de be a la població fon desfet? El complex tenia zones de bany, restaurants, terraces i jardins, activitats per a jóvens i famílies.

L’any 1957 la gran riuada afectà greument a Nazaret, el balneari va servir de refugi per a moltes famílies. És llògic que la comunitat de veïns del barri vullguen conservar el recint, be com a centre cultural o un atre us per als veïns.

Rant a vora mar, encara podem notar el salmitre, podem sentir les sirenes de les grues que duen els contenidors que desembarquen dels barcos i són apilats, fent-li un mur al barri, no són dunes d’arena, són dunes de ferro, un contenidor damunt d’un atre fent barrera.

L’ampliació del port tenia que fer-se, pero no deixant que un barri es degradara. A hores d’ara és un barri tranquil de gent treballadora, i en ilusió per vore el seu barri en coses que li donen més categoria, poder tindre una zona de bany en aigua de la mar, un poc d’aquella riquea que duya aquell complex Benimar. ¿Si és possible que l’Oceanogràfic tinga aigua de mar, per qué no una plaja artificial dins de lo que era Benimar?

Fon en esta plaja a on estava l’antic complex que tenia el balneari Marblau. Fon en aquells anys cinquanta en tot el seu bon esplendor, a on moltes famílies adinerades valencianes anaven a estiuar, fent-se una bona casa front a la mar, o llogar alguna caseta del complex Benimar.

En este barri, també podem contemplar la parròquia de la Mare de Deu dels Desamparats, a on se venera també al Crist de Nazaret. Les festes de la Mare de Deu es celebren en el mes de maig, i la del Crist a mitan setembre. També tenen la festa dels tramviers, que no es fa tots els anys i que ve des de que tornà el tramvia al barri.

Molt prop, podem vore l’horta de Nazaret, a la vora del camí del Canal, en les ultimes cases de Nazaret, que arriben fins a La Punta.

En este barri hi han coleges, pero no instituts, raó per la qual els jóvens tenen que anar als d’uns atres barris.

Nazaret no té edificis modernistes que tinguen important rellevància; només queda alguna casa feta de rajoles de colors com en el Cabanyal, per a mantindre l’humitat de la mar fòra de la casa.

El barri a hores d’ara està molt ben comunicat en el centre de Valéncia, tant pels autobusos com per la nova llínea del tramvia, eixe tramvia roig que nos durà passejant a Nazaret.

Enfront de la parada del tramvia trobem el chicotet mercat municipal, en parades de fruita fresca, una parada de carn i ous, també de formages i embotits. Nos hem de fixar en els cartells del mercat, que be nos faran riure.

La Malvarrosa

Publicat el 2025-06-27 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

Deixàrem en el mes d’abril i maig part dels poblats marítims, que formen els barris de Nazaret, Grau, Cabanyal-Canyamelar, Betoret i Malvarrosa.

El nom de Malvarrosa es deu al fet que el botànic Jean Felix Robillard Closier tenia en este barri tenia molts camps d’esta maravellosa planta. A poc a poc anaren venent-se, per a fer cases de peixcadors i cases de més categoria per a estiuar.

Prop de vora mar, en el carrer Isabel de Villena, podrem trobar-nos en la casa de l’escritor valencià Vicent Blasco Ibáñez, hui reconstruïda i convertida en museu, a on podrem contemplar alguns cartells, el seu escritori, fotografies de part dels seus amics i família. Una maravella contemplar des del balcó la vista a la mar. Possiblement a on s’inspirà per a escriure la novela Flor de maig i unes atres.

Fon en esta plaja a on Joaquim Sorolla pintà part dels seus quadros de la mar, de les escenes dels mariners, de les dònes passejant per vora mar, vestides de blanc, dels chiquets prenent el bany i tants atres quadros. Encara que Joaquim era cinc anys major que Vicente Blasco Ibáñez, això no els impedí ser amics, molt diferents, la u republicà i l’atre més conservador i familiar, pero a la fi, amics.

Quadro "Arreglant Veles" — Quadro “Arreglant Veles”

En este barri també podem contemplar la que antigament era l’ermita de la Mare de Deu del Rosari i hui ya és la parròquia de Santa Maria Immaculada de Vera, i la gran esplanada que té davant, se celebra la festa el dia 8 de decembre, dia de l’Immaculada. Esta ermita estava dedicada a la Mare de Deu del Rosari, i posteriorment l’Arquebisbat li canvià el nom i la devoció a l’Immaculada Concepció.

Molt prop d’esta ermita passa la séquia de Vera, d’ahí li ve el nom a l’antiga ermita, al camí i als jardins i ad alguna alqueria.

Este mes de juny nos hem quedat en els poblats marítims per a acabar a la vora de la plaja de la Malvarrosa, i més si eres estudiant, ya va fent la caloreta de l’estiu, i be nos vindrà posar-nos a remulla dins de l’aigua, o prendre un bon bany. Acabant molts els exàmens be ve un poc d’esplati un bon bany de sol i d’aigua de la mar, i si és la nit del 23 al 24 de juny, prepara llenya per a fer una bona foguera de Sant Joan, i botar les sèt ones. “Benvengut l’estiu”, és una nit màgica, en que molts amics se reuniran davant de la foguera i la mar per a donar l’entrada a l’estiu.

En este barri podrem trobar molts restaurants i també cases molt grans i de categoria, en un bon jardí davant. Alguna en entrada per darrere a on dona el garaig.

Detall de l'entrada — Detall de l’entrada

També tenim el Centre de Salut i l’Hospital de la Malvarrosa a vora mar pràcticament.

Com a edifici curiós està l’asil de l’antic Hospital Sant Joan de Deu, fet per l’arquitecte Francisco Mora Brenguer. Se mantenia per donatius i almoines, allí estaven cuidats els chiquets (baldats, leprosos, cegos, etc.), pels frares de l’orde de Sant Joan. Joaquim Sorolla, un dia els va vore banyant-se en la plaja i els plasmà en el quadro Trist herència en el que guanyaria el gran premi de l’Exposició Universal de 1900 en París.

Cuadro "Trista herència" — Cuadro “Trista herència”

El Grau de Valéncia

Publicat el 2025-05-30 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

En Passejant Valéncia, este mes passejarem pel barri del Grau. Ya comentàrem en el mes d’abril que, junt en el barri Cabanyal-Canyamelar, passejàrem per ells i que este formava part de la Semana Santa Marinera. En el barri del Grau, detallaré una de les festes més emblemàtiques, la festa del Crist del Grau, El Negret, que se celebra des de 1411.

Llimitat pels carrers Francesc Cubells, Serradora, Eivissa, final del parc fluvial i el moll de Ponent fins al nou caixer del riu Túria.

El barri del Grau és, provablement, el manco poblat, puix hi han molts edificis plens de consignatàries i oficines, apartaments turístics, una gran esplanada que ocupen els coberts i els contenidors en la part del port nou, i el Club Nàutic.

En ell, ademés de l’edifici de l’aduana, enfront del port, i del Club Nàutic, es troba, al final de l’avinguda del Port, l’edifici més emblemàtic: la Casa del Rellonge, d’estil neoclàssic, a on podem vore una torre en un rellonge molt senyorial. L’immoble sol acollir exposicions en les seues sales.

També contemplarem la dàrsena i els coberts que antigament albergaven les mercaderies que pujaven o baixaven dels barcos. Hui tot va en contenidors i estan ubicats en l’ampliació del port, prop del Real Club Nàutic.

Destacarem també l’edifici minimaliste Veles i Vents, que se feu per a celebrar la Copa d l’Amèrica, i els nous edificis per a albergar distintes empreses que competien en la Copa. En part d’estos carrers, vérem els coches de fòrmula 1, en la Valéncia Street Circuit. En aquells moments, Valéncia la va vore per la televisió i les rets socials tot el món. Fon el millor moment de visualisació turística de la nostra ciutat, tant la part nova com la part antiga, fins al punt que hui en dia ya és una ciutat molt visitada.

Les Atarassanes del Grau, darrere de la parròquia de Santa Maria del Mar, a on se feen i reparaven els barcos, grans i chicotets, hui conté sales d’exposicions.

Atracats en els nous molls de l’antic port podem contemplar barcos particulars de molts diners.

En quant a les festes del barri, cal destacar la del Crist del Grau. Ix de bon matí per a dur-lo aun lloc pròxim a on estava l’Escala Real, cap a la una, fent sonar les bocines dels barcos que l’acompanyen.

El rebrà el senyor retor de la parròquia de Santa Maria de la Mar. Els clavaris i clavarieses faran la seua ofrena de flors pels difunts en la mar en un acte beneït pel retor.

Esta tradició ve des del 15 d’agost de l’any 1411. Uns peixcadors trobaren una escala de 33 escalons, i damunt d’esta, l’image del Crist clavada a la creu sense estar lligada a res. La dugueren a la parròquia de Santa Maria del Mar, a on a hores d’ara se venera, per mig d’una novena, aixina com una festa gran el dia 1 de maig, consistent en una missa major a les dotze del migdia i, a la una, van al port, prop de les antigues escales reals, a on el barco portà el Crist i, desembarcant-lo el duran en processó a la parròquia de Santa Maria de la Mar. El dia 3 és el dia de la exaltació de la Santa Creu, en que es fa una missa a les sis i mija de la vesprada i, en acabant, es du a terme una processó pel barri. També eixe mateix dia, se celebra la festa de l’Ascensió de la Mare de Deu, fent-la en conjunt en un sol dia.

Igualment, cal nomenar, com a festa, la de la Mare de Deu del Carme, a on els peixcadors i l’autoritat de la Marina de Valéncia celebren el dia de la seua patrona.

En la frontera de la parròquia tenim una antiga font d’aigua potable i també el mural pintat en el Crist.

En este barri tindrem la possibilitat d’almorzar en molts dels bars, en que podrem vore, en alguns, el pes antic, com el que mostre en la foto.

Cacherulos i la Semana Santa Marinera en el Cabanyal-Canyamelar

Publicat el 2025-04-29 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

Passejant Valéncia en este mes d’abril nos acostarem a un dels barris que componen els poblats marítims, el Cabanyal-Canyameral, que junt en el barri del Grau, fan la Semana Santa Marinera. Nos centràrem a soles en el barri del Cabanyal-Canyamelar, un barri llimitat per la plaja que du el nom del barri, i la plaja de Les Arenes, la avenguda dels Tarongers, carrer de Lluís Peixó, carrer Marí Blas de Lezo, carrer del Serrador, carrer Francesc Cubells, carrer Dr. Marc Sopena fins a la plaja de Les Arenes.

Se pot dir que és un barri en carrers prou paralels, en cases molt singulars que fan que este barri siga diferent, i li done la seua identitat ben diferenciada a lo que fins ara hem vist en la Valéncia central.

La característica principal de les cases del Cabanyal-Canyamelar són les seues fronteres, moltes d’elles en vistosos colors combinant el ferro, la fusta i elements decoratius, i unes quantes més que estan entaulellades de dalt a baix, en dibuixos geomètrics o florals, i combinant la fusta i el ferro.

En el carrer del Rosari tenim el museu de la Semana Santa Marinera, el de l’arròs al costat, el Teatre El Musical i la parròquia de la Mare de Deu del Rosari.

Parròquia de la Mare de Deu del Rosari — Crist Redentor – Sant Rafael

En quant a parròquies, estan també la del Crist Redentor-Sant Rafael, parròquia Nostra Senyora de la Bona Guia, parròquia dels Àngels i parròquia de Sant Vicent Ferrer, més les confraries i les cases de molts confrares, i en el barri del Grau la parròquia de Santa Maria de la Mar, que junt en el museu custodien les imàgens.

Normalment, el Dumenge de Rams per la vesprada ix en processó cada confraria a la casa del confrare per a adornar els altars, a on podrem contemplar la nit del Dijous Sant al Divendres Sant les capelles preparades en molt de carinyo.

Més avant i pujant casi al carrer del Serrador tenim el mercat del Cabanyal, bulliciós, ple de parades de fruita i verdura fresca, de carn, formages, companages…, i com no, també la zona del peix.

En arribar la Semana Santa, este barri, junt en el barri del Grau, bull de fervor, de fe i de passió; en que les processons acompanyaran en banda de musica esta tradició centenària, en els barris dels poblats marítims.

Divendres Sant a les huit del matí, i a vora mar, se fan unes oracions pels que moriren en la mar clavant la creu en l’arena.

Una nit especial és la nit de la trencada dels perols, la nit del dissabte al Dumenge de Resurrecció, en que que no a soles se tocaran els perols a modo de tambor, també poden tirar-te aigua des dels balcons.

El Dumenge de Resurrecció, en el carrer la Reina, tindrà lloc l’encontre del Senyor en la Mare de Deu. Flors, alegria i també focs artificials durà este dia de Resurrecció i ya comença la Pasqua, que arremataran estes festes en la nit del dilluns de Sant Vicent Ferrer, en la celebració en este barri i en la seua parròquia de la festa vicentina.

I en els dies de Pasqua tindrem que anar a vora mar a menjar-nos la mona, la llonganiça, i un ou bollit per esclafar-li ad algú en el front, empinar el cacherulo o contemplar els que empinen grans i chiquets.

En el barri cal destacar uns edificis emblemàtics, l’Hotel Balneari Les Arenes, i enfront, la casa de Demetri Ribes, la Casa dels Bous en l’avinguda Eugènia Vinyes, la llonja del peix, el passeig del carrer d’Otumba, a on s’aglutinen els restaurants, la u al costat de l’atre, en vistes a la mar. És preciós el barri, en molta oferta gastronòmica.

Podem arribar al barri, caminant, en autobús o en tren, ya que este barri té la seua estació de tren que enllaça en l’estació del Nort, i també en la bicicleta, patinet o inclús en coche particular, encara que per haver d’aparcar per a allí te costa vore’t negre.

El barri de San Francesc, ¡que ya estem en falles!

Publicat el 2025-03-28 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

El barri de Sant Francesc constituïx, dins de Ciutat Vella, u dels sis barris del Cap i Casal més gran i poblat. El traçat perimètric recorre el carrer de Colon, carrer de Xàtiva, avenguda de Guillem de Castro fins al carrer de l’Hospital, carrer dels Adreçadors, carrer de Sant Vicent fins al carrer de la Pau, el carrer de Marqués de Dosaigües, carrer de la Cultura, carrer de l’Embaixador Vich, carrer de Pròxida, carrer de Salvà fins al carrer de Bonaire, carrer de la Pau, i del carrer Palau de Justícia al carrer Colon de nou.

Apareixen a finals del sigle XIX i principis del XX nous arquitectes en el nou pla urbanístic de Valéncia d’aquells anys: l’arquitecte Francesc Mora Berenguer, Demetri Ribes Marco, Francesc Almenar Quinzá, Lluís Ferreres Soler, Peregrín Mustieles Cano, Lluís Albert Ballesteros, Xavier Goerlich Lleó i Cayetano Borso di Carminati, que dissenyaran, entre molts més arquitectes de l’época, esta Valéncia modernista, eclèctica, i neobarroca entre les noves tendències arquitectòniques.

Este mes arribarem al Cap i Casal en tren, a l’Estació del Nort, que pertany al barri de la Roqueta, pero que, per la seua posició casi central respecte a la plaça de l’Ajuntament, nos compensa nomenar-la. Construïda per Demetri Ribes, en 1917, és d’estil modernista valencià. La seua decoració interior presenta mosaics de trencadiç, columnes de ferro en decoracions de taronges i flors de taronger en ceràmica, com a revestiment de la columna de trencadiç; el sòcul de fusta en panels ceràmics, que els desigen un bon viage a tots les persones que van en distints idiomes; i no digam de la decoració exterior, que mostra una simetria i una decoració floral exquisites, tant en la planta baixa com en el primer pis i mosaics en escenes valencianes.

Anirem a la plaça de l’Ajuntament, eixint de l’estació, i front ad ella, vorem un atre edifici de l’estil neobarroc, l’edifici de l’Unió i el Fènix, construït en 1929 per l’arquitecte valencià Enrique Viedma Vidal. També construirà enfront i al costat de l’institut Lluís Vives la Casa del Chavo, hui sèu de la Seguritat Social, d’estil casticiste valencià

Edifici "La Unión y el Fénix" — Edifici “La Unión y el Fénix”

Fon a finals del sigle XIX quan se remodelà pràcticament tota la plaça. En esta zona de la ciutat estava, el barri de peixcadors, que a hores d’ara ocupa l’edifici de Correus i Comunicacions, construït per l’arquitecte Miguel Àngel Navarro Pérez, en estil eclèctic en elements del modernisme valencià.

Adinsant-nos en la plaça, a finals de febrer es prepara la zona de les mascletaes. Serà per a molts un soroll de música pirotècnica ben acompassada i per a uns i atres, ademés, una vibració de tot el cos. La plaça s’ompli de gom a gom i, per tant, convé anar en temps si es vol estar prop d’ella, o per a accedir a l’Ateneu per a presenciar-la des de la terraça o des d’algun balcó com a convidat.

En la plaça entre l’u i el dèneu de març, podràs contemplar a moltes falleres i fallers acompanyats en les seues bandes de música, tocant algun passodoble o jota valenciana, per a anar a arreplegar els premis de la millor falla o per a anar a visitar algun casal o fer el típic passacarrer.

L’arquitecte Xavier Goerlich Lleó i Francesc Almenar Quinzá proyectaren els edificis Balança i Barrachina, abdós en la plaça de l’Ajuntament i abdós en marquesines, entre molts atres més, que feren estos dos bons arquitectes.

En la plaça vorem edificis de molta elegància, com és el de l’Ajuntament, en les seues chicotetes torres acabades en cúpules de ceràmica, la Ceramo, i la Torre del Rellonge acabada en una peça de decoració en ferro. També podrem observar l’estàtua de Francesc de Vinatea, que fon el gran defensor dels furs de Valéncia.

Eixirem de la plaça pel carrer de les Barques, a on els arquitectes Mora i Ferreres s’encarregaren dissenyar les seues vivendes: la u en el cantó del carrer de Correus i l’atre en el cantó del carrer les Barques; els dos en l’estil modernista valencià.

Tenim que nomenar l’Hotel Victòria, en el carrer de les Barques, puix ya queden poques marquesines de ferro tan ben fetes i adornades per l’arquitecte Lluís Ferreres Soler.

I en el mateix carrer podrem apreciar el gran edifici del Banc de Valéncia, hui desaparegut com a entitat bancària, en detalls decoratius en taulellets pintats, el ferro i el marbre, rajoles de cara vista, pedra tallada fent decoracions de fruites i fulles. En el cantó, nos trobarem en el Teatre Principal. A continuació, baixarem cap a la plaça d’Alfons el Magnànim, coneguda com el Parterre.

A mà dreta tenim l’edifici del cantó en el carrer de Romagosa i un poc més avant el Palauet dels Pescara, hui sèu bancària, ya en la plaça, a on, a banda de vore l’estàtua de Jaume I, podrem apreciar u dels ficus més grans que té Valéncia en els seus jardins. També podrem vore El Corte Inglés, situat en un lloc a on hi havia una chicoteta iglésia, la de Santa Caterina de Siena, que fon traslladada pedra a pedra fins a un punt pròxim a l’estadi Ciutat de Valéncia del Llevant CF. Part del claustre es pot vore en l’edifici del cantó, a on he tingut el plaer de treballar en una entitat de banca privada.

Arribant a la plaça de la Porta de la Mar, tenim l’artèria i principal carrer comercial de Valéncia, el carrer Colon. És destacable dir que este carrer conté algun edifici de l’época del modernisme eclèctic, com ara el del número 80 i el del 31. En acabant, entrarem al carrer de Roger de Lauria i, passant al carrer de Pasqual i Genis, vorem el Colege Oficial de Notaris de Valéncia, que custodien els bults de Sant Vicent Ferrer. Podreu concertar hora per a fer una visita en el colege i poder vore els bults i l’edifici per dins.

Anirem pel carrer Martínez Cubells i el carrer de Convent Santa Clara a l’institut Lluís Vives, qui fon un gran humaniste, filòlec i pedagoc valencià. L’institut alberga un dels refugis de la Guerra Civil.

Eixirem de l’institut pel carrer de Xàtiva i nos trobarem en la Finca de Ferro, denominada aixina per la seua estructura de ferro que durant la construcció es podia contemplar. Est immoble albergà el famós cupó regal comercial, a on se barataven punts comercials per regals.

I a poca distancia, l’iglésia de Santa Caterina i Sant Agustí, d’estil gòtic valencià. I uns pocs metros més allà, nos trobem en el Museu Valencià de l’Ilustració i la Modernitat. En els jardins podem contemplar algunes columnes del l’antic hospital.

Ya en el carrer de Sant Vicent, continuarem veent alguns edificis de l’época modernista valenciana, a banda de l’iglésia de Sant Martí, d’estil gòtic valencià, que podrem apreciar en el carrer de l’Abadia de Sant Martí i, en l’interior, un barroc recarregat valencià.

En el cantó del carrer la Pau, observarem dos edificis en els números 1 i 2, u dels quals albergà els almagasens La Isla de Cuba. Els dos tenen eixe toc del modernisme valencià fets per l’arquitecte Lucas García Cardona.

Edifici "Almacenes La isla de Cuba" — Edifici “Almacenes La isla de Cuba”

Finalment, baixarem pel carrer la Pau, una via urbana que pareix un museu d’arquitectura a l’aire lliure, i, provablement, el carrer més elegant de la ciutat en quant a edificis del modernisme valencià, ademés d’algun atre immoble més modern, i que contrasta en eixa época gloriosa que tingué la ciutat.

El barri de Velluters

Publicat el 2025-02-25 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

Passejant Valéncia, el barri de Velluters, també nomenat barri del Pilar.

El perímetro del barri discorre pels carrers de Quart (de dins dels murs), del Rei En Jaume I, de Santa Teresa, del Peu de la Creu, de Maldonado, de la Beata, l’avinguda de l’Oest, i carrers de l’Hospital i de Guillem de Castro, des del carrer de l’Hospital a les Torres de Quart.

Entrem al barri per les Torres de Quart, admirant la placeta de Santa Úrsula i la seua capella, que, en sòrt, pot estar algun dia oberta, i la part posterior de les torres, diferents a les de Serrans; passejarem pel carrer de Quart fins al cantó del carrer del Rei En Jaume I, i podrem observar la rehabilitació d’alguns edificis, un d’ells convertit a hores d’ara en hotel, el del Palau de Rojas, en el carrer de Quart .

Vorem en este barri els nous edificis de l’Escola de Disseny de Valéncia i l’Institut Valencià de Cultura.

Frontera de l'Escola de Disseny — Frontera de l’Escola de Disseny

Se li atribuïx a J. Puchol, junt en Felipe Lino de Castellví, comte de Carlet, la creació de l’Escola Pia i la parròquia, en que podrem apreciar l’iglésia d’estil neoclàssic, i curiosament de planta circular, que pot ser l’única en la Comunitat Valenciana. En ella destaca la gran cúpula de 24,50 centímetros de diàmetro i quaranta d’altària.

I des d’ací al carrer Guillem Sorolla. Tenim que ser un poc cuidadosos, sobretot a la nit, puix en el barri encara sol haver prostitució i males companyies. En esta zona queden pocs carrers per rehabilitar.

D’este barri podem contar històries insòlites que passaren en 1750 sobre els empresaris del vellut, com ara Joaquim M. Fos i son pare, comerciants de seda, que gojaven d’una bona posició socioeconòmica, pero Joaquim volia ser més, i simulà la seua pròpia mort, per a anar-se’n i tindre noves idees sobre teixits, com és el cas de la tècnica del moaré. Des de llavors, tota Europa envejarà les sedes de Valéncia i el prensat que es feya en esta ciutat per a conseguir el moaré. En este barri naixqué l’idea de l’allumenació dels carrers els dies en que no hi havia lluna, i dels serenos. Precisament fon est intrèpit empresari aportà estes noves idees per al Cap i Casal, que més tart copiarien Barcelona i Madrit.

En la plaça del Pilar en Falles podrem anar a vore una de les falles especials. Ocupa casi tota la plaça. Ací podrem entrar en la parròquia del Pilar, que també té entrada pel carrer Guillem de Castro. Es digna de vore per dins, puix té antics taulellets pintats a mà.

En el carrer de l’antic hospital podrem entrar al Colege de l’Art Major de la Seda, construït a mitan del sigle XI per a ubicar el gremi de seders, hui convertit en museu, a on podrem vore en funcionament un antic teler, com ara les bobines de fil de seda i com encaixen en les llançadores del teler i quin entramat tenia per a fer dibuixos en el teixit que es volia fer.

Podrem comprar algun mocador de seda o atres presents fets en seda.

En l’antic hospital dels pobres inocents, hui convertit en biblioteca, continua tenint la mateixa estructura arquitectònica. En els jardins la capella de la Mare de Deu dels Desamparats i també, ya a la vora de Guillem de Castro, l’ermita de Santa Llúcia.

Per a acabar el recorregut per este barri, trobarem dos convents, el de l’Encarnació i el de les Esclaves de Maria, abdós en el carrer Balmes, que no tenen massa importància, puix no són antics.

El barri de Sant Antoni i la seua festa

Publicat el 2025-01-28 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

El barri de Sant Antoni, barri molt fester, puix escomença l’any celebrant la festa del barri, el 12 de giner, en la foguera, mascletada i castell de fòcs, la festa del sant del porquet, sant Antoni Abat. El dia 17 de giner se celebra el dia de la seua festivitat.

Trobarem este barri entre els següents carrers: l’avinguda de la Constitució, l’avinguda de Primat Reig, el carrer d’Almassora, el carrer del Flare Pere Vives, el carrer de l’Actor Mora, el carrer de la Pobla del Duc i el carrer Benipeixcar.

En este barri tenim un gran colege, Sant Antoni Abat dels salesians i un chicotet teatre, la PlaZeta, i també una chicoteta capella dedicada a sant Llàzer.

No és un barri molt gran, pero en molta població, puix els edificis són alts, en moltes vivendes i en algunes fronteres d’edificis modernistes. Podrem observar alguna decoració de taulells ceràmics i balcons de ferro.

Entre el carrer de Sagunt, Maximilià Thous i Ministre Lluís Mayans, passaran tots els animalets a que els donen la benedicció, i als jóvens i no tan jóvens un panet beneït els donaran; i en la plaça de Sant Joan Bosco, final del carrer Sagunt, serà el lloc de la festa, a on se para el porrat ‒per si no ho saps, el porrat és, a banda de cigrons torrats, una fira a on també es venen uns atres fruits secs torrats i llepolies‒, en que podràs contemplar la desfilada dels animals.

Podrem vore a les falleres majors ‒que amollaran colons‒, a la regina dels jocs florals de Lo Rat Penat, i a l’honorable clavariesa de les festes Vicentines en carruage de gala, escoltades per la policia local en el seu uniforme de gala.

Per Sant Antoni, dia dels animalets, sobretot podrem apreciar gossos de les unitats canines de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional de Valéncia i la unitat militar, donant-los el reconeiximent a les unitats canines que han participat en el rescat de persones en la dana. Cavalls de les unitats de la Policia i Guàrdia Civil, gats, haques, pardalets i qualsevol animal, inclús serps, del públic en general. Uns cavalls aniran en la seua amazona, uns atres en un bon ginet i jovenet, abrigats que fa fret, puix estem en giner. Uns atres tirant del carro i uns atres duran les alforges a on antigament duyen marraixes de vidre, en aigua, vi o qualsevol líquit de poble en poble.

Els cavalls i les haques o egües van sumament arreglades en tots el els aparells ben lluents i engreixats, la samuga per a poder estirar del carro, la collera i la retranca, les mantes més fines i les dònes molt templades i ben vestides en diferents trages, depenent d’a on vinguen. També depén de cóm ixca el dia, puix si plou poca gent anirà, i si fa sol, dus el catret per a esperar, i més les dònes que, per la seua condició, duen bon mantó per al fret, i les que van en els cavalls com a bones amazones, ben abrigades. Per la seua banda, no cal dir que els hòmens també van molt ben arreglats.

Molts chiquets i chiquetes duen a les seues mascotes a la benedicció, ben nets i en molta alegria, en tota la seua ilusió. Any darrere d’any, es beneïxen els animals, els mateixos, per a fer la festa més gran.

En molts balcons posen un cobertor o mantó de Manila per a adornar les fronteres de les cases.

En molts pobles de l’Horta, com ara Vinalesa, Carpesa, Borbotó, Godella, Poble Nou, Albuixech, Moncada o Massarrojos, se celebra la benedicció alternant-se per a anar a molts d’ells en distintes celebracions, al tercer dumenge. Enguany, li correspon a Burjassot la benedicció dels animals. Es fa en lo carrer enfront de l’iglésia de Sant Miquel, i en la nit del dissabte es celebra la Santa Missa i s’encén una bona foguera en l’ermita de Sant Roc.

Refrans dedicats a sant Antoni:

Per Sant Antoni, fret i tristor posa als vells en el racó.

Fins a Sant Antoni, Pasqües són.

Per Sant Antoni, el dia allarga un pas de ratolí.

Sant Antoni del Porquet, a les velles fa caraces i a les jóvens fa l’ullet.

Per Sant Antoni preparat la vedriola del porquet.

Be, açò és tot. Fins al pròxim mes.

Els belems de Valéncia

Publicat el 2024-12-27 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

Un poc d’història dels belems

La primera representació coneguda del naiximent de Jesús és un fresc del sigle III realisat pels primers cristians en les catacumbes d’época romana.

El primer belem catòlic

En 1223, sant Francesc d’Assís aplegà, junt en son germà Lleó, a la població de Greccio, en la regió italiana del Laci. Per a intentar evangelisar a la població de la regió, majoritàriament analfabeta, Francesc demanà una dispensa al papa Honori III per a crear el primer belem en una cova molt pròxima a l’ermita de Greccio.

En Espanya, el rei Carles III i sa muller, Maria Amàlia de Saxònia, importaren aquella costum al nostre país i l’introduïren en els seus palaus.

És d’agrair el deler que molts mostrem pel naiximent i la representació en el belem, en que apareix des de l’anunciació fins a la Verge Maria.

Passegem per Valéncia i entrem a on es planten belems

L’Associació de Belemistes de Valéncia s’encarrega de plantar alguns dels belems del Cap i Casal, com ara el de l’Ajuntament, la basílica de la Mare de Deu, la Generalitat, la Diputació, el Museu Nacional de Ceràmica o el Mercat Central, entre uns atres.

De les festes de Nadal, no a soles destaquen els belems, també s’allumenen els carrers i les places i es planten arbres de Nadal per a decorar diferents punts de la ciutat.

Plaça de l'Ajuntament en Nadal — Plaça de l’Ajuntament en Nadal

Mamprenem el recorregut visitant el primer belem, el de la basílica de la Mare de Deu, situat en el camaril —pujant per l’escala interior—.

Està a peu pla, de manera que es pot contemplar lo frondós que és i els detalls de tots els elements: els ponts, les cases en la seua proporció, les figures, les palmeres, etc.

Se pot visitar en l’horari de la basílica.

Belem de la Basílica de la Mare de Deu dels Desamparats

En acabant, passarem al Palau de la Generalitat, a on podrem vore el belem que s’ha montat en la planta baixa, que és un poc més chicotet que enguany passat. A partir del 15 de decembre, es pot visitar en l’horari que establixca la Generalitat.

En la plaça Manises, entrarem en la sèu de la Diputació, a on han montat un belem emmarcat com un retaule; és dir, en volumetria i molta profunditat. Les montanyes, la cova i el castell apareixen en molt bona perspectiva.

A poques passes de la Diputació, travessarem la plaça de la Mare de Deu i anirem a Sant Esteve, a on enguany passat el belem era la representació de tota la creació fins a la fugida cap a Egipte. En esta parròquia, el solen plantar entre uns quants altars, a mà esquerra entrant per la porta de la plaça de Sant Esteve.

En acabant, nos allargarem a l’iglésia de Sant Joan de l’Hospital, en que, només entrar, trobem el naiximent en un cartell de concurs de belems, per si vols participar en el que tens en ta casa plantat. Tenen un horari molt ampli, ya que se sol celebrar una missa cada hora.

Naiximent en el belem de Sant Joan de l'Hospital — Naiximent en el belem de Sant Joan de l’Hospital

Cartell en el belem de Sant Joan de l'Hospital — Naiximent en el belem de Sant Joan de l’Hospital

En la parròquia de Sant Tomàs, també podrem vore, en l’interior i a mà esquerra –concretament en un dels altars–, el belem d’enguany, que es podrà visitar a partir del dia 15 de decembre.

D’allí passejarem fins al museu del Marqués de Dosaigües, a on podrem vore el naiximent en la sala de les carrosses.

Belem del Palau del Marqués de Dosaigües

I des d’allí nos dirigirem a l’Ajuntament, a on, en el fondo del Saló de Cristal, se troba molt ben emmarcat el naiximent. Enguany, tenim un nou personage, una figura d’un voluntari de la zona afectada per la dana.

Un voluntari en el belem de l'Ajuntament — Un voluntari en el belem de l’Ajuntament

I, caminant cara al Centre d’Artesania, prop de l’Antic Hospital, tenim una preciosa representació del belem, els reixos pujats en gamell molt abillats i en preciosos adorns, igual que els seus pages. Presenta molt bona allumenació i és un belem molt alt.

A continuació anirem al Mercat Central. Just al mig del pabelló vorem, molt ben representat, el gran belem, en figures i escenes ben boniques.

A pocs metros, en Sant Nicolau, podrem contemplar un belem vertical.

Una volta ixcam d’allí, farem temps, puix a les sis i mija podrem anar a vore, de dilluns a dissabte, el de la parròquia dels Mercedaris en la plaça de Vicent Iborra. Un belem en el que he colaborat un poquet. Fa 6×3 m i es pot rodar per a vore: l’anunciació, una castanyera que ven taronges i castanyes, l’ensomi de sant Josep, la visitació de la Verge a sa cosina Isabel, un mercat a on els personages del belem se supon que han comprat les ofrenes, un forner i un ferrer, una casa de cantereria, un portal en una rabera d’ovelles en el pastor, l’anunciació als pastors buscant hostal, el naiximent, la presentació de Jesús en el temple, la vinguda dels Reis d’Orient, aixina com diversos elements decoratius.

Si aneu a vore’l, espere que vos agradarà el treball fet per un grup de la parròquia.

A l’atra vora del riu, en el Nuevo Centro, també podrem vore el belem que monta l’Associació de Belemistes de Valéncia. En ell, podrem contemplar com se fa de nit i de dia.

I, en la mateixa llínea del riu, apleguem a Santa Mònica, a on podrem vore dos belems: u dins de la parròquia, enorme i en molta volumetria, i el de dins de la residència, chicotet, pero preciós.

També moltes falles fan la representació del belem, com ara la del Mercat de Castella, que el planta en el casal faller, situat en els baixos del mercat.

La falla Na Jordana enguany m’han comentat que faran exposició del mal que ha fet la dana.

En el Cabanyal, podrem anar a vore el belem monumental, en el casal de la germanor del Santíssim Ecce Homo, ubicat en el carrer Vicent Ballester, 23, baix.

Valéncia, passejar per la catàstrofe

Publicat el 2024-11-29 per pep

Per Amparo Soriano Doménech

Valéncia, en l’época romana fon una illa fluvial del riu Túria, en les montanyes més pròximes a 12 i 25 km del centre de la ciutat.

En els pobles limítrofs de la zona nordest de Valéncia, els tossals no superen els 70 metros d’altitut sobre el nivell de la mar. En ells, està, per una banda, l’Horta Nort, formada per diversos pobles, el més alt dels quals és El Puig, i, per l’atra, els pobles limítrofs del sur, situats en una plana, i que formen l’Horta Sur i l’Albufera.

Els romans sabien que eren terres inundables pel riu Túria, de fet, per a defendre’s, construïren un braç del riu Túria, per a tindre aixina la ciutat totalment rodejada d’aigua i protegida.

“L’aigua del riu sempre torna al seu caixer”, “A la vora del riu, no faces niu”, són dits que sempre nomenaven els nostres yayos. Inclús, pot ser que tinguera lloc un sumani en 1250, quan el santíssim Crist del Salvador fon rescatat de les aigües del riu Túria surant contra la corrent. El Túria és impredicible.

Fixeu-vos en el dibuix: el braç del riu Túria estaria ans del pont de Sant Josep o Nou, a on està hui situat el IVAM, tota l’horta regada per este braç, que baixaria per lo que hui és el carrer de la Bosseria, passaria per davant de la Llonja de Mercaders cap al carrer de les Barques i d’ahí a la que hui és la plaça d’Amèrica, a on tornaria a ajuntar-se en el riu.

El riu Túria ha tengut, a lo llarc del temps, moltíssimes creixcudes. Des del 1321, tal com està constatat en els llibres de Consell, hi han hagut 25 riuades fins a 1957, esta última la tenim documentada en fotos antigues en blanc i negre.

Quan açò ocorregué, els polítics s’esforçaren i proyectaren el Pla Sur, la desviació del riu Túria a un nou caixer, més gran, per a desviar-lo de la ciutat de Valéncia pel costat del sur, d’a on li ve el nom, i la financiació basada, sobretot, en els sagells Pla Sur de Valéncia.

En aquella calamitat, un locutor de ràdio de Múrcia feu una rifa per a obtindre diners i ajudar als damnificats. En aquell moment, se movilisà a tot el Govern, militars o no, i vingué gent de tota Espanya, igual que ara també n’ha vengut. Se demanà pa a tota Espanya; hui s’ha demanat de tot, especialment aigua.

En 1957, el cabal del riu Túria superà els 3.700 metros cúbics per segon, sifra que triplicava la capacitat del caixer per dins de Valéncia.

Els ponts vells tenien trencaaigües, mentres que els nous no ne tenien i la pressió de canyes, carros i arbres eixercien la pressió suficient per a trencar la construcció fluvial.

La zona alta de Valéncia, eixa que tenien els romans amurallada, no patí pràcticament l’impacte del desbordament, puix la plaça de la Reina i de la Mare de Deu quedaren intactes. Podem vore en un dibuix fins a quina altura arribà l’aigua. En memòria d’eixa riuada se feren taulellets per a senyalar els llímits de l’aigua.

La plaça d’Alfons el Magnànim queda coberta per l’aigua fins als tres metros i vint centímetros. Podem vore hui en dia cóm quedaria un home baix les aigües. En Capitania a mitan porta. En el pati de la finca que fa cantó en el carrer de la Mar, per damunt de les portes.

Altura de l'aigua en els edificis de Valéncia, en la riuada de 1957 — Altura de l’aigua en els edificis de Valéncia, en la riuada de 1957

Riuada de 1957. Arhiu de Las Provincias. — Riuada de 1957 Solaz Valéncia

Fa por quan arriba la nit, el silenci, foscor… me fa por.

El riu Túria és com el semblant valencià, calmat, mentres no li vinga ningú a fer-li la col, perque en eixe moment s’unfla, esclata, s’escarota i se n’ix.

Rajoles del museu — Rajoles del carrer del Museu

Senyalant a on hauria arribat l’aigua i a on pot arribar en el 2100, sí no se posen els mijos per a detindre-la.

Ya ho escrigué el botànic Cavanilles. En la pàg. 68 de Las Observaciones de Cavanilles 200 anys despuix diu: “Corto es el número de llanuras en el reyno, y aun estas estrechas, hallánose casi siempre entre el mar y las raices de los montes, así los rios para atravesar el reyno se ven preciados a correr por profundos cauces…”.

I és just en estos pobles del sur a on ha passat esta última tragèdia. Els barrancs que venen de la zona oest normalment sempre van buits i desemboquen en l’Albufera. El barranc del Poyo ve de Chiva i passa pel costat de la A-3, a l’altura del km 342; se desvia a Torrent, que està més alt que Alaquàs, Aldaya, Chirivella, i passa per Picanya, Paiporta, Massanassa i Catarroja, tota la zona inundada, puix ningú podia pensar que més amunt de Chiva podien caure més de 600 litros per metro quadrat.

La força de l’aigua abundant que va caure va descendir cap a la desembocadura a tota velocitat arramblant coches, contenidors i tot lo que trobà a lo llarc del seu violent recorregut.

En una catàstrofe aixina se nos en van els recorts, els mobles de la yaya, les cortines que nos feu, les fotos, els moments vixcuts entre eixes parets… retornarem la casa, pero ya res tornarà a ser lo mateix.

Recordem les paraules d’Anfós Ramon en la Casa Vella, algunes d’elles:

Allí tinc un lloc propici
per reviure la costum.
Tinc el recort i l’indici
d’una vida i un ofici
ple de terra i ple de llum.

Es una casa que obliga
a recordar als majors.
Una casa molt antiga
que sap del gra i de l’espiga
i de frets i de calors.

Tornareu …, més forts.

Esperem que lo passat en estos pobles, dels que puc oferir algunes fotografies que mostren la magnitut de la força que duya l’aigua i de la cantitat de vides humanes que s’ha endut, més de 200 persones, no torne a succeir, que les infraestructures per a detindre la violència de l’aigua es duguen a terme finalment. I les alarmes nos indiquen, segons a on estigam, a ón tenim que anar a refugiar-nos.