Per Antonio Moreno Martínez
Fa uns mesos, nos deixà per a sempre La chica en la maleta (1961), la sensual princesa de La pantera rosa (1963). Pero, per a mi, serà, per damunt de tot, l’Angelica Sedara de Il Gattopardo (1963) de Visconti; la bellíssima representant d’una burguesia que aspira a reemplaçar a l’aristocràcia desencantada de finals del XIX. Hui, vos convide a visitar un món de deus i hòmens, a retrobar-nos en Claudia Cardinale i Burt Lancaster, ballant eixe últim vals.
La chica en la maleta (1961) nos deixà en l’últim mes de setembre; i, en ella, la Ginetta de Rocco i sos germans (1960) i la sensual princesa de La pantera rosa (1963). En xixanta anys de carrera i més de 130 películes, Claudia Cardinale treballà en els millors directors del seu moment (Federico Fellini, Zeffirelli, Blake Edwards, Herzog…). Pero, per a mi, sempre serà l’Angelica Sedara de Il Gattopardo (1963), del Visconti de Mort en Venècia (1971) i Confidències (1974).
Il Gattopardo, basada en la novela pòstuma de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, conta l’història de Frabrizio (Burt Lancaster), príncip de Salina, durant l’unificació d’Itàlia, quan Garibaldi desembarca en Sicília. Pero, en realitat és molt més que això: mostra el canvi social que substituirà una desencantada aristocràcia per una burguesia emergent que ansia ocupar el seu lloc, a finals del sigle XIX. Provablement, és la novela que millor descriu el caràcter sicilià i l’impronta d’aquells pobles que dominaren l’illa a lo llarc del temps. Si mirem be, trobarem vestigis normants i àraps en els seus edificis; traces bizantines i de l’antic esplendor de la Corona d’Aragó, conformant una manera d’enfrontar-se al món i a la vida, una essència que lluïx en la mirada d’una gent en «sentiment de superioritat que nomenem orgull pero (que) en realitat és ceguera» —en paraules del mateix príncip.

Al front de Il Gattopardo tenim a Burt Lancaster, Alain Delon (com Tancredi, nebot del príncip, “Alfredo” en la versió espanyola), Claudia Cardinale i Lucilla Morlacchi (Concetta, filla de Fabrizio, i enamorada de Tancredi).

Precursor del neorrealisme italià, Visconti, format en l’Escala de Milà, construïx l’història d’una aristocràcia desencantada —a la que pertanyia per naiximent—, en la figura del príncip de Salina que deixa pas a una nova burguesia, per a que tot seguixca igual. «Alguna cosa havia que canviar per a que tot seguira com estava», diu, fent seues les paraules de Tancredi.
Palma d’Or en Cannes, la película —d’una exquisita bellea, casi operística—, és una obra feta a la mida del director. Rodada entre Roma i Sicília, escomença presentant-nos la residència del príncip, en els suburbis de Palerm —Villa Boscogrande en la pantalla—. La càmara va acostant-se lentament: veem l’austera frontera, els jardins plens de palmeres i fruitals, l’enorme terraça des d’a on se veu, al fondo, la ciutat i la mar… per a adinsar-se en la capella, mentres la família ora, junta.


Construïda en el sigle XVIII, la casa —hui utilisada per a events privats—, està en la pròxima Piana dei Colli, àrea rodejada de montanyes menudes i de cases nobles, entre les quals trobarem la que fon residència de l’autor de la novela —ara convertida en un resort.
Els interiors de la película, més intimistes —el dormitori, l’estudi del príncip, el menjador…— se filmaren en el Palazzo Chigi d’Ariccia, a una hora de Roma; pero la majoria del metrage se rodà en Palerm i la contornada.
Si, vos convide, una volta més, a passejar pel centre de Palerm i deixar-vos dur pels carrers que habitaren els protagonistes —els que ixen, i els que s’amaguen darrere d’ells—. Al caminar pel barri de Kalsa, per Via Maqueda, Piazza della Vittoria, Piazza Magione… voreu eixe entramat assaltat per les tropes de Garibaldi, el lloc a on l’eixercit borbònic fusilà als civils en plena revolució —la Piazza de San Giovanni Decollato—, i, més allà, el guirigall d’una ciutat viva i sorollosa i les cúpules de iglésies i convents que esguiten l’urbs, garants de la seua espiritualitat.
Fidel a les seues costums, la família Salina deixa Palerm, a pesar de la guerra, per a passar l’estiu en Donnafugata. En el viage, la caravana és detinguda pels controls garibaldins en l’àrit païsage de Piana degli Albanesi, continuant viage, despuix d’una curta parada en Contrada Ducco, cara a l’imaginari poble de Donnafugata, que trobarem entre les pedres de Ciminna —a uns quaranta quilómetros de Palerm.

En la plaça, l’iglésia de Santa Maria Magdalena —o iglésia Mare—, està disposta per a la missa. Alguns dels edificis s’adaptaren per al rodage, uns atres se construïren de nou. Vorem l’ajuntament, a un costat, a l’atre, la casa dels Sedara.
En acabant, per a completar Donnafugata, viajarem fins a Santa Margherita di Belice, a cent quilómetros de Ciminna, i al seu Palazzo de Filangeri Cutò —construït per una família d’orige espanyol—. Encara que no ix massa en la película, est edifici és visita obligada per als amants de Lampedusa. Conegut també com a Palazzo Gattopardo, hui alberga reproduccions del manuscrit original de la novela, objectes personals de l’escritor, i fotografies i escenes de la película de Visconti, aixina com entrevistes en els protagonistes.

I com tot, també la revolució cessa i la vida retorna als salons de ball dels palaus de sempre. En eixes festes, com abans, els jóvens novençans buscaran un nou amor, mentres els vells tractaran d’oblidar una realitat que no volen recordar.
La película, finalisa en una excepcional seqüència de més de quarantahuit minuts de duració —vora un terç del metrage—, en els salons del Palazzo Gangi Valguanera, en el número 6 de la plaça de la Croce dei Vespri de Palerm. Un hàbil joc de mirades creuades i moviments precisos, nos acosten a la veritat d’uns personages que pareixen estar llunt d’aquells espills i dorats que acoten l’estància. Fabrizio ho sap i contempla, en la jove bellea d’Angelica, vestida de blanc, eixe passat perdut que anuncia el final.

I és que, com el príncip reconeix a Chevally, quan li oferix ser senador per Sicília en les noves corts d’Itàlia: els sicilians duem sigles en un llarc somi, «i sempre odiarem a qui gose despertar-nos, encara que siga per a oferir-nos maravellosos dons». ¡Els deixarem somiar!