Per Emilio Alonso
El cas
En març de 2026, en un pleit civil, un jurat de Los Angeles considerà responsables a Meta i Google per negligència en el disseny de les seues plataformes —YouTube i Instagram— i per no haver advertit adequadament dels seus riscs, fixant una indemnisació total de 6 millons de dólars. D’eixa cantitat, el 70 % correspon a Meta i el 30 % a Google, i inclouen tant els danys compensatoris com els punitius. No es tracta, no obstant açò, d’una sentència ferma, i abdós companyies anunciaren la seua intenció de recórrer.
La demandant, identificada en mijos de comunicació com a Kaley, declarà que començà a usar YouTube als 6 anys i Instagram als 9, i que durant la seua infància i adolescència passà “tot lo dia” en rets socials. Segons la seua tesis, funcions com el desplaçament infinit, la reproducció automàtica, els sistemes de recomanació i atres mecanismes d’enganchament estaven concebuts per a maximisar el temps d’us, especialment en menors, i eixe disseny contribuí de manera substancial a la seua depressió, ansietat i atres problemes de salut mental.
La defensa de les demandades, simplificant molt, se construí sobre tres eixos. El primer fon la causalitat: els problemes de la jove no podien imputar-se jurídicament a Instagram i YouTube en el grau de certea exigible, puix concorrien atres factors personals i familiars. El segon fon precisament l’entorn familiar: els pares sabien, o podien saber, quant de temps passava la menor en eixes aplicacions, i podien —i devien— haver intervengut. El tercer fon un argument més tècnic: la demanda havia de quedar bloquejada per la coneguda Section 230 del dret estatunidenc, que protegix les plataformes front a responsabilitat per contenguts de tercers.
Pero els demandants insistiren en desplaçar el centre del debat. No qüestionaven tant l’allojament de contenguts de tercers més o manco adictius, sino el fet de trobar-nos davant d’un producte dissenyat de manera premeditada per a “enganchar” als usuaris. I és precisament esta idea la que explica per qué el procediment ha segut seguit en tanta atenció. La batalla jurídica no girava només entorn a una història personal dramàtica, sino també sobre una qüestió més fonda: si una ret social o una plataforma de vídeo poden ser tractades, almenys en cert grau, com un producte o un servici defectuosament dissenyat. En atres paraules, lo que estava en discussió era si el verdader problema radicava en l’usuari o en la configuració del producte i en l’informació oferida sobre els seus riscs, tal com succeí en son dia en el tabac o en determinats fàrmacs.
L’alcanç del veredicte
L’importància del cas, ademés, no està tant en la quantia de la condena sino en la seua funció de cas pilot, és dir, de juí testic o espill dins del gran bloc de litigis sobre adicció adolescent a rets socials en els Estats Units. De fet, el veredicte podria tindre rellevància dins d’una MDL creada a tal efecte. La MDL —Multidistrict Litigation— és un mecanisme processal que permet concentrar en un únic tribunal federal múltiples demandes civils que compartixen qüestions de fet comunes. En este cas, lo que agrupa eixes demandes és una base fàctica i jurídica pareguda: que les plataformes foren dissenyades per a fomentar un us adictiu en menors i que les companyies coneixien eixos riscs.
És cert que un veredicte com este no vincula automàticament tots els pleits futurs, pero sí que orienta. Actua com una espècie de termómetro per a advocats, asseguradores, inversors i juges, puix indica quina classe de relat provatori pot convéncer a un jurat, quins punts dèbils presenten les defenses de les grans tecnològiques i quin risc econòmic real existix.
No és casual, per això, que Snap i TikTok, inicialment implicades també en este procediment, optaren per arribar a acorts abans del juí. Això no equival, naturalment, a un reconeiximent de responsabilitat; pero sí que revela que l’exposició processal era prou séria per a evitar el risc d’un veredicte públic desfavorable.
Tampoc estem davant d’un pleit aïllat. En març de 2026, un jurat de Nou Mèxic ordenà a Meta pagar 375 millons de dólars en un atre assunt relacionat en la seguritat de menors i l’explotació sexual infantil en les seues plataformes. Encara que el fonament fàctic no és exactament el mateix, abdós decisions apunten en una direcció coincident: sometre a un examen judicial cada volta més sever el disseny, la moderació i els incentius interns de les grans plataformes quan hi ha menors afectats. El mensage de fondo és clar: ya no n’hi ha prou en refugiar-se en l’idea de que la plataforma “només alloja contenguts”; cada volta més, lo que es posa en tela de juí és el model mateix de producte.
¿Podria passar una cosa pareguda en Espanya?
Sí i no. És concebible una demanda en Espanya per una cosa pareguda, pero no seria fàcil guanyar-la. Perque el dret espanyol oferix vies per a formular una reclamació d’este tipo, pero també presenta obstàculs provatoris i doctrinals importants. No cap, per tant, una translació automàtica del model estatunidenc.
Una primera possibilitat seria la via clàssica de la culpa extracontractual de l’artícul 1902 del Còdic Civil: qui, per acció o omissió, causa dany a un atre intervenint culpa o negligència, està obligat a reparar-lo. Traslladat al cas, la demanda hauria de sostindre que la plataforma incorregué en negligència per dissenyar o gestionar un servici de manera perillosa per a menors, ometent advertències i proteccions eficaces. Teòricament, la demanda és possible; pero exigiria demostrar en gran precisió tres elements: la conducta negligent concreta, el dany indemnisable i, sobretot, el nexe causal entre el disseny del servici i la lesió sicològica o siquiàtrica del menor. I és ahí a on començarien els grans problemes provatoris. L’experiència espanyola en matèria de danys personals mostra que els nostres tribunals no solen ser especialment receptius quan la causalitat se recolza en fenòmens plurifactorials i de llarga duració.
Una atra via possible seria la que oferix el dret de defensa dels consumidors. Açò podria intentar-se, be considerant eixes plataformes com a productes defectuosos —encara que ací l’encaix llegal és difícil, puix tècnicament no responen al concepte de “producte” tal com el definix la llei—, be acodint a l’obligació general dels prestadors de servicis de respondre dels danys i perjuïns causats a consumidors i usuaris, llevat que acrediten haver complit les exigències reglamentàries i haver desplegat les atencions i diligències exigibles per la naturalea del servici.
Ademés, l’evolució del dret europeu en matèria de plataformes digitals, protecció de menors i tractament de senyes ha elevat de manera considerable l’estàndart d’exigència que es pot exigir ad estes empreses. En Europa, i per tant en Espanya, ya no és sostenible mantindre que una gran plataforma no té deures específics de protecció respecte dels menors. Eixos deures existixen. Una atra cosa distinta és convertir l’incompliment d’eixos deures en una condena indemnisatòria individual de gran alcanç.
Consideracions no jurídiques: pares, família i dispositius
Al marge de les consideracions estrictament jurídiques, hi ha una pregunta que no deuria quedar fòra del debat: ¿qué fa una chiqueta de 6 anys enganchada a YouTube? No cal esperar a que un tribunal declare responsable a una plataforma per a admetre que l’abús digital constituïx un problema de salut i d’educació en els menors.
La pediatria espanyola fa ya temps que advertix sobre este problema. L’Associació Espanyola de Pediatria actualisà en 2024 les seues recomanacions i elevà de 2 a 6 anys la franja d’edat per davall de la qual desaconsella l’exposició a pantalles, llevat d’usos concrets i supervisats. Ademés, subralla la relació existent entre l’us excessiu de pantalles i l’alteració del sò, de l’alimentació, de l’atenció, del benestar emocional i d’atres indicadors de salut. La pròpia AEP i l’AEPD llançaren en 2023 la campanya “Canvia el Pla” per a reduir els riscs derivats del mal us de pantalles en l’infància i en l’adolescència.
No es tracta de demonisar la tecnologia, sino d’assumir que el menor no pot quedar abandonat a un món digital construït precisament per a reclamar atenció constant. I això enllaça en una atra veritat incómoda: no es qüestió només de quant de temps passa el menor en el mòvil, sino també de quin model d’us observa en casa. La AEP destaca l’estreta associació entre el temps de pantalla dels pares i el dels fills. L’eixemple, en este camp com en tants atres, educa més que qualsevol campanya institucional. Convé entendre, no obstant, que el fet de que els pares tinguen deures no elimina els que corresponen al proveïdor d’un servici potencialment danyós per a menors. Pero tampoc se pot ignorar que entregar a chiquets menuts i a adolescents un teléfon inteligent en accés ple, sense llímits horaris, sense filtres de seguritat i sense acompanyament, és una decisió carregada de riscs previsibles. Potser, el gran erro social de l’última década ha segut tractar el teléfon inteligent com si fora un simple joguet alvançat, quan en realitat és una porta d’accés permanent a un mercat de captació de l’atenció extremadament sofisticat i, en ocasions, perillós. Lo cómodo és deixar als chiquets un dispositiu electrònic per a que “no donen la llanda”; lo difícil és preguntar-se si això és realment lo més adequat.