Este 2025, el Circuit de Carreres Populars Caixa Popular de Valéncia complix 20 anys, i volem celebrar-ho en tots els que han format part d’esta història construïda a pur de quilómetros, superació i esperit deportiu.
Des del seu naiximent en 2005, el circuit s’ha convertit en un referent de l’atletisme popular, reunint cada any a mils de corredors de totes les edats, nivells i procedències. Lo que va començar com una proposta per a acostar el running a la ciutadania s’ha consolidat com una gran festa del deport, en proves emblemàtiques com la Volta a Peu, la Carrera José Antonio Redolat o la Carrera Never Stop Running.
20 anys corrent per Valéncia
En estes dos décades, el circuit ha segut testic d’històries personals inspiradores, de marques superades, d’inicis tímits que varen acabar en passions per a sempre, i d’una comunitat que ha creixcut i evolucionat sense perdre la seua essència: córrer per salut, per amistat, per diversió, per compromís.
Gràcies a l’impuls de Caixa Popular i de l’Ajuntament de Valéncia, s’ha conseguit mantindre un calendari estable i divers, en circuits accessibles, inscripcions populars, i un fort compromís en l’igualtat, la sostenibilitat i l’inclusió. Cada tranc conta, i cada dorsal ha aportat a l’ànima d’este circuit.
Un aniversari que es corre… ¡a lo gran!
Per a celebrar est aniversari com es mereix, s’ha preparat un event especial el pròxim 6 de juliol de 2025:
Una carrera commemorativa de 10K oberta a tots els públics.
Activitats paraleles per a tota la família en el parc del Túria.
Homenage a corredors i voluntaris històrics del circuit.
Zones d’animació, música en viu, foodtrucks i sortejos.
Ademés, tots els participants rebran una camiseta commemorativa i una medalla especial del 20 aniversari.
L’història del Valéncia Club de Fútbol està íntimament lligada als murs de l’estadi de Mestalla, un temple del fútbol que ha segut molt més que un simple camp de joc durant vora un sigle. Des de la seua inauguració en 1923, Mestalla ha segut testic d’innumerables moments que han marcat la trayectòria del club: gols inoblidables, nits europees màgiques, títuls històrics i, sobretot, una passió increbantable que ha unit a generacions de valencianistes. Pero tota història, per gloriosa que siga, té un final. I ara, despuix de més de cent anys de vida, l’estadi més antic de la Primera Divisió espanyola es prepara per a despedir-se. La mudança al nou estadi en l’avinguda de les Corts Valencianes —conegut popularment com el Nou Mestalla— marca l’inici d’una nova etapa per al club, una que pretén recuperar l’ambició perduda i proyectar al Valéncia CF cap al futur.
El Nou Mestalla és molt més que una instalació moderna. Concebut fa més d’una década, la seua construcció es veu paralisada durant anys per motius econòmics i administratius, fins al punt que es va convertir en un dels símbols més visibles de la crisis institucional del club. No obstant, en els últims mesos, el proyecte ha cobrat vida en renovat impuls gràcies a acorts institucionals i a la necessitat urgent de modernisació.
L’estadi contarà en una capacitat per a més de 70.000 espectadors, encara que en la seua fase inicial s’habilitaran unes 49.000 localitats. Dissenyat en criteris de sostenibilitat i eficiència energètica, el recint aspira a convertir-se en un referent europeu, no solament en el pla deportiu, sino també com a espai polivalent per a events culturals i socials. Ademés, la seua ubicació estratègica en una de les artèries principals de la ciutat promet millorar l’accessibilitat i fomentar el desenroll econòmic de la zona.
Per a l’afició, la despedida de Mestalla serà, sense dubte, un moment carregat d’emoció. Cada racó del vell estadi guarda recorts imborrables. Des de la grada d’animació, que ha espentat a l’equip inclús en els moments més obscurs, fins a la grada de tribuna, a on s’han forjat llegendes i s’ha aplaudit el bon fútbol. Mestalla no solament ha segut la casa del Valéncia CF; ha segut el cor d’una comunitat que ha trobat en el fútbol una forma d’expressió i d’identitat.
El club ya ha anunciat que prepara una série d’actes commemoratius per a honrar la memòria de l’estadi i oferir als aficionats l’oportunitat de despedir-se com es mereix, tancant aixina un capítul dorat de l’història del fútbol espanyol.
En nostàlgia, pero també en esperança, el Valéncia CF pega un pas cap al futur. El Nou Mestalla no substituirà l’història del vell, pero serà l’escenari a on noves generacions construiran la seua pròpia. I encara que canvien les parets, lo que permaneix és el sentiment: “Amunt Valéncia”.
Seguint el fil gastronòmic, a la musa que tinc assignada, (per cert, està per a jubilar), li vingué l’idea d’escriure unes “filosòfiques reflexions” sobre un moment que no pot faltar en un bon almorzar o dinar valencià… El sublim moment del café.
Café del temps
Els que me coneixeu sabeu que no tinc massa costum de la tradicional i popular pràctica de l’almorzaret en els sorollosos bars, pero, en les contades ocasions que assistixc ad est event tan nostre, me crida sempre l’atenció el moment de demanar els cafens, i sempre per norma li preste molta atenció.
Segur que lo que vos vaig a contar ho haveu vist en alguna ocasió, ho haveu protagonisat, o inclús patit, i més, si alguna vegada heu treballat de cambrer.
Pobres cambrers autòctons, i pijor encara, si són forasters o estrangers i treballen com a cambrers en algun bar o cafeteria, sí, pobres i dignes de llàstima, ya que, són ells els que han de patir les mil i una forma de demanar el café que tenim els valencians.
A tots vos haurà ocorregut que a l’hora del café, pel matí en qualsevol bar, o darrere dels postres en acabant de menjar en qualsevol restaurant o cafeteria, és quan escomença el protocolari moment de demanar el café: A mi me duràs un café a soles, … café del temps, … en llet, … un talladet, … un carajillo, … carajillo, pero de rom, … carajillo de Baileys en gel i got de vidre, … en llet i curt de café, … tocadet en només unes gotes d’anís, … descafeïnat de sobre, … descafeïnat de màquina, … en gèl, … en got de vidre i en poc de café, … en got de vidre i en molt de café, … un americà, … un cappuccino, … un rebollit que per la nit no dorc, …a mi un “cremaet”… ¡Ah! “El cremaet”, comentari a part mereix el “cremaet”, que és sense dubte, u dels “postres” perfectes de l’almorzaret, ademés de ser un excelent complement per acabar els menjars, sopars, o qualsevol charradeta de sobretaula en familiars o amics. La seua elaboració es convertix en tota una cerimònia, aixina com la degustació, ¡és una tradició que no es deu de perdre!
Cremaet
Si el cambrer se topa en uns puristes del “cremaet” poden tranquilament demanar-li açò: Rom cremat en dos grans de café, canella, sucre, i un trosset de corfa de llima, si és u molt, molt purista li demanarà el “cremaet” per estrats, no ho vol mesclat. Demanarà la perfecció en modo “tricolor”: 1ª capa superior: Marró per la crema del café. 2ª capa central: Negra del café intens. 3ª capa inferior: Dorada, en un rom dens i transparent… Fàcil, fàcil. I per a rematar estan els “rarets”, són eixos que no volen café i demanen un poliol o un té.
Tota esta casuística es pot combinar en licors, rom o brandi, demanar marques concretes, en el tipo de llet, normal, desnatada, sense lactosa, natural… ¿i cóm no?, la temperatura de la llet, gelada, calenta, o mitat i mitat, per a la qual cosa s’han d’usar dos atifells. Encara més, està el client que be per malaltia o per mantindre la llínia, en lloc de sucre demana sacarina… ¡en acabant d’engolir-se un bon entrepà!
Fiqueu-vos en el lloc del cambrer i imagineu-vos esta petició d’un café: Prenga nota per favor, duga’m un café descafeïnat, curt, de maquina, tacadet en un poc de llet templada, desnatada, i sense lactosa, en got de vidre molt calent, i en unes gotetes d’anís. ¡Ah! i per favor, sucre no, sacarina.
No, no està pagat l’estrés i l’esforç mental que cal fer en el nostre territori valencià per a servir uns cafens.
Pero ací està la professionalitat del cambrer en les seues possibles variants, està el cambrer “professional”, sí, eixe al que bombardegen en la llista, ad eixe que l’unflen de peticions i que sempre, i estranyament, li porta a cada u lo seu, i ademés ho fa en aires toreros. Este cambrer conta en tota la meua admiració, és un cambrer ¡de categoria!
També estan els tipos de cambrers intermijos, el que posa cara de patiment i de no haver-se enterat de res, pero, estranyament, li porta a cada u lo que ha demanat, i el que posa cara d’haver-se enterat i servix a cada u lo que li pareix, o que a més de la mitat no els du res.
I finalment el pobre que posa cara de patiment, no s’entera de res, i no sap que portar a cada u, este normalment en acabar de tan traumàtica experiència penja el davantal i se’n va del bar o restaurant plorant a sa casa… O que opta per portar a la taula el pot del Nescafé, la llet i el sucre i que nos servim, açò últim no ho fa, pero segur que ho pensa.
També poden entrar en joc les costums locals i autonòmiques, per eixemple el trifàsic, que consistix en llet condensada, licor i café, incloses totes les distintes variants del licor desijat, o una delicatesen valenciana, el bombó, que com sabeu consistix en ficar en un got minúscul un dit de llet condensada i completar en café, ací cabrien les atres variants: El bombó descafeïnat o el bombó en llet condensada desnatada…
Bombó
I despuix del café pot seguir la tortura del cambrer si se li demana aigua per a desembafar, en gas o sense gas, fresca o del temps, i més ací en Valéncia, que li diem a l’aigua sense gas, natural, i a l’aigua del temps… també natural, i com és la combinació que a mi m’agrada, sempre demane aigua natural, natural, i el consegüent aclariment: Aigua natural sense gas, i que no estiga fresca de nevera. ¡Gràcies! Corolari: Un café curt de qualsevol varietat, i molt, molt d’afecte, conformen u dels plaers que els valencians tenim per a rematar un bon menjar.
El passat dimarts 12 de febrer, en el Centre Cultural La Nau de Valéncia ciutat, s’inaugurà l’exposició Gastronomía Medieval. El llibre de Sent Soví y la cocina en los siglos XIV y XV. Una exposició d’entrada lliure, que fins al dia 25 de maig, mostrarà per primera vegada el manuscrit que conté El Llibre de Sent Soví, el més antic receptari de cuina europea escrit en una llengua diferent de la llatina, concretament en la nostra: la valenciana.
La mostra està estructurada en tres seccions: “Cocina para leer. Los recetarios y sus ingredientes”, “Fogones medievales. La cocina como espacio de trabajo y creación” i “Comer juntos en la edad media. El universo de la mesa”. En la primera d’elles s’explica el context històric de l’obra dins de l’àmbit dels territoris mediterràneus de l’antiga Corona d’Aragó, en acabant, nos trobarem en una ampla mostra d’atifells de cuina, aixina com plats, caçoles, olles o morters, en peces provinents de diferents museus i archius, tant valencians, com del restant d’Espanya i d’Europa. La tercera part de la mostra nos sumergix en els rituals al rededor de la taula, retratant els convencionalismes d’una societat migeval en amples diferències socials, reflectides també en la cuina i la taula.
Esta recomanable exposició, en un ampli programa d’activitats culturals i que contarà en visites guiades fins al mes d’abril, està organisada en motiu del 700 aniversari del manuscrit, encara que l’única còpia que es conserva en la Biblioteca Històrica de l’Universitat de Valéncia dataria de principis del sigle XV, pareix acceptat pels estudiosos de l’assunt que fon copiada d’un manuscrit anterior, de data 1324, en l’antesala del Sigle d’Or de les lletres valencianes.
El Llibre de Sent Soví és un receptari que conté setantadós receptes de cuina valenciana migeval i que es troba insertat en el Manuscrit 216, una de les joyes de la Biblioteca Històrica de l’Universitat de Valéncia, a on supostament, arribà en temps de la desamortisació de 1835, des del convent dominicà de Santa Caterina de Valéncia. El ms. 216 és un interessant volum miscelàneu que conté díhuit llibres, en matèries tan dispars com ara medicina, religió, astrologia, astronomia o un chicotet compendi gramatical, a banda del nostre protagoniste: El Llibre de Sent Soví, paradigma d’una cuina valenciana i mediterrànea en ingredients ben arraïlats i en clares influències àraps i judeues.
Si atenem al seu pròlec, este llibre fon escrit per un cuiner del rei d’Anglaterra en l’any 1024, per petició d’En Pere Felip, escuder del dit monarca, encara que, segons diversos estudis, este pròlec seria un reclam, una tàctica de màrqueting migeval per a donar més importància al text, puix les receptes són clarament mediterrànees i pareix impossible que els plats que es descriuen en ell se cuinaren en l’Anglaterra del sigle XI.
A vegades, per avatars del destí, este tipo de manuscrits miscelàneus tan apreciats en la seua época i habitualment anònims, se troben en llocs dispars i alluntats del seu orige, per lo que és complicat conéixer la seua procedència. No és el cas del nostre ms. 216, d’inequívoca adscripció al Cap i Casal del llavors Regne de Valéncia, no debades, el quart dels llibres porta per títul Llunari Valencià i conté unes taules d’astrolabi per a conéixer la distribució de les hores solars entre el 2 de març i igual data de l’any següent, contant vint llegues a la redona de la ciutat de Valéncia. Aixina mateixa, l’octau dels llibres se titula Lapidari Valencià, a cavall entre ciència i superstició, fa una descripció de les dotze pedres precioses i les seues propietats sanadores.
A pesar de lo ací expost, el sugerent i misteriós títul d’El Llibre de Sent Soví, unit a l’importància de ser el primer receptari d’estes característiques i principi documental d’una de les gastronomies més riques del planeta, ha fet que el nostre llibre siga objecte del desig alié, fins a tal punt, que atres territoris el presenten com a cosa pròpia. Pero ya parlarem d’això en una atra ocasió.
Si teniu l’oportunitat, no deixeu d’anar a admirar el testimoni escrit de les cuines valencianes de l’Edat Mija i deixe-vos transportar a la Valéncia de fa 700 anys.
El pilotari Antonio Reig Ventura, conegut com a Rovellet, ha faltat als 93 anys despuix de tota una vida dedicada al deport autòcton de la Comunitat Valenciana, la pilota valenciana, del que es convertí en un mit, segons ha informat la Federació de Pilota Valenciana.
Rovellet
Batejat per l’afició com a Rovellet pel nom de son pare, que era conegut com a Rovell de Dénia, naixqué al costat del trinquet de Pelayo (Valéncia) i ocupava la posició de rest en la modalitat d’escala i corda. Als 15 anys debutà com a professional, i als 17, ya s’enfrontà a la figura del moment, Juliet d’Alginet.
Esta parella protagonisà grans partides en el trinquet de Pelayo, en el que s’enfrontaven dos voltes al mes. En retirar-se Juliet, Rovellet se convertí en el número u indiscutible de la modalitat d’escala i corda, fins a l’aparició d’Eusebio, que durant la década dels xixanta li disputà la supremacia de millor jugador de l’época. Ademés, l’any 1970 se proclamà campeó nacional d’escala i corda i abans de retirar-se en 1979 s’enfrontà a un atre mit de la pilota valenciana, en 23 anys de diferència, com és Paco Cabanes,Genovés.
El Genovés i Rovellet
Se retirà en 1979, ya llunt dels seus millors moments, pero sense que cap trinqueter tinguera que donar-li un punter per a igualar als equips rivals.
Rovellet destacà per ser un jugador sumament hàbil i d’ell diuen que ha segut el pilotari més elegant de l’història. També destacà per la seua colocació en la pista i el seu caràcter cavallerós i honrat.
Una volta retirat, Rovellet continuà vinculat a la pilota valenciana com a tècnic de vàries escoles d’este deport, d’a on han eixit importants jugadors professionals com ara Grau, Esme, Pedro, Solaz o Víctor.
Rovellet no solament fon admirat pel seu joc (elegant i ple de coneiximent), sino també, per l’immensa cavallerositat desplegada, encara hui, en l’ambient de la pilota. La màxima mostra d’homenage és tindre penjada una foto seua en la Galeria d’Honor del Trinquet de Pelayo (Valéncia).
En este mes de febrer de 2025, les carreteres valencianes reben ad algunes de les figures més importants del ciclisme mundial, tant de la categoria femenina com de la masculina, en la disputa de tres importants proves deportives. Per una banda, des del dimecres 5 fins al dumenge 9 de febrer, els aficionats valencians fruírem de la Volta a la Comunitat Valenciana, prova per etapes que aplegava a la seua 76ª edició i que enguany fon d’especial emotivitat, per recórrer algunes de les zones afectades per la dana.
Events ciclistes del mes de febrer
El mateix dumenge 9, se disputà la 7ª edició de Volta a la Comunitat Valenciana Fèmines, una prestigiosa carrera del calendari UCI, abdós proves, masculina i femenina, finalisaren en el port de Valéncia.
De matí, la suïssa Linda Zanetti, inscrigué el seu nom en el palmarés de la prova, en alvançar-se en un ajustat esprint a Jelena Eric i Daria Pikulik, en la resolució de la carrera femenina. Hores més tart, i en el mateix escenari, l’italià Jonathan Milan s’imponia en autoritat en l’esprint de la 5ª i última etapa de la Volta a la Comunitat Valenciana. Una edició en una important participació, que tingué a Santiago Buitrago com a guanyador final, per davant de Joao Almeida i del viscaí Pello Bilbao, que acabà com a millor espanyol en la classificació general. Exigua representació valenciana en tan sols tres corredors: el combatiu Joan Bou, primer classificat dels de la terra; Jaume Guardeño, l’escalador alteà; i Gonzalo Ariño, un corredor en una admirable història de superació davant la malaltia.
Seguint en el febrer ciclista valencià, entre el dia 13 i el 16, fòra de l’edició d’este artícul, tenim la disputa de la 9ª edició de la Setmana Ciclista-Volta Femenina de la Comunitat Valenciana, una prestigiosa competició per etapes, que congregarà a 154 de les millors ciclistes del món. Una decidida aposta pel ciclisme femení que aplaudim des d’estes llínees.
La prova es disputarà sobre quatre etapes, que discorreran a lo llarc de les tres províncies i contarà en la consolidada ciclista Sandra Alonso (única guanyadora d’etapa valenciana i espanyola) i les talentoses Ainara Albert i Susana Pérez com a representació valenciana.
En quant a la Volta a la Comunitat Valenciana, en la seua categoria d’hòmens, és una prova arraïlada en el calendari internacional de la UCI (Unió Ciclista Internacional), en la categoria UCI ProSeries 2.Pro. A lo llarc de les seues xixantasset edicions, ha contat en la participació dels més ilustres del pilot internacional i en el seu palmarés han inscrit el seu nom figures com ara Eddy Merckx, Bernart Hinault, Stefen Roche, Abraham Olano, Nairo Quintana, Tadej Pogacar o Alejandro Valverde.
Celebrà la seua primera edició en 1929, baix la denominació de Vuelta a Levante, nom que es mantingué fins al 1978. En l’edició següent, 1979, passà a nomenar-se Vuelta a la Región de Valencia i, entre els anys 1980 i 1983, Vuelta a las Tres Provincias. A partir de 1984 adquirix el nom definitiu de Volta a la Comunitat Valenciana, fins que la crisis de l’any 2008 i l’eixida del principal patrocinador, forçaren la finalisació de la prova, privant-nos als aficionats valencians de gojar d’una volta per etapes.
Cartell “XIX Vuelta Ciclista a Levante”
Se produïren alguns intents per a reviscolar la Volta en anys posteriors, pero no aplegaren a materialisar-se fins a l’edició de 2016, espentada per un grup d’apassionats d’este deport encapçalats per Ángel Casero Moreno, un dels més emblemàtics ciclistes valencians de tots els temps.
Ángel Casero (Albalat dels Tarongers, 1972) fon cicliste professional entre els anys 1994 i 2005, i va obtindre 13 victòries, entre elles la Vuelta a Espanya de 2001. De família de tradició ciclista, Ángel Casero donà molt pronte mostra de la seua calitat, adjudicant-se en 1994 el Tour del l’Avenir, prova francesa per etapes, quan militava en el potent equip Banesto de Miguel Indurain. En 1995 guanyà la Clásica de los Puertos i en 1997 la Vuelta a Castilla y León, que tancà la seua etapa en l’equip Banesto.
El d’Albalat del Tarongers seguí la seua progressió en l’equip Vitalicio Seguros, proclamant-se Campeó d’Espanya en les edicions de 1998 i 1999, any en que conseguí una etapa en la Volta a Catalunya i una meritòria quinta plaça en el Tour de França, que l’animà a preparar les grans voltes de tres semanes. Ya en l’equip Festina, Ángel Casero fon segon en l’edició de la Vuelta a Espanya de l’any 2000, confirmant-se com a candidat a la victòria. En 2001, en una emocionant etapa final en Madrit, el cicliste valencià arrebatà el mallotOr a Óscar Sevilla, en la disputa de la contrarrellonge final, i es va proclamar vencedor de la Vuelta a Espanya.
Volta Ciclista a la Comunitat Valenciana
El canvi a l’equip Team Coast no resultà fructífer per a Ángel Casero, a qui no acompanyaren els resultats en 2002, ya que acabà sext en la Vuelta a Espanya, com tampoc a l’any següent en l’equip Team Bianchi de Jan Ullrich, frenant la seua progressió. Ya en 2005 i en l’equip Comunitat Valenciana, hereu del mític Kelme, Ángel Casero posà punt i final a la seua carrera professional, deixant-nos la sensació de que els seus resultats, encara que prou bons, no fan justícia al seu potencial cicliste.
Des de llavors, Ángel Casero mamprengué diferents aventures empresarials, fins que en 2016 assumí la responsabilitat d’organisar la Volta a la Comunitat Valenciana, a on continua a hores d’ara a pesar de les dificultats, fent possible que els aficionats gogem d’una gran competició ciclista per etapes, a la que desigem una llarga vida i molts èxits.
Sent Valéncia una ciutat bolcada a la mar, és llògica la proliferació d’escoles de vela en l’àmbit del port de la ciutat. Les diferents escoles de vela infantils del port de Valéncia han experimentat una notable evolució en els últims anys, consolidant-se com a referents en la formació de jóvens navegants. Des de la seua fundació, els diversos centres han creixcut significativament, oferint una àmplia varietat de cursos i activitats per a chiquets i adolescents interessats en el món de la navegació.
El proyecte, que escomençà en un menut grup d’entusiastes, ha conseguit atraure a centenars de jóvens de totes les edats, gràcies al seu enfocament inclusiu i a la calitat de les seues instalacions. Situades en diferents zones del port, les escoles han conseguit dotar als participants de les ferramentes necessàries per a dominar la vela, tant a nivell recreatiu com competitiu. Els jóvens alumnes no solament deprenen els fonaments de la navegació, sino també valors com el treball en equip, la responsabilitat i el respecte per la mar.
Per això, diferents centres educatius de la ciutat han propost algunes activitats deportives, una volta finalisat el curs escolar, corresponents a les escoles de vela en el respal de l’Ajuntament de Valéncia.
Sobre la seua evolució tècnica, les escoles han incorporat nous materials i embarcacions, permetent als chiquets practicar en equips moderns i segurs. Ademés, els centres han establit convenis en clubs nàutics locals per a facilitar la participació dels estudiants en competicions, lo que ha permés que molts d’ells destaquen en regates regionals i nacionals.
Escola de vela
L’èxit de l’Escola de Vela Infantil en el port de Valéncia també es reflectix en el creixent interés pels deports aquàtics en la regió. Les institucions no solament es dediquen a la formació de futurs campeons, sino que també fomenten una major consciència ambiental entre els jóvens, sensibilisant-los sobre l’importància de cuidar l’entorn marí.
Escola de vela
En resum, les escoles de vela infantil en el port de Valéncia s’han consolidat com un referent educatiu i deportiu, impulsant l’amor per la mar i promovent un futur prometedor per a les noves generacions de navegants.
El passat 19 de giner, Benidorm, referent del turisme valencià, acollí l’última prova de la Copa del Món de Ciclocrós UCI, el més prestigiós torneig de quants componen el calendari internacional d’esta modalitat del ciclisme de competició. A l’event acodiren les estreles d’este deport, en un espectàcul que congregà a més de 15.000 espectadors en el recorregut de la prova i que tingué com a vencedora en la categoria femenina a la neerlandesa Fem Van Empel i al belga Thibau Nys com a guanyador de la masculina, i en la que el valencià Felipe Orts Lloret conseguí una meritòria sexta posició en una carrera que no li fon massa favorable.
En esta tercera edició, Benidorm consolida la seua aposta pel ciclocrós, com a reclam per a turistes de l’Europa Central, a on esta modalitat deportiva goja de molta vitalitat i prestigi.
El ciclocrós és, junt en el ciclisme en pista i el de ruta o carretera, una de les modalitats del ciclisme clàssic. Naix a finals del sigle XVIII, al mateix temps que el ciclisme en ruta, que transcorria per carreteres enfangades, plenes de recolps i pedres soltes, en les que, a sovint, els ciclistes havien de posar el peu en terra. A mida que anaren millorant les carreteres, abdós modalitats anaren configurant-se i, mentres que el ciclisme en ruta solia transitar entre dos poblacions o ciutats distants, el ciclocrós optà per la competició en circuits d’escassos quilómetros i que combinaven trams asfaltats en atres d’arena o fanc, aixina com obstàculs naturals o artificials, i que els corredors han de franquejar a peu, espentant la bicicleta o carregant-se-la al muscle.
Les bicicletes de ciclocrós compartixen fisonomia en les de ruta, encara que tenen determinades particularitats, com rodes més amples o forqueta en més separació, més alt l’eix de pedalier o la fixació als pedals. A diferència del ciclisme en ruta, la temporada de ciclocrós transcorre en els mesos més gèlits de l’any, és per això que, en freqüència, estes carreres se disputen en condicions d’orage advers, en que la pluja, el fanc, la neu o el gèl, solen ser habituals.
En general, els corredors de ciclocrós participen també en competicions de ruta, en els mesos més càlits de l’any, aixina com, tradicionalment, molts ciclistes de ruta s’han servit del ciclocrós com a preparació d’hivern, especialment en països com Bèlgica, Holanda o la República Checa, a on és un deport que goja de prestigioses competicions i seguit per multitut d’aficionats.
En quant al ciclocrós espanyol, encara que arraïlat i en auge en tota Valéncia, no és un deport de masses, i és només la zona nort d’Espanya la que conta en més afició i els ciclistes vascs els grans referents fins a l’arribada de Felipe Orts, puix el de La Vila Joyosa està forjant una trayectòria de récort.
En 2013 conseguí el seu primer títul de Campeó d’Espanya de Ciclocrós en categoria júnior, en 2016 i 2017 revalidà el títul en categoria sub-23, despuix d’haver segut segon en 2015. Ya en la màxima categoria, feu segon en 2018 i, des de llavors, el corredor valencià acumula sèt títuls de Campeó d’Espanya de Ciclocrós de manera consecutiva. L’últim, el conseguit el passat 12 de giner en la localitat gallega de As Pontes, en el que superava a llegendes com José Luis Talamillo o David Seco, i es convertia aixina en el primer espanyol en conquistar sèt títuls.
En carreres internacionals, per a orgull de l’afició valenciana i espanyola, el de La Vila Joyosa continua en imparable progressió, escomençada ya en 2023, quan alcançà la 3ª posició en la Exact Cross de Loenhout, en terres belgues. En octubre de 2024, fichà per l’equip belga Ridley Racing Team, assentant-se en l’exigent circuit belga i unes semanes més tart, conseguia una històrica medalla d’argent en el Campeonat Europeu de Ciclocrós, celebrat en Pontevedra.
Pocs dies més tart, Felipe Orts conseguia lo que pareixia vedat al ciclocrós espanyol; és dir, guanyar la Cyclo Cross Rucphen UCI en Països Baixos, cosa que mai havia conseguit un corredor espanyol de ciclocrós. Per a acabar l’any 2024 en un extraordinari 2º lloc en prova de la Copa del Món de Ciclocrós UCI, en el circuit de Hulst, en terres neerlandeses, confirmant el bon moment de forma i fent-se un lloc entre l’èlit mundial d’este deport.
Als seus 29 anys i un prometedor futur deportiu per davant, Felipe Orts continua rodant per les carreteres alacantines, preparant els objectius per a la pròxima temporada. Des d’estes llínies, volem transmetre el nostre recolzament i admiració, desijant-li tota la sòrt del món.
Naixqué en Valéncia en febrer de 1972. En 1988, despuix de fruir de tota una vida d’una cosa tan apreciada com la visió, sa vida es trencà, i quedà totalment invident a causa d’una retinopatia diabètica.
Un fet que el marcaria per a sempre. Pero la força i el corage l’ha dut a escriure sa vida en lletres d’or, en un mensage sempre positiu cap ad esta.
“Només per als teus ulls” podria ser una frase de Casinos, Davit Casinos, desconegut per a molts, pero si l’haguera conegut Ian Fleming de segur que li hauria donat el paper principal en una de les seues noveles.
Davit Casinos
Davit Casinos és un deportiste professional dedicat a l’atletisme, un deport que vol i que li ho ha donat tot.
Les seues grans especialitats són l’art dels llançaments: pes, disc i martell.
Entre els seus grans èxits conseguits, se troben els quatre ors consecutius, conquistats en els Jocs Paralímpics de Sidney, Atenes, Pekin i Londres en 2012.
Ademés, tingué el gran honor de ser triat com a abanderat de l’equip paralímpic espanyol en els Jocs de Pekin de 2008.
Entre els èxits que ha collit, se troben el récort mundial i el récort paralímpic en la disciplina de llançament de pes, obtés en les Paralimpiades de Sidney de l’any 2000.
I a tot eixe currículum, se li sumen títuls com a campeó europeu i mundial en multitut d’ocasions en abdós disciplines.
Ademés, en 2013 rebé el Premi Nacional del Deport en categoria Olímpica.
El ciclisme en pista és una de les modalitats més antigues del ciclisme. A diferència del ciclisme en ruta, tota la competició transcorre en un circuit peraltat de doscents cinquanta metros, per lo que els aficionats poden gojar de vore tot el desenroll de la competició. Consta de diferents proves com són: la velocitat, persecució, quilómetro contra rellonge, puntuació, keirin, scratch, omnium o eliminació, entre uns atres. A diferència del ciclisme en ruta, estes bicicletes porten pinyó fix, açò vol dir que, mentres les rodes giren també ho faran els pedals, lo que fa que s’haja de tindre un gran domini de la bicicleta.
Se consolidà en Anglaterra a finals del sigle XIX, a cavall entre el deport, l’espectàcul i l’activitat empresarial, puix aplegà a ser un lucratiu negoci i igual que succeïx en la pilota valenciana o les corregudes de cavalls, era un espectàcul procliu a les apostes.
En giner de 1895, entre els carrers de Quart i la Corona del Cap i Casal, obria les portes el primer velòdrom valentí, en lo que fora l’Hort del Tirador. Esta iniciativa empresarial, responia al creiximent de l’interés popular per les competicions ciclistes. No debades, en poc manco d’un any, obriren dos velòdroms més en la ciutat: el primer d’ells, el Velòdrom de Colon, entre la gran via Marqués del Túria i el carrer d’Hernán Cortés, el segon, el Velòdrom Regional, en Guillem de Castro. Un quart naixqué un parell d’anys més tart, en lo que hui és plaça d’Amèrica i avenguda de Navarro Reverter, corroborant l’interés popular per este deport, en lo que foren les albors d’esta modalitat ciclista.
En el temps, desaparegué aquella primera concepció dels velòdroms, per a convertir-se en recints deportius. En l’actualitat, moltes ciutats i municipis valencians tenen pistes de ciclisme, de les quals el Palau Velòdrom Lluís Puig, ubicat en Benimàmet —sèu de la FCCF— és la que presenta unes instalacions en capacitat per a albergar campeonats del món i atres competicions i events internacionals.
I si be el ciclisme en pista és un deport minoritari per les nostres terres, els aficionats valencians gogem d’un extraordinari referent internacional en la figura del vilarrealenc Sebastián Mora Vedri, qui en l’octubre passat, guanyava per segona vegada un campeonat del món, despuix del títul conseguit en 2016. Als seus 36 anys, Sebastián Mora s’ha convertit en un dels ciclistes de pista més llorejats, en un admirable palmarés en competicions nacionals i internacionals, treballat en constància i solidea. Un cicliste elegant i habilidós que llig la carrera a la perfecció i aprofita al màxim les seues qualitats.
En 2010, guanyà en Sant Petesburc l’Europeu de Pista en modalitat scratch, en la categoria de menors de 23 anys i, des de llavors, any darrere d’any ha sabut mantindre’s entre l’èlit mundial, en que ha collit èxits i bons resultats. Ha conquistat sis medalles d’or en el Campeonat d’Europa, a banda d’una de plata i una de bronze, mentres que, en el Campeonat del Món de Pista, ha obtés dos medalles d’or, tres de plata i dos de bronze. Participà en les olimpiades de Londres, Tòquio i en les de París 2024, obtenint diploma olímpic. Conta en més de vint medalles de tots els metals en campeonats d’Espanya de Ciclisme en Pista representant a la selecció valenciana, aixina com en campeonats autonòmics i competicions en ruta.
Prop dels 37 anys, el cicliste valencià encara no es planteja retirar-se, llunt d’açò, compagina els seus estudis de Ciències de l’Activitat Física i del Deport en l’Universitat Jaume I de Castelló en la seua carrera deportiva al més alt nivell. Actualment, Sebastián Mora Vedri milita en les files de l’equip cicliste Burgos-BH, competint també en algunes carreres del calendari de ciclisme en ruta, tant nacionals com internacionals.
Vos recomane una visita a les seues rets socials en Instagram i Facebook a on podreu acostar-vos a conéixer més a fondo ad este simpàtic cicliste, aixina com vore vídeos i fotografies d’est apassionant i espectacular deport.
¡Enhorabona, Sebastián!
Des d’estes llínies volem desijar-te la motivació i les ganes de seguir avant, de continuar gojant de la bicicleta i de la competició d’èlit. Per supost, brindem per a que siguen molts els èxits en els pròxims anys.
Diuen que les desgràcies mai venen a soles, i si algú ha pogut viure dos grans desgràcies de prop, entre molts atres, eixe és Fernando Escartín. Cicliste professional ya retirat, naixcut en Biescas (Osca), a on va poder viure de prop una riuada que va arrasar el càmping Las Nieves i va acabar en la vida de 87 persones en l’any 1996.
Poc de temps despuix de retirar-se com a professional i ya com a director tècnic de la Vuelta, es va traslladar, en l’any 2008, a la localitat d’Afafar, a on viu des de llavors, i en la que ha pogut sofrir directament la recent DANA que s’ha endut per davant un número massa alt de persones, ademés de vivendes, negocis i ensomis d’infinitat de valencians que tindran que escomençar de nou.
Fernando sap ben be lo que és escomençar de zero per a tractar de conseguir els seus anhels, ya que en la seua vida professional com a ciclista, fins en dos ocasions, tingué que superar greus lesions que el varen obligar a reiniciar la seua vida professional per a poder guanyar l’etapa reina en el Tour de 1999 i acabar inclús en el podi en aquell any, per darrere de Lance Armstrong i Alex Züle. Podria haver reclamat ser campeó d’aquella edició, ya que els seus predecessors en el podi varen ser posteriorment descalificats per dopage, pero en la seua major discreció ha preferit no realisar cap solicitut al respecte.
Fernando Escartín
Dos triumfs i dos desgràcies han marcat la vida de Fernando Escartín, que des d’Alfafar torna a escomençar de zero recorrent els pobles de l’Horta Sur com millor sap fer-ho, en bicicleta, per a repartir medicaments i tot allò que els seus veïns puguen necessitar. Fernando és un eixemple de que es pot “recuperar” una vida despuix d’una garrotada, una cosa que també ha pogut vore en els valencians; açò és, els gens que tenim i que nos és innat resorgir de les cendres.
Estem en Fernando i en els centenars de mils de valencians que ho han perdut tot i als que anem a ajudar a recuperar-ho en la mida de lo possible, com nosatres be sabem i aplicant un lema que nos acompanya sempre: “Els diners i els collons per a les ocasions”. I esta és una ocasió en la que demostrar-ho, encara que mai podrem tornar la vida a tots aquells paisans que l’han perduda en tan inoportuna DANA.
La pilota valenciana sempre ha destacat per tindre un o més jugadors importants en cada una de les especialitats de que consta el nostre deport icònic, dins de la cultura valenciana, al llarc dels anys i des del sigle XIII.
En retirar-se de Soro III en 2022, qui demostrà ser un jugador excepcional, en una tècnica impecable i una gran capacitat per a competir en els moments més difícils, i la posterior d’Álvaro Navarro, nos queden en la actualitat els qui, possiblement, siguen els actuals Messi i Cristiano Ronaldo de la pilota valenciana.
Salelles II i Tonet IV, hui en dia, són els qui nos fan seguir fruint del nostre deport nacional, la pilota valenciana, ya que nos fan rememorar les millors partides de jugadors, com ara Nel de Murla; Albert Arnal de Quart; Julio Palau,Juliet; Antoni Reig; el Rovellet; Paco Cabanes, el Genovés; Enric Sarasol, o el mateix Soro I. Això en la lliga masculina.
Salelles II / Tonet IV
Salelles II i Tonet IV, hui en dia, són els qui nos fan seguir fruint del nostre deport nacional, la pilota valenciana, ya que nos fan rememorar les millors partides de jugadors, com ara Nel de Murla; Albert Arnal de Quart; Julio Palau,Juliet; Antoni Reig; el Rovellet; Paco Cabanes, el Genovés; Enric Sarasol, o el mateix Soro I. Això en la lliga masculina.
Amparo / Victòria
Salelles II, d’acort en les valoracions de juges i coordinadors de cada àrea, un 93,98 sobre 100, i és el millor fins ara entre els rests. Mentres que Tonet IV, en un 91,96 sobre 100, encapçala la secció dels punters.
Tonet IV, en cinc campeonats consecutius en el palmarés, supera ya les sifres de torneigs seguits del seu païsà, Pasqual II, i ya és el segon pilotari en més títuls d’esta competició, només superat pels dèu de Waldo. Ad este ritme, i en 25 anys a soles, és possible que supere inclús al mit d’Oliva. Tenim, en conseqüència, motius més que suficients per a mantindre viva l’ilusió en el futur del nostre deport nacional, la pilota valenciana.
