Sent Valéncia una ciutat bolcada a la mar, és llògica la proliferació d’escoles de vela en l’àmbit del port de la ciutat. Les diferents escoles de vela infantils del port de Valéncia han experimentat una notable evolució en els últims anys, consolidant-se com a referents en la formació de jóvens navegants. Des de la seua fundació, els diversos centres han creixcut significativament, oferint una àmplia varietat de cursos i activitats per a chiquets i adolescents interessats en el món de la navegació.
El proyecte, que escomençà en un menut grup d’entusiastes, ha conseguit atraure a centenars de jóvens de totes les edats, gràcies al seu enfocament inclusiu i a la calitat de les seues instalacions. Situades en diferents zones del port, les escoles han conseguit dotar als participants de les ferramentes necessàries per a dominar la vela, tant a nivell recreatiu com competitiu. Els jóvens alumnes no solament deprenen els fonaments de la navegació, sino també valors com el treball en equip, la responsabilitat i el respecte per la mar.
Per això, diferents centres educatius de la ciutat han propost algunes activitats deportives, una volta finalisat el curs escolar, corresponents a les escoles de vela en el respal de l’Ajuntament de Valéncia.
Sobre la seua evolució tècnica, les escoles han incorporat nous materials i embarcacions, permetent als chiquets practicar en equips moderns i segurs. Ademés, els centres han establit convenis en clubs nàutics locals per a facilitar la participació dels estudiants en competicions, lo que ha permés que molts d’ells destaquen en regates regionals i nacionals.
Escola de vela
L’èxit de l’Escola de Vela Infantil en el port de Valéncia també es reflectix en el creixent interés pels deports aquàtics en la regió. Les institucions no solament es dediquen a la formació de futurs campeons, sino que també fomenten una major consciència ambiental entre els jóvens, sensibilisant-los sobre l’importància de cuidar l’entorn marí.
Escola de vela
En resum, les escoles de vela infantil en el port de Valéncia s’han consolidat com un referent educatiu i deportiu, impulsant l’amor per la mar i promovent un futur prometedor per a les noves generacions de navegants.
El passat 19 de giner, Benidorm, referent del turisme valencià, acollí l’última prova de la Copa del Món de Ciclocrós UCI, el més prestigiós torneig de quants componen el calendari internacional d’esta modalitat del ciclisme de competició. A l’event acodiren les estreles d’este deport, en un espectàcul que congregà a més de 15.000 espectadors en el recorregut de la prova i que tingué com a vencedora en la categoria femenina a la neerlandesa Fem Van Empel i al belga Thibau Nys com a guanyador de la masculina, i en la que el valencià Felipe Orts Lloret conseguí una meritòria sexta posició en una carrera que no li fon massa favorable.
En esta tercera edició, Benidorm consolida la seua aposta pel ciclocrós, com a reclam per a turistes de l’Europa Central, a on esta modalitat deportiva goja de molta vitalitat i prestigi.
El ciclocrós és, junt en el ciclisme en pista i el de ruta o carretera, una de les modalitats del ciclisme clàssic. Naix a finals del sigle XVIII, al mateix temps que el ciclisme en ruta, que transcorria per carreteres enfangades, plenes de recolps i pedres soltes, en les que, a sovint, els ciclistes havien de posar el peu en terra. A mida que anaren millorant les carreteres, abdós modalitats anaren configurant-se i, mentres que el ciclisme en ruta solia transitar entre dos poblacions o ciutats distants, el ciclocrós optà per la competició en circuits d’escassos quilómetros i que combinaven trams asfaltats en atres d’arena o fanc, aixina com obstàculs naturals o artificials, i que els corredors han de franquejar a peu, espentant la bicicleta o carregant-se-la al muscle.
Les bicicletes de ciclocrós compartixen fisonomia en les de ruta, encara que tenen determinades particularitats, com rodes més amples o forqueta en més separació, més alt l’eix de pedalier o la fixació als pedals. A diferència del ciclisme en ruta, la temporada de ciclocrós transcorre en els mesos més gèlits de l’any, és per això que, en freqüència, estes carreres se disputen en condicions d’orage advers, en que la pluja, el fanc, la neu o el gèl, solen ser habituals.
En general, els corredors de ciclocrós participen també en competicions de ruta, en els mesos més càlits de l’any, aixina com, tradicionalment, molts ciclistes de ruta s’han servit del ciclocrós com a preparació d’hivern, especialment en països com Bèlgica, Holanda o la República Checa, a on és un deport que goja de prestigioses competicions i seguit per multitut d’aficionats.
En quant al ciclocrós espanyol, encara que arraïlat i en auge en tota Valéncia, no és un deport de masses, i és només la zona nort d’Espanya la que conta en més afició i els ciclistes vascs els grans referents fins a l’arribada de Felipe Orts, puix el de La Vila Joyosa està forjant una trayectòria de récort.
En 2013 conseguí el seu primer títul de Campeó d’Espanya de Ciclocrós en categoria júnior, en 2016 i 2017 revalidà el títul en categoria sub-23, despuix d’haver segut segon en 2015. Ya en la màxima categoria, feu segon en 2018 i, des de llavors, el corredor valencià acumula sèt títuls de Campeó d’Espanya de Ciclocrós de manera consecutiva. L’últim, el conseguit el passat 12 de giner en la localitat gallega de As Pontes, en el que superava a llegendes com José Luis Talamillo o David Seco, i es convertia aixina en el primer espanyol en conquistar sèt títuls.
En carreres internacionals, per a orgull de l’afició valenciana i espanyola, el de La Vila Joyosa continua en imparable progressió, escomençada ya en 2023, quan alcançà la 3ª posició en la Exact Cross de Loenhout, en terres belgues. En octubre de 2024, fichà per l’equip belga Ridley Racing Team, assentant-se en l’exigent circuit belga i unes semanes més tart, conseguia una històrica medalla d’argent en el Campeonat Europeu de Ciclocrós, celebrat en Pontevedra.
Pocs dies més tart, Felipe Orts conseguia lo que pareixia vedat al ciclocrós espanyol; és dir, guanyar la Cyclo Cross Rucphen UCI en Països Baixos, cosa que mai havia conseguit un corredor espanyol de ciclocrós. Per a acabar l’any 2024 en un extraordinari 2º lloc en prova de la Copa del Món de Ciclocrós UCI, en el circuit de Hulst, en terres neerlandeses, confirmant el bon moment de forma i fent-se un lloc entre l’èlit mundial d’este deport.
Als seus 29 anys i un prometedor futur deportiu per davant, Felipe Orts continua rodant per les carreteres alacantines, preparant els objectius per a la pròxima temporada. Des d’estes llínies, volem transmetre el nostre recolzament i admiració, desijant-li tota la sòrt del món.
Naixqué en Valéncia en febrer de 1972. En 1988, despuix de fruir de tota una vida d’una cosa tan apreciada com la visió, sa vida es trencà, i quedà totalment invident a causa d’una retinopatia diabètica.
Un fet que el marcaria per a sempre. Pero la força i el corage l’ha dut a escriure sa vida en lletres d’or, en un mensage sempre positiu cap ad esta.
“Només per als teus ulls” podria ser una frase de Casinos, Davit Casinos, desconegut per a molts, pero si l’haguera conegut Ian Fleming de segur que li hauria donat el paper principal en una de les seues noveles.
Davit Casinos
Davit Casinos és un deportiste professional dedicat a l’atletisme, un deport que vol i que li ho ha donat tot.
Les seues grans especialitats són l’art dels llançaments: pes, disc i martell.
Entre els seus grans èxits conseguits, se troben els quatre ors consecutius, conquistats en els Jocs Paralímpics de Sidney, Atenes, Pekin i Londres en 2012.
Ademés, tingué el gran honor de ser triat com a abanderat de l’equip paralímpic espanyol en els Jocs de Pekin de 2008.
Entre els èxits que ha collit, se troben el récort mundial i el récort paralímpic en la disciplina de llançament de pes, obtés en les Paralimpiades de Sidney de l’any 2000.
I a tot eixe currículum, se li sumen títuls com a campeó europeu i mundial en multitut d’ocasions en abdós disciplines.
Ademés, en 2013 rebé el Premi Nacional del Deport en categoria Olímpica.
El ciclisme en pista és una de les modalitats més antigues del ciclisme. A diferència del ciclisme en ruta, tota la competició transcorre en un circuit peraltat de doscents cinquanta metros, per lo que els aficionats poden gojar de vore tot el desenroll de la competició. Consta de diferents proves com són: la velocitat, persecució, quilómetro contra rellonge, puntuació, keirin, scratch, omnium o eliminació, entre uns atres. A diferència del ciclisme en ruta, estes bicicletes porten pinyó fix, açò vol dir que, mentres les rodes giren també ho faran els pedals, lo que fa que s’haja de tindre un gran domini de la bicicleta.
Se consolidà en Anglaterra a finals del sigle XIX, a cavall entre el deport, l’espectàcul i l’activitat empresarial, puix aplegà a ser un lucratiu negoci i igual que succeïx en la pilota valenciana o les corregudes de cavalls, era un espectàcul procliu a les apostes.
En giner de 1895, entre els carrers de Quart i la Corona del Cap i Casal, obria les portes el primer velòdrom valentí, en lo que fora l’Hort del Tirador. Esta iniciativa empresarial, responia al creiximent de l’interés popular per les competicions ciclistes. No debades, en poc manco d’un any, obriren dos velòdroms més en la ciutat: el primer d’ells, el Velòdrom de Colon, entre la gran via Marqués del Túria i el carrer d’Hernán Cortés, el segon, el Velòdrom Regional, en Guillem de Castro. Un quart naixqué un parell d’anys més tart, en lo que hui és plaça d’Amèrica i avenguda de Navarro Reverter, corroborant l’interés popular per este deport, en lo que foren les albors d’esta modalitat ciclista.
En el temps, desaparegué aquella primera concepció dels velòdroms, per a convertir-se en recints deportius. En l’actualitat, moltes ciutats i municipis valencians tenen pistes de ciclisme, de les quals el Palau Velòdrom Lluís Puig, ubicat en Benimàmet —sèu de la FCCF— és la que presenta unes instalacions en capacitat per a albergar campeonats del món i atres competicions i events internacionals.
I si be el ciclisme en pista és un deport minoritari per les nostres terres, els aficionats valencians gogem d’un extraordinari referent internacional en la figura del vilarrealenc Sebastián Mora Vedri, qui en l’octubre passat, guanyava per segona vegada un campeonat del món, despuix del títul conseguit en 2016. Als seus 36 anys, Sebastián Mora s’ha convertit en un dels ciclistes de pista més llorejats, en un admirable palmarés en competicions nacionals i internacionals, treballat en constància i solidea. Un cicliste elegant i habilidós que llig la carrera a la perfecció i aprofita al màxim les seues qualitats.
En 2010, guanyà en Sant Petesburc l’Europeu de Pista en modalitat scratch, en la categoria de menors de 23 anys i, des de llavors, any darrere d’any ha sabut mantindre’s entre l’èlit mundial, en que ha collit èxits i bons resultats. Ha conquistat sis medalles d’or en el Campeonat d’Europa, a banda d’una de plata i una de bronze, mentres que, en el Campeonat del Món de Pista, ha obtés dos medalles d’or, tres de plata i dos de bronze. Participà en les olimpiades de Londres, Tòquio i en les de París 2024, obtenint diploma olímpic. Conta en més de vint medalles de tots els metals en campeonats d’Espanya de Ciclisme en Pista representant a la selecció valenciana, aixina com en campeonats autonòmics i competicions en ruta.
Prop dels 37 anys, el cicliste valencià encara no es planteja retirar-se, llunt d’açò, compagina els seus estudis de Ciències de l’Activitat Física i del Deport en l’Universitat Jaume I de Castelló en la seua carrera deportiva al més alt nivell. Actualment, Sebastián Mora Vedri milita en les files de l’equip cicliste Burgos-BH, competint també en algunes carreres del calendari de ciclisme en ruta, tant nacionals com internacionals.
Vos recomane una visita a les seues rets socials en Instagram i Facebook a on podreu acostar-vos a conéixer més a fondo ad este simpàtic cicliste, aixina com vore vídeos i fotografies d’est apassionant i espectacular deport.
¡Enhorabona, Sebastián!
Des d’estes llínies volem desijar-te la motivació i les ganes de seguir avant, de continuar gojant de la bicicleta i de la competició d’èlit. Per supost, brindem per a que siguen molts els èxits en els pròxims anys.
Diuen que les desgràcies mai venen a soles, i si algú ha pogut viure dos grans desgràcies de prop, entre molts atres, eixe és Fernando Escartín. Cicliste professional ya retirat, naixcut en Biescas (Osca), a on va poder viure de prop una riuada que va arrasar el càmping Las Nieves i va acabar en la vida de 87 persones en l’any 1996.
Poc de temps despuix de retirar-se com a professional i ya com a director tècnic de la Vuelta, es va traslladar, en l’any 2008, a la localitat d’Afafar, a on viu des de llavors, i en la que ha pogut sofrir directament la recent DANA que s’ha endut per davant un número massa alt de persones, ademés de vivendes, negocis i ensomis d’infinitat de valencians que tindran que escomençar de nou.
Fernando sap ben be lo que és escomençar de zero per a tractar de conseguir els seus anhels, ya que en la seua vida professional com a ciclista, fins en dos ocasions, tingué que superar greus lesions que el varen obligar a reiniciar la seua vida professional per a poder guanyar l’etapa reina en el Tour de 1999 i acabar inclús en el podi en aquell any, per darrere de Lance Armstrong i Alex Züle. Podria haver reclamat ser campeó d’aquella edició, ya que els seus predecessors en el podi varen ser posteriorment descalificats per dopage, pero en la seua major discreció ha preferit no realisar cap solicitut al respecte.
Fernando Escartín
Dos triumfs i dos desgràcies han marcat la vida de Fernando Escartín, que des d’Alfafar torna a escomençar de zero recorrent els pobles de l’Horta Sur com millor sap fer-ho, en bicicleta, per a repartir medicaments i tot allò que els seus veïns puguen necessitar. Fernando és un eixemple de que es pot “recuperar” una vida despuix d’una garrotada, una cosa que també ha pogut vore en els valencians; açò és, els gens que tenim i que nos és innat resorgir de les cendres.
Estem en Fernando i en els centenars de mils de valencians que ho han perdut tot i als que anem a ajudar a recuperar-ho en la mida de lo possible, com nosatres be sabem i aplicant un lema que nos acompanya sempre: “Els diners i els collons per a les ocasions”. I esta és una ocasió en la que demostrar-ho, encara que mai podrem tornar la vida a tots aquells paisans que l’han perduda en tan inoportuna DANA.
La pilota valenciana sempre ha destacat per tindre un o més jugadors importants en cada una de les especialitats de que consta el nostre deport icònic, dins de la cultura valenciana, al llarc dels anys i des del sigle XIII.
En retirar-se de Soro III en 2022, qui demostrà ser un jugador excepcional, en una tècnica impecable i una gran capacitat per a competir en els moments més difícils, i la posterior d’Álvaro Navarro, nos queden en la actualitat els qui, possiblement, siguen els actuals Messi i Cristiano Ronaldo de la pilota valenciana.
Salelles II i Tonet IV, hui en dia, són els qui nos fan seguir fruint del nostre deport nacional, la pilota valenciana, ya que nos fan rememorar les millors partides de jugadors, com ara Nel de Murla; Albert Arnal de Quart; Julio Palau,Juliet; Antoni Reig; el Rovellet; Paco Cabanes, el Genovés; Enric Sarasol, o el mateix Soro I. Això en la lliga masculina.
Salelles II / Tonet IV
Salelles II i Tonet IV, hui en dia, són els qui nos fan seguir fruint del nostre deport nacional, la pilota valenciana, ya que nos fan rememorar les millors partides de jugadors, com ara Nel de Murla; Albert Arnal de Quart; Julio Palau,Juliet; Antoni Reig; el Rovellet; Paco Cabanes, el Genovés; Enric Sarasol, o el mateix Soro I. Això en la lliga masculina.
Amparo / Victòria
Salelles II, d’acort en les valoracions de juges i coordinadors de cada àrea, un 93,98 sobre 100, i és el millor fins ara entre els rests. Mentres que Tonet IV, en un 91,96 sobre 100, encapçala la secció dels punters.
Tonet IV, en cinc campeonats consecutius en el palmarés, supera ya les sifres de torneigs seguits del seu païsà, Pasqual II, i ya és el segon pilotari en més títuls d’esta competició, només superat pels dèu de Waldo. Ad este ritme, i en 25 anys a soles, és possible que supere inclús al mit d’Oliva. Tenim, en conseqüència, motius més que suficients per a mantindre viva l’ilusió en el futur del nostre deport nacional, la pilota valenciana.
El 21 de juliol de 1995, en la ciutat francesa de Llemoges, el jove cicliste, Lance Armstrong, signava una de les més èpiques i belles pàgines del ciclisme modern en entrar en la meta escapat i en els braços senyalant al cel, per a dedicat-li aixina la victòria al seu companyer d’equip Fabio Casartelli, qui tristament se deixava la vida en l’asfalt en la disputa de la dècim quinta etapa d’aquell mateix Tour de France. Un parell d’anys abans, Armstrong sorprenia a tot lo món guanyant en Oslo el Mundial de Ciclisme en Ruta de 1993, per davant del gran Miguel Indurain.
Armstron, dedicant la victòria a Fabio Casartelli
Des de ben jove, Lance Armstrong mostrà grans aptituts deportives, fins al punt de guanyar com a triatleta el Campeonat USA en els anys 89 i 90, poc abans de dedicar-se per complet al ciclisme, firmant contracte en l’equip Motorola. Pronte es feu espai en el pilot europeu gràcies a l’obtenció de victòries de prestigi, com ara la Clàssica de Sant Sebastià, la mítica Flecha Valona o etapes en Paris-Nice, Volta a Galícia o Tour de France. Fins que, de manera repentina i inexplicable, el seu rendiment escomençà a baixar a mitan segona temporada de 1996. En octubre d’eixe any, els aficionats al ciclisme rebíem un dur colp; Lance Armstrong sofria un càncer testicular en metàstasis pulmonar i cerebral.
Despuix d’una primera intervenció quirúrgica, el cicliste texà fon somés a un tractament de quimioteràpia, aferrant-se a l’escàs 40% de provabilitats de continuar en vida que li donaven els meges. Pero Lance, no només superà la malaltia sino que, a penes dos anys més tart, se trobava en l’eixida de la prova ciclista Paris-Nice de 1998, a on, com era d’esperar, hagué d’abandonar, lo que provocà que es plantejara, inclús, penjar la bicicleta. A poc a poc, a lo llarc d’eixe any anà millorant el seu rendiment i acabà la temporada en uns resultats esperançadors.
Carregat de moral i en una gran forma física, l’americà afrontà l’edició del Tour de 1999 i, contra tot pronòstic, conseguí alçar-se en la victòria per davant del gran favorit, els suís Àlex Zulle. Escomençava aixina l’era Armstrong, puix també guanyà els següents sis tours en gran autoritat, mostrant una insultant superioritat en tots el terrenys.
Lance Armstrong es convertí en l’héroe americà i tot un model de superació per als malalts de càncer i, si be l’ombra del dopage planejà sempre sobre la seua actuació, sempre ho negà i mai donà positiu en cap dels rigorosos controls antidopage als que són somesos els ciclistes.
Armstrong, guanyador de sèt tours de França
Armstrong se retirà del ciclisme el mateix dia en que guanyà el sèptim Tour consecutiu, per a dedicar-se a la seua fundació contra el càncer, Livestrong. Encara que, en l’excusa de la recaptació de fondos, Lance tornà al ciclisme en 2009, en l’idea de revalidar els seus èxits. S’hagué de conformar en una tercera posició en eixe Tour, que guanyà el madrileny Alberto Contador.
Armstrong, tercer clasificat en el Tour del seu retorn
En 2012, despuix de molts intents fallits i acusacions de pràctiques dopants per part de juges, exciclistes, periodistes, meges i excompanyers d’equip, l’Agència Antidopage dels Estats Units, presentà davant l’Unió Ciclista Internacional, UCI, un informe en el que s’acusava formalment a Lance Armstrong i l’equip US Postal d’utilisar “el sistema més sofisticat, professionalisat i exitós de dopage que el deport mai ha vist”. A partir d’ací, se precipitaren els acontenyiments, la UCI suspengué de per vida a Lance Armstrong, i li va llevar tots els títuls conseguits des de 1998, inclosos els sèt tours de França. Els patrocinadors Oakley i Nike li giraren l’esquena, fins al punt d’haver de deixar, inclús, la presidència de la seua fundació, això sí, despuix d’haver conseguit que millons d’aficionats portàrem una polsera groga de plàstic.
Polseres de la fundació Livestrong
La posterior i obligada investigació tragué a la llum una trama mafiosa, controlada pel propi Armstrong, que actuà en total impunitat. Un frau que afectà a juges de carrera, que ocultaren positius reiterats; i a meges i companyers d’equip, que eren obligats al consum de substàncies dopants per a aumentar el seu rendiment. Un assunt térbol que aplegà a les més altes instàncies deportives, que junt en importants patrocinadors, participaren d’infames còdics de silenci en un escàndal sense precedents, en el que el noble deport del ciclisme fon el que més pergué. Despuix d’anys negant la realitat, Armstrong, humiliat i abatut, confessà en un conegut programa de TV en horari de màxima audiència.
Per a un deport com el ciclisme que ya havia vixcut prou episodis vergonyosos de dopage, el comportament del texà fon el colp de gràcia. Collons Armstrong, ¿era precís fer-nos viure als aficionats est escàndal? ¿Sèt tours? ¿De veritat te pensaves que en diners s’arreglava tot i que no t’agarrarien? ¿No et podies haver conformat en dos o tres tours? No, Armstrong, tu havies de ser més que ningú; te pergué l’ànsia viva. Fores el paradigma de lo que nos explicà l’humoriste i filòsof José Mota: L’ànsia viva, el “tot per a mi”, el “més que ningú”.
No te tinc llàstima, Lance, tu i els teus calcetins pujats fins als genolls, la teua cara de vaquer arrogant, de tio dur; i sobretot l’as, eixe as que amagaves en la mànega i en el que nos enganyares a casi tots.
Recentment acabades les paralimpiades de París, podem trobar entre els nostres veïns a u dels deportistes en major número de medalles olímpiques.
Naixcut en Benimàmet i despuix de participar en sis paralimpiades i guanyar onze medalles, quatre d’or, dos d’argent i cinc de bronze, no es posa llímits i ya pensa en la pròxima de Londres.
Ricardo Ten, multimedalliste en les Paralimpiades de Paris 2024
Parlar de Ricardo Ten és parlar d’una vida de superació, de constant esforç i sacrifici, pero també d’èxit.
En perdre els dos braços i una cama per un accident (una descàrrega elèctrica) que va patir als huit anys, va dependre a superar-se i no posar-se més llimitacions que les que li imponen circumstàncies que no depenen d’ell.
Est esperit de superació l’ha dut a conquistar més de cent medalles en la competició de natació. Només a nivell nacional cent títuls, pero fòra ha d’afegir tretze medalles d’Europa i sèt del món, ademés de les conseguides en les sis paralimpiades en les que ha participat (Atlanta, Sidney, Pekin, Londres, Tòkio i París).
A partir d’ací, va decidir competir també en ciclisme adaptat, a on s’ha penjat huit medalles des de 2017, tres d’or, dos d’argent i tres de bronze.
Sense dubte, és u dels nostres millors deportistes i també u dels més guardonats, encara que pot pujar al primer lloc, si continua la seua exitosa carrera, ya que no pensa en la retirada a pesar que, en quarantanou anys, ya podria estar pensant en descansar, encara que, per sòrt per als valencians, això queda llunt de moment.
La paraula valenciana deport, que no la moderna i aliena esport, entesa com a activitat física, és un concepte que s’arreplega en la llengua valenciana des dels seus primers escrits documentats. Aixina, per eixemple, ya en 1371 fon utilisada per Jaume March, tio del poeta Ausias March, en el seu DICCIONARI DE RIMS, de la mateixa forma que fon paraula utilisada per la major part dels autors clàssic valencians, des d’Isabel de Villena, Joanot Martorell o Bernat Fenollar, fins als nostres dies.
A lo llarc dels sigles, factors com la professionalisació, els mijos de comunicació, la tecnificació o l’interés econòmic, han fet que el deport haja sofrit una evolució que l’ha dut de ser una activitat física, més o manco competitiva i regulada per determinades normes, a formar part de la societat com a espectàcul de masses, perdent alguns dels seus originals valors. En eixa evolució, l’irrupció de les federacions han fet que els diferents deports hagen sofrit variacions i regulacions, principalment en l’idea de fer-los més exigents i més atractius, tant per a l’espectador com per als que els practiquen, ya siguen aficionats o professionals. En el triatló, la ITU (International Triatlon Union) és l’organisme que regula les distintes modalitats i distàncies.
El triatló i les seues modalitats
Dins d’eixe context evolutiu del deport, l’unió de diferents disciplines ha facilitat la creació d’atres deports en més o manco èxit, com el que hui nos ocupa: el triatló. Un deport que naix de l’unió de tres disciplines prou exigents, com són la natació, el ciclisme i la carrera a peu, que es realisen de manera continuada i sense interrupció. El temps entre cada modalitat se nomena transició, T1 per al canvi de natació a bici i T2 per a la transició entre la bici i la carrera a peu.
El triatló, tal com està estructurat per la ITU, mostra gran varietat de modalitats: triatló, triatló d’hivern, duatló i aquatló.
Triatló: natació – ciclisme – carrera a peu
Triatló d’hivern: carrera a peu – ciclisme – esquí de fondo
Duatló: carrera a peu – ciclisme – carrera a peu
Aquatló: carrera a peu – natació – carrera a peu
Estes diferents modalitats se voran modificades per les distàncies a recórrer o inclús el terreny pel que es disputen les diferents competicions, puix totes tenen la variació cros, que té un recorregut per circuit de terra, i el segment de bicicleta es fa en bici de montanya. Aixina mateixa, existixen variacions en carreres: per parelles, de relleus, per equips, contrarrellonge, relleus mixts, etc.
Distàncies
A sovint, per al públic no especialitat, se relaciona erròneament este deport en grans distàncies nadant i cavalcades impossibles sobre la bici, que culminen en una marató de carrera a peu. Ara vorem que no és exactament aixina, puix dins de la regulació ITU i en funció de les seues distàncies, el triatló rep diferents noms:
Superesprint: 350 m de natació + 10 km de ciclisme + 2,5 km de carrera a peu (distància habitual en categories inferiors).
Esprint: 750 m de natació + 20 km de ciclisme + 5 km de carrera a peu.
Olímpic: 1,5 km de natació + 40 km de ciclisme + 10 km de carrera a peu (esta és la distància oficial en els Jocs Olímpics).
Mija distància: 1,9-3 km de natació + 80-90 km de ciclisme + 20 km de carrera a peu.
Llarga distància: 1-4 km de natació + 100-200 km de ciclisme + 42 km de carrera a peu (a este tipo pertany l’Ironman).
Ultraman: 10 km de natació + 415 km de ciclisme + 85 km de carrera a peu (estos triatlons, són els únics en els que no es fan totes les disciplines seguides, dividint-se en 3 dies).
Triatló SPRINT en la Marina de Valéncia. Primer segment
Un poc d’història
Respecte del seu naiximent com a deport, les primeres notícies, casi anecdòtiques, procedixen de la França dels anys vint del sigle passat, si be no era una competició deportiva com a tal, sino una carrera nomenada Les Trois Sports, que efectivament, consistia en tres segments d’una mateixa carrera que reunia els tres deports.
Fon ya en la década dels setanta del sigle XX, quan el Track Club de San Diego en Califòrnia organisà, de manera intencionada, una competició: la Mission Bay Triathlon, a la que es presentaren 46 deportistes en un entrenament específic per a la seua disputa i encara que l’orde de les tres disciplines no era com en l’actualitat, esta competició està senyalada com el naiximent d’este deport.
En 1989 en Avinyó (França), se fundà la federació internacional, ITU,International Triatlon Union, en sèu en Vancouver (Canadà) i que regula les normes del triatló a nivell competitiu en totes les seues diferents disciplines. En 1994, el triatló és declarat deport olímpic, debutant en l’any 2000 en Sidney. En 2008, la deportista espanyola Marisol Casado Estupiñán pren les ramaleres de la ITU, organisme que dirigix a hores d’ara.
Triatló SPRINT en la Marina de Valéncia. Segon segment
Triatló, deport integrador
En terres valencianes, les competicions de triatló són regulades per la Federació de Triatló de la Comunitat Valenciana, TRICV, que, igual que la ITU, és un organisme dirigit per una triatleta, Vanessa Huesa Moreno. I és que s’ha de reconéixer que, potser pel fet de ser un deport relativament nou, el triatló goja d’uns valors inclusius, de germanor i de sana rivalitat, poc habituals en atres deports, governats tradicionalment per hòmens. Les competicions de triatló en qualsevol de les seues modalitats i distàncies, conten sempre, com a mínim, en una categoria femenina i una atra masculina, que a sovint inclouen paratriatletes en diferents graus de discapacitats.
Triatló SPRINT en la Marina de Valéncia. Tercer segment
El triatló valencià
En l’actualitat valenciana, el treball de la TRICV i dels clubs, junt en l’irrupció d’importants figures com l’olímpic Roberto Sánchez Mantecón, Noelia Juan, Emilio Aguayo o David Cantero, estan fent de revulsiu per a una generació de jóvens valors que, sense dubte, nos donaran al deport valencià moltes alegries en un pròxim futur.
Aplega el mes de juliol, la calor fòn l’asfalt de les carreteres valencianes i cert estat d’ansietat s’apodera dels aficionats al noble deport del ciclisme. Una afició propensa a magnificar les gestes ciclistes, conservadora d’essències i en un ampli anecdotari d’històries, moltes d’elles no vixcudes, a penes llegides en vells periòdics i imaginades en fotografies en blanc i negre. Tot li servix ad est aficionat que, cames en alt de front al televisor i lluitant contra la sòn, es dispon, en la sobretaula estival, a presenciar un dels acontenyiments més esperats: el Tour de França. Esta mítica carrera per etapes que es disputa des de l’any 1903 i tan sols s’ha vist interrompuda per les dos guerres mundials, ha aplegat a ser un dels grans events del deport a nivell mundial, a banda del millor reclam turístic del país veí.
Tant per a ciclistes i patrocinadors com per als propis aficionats, el Tour és la prova més important del calendari, la més disputada, la millor; puix és l’escenari dels duels més èpics entre els ciclistes més en forma del moment.
Sobre les carreteres franceses, havem vixcut llegendaris enfrontaments deportius, molts d’ells en ciclistes espanyols com a protagonistes: Anquetil vs Poulidor, Mercx vs Ocaña, Hinault vs Fignon, Delgado vs Roche, Indurain vs Chiapucci, Armstrong vs Ullrich, Contador vs Schleck o, ya en époques més recents, entre Vinguegaard i Pogacar. Pero és viajant en l’història d’esta carrera a on nos trobem en el primer gran duel de tots ells, potser el més èpic: Fausto Coppi vs Gino Bartali en el Tour de 1952. Este Tour adquirix especial rellevància, puix en ell assistírem a una série d’acontenyiments que el fan considerar-se com el primer de l’época moderna, com la pujada a l’Alpe d’Huez i al Puy de Dome o l’aparició de la televisió, que difondria en diferit les imàgens per tot el món.
A lo llarc dels anys anteriors al Tour de 1952, Fausto Coppi i Gino Bartali mantingueren una rivalitat deportiva i personal, que amplificaren intencionadament els mijos de comunicació, extrapolant-lo a àmbits sociopolítics. Mentres que Fausto Coppi era relacionat en l’agnosticisme i en un pensament pròxim al comunisme, el seu rival deportiu, Gino Bartali, era el paradigma dels vells valors de l’Itàlia catòlica i conservadora.
Tour de 1952 – Coppi oferix aigua a Bartoli, ¿o és Bartoli qui li passa l’aigua a Coppi?
Aquell Tour de 1952 serví per a tancar les diferències entre abdós deportistes, firmant una pau, que quedà escenificada per a la posteritat en esta icònica image ―no exenta de polèmica―, en la que compartixen una botella d’aigua, puix mai quedà clar qui dels dos li la oferí al rival.
Per a nosatros els valencians, esta image és també icònica per lo que es pot entrevore: l’ombra d’un valencià, Bernardo Ruiz Navarrete, que conseguí en aquell lluntà 1952, pujar a la tercera posició del pòdium final del Tour. Est insigne oriolà, que ya havia guanyat dos etapes en l’edició anterior, se convertia en el primer espanyol en alcançar el podi del Tour, del que quedà fòra el bo de Gino Bartali.
Tour de França 1951 – Coppi, Bartoli, Koblet i Bernardo Ruiz
Bernardo Ruiz Navarrete naixqué en 1925, en la ciutat d’Oriola, en l’extrem suroccidental de la província d’Alacant i a escassos quilómetros de la Regió de Múrcia. La seua infància estigué marcada per la Guerra Civil i per una dura posguerra de fam i misèries, en la que el jove Bernardo treballà en el transport de cereals al llom d’una bicicleta de més de vint quilos, sobre la que s’anà forjant una llegenda ciclista. A penes sense donar-se conte, el nostre héroe trobà en el ciclisme una forma de guanyar-se la vida, gràcies a les seues facultats físiques i al seu instint guanyador.
Bernardo Ruiz Navarrete, el pioner del ciclisme modern
Bernardo Ruiz fon pioner en el professionalisme espanyol, no debades, gràcies al seu tercer lloc en el Tour del 52, el valencià fon el primer espanyol en obtindre la llicència de l’Unió Ciclista Internacional, UCI, que l’acreditava com a cicliste professional. En 1955 fon el primer corredor espanyol en guanyar una etapa en el Giro d’Itàlia, i el primer espanyol en guanyar etapes en les tres grans voltes per etapes, com també se té constància de que fon el primer cicliste millonari, gràcies als premis obtinguts en les diferents carreres.
Si be és cert que acumulà un grapat de segones posicions, la seua carrera deportiva està plena d’èxits, entre les que destaquen, a banda de les ya mencionades en Tour i Giro, la general de la Vuelta a España, la Volta a Catalunya o el Campeonat d’Espanya en Ruta, que guanyà en tres ocasions. Fins a més d’una trentena de victòries en el el camp professional.
Volta a Catalunya 1945, primer gran èxit de Bernardo Ruiz Navarrete
En 1958, despuix de dèneu anys com a corredor professional, Bernardo Ruiz penjà la bicicleta, encara que continuà uns anys unit al pilot com a director deportiu, conseguint en 1961, que un atre valencià: el jove Angelino Soler, en tan sols 21 anys, poguera alçar-se en la victòria de la Vuelta a Espanya d’eixe any, batent el récort del cicliste més jove en guanyar-la.
Pocs anys més tart i cansat de recórrer les carreteres europees, est ilustre valencià se retirà a la seua Oriola natal, a on regentà durant molts anys una tenda de bicicletes. Actualment, el nostre benvolgut Bernardo Ruiz Navarrete, pedaleja en fermea cap als cent anys, que complirà el pròxim 8 de giner, com a demostració de la fortalea física de qui aplegà a ser estrela del ciclisme internacional.
Recentment, s’ha celebrat el centenari de la prova d’atletisme més antiga de la ciutat de Valéncia. Esta carrera a peu, que es porta a cap ininterrompudament des de 1924, s’ha convertit en tot un símbol de la ciutat i en una de les cites ineludibles del calendari deportiu valencià.
La primera edició de la Volta a Peu tingué lloc el 27 d’abril de 1924, en la participació de 75 corredors, que recorregueren els carrers del centre històric de Valéncia. Des de llavors, esta prova ha anat creixent i evolucionant, fins a convertir-se en un event multitudinari que reunix a milers d’atletes i aficionats cada any.
Al llarc d’estos 100 anys, la Volta a Peu de Valéncia ha segut testic de numeroses fites i gestes deportives. Ha vist passar a algunes de les grans figures de l’atletisme valencià, espanyol i internacional, que han deixat el seu senyal pels carrers de la ciutat. Aixina mateixa, ha segut escenari de moments històrics, com quan se bateren récorts o se produïren emocionants esprints en la meta.
Per a commemorar este centenari, l’organisació preparà una programació especial carregada d’activitats i events que buscaven rendir homenage a l’història d’esta emblemàtica carrera. Des d’exposicions i conferències que repassen els orígens i l’evolució de la Volta, fins a activitats lúdiques i festives que involucren a tota la ciutadania valenciana.
Sense dubte, este any 2024 serà un any per a recordar en l’història de la Volta a Peu de Valéncia. Una oportunitat única per a celebrar i reivindicar l’importància d’este event deportiu i el seu víncul en l’identitat i la cultura de la ciutat.
