Warning: Trying to access array offset on value of type bool in /var/www/vhosts/loratpenat.org/public_html/wp-content/themes/responsive-mobile/includes/functions-extentions.php on line 35
Ni en vacacions se frena l’activitat de Lo Rat Penat, puix les rets socials no paren en torreta, entre atres coses, fent recordatori de les festes que se celebren en agost en la Comunitat Valenciana i que són patrimoni cultural del nostre poble, entre moltes atres, LA MOIXARANGA, ball típic originari d’Algemesí; FESTA DE LES ALFÀBEGUES de Bétera; EL MISTERI D’ELIG; MOROS I CRISTIANS de Villena; LA TOMATINA de Bunyol; EL SEXENI de Morella; LA FIRA de Xàtiva; SANT ROC, patró de vàries localitats valencianes; LA MARE DE DEU D’EL PUIG, patrona del Regne de Valéncia; CORREGUDES DE JOYES de Pinedo; CASTELL DE L’OLLA, d’Altea…
Imprescindible fon la cita en la Batalla de Flors, que posa fi a la FIRA DE JULIOL de Valéncia, per la vinculació d’esta institució en el seu naiximent, puix no debades va ser promoguda per Pasqual Frígola, president de Lo Rat Penat en 1891. ¡Va ser una gran batalla!
Carrossa de Lo Rat Penat en la Batalla de Flors 2024Batalla de Flors 2024
En llínea en l’esperit d’esta entitat, de foment i defensa de la cultura valenciana, el seu president, Josep Vicent Navarro, es va reunir en el president de la Generalitat, Carlos Mazón, per a tractar de la colaboració de abdós institucions a tal fi.
Entrevista entre els presidents de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro, y del la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón
Despuix de 90 anys, tornen a celebrar-se els Jocs Florals de Benimaclet, que en esta edició varen contar en l’intervenció del president i vicepresident de Lo Rat Penat, el segon com a mantenedor i el primer per a entregar el premi “Carles Salvador” i dirigir també unes paraules als assistents.
Lo Rat Penat convoca de nou als poetes, als escritors i als investigadors a la 137 edició dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, que podran presentar els seus treballs fins al 29 de novembre pròxim. Tindrà com a novetat el certamen d’enguany, un nou premi d’investigació de la llengua valenciana, que durà el nom de Voro López, llingüiste i filòlec valencià.
Cartell dels CXXXVII Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia
Convocada igualment la XXIX edició del Concurs d’Interpretació de Piano Mestre Josep Serrano, dirigit als jóvens pianistes de la Comunitat Valenciana, per a ajudar a la seua promoció.
S’ha obert la matrícula per als Cursos de llengua i cultura valencianes, i ya van 75 anys ensenyant i difonent el nostre idioma, sent els pioners en l’ensenyança de la llengua valenciana. Més informació en https://loratpenat.org/seccions/cursos-de-llengua/.
Cartell dels Cursos de Llengua i Cultura Valencianes 2024-25
Dins dels actes commemoratius del 9 d’Octubre, Lo Rat Penat celebrarà, el pròxim 4 d’octubre, el tradicional Sopar de Sant Donís, en l’Hort de Santa Maria, despuix del Te Deum en el Real Monasteri d’El Puig. Reserves: correu a secretaria@loratpenat.org.
Cartell del sopar de Sant Donís 2024
Fins ací aplega este resum. En el pròxim bolletí més, i se procurarà que millor encara.
En Dolor y gloria (2019), Pedro Almodóvar va conseguir optar, una volta més, als Oscars a la millor película internacional (despuix de l’obtingut per Todo sobre mi madre, 1999), i a la nominació d’Antonio Banderas com a millor actor protagoniste, ademés d’un bon grapat de premis Goya, en les categories més importants de la competició: película, director, actor principal, actriu secundària, guió… En eixe mateix any, Antonio Banderas va rebre el premi al millor actor en el Festival de Canes per esta película.
Cartell de la película “Dolor y gloria”
El film és una reflexió sobre la creació artística, el desig i l’ocàs personal i creatiu a través d’una série d’encontres i recorts del protagonista (Salvador Maillo, alter ego d’Almodóvar interpretat per Antonio Banderas), un director de cine en dic sec des de fa anys, atrapat entre els dolors del cos i de l’ànima.
Dolor y gloria va supondre per al director manchec un nou èxit internacional i va donar a conéixer al món sancer un peculiar barri valencià que encaixa a la perfecció en la película, com un personage més: les coves habitades de Paterna. Almodóvar, que ya havia fotografiat el barri valencià de Benimaclet en La mala educación (2004), torna a la Comunitat per a mostrar-nos la dualitat que condiciona l’història. Per a l’autor, definix la contraposició entre “els recorts ombrosos […] que té una mare pobra de posguerra, en l’ilusió del chiquet que es conforma en vore el sol a través del respirall de la cova on viu”; un lloc, per ad ell, “llegendari i fantàstic”, i a on descobrirà els seus primers desijos.
Respirall des del interior d’una cova, en Paterna
Mare i fill apleguen a Paterna per a escomençar una nova vida, junt en el pare i marit. Despuix d’un llarc viage, apleguen a la vora de la torre mora del poble i Penélope Cruz (Jacinta, la mare jove en la película) li pregunta a Raúl Arévalo (son marit en la ficció): «¿Falta molt?». «Estem just damunt», li respon ell, i aguaita pel respirall, cap avall, cap a l’interior de la terra.
Les coves de Paterna (que com a reclam turístic be podrien adoptar el no de Cases Colgades, fent un joc ingeniós de paraules d’associació en les Penjades de Conca) són un conjunt de vivendes excavades en la part alta de Paterna, al costat de l’ajuntament i a la torre, una fortificació defensiva que data de finals del sigle XI i principis del XII. Encara que el seu orige es creu anterior, és en el sigle XIX quan es documenta la seua existència i utilisació com a vivendes, coincidint en la crisis econòmica del dèneu. En 1824 se n’havien censat 38, i en 1869 eren més de 200 les coves utilisades com a vivendes. A mitan sigle XX passaven de 500.
A pesar del deteriorament i l’abandó d’este conjunt a partir dels anys cinquanta del sigle passat, encara es conserven algunes d’estes construccions que la película mostra en plena transformació i us. Només aplegar, Jacinta s’encabota en fer d’eixa cova una casa a on viure. Les parets emblanquinades, els taulellets de ceràmica en la cuina, la llum zenital a través del respirall del trespol… Resulta curiós que els habituals colors del cine d’Almodóvar: els intensos (i inclús plans) rojos i blaus, verts… Contrasten en la lluminositat d’una cova valenciana en els temps més durs de la posguerra i enmig d’una relació entre una mare desencantada i un fill que té tot per descobrir.
Torre de Paterna vista des de les coves
Aplegar a Paterna i passejar per entre els fumerals de les coves i vore des de dalt els seus patis i flors, la torre que vigila les hortes propenques i el curs del Túria camí de Valéncia, és una experiència que nos transporta al passat i, indubtablement, a la película protagonisada per Antonio Banderas i Asier Etxeandia.
La repercussió internacional de Dolorygloria com a promoció de Paterna i les seues coves fon innegable i la població va rebre visites de totes les parts del món. Junt en el calvari, l’espai cultural Coves del Batà, un conjunt de huit coves que va rehabilitar l’Ajuntament de Paterna fa anys, mostra com eren aquelles cases. Mobles i tifells, nos ajuden a comprendre com vivia la gent més pobra de Paterna en una época de canvis i ombres. Ara és un lloc visitable, un museu, que acull l’història de la població i una exposició permanent del rodage de la película.
Espai cultural Coves del BatàEspai cultural Coves del Batà
«No has segut un bon fill, fill meu. No em vares perdonar que te recomanara a la beata de Paterna. I crec que et vares venjar per això», li diu la mare (Julieta Serrano) a Salvador en un moment de la película. I és que sempre, cada u, veem (i sentim) les coses “a la nostra manera”, en una mirada diferent.
Les coves de Paterna, les escales de la torre mora a on el Salvador chiquet li escriu cartes al chicon que ajuda a sa mare en casa i al que acabarà ensenyant a llegir, res tenen que vore en el passeig de Pintor Rosales de Madrit i en la fama. I, no obstant, aquella época lluminosa i plena d’ilusió mai abandonà al protagoniste.
Torre de Paterna. Exterior de la casa de la família de Salvador en la película
Esperant el tren que se’ls ha escapat, camí de Paterna, mare i fill es disponen a passar la nit sobre els bancs del vestíbul de l’estació (d’Algodor, en Aranjuez, en el rodage). Jacinta li prepara pa en chocolate al fill, un chocolate que amaga uns cromos entre els papers del seu envoltori.
—Mare, ¿tu creus que hi haurà un cine en Paterna?
—En que tinga una casa, em conforme.
El pla es va obrint a poc a poc, llentament; veem l’equip tècnic d’un rodage…
Títul:La Guerra dels deus Autor/a: Màxim Rueda i Pitarque Editorial: L’Oronella – Foment de les Lletres Valencianes Lloc i data d’edició: Valéncia, 2021 Nº de pàgines: 238
Mentres les intrigues polítiques amenacen l’unitat de l’imperi, Dylon ha passat el dia fòra del seu poble per a anar a peixcar. Pero quan torna a casa, l’horror que trobarà canviarà sa vida per a sempre…
La Guerra dels deus és la primera novela publicada de Màxim Rueda i Pitarque i fon guanyadora ex aequo del XIX Premi Feases de Novela l’any 2020, concedit per l’entitat cultural El Piló de Burjassot. Està disponible en les millors llibreries valencianes i en la botiga en llínea de l’editorial l’Oronella i ya va per la segona edició.
L’història transcorre en un món fantàstic migeval en el que se barreja la lluita pel poder en un imperi que domina el continent en una atra trama més fosca que amenaça en una destrucció a escala global.
Dylon, Dommal i Kynthia són els tres personages sobre els que gira el relat. Partint de situacions desesperades en les que han de lluitar per la seua vida, trobaran que les coses no són lo que pareixien i que darrere dels successos hi ha unes atres forces desconegudes que escapen a la seua comprensió. Al mateix temps, Rodelar, el primer conseller del rei, maniobrarà per a conseguir els seus propòsits.
La novela va botant d’uns personages a uns atres, lo que fa que l’història se desenrolle en fluïdea, generant una intriga que se va desvelant a poc a poc, mentres els personages van evolucionant en les seues capacitats en un entorn creat per a l’ocasió, en lluites cos a cos, batalles i poders colossals com són habituals en els relats del gènero.
En La Guerra dels deus trobem una novela entretenguda sense atres pretensions, de fàcil llectura i que atraparà al llector fins a conéixer el desenllaç final.
Si has anat a un bon professional, deuria d’haver-te explicat com curar-te’l, pero per si este no és el teu cas, hui et contaré lo que li recomane yo als meus clients. Lo primer que haveu d’entendre és que per desgràcia no n’hi ha prou en triar a soles un bon professional, ya que lluir un bon tatuage depén en un 50% de la mà del tatuador i un atre 50%, de cóm se l’ha curat el client.
Pots anar al millor tatuador del món i fer-te el millor tatuage, que, si no te’l cures apropiadament, eixe tatuage es vorà molt malament.
Hi han moltes formes d’obtindre el mateix resultat, per això cada tatuador tenim la nostra manera particular d’explicar-ho, despuix de vint anys d’experiència en la professió estes són les pautes que yo aconselle seguir:
Si te lleves la costra, encara que siga sense voler, es desprendrà la capa de pell a on quedarà fixada la tinta i es voran fallos; és dir, quedaran els típics rodals blancs en les zones que deurien d’estar saturades de color, o llínees parcialment borrades.
Per a evitar llevar-se la costra, lo que devem d’intentar és que no ixca, o que ixca lo més fina possible. La sanc que supura i la tinta sobrant, quan se sequen, formen la costra. Tapant el tatuage en un film, lo que conseguim és que la pell sue i tot lo que ha supurat no es seque i es quede com una bava viscosa per a poder retirar-la fàcilment llavant-la en aigua i sabó. Convé insistir suaument en la mà ensabonant-lo i aclarint-lo en aigua vàries voltes sense por, que no es va a borrar el tatuage. Tot lo que estiga una miqueta sec, reblanint-ho baix l’aixeta, es desfà i se’n va.
Eixemple de tatuage mal curat pel client
El film cal dur-lo 24 hores, pero canviant-lo tres voltes al dia: desdejuni, dinar i sopar, cada volta que canviem el film s’ha de llavar be com acabe d’explicar adés.
Durant les primeres 24 hores no cal posar crema, solament el film i que vaja supurant. Una vegada passades les primeres 24 hores el protocol a seguir serà: desdejuni, dinar i sopar, llavar-lo, eixugar-lo i posar-li molt poqueta pomada.
Un tatuage ben curat, se pela com quan nos cremem del sol, en pelletes molt finiues. Si ix costra grossa és perque alguna cosa no has fet be. Provablement, no s’ha llavat com pertoca i s’ha acumulat, encara que açò no vol dir que ya se t’haja llançat a perdre el tatuage, pero tens moltes més provabilitats de que, sense voler, te roces eixa costra grossa i l’arranques, raó per la qual és precís tindre molt en conte el tipo de roba o els accessoris que nos posem. Si, per eixemple, t’has fet un tatuage en la monyica, has d’evitar dur rellonges o polseres i, en determinades zones, roba que et puga roçar i es faça malbé el tatuage.
En la curació del tatuage, nos enfrontem a dos enemics. El primer són les rascades que poden fer que t’arranques la costra, com ya hem explicat més amunt, i l’atre és l’infecció. El principal motiu pel que un tatuage s’infecta és per llavar-lo molt o per un excés d’hidratació per posar-li massa crema.
Posar massa crema és casi pijor que no posar-ne, puix un excés de crema reblanix la ferida i nos pot provocar una infecció.
Un truc per a evitar posar-te’n molta és mirar el rellonge i deixar-la aproximadament mija hora, si passat eixe temps encara hi ha crema està perjudicant més que beneficiant, aixina que agarrarem paper de cuina i a colpets sense refregar retirarem l’excés. La crema és per a nutrir la pell i favorir la cicatrisació, pero si posem massa retarda la cicatrisació i correm el risc tal com hem explicat de que el tatuage acabe infectat.
Devem de parar molta atenció als síntomes per a evitar que aplegue a passar, puix un dels més comuns és l’enrogiment al rededor de les llínees. Si veem que per tot el perímetro del tatuage s’escomença a fer com un marc rojós, això vol dir que la pell s’està fent massa molla i cal posar remei.
No totes les cremes són bones per a curar-se un tatuage, pero hui en dia, en el mercat, n’hi han moltíssimes de bones, aixina que pregunteu-li al vostre tatuador i ell vos recomanarà la que crega més convenient.
Sempre que tingau algun tipo de dubte deveu de consultar-li-ho al vostre tatuador, és preferible preguntar i que no siga res a que, en acabant, siga tart i eixe tatuage estiga danyat. Si heu seguit totes estes pautes i tot ha anat com deu d’anar en, aproximadament una semana o dèu dies, el vostre tatuage estarà curat, encara que tardaran unes semanes en recuperar-se be la pell, pero ya estareu fòra de perill per a fruir del vostre tatuage.
Si heu seguit totes estes pautes i tot ha anat com deu d’anar en, aproximadament una semana o dèu dies, el vostre tatuage estarà curat, encara que tardaran unes semanes en recuperar-se be la pell, pero ya estareu fòra de perill per a fruir del vostre tatuage.
A la vora de les Torres dels Serrans, es troba el carrer Mur de Santa Ana, per a on entrarem al barri. En este carrer, fins fa ben poc, hi havia una botiga, ya desapareguda, La Casa dels Caramelos, a on a tots els menuts se nos n’anaven els ulls darrere de les llepolies que hi havien expostes en els escaparats de l’establiment.
Palau de Benicarló, sèu de les Corts
A pocs metros, a mà esquerra, nos trobarem en el Palau dels Borja o de Benicarló. D’estil gòtic, hui és sèu de les Corts Valencianes. Enfront d’ell, vorem l’iglésia de Sant Llorenç, en la frontera de la qual podrem apreciar un preciós retaule de manises pintades.
Continuarem pel carrer de Navellos i, en arribar a la plaça de la Mare de Deu, entrarem a visitar a la nostra patrona, la Geperudeta, la Mare de Deu més bonica del món i adorada ferventment pels devots marians. En acabant, podrem passar a vore el Museu de la Mare de Deu, a on coneixerem tota l’història del Pare Jofre i l’advocació que li dona a la Mare de Deu dels Inocents. En la plaça de la Mare de Deu, podrem vore també una magnífica estampa de la basílica de la Mare de Deu dels Desamparats, de la sèu i del Micalet, aixina com presenciar, en la porta dels Apòstols, si és dijous entre les onze i les dotze del migdia, una sessió de juïns del Tribunal de les Aigües, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
Mare de Deu dels Desamparats
Ya en la sèu, passarem per la porta dels Apòstols, d’estil gòtic, a hores d’ara sense accés a l’interior del temple. Justament d’ahí naix el carrer del Micalet —¿vos podeu imaginar cóm passaven dos tramvies per este carrer?, puix passaven i la gent s’arrimava a les cases per a no ser atropellada pel tramvia—. El recorrerem i farem cap a la plaça de la Reina, a on podrem entrar a la catedral per la porta dels Ferros, d’estil barroc. Podrem pujar al Micalet que, sense dubte, be val l’esforç, puix hi han unes vistes precioses de la nostra Valéncia. Des de dalt, podrem contemplar del cimbori de la sèu, de 40 metros d’altària i planta octagonal; el campanar de Santa Caterina; el de Sant Llorenç; el de Sant Nicolau; el de l’iglésia del Carme; el de Sant Bartolomeu; el del Salvador; el de Sant Esteve; el de Sant Martí; i molts més. En baixar del Micalet, li pegarem la volta per dins a la sèu i, enmig de la girola, vorem l’altaret en el braç de sant Vicent Màrtir incorrupte, i moltes més capelles, entre les que destaca la de sant Francesc de Borja, en pintures de Goya. Encara que la capella principal de la sèu és la del Sant Caliç, el caliç de la Santa Cena. Visitarem el Museu de la Sèu, i apreciarem la custòdia, provablement una de les més grans d’Espanya. També és interessant detindre’s a observar detingudament el retaule de l’altar major, pintat per Fernando Yánez de la Almedina, discípul de Leonardo da Vinci.
Eixirem de la sèu per la porta Romànica a la plaça de l’Almoina i, enfront, vorem dos capelles, la de Sant Vicent Màrtir i la de Sant Valero; i en la mateixa plaça, també una capelleta, en la que Jaume I va oir la primera missa en Valéncia.
Capella de la primera missa després de la conquista de Jaume I
La plaça de l’Almoina amaga, baix de l’aigua que forma la plaça, les ruïnes romanes i, darrere, la cripta de Sant Vicent Màrtir i el Museu de la Ciutat en el Palau del Marqués de Campo.
Anant pel carrer de la Farina topetarem l’Almodí, a on s’almagasenava el gra que venia al Regne de Valéncia. La porta principal de l’Almodí dona a la plaça de Sant Lluís Beltran, hui museu.
Plaça de Sant Lluís Beltran
Caminarem pel carreró del Comte d’Olocau i arribarem al carrer dels Trinitaris. Visitarem la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, en un magnífic pati arquejat. En el mateix carrer, nos trobarem l’iglésia del Salvador, a on està l’image del Crist crucificat més antiga de Valéncia. Aparegué un 9 de novembre de 1250, pujant pel riu Túria corrent amunt.
Continuarem pel carrer del Salvador i, a mà dreta, entrarem al carrer de Viciana i, a escassos metros, vorem el pou de Domingo, formant una preciosa placeta.
Pou de Domingo
Més avant, està la plaça del comte de Carlet. Eixirem a vora riu pel carrer de Boix al carrer Pintor López, i vorem el monument a Josep Ribera. Tornarem a pujar cap a la plaça de l’Almoina pel carrer dels Trinitaris fins al carrer del Tossalet, carrer dels Venerables i en el cantó vorem el Palau de l’Arquebisbat. Pel carrer de les Avellanes, eixirem al carrer de la Mar, i pujant, a mà dreta, a la plaça de la Reina, a on tindrem una bona vista de la frontera de la sèu.
Pel cantó de l’esquerra, nos adinsarem a la plaça de Santa Caterina. Vorem l’iglésia, d’estil gòtic i campanar barroc. Eixirem d’allí a la plaça Lope de Vega, i justet enfront, vorem l’Estreta, la frontera de cent sèt centímetros.
Santa Caterina
Passejarem pel carrer de la Sabateria dels Chiquets, Abaixadors, carrer de la Puríssima i de Calatrava, carrers serpejants, i aplegarem la plaça del Negret.
Plaça del Negret
Pel carrer dels Cavallers nos acostarem a Sant Nicolau per admirar les pintures al fresc en tot l’interior, i eixirem a la plaça de Sant Nicolau.
Tornant al carrer dels Cavallers, en direcció a la plaça de la Mare de Deu, vorem el Palau de la Generalitat i el jardí de la Generalitat, a on antigament estava la Balia.
Si vos apetix descansar un moment, podeu fer-ho en el Café de les Hores, en el carrer comte d’Almodóvar, just en el cantó del convent de la Puritat.
L’estrenyiment se definix com defecar manco de tres voltes a la semana, coincidint en femta dura, escassa i tindre que fer esforç defecatori.
És un trastorn molt freqüent, que afecta al 12-20% de la població general i perjudica el benestar i la calitat de vida de millons de persones en el món.
Se recomana per a millorar l’estrenyiment consumir aliments en alt contengut en fibra soluble (fruita, verdura, hortalices, fruits secs, pa de centeno, llegums). No obstant, s’ha de saber que, en les persones en estrenyiment per trànsit colònic lent, la fibra pot produir distensió abdominal i flatulència, per lo que es recomana no abusar d’esta mida si se produïxen estos síntomes.
La fibra aumenta el volum de la femta, la freqüència de les deposicions i reduïx el temps de trànsit intestinal. Per lo general, la fibra consumida deu tindre una proporció de 3:1 entre fibra insoluble i soluble.
La fibra insoluble se troba fonamentalment en la coberta externa dels grans de cereal, coneguda com a segó. Per això esta fibra insoluble se troba en els cereals integrals, llegums, fruits secs i fruites en pell.
Podem trobar fibra insoluble en:
Cereals: avena (sobre tot segó d’avena) i ordi
Llegums: pésols, fesols blancs
Poma, sense pell
Plàtano madur
Nyispros, sense pell
Suplements de Psyllium (Plantago ovata) o de metilcelulosa
Se recomana també beure bona cosa de líquits per a complementar els efectes de la fibra. Pot ser aigua, pero també camamirla, tila o menta, o caldos sense greix. Deu insistir-se més en els líquits coincidint en les menjades principals per a que la fibra insoluble que conté la dieta absorbixca aigua com una esponja i aumente el volum del pilot fecal.
També és molt important, tant per a l’estrenyiment com per a la salut cardiovascular i síquica, fer eixercici moderat, adaptat a les condicions de cada u.
Una mida important és tindre horaris regulars per a la defecació, com, per eixemple, a primera hora del matí o en haver menjat. També se recomana evitar resistir-se al desig de defecar. S’ha comprovat que la reiteració en no fer cas al desig defecatori acaba suprimint el reflex gastrocòlic i favorint l’estrenyiment.
En persones en lesions obstructives del tubo digestiu, impactació fecal o megacòlon se contraindica aumentar l’aportació de fibra.
S’han d’usar laxants només a una mala i sempre baix la supervisió del mege habitual.
Mits i veritats
Mits sobre aliments que milloren l’estrenyiment:
Oli d’oliva en dejú: no hi han estudis que avalen la seua eficàcia. Té calories, pero és un producte sà. Cap problema en usar-lo.
Prunes, naturals o pansides: és fruita. Molt sana. Hi han estudis que demostren la seua eficàcia.
Aigua en dejú: l’aigua disminuïx la consistència de la femta. No hauria d’influir que fora a primera hora del dia o més tart. Lo millor seria prendre’n junt en els aliments en fibra o en un moment pròxim a la ingesta.
¿Són bons tots els productes naturals?
No. Els laxants a base de senet (Cassia obovata), zenines o clasca sagrada (Frangula purshiana), no deuen usar-se de manera permanent.
¿Els medicaments poden causar estrenyiment?
Sí, molts fàrmacs poden provocar estrenyiment. Per eixemple, els antiinflamatoris, fàrmacs per al dolor, com la codeïna; antidepressius; ferro; diurètics, fàrmacs per a l’ansietat…
¿L’estrenyiment pot causar atres malalties?
Sí. L’estrenyiment prolongat pot provocar malalties, com ara hemorroides, fissures anals, prolapse rectal (dit també posterol). Ademés és un factor de risc (i un possible síntoma) del càncer de còlon.
El passat 28 de juny, durant la clausura dels cursos de Lo Rat Penat, llançàrem el nostre primer bolletí electrònic, fruit de l’esforç colectiu dels nostres alumnes. Hui, en molt d’entusiasme, vos presentem el segon número, perfecte per a gojar durant est estiu.
En este bolletí, Mª José Julio i Llopis nos oferix un resum de la cerimònia de clausura i atres activitats de Lo Rat Penat.
Antonio Moreno i Martínez nos du fins a Notting Hill, descobrint que és molt més que una porta blava.
Ampar Soriano i Doménech nos convida a passejar pel barri del Mercat en Valéncia, mentres que Lucas Grao i Silvestre resenya l’obra “Besyaya Güelfa”.
Edu Vanacloig i Madueño reflexiona sobre el desig de ser estúpit, un artícul filosòfic que no vos deixarà indiferents.
En l’àmbit de la medicina, El mege del fege nos explica qué és el SIBO, i Ángeles Viñas i Gimeno, cóm evitar el “colp de calor”.
Lucas Grao i Silvestre nos recorda l’èpica participació de Bernardo Ruiz Navarrete en el Tour de França de 1952.
Chemi Martínez i Villalva nos introduïx en la gàbia de Faraday, i Bernat López i Galiana nos relata el paper dels Minyons, la guàrdia valenciana.
Esperem que vos agrade este segon número. ¡Feliç llectura i feliç estiu!
Cada segon dilluns de juny, des de fa molt de temps, ve celebrant-se la Processó de la Festa dels Chiquets del Carrer Sant Vicent, i este 10 de juny, seguint la tradició, també, encara que es tingué que fer dins de l’iglesia de Sant Agustí per la pluja que caigué a l’hora de l’eixida. Lo Rat Penat estigué representat pel delegat de les Joventuts Ratpenatistes, Ivan Alcañiz.
Processó de la Festa dels Chiquets del Carrer San Vicent
Igual que en les Falles de Valéncia, per a les Fogueres d’Alacant se convoca el Concurs de Llibrets de Fogueres. El veredicte del jurat va ser emés el 17 de juny i va resutar guardonat en el Premi Extraordinari el poeta Donís Martín Albizúa.
Cartell del Concurs de Llibrets de Fogueres 2024
El 21 de juny se celebrà la clausura de l’Aula d’Història, que dirigix el professor Fernando Millán. Any darrere d’any es veu que la proposta cultural desperta gran interés, puix ompli cada divendres el saló Constantí Llombart de la sèu de l’entitat.
Fernando Millán i el president de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro, en la clausura de l’Àula d’Història
El Grup de Danses de Lo Rat Penat ha parcicipat, junt en el Grup de Danses Almirant, de Valéncia, en la XXI Campanya d’Intercanvis Musicals organizada a iniciativa de la Generalitat Valenciana-l’Institut Valencià de Cultura i la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana. Les actuacions tingueren lloc el 23 de juny en el Museu de la Seda i el 14 de juliol en el saló d’actes de Lo Rat Penat.
Cartell XXI campanya de concerts d’intercanvis musicals
És el més de juliol, moment de tancar temes i preparar els objetius per al pròxim eixercici, aixina que nos vorem i llegirem de nou en setembre. Ara tanquem i toca carregar piles per a tornar en renovada energia.
Moltes són les persones que o no parlen ni han parlat mai valencià, encara que l’entenen i són naixcuts en la Comunitat Valenciana; que el parlen més o manco, pero no l’escriuen; o que, en el cas dels més jóvens, no han conegut un atre valencià que el que els han ensenyat en l’escola, el que diuen normalitzat. Podríem parlar de més suposts, que n’hi han, pero al remat totes estes persones que trien els cursos de Lo Rat Penat, i no els oficials, compartixen un denominador comú; açò és: un sentiment valencianiste que es resistix a acceptar que els imponguen un idioma en el que no se senten identificats.
Els cursos van des del Bàsic fins al de Professorat, passant per l’Elemental, el Mig i el Superior —a on s’estudia l’història de la llengua i la lliteratura valencianes—, pero, ademés, s’impartix el de Revalencianisació, entre uns atres, per ad aquells que sent posseïdors d’un títul oficial, necessari per al desenroll de la seua professió, volen comparar i deprendre les diferències, que ne són moltes, entre un model i l’atre. I no queda ahí la cosa, perque, ademés de deprendre la llengua, es pot cursar Introducció a la Poesia, Interpretació i Direcció Escènica, aixina com practicar el valencià oral participant en la Tertúlia de Cultura Valenciana.
Va obrir l’acte el director dels cursos i vicepresident de Lo Rat Penat, Òscar Rueda, qui va destacar la llabor dels professors que, de forma voluntària i desinteressada, dediquen part del seu temps lliure a compartir els seus coneiximents en els alumnes, als quals va agrair també la participació, que enguany ha segut prou numerosa. Aixina mateixa, va pregar ad aquells que este curs han obtés el títul de Professorat que s’unixquen ad eixa llabor per a contribuir a la continuïtat d’esta secció de l’entitat, molt important per a que es mantinga viva la nostra dolça llengua valenciana i per a seguir lluitant per al seu reconeiximent institucional.
Claustre de professors dels Cursos 2023-2024
Acte seguit, es va cedir la paraula al doctor en Llingüística, Vicente Iranzo Bañuls, qui impartí una conferència molt interessant titulada “La sociollingüística de les llengües romàniques. Un estudi comparatiu del gallec i el valencià”, en relació en el portugués i el català, respectivament, sobretot per la conclusió de l’estudi, que demostra que, a pesar de la perniciosa influència del catalanisme que sofrix el valencià a tots nivells, la majoria dels estudiants, que han colaborat voluntàriament en el mostreig per a l’estudi, de diversa orientació política i valenciaparlant o no, consideren que valencià i català no són la mateixa llengua. Finalment, va anunciar que continuarà ampliant i desenrollant l’estudi pròximament.
Cartell de la conferència de Vicent Iranzo en la clausura dels Cursos de Lo Rat Penat
En acabant de l’entrega dels diplomes als alumnes dels diferents cursos per part de la regina dels Jocs Florals, Marta Alonso, va tancar l’acte el president de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro, el qual va agrair també la llabor de tots els que participen en l’organisació i el desenroll d’estos cursos destacant els reptes que encara queden per davant per a que siguen reconeguts els títuls d’esta entitat, a fi que puga això ajudar a la divulgació del nostre idioma en contraposició a l’impost, cada vegada més desnaturalisat.
Per últim, se va presentar un nou proyecte, la publicació d’una Newsletter o Bolletí, que conté artículs de diferent temàtica, en el que han pres part en molta ilusió alumnes dels cursos de Professorat i Revalencianisació. La primera edició, que va vore la llum el dissabte 29 de juny, va rebre una gran acollida. Esperem que tinga una llarga vida.
«Ella», l’actriu Anna Scott, que hem vist en els títuls de crèdit «està a mils i mils de quilómetros d’a on yo vixc: Notting Hill, la meua zona favorita de Londres», pensa William Tucker caminant per Portobello Road a l’inici de la película Notting Hill (1999). «Hi ha un mercat diari en el que venen totes les frutes conegudes per l’home. […]. Quan aplega la fi de semana, des de la primera llum del dia, sorgixen centenars de paradetes del no res que òmplin Portobello Road fins a Notting Hill Gate. Mires a on mires hi ha milers de persones comprant millons d’antiguetats: unes autèntiques, unes atres no tant… I lo millor de tot és que cantitat d’amics han acabat en este lloc. […] I aixina és com passe els dies i els anys en este poblet enmig de la ciutat, en una casa en la porta blava que la meua dòna i yo vàrem comprar ans que me deixara per un home que era clavat a Harrison Ford, i a on ara duc una estranya mija vida en un inquilí a qui li diuen… Spike…».
Notting Hill és un dels barris més coneguts i visitats de Londres, en carrers tranquils i cases victorianes pintades de colors, solitaris mews i un carnestoltes, en agost, que és un dels més grans del món.
Notting Hill
Lo cert és que Notting Hill (1999), la película protagonisada per Julia Roberts i Hugh Grant, contribuí a engrandir encara més la fama d’este barri londinenc i transformar-lo en un mapa del tesor en busca de les localisacions a on es filmaren les escenes més representatives del film.
La película conta l’història d’una afamada actriu americana, Anna Scott (interpretada per Julia Roberts), que, d’incògnit per Londres, entra en la llibreria de viages de William Thacker (Hugh Grant). Este, en vore-la, s’enamora d’ella, encara que és conscient de tot lo que els separa. A lo llarc del film: un grapat de casualitats, equívocs i pors, faran que ella torne als Estats Units. Molt de temps més tart—i contat en una bellíssima escena de Grant passejant per Portobello Road mentres se succeïxen les estacions de l’any—, Anna regressa a Londres pel rodage d’una nova película. De nou, seran els amics de William, gràcies a la seua pertinaç insistència, els que conseguiran que assistixca a l’última roda de prensa de l’actriu, i allí mateixa, davant de tots els periodistes, li confesse el seu amor.
Es tracta d’una comèdia romàntica, agradable i divertida, que és difícil imaginar en qualsevol atre barri de la ciutat. Una película de gent senzilla i corrent que veu alterada la seua vida en l’irrupció d’una gran estrela de la pantalla; una dòna que pareix tindre-ho tot, pero que carix de lo que ells gogen: una sana relació d’amistat i d’amor. Uns personages divertits i una miqueta extravagants, situacions equívoques, música suau i interpretacions convincents de tots els actors (esplèndida Julia Roberts), tot adobat en un toc cosmopolita i l’indubtable bellea de l’entorn, convertixen esta típica comèdia de finals dels noranta en un recort perdurable.
Ya s’acosta l’estiu, estació propícia per a visitar Londres, i deixar-se seduir per la mescla perfecta de Notting Hill, película i barri, pot ser l’excusa ideal per a passar uns quants dies inoblidables en la capital d’Anglaterra. Des de la parada de Notting Hill Gate nos adinsarem en el barri recorrent, a peu i sense pressa, Portobello Road. El reconeixible perfil groc de Sun in Splendour marcarà el nostre punt de partida en el número 7. I una miqueta més avant, en el 22, trobarem la casa a on va viure George Orwell en Londres per primera volta, allà per l’any 1927. Més amunt, no massa, en el número 87, nos deixarem captivar per la personalitat d’Alice’s, l’espectacular botiga taronja, a on podem comprar casi qualsevol cosa.
Mercat de Portobello Road
Pero Portobello Road és molt més que un simple mercat. Com cantaven en La bruixa novella (1971), és el lloc «a on es ven i es compra fins el sol». Multitut de botigues de música, d’antiguetats, de roba vintage i de regals òmplin les seues vores. A banda i banda, fan cap tranquils carrers i bellíssims mews (antics carrerons de servici), en la presència d’imponents cases victorianes en fronteres pintades en cridaners colors, que nos conviden a passejar per l’encantador St. Luke’s Mews, a on es va rodar alguna de les escenes de Love Actually (2003), i a deixar-nos voltar, entre uns atres, per Lancaster Road, Westbourne Park Road o Denbigh Terrace.
En el número 142 descobrirem la frontera de la llibreria que ix en la película. En realitat, The travel Bookshop, com es diu esta botiga de souvenirs actualment, mai ha segut una llibreria. En la película, l’interior es va inspirar en una llibreria de viages que tancà en 2011. Hui, en el 13 de Blenheim Crescent, molt propet de Portobello Road, es manté, pel desig dels veïns, en el nom de The Notting Hill bookshop, com a llibreria generalista.
Frontera de la llibreria de la película en Portobello Road
A uns poquets passos d’ací, en el 280 de Westbourne Park, nos trobarem en la famosa casa en la porta blava, a on viu William i que servix de refugi a Anna, ans que els paparazzi ho invadixquen tot. És ací a on es va rodar la coneguda escena de Spike (Rhys Ifans) davant dels fotógrafs.
En el cantó, més amunt, està la cafeteria enfront de la qual William li tira accidentalment a Anna un got de suc de taronja, que servix de pretext per a que ella traspasse la porta blava i, una vegada dins, li pegue un impulsiu bes ad ell, ans de tornar al Ritz. Esta cafeteria, per eixemple, podria ser un bon lloc per a fer un breu descans, ans de continuar la visita i menjar alguna cosa per a dinar en el mercat galliponter, un poc més allà, i tastar algun plat de qualsevol part de lo món, fins una paella, encara que això no m’atrevixc a recomanar-ho.
Per últim, a punt d’abandonar Notting Hill i, en la pancha plena, deuríem allargar-nos a pegar un aguaitó al jardí privat (en Rosmead Road 11W) que assalten Anna i William durant la primera nit que passen junts, i al restaurat Coronet Theatre (en 103 Notting Hill Gate) al que acodixen per a vore una película d’Anna, ell en ulleres de buceig graduades.
U dels tranquils mews en Notting Hill
De nou en el centre, podem aprofitar per a anar al Ritz (en el 150 de Piccadilly St.), a on ella s’alloja, i parar-nos un instant davant del Savoy (en el 100 Strand), a on William, en l’ajuda dels seus amics, li confessa el seu amor a Anna, davant de tots els periodistes que cobrixen la roda de prensa.
Ad estes hores no considere que desvele el final de la película als que encara no l’han vista (que no ne seran molts), si alvance que acaba be, i que els dos acodixen a una nova estrena d’un film d’Anna en el Cineworld Cinema (en Leicester Square), al costat del Soho, el local per excelència a on es celebren els grans acontenyiments cinematogràfics de Londres.
Película i barri, junts i per separat, deixen eixe sabor dolç, a voltes fins una miqueta embafós, pero que pareixen potenciar-se entre ells, quan els recordes.
Pero sí, és cert, no ho vaig a negar ara: Londres és molt més que una historia d’amor darrere d’una porta blava en Notting Hill. Com qualsevol gran capital del món, Londres és una autèntica ciutat de cine. La seua variada fisonomia i els seus paisages urbans han fet d’ella u dels més grans platós d’Europa. En el recort queden: Mary Poppins (1964) i les teulades de la ciutat quan Julie Andrews descendix en el paraigües obert; My Fair lady (1964) entre Covent Garden i Ascot, en companyia d’una espectacular Audrey Herpburn de blanc i negre en un capell absolutament impossible; Frenesí (1971), en el cadàver surant en les grises aigües del Tàmesis en una corbata al coll; i més recentment, Skyfall (2012) en Daniel Craig com a James Bond, i Objectiu: Londres (2016), en un Gerard Butler, tractant de conservar la ciutat per a pròxims events… que inevitablement tornaran a aplegar.
Entrarem al barri del Mercat pel carrer Sant Vicent Màrtir, just en el punt que fa cantó en la plaça de Santa Caterina. Passarem els primers patis del carrer de Sant Vicent Màrtir i, en el carrer de la Peixcateria, entrarem per u dels seus arcs a la plaça Redona, a on els dumenges solen posar-se a vendre pardalets, ceràmica i, entre semana, hi han dones fent randa de birletes, venent peces de randa, fils i passamaneria.
Deixarem la plaça Redona i passarem a la plaça de Lope de Vega per una de les eixides, a on vorem la frontera més estreta de Valéncia, l’edifici de la qual, hui en dia, esta afegit a la finca del costat.
Creuarem pels carrerons, i enfilarem pel carrer del Trench, un carrer en una frontera modernista de taulellets pintats, antic centre d’específics de sèrums i vacunes, que fa cap a l’avinguda de Maria Cristina. A mida que alvancem, nos donarem conte del fet que els edificis canvien a ser més moderns, i alguns en necessitat de bona remodelació, com el que està en la plaça dels Porchets, a on vorem que hi ha una escultura de Vicent Blasco Ibáñez, feta per l’artiste Nàssio Bayarri .
Continuarem a la plaça la Mercé. Antigament es trobava allí el monasteri dels Mercedaris de Valéncia. I al costat, el carrer del Músic Peydró o carrer de les Cistelles, a on podrem trobar-nos bosses de palla, cistelles, adorns d’espart, entre uns atres objectes de fusta.
Anirem pel carrer de la Llanterna fins a l’avinguda de l’Oest. Entrarem al Mercat Central a comprar productes frescs, com ara fruites, verdures, carn, peix, mariscs, formages, oli, arròs o qualsevol detallet. També podrem fer-nos l’almorzaret en el bar del mercat regentat per Ricart Camarena.
En les cúpules del mercat hi han uns quants penells, u d’un gat, un atre d’un peix i la cotorra del mercat ben gran, de color vert i coronada, just enfront mateixa de l’iglésia de Sant Joan del Mercat o dels Sants Joans.
Barri del MercatBarri del MercatBarri del MercatBarri del Mercat
Si vos fixeu be, l’edifici d’estil moderniste del mercat es d’estructura de ferro, cristal i taulellets pintats fent una bonica decoració de l’immoble tant per dins com per fòra. Té el mercat unes trescentes parades de les que destaquen principalment les de fruites i verdures.
Travessant el mercat, baixarem per l’escalinata a la plaça del Mercat. Enfront, a l’esquerra, vorem l’edifici civil gòtic més important del comerç valencià del sigle XV, la Llonja de la Seda o la Llonja dels Mercaders.
Enfront de la Llonja tenim l’iglésia de Sant Joan del Mercat. En la frontera de darrere vorem un mosaic barroc protegit per la terraça i, baix de la terraça, les botiguetes, hui en dia en espera de remodelació.
Continuarem caminant per darrere de la Llonja, a on tenim l’iglésia de la Companyia. Recorrerem carrers estrets i intrincats que nos duran, si no nos perdem, a l’iglésia de Sant Nicolau, la capella Sixtina valenciana, que be mereix una visita, puix és molt interessant. L’entrada la té pel carreró que dona al carrer dels Cavallers.
Si és Semana Santa, podrem presenciar la processó del Crist del Fossar eixint per la plaça del Sant Nicolau.
Seguirem passejant sense perdre rumbo a la zona de restaurants del carrer de la Bosseria, plaça de l’Espart, plaça del Tossal i, en el carrer del Moro Zeit, podrem entrar en l’emblemàtic bar La Pilareta, a on tindrem la possibilitat, entre maig i juliol, de tastar les millors clòchines valencianes i les faves coentetes boníssimes, entre atres coses. Per a completar la vesprada, seria interessant passejar per la plaça de Joan de Vilarrasa, jardí de l’antic palau de Parcent.
En el barri del Mercat perdre-nos és molt fàcil, puix els carrerons són estrets i mai paralels, i és fàcil que, sense demanar-ho ni desijar-ho, apleguem al carrer Estret de la Companyia, en el que va viure l’últim bochí del Cap i Casal. Pero, ¡no patiu, que no tornara mai més!
