Warning: Trying to access array offset on value of type bool in /var/www/vhosts/loratpenat.org/public_html/wp-content/themes/responsive-mobile/includes/functions-extentions.php on line 35
Cada segon dilluns de juny, des de fa molt de temps, ve celebrant-se la Processó de la Festa dels Chiquets del Carrer Sant Vicent, i este 10 de juny, seguint la tradició, també, encara que es tingué que fer dins de l’iglesia de Sant Agustí per la pluja que caigué a l’hora de l’eixida. Lo Rat Penat estigué representat pel delegat de les Joventuts Ratpenatistes, Ivan Alcañiz.
Processó de la Festa dels Chiquets del Carrer San Vicent
Igual que en les Falles de Valéncia, per a les Fogueres d’Alacant se convoca el Concurs de Llibrets de Fogueres. El veredicte del jurat va ser emés el 17 de juny i va resutar guardonat en el Premi Extraordinari el poeta Donís Martín Albizúa.
Cartell del Concurs de Llibrets de Fogueres 2024
El 21 de juny se celebrà la clausura de l’Aula d’Història, que dirigix el professor Fernando Millán. Any darrere d’any es veu que la proposta cultural desperta gran interés, puix ompli cada divendres el saló Constantí Llombart de la sèu de l’entitat.
Fernando Millán i el president de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro, en la clausura de l’Àula d’Història
El Grup de Danses de Lo Rat Penat ha parcicipat, junt en el Grup de Danses Almirant, de Valéncia, en la XXI Campanya d’Intercanvis Musicals organizada a iniciativa de la Generalitat Valenciana-l’Institut Valencià de Cultura i la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana. Les actuacions tingueren lloc el 23 de juny en el Museu de la Seda i el 14 de juliol en el saló d’actes de Lo Rat Penat.
Cartell XXI campanya de concerts d’intercanvis musicals
És el més de juliol, moment de tancar temes i preparar els objetius per al pròxim eixercici, aixina que nos vorem i llegirem de nou en setembre. Ara tanquem i toca carregar piles per a tornar en renovada energia.
Moltes són les persones que o no parlen ni han parlat mai valencià, encara que l’entenen i són naixcuts en la Comunitat Valenciana; que el parlen més o manco, pero no l’escriuen; o que, en el cas dels més jóvens, no han conegut un atre valencià que el que els han ensenyat en l’escola, el que diuen normalitzat. Podríem parlar de més suposts, que n’hi han, pero al remat totes estes persones que trien els cursos de Lo Rat Penat, i no els oficials, compartixen un denominador comú; açò és: un sentiment valencianiste que es resistix a acceptar que els imponguen un idioma en el que no se senten identificats.
Els cursos van des del Bàsic fins al de Professorat, passant per l’Elemental, el Mig i el Superior —a on s’estudia l’història de la llengua i la lliteratura valencianes—, pero, ademés, s’impartix el de Revalencianisació, entre uns atres, per ad aquells que sent posseïdors d’un títul oficial, necessari per al desenroll de la seua professió, volen comparar i deprendre les diferències, que ne són moltes, entre un model i l’atre. I no queda ahí la cosa, perque, ademés de deprendre la llengua, es pot cursar Introducció a la Poesia, Interpretació i Direcció Escènica, aixina com practicar el valencià oral participant en la Tertúlia de Cultura Valenciana.
Va obrir l’acte el director dels cursos i vicepresident de Lo Rat Penat, Òscar Rueda, qui va destacar la llabor dels professors que, de forma voluntària i desinteressada, dediquen part del seu temps lliure a compartir els seus coneiximents en els alumnes, als quals va agrair també la participació, que enguany ha segut prou numerosa. Aixina mateixa, va pregar ad aquells que este curs han obtés el títul de Professorat que s’unixquen ad eixa llabor per a contribuir a la continuïtat d’esta secció de l’entitat, molt important per a que es mantinga viva la nostra dolça llengua valenciana i per a seguir lluitant per al seu reconeiximent institucional.
Claustre de professors dels Cursos 2023-2024
Acte seguit, es va cedir la paraula al doctor en Llingüística, Vicente Iranzo Bañuls, qui impartí una conferència molt interessant titulada “La sociollingüística de les llengües romàniques. Un estudi comparatiu del gallec i el valencià”, en relació en el portugués i el català, respectivament, sobretot per la conclusió de l’estudi, que demostra que, a pesar de la perniciosa influència del catalanisme que sofrix el valencià a tots nivells, la majoria dels estudiants, que han colaborat voluntàriament en el mostreig per a l’estudi, de diversa orientació política i valenciaparlant o no, consideren que valencià i català no són la mateixa llengua. Finalment, va anunciar que continuarà ampliant i desenrollant l’estudi pròximament.
Cartell de la conferència de Vicent Iranzo en la clausura dels Cursos de Lo Rat Penat
En acabant de l’entrega dels diplomes als alumnes dels diferents cursos per part de la regina dels Jocs Florals, Marta Alonso, va tancar l’acte el president de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro, el qual va agrair també la llabor de tots els que participen en l’organisació i el desenroll d’estos cursos destacant els reptes que encara queden per davant per a que siguen reconeguts els títuls d’esta entitat, a fi que puga això ajudar a la divulgació del nostre idioma en contraposició a l’impost, cada vegada més desnaturalisat.
Per últim, se va presentar un nou proyecte, la publicació d’una Newsletter o Bolletí, que conté artículs de diferent temàtica, en el que han pres part en molta ilusió alumnes dels cursos de Professorat i Revalencianisació. La primera edició, que va vore la llum el dissabte 29 de juny, va rebre una gran acollida. Esperem que tinga una llarga vida.
«Ella», l’actriu Anna Scott, que hem vist en els títuls de crèdit «està a mils i mils de quilómetros d’a on yo vixc: Notting Hill, la meua zona favorita de Londres», pensa William Tucker caminant per Portobello Road a l’inici de la película Notting Hill (1999). «Hi ha un mercat diari en el que venen totes les frutes conegudes per l’home. […]. Quan aplega la fi de semana, des de la primera llum del dia, sorgixen centenars de paradetes del no res que òmplin Portobello Road fins a Notting Hill Gate. Mires a on mires hi ha milers de persones comprant millons d’antiguetats: unes autèntiques, unes atres no tant… I lo millor de tot és que cantitat d’amics han acabat en este lloc. […] I aixina és com passe els dies i els anys en este poblet enmig de la ciutat, en una casa en la porta blava que la meua dòna i yo vàrem comprar ans que me deixara per un home que era clavat a Harrison Ford, i a on ara duc una estranya mija vida en un inquilí a qui li diuen… Spike…».
Notting Hill és un dels barris més coneguts i visitats de Londres, en carrers tranquils i cases victorianes pintades de colors, solitaris mews i un carnestoltes, en agost, que és un dels més grans del món.
Notting Hill
Lo cert és que Notting Hill (1999), la película protagonisada per Julia Roberts i Hugh Grant, contribuí a engrandir encara més la fama d’este barri londinenc i transformar-lo en un mapa del tesor en busca de les localisacions a on es filmaren les escenes més representatives del film.
La película conta l’història d’una afamada actriu americana, Anna Scott (interpretada per Julia Roberts), que, d’incògnit per Londres, entra en la llibreria de viages de William Thacker (Hugh Grant). Este, en vore-la, s’enamora d’ella, encara que és conscient de tot lo que els separa. A lo llarc del film: un grapat de casualitats, equívocs i pors, faran que ella torne als Estats Units. Molt de temps més tart—i contat en una bellíssima escena de Grant passejant per Portobello Road mentres se succeïxen les estacions de l’any—, Anna regressa a Londres pel rodage d’una nova película. De nou, seran els amics de William, gràcies a la seua pertinaç insistència, els que conseguiran que assistixca a l’última roda de prensa de l’actriu, i allí mateixa, davant de tots els periodistes, li confesse el seu amor.
Es tracta d’una comèdia romàntica, agradable i divertida, que és difícil imaginar en qualsevol atre barri de la ciutat. Una película de gent senzilla i corrent que veu alterada la seua vida en l’irrupció d’una gran estrela de la pantalla; una dòna que pareix tindre-ho tot, pero que carix de lo que ells gogen: una sana relació d’amistat i d’amor. Uns personages divertits i una miqueta extravagants, situacions equívoques, música suau i interpretacions convincents de tots els actors (esplèndida Julia Roberts), tot adobat en un toc cosmopolita i l’indubtable bellea de l’entorn, convertixen esta típica comèdia de finals dels noranta en un recort perdurable.
Ya s’acosta l’estiu, estació propícia per a visitar Londres, i deixar-se seduir per la mescla perfecta de Notting Hill, película i barri, pot ser l’excusa ideal per a passar uns quants dies inoblidables en la capital d’Anglaterra. Des de la parada de Notting Hill Gate nos adinsarem en el barri recorrent, a peu i sense pressa, Portobello Road. El reconeixible perfil groc de Sun in Splendour marcarà el nostre punt de partida en el número 7. I una miqueta més avant, en el 22, trobarem la casa a on va viure George Orwell en Londres per primera volta, allà per l’any 1927. Més amunt, no massa, en el número 87, nos deixarem captivar per la personalitat d’Alice’s, l’espectacular botiga taronja, a on podem comprar casi qualsevol cosa.
Mercat de Portobello Road
Pero Portobello Road és molt més que un simple mercat. Com cantaven en La bruixa novella (1971), és el lloc «a on es ven i es compra fins el sol». Multitut de botigues de música, d’antiguetats, de roba vintage i de regals òmplin les seues vores. A banda i banda, fan cap tranquils carrers i bellíssims mews (antics carrerons de servici), en la presència d’imponents cases victorianes en fronteres pintades en cridaners colors, que nos conviden a passejar per l’encantador St. Luke’s Mews, a on es va rodar alguna de les escenes de Love Actually (2003), i a deixar-nos voltar, entre uns atres, per Lancaster Road, Westbourne Park Road o Denbigh Terrace.
En el número 142 descobrirem la frontera de la llibreria que ix en la película. En realitat, The travel Bookshop, com es diu esta botiga de souvenirs actualment, mai ha segut una llibreria. En la película, l’interior es va inspirar en una llibreria de viages que tancà en 2011. Hui, en el 13 de Blenheim Crescent, molt propet de Portobello Road, es manté, pel desig dels veïns, en el nom de The Notting Hill bookshop, com a llibreria generalista.
Frontera de la llibreria de la película en Portobello Road
A uns poquets passos d’ací, en el 280 de Westbourne Park, nos trobarem en la famosa casa en la porta blava, a on viu William i que servix de refugi a Anna, ans que els paparazzi ho invadixquen tot. És ací a on es va rodar la coneguda escena de Spike (Rhys Ifans) davant dels fotógrafs.
En el cantó, més amunt, està la cafeteria enfront de la qual William li tira accidentalment a Anna un got de suc de taronja, que servix de pretext per a que ella traspasse la porta blava i, una vegada dins, li pegue un impulsiu bes ad ell, ans de tornar al Ritz. Esta cafeteria, per eixemple, podria ser un bon lloc per a fer un breu descans, ans de continuar la visita i menjar alguna cosa per a dinar en el mercat galliponter, un poc més allà, i tastar algun plat de qualsevol part de lo món, fins una paella, encara que això no m’atrevixc a recomanar-ho.
Per últim, a punt d’abandonar Notting Hill i, en la pancha plena, deuríem allargar-nos a pegar un aguaitó al jardí privat (en Rosmead Road 11W) que assalten Anna i William durant la primera nit que passen junts, i al restaurat Coronet Theatre (en 103 Notting Hill Gate) al que acodixen per a vore una película d’Anna, ell en ulleres de buceig graduades.
U dels tranquils mews en Notting Hill
De nou en el centre, podem aprofitar per a anar al Ritz (en el 150 de Piccadilly St.), a on ella s’alloja, i parar-nos un instant davant del Savoy (en el 100 Strand), a on William, en l’ajuda dels seus amics, li confessa el seu amor a Anna, davant de tots els periodistes que cobrixen la roda de prensa.
Ad estes hores no considere que desvele el final de la película als que encara no l’han vista (que no ne seran molts), si alvance que acaba be, i que els dos acodixen a una nova estrena d’un film d’Anna en el Cineworld Cinema (en Leicester Square), al costat del Soho, el local per excelència a on es celebren els grans acontenyiments cinematogràfics de Londres.
Película i barri, junts i per separat, deixen eixe sabor dolç, a voltes fins una miqueta embafós, pero que pareixen potenciar-se entre ells, quan els recordes.
Pero sí, és cert, no ho vaig a negar ara: Londres és molt més que una historia d’amor darrere d’una porta blava en Notting Hill. Com qualsevol gran capital del món, Londres és una autèntica ciutat de cine. La seua variada fisonomia i els seus paisages urbans han fet d’ella u dels més grans platós d’Europa. En el recort queden: Mary Poppins (1964) i les teulades de la ciutat quan Julie Andrews descendix en el paraigües obert; My Fair lady (1964) entre Covent Garden i Ascot, en companyia d’una espectacular Audrey Herpburn de blanc i negre en un capell absolutament impossible; Frenesí (1971), en el cadàver surant en les grises aigües del Tàmesis en una corbata al coll; i més recentment, Skyfall (2012) en Daniel Craig com a James Bond, i Objectiu: Londres (2016), en un Gerard Butler, tractant de conservar la ciutat per a pròxims events… que inevitablement tornaran a aplegar.
Entrarem al barri del Mercat pel carrer Sant Vicent Màrtir, just en el punt que fa cantó en la plaça de Santa Caterina. Passarem els primers patis del carrer de Sant Vicent Màrtir i, en el carrer de la Peixcateria, entrarem per u dels seus arcs a la plaça Redona, a on els dumenges solen posar-se a vendre pardalets, ceràmica i, entre semana, hi han dones fent randa de birletes, venent peces de randa, fils i passamaneria.
Deixarem la plaça Redona i passarem a la plaça de Lope de Vega per una de les eixides, a on vorem la frontera més estreta de Valéncia, l’edifici de la qual, hui en dia, esta afegit a la finca del costat.
Creuarem pels carrerons, i enfilarem pel carrer del Trench, un carrer en una frontera modernista de taulellets pintats, antic centre d’específics de sèrums i vacunes, que fa cap a l’avinguda de Maria Cristina. A mida que alvancem, nos donarem conte del fet que els edificis canvien a ser més moderns, i alguns en necessitat de bona remodelació, com el que està en la plaça dels Porchets, a on vorem que hi ha una escultura de Vicent Blasco Ibáñez, feta per l’artiste Nàssio Bayarri .
Continuarem a la plaça la Mercé. Antigament es trobava allí el monasteri dels Mercedaris de Valéncia. I al costat, el carrer del Músic Peydró o carrer de les Cistelles, a on podrem trobar-nos bosses de palla, cistelles, adorns d’espart, entre uns atres objectes de fusta.
Anirem pel carrer de la Llanterna fins a l’avinguda de l’Oest. Entrarem al Mercat Central a comprar productes frescs, com ara fruites, verdures, carn, peix, mariscs, formages, oli, arròs o qualsevol detallet. També podrem fer-nos l’almorzaret en el bar del mercat regentat per Ricart Camarena.
En les cúpules del mercat hi han uns quants penells, u d’un gat, un atre d’un peix i la cotorra del mercat ben gran, de color vert i coronada, just enfront mateixa de l’iglésia de Sant Joan del Mercat o dels Sants Joans.
Barri del MercatBarri del MercatBarri del MercatBarri del Mercat
Si vos fixeu be, l’edifici d’estil moderniste del mercat es d’estructura de ferro, cristal i taulellets pintats fent una bonica decoració de l’immoble tant per dins com per fòra. Té el mercat unes trescentes parades de les que destaquen principalment les de fruites i verdures.
Travessant el mercat, baixarem per l’escalinata a la plaça del Mercat. Enfront, a l’esquerra, vorem l’edifici civil gòtic més important del comerç valencià del sigle XV, la Llonja de la Seda o la Llonja dels Mercaders.
Enfront de la Llonja tenim l’iglésia de Sant Joan del Mercat. En la frontera de darrere vorem un mosaic barroc protegit per la terraça i, baix de la terraça, les botiguetes, hui en dia en espera de remodelació.
Continuarem caminant per darrere de la Llonja, a on tenim l’iglésia de la Companyia. Recorrerem carrers estrets i intrincats que nos duran, si no nos perdem, a l’iglésia de Sant Nicolau, la capella Sixtina valenciana, que be mereix una visita, puix és molt interessant. L’entrada la té pel carreró que dona al carrer dels Cavallers.
Si és Semana Santa, podrem presenciar la processó del Crist del Fossar eixint per la plaça del Sant Nicolau.
Seguirem passejant sense perdre rumbo a la zona de restaurants del carrer de la Bosseria, plaça de l’Espart, plaça del Tossal i, en el carrer del Moro Zeit, podrem entrar en l’emblemàtic bar La Pilareta, a on tindrem la possibilitat, entre maig i juliol, de tastar les millors clòchines valencianes i les faves coentetes boníssimes, entre atres coses. Per a completar la vesprada, seria interessant passejar per la plaça de Joan de Vilarrasa, jardí de l’antic palau de Parcent.
En el barri del Mercat perdre-nos és molt fàcil, puix els carrerons són estrets i mai paralels, i és fàcil que, sense demanar-ho ni desijar-ho, apleguem al carrer Estret de la Companyia, en el que va viure l’últim bochí del Cap i Casal. Pero, ¡no patiu, que no tornara mai més!
Títul:Besyaya Güelfa Autor/a: Lucas Grao i Silvestre Editorial: L’Oronella – Foment de les Lletres Valencianes Lloc i data d’edició: Valéncia, 2024 Nº de pàgines: 305
“A cada pas un colp i una ensenyança. Convertir la caiguda en espenta és l’única opció; soc de Terol”. Aixina escomença l’última novela de Lucas Grao i Silvestre, que fon en 2023, la guanyadora del XXII Premi Federic Feases de Novela en Llengua Valenciana que organisa l’Entitat Cultural EL Piló de Burjassot i que ya està disponible en les principals llibreries valencianes i en la web de l’editorial L’Oronella.
Una novela ambientada en la vila de Jorcas, en la deshabitada província de Terol, i emmarcada en l’incomparable Parque Cultural del Chopo Cabecero del Alto Alfambra. Este ya prolífic noveliste valencià, aveïnat en Jorcas, d’a on és originària la seua família paterna, tracta en este relat de trencar els silencis de la despoblació, posant en valor la vida rural i reclamant una nova existència més humana, ya que és un càntic d’homenage a les arraïls, a les històries familiars i les tradicions en risc d’extinció.
La seua protagonista, una neorrural de mijana edat, farta de deambular a contrarrellonge en una societat d’insaciable voracitat, retorna al poble en que naixqué a retrobar-se en la vella casa familiar, a on anirà desentranyant oblidats secrets que celosament guardaren els seus antepassats. Pel mig, una controvertida obra lliterària i un misteriós personage seran claus per a dessifrar uns interrogants que el faran dubtar entre lo impossible i lo real. Arrogància terolana, altaneria rural, orgull feministe i ecologia decreixentista, són alguns dels ingredients sabudament adobats en tocs de poesia popular.
“No digues que fon pobina la viuda que més t’enamorà. No digues Alicate d’amor, que Allepuz millor te cuidà. No siga que en Aguilar, se te puguen enfadar”. “Digues puix, Alicate amant, si dòna pogueres elegir, si família pogueres crear, ¿en quín lloc de la riera treballaries la terra?”
Si Besyaya Güelfa és novela valenciana ambientada en Terol, és també narració terolana d’influències valencianes, puix el seu autor és producte d’abdós territoris encadenats històricament i és, a la fi, eixa certea personal, la que este noveliste aporta a l’imaginari d’un agrest paisage, al que es sent unit per l’invisible cordó umbilical que el lliga a l’àrida terra.
“És millor estar callat i paréixer estúpit que parlar i aclarir els dubtes definitivament”
Groucho Marx.
En esta frase escomençarem l’artícul de hui analisant l’estupidea humana. Són molts els que parlen sobre este concepte, pero en estes llínees mostrarem el paralelisme en lo que nos atany a nosatros, la llengua valenciana.
Segons nos diu Dietrich Bonhoeffer:
L’estupidea és un enemic més perillós que la malícia. Podem protestar contra el mal i, si és necessari, impedir-lo per l’us de la força, pero contra l’estupidea estem indefensos.
Ni les protestes ni l’us de la força conseguixen res ací, puix en eixos moments la persona estúpida inclús se torna crítica, i quan els fets són irrefutables, simplement els deixa de costat com si foren intranscendents. En tot açò, la persona estúpida, en contrast en la maliciosa, està completament satisfeta de sí mateixa i, en irritar-se fàcilment, se torna perillosa i es llança a l’atac.
Per esta raó, se requerix major cautela que en un maliciós, mai intentarem persuadir a l’estúpit en raons, perque és un destrellat i perillós.
L’estupidea no és un defecte intelectual sino humà. Hi han sers humans que són d’un intelecte notablement àgil pero estúpits, i uns atres que són intelectualment prou trompellots pero tot manco estúpits. Cada fort ascens del poder en l’esfera pública, ya siga de caràcter polític o religiós, infecta d’estupidea a gran part de l’humanitat. Com si fora una llei sociològica-sicològica, el poder d’u necessita l’estupidea de l’atre i, en conversar en ell, u sent que no està tractant en absolut en una persona, sino en eslògans, consignes i coses per l’estil que s’han apoderat d’ell. Està baix un enchís, cegat, maltractat i somés a abús en el seu propi ser. Havent-se convertit aixina en una ferramenta sense sentit, la persona estúpida també serà capaç de qualsevol mal i al mateix temps incapaç de vore que està fent-ho.
Dietrich Bonhoeffer teòlec i filòsof alemà 1906-1945
¿Vos sonen estes paraules? ¿Quantes voltes haveu discutit en algun pancatalaniste i sempre responen en les mateixes paraules? Són com diu Bonhoeffer engranages d’una maquinària que s’aprofita d’estos estúpits enchisats en eixos eslògans que llunt de ser certs defenen encaridament fent-nos mal a tots i fent-se mal ad ells mateixa pensant que tenen la raó.
De tots és sabut que quan li rebats alguna afirmació a un pancatalaniste, est actua com si fora intranscendent per molt irrefutable que siga i si insistixes se torna agressiu.
Pero ¿quí meneja eixa maquinària? Lo que està clar és que no és este grup dels estúpits sino un atre del que parlarem més avant.
Una atra persona de la que parlarem és Carlo Maria Cipolla, que, en el seu ensaig Les lleis fonamentals de l’estupidea humana, nos descriu lo que per ad ell són les cinc lleis:
La primera llei afirma que:
Sempre i inevitablement cada u de nosatros subestima el número d’individus estúpits que circulen pel món.
¿Som realment meninfots? Els valencians sempre hem pensat que tota esta gent que vol afonar-nos eren quatre gats, que nosatros ne som més i tenim molt clara la nostra identitat i la nostra llengua. A la vista està que subestimàrem el número d’estúpits i estem patint les conseqüències per no actuar quan tot escomençà.
La segona llei afirma que:
La provabilitat de que una persona determinada siga estúpida és independent de qualsevol atra característica de la mateixa persona.
Lo més llògic seria pensar que un mege, un advocat o inclús un professor d’universitat deurien ser persones inteligents pero res més llunt de la realitat, puix perfectament podrien ser estúpides; ilustrades en la seua matèria, pero estúpides.
La tercera llei afirma que:
Una persona estúpida és una persona que causa un dany a una atra persona o grup de persones sense obtindre, al mateix temps, un profit per a sí, o inclús obtenint un perjuí.
Centrant-nos en el tema valencià, en la tercera llei estaríem parlant de totes les persones que pensen que estan defenent la llengua valenciana pel fet de parlar-la i en realitat ho estan fent en catalencià, dient i escrivint aleshores, doncs, gaudir, esmorzar, aquest, xiquet, platja, i un llarc etcétera. I lo pijor d’açò és que estan plenament convençuts d’estar fent un be, i la trista realitat és que estan fent un mal per a tots i també per ad ells mateixa, contribuint a la substitució de la nostra llengua per una atra aliena.
La quarta llei afirma que:
Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. Els no estúpits, en especial, obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància, tractar o associar-se en individus estúpits se manifesta infaliblement com un costosíssim erro.
Un estúpit a soles no pot fer-nos molt de mal, pensaríem, pero no som realment conscients del mal que poden fer milers d’estúpits junts defenent la mateixa teoria o dient la mateixa mentira, a la fi es torna una realitat per a tots els estúpits, i recordeu que en són molts. Que el valencià siga un dialecte del català o que Valéncia la repoblaren els catalans quan la reconquista de Jaume I són alguns eixemples de falàcies escampades pels estúpits.
La quinta llei afirma que:
La persona estúpida és el tipo de persona més perillosa que existix, l’estúpit és més perillós que el malvat.
Poc més podem dir, ad estes altures ha quedat prou clar que una persona malvada és més predictible que una estúpida, podem vore de llunt les seues intencions, pero, en canvi, l’estúpida actua sense trellat i, en no saber cap a on poden anar les seues actuacions la fan tornar un perill en potencia.
Segons estes lleis Cipolla classifica a les persones en quatre categories:
Inteligents: Persones que, a través de les seues accions, se beneficien tant de sí mateixes com dels demés.
Inútils: Estos individus no causen dany als demés, pero tampoc contribuïxen al benestar general.
Malvats: Són aquells que obtenen beneficis a costa dels demés.
Estúpits: En esta categoria es troben els que perjudiquen als demés en les seues accions mentres, al mateix temps, se danyen a sí mateixos.
Carlo Maria Cipolla economiste i historiador italià 1922-2000
Extrapolant estes categories al nostre tema, podríem posar dins del grup dels inteligents no necessàriament a gent ilustrada, sino a tot aquell valencianiste que participe activament en la defensa de la idiosincràsia valenciana, com, per eixemple, membres i colaboradors actius d’entitats com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat, l’Institut d’Estudis Valencians, el Centenar de la Ploma, per nomenar-ne algunes de les moltes que hi han. Escritors en llengua valenciana que gasten les normes d’El Puig, aixina com les editorials que publiquen eixos llibres, encara que en fer-ho reduïxen les vendes i els beneficis. També inclouríem ací als numerosos activistes valencians que per rets socials combaten el pancatalanisme en senyes irrefutables.
Dels inútils poc es pot dir; són estes persones que no tenen ni idea del conflicte que patim, pero tampoc perjudiquen la situació, més be són víctimes sense saber-ho.
¿Recordeu que vos diguí que parlaríem més avant de quí menejava la maquinària dels estúpits? Puix ha arribat el moment, els malvats, ací posaríem als integrants d’entitats catalanistes, com ara Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, Xarxa Vives, Plataforma per la Llengua, Institut Ramon Llull, Fundació Full, Societat Coral el Micalet, etcétera. A l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, als partits polítics com Compromís (acèrrims defensors del pancatalanisme), i al restant de partits a banda i banda de l’espectre polític que, tant per les seues accions com per les inaccions, han contribuït a la proliferació del catalanisme en detriment de lo valencià.
A soles nos queden els estúpits dels que ya hem parlat prou. Ací posaríem a totes les persones influenciables que han caigut preses dels malvats i sense ser conscients els fan el treball brut. En general ací hi hauria gent de diferents esferes socials.
Per a Cipolla, la verdadera perillositat no residix en la maldat, sino en l’estupidea, ya que els estúpits són impredictibles i poden causar danys sense considerar les conseqüències.
A voltes en tot açò, VOLDRIA SER ESTÚPIT, per a no ser conscient, per a ser un borrego més i no patir sabent tot lo que nos està succeint, tots els atacs a la nostra volguda llengua valenciana i en general a tota la nostra idiosincràsia, pero en acabant el trellat inclina la meua balança i pense, NI VULLC, NI SOC, NI SERÉ MAI ESTÚPIT, lluitaré dia a dia per fer-me un lloc entre els inteligents, i tractar d’obrir els ulls a tots els que puga.
Acabem puix en atra frase d’u dels manco estúpits de l’història, Albert Einstein:
“Hi ha dos coses que són infinites: l’estupidea humana i l’univers; i no estic segur de lo segon”
El còlon, és dir, el budell gros, està ple de bactèries. Tantes com 10.000 millons de bactèries per cada gram de femta… ¡Ufff! Pero el budell prim ne té un número prou més reduït. Se considera que hi ha un excés de bactèries en el budell prim quan en concentra més de 100.000 bactèries per ml de líquit del duodé (budell prim proximal). Açò seria la definició de El SIBO, sigla procedent de l’anglés small intestinal bacterial overgrowth (sobrecreiximent bacterià de budell prim).
La microbiota intestinal (bactèries del budell) se considera com un verdader orgue en funcions metabòliques, immunològiques i de barrera. Hi ha una relació simbiòtica entre els microorganismes i l’home (associació en la que els dos trauen beneficis). Quan el número o els tipos de bactèries sofrix una modificació, se produïxen síntomes que originen la malaltia.
Síntomes
Els síntomes del SIBO són multifactorials, originats per la malabsorció de nutrients, l’alteració de la permeabilitat intestinal i per l’inflamació deguda a la fermentació bacteriana patològica dins del budell prim. Lo més freqüent són meteorisme (flatulència, excés de ventositats), distensió abdominal, dolor abdominal i diarrea.
SIBO (sobrecreiximent bacterià de l’intestí prim)
Causes
Les causes i els factors predisponents per al SIBO són molts: tots els factors que alteren l’ecosistema del budell prim —entenent com a ecosistema tots els billons de bactèries que el colonisen—. Estes causes serien:
Hipoclorhídria; és dir, disminució d’àcit clorhídric en estómec. Lo més típic i freqüent seria prendre de manera crònica omeprazol o fàrmacs que disminuïxen la secreció gàstrica d’àcit. Provoca un aument del pH duodenal, lo que pot propiciar aument bacterià.
Alteracions que produïxen disminució de la motilitat intestinal, com ara Pàrkinson, esclerosis sistèmica, hipotiroidisme, sedentarisme extrem…
Alteracions de l’immunitat intestinal; açò és, les cèlules de Paneth del budell prim s’encarreguen de la secreció d’immunoglobulina A per a contribuir a la funció defensiva i mantindre la barrera intestinal. Per això, els pacients en alteracions immunitàries tenen taxes majors de SIBO. També la presa crònica d’antibiòtics canvia les bactèries intestinals, fet que favorix la proliferació de bactèries patògenes.
Alteracions anatòmiques del budell, com ara malaltia de Crohn crònica greu, cirugies extenses de budell prim, entre unes atres.
Edat, que està associada a l’hipoclorhídria, disminució de la motilitat i polifarmàcia.
Diagnòstic
La sospita clínica és fonamental. S’ha de pensar en ell en pacients en clínica sugestiva i ademés trastorns de la motilitat, alteracions anatòmiques del budell, cirugia d’este i síndromes de malabsorció.
El cultiu d’aspirat yeyunal obtés per mig d’una endoscòpia era el método tradicional. Hui en dia, s’ha substituït per la prova d’alé d’hidrogen i/o metà, que és senzilla, no invasiva i no excessivament cara.
Tractament
El SIBO se tracta com si fora una infecció bacteriana, en antibiòtics. El més utilisat és la rifaximina, que és el més estudiat. És un antibiòtic en baixa absorció gastrointestinal i bona activitat antibacteriana. En alguns casos resistents, se pot associar en neomicina.
En ocasions, se recomana fer una dieta baixa en fibra i sucres fermentables durant el tractament i mantindre-la de 6 a 8 semanes més tart. Sobre els probiòtics, se solen gastar per a restablir la flora bacteriana en acabar el tractament antibiòtic.
Comentari important
El SIBO pot confondre’s en atres patologies com, per eixemple, el síndrome de budell irritable o còlon irritable, la dispèpsia funcional o la distensió abdominal funcional. De fet, hui en dia les rets socials han sobrediagnosticat el SIBO, de tal manera que molts pacients demanen als seus meges conéixer si presenten esta patologia. Aixina, molta gent en còlon irritable té també el diagnòstic de SIBO, pero no milloren els síntomes en el tractament d’est últim.
Per lo tant, en este cas, com en la majoria de casos, un bon mege ha d’estar per damunt de comentaris de youtubers, rets socials, blogs, etc. I, com sempre, els meges hem de deixar que els pacients nos expliquen els síntomes per a intentar ajudar-los de la millor manera possible. Per la seua banda, els pacients s’han de comprometre a complir la part que els pertoca del procés per a millorar els síntomes, com ara dur una dieta equilibrada, fer deport, no tindre greix abdominal o controlar l’estrés en meditació, un sicòlec o yoga…
Els estudiants del nivell de Professorat de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat tenen, com a condició necessària per a l’obtenció del títul, no a soles la superació del corresponent examen, sino també la realisació d’un treball de curs relacionat en la matèria llingüística.
Enguany el plantejament ha segut colectiu: la confecció d’una ‘newsletter’, un bolletí en format electrònic, que tots els estudiants del curs de professorat han hagut de dotar de contenguts.
Baix la direcció tècnica de Jοsep Bοrràs i la coordinació d’Ampar Orellano, professora responsable del curs, els nostres alumnes han deprés a treballar en equip, a aproximar-se al funcionament d’un bolletí d’estes característiques, i a posar en pràctica els coneiximents idiomàtics adquirits a lo llarc dels seus anys d’estudi en Lo Rat Penat.
Ademés, a l’inicial colaboració dels alumnes de professorat s’ha afegit l’ajuda inestimable i voluntària dels estudiants del curs de revalencianisació, de tal manera que en este primer número contem en la colaboració de Toni Soriano, en la revisió ortogràfica, Edu Vanacloig, en el disseny gràfic, i de Fernando Sastre, Rafael Gil, Maria Ángeles Viñas, Lucas Grao, María José Julio, Chemi Martínez, Paco Navarro, Amparo Soriano i Antonio Moreno, en temàtiques ben variades: història, medicina, cultura, urbanisme, deports, moda, cine…
Havem dit primer número i havem dit be, perque voldríem que esta experiència siga un primer pas per a la confecció d’un bolletí periòdic permanent que, pel moment circumscrit a la Secció de Cursos, en un futur podria convertir-se en l’embrió d’un mig de comunicació de tota la societat ratpenatista en conjunt.
Lo Rat Penat en general, i la Secció de Cursos de Llengua en particular, han tengut una gran tradició en l’elaboració de bolletins i revistes. En millors i pijors époques, en més o manco pretensions, reprenim eixa seguida i obrim de nou una porta a la comunicació; pel moment, en tota la comunitat d’estudiants de llengua valenciana de Lo Rat Penat. Una comunitat que no a soles està composta pels actuals alumnes, sino per tots aquells que han estudiat en nosatros; i és que mantindre el contacte en tots ells, propiciar que continuen lligats a Lo Rat Penat, que seguixquen parlant i escrivint la llengua valenciana, que continuen produint cultura pròpia, és u dels nostres objectiu fonamentals.
Esperem que gogeu en la seua llectura.
Òscar Rueda Pitarque
Director dels Curs de Llengua i Cultura Valencianes de Lo Rat Penat
El refluix gastroesofàgic és una de les patologies més freqüents de la medicina en general i de l’aparat digestiu en particular. Entre un 10 i un 20% de la població valenciana la presenta a lo manco una volta a la semana.
Consistix en el pas del contengut gàstric a l’esòfec, sense nàusees, vòmits ni eructes. El presenten en major o menor mida tots els individus. Se considera una patologia quan hi han complicacions o alteracions de la calitat de vida.
En el present artícul donem algunes recomanacions que poden millorar els síntomes, pero és molt important indicar que si els síntomes són molt freqüents, nous o hi ha dolor a l’engolir, dificultat per a engolir, pèrdua de pes, etc., lo millor és consultar-ho al mege, que l’orientarà en els passos a seguir. Estos serien síntomes d’alarma.
Recomanacions
Elevar el capçal del llit 10-15 cm, pero no els coixins, perque només flexionaríem el coll.
Perdre pes si hi ha sobrepés.
L’excés de greix abdominal aumentaria la pressió abdominal, que provocaria el pas del contengut gàstric a esófec.
No gitar-se només menjar, i no prendre menjar ans de gitar-se.
Se recomana un sopar llauger, 2-3 hores ans de gitar-se.
També substituir gitar-se al migdia per estar assentat, en un àngul de 30-45º.
Millor fer unes quantes menjades llaugeres diàries que dos o tres que siguen abundats. També s’ha de saber que menjar a pressa favorix el refluix.
No fumar ni beure alcohol, perque estes dos substàncies empijoren el refluix.
Evitar roba ajustada com, per eixemple, el cinturó o les faixes.
Hi han aliments que empijoren el refluix, pero no totes les persones tenen la mateixa sensibilitat ad estos aliments, per lo qual, s’ha d’adaptar la dieta a cada persona. Estos aliments són: greixos, fregits, salses, café, té, chocolate, menta, all, ceba, fruits secs, begudes en gas, tomata, picants i saladures. En general, qualsevol menjada abundant té més provabilitats de provocar refluix.
També cal dir que hi han prou fàrmacs que disminuïxen la pressió de l’esfínter esofàgic inferior i poden empijorar els síntomes, com ara les benzodiazepines (relaixants per ansietat o insomni), antagonistes del calci (usats per hipertensió arterial), nitrats (usats per infarts del cor o angina de pit).
És normal que durant l’embaràs aumenten els síntomes de refluix gastroesofàgic o aparega per primera volta. Els mecanismes serien la disminució de la pressió de l’esfínter inferior esofàgic per la progesterona i l’aument de la pressió abdominal pel feto.
La presència d’hèrnia hiatal (quan la part superior de l’estómec puja i sobreïx per damunt del diafragma dins del tórax; vegen dibuix 1) pot favorir la presència del refluix. No obstant, no totes les persones en hèrnia hiatal presenten refluix ni totes les que tenen refluix tenen hèrnia.
Cert és també que, a pesar de seguir estes recomanacions, a voltes continuen produint-se els episodis de refluix, presentant pirosis (cremor) o regurgitacions (reglots). En este cas, els inhibidors de la bomba de protons (en el seu principal representant, l’omeprazol), són la millor solució. Estos fàrmacs, bloquegen esta bomba, que produïx la secreció d’àcit a l’estómec. Són l’omeprazol, pantoprazol, lansoprazol, esomeprazol i rabeprazol. També s’han usat inhibidors anti-H2, com la famotidina, o els antiàcits, pero són manco efectius. Els anti-H2 també bloquegen la secreció d’àcit, i els antiàcits, com l’Almax, etc., contrarresten l’àcit puix es tracta d’una base. En el cas d’usar fàrmacs, se requerix el control del mege.
El passat divendres 17 de maig, en el cobert 2 de La Marina de Valéncia, tingué lloc l’inauguració de la tercera edició de Ciclosferia, la Fira del Ciclisme Urbà, que organisa Ciclosfera, la publicació espanyola de referència en el món del ciclisme de ciutat. Una revista gratuïta de distribució exclusiva en establiments especialisats.
4.500 m² d’exposició, més de huitanta fabricants i expositors, més de 130 models diferents de bicicletes i millers de visitants a lo llarc de la fi de semana. I no és casualitat que la fita siga en esta ciutat, que any darrere d’any se troba entre les que encapçalen els rànquings de millors ciutats per a viure de les més exigents i prestigioses publicacions mundials.
Cartell de l’edició de 2024 de CiclosferiaLogo de Ciclosferia 2024
La ciutat valentina està considerada com un dels millors llocs del món per a viure i molts factors intervenen en esta consideració, com les nostres plages, l’inigualable gastronomia; en la paella valenciana al front o l’immens patrimoni cultural. No debades, el Cap i Casal de l’antic Regne de Valéncia goja d’un dels centres històrics més grans de la vella Europa. Aixina mateixa, la ciutat del Túria és el breçol de festes consagrades i conegudes a nivell universal com les Falles de Sant Josep, un atre dels grans atractius per als visitants que continuen omplint els nostres carrers. Música, tradició i folclor que en esta ciutat se barregen en l’arquitectura pública més vanguardista, en l’inigualable i visitadíssima Ciutat de les Arts i les Ciències, amples avengudes plenes d’arbres i un envejable jardí de vora dèu quilómetros de llargària que la creua d’est a oest sobre el llit del riu Túria, que constituïx el parc llineal més llarc d’Europa i el jardí urbà més visitat a nivell estatal.
No manco determinants són uns atres factors com l’orage benigne del que fruïx la ciutat o la seua agradable orografia, que junt en una aposta ferma per una movilitat urbana més sostenible, han propiciat que en les últimes décades Valéncia s’haja convertit en l’Amsterdam del Mediterràneu. Una decidida política consistorial en favor de l’us dels transport públic i de la bicicleta que ha favorit proyectar una image de ciutat amable, sostenible i moderna, fins al punt d’haver obtengut enguany el reconeiximent com a Capital Verda Europea. I és que no hi ha dubte que la bicicleta, com a instrument de transport individual, és l’element bàsic per a conseguir una movilitat urbana sostenible i reduir considerablement les emissions de CO₂.
Valéncia ciutat conta en casi doscents quilómetros de carrils bici, infraestructura imprescindible si volem fomentar el seu us i, encara que en alguns moments, la seua construcció haja segut qüestionada, a hores d’ara i degut a l’increment constant d’usuaris, en una aument estimat d’un 300% en els últims anys, la seua implantació hauria de ser inqüestionable.
Caixer del riu Túria al seu pas per Valéncia; hui jardí
Carrils bici i aparcabicicletes són fonamentals per a la promoció d’este mig de transport de la gent pràctica, que és ademés un benefici per a la salut, per al trànsit, per al planeta i el benestar personal, un passatemps lúdic i una activitat deportiva.
Falta recórrer encara molt de camí, puix encara permaneix en la societat de consum l’associació de la bicicleta en les classes més baixes. Per sòrt, la globalisació en positiu permet a la gent conéixer unes atres ciutats i cultures més sostenibles, més sensibilisades davant del canvi climàtic i la calitat de vida, a on la bicicleta com a mig de transport adquirix un major protagonisme.
Sense dubte, apostar per les bicicletes és apostar per un aire de calitat per a les nostres urbs, per unes ciutats més amables i habitables; mal anem si el futur no és en bici.
Numeroses són les activitats que promou o en les que participa Lo Rat Penat, totes elles tendents a la defensa i promoció de l’us de la nostra llengua i a mantindre i fomentar la cultura i les tradicions valencianes, que abarquen des de la seua participació en celebracions festives de la Comunitat Valenciana, fins a la convocatòria de premis inherents a la pròpia entitat i lligats ad ella des de fa molts anys, sent difícil destacar unes d’unes atres, per lo que fem a continuació un resum dels que han tengut lloc a lo llarc del primer semestre d’enguany. No cal dir que el colofó el constituïx l’acte de clausura dels Cursos de Llengua Valenciana que s’impartixen en la seua sèu, a on, ademés, se presentarà enguany la Newsletter que comença a caminar per a us i goig de socis, professors, alumnes i tots aquells amics i seguidors de l’entitat.
Com díem, Numeroses són les activitats desenrollades per Lo Rat Penat, escomençant per enumerar els actes en els que ha participat este semestre; açò és l’ofrena a Sant Josep, l’ofrena i processó de Sant Vicent Ferrer, la processó de la Mare de Deu dels Desamparats i la processó del Corpus Christi.
Fotografies de l’ofrena a la Mare de Déu, Falles 2024
Presentacions de llibres i conferències
S’han realisat presentacions dels següents llibres: Eduard Buil, memòria d’un poeta, de la Ret d’Estudis Valencians; Crónicas de Balansiya, de José Carlos Grau Enguita; i Ensaig de gramàtica cognitiva valenciana, de Miquel Àngel Lledó.
En la sèu de Lo Rat Penat s’han portat a cap conferències a càrrec de l’escritor i historiador En José Luis Corral Lafuente, en relació en la «Manipulació històrica: ideologia i poder», a càrrec del doctor en Filologia i catedràtic de Filologia Llatina de l’Universitat de Valéncia, En Xaverio Ballester Gómez, sobre «AVL: crònica d’un llingüicidi», i d’En José M. Ricart Lumbreras, sobre «Colonialisme en el sigle XXI. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua», emmarcades estes dos dins del cicle de conferències «Desmontant la AVL», a càrrec de N’Òscar Rueda Pitarque, vicepresident de Lo Rat Penat, en la casa de cultura de Torrent, dins de la série d’actes dedicats al poeta Anfós Ramon, en l’any del centenari del seu naiximent, titulada «Anfós Ramon i Garcia: centenari d’un poeta en llengua valenciana», a càrrec d’En Fernando Millán, professor i escritor, sobre el tema «Valéncia sigle XIX: la guerra de l’independència».
Música i més
Dins del cicle “Més que música”, s’han oferit concerts en la sèu de l’entitat, pel Trio Cygnus-Mozart i Shubert, per Freddie Benedicta Jazz Trio; recital d’oboe i piano de l’oboiste Francisco José Valero Castells i el pianiste Murani, concert «El canto español», de la soprano Belén Roig i el pianiste Carlos Gosálbez; concert de primavera de l’Orquesta de pols i pua de Lo Rat Penat; concert de Jóvens Talents de Geum Quintet, del Conservatori Superior de Música de Castelló; recital de piano i violí del Dúo Leopoldo, i organisat junt en la M.I. Acadèmia de la Música Valenciana, es va oferir un recital de clarinet i piano a càrrec de Luis Fernández i Carlos Apellaniz, actuacions totes estes que han segut un èxit de públic i que han fet les delícies dels assistents.
Actuació de Cygnus Trio dins del cicle “Més que música”, en Lo Rat Penat
Seguint en la música, com cada any, s’ha convocat el XXVIII Certamen de Piano Mestre Josep Serrano.Els guanyadors han oferit un magnífic concert en el Palau de la Música de Valéncia.
Va celebrar-se també un homenage a Vicente Ruiz, El Soro, per la seua trayectòria professional, que ha passejat el nom de Valéncia per totes les places d’Espanya i part de l’estranger.
Enguany ha pogut tornar a participar l’entitat en la Fira del Llibre, dins de la qual va tindre lloc una taula redona entorn al llibre 50 cites sobre la Llengua Valenciana, escrit per Javier Navarro i Òscar Rueda, i coeditat per Lo Rat Penat.
Jocs Florals
Igualment hem d’alegrar-nos de que els emblemàtics i benvolguts Jocs florals, que Lo Rat Penat celebra des de l’any 1879, han tornat a tindre com a escenari el Teatre Principal de Valéncia, sent la Regina Marta Alonso, i han contat en la presència de l’alcaldesa de Valéncia, M.ª José Catalá, que va anunciar que l’Ajuntament impulsarà la declaració dels jocs com a Be d’Interés Cultural. Els escritors i poetes participants són ilustres representants de la nostra cultura. La guanyadora de la Flor Natural ha segut Amparo Cabrera.
La Regina dels Jocs Florals acompanyada per l’alcaldesa de Valéncia, mantenedora de l’acte
Concursos
Com ve fent des de 1903, se convocà el Concurs de Llibrets de Falla, concurs que forma part de la declaració de la festa de les Falles com a Patrimoni Immaterial de l’Humanitat. La participació fon d’un total de 288 comissions i la calitat de les obres, entregant-se els premis a l’humor, l’ingeni, la gràcia, la rima i la tècnica en la Gala que se celebra a tal fi. Més recentment s’ha remamprés el Concurs de Llibrets de Fogueres.
Lo Rat Penat i la Junta Vicentina organisen el Concurs de Milacres de Sant Vicent Ferrer, patró del Regne de Valéncia, que fomenta l’us de la llengua valenciana en la gent menuda, puix són chiquets i chiquetes els actors d’estes representacions, joya del teatre valencià.
Portada de les bases del concurs de llibrets de falla 2024
El Concurs de les Creus de Maig és un atre dels tradicionalment convocats per esta entitat, en colaboració en l’Ajuntament i la Diputació de Valéncia, omplint-se la ciutat de l’aroma i el color de les flors que adornen les creus distribuïdes pels diferents barris, concurs complementat per les Danses de la Santa Creu oferides pel Grup de Danses de Lo Rat Penat.
Creus de Maig 2024
Uns atres actes
Recentment, l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana ha celebrat un recital poètic baix el títul «Un atre món».
Complint-se cent anys del naiximent del nostre benvolgut poeta Anfós Ramon i Garcia, venen celebrant-se diversos actes d’homenage a la seua figura, dins de l’Any Anfós Ramon, que per fi ha rebut el reconeiximent mereixcut, puix després d’uns quants anys d’insistència, ya hi ha una plaça en Valéncia en el seu nom, en la Ciutat Fallera i, ademés, se li ha dedicat una pàgina web per a donar a conéixer millor a tan important personage de la nostra cultura. Mereix resenya en artícul a banda l’homenage que se li va tributar el 7 de juny en la sèu de Lo Rat Penat.
Web de l’Any d’Anfós Ramon
Perdoneu-me si m’he deixat alguna cosa en el calaix, puix haurà segut, sense dubte, involuntari.
Com que la vida i la trayectòria d’Anfós Ramón varen estar fortament lligades a Lo Rat Penat ―no debades va ser vicepresident de l’entitat i president de la Secció dels Jocs Florals, autor del seu himne i guardonat en innumerables ocasions pels seus treballs―, no podia faltar est homenage a tan insigne i prolífic poeta valencià, considerat un referent en la poesia en llengua valenciana del sigle XX. L’acte s’emmarcà en les celebracions que, a lo llarc d’enguany, Any Anfós Ramon, organisen diverses entitats culturals i associacions valencianes, en el centenari del seu naiximent.
Públic en l’homenage de Lo Rat Penat a Anfós RamonÒscar Rueda en l’homenage de Lo Rat Penat a Anfós RamonPúblic en l’homenage de Lo Rat Penat a Anfós Ramon
L’acte va omplir el Saló Constantí Llombart de la sèu de Lo Rat Penat, a on va tindre lloc el passat 7 de juny. Va contar en la presència de la família de l’homenajat, i va ser presentat pel vicepresident de l’entitat, Òscar Rueda i Pitarque, que es va encarregar de cedir la paraula als intervinents, Ampar Orellano i Alapont, que tingué la difícil tasca de resumir la llarga vida i l’abundant obra del personage; Remigi Pons i Tudela,que nos va delectar en la declamació d’obres del mestre; Ampar Cabrera i Sanfèlix,que recità un sentit poema compost per ella mateixa i dedicat ad ell; i, finalment, va tancar l’acte l’Honorable President de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro i Raga,que, a pesar de tot lo que s’havia dit sobre l’autor, encara trobà paraules per a resaltar la seua figura.
En acabant de donar les gràcies al públic assistent, a la família d’Anfós Ramon, als representants d’entitats i associacions valencianistes, i a amics i seguidors de Lo Rat Penat, Ampar Orellanoescomençà fent un recorregut més íntim per l’infància i la joventut d’Anfós Ramon i Garcia. Naixcut en el barri de Russafa de Valéncia, en el sí d’una família numerosa que tingué que lluitar bona cosa per a poder tirar avant, fon educat en el catolicisme, fet que li marcà la vida i l’obra, fins al punt de guanyar-se la fama de beat en el barri. Començà la vida laboral molt jovenet, i va passar per diferents faenes, truncades algunes per la Guerra Civil espanyola. Una d’elles en la famosa Torroneria Galiana, fins a la seua jubilació en l’empresa Bur-Ben, despuix de vintitrés anys. En el mateix barri de Russafa encontrà l’amor en Rosa. Se coneixien des de chicotets i formaren una família que l’omplí per complet. Rosa fon còmpliç de l’activitat lliterària d’Anfós, de la que se sent orgullosa; de fet, guardà com una relíquia els poemes que per quatre anys consecutius li dedicà el seu marit cada 27 de juny, activitat creativa que també practicava per a celebrar dates destacades de la vida de familiars i amics, que precisament foren els qui l’animaren a presentar-se als Jocs Florals de Lo Rat Penat. Va mamprendre a escriure en castellà, pero passà a fer-ho en valencià per influència de son tio Donís, a banda de fer-ho també per la seua valenciania, per supost. Començà a estudiar la llengua valenciana pel seu conte i no l’abandonà des d’eixe moment. Fon un poeta costumista, puix escrivia en la llengua del poble per a que tots l’entengueren, com els poetes d’espardenya de la Renaixença valenciana, i continuà fent-ho fins a l’últim dia prolíficament ―diuen els que el conegueren que qualsevol paperet que li caïa en les mans era bo per a plasmar en ell l’idea que li rodava pel cap en eixe moment.
Ampar Orellano en l’homenage de Lo Rat Penat a Anfós RamonRetrat d’Anfós Ramon
En quant a la faceta de lliterat, destacà la seua poesia patriòtica, aixina com la satírica, que aprofita per a denunciar el meninfotisme del poble valencià front als llops que l’amenacen. També és rellevant la seua poesia religiosa, en la que s’ampara en Jesús, Maria i el Pare Vicent, pregant per nosatros com a poble conformista que som. Respecte a l’obra en prosa, la més desconeguda, puix la poètica l’eclipsà per complet, no hem d’oblidar que escrigué en el diari Al Dia i en la revista Som, a banda del fet que fon un gran orador, mantenedor i prologuiste. Sa poesia jocfloralesca va rebre multitut de premis del certamen, fins a l’extrem que quan va ocupar la mereixcuda presidència dels Jocs Florals, els demés escritors li ho agraïren, puix el fet d’ocupar la presidència li impedia presentar la seua obra, de manera que els deixava el camí lliure. La poesia festiva dels llibrets de falla és de les més abundants d’Anfós Ramon. Ell podia escriure un llibret en una vesprada, de tal forma que en va escriure una fotracada. Fon el més guardonat en el concurs que convoca Lo Rat Penat, per lo que en el centenari del concurs s’acunyà una medalla en bronze que porta en el anvers el bust de Bernat i Baldoví, primer autor de llibrets i que dona nom al premi extraordinari, i el bust d’Anfós Ramon com el més premiat.
Remigi Pons en l’homenage de Lo Rat Penat a Anfós RamonAmpar Cabrera en l’homenage de Lo Rat Penat a Anfós Ramon
Un fantàstic Remigi Ponsva declamar, com a soles ell sap, en tot lo cor i domini de la nostra dolça llengua, obres de diferents temàtiques de l’extensa producció d’Anfós Ramon: de denúncia i crítica, satíriques, intimistes i religioses, emocionant-se especialment al recitar “La Casa Vella”, que nos va aborronar a tots els presents.
La preciosa poesia recitada i dedicada per Ampar Cabreraa l’homenajat resumix perfectament al personage que, fart de promeses incertes, trencà el silenci, no se doblegà a la derrota i tingué una casa vella al poble a on se va criar, que rememora la seua infància.
Tancà l’acte l’Honorable President de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro, que va trobar l’essència d’Anfós Ramon. Segons digué, tingué la sòrt de conéixer-lo personalment, i resaltà d’ell la seua personalitat singular, impetuosa, irònica, inteligent i atractiva, compromesa en les reivindicacions valencianistes. Aixina mateixa, també afirmà que sempre abrigà l’esperança que no es perdrien els valors valencians als que tan adherit va estar emocionalment i lluità per mantindre viva la llengua valenciana, una llengua singular i diferenciada, de la qual no es va apartar mai. Finalment, es va referir al reconeiximent institucional que se li nega, i que es mereix obtindre, puix és ell, junt en tots els atres escritors en llengua valenciana, un referent per a les noves generacions de lliteraris que prendran el relleu.
Josep Vicent Navarro en l’homenage de Lo Rat Penat a Anfós RamonParticipants en l’homenage de Lo Rat Penat a Anfós RamonAssistents a l’homenage de Lo Rat Penat a Anfós RamonAssistents a l’homenage de Lo Rat Penat a Anfós RamonAssistents a l’homenage de Lo Rat Penat a Anfós Ramon
Com a colofó, va sonar la cançó “La Casa Vella”, basada en la poesia del mateix títul, que Vicent Savall va musicar en tant de gust i que no te canses de sentir mai.
Presidia l’escenari el retrat d’Anfós Ramon, en el seu característic bigot i el somriure que sempre l’acompanyava. No hi ha dubte que la seua figura perviurà en el temps, puix els valencians i les entitats valencianistes que defenen la seua trayectòria no ho permetran, aixina com tampoc caurà en l’oblit la memòria de tots aquells patriotes que han fet possible, en tot l’orgull i fermea, la continuïtat de la cultura, de les tradicions i de la llengua valenciana.
