Warning: Trying to access array offset on value of type bool in /var/www/vhosts/loratpenat.org/public_html/wp-content/themes/responsive-mobile/includes/functions-extentions.php on line 35
Recentment, s’ha celebrat el centenari de la prova d’atletisme més antiga de la ciutat de Valéncia. Esta carrera a peu, que es porta a cap ininterrompudament des de 1924, s’ha convertit en tot un símbol de la ciutat i en una de les cites ineludibles del calendari deportiu valencià.
La primera edició de la Volta a Peu tingué lloc el 27 d’abril de 1924, en la participació de 75 corredors, que recorregueren els carrers del centre històric de Valéncia. Des de llavors, esta prova ha anat creixent i evolucionant, fins a convertir-se en un event multitudinari que reunix a milers d’atletes i aficionats cada any.
Al llarc d’estos 100 anys, la Volta a Peu de Valéncia ha segut testic de numeroses fites i gestes deportives. Ha vist passar a algunes de les grans figures de l’atletisme valencià, espanyol i internacional, que han deixat el seu senyal pels carrers de la ciutat. Aixina mateixa, ha segut escenari de moments històrics, com quan se bateren récorts o se produïren emocionants esprints en la meta.
Per a commemorar este centenari, l’organisació preparà una programació especial carregada d’activitats i events que buscaven rendir homenage a l’història d’esta emblemàtica carrera. Des d’exposicions i conferències que repassen els orígens i l’evolució de la Volta, fins a activitats lúdiques i festives que involucren a tota la ciutadania valenciana.
Sense dubte, este any 2024 serà un any per a recordar en l’història de la Volta a Peu de Valéncia. Una oportunitat única per a celebrar i reivindicar l’importància d’este event deportiu i el seu víncul en l’identitat i la cultura de la ciutat.
Sense dubte, hi ha un gran número de ciutats de película en lo món. Passejar pels carrers de Roma nos du, si mirem be, a caminar junt en una jove Audrey Herpburn pujada a una Vespa verda (a pesar del blanc i negre del film) en la Vacacions en Roma (1953) de Wyler, en un Gregory Peck tractant de reconduir la situació; o a contemplar a Anita Ekberg, de negre, refrescant-se en la Fontana de Trevi en La dolce vita (1960) de Federico Fellini. Nova York, Estambul, París… sempre estaran unides a grans películes que, com per a mi Peníscola, formaran part del recort d’una excursió del colege, molts any arrere, i de Calabuch (1956), la película de Luis García Berlanga, en la que un científic americà s’amaga en este chicotet poble de peixcadors.
Per a començar esta série d’artículs sobre ciutats de cine, vaig pensar inicialment en ciutats d’indubtable lluentor cinematogràfica: en la Venècia de la Mort en Venècia (1971), en la Praga de Casino Royale (2006), o en el Londres de Notting Hill (1999). Pero dec confessar que el recort de la Peníscola de Calabuch, s’impongué a les totes per damunt, inclús, de la Peníscola, vestida de Valéncia, de El Cid (1961), la gran superproducció d’Anthony Mann.
En el desenroll de Calabuch, Peníscola és la ciutat perfecta, el personage central que requerix la película. Un menut poble de peixcadors, habitat per hòmens i dònes inoblidables que s’adinsa en la mar com una imponent proa d’un barco de vida. Entre els carrers estrets i blancs de Calabuch, es mouen un numerós grup d’entranyables personages que definixen tota una época que quedà arrere: el torero que viaja de poble en poble en la seua vaca en el camió, el farer que vigila des del seu lloc mentres juga als escacs per ràdio, la mestra atrapada en la seua escola, el retor, l’alcalde, la guàrdia civil… i un científic americà que aplega allà per a ocultar-se de sí mateix i que acabarà integrant-se en eixa comunitat per a sempre.
Vista de Peníscola i el seu castell des de la plaja
Despuix de vore la película de Calabuch, Peníscola adquirix un cert toc nostàlgic i entranyable; un poble coster que ix al nostre encontre per tots els costats: en les llargues plages que varen servir de camp de batalla al Cid (encara que ara l’enemic parega tindre la forma d’hotels i apartaments); un poble que se nos apega a la pell com l’arena de la plaja Sur (la mateixa que sent l’improvisat cossa d’un torero impossible que tracta de convéncer a la seua vaca de que treballe); un poble que recorrem a través del port per a entrar en ell per qualsevol de les seues portes (la de Sant Pere o el portal Fosc); un poble que nos convida a recórrer els seus costeruts carrers fins al Museu de la Mar (l’escola en la película); un poble, en suma, que nos envol en el soroll de l’agitació dels seus habitants preparant-se per a defendre’s de la flota americana en creuar la plaça d’armes, i que nos protegix del sol a l’ombra del castell del Papa Luna i de l’iglésia de l’Ermitana fins a aplegar, per fi, a l’edifici del far i contemplar, en una miqueta d’imaginació, el blau de la mar trencada pels bucs de guerra de la flota dels Estats Units rodejant la població en busca de l’americà, un Calabuch o una Peníscola, ves a saber, pero el recort del qual, el d’abdós provablement, perdurarà per a sempre en nostra memòria.
Passegem pel barri del Carme, nom que li ve del gran convent dels Carmelites que alberga. Situat entre el carrer del Museu i la plaça del Carme, hui en dia és un centre cultural.
Entrarem al barri del Carme per les Torres dels Serrans, en conte de no quedar-nos “a la Lluna de Valéncia”, com antigament li passava a tota persona que arribava tart a la ciutat i se trobava les portes tancades: se quedava fòra de les muralles, “a la lluna de Valéncia”.
Torres dels Serrans de ValénciaPortal de Valldigna
Creuem les torres per les seues portes, hui en dia obertes sempre, i enfilarem el carrer dels Serrans, un carrer en molta història i molta gent de pas. Nos anirem fixant en els edificis en cantoneres de pedra, incorporades a la frontera en el propòsit que els carros no arrancaren els cantons d’estes. Nos trobarem a mitan carrer u dels refugis que té Valéncia. El carrer dels Serrans acabarà en la Torre de Sant Bartolomé Apòstol, sense campanes ni convent ni parròquia. Continuarem pel carrer de la Concòrdia, girarem a l’esquerra pel carrer dels Borja, carrer bisbe Muñoz, carrer de la Mare Vella, i eixirem al carrer dels Cavallers, a on podrem contemplar els grans palaus del carrer i podrem trobar-nos en el Museu l’Iber, museu de miniatures, i, sí estem a principis de maig, vorem engalanats els balcons del carrer dels Cavallers, puix s’acosta la festa de la nostra Mare de Deu, la Verge dels Desamparats.
Baixarem pel carrer de Landerer i vorem el Portal de la Valldigna. Si és Semana Santa, podrem trobar-nos en la provessó del Crist del Fossar. Pujant de nou pel carrer de Salinas, eixirem al carrer dels Cavallers i vorem el carreró de l’abadia de Sant Nicolau, la capella Sixtina de Valéncia, que be mereix una visita, puix és molt interessant.
Torres de Quart de Valéncia
Continuarem pel carrer dels Cavallers fins a la plaça del Tossal, a on el carrer adopta el nom de Quart per la presència, al final d’este, de les Torres que porten el mateix nom.
Continuant per l’avinguda de Guillem de Castro fins a aplegar a la Beneficència, immoble que conté el Museu d’Història, i, al costat, l’IVAM.
Pero, en conte de fer això, una volta en la plaça de Sant Jaume, tirarem pel carrer de Dalt. En seguida vorem el mercat de Mossén Sorell, i zona d’oci, restaurants, bars, discoteques… Pel carrer de Dalt, arribarem a la zona de grafits. Entre els carrers de Dalt i el de Baix, es troba l’antic hostal de Morella, i un poc més avant, els amants de la nostra llengua valenciana trobarem la sèu de l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA). Seguirem avant i nos adinsarem en el carrer del Museu, a on es troba el Centre Cultural del Carme, format per tres edificis. El de l’entrada fon l’Escola d’Arts Aplicades; el segon, fon l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, d’estil clàssic; i el tercer, l’antic convent dels Carmelites, d’estil gòtic.
En la plaça del Carme, podrem observar la parròquia de la Santa Creu, coneguda com a iglésia del Carme. Al costat vorem la font dels chiquets de Marià Benlliure.
Pel carrer dels Roters, nos trobarem el Museu de les Roques, que tots els anys podem contemplar en la processó del Corpus. I si eixim pel carrer de Pare d’Òrfens al carrer la Blanqueria, a l’esquerra, podrem vore la casa museu Benlliure, que ve molt be per a assentar-nos en el jardí i contemplar les rajoles i sentir l’ambient tranquil del jardí; moment, si voleu, de vore l’exposició i el taller que tenia Marià Benlliure al final del jardí.
Pati de la Casa BenlliurePintura de Marià Benlliure
Per a acabar el recorregut, tornarem a eixir al carrer de la Blanqueria i, a la dreta, podrem trobar-nos de nou en les Torres dels Serrans.
Nos haurem fixat en tot el trayecte que la majoria de carrers no són rectes, a fi d’aprofitar les revoltes d’estos per a dotar de frescor les cases.
Vorem, entre carrer de Salinas i el forn de Montaner, trossos de les antigues muralles musulmanes.
Passejarem en delectació pels carrers, en els que podrem triar entre restaurants de tota classe, bars, cafeteries…
