Per Lucas Grao i Silvestre

Aplega el mes de juliol, la calor fòn l’asfalt de les carreteres valencianes i cert estat d’ansietat s’apodera dels aficionats al noble deport del ciclisme. Una afició propensa a magnificar les gestes ciclistes, conservadora d’essències i en un ampli anecdotari d’històries, moltes d’elles no vixcudes, a penes llegides en vells periòdics i imaginades en fotografies en blanc i negre. Tot li servix ad est aficionat que, cames en alt de front al televisor i lluitant contra la sòn, es dispon, en la sobretaula estival, a presenciar un dels acontenyiments més esperats: el Tour de França. Esta mítica carrera per etapes que es disputa des de l’any 1903 i tan sols s’ha vist interrompuda per les dos guerres mundials, ha aplegat a ser un dels grans events del deport a nivell mundial, a banda del millor reclam turístic del país veí.

Tant per a ciclistes i patrocinadors com per als propis aficionats, el Tour és la prova més important del calendari, la més disputada, la millor; puix és l’escenari dels duels més èpics entre els ciclistes més en forma del moment.

Sobre les carreteres franceses, havem vixcut llegendaris enfrontaments deportius, molts d’ells en ciclistes espanyols com a protagonistes: Anquetil vs Poulidor, Mercx vs Ocaña, Hinault vs Fignon, Delgado vs Roche, Indurain vs Chiapucci, Armstrong vs Ullrich, Contador vs Schleck o, ya en époques més recents, entre Vinguegaard i Pogacar. Pero és viajant en l’història d’esta carrera a on nos trobem en el primer gran duel de tots ells, potser el més èpic: Fausto Coppi vs Gino Bartali en el Tour de 1952. Este Tour adquirix especial rellevància, puix en ell assistírem a una série d’acontenyiments que el fan considerar-se com el primer de l’época moderna, com la pujada a l’Alpe d’Huez i al Puy de Dome o l’aparició de la televisió, que difondria en diferit les imàgens per tot el món.

A lo llarc dels anys anteriors al Tour de 1952, Fausto Coppi i Gino Bartali mantingueren una rivalitat deportiva i personal, que amplificaren intencionadament els mijos de comunicació, extrapolant-lo a àmbits sociopolítics. Mentres que Fausto Coppi era relacionat en l’agnosticisme i en un pensament pròxim al comunisme, el seu rival deportiu, Gino Bartali, era el paradigma dels vells valors de l’Itàlia catòlica i conservadora.

Aquell Tour de 1952 serví per a tancar les diferències entre abdós deportistes, firmant una pau, que quedà escenificada per a la posteritat en esta icònica image ―no exenta de polèmica―, en la que compartixen una botella d’aigua, puix mai quedà clar qui dels dos li la oferí al rival.

Per a nosatros els valencians, esta image és també icònica per lo que es pot entrevore: l’ombra d’un valencià, Bernardo Ruiz Navarrete, que conseguí en aquell lluntà 1952, pujar a la tercera posició del pòdium final del Tour. Est insigne oriolà, que ya havia guanyat dos etapes en l’edició anterior, se convertia en el primer espanyol en alcançar el podi del Tour, del que quedà fòra el bo de Gino Bartali.

Bernardo Ruiz Navarrete naixqué en 1925, en la ciutat d’Oriola, en l’extrem suroccidental de la província d’Alacant i a escassos quilómetros de la Regió de Múrcia. La seua infància estigué marcada per la Guerra Civil i per una dura posguerra de fam i misèries, en la que el jove Bernardo treballà en el transport de cereals al llom d’una bicicleta de més de vint quilos, sobre la que s’anà forjant una llegenda ciclista. A penes sense donar-se conte, el nostre héroe trobà en el ciclisme una forma de guanyar-se la vida, gràcies a les seues facultats físiques i al seu instint guanyador.

Bernardo Ruiz fon pioner en el professionalisme espanyol, no debades, gràcies al seu tercer lloc en el Tour del 52, el valencià fon el primer espanyol en obtindre la llicència de l’Unió Ciclista Internacional, UCI, que l’acreditava com a cicliste professional. En 1955 fon el primer corredor espanyol en guanyar una etapa en el Giro d’Itàlia, i el primer espanyol en guanyar etapes en les tres grans voltes per etapes, com també se té constància de que fon el primer cicliste millonari, gràcies als premis obtinguts en les diferents carreres.

Si be és cert que acumulà un grapat de segones posicions, la seua carrera deportiva està plena d’èxits, entre les que destaquen, a banda de les ya mencionades en Tour i Giro, la general de la Vuelta a España, la Volta a Catalunya o el Campeonat d’Espanya en Ruta, que guanyà en tres ocasions. Fins a més d’una trentena de victòries en el el camp professional.

En 1958, despuix de dèneu anys com a corredor professional, Bernardo Ruiz penjà la bicicleta, encara que continuà uns anys unit al pilot com a director deportiu, conseguint en 1961, que un atre valencià: el jove Angelino Soler, en tan sols 21 anys, poguera alçar-se en la victòria de la Vuelta a Espanya d’eixe any, batent el récort del cicliste més jove en guanyar-la.

Pocs anys més tart i cansat de recórrer les carreteres europees, est ilustre valencià se retirà a la seua Oriola natal, a on regentà durant molts anys una tenda de bicicletes. Actualment, el nostre benvolgut Bernardo Ruiz Navarrete, pedaleja en fermea cap als cent anys, que complirà el pròxim 8 de giner, com a demostració de la fortalea física de qui aplegà a ser estrela del ciclisme internacional.