Ángel Casero i la Volta a la Comunitat Valenciana

Ángel Casero i la Volta a la Comunitat Valenciana

Per Lucas Grao i Silvestre

En este mes de febrer de 2025, les carreteres valencianes reben ad algunes de les figures més importants del ciclisme mundial, tant de la categoria femenina com de la masculina, en la disputa de tres importants proves deportives. Per una banda, des del dimecres 5 fins al dumenge 9 de febrer, els aficionats valencians fruírem de la Volta a la Comunitat Valenciana, prova per etapes que aplegava a la seua 76ª edició i que enguany fon d’especial emotivitat, per recórrer algunes de les zones afectades per la dana.

El mateix dumenge 9, se disputà la 7ª edició de Volta a la Comunitat Valenciana Fèmines, una prestigiosa carrera del calendari UCI, abdós proves, masculina i femenina, finalisaren en el port de Valéncia.

De matí, la suïssa Linda Zanetti, inscrigué el seu nom en el palmarés de la prova, en alvançar-se en un ajustat esprint a Jelena Eric i Daria Pikulik, en la resolució de la carrera femenina. Hores més tart, i en el mateix escenari, l’italià Jonathan Milan s’imponia en autoritat en l’esprint de la 5ª i última etapa de la Volta a la Comunitat Valenciana. Una edició en una important participació, que tingué a Santiago Buitrago com a guanyador final, per davant de Joao Almeida i del viscaí Pello Bilbao, que acabà com a millor espanyol en la classificació general. Exigua representació valenciana en tan sols tres corredors: el combatiu Joan Bou, primer classificat dels de la terra; Jaume Guardeño, l’escalador alteà; i Gonzalo Ariño, un corredor en una admirable història de superació davant la malaltia.

Seguint en el febrer ciclista valencià, entre el dia 13 i el 16, fòra de l’edició d’este artícul, tenim la disputa de la 9ª edició de la Setmana Ciclista-Volta Femenina de la Comunitat Valenciana, una prestigiosa competició per etapes, que congregarà a 154 de les millors ciclistes del món. Una decidida aposta pel ciclisme femení que aplaudim des d’estes llínees.

La prova es disputarà sobre quatre etapes, que discorreran a lo llarc de les tres províncies i contarà en la consolidada ciclista Sandra Alonso (única guanyadora d’etapa valenciana i espanyola) i les talentoses Ainara Albert i Susana Pérez com a representació valenciana.

En quant a la Volta a la Comunitat Valenciana, en la seua categoria d’hòmens, és una prova arraïlada en el calendari internacional de la UCI (Unió Ciclista Internacional), en la categoria UCI ProSeries 2.Pro. A lo llarc de les seues xixantasset edicions, ha contat en la participació dels més ilustres del pilot internacional i en el seu palmarés han inscrit el seu nom figures com ara Eddy Merckx, Bernart Hinault, Stefen Roche, Abraham Olano, Nairo Quintana, Tadej Pogacar o Alejandro Valverde.

Celebrà la seua primera edició en 1929, baix la denominació de Vuelta a Levante, nom que es mantingué fins al 1978. En l’edició següent, 1979, passà a nomenar-se Vuelta a la Región de Valencia i, entre els anys 1980 i 1983, Vuelta a las Tres Provincias. A partir de 1984 adquirix el nom definitiu de Volta a la Comunitat Valenciana, fins que la crisis de l’any 2008 i l’eixida del principal patrocinador, forçaren la finalisació de la prova, privant-nos als aficionats valencians de gojar d’una volta per etapes.

Se produïren alguns intents per a reviscolar la Volta en anys posteriors, pero no aplegaren a materialisar-se fins a l’edició de 2016, espentada per un grup d’apassionats d’este deport encapçalats per Ángel Casero Moreno, un dels més emblemàtics ciclistes valencians de tots els temps.

Ángel Casero (Albalat dels Tarongers, 1972) fon cicliste professional entre els anys 1994 i 2005, i va obtindre 13 victòries, entre elles la Vuelta a Espanya de 2001. De família de tradició ciclista, Ángel Casero donà molt pronte mostra de la seua calitat, adjudicant-se en 1994 el Tour del l’Avenir, prova francesa per etapes, quan militava en el potent equip Banesto de Miguel Indurain. En 1995 guanyà la Clásica de los Puertos i en 1997 la Vuelta a Castilla y León, que tancà la seua etapa en l’equip Banesto.

El d’Albalat del Tarongers seguí la seua progressió en l’equip Vitalicio Seguros, proclamant-se Campeó d’Espanya en les edicions de 1998 i 1999, any en que conseguí una etapa en la Volta a Catalunya i una meritòria quinta plaça en el Tour de França, que l’animà a preparar les grans voltes de tres semanes. Ya en l’equip Festina, Ángel Casero fon segon en l’edició de la Vuelta a Espanya de l’any 2000, confirmant-se com a candidat a la victòria. En 2001, en una emocionant etapa final en Madrit, el cicliste valencià arrebatà el mallotOr a Óscar Sevilla, en la disputa de la contrarrellonge final, i es va proclamar vencedor de la Vuelta a Espanya.

El canvi a l’equip Team Coast no resultà fructífer per a Ángel Casero, a qui no acompanyaren els resultats en 2002, ya que acabà sext en la Vuelta a Espanya, com tampoc a l’any següent en l’equip Team Bianchi de Jan Ullrich, frenant la seua progressió. Ya en 2005 i en l’equip Comunitat Valenciana, hereu del mític Kelme, Ángel Casero posà punt i final a la seua carrera professional, deixant-nos la sensació de que els seus resultats, encara que prou bons, no fan justícia al seu potencial cicliste.

Des de llavors, Ángel Casero mamprengué diferents aventures empresarials, fins que en 2016 assumí la responsabilitat d’organisar la Volta a la Comunitat Valenciana, a on continua a hores d’ara a pesar de les dificultats, fent possible que els aficionats gogem d’una gran competició ciclista per etapes, a la que desigem una llarga vida i molts èxits. 

Felip VII de La Vila Joyosa

Felip VII de La Vila Joyosa

Per Lucas Grao i Silvestre

El passat 19 de giner, Benidorm, referent del turisme valencià, acollí l’última prova de la Copa del Món de Ciclocrós UCI, el més prestigiós torneig de quants componen el calendari internacional d’esta modalitat del ciclisme de competició. A l’event acodiren les estreles d’este deport, en un espectàcul que congregà a més de 15.000 espectadors en el recorregut de la prova i que tingué com a vencedora en la categoria femenina a la neerlandesa Fem Van Empel i al belga Thibau Nys com a guanyador de la masculina, i en la que el valencià Felipe Orts Lloret conseguí una meritòria sexta posició en una carrera que no li fon massa favorable.

En esta tercera edició, Benidorm consolida la seua aposta pel ciclocrós, com a reclam per a turistes de l’Europa Central, a on esta modalitat deportiva goja de molta vitalitat i prestigi.

El ciclocrós és, junt en el ciclisme en pista i el de ruta o carretera, una de les modalitats del ciclisme clàssic. Naix a finals del sigle XVIII, al mateix temps que el ciclisme en ruta, que transcorria per carreteres enfangades, plenes de recolps i pedres soltes, en les que, a sovint, els ciclistes havien de posar el peu en terra. A mida que anaren millorant les carreteres, abdós modalitats anaren configurant-se i, mentres que el ciclisme en ruta solia transitar entre dos poblacions o ciutats distants, el ciclocrós optà per la competició en circuits d’escassos quilómetros i que combinaven trams asfaltats en atres d’arena o fanc, aixina com obstàculs naturals o artificials, i que els corredors han de franquejar a peu, espentant la bicicleta o carregant-se-la al muscle.

Les bicicletes de ciclocrós compartixen fisonomia en les de ruta, encara que tenen determinades particularitats, com rodes més amples o forqueta en més separació, més alt l’eix de pedalier o la fixació als pedals. A diferència del ciclisme en ruta, la temporada de ciclocrós transcorre en els mesos més gèlits de l’any, és per això que, en freqüència, estes carreres se disputen en condicions d’orage advers, en que la pluja, el fanc, la neu o el gèl, solen ser habituals.

En general, els corredors de ciclocrós participen també en competicions de ruta, en els mesos més càlits de l’any, aixina com, tradicionalment, molts ciclistes de ruta s’han servit del ciclocrós com a preparació d’hivern, especialment en països com Bèlgica, Holanda o la República Checa, a on és un deport que goja de prestigioses competicions i seguit per multitut d’aficionats.

En quant al ciclocrós espanyol, encara que arraïlat i en auge en tota Valéncia, no és un deport de masses, i és només la zona nort d’Espanya la que conta en més afició i els ciclistes vascs els grans referents fins a l’arribada de Felipe Orts, puix el de La Vila Joyosa està forjant una trayectòria de récort.

En 2013 conseguí el seu primer títul de Campeó d’Espanya de Ciclocrós en categoria júnior, en 2016 i 2017 revalidà el títul en categoria sub-23, despuix d’haver segut segon en 2015. Ya en la màxima categoria, feu segon en 2018 i, des de llavors, el corredor valencià acumula sèt títuls de Campeó d’Espanya de Ciclocrós de manera consecutiva. L’últim, el conseguit el passat 12 de giner en la localitat gallega de As Pontes, en el que superava a llegendes com José Luis Talamillo o David Seco, i es convertia aixina en el primer espanyol en conquistar sèt títuls.

En carreres internacionals, per a orgull de l’afició valenciana i espanyola, el de La Vila Joyosa continua en imparable progressió, escomençada ya en 2023, quan alcançà la 3ª posició en la Exact Cross de Loenhout, en terres belgues. En octubre de 2024, fichà per l’equip belga Ridley Racing Team, assentant-se en l’exigent circuit belga i unes semanes més tart, conseguia una històrica medalla d’argent en el Campeonat Europeu de Ciclocrós, celebrat en Pontevedra.

Pocs dies més tart, Felipe Orts conseguia lo que pareixia vedat al ciclocrós espanyol; és dir, guanyar la Cyclo Cross Rucphen UCI en Països Baixos, cosa que mai havia conseguit un corredor espanyol de ciclocrós. Per a acabar l’any 2024 en un extraordinari 2º lloc en prova de la Copa del Món de Ciclocrós UCI, en el circuit de Hulst, en terres neerlandeses, confirmant el bon moment de forma i fent-se un lloc entre l’èlit mundial d’este deport.

Als seus 29 anys i un prometedor futur deportiu per davant, Felipe Orts continua rodant per les carreteres alacantines, preparant els objectius per a la pròxima temporada. Des d’estes llínies, volem transmetre el nostre recolzament i admiració, desijant-li tota la sòrt del món.

Sebastián Mora: de Vilarreal al món sancer

Sebastián Mora: de Vilareal al món sancer

Per Lucas Grao i Silvestre

El ciclisme en pista és una de les modalitats més antigues del ciclisme. A diferència del ciclisme en ruta, tota la competició transcorre en un circuit peraltat de doscents cinquanta metros, per lo que els aficionats poden gojar de vore tot el desenroll de la competició. Consta de diferents proves com són: la velocitat, persecució, quilómetro contra rellonge, puntuació, keirin, scratch, omnium o eliminació, entre uns atres. A diferència del ciclisme en ruta, estes bicicletes porten pinyó fix, açò vol dir que, mentres les rodes giren també ho faran els pedals, lo que fa que s’haja de tindre un gran domini de la bicicleta.

Se consolidà en Anglaterra a finals del sigle XIX, a cavall entre el deport, l’espectàcul i l’activitat empresarial, puix aplegà a ser un lucratiu negoci i igual que succeïx en la pilota valenciana o les corregudes de cavalls, era un espectàcul procliu a les apostes.

En giner de 1895, entre els carrers de Quart i la Corona del Cap i Casal, obria les portes el primer velòdrom valentí, en lo que fora l’Hort del Tirador. Esta iniciativa empresarial, responia al creiximent de l’interés popular per les competicions ciclistes. No debades, en poc manco d’un any, obriren dos velòdroms més en la ciutat: el primer d’ells, el Velòdrom de Colon, entre la gran via Marqués del Túria i el carrer d’Hernán Cortés, el segon, el Velòdrom Regional, en Guillem de Castro. Un quart naixqué un parell d’anys més tart, en lo que hui és plaça d’Amèrica i avenguda de Navarro Reverter, corroborant l’interés popular per este deport, en lo que foren les albors d’esta modalitat ciclista.

En el temps, desaparegué aquella primera concepció dels velòdroms, per a convertir-se en recints deportius. En l’actualitat, moltes ciutats i municipis valencians tenen pistes de ciclisme, de les quals el Palau Velòdrom Lluís Puig, ubicat en Benimàmet —sèu de la FCCF— és la que presenta unes instalacions en capacitat per a albergar campeonats del món i atres competicions i events internacionals.

I si be el ciclisme en pista és un deport minoritari per les nostres terres, els aficionats valencians gogem d’un extraordinari referent internacional en la figura del vilarrealenc Sebastián Mora Vedri, qui en l’octubre passat, guanyava per segona vegada un campeonat del món, despuix del títul conseguit en 2016. Als seus 36 anys, Sebastián Mora s’ha convertit en un dels ciclistes de pista més llorejats, en un admirable palmarés en competicions nacionals i internacionals, treballat en constància i solidea. Un cicliste elegant i habilidós que llig la carrera a la perfecció i aprofita al màxim les seues qualitats.

En 2010, guanyà en Sant Petesburc l’Europeu de Pista en modalitat scratch, en la categoria de menors de 23 anys i, des de llavors, any darrere d’any ha sabut mantindre’s entre l’èlit mundial, en que ha collit èxits i bons resultats. Ha conquistat sis medalles d’or en el Campeonat d’Europa, a banda d’una de plata i una de bronze, mentres que, en el Campeonat del Món de Pista, ha obtés dos medalles d’or, tres de plata i dos de bronze. Participà en les olimpiades de Londres, Tòquio i en les de París 2024, obtenint diploma olímpic. Conta en més de vint medalles de tots els metals en campeonats d’Espanya de Ciclisme en Pista representant a la selecció valenciana, aixina com en campeonats autonòmics i competicions en ruta.

Prop dels 37 anys, el cicliste valencià encara no es planteja retirar-se, llunt d’açò, compagina els seus estudis de Ciències de l’Activitat Física i del Deport en l’Universitat Jaume I de Castelló en la seua carrera deportiva al més alt nivell. Actualment, Sebastián Mora Vedri milita en les files de l’equip cicliste Burgos-BH, competint també en algunes carreres del calendari de ciclisme en ruta, tant nacionals com internacionals.

Vos recomane una visita a les seues rets socials en InstagramFacebook a on podreu acostar-vos a conéixer més a fondo ad este simpàtic cicliste, aixina com vore vídeos i fotografies d’est apassionant i espectacular deport.

¡Enhorabona, Sebastián!

Des d’estes llínies volem desijar-te la motivació i les ganes de seguir avant, de continuar gojant de la bicicleta i de la competició d’èlit. Per supost, brindem per a que siguen molts els èxits en els pròxims anys.

Moltíssimes gràcies.

De Biescas a Alfafar

De Biescas a Alfafar

Per Chemi Martínez i Villalba

Diuen que les desgràcies mai venen a soles, i si algú ha pogut viure dos grans desgràcies de prop, entre molts atres, eixe és Fernando Escartín. Cicliste professional ya retirat, naixcut en Biescas (Osca), a on va poder viure de prop una riuada que va arrasar el càmping Las Nieves i va acabar en la vida de 87 persones en l’any 1996.

Poc de temps despuix de retirar-se com a professional i ya com a director tècnic de la Vuelta, es va traslladar, en l’any 2008, a la localitat d’Afafar, a on viu des de llavors, i en la que ha pogut sofrir directament la recent DANA que s’ha endut per davant un número massa alt de persones, ademés de vivendes, negocis i ensomis d’infinitat de valencians que tindran que escomençar de nou.


Fernando sap ben be lo que és escomençar de zero per a tractar de conseguir els seus anhels, ya que en la seua vida professional com a ciclista, fins en dos ocasions, tingué que superar greus lesions que el varen obligar a reiniciar la seua vida professional per a poder guanyar l’etapa reina en el Tour de 1999 i acabar inclús en el podi en aquell any, per darrere de Lance Armstrong i Alex Züle. Podria haver reclamat ser campeó d’aquella edició, ya que els seus predecessors en el podi varen ser posteriorment descalificats per dopage, pero en la seua major discreció ha preferit no realisar cap solicitut al respecte.

Dos triumfs i dos desgràcies han marcat la vida de Fernando Escartín, que des d’Alfafar torna a escomençar de zero recorrent els pobles de l’Horta Sur com millor sap fer-ho, en bicicleta, per a repartir medicaments i tot allò que els seus veïns puguen necessitar.
Fernando és un eixemple de que es pot “recuperar” una vida despuix d’una garrotada, una cosa que també ha pogut vore en els valencians; açò és, els gens que tenim i que nos és innat resorgir de les cendres.

Estem en Fernando i en els centenars de mils de valencians que ho han perdut tot i als que anem a ajudar a recuperar-ho en la mida de lo possible, com nosatres be sabem i aplicant un lema que nos acompanya sempre: “Els diners i els collons per a les ocasions”. I esta és una ocasió en la que demostrar-ho, encara que mai podrem tornar la vida a tots aquells paisans que l’han perduda en tan inoportuna DANA.

Lance Armstrong, l’ànsia viva

Lance Armstrong, l’ànsia viva

Per Lucas Grao i Silvestre

El 21 de juliol de 1995, en la ciutat francesa de Llemoges, el jove cicliste, Lance Armstrong, signava una de les més èpiques i belles pàgines del ciclisme modern en entrar en la meta escapat i en els braços senyalant al cel, per a dedicat-li aixina la victòria al seu companyer d’equip Fabio Casartelli, qui tristament se deixava la vida en l’asfalt en la disputa de la dècim quinta etapa d’aquell mateix Tour de France. Un parell d’anys abans, Armstrong sorprenia a tot lo món guanyant en Oslo el Mundial de Ciclisme en Ruta de 1993, per davant del gran Miguel Indurain.

Des de ben jove, Lance Armstrong mostrà grans aptituts deportives, fins al punt de guanyar com a triatleta el Campeonat USA en els anys 89 i 90, poc abans de dedicar-se per complet al ciclisme, firmant contracte en l’equip Motorola. Pronte es feu espai en el pilot europeu gràcies a l’obtenció de victòries de prestigi, com ara la Clàssica de Sant Sebastià, la mítica Flecha Valona o etapes en Paris-Nice, Volta a Galícia o Tour de France. Fins que, de manera repentina i inexplicable, el seu rendiment escomençà a baixar a mitan segona temporada de 1996. En octubre d’eixe any, els aficionats al ciclisme rebíem un dur colp; Lance Armstrong sofria un càncer testicular en metàstasis pulmonar i cerebral.

Despuix d’una primera intervenció quirúrgica, el cicliste texà fon somés a un tractament de quimioteràpia, aferrant-se a l’escàs 40% de provabilitats de continuar en vida que li donaven els meges. Pero Lance, no només superà la malaltia sino que, a penes dos anys més tart, se trobava en l’eixida de la prova ciclista Paris-Nice de 1998, a on, com era d’esperar, hagué d’abandonar, lo que provocà que es plantejara, inclús, penjar la bicicleta. A poc a poc, a lo llarc d’eixe any anà millorant el seu rendiment i acabà la temporada en uns resultats esperançadors.

Carregat de moral i en una gran forma física, l’americà afrontà l’edició del Tour de 1999 i, contra tot pronòstic, conseguí alçar-se en la victòria per davant del gran favorit, els suís Àlex Zulle. Escomençava aixina l’era Armstrong, puix també guanyà els següents sis tours en gran autoritat, mostrant una insultant superioritat en tots el terrenys.

Lance Armstrong es convertí en l’héroe americà i tot un model de superació per als malalts de càncer i, si be l’ombra del dopage planejà sempre sobre la seua actuació, sempre ho negà i mai donà positiu en cap dels rigorosos controls antidopage als que són somesos els ciclistes.

Armstrong se retirà del ciclisme el mateix dia en que guanyà el sèptim Tour consecutiu, per a  dedicar-se a la seua fundació contra el càncer, Livestrong. Encara que, en l’excusa de la recaptació de fondos, Lance tornà al ciclisme en 2009, en l’idea de revalidar els seus èxits. S’hagué de conformar en una tercera posició en eixe Tour, que guanyà el madrileny Alberto Contador.

En 2012, despuix de molts intents fallits i acusacions de pràctiques dopants per part de juges, exciclistes, periodistes, meges i excompanyers d’equip, l’Agència Antidopage dels Estats Units, presentà davant l’Unió Ciclista Internacional, UCI, un informe en el que s’acusava formalment a Lance Armstrong i l’equip US Postal d’utilisar “el sistema més sofisticat, professionalisat i exitós de dopage que el deport mai ha vist. A partir d’ací, se precipitaren els acontenyiments, la UCI suspengué de per vida a Lance Armstrong, i li va llevar tots els títuls conseguits des de 1998, inclosos els sèt tours de França. Els patrocinadors Oakley i Nike li giraren l’esquena, fins al punt d’haver de deixar, inclús, la presidència de la seua fundació, això sí, despuix d’haver conseguit que millons d’aficionats portàrem una polsera groga de plàstic.

La posterior i obligada investigació tragué a la llum una trama mafiosa, controlada pel propi Armstrong, que actuà en total impunitat. Un frau que afectà a juges de carrera, que ocultaren positius reiterats; i a meges i companyers d’equip, que eren obligats al consum de substàncies dopants per a aumentar el seu rendiment. Un assunt térbol que aplegà a les més altes instàncies deportives, que junt en importants patrocinadors, participaren d’infames còdics de silenci en un escàndal sense precedents, en el que el noble deport del ciclisme fon el que més pergué. Despuix d’anys negant la realitat, Armstrong, humiliat i abatut, confessà en un conegut programa de TV en horari de màxima audiència.

Per a un deport com el ciclisme que ya havia vixcut prou episodis vergonyosos de dopage, el comportament del texà fon el colp de gràcia. Collons Armstrong, ¿era precís fer-nos viure als aficionats est escàndal? ¿Sèt tours? ¿De veritat te pensaves que en diners s’arreglava tot i que no t’agarrarien? ¿No et podies haver conformat en dos o tres tours? No, Armstrong, tu havies de ser més que ningú; te pergué lànsia viva. Fores el paradigma de lo que nos explicà l’humoriste i filòsof José Mota: L’ànsia viva, el “tot per a mi”, el “més que ningú”.

No te tinc llàstima, Lance, tu i els teus calcetins pujats fins als genolls, la teua cara de vaquer arrogant, de tio dur; i sobretot l’as, eixe as que amagaves en la mànega i en el que nos enganyares a casi tots.

Bernardo Ruiz Navarrete: èpica valenciana en el Tour de 1952

Bernardo Ruiz Navarrete: èpica valenciana en el Tour de 1952

Per Lucas Grao i Silvestre

Aplega el mes de juliol, la calor fòn l’asfalt de les carreteres valencianes i cert estat d’ansietat s’apodera dels aficionats al noble deport del ciclisme. Una afició propensa a magnificar les gestes ciclistes, conservadora d’essències i en un ampli anecdotari d’històries, moltes d’elles no vixcudes, a penes llegides en vells periòdics i imaginades en fotografies en blanc i negre. Tot li servix ad est aficionat que, cames en alt de front al televisor i lluitant contra la sòn, es dispon, en la sobretaula estival, a presenciar un dels acontenyiments més esperats: el Tour de França. Esta mítica carrera per etapes que es disputa des de l’any 1903 i tan sols s’ha vist interrompuda per les dos guerres mundials, ha aplegat a ser un dels grans events del deport a nivell mundial, a banda del millor reclam turístic del país veí.

Tant per a ciclistes i patrocinadors com per als propis aficionats, el Tour és la prova més important del calendari, la més disputada, la millor; puix és l’escenari dels duels més èpics entre els ciclistes més en forma del moment.

Sobre les carreteres franceses, havem vixcut llegendaris enfrontaments deportius, molts d’ells en ciclistes espanyols com a protagonistes: Anquetil vs Poulidor, Mercx vs Ocaña, Hinault vs Fignon, Delgado vs Roche, Indurain vs Chiapucci, Armstrong vs Ullrich, Contador vs Schleck o, ya en époques més recents, entre Vinguegaard i Pogacar. Pero és viajant en l’història d’esta carrera a on nos trobem en el primer gran duel de tots ells, potser el més èpic: Fausto Coppi vs Gino Bartali en el Tour de 1952. Este Tour adquirix especial rellevància, puix en ell assistírem a una série d’acontenyiments que el fan considerar-se com el primer de l’época moderna, com la pujada a l’Alpe d’Huez i al Puy de Dome o l’aparició de la televisió, que difondria en diferit les imàgens per tot el món.

A lo llarc dels anys anteriors al Tour de 1952, Fausto Coppi i Gino Bartali mantingueren una rivalitat deportiva i personal, que amplificaren intencionadament els mijos de comunicació, extrapolant-lo a àmbits sociopolítics. Mentres que Fausto Coppi era relacionat en l’agnosticisme i en un pensament pròxim al comunisme, el seu rival deportiu, Gino Bartali, era el paradigma dels vells valors de l’Itàlia catòlica i conservadora.

Aquell Tour de 1952 serví per a tancar les diferències entre abdós deportistes, firmant una pau, que quedà escenificada per a la posteritat en esta icònica image ―no exenta de polèmica―, en la que compartixen una botella d’aigua, puix mai quedà clar qui dels dos li la oferí al rival.

Per a nosatros els valencians, esta image és també icònica per lo que es pot entrevore: l’ombra d’un valencià, Bernardo Ruiz Navarrete, que conseguí en aquell lluntà 1952, pujar a la tercera posició del pòdium final del Tour. Est insigne oriolà, que ya havia guanyat dos etapes en l’edició anterior, se convertia en el primer espanyol en alcançar el podi del Tour, del que quedà fòra el bo de Gino Bartali.

Bernardo Ruiz Navarrete naixqué en 1925, en la ciutat d’Oriola, en l’extrem suroccidental de la província d’Alacant i a escassos quilómetros de la Regió de Múrcia. La seua infància estigué marcada per la Guerra Civil i per una dura posguerra de fam i misèries, en la que el jove Bernardo treballà en el transport de cereals al llom d’una bicicleta de més de vint quilos, sobre la que s’anà forjant una llegenda ciclista. A penes sense donar-se conte, el nostre héroe trobà en el ciclisme una forma de guanyar-se la vida, gràcies a les seues facultats físiques i al seu instint guanyador.

Bernardo Ruiz fon pioner en el professionalisme espanyol, no debades, gràcies al seu tercer lloc en el Tour del 52, el valencià fon el primer espanyol en obtindre la llicència de l’Unió Ciclista Internacional, UCI, que l’acreditava com a cicliste professional. En 1955 fon el primer corredor espanyol en guanyar una etapa en el Giro d’Itàlia, i el primer espanyol en guanyar etapes en les tres grans voltes per etapes, com també se té constància de que fon el primer cicliste millonari, gràcies als premis obtinguts en les diferents carreres.

Si be és cert que acumulà un grapat de segones posicions, la seua carrera deportiva està plena d’èxits, entre les que destaquen, a banda de les ya mencionades en Tour i Giro, la general de la Vuelta a España, la Volta a Catalunya o el Campeonat d’Espanya en Ruta, que guanyà en tres ocasions. Fins a més d’una trentena de victòries en el el camp professional.

En 1958, despuix de dèneu anys com a corredor professional, Bernardo Ruiz penjà la bicicleta, encara que continuà uns anys unit al pilot com a director deportiu, conseguint en 1961, que un atre valencià: el jove Angelino Soler, en tan sols 21 anys, poguera alçar-se en la victòria de la Vuelta a Espanya d’eixe any, batent el récort del cicliste més jove en guanyar-la.

Pocs anys més tart i cansat de recórrer les carreteres europees, est ilustre valencià se retirà a la seua Oriola natal, a on regentà durant molts anys una tenda de bicicletes. Actualment, el nostre benvolgut Bernardo Ruiz Navarrete, pedaleja en fermea cap als cent anys, que complirà el pròxim 8 de giner, com a demostració de la fortalea física de qui aplegà a ser estrela del ciclisme internacional.