Per Amparo Soriano Doménech
El barri de Sant Francesc constituïx, dins de Ciutat Vella, u dels sis barris del Cap i Casal més gran i poblat. El traçat perimètric recorre el carrer de Colon, carrer de Xàtiva, avenguda de Guillem de Castro fins al carrer de l’Hospital, carrer dels Adreçadors, carrer de Sant Vicent fins al carrer de la Pau, el carrer de Marqués de Dosaigües, carrer de la Cultura, carrer de l’Embaixador Vich, carrer de Pròxida, carrer de Salvà fins al carrer de Bonaire, carrer de la Pau, i del carrer Palau de Justícia al carrer Colon de nou.
Apareixen a finals del sigle XIX i principis del XX nous arquitectes en el nou pla urbanístic de Valéncia d’aquells anys: l’arquitecte Francesc Mora Berenguer, Demetri Ribes Marco, Francesc Almenar Quinzá, Lluís Ferreres Soler, Peregrín Mustieles Cano, Lluís Albert Ballesteros, Xavier Goerlich Lleó i Cayetano Borso di Carminati, que dissenyaran, entre molts més arquitectes de l’época, esta Valéncia modernista, eclèctica, i neobarroca entre les noves tendències arquitectòniques.
Este mes arribarem al Cap i Casal en tren, a l’Estació del Nort, que pertany al barri de la Roqueta, pero que, per la seua posició casi central respecte a la plaça de l’Ajuntament, nos compensa nomenar-la. Construïda per Demetri Ribes, en 1917, és d’estil modernista valencià. La seua decoració interior presenta mosaics de trencadiç, columnes de ferro en decoracions de taronges i flors de taronger en ceràmica, com a revestiment de la columna de trencadiç; el sòcul de fusta en panels ceràmics, que els desigen un bon viage a tots les persones que van en distints idiomes; i no digam de la decoració exterior, que mostra una simetria i una decoració floral exquisites, tant en la planta baixa com en el primer pis i mosaics en escenes valencianes.
Anirem a la plaça de l’Ajuntament, eixint de l’estació, i front ad ella, vorem un atre edifici de l’estil neobarroc, l’edifici de l’Unió i el Fènix, construït en 1929 per l’arquitecte valencià Enrique Viedma Vidal. També construirà enfront i al costat de l’institut Lluís Vives la Casa del Chavo, hui sèu de la Seguritat Social, d’estil casticiste valencià
Fon a finals del sigle XIX quan se remodelà pràcticament tota la plaça. En esta zona de la ciutat estava, el barri de peixcadors, que a hores d’ara ocupa l’edifici de Correus i Comunicacions, construït per l’arquitecte Miguel Àngel Navarro Pérez, en estil eclèctic en elements del modernisme valencià.
Adinsant-nos en la plaça, a finals de febrer es prepara la zona de les mascletaes. Serà per a molts un soroll de música pirotècnica ben acompassada i per a uns i atres, ademés, una vibració de tot el cos. La plaça s’ompli de gom a gom i, per tant, convé anar en temps si es vol estar prop d’ella, o per a accedir a l’Ateneu per a presenciar-la des de la terraça o des d’algun balcó com a convidat.
En la plaça entre l’u i el dèneu de març, podràs contemplar a moltes falleres i fallers acompanyats en les seues bandes de música, tocant algun passodoble o jota valenciana, per a anar a arreplegar els premis de la millor falla o per a anar a visitar algun casal o fer el típic passacarrer.
L’arquitecte Xavier Goerlich Lleó i Francesc Almenar Quinzá proyectaren els edificis Balança i Barrachina, abdós en la plaça de l’Ajuntament i abdós en marquesines, entre molts atres més, que feren estos dos bons arquitectes.
En la plaça vorem edificis de molta elegància, com és el de l’Ajuntament, en les seues chicotetes torres acabades en cúpules de ceràmica, la Ceramo, i la Torre del Rellonge acabada en una peça de decoració en ferro. També podrem observar l’estàtua de Francesc de Vinatea, que fon el gran defensor dels furs de Valéncia.
Eixirem de la plaça pel carrer de les Barques, a on els arquitectes Mora i Ferreres s’encarregaren dissenyar les seues vivendes: la u en el cantó del carrer de Correus i l’atre en el cantó del carrer les Barques; els dos en l’estil modernista valencià.
Tenim que nomenar l’Hotel Victòria, en el carrer de les Barques, puix ya queden poques marquesines de ferro tan ben fetes i adornades per l’arquitecte Lluís Ferreres Soler.
I en el mateix carrer podrem apreciar el gran edifici del Banc de Valéncia, hui desaparegut com a entitat bancària, en detalls decoratius en taulellets pintats, el ferro i el marbre, rajoles de cara vista, pedra tallada fent decoracions de fruites i fulles. En el cantó, nos trobarem en el Teatre Principal. A continuació, baixarem cap a la plaça d’Alfons el Magnànim, coneguda com el Parterre.
A mà dreta tenim l’edifici del cantó en el carrer de Romagosa i un poc més avant el Palauet dels Pescara, hui sèu bancària, ya en la plaça, a on, a banda de vore l’estàtua de Jaume I, podrem apreciar u dels ficus més grans que té Valéncia en els seus jardins. També podrem vore El Corte Inglés, situat en un lloc a on hi havia una chicoteta iglésia, la de Santa Caterina de Siena, que fon traslladada pedra a pedra fins a un punt pròxim a l’estadi Ciutat de Valéncia del Llevant CF. Part del claustre es pot vore en l’edifici del cantó, a on he tingut el plaer de treballar en una entitat de banca privada.
Arribant a la plaça de la Porta de la Mar, tenim l’artèria i principal carrer comercial de Valéncia, el carrer Colon. És destacable dir que este carrer conté algun edifici de l’época del modernisme eclèctic, com ara el del número 80 i el del 31. En acabant, entrarem al carrer de Roger de Lauria i, passant al carrer de Pasqual i Genis, vorem el Colege Oficial de Notaris de Valéncia, que custodien els bults de Sant Vicent Ferrer. Podreu concertar hora per a fer una visita en el colege i poder vore els bults i l’edifici per dins.
Anirem pel carrer Martínez Cubells i el carrer de Convent Santa Clara a l’institut Lluís Vives, qui fon un gran humaniste, filòlec i pedagoc valencià. L’institut alberga un dels refugis de la Guerra Civil.
Eixirem de l’institut pel carrer de Xàtiva i nos trobarem en la Finca de Ferro, denominada aixina per la seua estructura de ferro que durant la construcció es podia contemplar. Est immoble albergà el famós cupó regal comercial, a on se barataven punts comercials per regals.
I a poca distancia, l’iglésia de Santa Caterina i Sant Agustí, d’estil gòtic valencià. I uns pocs metros més allà, nos trobem en el Museu Valencià de l’Ilustració i la Modernitat. En els jardins podem contemplar algunes columnes del l’antic hospital.
Ya en el carrer de Sant Vicent, continuarem veent alguns edificis de l’época modernista valenciana, a banda de l’iglésia de Sant Martí, d’estil gòtic valencià, que podrem apreciar en el carrer de l’Abadia de Sant Martí i, en l’interior, un barroc recarregat valencià.
En el cantó del carrer la Pau, observarem dos edificis en els números 1 i 2, u dels quals albergà els almagasens La Isla de Cuba. Els dos tenen eixe toc del modernisme valencià fets per l’arquitecte Lucas García Cardona.
Finalment, baixarem pel carrer la Pau, una via urbana que pareix un museu d’arquitectura a l’aire lliure, i, provablement, el carrer més elegant de la ciutat en quant a edificis del modernisme valencià, ademés d’algun atre immoble més modern, i que contrasta en eixa época gloriosa que tingué la ciutat.
