Si estàs llegint este pròlec és perque hem complit en el nostre objectiu i ya ha aplegat a les teues mans el bolletí corresponent al més d’octubre.
Un més molt especial perque celebrem el 9 d’Octubre, dia de la Pàtria Valenciana. Pero ademés hem escomençat les classes lectives de llengua valenciana en Lo Rat, i unes atres activitats que nos contarà detalladament Mª. José Julio.
Seguirem passejant pels barris de Valéncia de la mà de Amparo Soriano, en esta ocasió serà pel barri de La Xerea.
Antonio Moreno, nos sumergix en la màgia del sèptim art al recordar a la ciutat eterna en la película que feu famosa a Audrey Hepburn, “Vacaciones en Roma”, convertint ad esta ciutat en lloc ideal per a visitar.
La resenya lliterària nos ve de la mà de Javier Navarro, que dins de la llibreria valenciana, comenta sobre “La normativa pròpia valenciana” de Pau Giner.
Els dos meges que tenim en el grup, nos parlen sempre de l’importància de gojar de bona salut.
Mª Ángeles Viñes, nos diu com previndre malalties en la primavera d’hivern per mig de la vacunació.
El mege del fege, nos fa reflexionar sobre la següent pregunta: ¿És bo beure un got de vi al dia?
Edu, (el tatuador), nos comenta sobre com hem de curar els “pircings”, que si be en temps passats només se llimitaven a foradar el orellals a les chiquetes, hui en dia és una moda molt estesa entre els jóvens i més majorets d’abdós sexes.
El tema de deports nos aplega de la mà de:
Chemi, que nos parla del deport valencià per excelència, en l’artícul titulat: “ Sanc nova en la “Pilota Valenciana”.
Lucas nos conta com un americà Lance Armstrong deixà la seua impronta en el Tour de França, en l’artícul “Lance Armstrong, l’ànsia Viva”.
Esperem que en acabar de llegir-lo vos agrade i vos siga de profit.
Nosatros seguirem treballant per a que veja la llum el nou bolletí en el més de novembre.
Ben ple ha estat el calendari el principi de temporada i escomençarem pels actes que ha convocat i en els que ha participat Lo Rat Penat per a commemorar el dia de la pàtria valenciana, el 9 d’octubre, en el que té especial significat la nostra bandera, la Real Senyera, que tots els valencians portem en lo cor i que nos aborrona al seu pas. Aixina mateixa, és dia també per a goig dels llépols, puix poden tastar les figuretes de massapà en forma de fruites, la tradicional mocadorà de Sant Donís.
Com ya anticipàrem en l’anterior edició del bolletí, prèviament al 9 d’Octubre i en commemoració del seu significat, el dia 4 se celebrà el tradicional tedèum en el Real Monasteri de Santa Maria d’El Puig, en l’assistència de la consellera de Justícia, que junt en el president de l’entitat, l’actual regina dels Jocs Florals i la següent, feren una ofrena floral a la Mare de Deu d’El Puig, patrona del Regne de Valéncia i en la tomba del pare Jofré. També se feu entrega del premi Crit Valencià de l’Any a Remigi Pons i Tudela, per tants anys de dedicació a l’ensenyança de la llengua i cultura valencianes, a banda de la seua trayectòria teatral i lliterària. En acabant, va tindre lloc el Sopar de Sant Donís, en el restaurant Huerto de Santa María.
Sopar de Sant Donís 2024
Numerosa va ser la representació dels ratpenatistes el 9 d’Octubre, Dia de la Comunitat Valenciana, que van participar en la processó cívica, en el tedèum en la Sèu, i en els homenages a la nostra bandera, la Senyera del poble valencià, i al Rei Jaume I; sense faltar, per descontat, les tradicionals ofrenes florals a Francesc de Vinatea i a Ausias March, personages tan importants en la nostra història, i sense perdre de vista les reivindicacions que manté l’entitat, per a que no caiguen en l’oblit.
Balcó de l’ajuntament de Valéncia en el 9 d’octubre9 d’octubre 2024
S’han iniciat els Cursos de Llengua i Cultura Valencianes en la sèu de Lo Rat Penat, i és motiu de satisfacció l’inauguració en el poble de Meliana del Curs de Llengua Valenciana, que esta entitat impartirà gratuïtament a la població, un passet, encara que ilusionant, per a estendre la formació a atres llocs de la Comunitat.
S’ha celebrat l’acte d’obertura de l’Aula d’Història, que este curs tractarà de “La Valéncia del Sigle XX”, dirigit pel professor Fernando Millán, que tots els divendres, de 18:30 a 19:30 h, impartix les seues classes magistrals en el Saló Constantí Llombart de la sèu de l’entitat.
Aula d’Història de Lo Rat Penat
La Secció del Grup de Danses de Lo Rat Penat obri la matrícula de l’Escola de Danses María Teresa Oller, curs d’iniciació en la música i els balls tradicionals valencians.
Oberta també la matrícula per a formar part de l’Orquesta de Pols i Pua de Lo Rat Penat, en l’objectiu de recuperar les antigues rondalles valencianes.
Orquesta de pols i puaEscola de Danses Maria Teresa Oller
Torna el cicle “Més que música”, que s’iniciarà en un concert del violonceliste Manuel Santapau.
Cicle “Més que música”
El 28 d’octubre, a les 19:30 h, en la sèu de Lo Rat Penat, tindrà lloc el Concert de viola i piano, organisat per la M. I. Acadèmia de la Música Valenciana, oferit per Traian Ionescu (viola) i Roberto Loras (piano). Reserva d’entrades: correu a secretaria@loratpenat.org
Lo Rat Penat, junt en atres entitats valencianistes, seguix colaborant en la Generalitat Valenciana per a l’elaboració de la llei de senyes d’identitat, participant en les reunions que a tal fi se celebren en la consellera de Justícia i Interior.
¡Fins al pròxim bolletí!, a on continuarem oferint-vos el resum de tot allò que s’ha fet i està previst fer-se i sempre per al foment i divulgació de la cultura i tradicions valencianes.
El 21 de juliol de 1995, en la ciutat francesa de Llemoges, el jove cicliste, Lance Armstrong, signava una de les més èpiques i belles pàgines del ciclisme modern en entrar en la meta escapat i en els braços senyalant al cel, per a dedicat-li aixina la victòria al seu companyer d’equip Fabio Casartelli, qui tristament se deixava la vida en l’asfalt en la disputa de la dècim quinta etapa d’aquell mateix Tour de France. Un parell d’anys abans, Armstrong sorprenia a tot lo món guanyant en Oslo el Mundial de Ciclisme en Ruta de 1993, per davant del gran Miguel Indurain.
Armstron, dedicant la victòria a Fabio Casartelli
Des de ben jove, Lance Armstrong mostrà grans aptituts deportives, fins al punt de guanyar com a triatleta el Campeonat USA en els anys 89 i 90, poc abans de dedicar-se per complet al ciclisme, firmant contracte en l’equip Motorola. Pronte es feu espai en el pilot europeu gràcies a l’obtenció de victòries de prestigi, com ara la Clàssica de Sant Sebastià, la mítica Flecha Valona o etapes en Paris-Nice, Volta a Galícia o Tour de France. Fins que, de manera repentina i inexplicable, el seu rendiment escomençà a baixar a mitan segona temporada de 1996. En octubre d’eixe any, els aficionats al ciclisme rebíem un dur colp; Lance Armstrong sofria un càncer testicular en metàstasis pulmonar i cerebral.
Despuix d’una primera intervenció quirúrgica, el cicliste texà fon somés a un tractament de quimioteràpia, aferrant-se a l’escàs 40% de provabilitats de continuar en vida que li donaven els meges. Pero Lance, no només superà la malaltia sino que, a penes dos anys més tart, se trobava en l’eixida de la prova ciclista Paris-Nice de 1998, a on, com era d’esperar, hagué d’abandonar, lo que provocà que es plantejara, inclús, penjar la bicicleta. A poc a poc, a lo llarc d’eixe any anà millorant el seu rendiment i acabà la temporada en uns resultats esperançadors.
Carregat de moral i en una gran forma física, l’americà afrontà l’edició del Tour de 1999 i, contra tot pronòstic, conseguí alçar-se en la victòria per davant del gran favorit, els suís Àlex Zulle. Escomençava aixina l’era Armstrong, puix també guanyà els següents sis tours en gran autoritat, mostrant una insultant superioritat en tots el terrenys.
Lance Armstrong es convertí en l’héroe americà i tot un model de superació per als malalts de càncer i, si be l’ombra del dopage planejà sempre sobre la seua actuació, sempre ho negà i mai donà positiu en cap dels rigorosos controls antidopage als que són somesos els ciclistes.
Armstrong, guanyador de sèt tours de França
Armstrong se retirà del ciclisme el mateix dia en que guanyà el sèptim Tour consecutiu, per a dedicar-se a la seua fundació contra el càncer, Livestrong. Encara que, en l’excusa de la recaptació de fondos, Lance tornà al ciclisme en 2009, en l’idea de revalidar els seus èxits. S’hagué de conformar en una tercera posició en eixe Tour, que guanyà el madrileny Alberto Contador.
Armstrong, tercer clasificat en el Tour del seu retorn
En 2012, despuix de molts intents fallits i acusacions de pràctiques dopants per part de juges, exciclistes, periodistes, meges i excompanyers d’equip, l’Agència Antidopage dels Estats Units, presentà davant l’Unió Ciclista Internacional, UCI, un informe en el que s’acusava formalment a Lance Armstrong i l’equip US Postal d’utilisar “el sistema més sofisticat, professionalisat i exitós de dopage que el deport mai ha vist”. A partir d’ací, se precipitaren els acontenyiments, la UCI suspengué de per vida a Lance Armstrong, i li va llevar tots els títuls conseguits des de 1998, inclosos els sèt tours de França. Els patrocinadors Oakley i Nike li giraren l’esquena, fins al punt d’haver de deixar, inclús, la presidència de la seua fundació, això sí, despuix d’haver conseguit que millons d’aficionats portàrem una polsera groga de plàstic.
Polseres de la fundació Livestrong
La posterior i obligada investigació tragué a la llum una trama mafiosa, controlada pel propi Armstrong, que actuà en total impunitat. Un frau que afectà a juges de carrera, que ocultaren positius reiterats; i a meges i companyers d’equip, que eren obligats al consum de substàncies dopants per a aumentar el seu rendiment. Un assunt térbol que aplegà a les més altes instàncies deportives, que junt en importants patrocinadors, participaren d’infames còdics de silenci en un escàndal sense precedents, en el que el noble deport del ciclisme fon el que més pergué. Despuix d’anys negant la realitat, Armstrong, humiliat i abatut, confessà en un conegut programa de TV en horari de màxima audiència.
Per a un deport com el ciclisme que ya havia vixcut prou episodis vergonyosos de dopage, el comportament del texà fon el colp de gràcia. Collons Armstrong, ¿era precís fer-nos viure als aficionats est escàndal? ¿Sèt tours? ¿De veritat te pensaves que en diners s’arreglava tot i que no t’agarrarien? ¿No et podies haver conformat en dos o tres tours? No, Armstrong, tu havies de ser més que ningú; te pergué l’ànsia viva. Fores el paradigma de lo que nos explicà l’humoriste i filòsof José Mota: L’ànsia viva, el “tot per a mi”, el “més que ningú”.
No te tinc llàstima, Lance, tu i els teus calcetins pujats fins als genolls, la teua cara de vaquer arrogant, de tio dur; i sobretot l’as, eixe as que amagaves en la mànega i en el que nos enganyares a casi tots.
La pilota valenciana sempre ha destacat per tindre un o més jugadors importants en cada una de les especialitats de que consta el nostre deport icònic, dins de la cultura valenciana, al llarc dels anys i des del sigle XIII.
En retirar-se de Soro III en 2022, qui demostrà ser un jugador excepcional, en una tècnica impecable i una gran capacitat per a competir en els moments més difícils, i la posterior d’Álvaro Navarro, nos queden en la actualitat els qui, possiblement, siguen els actuals Messi i Cristiano Ronaldo de la pilota valenciana.
Salelles II i Tonet IV, hui en dia, són els qui nos fan seguir fruint del nostre deport nacional, la pilota valenciana, ya que nos fan rememorar les millors partides de jugadors, com ara Nel de Murla; Albert Arnal de Quart; Julio Palau,Juliet; Antoni Reig; el Rovellet; Paco Cabanes, el Genovés; Enric Sarasol, o el mateix Soro I. Això en la lliga masculina.
Salelles II / Tonet IV
Salelles II i Tonet IV, hui en dia, són els qui nos fan seguir fruint del nostre deport nacional, la pilota valenciana, ya que nos fan rememorar les millors partides de jugadors, com ara Nel de Murla; Albert Arnal de Quart; Julio Palau,Juliet; Antoni Reig; el Rovellet; Paco Cabanes, el Genovés; Enric Sarasol, o el mateix Soro I. Això en la lliga masculina.
Amparo / Victòria
Salelles II, d’acort en les valoracions de juges i coordinadors de cada àrea, un 93,98 sobre 100, i és el millor fins ara entre els rests. Mentres que Tonet IV, en un 91,96 sobre 100, encapçala la secció dels punters.
Tonet IV, en cinc campeonats consecutius en el palmarés, supera ya les sifres de torneigs seguits del seu païsà, Pasqual II, i ya és el segon pilotari en més títuls d’esta competició, només superat pels dèu de Waldo. Ad este ritme, i en 25 anys a soles, és possible que supere inclús al mit d’Oliva. Tenim, en conseqüència, motius més que suficients per a mantindre viva l’ilusió en el futur del nostre deport nacional, la pilota valenciana.
Si has anat a un bon professional, deuria d’haver-te explicat cóm curar-te’l, pero per si este no és el teu cas, hui te contaré lo que li recomane yo als meus clients.
Escomençarem fent un poc d’història i desmontant mits.
¿Tinc que pegar-li voltes al pírcing per a que no se me quede apegat?
La resposta és prou senzilla; rotundament no.
L’orige d’esta creència es remonta a molts anys arrere, abans que els pírcings, tal com els coneixem hui en dia, es feren populars; és dir, quan només se feen forats en els peçons de les orelles. El meu primer pírcing, a que abans li díem orellal, me’l feu ma yaya quan yo tenia tretze anys (ya fa trenta anys d’això). De primer, enfilà una agulla en un fil de seda; en acabant, netejà en un cotompel chopat en alcohol tant l’agulla com el peçó; a continuació, el traspassà punchant-lo al mig i, finalment, me deixà el fil nugat com si fora un cercolet.
¡Este és el fil al que s’havia de pegar voltes a poc espai per a que no es quedara apegat!
La creència es feu popular i hui en dia tot lo món es pensa que s’ha de fer. Ademés, era lo que recomanaven les farmàcies quan te feen un orellal en la pistola. La falta de formació en el tema de les persones que duyen a terme l’operació propicià que encara s’estenguera més la recomanació d’eixa mala costum. Per cert, la pistola per a fer un pírcing està totalment prohibida per sanitat en qualsevol part del cos, llevat del que es fa en el peçó, que es manté per tradició únicament i exclusiva. Açò ací, en Lo Regne de Valéncia, perque tenim una normativa obsoleta, pero hi han comunitats que l’han prohibida totalment perque, encara que pareix manco perillosa, la realitat és que forada esgarrant per pressió, fet que provoca més traumatisme que si es foradara en l’agulla, puix la perforació és més neta i no s’inflama tant. Per no entrar en les condicions higienicosanitàries dels llocs a on te fan el pírcing en la pistola, perque, per més que siga una farmàcia, no poden fer-te’l assentat en una cadira davant de tots. El local té que reunir uns requisits mínims com mana la llegislació, pero, parlarem d’este tema un atre dia en deteniment.
Per desgràcia, hi han molts llocs en els que et fan el pírcing en la pistola allà a on càpia per a posar-te una peça gens apropiada que, en el major part dels casos, acaba donant problemes i ferides perque es clava la femella que porta en la pell.
Recorda sempre anar a un bon professional, en un local autorisat, puix bo i barat s’han barallat.
Pistola vs agulla
Ara passem a explicar la curació. Hi han moltes maneres d’obtindre el mateix resultat, per això cada pircier té la seua manera particular d’explicar-ho, despuix de vint anys d’experiència en la professió estes són les pautes que yo aconselle seguir:
Lo primer que haveu de fer és no tocar-vos-el en les mans brutes; recordeu: les mans sempre estan brutes, només quan nos les llavem podrem manipular-lo sense risc.
Que no vos diguen que teniu que pegar-li voltes perque, com ya havem dit adés, no és necessari, puix l’acer no és porós i no s’apegarà. Lo únic que vos pot passar és que se vos infecte per toquejar-lo massa pronte.
Aixina que, ya sabeu, tres voltes al dia: desdejuni, dinar i sopar, llaveu-vos be les mans i, en acabant, el pírcing; de primer, en sèrum fisiològic i en acabant en clorhexidina.
Convé aclarir que, si la zona està molt bruta, és aconsellable llavar-la be, de primer, en sabó neutre i, en acabant, eixugar-lo.
Si el pírcing és en el llavi s’haurà de curar per fòra com acabem de dir i per dins com en la llengua que anem a explicar a continuació.
Si el pírcing és en la llengua no podem curar la ferida aixina, s’ha de fer en un colutori bucal.
Un truc és agarrar una botelleta d’aigua chicotiua i abocar-la per a fer la mescla en el colutori, 50% d’abdós components aproximadament. En esta mescla s’ha de glopejar despuix de cada menjada i despuix de fumar (encara que millor seria no fumar).
Els menjars calents i picants propicien l’inflamació, lo mateix que el tabac i l’alcohol, aixina que es recomana evitar-los en la mida de lo possible i priorisar els menjars frets o gelats, que desinflamen.
La llengua no sol infectar-se, pero és la que més perill d’inflamació presenta, aixina que cal anar en molt de conte que això no aplegue a passar.
Hi han alguns pírcings que requerixen unes atencions especials, com els genitals. En estos casos se té que llavar en aigua i sabó íntim i, en acabant, posar-los betadine vaginal, ya que irrita manco les mucoses. Cal parar molta atenció i al mínim dubte posar-se en contacte en el teu pircier.
En la curació dels pírcings, nos enfrontem a dos enemics. El primer és l’inflamació, i l’atre és l’infecció.
Per a l’inflamació lo primer és dur una peça en el tamany apropiat per a que, en cas d’una chicoteta inflamació, el teixit no ocupe tota la barreta i les boletes es claven en la pell perque, si fora aixina, entraríem en un rogle viciós: les boles s’han clavat en la pell perque s’ha inflamat i l’inflamació no baixa perque les boles estan clavades i han fet una ferida que provoca inflamació. Quan tenim este problema, cal posar remei urgent i, si persistix, se tindrà que llevar el pírcing per a evitar lesions majors.
El gèl sol anar be per a baixar l’inflamació en la majoria dels casos i, si s’ha de recórrer a prendre medicaments, haurà d’estimar-ho el mege.
Sempre s’ha de posar en coneiximent, en primera instància, del teu pircier i, en acabant, si fora necessari, anar al mege.
Devem parar molta atenció als síntomes per a evitar que s’infecte, puix un dels més comuns és l’enrogiment. Si veem que per l’entorn del trau s’escomença a fer com un marc rojós, això vol dir que està infectant-se i cal evitar-ho tan pronte com siga possible.
Aplegats al punt en que ya hi ha infecció, se té que canviar la pauta i posar una crema antibiòtica. El pircier pot aconsellar-ne una, pero lo més convenient és anar al mege i fer les coses com toca, la salut abans que l’estètica.
Sempre que tingau algun tipo de dubte deveu consultar-li-ho al vostre pircier, puix és preferible preguntar i que no siga res, que no que, en acabant, siga tart i eixe pírcing se complique.
Si heu seguit totes estes pautes i tot ha anat com deu anar, en un més, si fa no fa, el vostre pírcing estarà curat per a fruir d’ell.
Títul:La normativa pròpia valenciana Autor/a: Pau Giner Editorial: Edicions Mosseguello Lloc i data d’edició: Valéncia, 2022 Nº de pàgines: 592
Esta obra, l’autor de la qual és el mege benimacleter Pau Giner, se presentà a finals de juny de 2022 i és el treball més extens que s’ha realisat sobre la normativa pròpia valenciana (les Normes d’El Puig o de la RACV). El llibre escomença en el pròlec del president de Convencio Valencianista, Joan Batiste Sancho, que fa una magnífica introducció a l’obra, fent referència a la situació actual de la normativa i fent una crida a la concòrdia entre els usuaris d’esta.
El llibre, que conta en vora mil imàgens a color, el podem dividir en diverses parts ben diferenciades:
L’història de la normativa pròpia: un repàs des dels inicis de la codificació netament valenciana a finals del segle XIX,que va tindre com a figura més destacada a Lluís Fullana. Va ser rescatada per Miquel Adlert i adoptada per gran part dels valencians. La creació d’esta normativisació ha contat en gran recolzament social pero s’ha vist atacada des dels poders polítics.
Corpus normatiu, importància i edició de llibres en llengua valenciana: se descriu tot el cos normatiu (diccionaris, gramàtiques, ortografies, flexions verbals…), se compara en atres llengües i normatives, i se fa una descripció de tot lo publicat en valencià.
L’us social de la normativa: se numera l’us que han fet d’ella organismes oficials, festes populars, associacions i entitats culturals, mijos de comunicació, ensenyança i cursos, deports, música, empreses privades audiovisuals, religió, la xàrcia, partits polítics…
Soport popular de les Normes d’El Puig: manifestacions, actes culturals, promoció i us en els carrers.
Lliteratura en Normes d’El Puig: editorials, autors, gèneros, traduccions a la llengua valenciana, certàmens lliteraris…
Biografies dels més de 400 autors que han publicat llibres en normativa valenciana incloent les obres publicades.
Llistat de tots els llibres publicats en Normes d’El Puig classificats per editorials incloent el títul, autors, pàgines i gènero.
Relació dels firmants de les Normes d’El Puig en l’acte d’adhesió del 7 de març de 1981.
El passat 18 d’octubre es compliren setanta anys de l’estrena en Espanya de la película Vacacions en Roma (1953); i, tal com sol succeir en molts vins i en la pràctica totalitat dels bons contes, el pas del temps no ha fet més que millorar este bellíssim conte modern, en forma d’una deliciosa comèdia romàntica.
Cartell de la película “Vacacions en Roma”
L’història de Dalton Trumbo —que va rebre un Oscar per esta película— nos mostra a una jove princesa centreeuropea —Anna, interpretada per Audrey Hepburn—, que, de gira oficial per Europa, s’escapa una nit de l’embaixada i decidix passar un dia de vacacions en la Ciutat Eterna, cedint a l’insistent invitació d’un atractiu periodiste americà —Gregory Peck en el paper de Joe Bradley—, que, d’incògnit, veu en eixa visita l’oportunitat d’una gran exclusiva.
La película, en son moment, fon tota una revolució. Per exprés desig del seu director i en contra de lo que era habitual en el Hollywood d’aquell temps, es va rodar íntegrament en els carrers de Roma i en els estudis italians de Cinecittà. La película va supondre un indubtable reclam turístic per a la Ciutat Eterna i proporcionà a Audrey Hepburn un Oscar en el primer paper rellevant de la seua carrera, que la transformà en una fulgurant estrela. Un any més tart, rodaria Sabrina (1954), a les órdens de Billy Wilder.
Fòrum Romà, lloc del primer encontre de la princesa i el periodiste.Trastevere, encara que la vespa no era verda.
A pesar d’haver segut filmada en blanc i negre —diuen que per a no eclipsar la màgia de la parella protagonista; o potser més pronte per temes de presupost—, visitar Roma, a partir d’eixe moment, i caminar pels seus carrers és com fer-ho en companyia dels protagonistes. ¿Quí no ha desijat, quan veu el film, pegar una volteta en una vespa verda —o blava o blanca—, i descobrir, com fa la protagonista, la ciutat de Roma per primera vegada, al costat d’una estrela de Hollywood, i sentir l’aroma dels pins dels sèt tossals que volten la ciutat, l’embafós olor de les seues confiteries, vore la bellea ocre dels carrers empedrats i deixar-se abraçar pel bullici d’una ciutat viva i propenca, en una infinitat de mercats i paradetes de suculents productes locals?
Mercat de Campo di Fiori.
En la película, veem les teulades dels edificis des del terrat de l’àtic del periodiste en via Margutta, i caminem, casi sense donar-nos conte, pel Fòrum Romà, pel Coliseu, per la Fontana de Trevi, per la piazza Spagna—ara sense possibilitat d’assentar-nos en la seua escalinata—, per la piazza Venezia, i confiem en “salvar les mans” en la Bocca della Verità, per a arrematar la nit a la vora del riu Tiber, davant del Castel Sant’Angelo, veent en les seues aigües la barcaça a on Anna balla en el peluquer que li va tallar el monyo, al costat mateixa de la Fontana; i tot això, en el gust encara en la boca del café que varen pendre en el Rocca pel matí, junt a les columnes del Panteó.
Coliseu.Fontana de Trevi.Bocca della Verità.
I és que Roma, sense cap de dubte, és una absoluta ciutat de cine. Hem vist els seus carrers moltes voltes en la gran pantalla: en l’emblemàtica La dolce Vita (1960) de Fellini; en El talent de Mr. Ripley (1999), de Anthony Minghella; o en La gran bellea (2013), de Sorrentino… Pero William Wyler, el director de l’esplèndida Els millors anys de nostra vida (1946), de la inoblidable L’hereua (1949) i de Ben-Hur (1959), anà molt més allà i molt abans que tots; en Vacacions en Roma nos introduí en un món màgic i atemporal, en un viage triangular en el que Roma ocupa un dels seus tres cantons, una comèdia que no acaba be —en els anys cinquanta—, pero que transcendix al recort d’un instant, d’un enamorament, i és això lo que perdura per a sempre… ¿Quí no s’enamoraria en una ciutat eterna…?
I ha canviat tan poc…
Panteó.
Al final de la película, durant la roda de prensa que dona la princesa abans de tornar-se’n al seu país, u dels periodistes li pregunta quina de les ciutats visitades li havia agradat més. «Cada una en el seu propi estil és una maravella», respon Anna, «pero la que no oblidaré mai és Roma; sobretot Roma. Conservaré grata memòria de la meua visita ací durant tota la vida», conclou.
I eixa és la clau de tot.
Acabades les preguntes, i en baixar des de la tarima per a saludar als periodistes i acostar-se a Joe per última vegada, Anna se retira i tots van abandonant el saló. Ell, Gregory Peck, es queda a soles, pendent de la porta per la que ha eixit Audrey Hepburn. Molt llentament, molt a poc a poc, es gira i mamprén a eixir, a la fi, en passos llents i en les mans en les bojaques. Solament sentim el sò de les sabates sobre el paviment de l’estància. La càmara, colocada en part davant d’ell, es meneja pausadament, adaptada al suau moviment del protagonista. A l’esquena veem el cadirot, blanc i buit, que ha ocupat la princesa durant tota la roda de prensa. Abans d’eixir definitivament del Palazzo Colonna, Joe es gira i permaneix quet durant un instant, un llarc instant, esperant. Pero no succeïx res, no hi ha cap de moviment, cap de soroll. No ix ningú d’allí.
Suaument va entrant la música, ell torna a girar-se i arranca a caminar de nou cap a la porta, alvançant a la càmara i ix de pla per la dreta en un lleu somriure en el rostre; ara som nosatres els que esperem, els que veem al fondo el cadirot; el buit cadirot blanc; a soles.
En Passejant Valéncia, este més nos toca recórrer el barri de la Xerea, o barri de Sant bult, en la Ciutat Vella. El perímetro del barri va pel carrer de Pintor López, la plaça del Poeta Llorente, la plaça de Tetuan, el passeig de la Ciutadella, els jardins de la Glorieta, el carrer de la Pau, els carrers de Bonaire, Pintor Sorolla, Salvà, Pròixida, Embaixador Vich, Cultura, Marqués de Dosaigües, Castellvins, Mar, Avellanes, Venerables, la plaça de Sant Esteve, i els carrers del Tossalet i els Trinitaris fins a la plaça del Poeta Llorente.
Possiblement este barri continga més llocs de cult que ningun atre en Valéncia, puix escomençant la visita per l’iglésia del Santa Maria del Temple, continuarem visitant sant Doménec, la capella del Pouet de Sant Vicent, el Patriarca, iglésia de Sant Joan de la Creu, la parròquia de Sant Tomàs, l’iglésia de Sant Joan de l’Hospital, l’Hospital de Sacerdots Pobres (cult privat), capella de la Mare de Deu de la Assunció (tancada), residència Maria Immaculada de Valéncia (cult privat) i la parròquia de Sant Esteve. Referent als museus que conté tenim: el palau de Cervelló, el Centre Cultural Fundació Bancaixa, el Patriarca, el Centre Cultural La Nau (antiga universitat), el Museu Nacional de Ceràmica, el Centre d’Art Hortensia Herrero, i els Banys de l’Almirant.
Passegem pel barri de la Xerea ―nom que ve de l’antiga porta Bab al-Xaria― o barri de Sant Bult, puix fon en este barri a on un obrer trobà el bult del Crist en majestat.
Interior de la capella de Sant Vicent en el convent de Sant Doeménec
Mamprenem la caminada anant per vora riu fins a la plaça del Poeta Llorente ―punt inicial de la ruta―. En seguida vorem l’iglésia de Santa Maria del Temple, d’estil neoclàssic, al costat mateixa del convent, hui convertit en la Delegació de Govern.
Convent de Sant Doménec
Continuarem pel carrer del Pintor López fins a la plaça de Tetuan, a on vorem el convent de Sant Doménec, d’estil gòtic valencià i, junt ad ell, Capitania General de Valéncia. Dins trobarem la capella de Sant Vicent, a on se sol fer una missa presidida pel Sant Bult, una volta a l’any.
La Fundació Bancaixa, enfront del convent, sempre oferix exposicions temporals, de pintura, fotografia o escultura. I també el Palau de Cervelló, magnífic museu per les sales i coleccions que alberga.
Centre Cultural Bancaixa i Palau Cervelló
A pocs metros d’allí, entrarem en el carrer de la Mar, a on es troba la capella del Pouet de Sant Vicent, en la representació dels milacres de Sant Vicent en manises. Continuarem i passarem al carrer de la Pau, en que podrem contemplar els magnífics edificis a lo llarc de casi tota la via, en detalls en les fronteres que nos traslladen als moments gloriosos d’esta emblemàtica artèria del Cap i Casal.
Entrant en el carrer de la Pau, i a mà esquerra, accedirem al carrer de Bonaire, a on hi han tavernes antigues, com ara la del Ventorro, hui restaurant.
En el carrer la Nau, visitarem l’antiga universitat, en el seu claustre en columnes a l’entorn i, enmig de l’atri, la figura de Lluís Vives.
Pati de l’antiga Universitat
En el Patriarca, enfront mateixa, podrem visitar el seu museu, que conté pintures de Ribalta, Luis Morales, el Greco, de l’escola flamenca i italiana, entre uns atres, i també la capella de l’Immaculada, en grans tapissos i l’iglésia del Patriarca d’una sola nau en capelles laterals i puntures al fresc. En entrar, podem contemplar, en l’atri, el cocodril dissecat. També és possible conseguir una visita guiada a l’interior del colege i vore reliquiaris i la capella de Sant Joan de Ribera.
El Patriarca
Arribant pel carrer de Salvà al del Poeta Querol, vorem l’iglésia de Sant Joan de la Creu, d’estil rococó en l’interior.
Iglésia Sant Joan de la Creu
En unos pocs passos nos trobarem en el Museu Nacional de Ceràmica González Martí. La frontera principal del palau, d’estil barroc, està esculpida en alabastre. El museu conté pintures, sala de carruages, porcelanes, ceràmica, marqueteria, indumentària i vidre.
Frontera lateral del palau del Marqués de Dos Aigües
Remamprendrem la marcha pel carrer del Marques de Dosaigües, passarem el carrer de la Pau una atra volta i, a través del carrer de Castellvins, farem cap al carrer de la Mar, en que podrem visitar el museu de la Fundació Hortensia Herrero. Curiós, a banda de l’exposició, serà vore el carreró del barri judeu, part dels murs del circ romà, un forn migeval i, en la primera i segona planta, podrem contemplar la part del cementeri migeval de l’iglésia de Sant Joan de l’Hospital.
L’iglésia de Sant Joan de l’Hospital, situada en el carrer del Trinquet de Cavallers, és d’estil gòtic valencià. Just al costat mateixa, es troba un cementeri migeval que podrem visitar en guia.
Enfront de l’iglésia de Sant Joan de l’Hospital tenim la capella de la Mare de Deu de la Assunció, que a soles se pot visitar el dia 15 d’agost quan trauen a la Mare de Deu en provessó, i també a espales d’ella, es troba l’Hospital de sacerdots pobres, en una capella (de cult privat) i un pati interior.
En el cantó del carrer del Trinquet de Cavallers i del carrer del Miracle, es troba la sèu de Lo Rat Penat; davant del convent residència de Maria Immaculada, que també té una capella de cult privat.
Ya aplegats a la plaça de Nàpols i Sicília, podrem contemplar, en un cantó, l’escultura d’un pilotari.
Alvançarem per el carrer d’Aparici i Guijarro cap al carrer del Governador Vell, per a eixir al carrer de Comte de Montornés i visitar la parròquia de Sant Tomàs Apòstol i Sant Felip Neri.
Tornant al Trinquet de Cavallers fins al carrer del Palau, vorem el pati del palau de l’Almirant, hui sèu de la Conselleria de Facenda, i, just darrere, se troben els Banys de l’Almirant.
En la mateixa plaça de Nàpols i Sicília, podem entrar a l’últim lloc de cult, la parròquia de Sant Esteve Protomàrtir, a on esta la pica de Sant Vicent Ferrer. (fotos porta lateral i frontera principal de l’iglésia Sant Esteve)
Frontera de Sant Esteve
A lo llarc del recorregut, haureu tengut l’oportunitat de comprovar que els carrers no són rectes, llevat del carrer la Pau, puix seguíem el traçat de les muralles antigues.
I ací acaba este barri de la Ciutat Vella, tan extens i en tants llocs que visitar.
L’alcohol és un producte que està en la societat valenciana des de fa sigles. Les primeres begudes alcohòliques se creu que es crearen entorn a l’any 10.000 abans de Crist. En Bicorp, en la cova de l’Aranya, hi han pintures rupestres paleolítiques a on apareix mel fermentada i barrejada en aigua, lo que se coneix com a aiguamel. Es considera que és el primer alcohol dels humans, puix s’han trobat recipients que aprofitaven per a fermentar la mel.
La prevalència de consum d’alcohol alguna volta en la vida està en la Comunitat Valenciana en el 96,9% de la població general, la comunitat en major consum en tot l’Estat espanyol.
El consum d’alcohol se relaciona en moltes malalties de diferents òrguens, com ara la cirrosis hepàtica, la pancreatitis crònica, els accidents de trànsit, el càncer de mamella o la demència.
Sempre s’ha dit que consumir alcohol en cantitats reduïdes podria ser beneficiós, especialment el vi negre. Pero s’ha demostrat que el risc de diverses dolències apareix inclús en dosis baixes, com una cervesa o un got de vi al dia. Aixina, l’alcohol afecta al cor perjudicialment, en forma d’arrítmies, hipertensió arterial o miocardiopatia dilatada.
Per tot açò, l’alcohol constituïx, en tot el món, el sèptim factor de malaltia i mortalitat global, en un total de 3 millons de morts en 2016 i el primer factor que causa patologia i mort entre els 15 i els 49 anys.
Els efectes sobre la salut de l’alcohol depenen de la dosis i del patró de consum. S’ha descrit que més del 19% de les morts provocades per l’alcohol són degudes a malalties cardiovasculars. La major part de les morts causades per alcohol són per càncer i cirrosis.
Segons l’Institut Nacional de l’Abús d’Alcohol i Alcoholisme, se considera beure en baix risc prendre tres o manco begudes al dia i manco de 7 begudes a la semana en dònes, i 4 begudes al dia i manco de 14 begudes a la semana en hòmens. És ben sabut que les dònes tenen major sensibilitat als efectes tòxics de l’alcohol.
Mits sobre l’alcohol
FALS: La cervesa i el vi no són alcohol. Són bons.
FALS: El fege se regenera. “Quan tinga una cirrosis, me deixe de beure i me recupere.”
FALS: L’alcohol ajuda a eixir dels moments baixos, a superar el cansanci i a estar més animat i en forma.
FALS: El consum d’alcohol te fa entrar en calor i ajuda a combatre el fret.
FALS: L’alcohol és bo per al cor.
FALS: L’alcohol ajuda en les relacions sexuals. Al revés, provoca impotència, agressivitat, descoordinació, bacs, accidents i agressions.
FALS: L’alcohol és un aliment, i si és casolà és més sà.
Realment, l’alcohol aporta calories buides, que no són vàlides des del punt de vista energètic. Ademés la seua toxicitat depén fonamentalment de la seua graduació, no del tractament químic al que siga somés.
FALS: L’alcohol és bo per a fer la digestió.
En veritat, provoca gastritis. Quan u té una intoxicació alcohòlica presenta dolor abdominal, nàusees i vòmits.
FALS: La cervesa lleva millor la set que l’aigua i és una beguda adequada per a repondre’s en acabar de fer deport.
Lo cert és que l’alcohol, en general, és un diürètic; és dir, provoca eliminació de líquit corporal en l’orina. La cervesa en particular no és una beguda adequada per a repondre ions en fer deport.
FALS: L’alcohol ajuda a dormir millor.
És de veres que ajuda a adormir-se, perque disminuïx el nivell de consciència, pero fragmenta la sòn i la fa de menor calitat, raó per la que se descansa pijor.
FALS: No passa res per fer-se una copa de beguda alcohòlica durant el prenyat.
L’alcohol pot produir malformacions i danys en el bebé des de cantitats chicotetes, de manera que se recomana no beure’n gens durant la gestació.
FALS: Beure cervesa és bo per a la lactància. Realment, l’alcohol inhibix la producció de llet. Ademés, passa al chiquet per la llet.
Aplega la primavera d’hivern i, junt ad ella, els nomenats constipats, que realment són infeccions respiratòries de vies altes; és dir, que afecten a nivell nassal i de la faringe. Tos, mucositat i febra són els síntomes més comuns.
Estes infeccions estan causades principalment per virus dits estacionals, ya que es manifesten en una estació concreta de l’any. Estos virus són, bàsicament, el virus de la grip i el virus respiratori sincitial. Est últim sol ser més freqüent en chiquets molt chicotets, pero també poden aparéixer en gent adulta. En gent jove o be en adults que no tenen cap de malaltia respiratòria, cardiovascular, oncològica o qualsevol atra que li provoque ser més vulnerable respecte al restant de la població, no solen durar més de 10-15 dies i, generalment, no generen complicacions.
Llavors, si tots els anys apleguen estos virus i produïxen infeccions lleus de forma general, ¿per qué és important la vacunació? Perque en les persones vulnerables que presenten malalties cròniques poden causar moltes complicacions, com ara les neumonies o inclús la mort. La vacunació ajuda a protegir especialment ad este tipo de persones i, en general, a tota la comunitat.
La grip, en totes les seues variants, és l’infecció respiratòria més freqüent en esta estació de l’any i en hivern. Les vacunes preparen el nostre sistema immunitari per a que, en cas de ser infectats, els síntomes siguen més lleus. S’ha demostrat que la vacunació front a la grip reduïx la mortalitat i l’estància hospitalària, sobretot en aquells pacients que patixen malalties cròniques respiratòries, cardiovasculars, neoplàsiques o neurològiques, aixina com en els ancians dependents.
Ademés, la vacunació és un acte de solidaritat, puix no protegix solament a qui es vacuna sino també a la família i al restant de la població.
Les vacunes són molt importants, pero també ho són les accions higièniques diàries que TOTS tenim que dur a terme, especialment en esta época de l’any, per a que la transmissió dels virus respiratoris siga la menor possible:
Llavar-se les mans en aigua i sabó de forma freqüent i, sobretot, abans de tindre contacte en persones vulnerables.
Al tossir o estarnudar, tapar-se la boca, aixina com gastar mocadors de paper.
Utilisar maixqueretes a l’hora de relacionar-se en persones vulnerables, especialment si tenim algun tipo de síntoma.
Ventilar les cases diàriament.
D’opinions respecte a la vacunació, n’hi han moltes i han segut objecte de polèmica social prou a sovint, principalment en la pandèmia del COVID-19 durant els anys 2020-2022. Ara be, la ciència avala, per mig de numerosos estudis científics, que la vacunació protegix a totes les persones, pero més encara a les més vulnerables, reduint el número de morts que estos virus anualment causen. No obstant, qualsevol dubte respecte a la vacunació poden consultar-lo en un centre sanitari.
La vacunació és una ferramenta clau en la prevenció de malalties infeccioses, ya que protegint-nos nosatros també protegim als qui més volem.
