Warning: Trying to access array offset on value of type bool in /var/www/vhosts/loratpenat.org/public_html/wp-content/themes/responsive-mobile/includes/functions-extentions.php on line 35

Ángel Casero i la Volta a la Comunitat Valenciana

Ángel Casero i la Volta a la Comunitat Valenciana

Per Lucas Grao i Silvestre

En este mes de febrer de 2025, les carreteres valencianes reben ad algunes de les figures més importants del ciclisme mundial, tant de la categoria femenina com de la masculina, en la disputa de tres importants proves deportives. Per una banda, des del dimecres 5 fins al dumenge 9 de febrer, els aficionats valencians fruírem de la Volta a la Comunitat Valenciana, prova per etapes que aplegava a la seua 76ª edició i que enguany fon d’especial emotivitat, per recórrer algunes de les zones afectades per la dana.

El mateix dumenge 9, se disputà la 7ª edició de Volta a la Comunitat Valenciana Fèmines, una prestigiosa carrera del calendari UCI, abdós proves, masculina i femenina, finalisaren en el port de Valéncia.

De matí, la suïssa Linda Zanetti, inscrigué el seu nom en el palmarés de la prova, en alvançar-se en un ajustat esprint a Jelena Eric i Daria Pikulik, en la resolució de la carrera femenina. Hores més tart, i en el mateix escenari, l’italià Jonathan Milan s’imponia en autoritat en l’esprint de la 5ª i última etapa de la Volta a la Comunitat Valenciana. Una edició en una important participació, que tingué a Santiago Buitrago com a guanyador final, per davant de Joao Almeida i del viscaí Pello Bilbao, que acabà com a millor espanyol en la classificació general. Exigua representació valenciana en tan sols tres corredors: el combatiu Joan Bou, primer classificat dels de la terra; Jaume Guardeño, l’escalador alteà; i Gonzalo Ariño, un corredor en una admirable història de superació davant la malaltia.

Seguint en el febrer ciclista valencià, entre el dia 13 i el 16, fòra de l’edició d’este artícul, tenim la disputa de la 9ª edició de la Setmana Ciclista-Volta Femenina de la Comunitat Valenciana, una prestigiosa competició per etapes, que congregarà a 154 de les millors ciclistes del món. Una decidida aposta pel ciclisme femení que aplaudim des d’estes llínees.

La prova es disputarà sobre quatre etapes, que discorreran a lo llarc de les tres províncies i contarà en la consolidada ciclista Sandra Alonso (única guanyadora d’etapa valenciana i espanyola) i les talentoses Ainara Albert i Susana Pérez com a representació valenciana.

En quant a la Volta a la Comunitat Valenciana, en la seua categoria d’hòmens, és una prova arraïlada en el calendari internacional de la UCI (Unió Ciclista Internacional), en la categoria UCI ProSeries 2.Pro. A lo llarc de les seues xixantasset edicions, ha contat en la participació dels més ilustres del pilot internacional i en el seu palmarés han inscrit el seu nom figures com ara Eddy Merckx, Bernart Hinault, Stefen Roche, Abraham Olano, Nairo Quintana, Tadej Pogacar o Alejandro Valverde.

Celebrà la seua primera edició en 1929, baix la denominació de Vuelta a Levante, nom que es mantingué fins al 1978. En l’edició següent, 1979, passà a nomenar-se Vuelta a la Región de Valencia i, entre els anys 1980 i 1983, Vuelta a las Tres Provincias. A partir de 1984 adquirix el nom definitiu de Volta a la Comunitat Valenciana, fins que la crisis de l’any 2008 i l’eixida del principal patrocinador, forçaren la finalisació de la prova, privant-nos als aficionats valencians de gojar d’una volta per etapes.

Se produïren alguns intents per a reviscolar la Volta en anys posteriors, pero no aplegaren a materialisar-se fins a l’edició de 2016, espentada per un grup d’apassionats d’este deport encapçalats per Ángel Casero Moreno, un dels més emblemàtics ciclistes valencians de tots els temps.

Ángel Casero (Albalat dels Tarongers, 1972) fon cicliste professional entre els anys 1994 i 2005, i va obtindre 13 victòries, entre elles la Vuelta a Espanya de 2001. De família de tradició ciclista, Ángel Casero donà molt pronte mostra de la seua calitat, adjudicant-se en 1994 el Tour del l’Avenir, prova francesa per etapes, quan militava en el potent equip Banesto de Miguel Indurain. En 1995 guanyà la Clásica de los Puertos i en 1997 la Vuelta a Castilla y León, que tancà la seua etapa en l’equip Banesto.

El d’Albalat del Tarongers seguí la seua progressió en l’equip Vitalicio Seguros, proclamant-se Campeó d’Espanya en les edicions de 1998 i 1999, any en que conseguí una etapa en la Volta a Catalunya i una meritòria quinta plaça en el Tour de França, que l’animà a preparar les grans voltes de tres semanes. Ya en l’equip Festina, Ángel Casero fon segon en l’edició de la Vuelta a Espanya de l’any 2000, confirmant-se com a candidat a la victòria. En 2001, en una emocionant etapa final en Madrit, el cicliste valencià arrebatà el mallotOr a Óscar Sevilla, en la disputa de la contrarrellonge final, i es va proclamar vencedor de la Vuelta a Espanya.

El canvi a l’equip Team Coast no resultà fructífer per a Ángel Casero, a qui no acompanyaren els resultats en 2002, ya que acabà sext en la Vuelta a Espanya, com tampoc a l’any següent en l’equip Team Bianchi de Jan Ullrich, frenant la seua progressió. Ya en 2005 i en l’equip Comunitat Valenciana, hereu del mític Kelme, Ángel Casero posà punt i final a la seua carrera professional, deixant-nos la sensació de que els seus resultats, encara que prou bons, no fan justícia al seu potencial cicliste.

Des de llavors, Ángel Casero mamprengué diferents aventures empresarials, fins que en 2016 assumí la responsabilitat d’organisar la Volta a la Comunitat Valenciana, a on continua a hores d’ara a pesar de les dificultats, fent possible que els aficionats gogem d’una gran competició ciclista per etapes, a la que desigem una llarga vida i molts èxits. 

Antonio Reig Ventura, “Rovellet”

Antoni Reig Ventura "Rovellet"

Per Chemi Martínez Villalba

El pilotari Antonio Reig Ventura, conegut com a Rovellet, ha faltat als 93 anys despuix de tota una vida dedicada al deport autòcton de la Comunitat Valenciana, la pilota valenciana, del que es convertí en un mit, segons ha informat la Federació de Pilota Valenciana.

Batejat per l’afició com a Rovellet pel nom de son pare, que era conegut com a Rovell de Dénia, naixqué al costat del trinquet de Pelayo (Valéncia) i ocupava la posició de rest en la modalitat d’escala i corda. Als 15 anys debutà com a professional, i als 17, ya s’enfrontà a la figura del moment, Juliet d’Alginet.

Esta parella protagonisà grans partides en el trinquet de Pelayo, en el que s’enfrontaven dos voltes al mes. En retirar-se Juliet, Rovellet se convertí en el número u indiscutible de la modalitat d’escala i corda, fins a l’aparició d’Eusebio, que durant la década dels xixanta li disputà la supremacia de millor jugador de l’época.
Ademés, l’any 1970 se proclamà campeó nacional d’escala i corda i abans de retirar-se en 1979 s’enfrontà a un atre mit de la pilota valenciana, en 23 anys de diferència, com és Paco Cabanes, Genovés.

Se retirà en 1979, ya llunt dels seus millors moments, pero sense que cap trinqueter tinguera que donar-li un punter per a igualar als equips rivals.

Rovellet destacà per ser un jugador sumament hàbil i d’ell diuen que ha segut el pilotari més elegant de l’història. També destacà per la seua colocació en la pista i el seu caràcter cavallerós i honrat.

Una volta retirat, Rovellet continuà vinculat a la pilota valenciana com a tècnic de vàries escoles d’este deport, d’a on han eixit importants jugadors professionals com ara Grau, Esme, Pedro, Solaz o Víctor.

Rovellet no solament fon admirat pel seu joc (elegant i ple de coneiximent), sino també, per l’immensa cavallerositat desplegada, encara hui, en l’ambient de la pilota. La màxima mostra d’homenage és tindre penjada una foto seua en la Galeria d’Honor del Trinquet de Pelayo (Valéncia).

¿Per qué tinc una malaltia de Crohn?

¿Per qué tinc una malaltia de Crohn?

Per El mege del fege

La malaltia de Crohn és una patologia intestinal crònica de causa no totalment clarificada. Afecta a qualsevol tram del tracte digestiu, des de la boca a l’ano. No obstant, la zona a que més afecta és a la regió ileocecal: íleo (part final del budell prim) i cego (part final del còlon, el budell gros).

Esta afecció altera el sistema digestiu, pero també pot alterar unes atres parts del cos: pell, boca, ulls…, que és lo que se coneix com a manifestacions extraintestinals.

Afecta a totes les capes de la paret intestinal; és dir, a tota la grossària del budell, lo que pot condicionar l’aparició de estretament de l’intestí, que se coneix com a estenosis, i inclús a voltes, tancament complet del pas, que se coneix com a oclusió intestinal.

CAUSA DE LA MALALTIA DE CROHN

L’orige és una resposta inadequada del sistema immune contra el propi organisme. L’inici d’esta alteració immune encara és desconegut, pero estan involucrats factors genètics i ambientals:

  • Tabac, que favorix la malaltia.
  • Antibiòtics.
  • Anticonceptius orals.
  • Antiinflamatoris.
  • Flora intestinal.

El resultat final és que les cèlules immunitàries reconeixen les bactèries habituals del budell com a estranyes, desenrollant una resposta inflamatòria contra elles que, mantenguda, provoca la malaltia.

¿ÉS HEREDITÀRIA?

Com que és una patologia en alteracions genètiques, estes se poden transmetre als descendents. És relativament freqüent que determinades races o famílies tinguen una major provabilitat de tindre-la. Pero no se considera una malaltia hereditària com a tal, ya que influïxen molts factors externs.

Ademés, són molts gens els que estan involucrats, per lo que la provabilitat d’herència directa és molt reduïda: els familiars de primer grau (fills, pares o germans) tenen un risc de patir-la d’un 5% si un dels dos progenitors patix la malaltia. Si són els dos progenitors, el risc aumenta a un 20%. Si són familiars de segon grau el risc és molt menor.

SÍNTOMES DE LA MALALTIA

Esta patologia és crònica, alternant periodos d’activitat (brots) i periodos de remissió o inactivitat. Els síntomes són:

  • Diarrea: u dels síntomes més freqüents. Està definida per més de tres deposicions diàries, més molles de lo habitual.
  • Dolor abdominal: també molt freqüent. Lo més habitual en la part dreta baixa de l’abdomen, pero com que la malaltia afecta a qualsevol part de l’aparat digestiu, pot donar-se en tot l’abdomen.
  • Rectorràgia o hemorràgia rectal.
  • Febra: en els periodos de brot.
  • Anèmia: que se manifesta en malestar general, cansament, fatiga, irritabilitat i color pàlit de la pell.
  • Pèrdua de pes: per la diarrea, pel procés inflamatori…
  • Retart en el creiximent i la maduració sexual en els chiquets.
  • Síntomes perianals: fissures, fístoles o abscessos de pus. Les molèsties són mal d’ano, sanc en la femta, febra…
  • També poden donar-se alteracions d’unes atres parts de l’organisme: pell, ulls, articulacions i fege.

¿QUÉ HE DE MENJAR?

Si estic en un periodo d’inactivitat de la patologia, només he d’evitar el tabac, els antiinflamatoris i alcohol en grans cantitats.

¿QUÉ HE DE MENJAR SI ESTIC EN BROT?

  • Cinc menjades al dia, no molta cantitat, espai i relaixat.
  • Beure molta cantitat de líquits. Evitar alcohol i cafeïna.
  • Llimitar el consum d’aliments rics en fibra: fruita, verdura, cereals, productes integrals…
  • Consumir cereals de fàcil digestió i evitar productes de pasticeria que tinguen llavors o fruits secs.
  • Evitar l’excés de greixos.
  • Mantindre l’aportació de proteïnes i calories: carn, peix, ous, yogurts…
  • Millor cuinar al vapor o torrat, que fregit.

TRACTAMENTS

El tractament és molt divers, segons l’activitat de la malaltia, l’edat del pacient, si és fumador, les cirugies prèvies, etc.

En pacients en poca activitat de la patologia, confirmat en ecografia, analítiques i/o colonoscòpia, se pot deixar sense tractament i observar evolució.

En casos en activitat moderada, se poden usar cicles de corticoides, salicilats o immunosupressors.

Quan hi ha un brot greu o afectació important en les proves, se poden usar fàrmacs biològics, que són medicacions complexes que tallen l’inflamació i se deixen de manera contínua uns quants anys.

Tota la malaltia de Crohn, pero especialment el tractament, és complex, i s’ha d’invidualisar, i comentar en un mege d’aparat digestiu, especialisat en malaltia inflamatòria intestinal.

Vullc el mateix tatuage que du ell

Vullc el mateix tatuage que du ell

Per Edu Vanacloig

Llunt quedaren els temps en els que entraves a un estudi de tatuages a mirar els dissenys en un catàlec i acabaves elegint el mateix que tot lo món.

En l’aplegada d’internet el problema estava solucionat; per fi podríem tindre a la mà moltes imàgens per a dissenyar un tatuage personalisat en noves fonts d’inspiració.

Pero no tot fon tan senzill. Passàrem d’un reduït catàlec de dissenys en els que es podria triar, a que el client duga imàgens ya buscades des de casa en els seus teléfons.

Ara els nous flassos són els tatuages dels influïdors, en la complicació afegida de que abans teníem un disseny, que, o be l’havia dissenyat el tatuador, o be, era un flas en un foli llest per a poder imprimir i tatuar.

Ara t’ensenyen una foto i et diuen “vullc este, exactament igual, el mateix”, pero l’image està borrosa, pixelada, el disseny està en perspectiva perque ya té la deformació pròpia que adquirix en adaptar-lo a la pell i no es veu sancer; és dir, lo mateix estàs veent la cara anterior del braç i el client te demana que el vol sancer, i no tens imàgens per a saber lo que hi ha en la part de darrere i has de buscar fotos d’eixa persona per internet per a poder treballar sobre imàgens de millor calitat i que es veja lo que du tatuat.

Be, no tot és negatiu perque per ad això estem els professionals, que sabem explicar-li al client que pot basar-se en el disseny que té el seu influïdor favorit i adaptar-lo, personalisar-lo per ad ell. Seguirà sent un lleó en un rellonge i una rosa, pero serà un lleó buscat a posta per ad eixe client, una rosa que ad ell li agrade, adaptada a l’espai del seu braç i el rellonge que més li agrade, estarà imitant el tatuage del seu influïdor pero no copiant-lo lliteralment, aixina tindrà un tatuage lo més personalisat possible.

No obstant, no cal dir que lo ideal seria fer un proyecte des de zero basant-se en els gusts d’eixe client sense tindre que fixar-se en res que duga una atra persona, pero no sempre es pot, i hui vos en contaré un cas recent.

Josep vingué l’atre dia a l’estudi. Volia fer-se una frase baix del pit, en les costelles. Per a explicar-me lo que volia, com no, tragué el seu teléfon mòvil i em mostrà una foto de Nelo, el seu influïdor favorit.

Nelo és un influïdor del fitnes, té 24 anys, fa 1,80 d’alçada i pesa 75 quilos de pura fibra, va tots els dies al gimnasi, té una tauleta de chocolate per abdominals i el pectoral ben marcat, ademés a joc un bonic bronzejat.

Mentres, Josep va al gimnasi tres dies a l’any, té 35 anys, fa 1,60 d’alçada i pesa 85 quilos, les abdominals les ha ajuntades totes en una i el pectoral se li unix en la pancha. Ademés de ser prou pelut, és més blanc que la llet.

Ull, cada u som com som i no hi ha res de roïn en això, pero no podem mirar-nos a l’espill i pretendre vore una persona que no és.

Puix be, efectivament el problema vingué quan escomençàrem a colocar del calc i Josep es mirà a l’espill.
Josep se mirà en l’espill i mirà en el mòvil la foto de Nelo; tornà a mirar-se en l’espill i tornà a mirar la foto; me mirà a mi i digué: a mi no em queda igual, ¿me’l pots posar més amunt?

Li posí el calc una miqueta més amunt. Li’l torní a posar una miqueta més avant. Tornàrem a canviar-lo una atra volta una miqueta arrere, i res, no el vea.

Finalment, conseguí convéncer-lo de que deixara de mirar el mòvil i es centrara en vore en quina zona del cos li pararia be la frase que havia triat, lo més paregut a Nelo, pero no en el mateix lloc, ya que cada cos és diferent i no s’adaptaria de la mateixa manera.

Aixina que ya saps, acodix a un bon professional que t’aconselle i no elegixques pel preu, ya que, bo i barat s’han barallat.

La llibreria valenciana: “En vici de bici”, de Lucas Grao i Silvestre

La llibreria valenciana: "En vici de bici", de Lucas Grao i Silvestre

Per Nela Jordà

Títul: En vici de bici
Autor/a: Lucas Grao i Silvestre
Editorial: Mosseguello
Lloc i data d’edició: Valéncia, 2021
Nº de pàgines: 327

Coberta del llibre En vici de bici

En esta original i impactant image de coberta, l’editorial Mosseguello presentà En vici de bici, de Lucas Grao i Silvestre, una novela canalla gestada al llom d’una bicicleta, en la que el seu autor fa apologia en favor de l’us d’est ingeni mecànic que ha revolucionat el món i que és el vehícul més eficient en la lluita per un aire més respirable en les ciutats. Si be el noveliste valencià ya havia mostrat en anteriors noveles el seu interés per este mig de transport, oci i deport, és en En vici de bici a on se radiografia el món de la bicicleta, que participa en bona mida de la pròpia trama de la novela.

L’acció escomença quan l’inspectora d’homicidis, Laura Martí, rep la notícia de l’assessinat d’un cicliste ocorregut a plena llum del dia, en un carrer del barri valencià de Marjalenes. Els primers indicis apunten a que es tractaria de l’empresari Pere Lluc Verdeguer. A lo llarc d’una investigació, en que Laura Martí s’implicarà personalment, el thriller ciclista es desenrolla a velocitat de bicicleta sense frens, en una desfilada de personages que en els seus testimonis i recorts en primera persona, aniran desbudellant el misteriós assessinat de l’empresari, mecenes d’un equip cicliste femení.

El noveliste valentí, Escritor de l’Any 2020, nos propon una intrigant i original llectura, que reclama una ciutat més sostenible i integradora, que imagina i especula en un orige valencià de la bicicleta o ensomia una ciclista valenciana guanyant el mundial de ciclisme en ruta. Un còctel transgressor d’èpica ciclista i fàrmacs, de sexe i diners, de drogues i suor, de segones oportunitats aprofitades. Històries adobades en sensacions ciclistes que nos conecten en les bicicletes, mentres a cada pedalada, creix l’intriga sobre els motius de l’assessinat de Pere Lluc Verdeguer.

El barri de Velluters

Passejant Valéncia - Barri de Velluters

Per Amparo Soriano Doménech

Passejant Valéncia, el barri de Velluters, també nomenat barri del Pilar.

El perímetro del barri discorre pels carrers de Quart (de dins dels murs), del Rei En Jaume I, de Santa Teresa, del Peu de la Creu, de Maldonado, de la Beata, l’avinguda de l’Oest, i carrers de l’Hospital i de Guillem de Castro, des del carrer de l’Hospital a les Torres de Quart.

Entrem al barri per les Torres de Quart, admirant la placeta de Santa Úrsula i la seua capella, que, en sòrt, pot estar algun dia oberta, i la part posterior de les torres, diferents a les de Serrans; passejarem pel carrer de Quart fins al cantó del carrer del Rei En Jaume I, i podrem observar la rehabilitació d’alguns edificis, un d’ells convertit a hores d’ara en hotel, el del Palau de Rojas, en el carrer de Quart .

Vorem en este barri els nous edificis de l’Escola de Disseny de Valéncia i l’Institut Valencià de Cultura.

Se li atribuïx a J. Puchol, junt en Felipe Lino de Castellví, comte de Carlet, la creació de l’Escola Pia i la parròquia, en que podrem apreciar l’iglésia d’estil neoclàssic, i curiosament de planta circular, que pot ser l’única en la Comunitat Valenciana. En ella destaca la gran cúpula de 24,50 centímetros de diàmetro i quaranta d’altària.

I des d’ací al carrer Guillem Sorolla. Tenim que ser un poc cuidadosos, sobretot a la nit, puix en el barri encara sol haver prostitució i males companyies. En esta zona queden pocs carrers per rehabilitar.

D’este barri podem contar històries insòlites que passaren en 1750 sobre els empresaris del vellut, com ara Joaquim M. Fos i son pare, comerciants de seda,  que gojaven d’una bona posició socioeconòmica, pero Joaquim volia ser més, i simulà la seua pròpia mort, per a anar-se’n i tindre noves idees sobre teixits, com és el cas de la tècnica del moaré. Des de llavors, tota Europa envejarà les sedes de Valéncia i el prensat que es feya en esta ciutat per a conseguir el moaré. En este barri naixqué l’idea de l’allumenació dels carrers els dies en que no hi havia lluna, i dels serenos. Precisament fon est intrèpit empresari aportà estes noves idees per al Cap i Casal, que més tart copiarien Barcelona i Madrit.

En la plaça del Pilar en Falles podrem anar a vore una de les falles especials. Ocupa casi tota la plaça. Ací podrem entrar en la parròquia del Pilar, que també té entrada pel carrer Guillem de Castro. Es digna de vore per dins, puix té antics taulellets pintats a mà.

En el carrer de l’antic hospital podrem entrar al Colege de l’Art Major de la Seda, construït a mitan del sigle XI per a ubicar el gremi de seders, hui convertit en museu, a on podrem vore en funcionament un antic teler, com ara les bobines de fil de seda i com encaixen en les llançadores del teler i quin entramat tenia per a fer dibuixos en el teixit que es volia fer.

Podrem comprar algun mocador de seda o atres presents fets en seda.

En l’antic hospital dels pobres inocents, hui convertit en biblioteca, continua tenint la mateixa estructura arquitectònica. En els jardins la capella de la Mare de Deu dels Desamparats i també, ya a la vora de Guillem de Castro, l’ermita de Santa Llúcia.

Per a acabar el recorregut per este barri, trobarem dos convents, el de l’Encarnació i el de les Esclaves de Maria, abdós en el carrer Balmes, que no tenen massa importància, puix no són antics.

Us racional dels antibiòtics

Us racional dels antibiòtics

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

Estem en febrer i els nomenats comunament constipats (les infeccions víriques) estan en el seu punt més àlgit. La grip i uns atres virus conviuen en nosatros especialment en esta época de l’any. El malestar general i la febra són els principals síntomes d’estes infeccions i el tractament correcte és el dirigit a paliar els síntomes, ya que la curació de la viriasis la realisa el nostre propi organisme. “M’he tingut que prendre antibiòtic perque el constipat no es curava”és una frase que sentim constantment i que, al mateix temps, és una asseveració errònea.

Els antibiòtics no són uns fàrmacs dirigits a tractar les infeccions víriques. En moltes ocasions, la duració dels síntomes dura més de lo que voldríem i és en este moment quan molta gent consumix, per pròpia iniciativa, antibiòtic pensant-se que aixina es curarà: res més llunt de la realitat. Els antibiòtics a soles són útils si el procés infecciós és d’orige bacterià. Pot ser que una viriasis es complique i evolucione en una infecció bacteriana, pero no és lo més freqüent. En els casos a on el procés víric es mantinga més de 7-10 dies és recomanable solicitar cita en el mege per a obtindre una nova valoració. És ací, en este moment, quan el mege decidirà solicitar determinades proves i pautar antibiòtics per una possible sospita d’infecció bacteriana.

¿I per qué és tan important no prendre antibiòtic quan no és necessari?

Perque es creen les nomenades resistències bacterianes.

La resistència bacteriana és un procés pel qual les distintes bactèries es fan resistents a qualsevol tipo d’antibiòtic, raó per la qual estos fàrmacs acaben sent ineficaços en el moment que es necessiten. Açò és un problema molt greu i la OMS (Organisació Mundial de la Salut) ho considera com una de les principals amenaces per a la salut pública a la que s’enfronta l’humanitat.

Per tant, mostrem ací 5 senzilles recomanacions per a fer un us racional dels antibiòtics:

  • Els antibiòtic són fàrmacs que deuen ser prescrits sempre per un mege. No es deu automedicar ningú mai.
  • Es deu respectar la pauta recomanada pel facultatiu, i no acurtar o prolongar el tractament, segons el pacient considere.
  • No es deu utilisar un tractament antibiòtic que ha segut pautat per a un atre pacient. Cada patologia bacteriana requerix un tractament bacterià específic.
  • No s’ha d’acodir a la farmàcia per a solicitar estos fàrmacs de forma autònoma.
  • Els antibiòtics no són útils per a tractar infeccions víriques.

Seguir estes recomanacions és fonamental, ya que, si tractem de forma correcta les infeccions bacterianes, no es crearan resistències que puguen fer que els antibiòtics ya no siguen útils. Actuar com toca està en les nostres mans.

De permís en Nova York

De permís en Nova Yorc

Per Antonio Moreno Martínez

Ara, per primera volta en estos últims mesos, anem a creuar l’Atlàntic i a desembarcar en el port de la ciutat de Nova York, com si fórem un grapat de mariners que acaben daplegar allí de permís. Un dia en Nova York (1949) fon la primera película que dirigiren junts Stanley Donen i Gene Kelly, i una de les primeres de lhistòria del cine en eixir al carrer en les càmares al coll. La capital del món nos espera. ¡Tenim un dia sancer!

Si fa unes semanes passejàrem tranquilament pels carrers de París baix la pluja, hui proponem fer una visita a Nova York, aprofitant la llum d’un dia solejat. Farem una visita plena de moviment i de música, en la mirada sempre atenta de Gene Kelly i Stanley Donen. Encara que ya hem vist la capital del món en multitut de películes, anuncis i series de televisió, Un dia en Nova York ostenta la primícia de ser un dels primers musicals (pot ser el primer d’ells) en eixir al carrer i filmar els números de ball en escenaris naturals. Setantacinc anys més tart de la seua estrena, esta película de la MGM s’ha consolidat com un dels millors musicals de tots els temps, un musical que rebé en el seu moment l’Oscar a la banda sonora de Leonard Bernstein i de Roger Edens.

Un dia en Nova York fon la primera película dirigida per la parella Gene Kelly i Stanley Donen, i obtingué un rotunt èxit en tot lo món, un món que eixia d’una guerra terrible. Més avant, vindrien dos musicals més: la genial Cantant baix la pluja (1952), en Debbie Reynolds i Donald O’connor (provablement, el millor musical de l’història); i la simpàtica (encara que menor) Sempre fa bon orage (1955), en la magnètica presència de Cyd Charisse.

Sense oblidar Alçant l’àncora (1945),estrenadauns pocs anys abans, Un dia en Nova York inicia l’época dorada del musical americà; una década en la que els musicals volen deixar arrere la lluita convocant al públic en películes alegres, coloristes i vitals, a on el geni de Kelly i la MGM van a lluir en una energia desbordada front a l’elegància més clàssica de Fred Astaire, Ginger Rogers i la RKO de l’auster blanc i negre.

Entre molts atres, tres jóvens mariners: Gabey (Gene Kelly), Chip (Frank Sinatra) i Ozzie (Jules Munshin) apleguen en un permís i molta ilusió al port de Nova York. Per aprofitar el poc de temps que tenen —només un dia—, baixen del barco a tota virolla. Un estibador que acodix al seu lloc de treball per a iniciar la seua tanda, en vore’ls, els diu: «Ei, chicons, ¿per qué tanta pressa?». «Només disponem de vintiquatre hores, i no coneixem Nova York», responen ells. «¿I qué voleu vore en un dia? ¿Qué penseu que podeu fer?», torna a preguntar l’home. Sense mirar-lo i en un uauuuu ben fondo que els ix de la gola i un somriure joyós com a resposta, els jóvens mariners es dirigixen corrent cap a la ciutat que espera, als seus peus…

En vintiquatre hores, els chics, visitaran —des de la primera escena de la película, a modo d’introducció—, els icons més coneguts de la ciutat que mai dorm —encara que yo no m’atreviria a dir tant—. En eixe temps, tindran un bon grapat d’aventures i s’enamoraran d’unes chiques que van trobant-se pel camí: una antropóloga (Ann Miller); una aspirant a actriu (Vera-Ellen); i una peculiar taxista (Betty Garret), que els portarà d’una banda a l’atra de la ciutat en l’intenció de trobar a la chica de Gabey, Ivy, l’aspirant a actriu que ha segut elegida Senyoreta Metro del mes i que ell ha vist en un cartell penjat en les parets d’una estació del suburbà, durant la visita.

En les notes de la cançó «New York, New york» en les veus dels tres amics, vestits de blanc, els vorem creuar el pont de Brooklyng —que havem vist tantes voltes en la gran pantalla—, els vorem passejar per Wall Street i pels carrers i botigues de Chinatown; visitar l’estàtua de la Llibertat i acostar-se al Skyline de Manhattan en el ferri de Staten Island. Els vorem viajar en el metro, córrer com a folls pels jardins de Washington Square, cavalcar per Central Park i pujar al Rockefeller Centre per a contemplar, prop del cel, l’Empire State Bulding i l’edifici Chrysler, un poquet més a la dreta.

En els anys, moltes d’estes imàgens de Nova York, que descobrírem en Un dia en Nova York han quedat unides, de forma indeleble i per a sempre, a grans películes; mentres que atres moments decine, per sí mateixa, han fet de la ciutat un reconegut icon d’un estil de vida, en tot lo món i en la memòria d’una gent a la que li agrada volar a l’atre costat de la gran pantalla. Al passejar i vore el pont de Queensboro —que va des de l’illa de Manhattan fins al barri de Queens—, és impossible no rememorar el Manhattan (1979) de Woody Allen; o no pensar en Això diuen que era en Amèrica (1984) —possiblement la millor película de Sergio Leone—, al contemplar el pont de Manhattan —entre els edificis de l’atra vora del riu—, voltats per l’evocadora música de Ennio Morricone… O be, caminar per la Quinta Avenguda, en rompre el dia, i detindre-nos un instant per a mirar l’escaparat de Tiffany’s i vore, inexorable, a Audrey Hepburn de Desdejuni en diamants (1961), de negre, menjant-se un croissant, en ulleres de sol, una película que transformà Nova York en una ciutat estranya i sofisticada per a l’eternitat…

I és que Nova York, com totes eixes grans ciutats del món és, són, molt més que allò que contemplem en la pantalla, quan s’apaga la llum de la sala i sona la música.

En un dia a soles, no tindrem prou de temps per a visitar Nova York —encara que en diverses guies nos proponen un itinerari tancat en lo més significatiu—. ¡Ya els ho dia l’estibador als jóvens mariners al principi de la película! Pero penseu que si els protagonistes d’Un dia en Nova York gojaren de la ciutat i trobaren l’amor abans de tornar de nou al barco, tot és possible…

En qualsevol cas, no patiu, tornarem en una atra ocasió per a recórrer els seus carrers, ¡tenim molt de cine per davant!

Bolletí Cursos Lo Rat Penat – Núm. 7 (giner 2025)

¡Hola novament a tot lo món!

Pareix ahir quan estàvem brindant pel nou any i ya nos hem tragat el primer mes.

Aixina que novament tens en les teues mans el nostre bolletí; el corresponent al mes de giner.

Hem mamprés novament les classes i activitats culturals en Lo Rat, programades per ad este mes, i entre elles està el nostre bolletí en notícies i temes variats que nos escriu el nostre grup de treball i que vos alvancem de la següent forma:

  • Antonio Moreno, en la temàtica, Ciutats de cine, nos transporta a la ciutat de “la llum”. No nos parla de la “Torre Eiffel”, la catedral de “Notre Dame”, o “L’arc de Triumf” com a monuments sino que nos la presenta baix les gotes de pluja i a través de la lent de la càmara cinematogràfica en les películes que tenen com a escenari principal la ciutat de París. L’artícul el titula: “París baix la pluja”.
  • Amparo Soriano, en la temàtica, Passejant Valéncia, aprofita per a contar-nos una festa del mes de giner, molt tradicional en la capital i els pobles com és la benedicció dels animals. Se tracta de la festivitat de Sant Antoni del porquet; eixe dia és costum que en casi totes les parròquies, en acabar la missa, el retor ixca a la porta de l’iglésia i beneïxca a tots els animalets que li presenten. Pero tot açò nos ho conta en més profunditat en l’artícul que ella ha titulat: “El barri de Sant Antoni i la seua festa”.
  • Llibertat Vilaplana, en la temàtica: Resenya de les últimes publicacions en valencià, nos presenta una de les obres de Miquelo Garcia que per la seua trayectòria lliterària fon nomenat Escritor de l’Any 2024, premi que otorga la AELLVA. El títul de l’artícul és: La llibreria valenciana: “Saïda”, de Miquelo García i Maldonado”.
  • Edu Vanacloig, en la temàtica: Art Corporal, Edu nos dona uns quants consells per a quan no nos agrade com queda un tatuage. Cóm poder cobrir un tatuage i els requisits que ell exigix al seus clients per a fer un bon “cover”. El títul de l’artícul és: “Fuges del fanc i caus en el tarquim”.
  • En la temàtica de Medicina i Salut:
    • Mª. Àngeles Viñas nos recorda la figura tan important que fon en la medicina, D. Santiago Ramon y Cajal. Catedràtic de la Facultat de Medicina de Valénciades de 1883 fins a 1887, com a professor d’Anatomia Descriptiva, una vida dedicada a l’investigació que el dugué a conseguir el premi Nobel de Medicina, en 1906. El títul de l’artícul és: “Santiago Ramón y Cajal: Un Nobel en la Facultat de Medicina de Valéncia”.
    • El Mege del Fege vol conscienciar-nos de l’importància que té el control del colesterol, i que la principal causa de mort en la Comunitat Valenciana són les malalties cardiovasculars. Nos aconsella quins productes alimentaris hem de potenciar en el seu consum i quins hem d’evitar. Tots estos consells els reflexa en el seu artícul que titula: “¿Qué he de menjar per a que me baixe el colesterol?”.
  • En la temàtica dels deports:
    • Chemi Martínez nos conta que de tots és sabut que Valéncia des de sempre és una ciutat que viu de cara al mar i per lo tant potència els deports vinculats ad ell. Destaca la gran evolució de la Vela Llatina, que confirma la proliferació de les escoles de Vela, sobretot les infantils que contribuïxen a la formació de jóvens navegants. El títul del seu artícul és: “Valéncia al mar, en el deport”.
    • Lucas Grao nos dona a conéixer el deport del ciclocròs, una modalitat dins del ciclisme que naixqué a les darreries del sigle XVIII. Un deport en el que els ciclistes han de passar per pavimentacions precàries i inclús en alguns moments han de posar els peus en terra i espentar la bicicleta. Pero tot açò, Lucas nos ho explica molt be en el seu artícul que titula: “Felip VII de la Vila Joyosa”.
  • En la temàtica de “Events i activitats”:
    • Mª José Julio, com sempre, nos posarà al corrent de tots els events i activitats que durant el mes de giner s’han realisat en Lo Rat Penat.

Els desigem que gogen de la llectura de les fulles que tenen en les seues mans. Fins al pròxim mes, en una nova edició del nostre bolletí.

Continguts d’esta edició

També pots consultar la versió del bolletí enviada per correu electrónic.

Felip VII de La Vila Joyosa

Felip VII de La Vila Joyosa

Per Lucas Grao i Silvestre

El passat 19 de giner, Benidorm, referent del turisme valencià, acollí l’última prova de la Copa del Món de Ciclocrós UCI, el més prestigiós torneig de quants componen el calendari internacional d’esta modalitat del ciclisme de competició. A l’event acodiren les estreles d’este deport, en un espectàcul que congregà a més de 15.000 espectadors en el recorregut de la prova i que tingué com a vencedora en la categoria femenina a la neerlandesa Fem Van Empel i al belga Thibau Nys com a guanyador de la masculina, i en la que el valencià Felipe Orts Lloret conseguí una meritòria sexta posició en una carrera que no li fon massa favorable.

En esta tercera edició, Benidorm consolida la seua aposta pel ciclocrós, com a reclam per a turistes de l’Europa Central, a on esta modalitat deportiva goja de molta vitalitat i prestigi.

El ciclocrós és, junt en el ciclisme en pista i el de ruta o carretera, una de les modalitats del ciclisme clàssic. Naix a finals del sigle XVIII, al mateix temps que el ciclisme en ruta, que transcorria per carreteres enfangades, plenes de recolps i pedres soltes, en les que, a sovint, els ciclistes havien de posar el peu en terra. A mida que anaren millorant les carreteres, abdós modalitats anaren configurant-se i, mentres que el ciclisme en ruta solia transitar entre dos poblacions o ciutats distants, el ciclocrós optà per la competició en circuits d’escassos quilómetros i que combinaven trams asfaltats en atres d’arena o fanc, aixina com obstàculs naturals o artificials, i que els corredors han de franquejar a peu, espentant la bicicleta o carregant-se-la al muscle.

Les bicicletes de ciclocrós compartixen fisonomia en les de ruta, encara que tenen determinades particularitats, com rodes més amples o forqueta en més separació, més alt l’eix de pedalier o la fixació als pedals. A diferència del ciclisme en ruta, la temporada de ciclocrós transcorre en els mesos més gèlits de l’any, és per això que, en freqüència, estes carreres se disputen en condicions d’orage advers, en que la pluja, el fanc, la neu o el gèl, solen ser habituals.

En general, els corredors de ciclocrós participen també en competicions de ruta, en els mesos més càlits de l’any, aixina com, tradicionalment, molts ciclistes de ruta s’han servit del ciclocrós com a preparació d’hivern, especialment en països com Bèlgica, Holanda o la República Checa, a on és un deport que goja de prestigioses competicions i seguit per multitut d’aficionats.

En quant al ciclocrós espanyol, encara que arraïlat i en auge en tota Valéncia, no és un deport de masses, i és només la zona nort d’Espanya la que conta en més afició i els ciclistes vascs els grans referents fins a l’arribada de Felipe Orts, puix el de La Vila Joyosa està forjant una trayectòria de récort.

En 2013 conseguí el seu primer títul de Campeó d’Espanya de Ciclocrós en categoria júnior, en 2016 i 2017 revalidà el títul en categoria sub-23, despuix d’haver segut segon en 2015. Ya en la màxima categoria, feu segon en 2018 i, des de llavors, el corredor valencià acumula sèt títuls de Campeó d’Espanya de Ciclocrós de manera consecutiva. L’últim, el conseguit el passat 12 de giner en la localitat gallega de As Pontes, en el que superava a llegendes com José Luis Talamillo o David Seco, i es convertia aixina en el primer espanyol en conquistar sèt títuls.

En carreres internacionals, per a orgull de l’afició valenciana i espanyola, el de La Vila Joyosa continua en imparable progressió, escomençada ya en 2023, quan alcançà la 3ª posició en la Exact Cross de Loenhout, en terres belgues. En octubre de 2024, fichà per l’equip belga Ridley Racing Team, assentant-se en l’exigent circuit belga i unes semanes més tart, conseguia una històrica medalla d’argent en el Campeonat Europeu de Ciclocrós, celebrat en Pontevedra.

Pocs dies més tart, Felipe Orts conseguia lo que pareixia vedat al ciclocrós espanyol; és dir, guanyar la Cyclo Cross Rucphen UCI en Països Baixos, cosa que mai havia conseguit un corredor espanyol de ciclocrós. Per a acabar l’any 2024 en un extraordinari 2º lloc en prova de la Copa del Món de Ciclocrós UCI, en el circuit de Hulst, en terres neerlandeses, confirmant el bon moment de forma i fent-se un lloc entre l’èlit mundial d’este deport.

Als seus 29 anys i un prometedor futur deportiu per davant, Felipe Orts continua rodant per les carreteres alacantines, preparant els objectius per a la pròxima temporada. Des d’estes llínies, volem transmetre el nostre recolzament i admiració, desijant-li tota la sòrt del món.

Valéncia al mar, en el deport

Valéncia al mar, en el deport

Per Chemi Martínez Villalba

Sent Valéncia una ciutat bolcada a la mar, és llògica la proliferació d’escoles de vela en l’àmbit del port de la ciutat. Les diferents escoles de vela infantils del port de Valéncia han experimentat una notable evolució en els últims anys, consolidant-se com a referents en la formació de jóvens navegants. Des de la seua fundació, els diversos centres han creixcut significativament, oferint una àmplia varietat de cursos i activitats per a chiquets i adolescents interessats en el món de la navegació.

El proyecte, que escomençà en un menut grup d’entusiastes, ha conseguit atraure a centenars de jóvens de totes les edats, gràcies al seu enfocament inclusiu i a la calitat de les seues instalacions. Situades en diferents zones del port, les escoles han conseguit dotar als participants de les ferramentes necessàries per a dominar la vela, tant a nivell recreatiu com competitiu. Els jóvens alumnes no solament deprenen els fonaments de la navegació, sino també valors com el treball en equip, la responsabilitat i el respecte per la mar.

Per això, diferents centres educatius de la ciutat han propost algunes activitats deportives, una volta finalisat el curs escolar, corresponents a les escoles de vela en el respal de l’Ajuntament de Valéncia.

Sobre la seua evolució tècnica, les escoles han incorporat nous materials i embarcacions, permetent als chiquets practicar en equips moderns i segurs. Ademés, els centres han establit convenis en clubs nàutics locals per a facilitar la participació dels estudiants en competicions, lo que ha permés que molts d’ells destaquen en regates regionals i nacionals.

L’èxit de l’Escola de Vela Infantil en el port de Valéncia també es reflectix en el creixent interés pels deports aquàtics en la regió. Les institucions no solament es dediquen a la formació de futurs campeons, sino que també fomenten una major consciència ambiental entre els jóvens, sensibilisant-los sobre l’importància de cuidar l’entorn marí.

En resum, les escoles de vela infantil en el port de Valéncia s’han consolidat com un referent educatiu i deportiu, impulsant l’amor per la mar i promovent un futur prometedor per a les noves generacions de navegants.

 

La llibreria valenciana: “Saïdia”, de Miquelo Garcia Maldonado

La llibreria valenciana: "Saïdia", de Miquelo Garcia Maldonado.

Per Llibertat Vilaplana

Títul: Saïdia
Autor/a: Miquelo Garcia Maldonado
Editorial: L’Oronella – Foment de les Lletres Valencianes
Lloc i data d’edició: Valéncia, 2023
Nº de pàgines: 270

Portada del llibre "Saïdia", de Miquelo Garcia Maldonado

En l’introducció de l’obra, Miquel Ramón nos descriu perfectament la forma d’escriure de Miquelo; és dir, àgil, atractiva i, segons les seues paraules: «En una descripció, prou descriptiva i analítica, en la que dibuixa i coloreja en mans de la seua ploma cada una de les escenes, fins al punt en que te sents atrapat i integrat dins de la pròpia novela sense que esta te deixe ya fugir d’ella».

Escritor de l'any 2024

Dir que Miquelo Garcia i Maldonado, en atenció als seus mèrits lliteraris i a la seua proyecció com a autor en el nostre idioma, fon nomenat com a Escritor de l’Any 2024, premi que otorga la AELLVA bienalment a aquell autor o autora destacat per la seua producció lliterària.

Saïdia, ambientada en la ciutat de Valéncia, nos conta l’història de Jaume, un jove ingenier que deixa un bon treball en Madrit per a encarregar-se d’una emblemàtica obra en en el barri de La Saïdia, encarregada per l’Ajuntament de la ciutat valentina, concretament de la renovació d’un del mercats més antics de la ciutat; el ya abandonat Mercat de Sant Pere Nolasc, en el districte de la Saïdia.

Al començar l’eixecució dels treballs, ocorre una troballa inesperada, una caixa que posa al descobert un secret que havia estat amagat durant molts sigles. Un secret que durà al nostre protagoniste a viure una sorprenent experiència vital, en la que mai estarem segurs de lo que és real i lo que no ho és.

«No podia entendre com li resultava tant complicat pensar en una atra cosa que no fora això.
¿Qué podia tindre aquella caixa que estava tan clavada dins d’ell? Tenia la sensació rara com si sempre haguera format part de la seua vida, com el que té un recort material de la seua infància i encara que sap que no té cap valor, se nega a desfer-se d’ell perque li du entranyables recorts de temps vixcuts.»

Miquelo en esta obra, a través d’una gran habilitat lliterària, nos va atrapant des del primer capítul, nos mostra una Valéncia desconeguda, una Valéncia oblidada per la majoria dels llectors, pero que, sense dubte, nos mostra eixa cultura que és la base de lo que els valencians som hui en dia. Les persones es forgen de les experiències vixcudes de generació en generació i, per supost, els valencians no som una excepció.

Amor, intriga, i una miqueta de ficció, formen este conglomerat lliterari que acaba en este magnífic resultat conegut com a Saïdia. Deixe’s atrapar per l’imaginació admirable de Miquelo i fruïxca d’esta casi obligada llectura, que no el deixarà de sorprendre pàgina a pàgina.