Per Antonio Moreno Martínez

Com hem vist a lo llarc d’estos mesos, hi han ciutats i païsages relacionats en una película o un gènero cinematogràfic concret. Be, puix hui viajarem fins a una vall que, en una sola image, nos du a les lluntanes històries d’indis i vaquers, al cine d’un director que va fer del seu ofici i d’un espai americà, una de les mostres més icòniques del sèptim art.

El cine, tal com el coneixem hui en dia, provablement seria diferent sense aquelles películes d’indis i vaquers, del vell Hollywood. Películes que varen dibuixar-nos un nou univers que ha acabat formant part d’uns espectadors que, de menuts, deprengueren a jugar defenent forts en terres de frontera, o, uns atres, a tractar d’acabar en ells. En qualsevol cas, una gran part d’eixa culpa és atribuible a John Ford. Encara que uns atres directors, com Howard Hawks, Raul Walsh, John Sturges i Anthony Mann contribuïren a la Conquista de l’Oest de manera innegable, Ford va a donar-li al gènero una madurea, força i espai, una estètica, que el fa únic. Un sol fotograma de John Wayne raspallant el seu cavall en la mirada trencada, davant de les roges montanyes de Monument Valley, és suficient per a comprendre eixe contradictori món interior dels personages que es mouen per Fort Apache (1948), Sargent Negre (1960), L’home que matà a Liberty Vallance (1962) o El gran combat (1964).

Encara que eixe món parega lluntà, no ho és en absolut. Els protagonistes de les seues històries lluiten per sobreviure en una terra inhòspita, moltes voltes estranya, pero que representa per ad ells un ensomi, una esperança. «Texas no és una terra per a ser habitada per sers humans ni enguany, ni l’any que ve i Deu sap en quants anys més, Pero […] algun dia es convertirà en un agradable lloc per a viure; pot ser que facen falta els nostres ossos com a adop per a que això ocórrega», diu la senyora Jorgensen (Olive Carey), en Centaures del desert (1956). I eixa terra, la terra d’aquelles películes de Ford és la vall dels Monuments: un gran espai obert, desèrtic, roig i ple de pols que, d’alguna manera, sempre es queda fòra.

Centaures del desert és, provablement, l’obra mestra de Ford; una película que torna a l’héroe que coneguérem en La diligència (1939). Un jove Ringo Kid (John Wayne) que ix de la pols per a sumar-se a la diligència, un jove que ha madurat en els anys fins a convertir-se en l’Ethan Edwards de Centaures del desert, un home endurit que ha perdut una guerra i que, desencantat, busca el seu lloc en un món en construcció.

L’història, basada en una novela de Alan Le May, és ben coneguda: acabada la guerra civil, Ethan torna a casa. En l’ambient, sura una callada relació en sa cunyada. Un dia, estant ell absent, els comanches, en Cicatriu (Herny Brandon) al front, ataquen el rancho, maten al seu germà, a sa cunyada, al major dels chics i rapten a les dos chicones. Ethan, en companyia d’un jove mestiç (Jeffrey Hunter), rescatat en perdre a sos pares, inicia una llarga persecució en busca de Debbie (Natalie Wood), la més menuda, i de satisfer la venjança que l’embarga. Titulada Centaures del desert en Espanya, el seu títul original, The searchers, els buscadors, s’ajusta millor a l’obsessiu sentit del film.

Un hàbil tractament del païsage i dels espais, la constant presència de portes que s’òbrin i es tanquen separant als personages, una emotiva música de Max Steiner i una acció que no decau, fan d’este film un recort imborrable que tornem a descobrir cada volta que la veem, i trobem uns detalls que, tal volta, nos passaren desapercebuts en atres ocasions.

Centaures del desert torna al Monument Valley que visitàrem per primera vegada en el cine de Ford en La diligència, una terra inhòspita a on indis i colons s’enfronten en una mateixa lluita. Encara que la vall fon la principal localisació de la película (Texas en la ficció) per exprés desig del director, s’utilisaren uns atres llocs: Aspern (Colorado) per a les escenes d’hivern (prop de les muntanyes Rocoses); MexicanHat (Utah) i MexicanWater (Arizona); i Canadà, a on es rodà, en Alberta, la caça dels bisonts.

Al moure’s per Monument Valley en coche, entrem suaument en l’immortal Oest recreat per Ford. Conduint per la US-163, des de la frontera d’Arizona fins a Bluff (Utah), recorrerem tota la vall sense poder evitar mirar a un costat i a l’atre —pot ser també darrere nostre—, per a anticipar-nos a l’atac d’uns guerrers que, a cavall, vigilen els nostres moviments, esperant el moment més oportú per a acostar-se a nosatres, abans d’arribar a l’icònic John Ford Point. Situat en la llínea que separa —o unix— els estats d’Arizona i Utah, Monument Valley, és, hui en dia, la major reserva dels Estats Units, que s’estén pel territori del poble navaho, una de les First Nations que poblaren les grans planures d’Amèrica del Nort, junt en cherokees, sioux, arapahoes o apaches. Abans d’arribar a Bluff, en el comtat de San Juan, vorem Mexican Hat, Mexican Water; i, una miqueta més avant, en Colorado, el perfil de les Montanyes Rocoses. Dormir en un dels hotels de lavall dels Monuments regentats pels indis —en Goulding Lodges, a pocs metros de l’entrada del parc; o dins d’ell, en l’hotel The View— és una experiència inoblidable, en caure la llum del dia i contemplar la lluentor de les estreles en un cel inacabable.

Hem vist Monument Valley en salvapantalles i en multitut de películes famoses. L’hem vist en Easy Rider (1969) en Peter Fonda i Dennis Hopper pilotant unes Harley-Davidson; en Regrés al futur III (1985), en un coche que pareix una diligència davant dels indis; en Forrest Gump (1994) quan Tom Hanks, corrent per la US-163, es para un instant en arribar al Forrest Gump point quan u dels que venen darrere d’ell li pregunta: “¿Per qué corres, Forrest?”, i ell respon: “No sé, simplement tenia ganes de córrer”… Pero eixa terra roja sempre formarà part dels héroes fordians que busquen el seu lloc perseguint a un caudill que es diu Cicatriu, buscant a una Debbie que tal volta ya no serà la chiqueta que ells recorden, i que, en tot cas, quan tot s’acabe i tornen a casa, quan les portes es tanquen… ells, els héroes, com el nostre Ethan Edwards de Centaures del desert, es quedaran fòra en l’única companyia d’una melodia de Max Steiner i un desconegut i llarc camí per davant.