Per Antonio Moreno Martínez
Entre els carrers de Brooklyn, baix l’intensa Lluna de Cosmo, trobarem la màgica llum d’un Enchís de lluna (1987); un enchís en música de Puccini i aromes de família, en l’eterna busca de l’amor i l’immortalitat. Vine, alça els ulls i observa eixa lluna plena que en este mateix moment, estem mirant… ¡Vine, deixa’t dur!
Totes les grans ciutats amaguen barris en gent d’atres llocs del món que afigen un nou atractiu: el barri chinenc de San Francisco o el grec —Greektown—, de Toronto.
Little Italy, la menuda Itàlia, principal enclavament dels primers emigrants italians en Nova York, ocupa un àrea entre el Soho i Tribeca per una banda; Bowery i Lower East Side, per atra; al sur Chinatown, ha creixcut en els carrers que han deixat buits els italians que s’instalaren en barris perifèrics, en el temps. Més de cent anys més tart, Staten Island és l’àrea en més italians en la ciutat. Pero Brooklyn permaneix, en l’imaginari colectiu —dels aficionats al cine, sobre tot—, com u dels llocs en major sabor italià.
Enchís de lluna (1987) conta l’història de Loretta Castorini (Cher) —viuda italoamericana en poca sòrt en els hòmens—, que s’acaba de prometre en Johnny Cammareri (Danny Aiello) —home touet i infantil—. Quan ell li demana —abans d’anar-se’n a Sicilia—, que convide a la cerimònia al seu germà, Ronny (Nicholas Cage) —en el que no es parla, des de fa cinc anys—, acodix al forn a on ell treballa i, en el primer encontre, sorgix de repent una forta atracció entre els dos… La lluna, d’eixa primera nit que passen junts, farà lo restant. Com diu u dels personages: «la bella lluna atrau a la dòna cap a l’home…»; i ya es sap… Història de llops, de transformació, d’amor i maneres de fer; de família i del desig de viure. Tot en un joc subtil i delicat,
Guanyadora de tres òscars —per a Cher i Olympia Dukakis (com a mare de Loretta), i un atre al guió original—, esta película és, sense dubte, una de les millors de Norman Jewison, premi al millor director en el Festival de Berlín, per esta cinta.
Autor d’obres tan conegudes com: ¡Que venen els russos! (1966), En la calor de la nit (1967) i El violiniste en la teulada (1971), Jewison imprimix a Enchís de lluna una vitalitat i un ritme —en l’inestimable ajuda de grans interpretacions— que fan d’esta una de les comedies més icòniques de finals dels huitanta.
Enchís de lluna, se rodà en Nova York: Brooklyn —l’escenari de l’història—, i el West Side de Manhattan, principalment, mentres els interiors se feren en els Leslie Street Studios, de Toronto.
El centre neuràlgic de l’història és la casa familiar dels Castorini —un edifici de 520 metros quadrats que es posà a la venda l’any anterior, per només 14 millons de dólars—. En el 19 de Cranberry Street —cantó en Willow St.—, la casa està molt prop del East river, que veem, al fondo, quan Loretta, de matí, torna de l’òpera. L’edifici manté l’essència del tranquil barri residencial de Brooklyn Heights, un barri de cases baixes i coloristes, en grans arbres verts. Vos invite a perdre-vos pels seus carrers sense pressa, com u més dels personages de la película, i gojar, des del Brooklyn Heights Promenade, d’una de les vistes més belles del Downtown de Manhattan, ad esta vora del riu.
Al sur, en Carroll Gardens, tindreu el forn Cammareri, a on la parella protagonista es troba per primera volta, abans de quedar baix l’efecte de la Lluna de Cosmo, el pare de Loretta (Vincent Gardenia) —nominat també per esta película—.
El restant de localisacions, nos queden a l’atra banda del riu. Creuarem pel pont de Brooklyn —que no l’oblidareu mai, i que el cine vos recordarà sempre—. En el 177 de Sullivan Street —cap a l’oest, prop de Bleecker St,—, trobareu la funerària a on treballa Loretta. Ara, pegueu un mosset en el Gran Ticino —de la película—, que en realitat és el café Cluny, un chicotet restaurant francoamericà —en el 284 West 12th St., del West Village—. I, de nou, vos done temps lliure, ara, per a passejar, ad esta banda del riu, pels carrers del Soho, South Village i del Greenwich Vilage, que Loretta recorre en la gran pantalla davant dels nostres ulls, carrers que no tenen cap relació en LitleItaly, pero que transmeten l’autèntic sabor del Nova York més tradicional.
I com a gran a final, visitarem —en el 30 Lincoln Plaza— el Metropolitan Opera House, l’atre punt fonamental de la película, degut a l’omnipresent presència de La Bohème, eixa passió que Ronny sent per l’òpera. La millor opció per a vore, en tot el seu esplendor, este teatre és fer-ho en dia de representació. Llavors gojareu de la seua bella frontera, totalment allumenada. Per si algú s’anima —té sòrt, temps i diners—, considereu que, enguany, els dies 11, 13. 15, 17, 18, 21, 24 , 25 i 27 d’abril i l’1 i 2 de maig, La Bohème torna al Met, Ací vos deixe l’enllaç: (http//www.metopera.org/season/2025-26-season/la-boheme/), per això dels tickets, o per si voleu consultar tota la programació.
Enchís de lluna, recuperà la comèdia romàntica quan pareixia absolutament fòra de joc, en els huitanta. Darrere vindran: La princesa promesa (1987), Quan Harry trobà a Sally (1989), Pretty Woman (1990), Quatre bodes i un funeral (1994) i Nothing Hill (1999)…
¿Si acàs… l’efecte de la lluna plena de Cosmo?