Per Edu Vanacloig
En l’edició passada del bolletí, vos parlí sobre les agulles de vareta, i hui tocava parlar de les agulles de cartuig, pero no anem a profundisar en el tema mentres no vos conte la seua història, quàn entraren en escena estos cartuchos i cóm fon l’aparició en el món del tatuage que ho revolucionà tot. Hui vos explique resumidament cóm vixquérem eixe moment.
L’història de MT.DERM i Cheyenne és, essencialment, l’història de cóm una tecnologia de revolucionà una indústria sancera.
MT.DERM és una empresa alemana fundada a finals dels anys noranta en Berlin. Originalment, no tenien res que vore en el tatuage artístic tradicional. El seu enfocament era purament mèdic i estètic (maquillage permanent o PMU).
En un món a on els tatuadors encara montaven agulles a mà, les soldaven i usaven tubos d’acer que devien esterilisar-se en autoclau, MT.DERM desenrollà el sistema de cartuig higiènic.
Buscaven evitar la contaminació creuada en clíniques d’estètica. Crearen una unitat integrada a on l’agulla i el tip eren una sola peça rebujable. Estes màquines eren més chicotetes, en manco força que una de tatuar, dissenyades per a la delicada pell de la cara.
Cap a 2006, MT.DERM decidí expandir la seua tecnologia al mercat del tatuage professional. Per ad això, crearen una marca específica que no espantara als tatuadors en una estètica clínica, aixina naixqué Cheyenne Professional Tattoo Equipment.
Cheyenne és, tècnicament, la divisió de tatuage de MT.DERM. Compartixen la mateixa sèu en Berlin, els mateixos ingeniers i la mateixa capacitat de fabricació.
La gran fita fon la Cheyenne Hawk (llançada cap al 2007). Fon la primera màquina rotativa pensada per a tatuage artístic que utilisava el sistema de cartuchos que MT.DERM ya havia perfeccionat en el sector de l’estètica.
Quan aparegueren les primeres màquines Cheyenne i els seus cartuchos, el sector del tatuage fon molt escèptic.
Les màquines de micropigmentació no tenien la força per a ficar 15 agulles d’ombra en una esquena, aixina que Cheyenne tingué que redissenyar els motors per a que foren Professional Tattoo Equipment.
La membrana de seguritat és la verdadera joya de la corona de MT.DERM. Patentaren una membrana que impedix que la tinta i el fluït corporal retrocedixquen cap al motor (el grip o la màquina). Açò fon lo que convencé als tatuadors de que el sistema era superior en higiene.
A partir de la popularisació de Cheyenne, el restant de l’indústria es donà conte de que el sistema de cartuchos permetia canviar de configuració d’agulles —d’una llínea a una ombra— en un segon, sense tindre que configurar dos o tres màquines distintes.
A hores d’ara, MT.DERM seguix sent l’empresa matriu. Fabriquen tant per a la seua llínea mèdica/estètica (Amiea) com per a la seua llínea de tatuage (Cheyenne).
Durant anys, Cheyenne mantingué demandes llegals contra atres marques que copiaven els seus cartuchos, ya que ells posseïen les patents originals derivades de la tecnologia de micropigmentació de MT.DERM.
La principal competència era una empresa canadenca T-Tech Tattoo Device Inc. Els seus cartuchos eren inconfonibles perque el plàstic era blanc opac —a diferència del negre en punta transparent de Cheyenne—, els primers T-Tech no tenien membrana. Utilisaven una goma elàstica —o un moll en versions posteriors i imitacions chinenques— per a retraure l’agulla.
Com que no hi havia un sagellament hermètic, el fluït de tinta podia pujar per l’orifici cap al grip i el motor per capilaritat o per la mateixa pressió de la màquina. Cheyenne mai usà molls ni gomes en els seus cartuchos comercials. Des de que llançaren els Safety Cartridges en 2007, la seua gran bandera fon la membrana de seguritat patentada. De fet, el nom Safety (seguritat) ve precisament d’eixe invent de MT.DERM.
Només Cheyenne tragué el sistema de cartuchos, aparegueren decenes de marques —principalment chinenques venudes en eBay— que no podien usar la membrana de silicona perque Cheyenne tenia la patent. Per a evitar demandes, estes marques barates usaven un moll metàlic i, per tant, eixos cartuchos eren molt perillosos. Si el plàstic que subjectava la base de l’agulla cedia, el moll fea de catapulta i l’agulla eixia disparada. Ademés, com que era metal contra plàstic, la fricció amollava micropartícules i la vibració era insoportable.
MT.DERM —la matriu de Cheyenne— dissenyà la membrana no solament per a que l’agulla tornara al seu lloc —funció elàstica—, sino per a actuar com un mur biològic.
En micropigmentació, a on les màquines són manco potents, un moll seria massa rígit. La silicona permet un moviment fluït i suau.
A hores d’ara, casi totes les marques usen membrana perque les patents principals han anat caducant o s’han llicenciat, i perque els tatuadors ya no accepten cartuchos que posen en risc la seua màquina —per refluix de tinta— o la salut del client.
El cartuig s’ha convertit en un estàndart i crec que nos hem acostumat a la seua comoditat i si desaparegueren més d’u patiria. Molt poca gent seguix usant les agulles de vareta, de fet, m’atrevixc a dir que únicament els que usen màquines de bobines són els que seguixen mantenint l’agulla de vareta, per al restant, els que usen rotatives o màquines Pen —que són el 90% dels tatuadors— no sabríem estar si no és en agulles de cartuig. De fet les màquines Pen no poden treballar si no és en agulles de cartuig.
Açò ha fet que hagen milers de marques, models i tipos de combinacions d’agulles de cartuchos que nos donaran per a més d’un artícul aixina que si vols saber més del tema no et pergues les següents edicions d’este bolletí.