Per Jorge García Higuera
Que Lluís Lúcia i Lúcia, qui fon triat diputat en les Corts de la II República espanyola per la circumscripció de Valéncia siga, a hores d’ara, una figura pràcticament desconeguda per al gran públic valencià és una cosa que nos hauria de sorprendre a més d’u i no precisament per a be del nostre poble.
La nostra societat valenciana és molt donada a oblidar, més si és possible això a totes aquelles persones que, en un moment de sa vida, es van deixar la pell per la nostra terra i per una Valéncia i Espanya més unides i pacífiques, manco envilides i, sobretot, en llibertat i democràcia, una cosa que no és que haja segut, per desgràcia, la constant en els últims 150 anys de la nostra història entre guerres civils fratricides, per una banda, règims autoritaris per una atra i revolucions que a cap lloc conduïen més que a la destrucció civilisacional de les nostres dos pàtries, la chica (Valéncia) i la gran (Espanya).
Tot açò és de senyalar perque, a hores d’ara, nos trobem una Generalitat Valenciana governada per una dreta sense rumbo, tal com són els casos d’un PP i un Vox que no saben qué fer en l’autonomia regional valenciana ni en quina direcció dur-la cara al bon camí, ademés de que no saben cóm combatre el procés de catalanisació que, des de fa poc més d’un sigle, venim patint els valencians. I es té que senyalar perque, en front, nos trobem a una esquerra que en Valéncia ha abandonat tota valencianitat i defensa de la racionalitat per a tirar-se en braços del més pur servilisme a un pancatalanisme expansioniste que supon la major amenaça a l’identitat valenciana, a l’igual que li pot supondre un uniformisme de tall madrilenyiste o castellaniste que res té que vore en la defensa de la grandea de la nació espanyola i en la rica multiplicitat de les seues regions i regnes històrics, aixina com de les seues províncies, comarques i municipis.
Vinc a dir açò perque en el principal dirigent de la Dreta Regional Valenciana podem trobar un camí de retrobament cara a un valencianisme integrador, compassiu, conservador pero, també, en la deguda preocupació per la qüestió social i protecció dels més vulnerables en les seues condicions de treball, sense menyscapte de la defensa de la propietat privada i de la llibertat de mamprendre, crear riquea i llibertat d’empresa, dins del marc de l’economia social de mercat.
Lluís Lúcia, qui escrigué En estas horas de transición durant els últims estertors de la dictadura de Primo de Rivera, sempre defengué el catolicisme polític i social de tall reformiste, basant-se en les encícliques papals de Lleó XIII (Rerum novarum) o Pio XI (Quadragesimo anno), rebujant clarament en eixa obra lo que ell nomenava la “estatolatria” tan típica dels règims totalitaris fasciste italià i nacionalsocialiste alemà. Aixina ho fea saber clarament en la dita obra, en la qual dia: “No me extrañaría nada que quien se declare partidario de Hitler y Mussolini no lo sea también de Lenin. Lo de Alemania e Italia es la doctrina del estatismo”, o lo que és lo mateix, com be denuncia Lúcia, posar al deu Estat per damunt de forma absoluta de la persona i de Deu Pare, Creador del Cel i de la Terra, deshumanisant de forma absoluta la condició humana i obrint el camí cara a la barbàrie totalitària.
Els valencians no podem confiar en un PP que, en 1997, nos vengué al catalanisme per mig d’un pacte en Jordi Pujol per a crear la AVL i, en el que els dirigents responen únicament a les órdens de Madrit i, en Madrit, estan en mans del nacionalisme català que vol absorbir Valéncia.
I lo mateix podem dir d’un Vox que aspira a una Espanya centralisada, a on no tenen cabuda les idiosincràsies regionals ni la llegítima aspiració de les regions d’Espanya a la seua autonomia per a que rigen sa vida interna ni el constrenyiment del sistema democràtic a uns mateixos nivells que són els que pretén el socialisme sanchiste, pero des d’una perspectiva contrària.
Lluís Lúcia, que provenia del tradicionalisme valencià i del carlisme, sabé perfectament que aquella via no donava més de sí despuix de la derrota dels imperis centrals en la I Guerra Mundial, per això obrí un temps per a la reflexió i, des de la tradició, escomençà la seua renovació per a insertar-la en democràcia i conviure perfectament en unes atres formes de pensar que tingueren la condició, no d’enemics existencials, sino de llegítim adversari polític, que té una aspiració també igual de digna en consideració, a lo manco, com la nostra mateixa.
I és aixina com en 1931 formà la Dreta Regional Valenciana a partir de les recialles de l’antiga Agrupació Regional d’Acció Catòlica, inserta dins del Partit Social Popular, en un intent de creació de lo que seria la primera força democratacristiana existent en Espanya, interrompuda per l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera i, posteriorment, recuperada en 1932 en la creació de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) baix la presidència de José Mª Gil-Robles i la vicepresidència del nostre Lluís Lúcia, com estem comentant en est artícul.
En la seua obra, també podem advertir l’aposta de Lúcia perque el partit aglutinador de les dretes en Espanya no naixca de dalt cara avall, sino que, al contrari, naixca des de baix cara amunt, des de la base en els municipis, passant per les regions i que, a partir dels chicotets partits regionals, provincials i locals, tindre eixa confederació nacional de partits, pero en la llealtat a la sagrada unitat de la nació espanyola, defenent, ademés, l’hispanitat i la reunió de la gran Espanya en les nacions germanes d’Hispanoamèrica.
També és de destacar en eixa obra la denúncia del malthusianisme i de totes aquelles actituts anticristianes que corrompen la família i acaben en la vida dels més inocents. Hui ho podem vore en cóm per als partits grans establits, la qüestió de l’abort ha passat de ser un delit despenalisat en només 3 casos, a ser ya inclús considerat com un dret fonamental i constitucional, lo qual atenta contra la vida i dignitat humana i contra el més bàsic dels drets fonamentals, que és el dret a la vida, des de la concepció fins a l’extinció natural.
Pero, ademés, sapiam reconéixer les paraules de Lúcia en un món com ell advocava, a on regira la pau i la concòrdia, se rebujaren les guerres i s’obrira pas al camí cara a la democràcia i la veritat. Com digué ell mateixa quan, ya empresonat i condenat a mort en abdós faccions de la Guerra Civil espanyola, lo que el feu emmalaltir d’un mal del que ya no es pogué curar: “Entré en la cárcel por no querer odiar y de la cárcel he salido, después de casi seis años, pese a todo, sin haber aprendido a odiar”. Sempre pervixquen en la nostra memòria Lluís Lúcia i els hòmens de la Dreta Regional Valenciana.
