Per Antonio Moreno Martínez

Com a ents vius, totes les ciutats del món se mimetisen en els visitants que acodixen ad elles en unes expectatives que varien en l’edat, la personalitat del viajant i en aquelles experiències prèvies al moment de l’arribada. En este món globalisat s’ha perdut una miqueta eixa capacitat de sorprendre’s en uns viagers que, abans d’eixir de casa, portem en la maleta una ingent cantitat d’informació de guies i pàgines d’internet, i també d’una ciutat vixcuda, sense moure’s del sofà, gràcies a películes i llibres. De l’equilibri dinàmic entre lo esperat i lo trobat, dependrà l’èxit de l’aventura.

Fa tan sols unes poques semanes, passejàvem pels carrers d’una Venècia romàntica i avivada de turistes i de llum, en companyia d’una secretària americana que aplegava ad ella perseguint el seu ensomi. Pero la Venècia que espera trobar Jane Hudson amaga també una ciutat fosca i ombriua, que oculta, entre bruts i estrets carrers, i darrere d’uns alts murs i de fronteres descarcatades, secrets inconfessables. Secrets com els que Juliana Bordereau, la protagonista de Els papers d’Aspern (2018), oculta en el jardí interior de la casa en la que viu en companyia d’una neboda, aïllades del món; o com l’amor trencat despuix d’un divorç i que aflora viu de nou en l’instant del definitiu adeu en Anònim venecià (1979).

Al costat d’una Venècia de comedia romàntica made in Hollywood, ix al nostre encontre, si fem atenció, una ciutat elegant i en un toc decadent i un poc fòra de temps, teatral i operística, tràgica, que Visconti dibuixà, en sensibilitat de primer, en Senso (1955), i, uns anys més tart, en Mort en Venècia (1971). 

En Senso, l’adúltera relació d’una madura dama italiana, Livia (Alida Valli), i un jove tinent austríac (Farley Granger), en la Venècia ocupada que s’alça contra l’invasor, s’inicia als nostres ulls en Il trovatore, en el Teatre de La Fenice. Com si la funció no s’haguera acabat, vorem als amants amagant-se del seu inevitable destí en una ciutat portuària. Si Senso, primera película en color del director italià Luchino Visconti, supongué un punt d’inflexió en l’obra del precursor del neorrealisme italià, Mort en Venècia deixarà al descobert la seua intimitat més personal. L’entrada del protagonista pel Gran Canal, a bordo d’un reiteratiu i llent vaporetto, mentres sentim l’adagietto de la Quinta de Mahler, ha passat a l’història del cine i a l’imaginari colectiu d’esta ciutat.

Gustav von Aschenbach (Dirk Bogarde), compositor alemà sumit en una crisis artística i personal, aplega a Venècia en l’esperança de recuperar-se; i tal volta de fugir d’ell mateix. En l’hotel a on s’hostaja, descobrix en Tadzio (Björn Andrésen), un andrògin adolescent polac de vacacions en la seua família (en Silvana Mangano de mare), l’ideal de la bellea i la joventut. Només vore’l se sent atret per ell d’una manera obsessiva i tota la seua activitat girarà a partir d’eixe moment en seguir-lo per les dependències de l’hotel, en la plaja, en els carrers d’una Venècia que amaga una epidèmia que s’estén. 

Si temps arrere acompanyàvem a Katharine Hepburn en la busca del seu ensomi, ara seguirem a Tadzio en la passió d’un Aschenbach que enyora la perfecció de la bellea neta i lluminosa. Mort en Venècia, en un ritme pausat, notòriament contemplatiu, intimista, nos presenta eixa dualitat entre vellea i joventut en una ciutat amenaçada de mort. Venècia, el ritme pausat del film, la música i els personages formen un tot necessari i inseparable per a deixar-se atrapar per esta indiscutible obra mestra del director de Il Gattopardo (1963), Rocco i sos germans (1960) i L’inocent (1976).

En acabar de recórrer els llocs més emblemàtics i coneguts de la vostra Venècia, vos convide a viajar fins a l’illa del Lido, a on transcorre gran part de la película, i contemplar el bellíssim perfil de la ciutat, des de la llacuna. Agarrarem un vaporetto en la plaça de Sant Marc, al costat del Palau Ducal, molt prop del pont dels sospirs i a l’ombra de Il campanile. En unsminuts, continuant per la Granviale de Santa Maria Elisabetta, tot recte, aplegarem al mar. I a la dreta, reconeixerem l’Hotel des Bains, a on s’estagen els protagonistes. 

Si en The tourist (2010) es deixaven voltar per l’incontrolat moviment del Gran Canal vist des de la finestra; i en Follies d’estiu (1955) vixquérem la llum de la llacuna a través del ulls de Jane; ara, en aguaitar a la plaja des de l’Hotel des Bains no podrem evitar buscar a Tadzio entre les casetes i parasols de suaus colors, mirant, curiós, cap amunt per a trobar-se en la mirada esquivosa del vell compositor, en un joc sotil i dolç.

En tota l’illa del Lido, es conserva encara un marcat regust moderniste, potser antic, o nou, si el comparem en el centre de Venècia, que du a la memòria tranquiles vesprades al sol a la vora de la mar; enyorances d’un sigle XIX que ací, de sobte, nos pareix molt més prop. Des de l’Hotel des Bains, caminarem fins al Grand Hotel Excelsior, escenari de la Mostra Internacional de Cine, i contemplarem els bells edificis de l’Hotel Ausonia Hungaria, la vila d’Otello, la d’Eva… edificis que nos parlen, en silenci, de l’esplendor d’esta plaja, que atrea a lo més selecte de la societat de principis del XX i en la que Mann, assidu client de l’Hotel des Bains, s’inspirà per a escriure la seua novela; una novela, una película i una ciutat que ara són també nostres.

Per Antonio Moreno Martínez

¿Quí no s’ha enamorat de jove, quan anava a estiuar al poble o a la plaja? En fer-se major, el món s’engrandix, anem més llunt i ensomiem el París d’Una cara en àngel (1957), en la Nova York de Tu i yo (1957) o en la Venècia de Follies d’estiu (1955)… Els realisadors de películes ho saben i nos mostren llocs cada vegada més paradisíacs. Hui, encara que estigam en primavera, viajarem fins a Venècia, sempre en perill de desaparició baix les aigües de l’Adriàtic.

En Follies d’estiu (1955), una madura secretària americana, Jane Hudson, acodix a Venècia per a passar uns dies de vacacions. El tren s’acosta sobre les aigües, recte. Només hem vist la ciutat a través dels ulls de Jane. Un home que viaja en ella, en vore-la tan excitada i sense deixar de filmar, li pregunta:

—¿És la seua primera visita a Venècia?

—Sí, ¿i vosté?

—No, yo ya he estat ací moltes vegades. Espere que li agrade.

—¿Agradar-me? Tindrà que agradar-me, vinc de molt llunt i duc molts anys aforrant per a fer este viage… ¿Crec que podria no agradar-me?

—Estic segur que sí. Pero no a tot lo món li agrada de la mateixa manera. Hi ha persones que la troben tranquila, i a atres els pareix massa sorollosa… Pero la majoria la troben molt bonica.

—Puix yo seré de la majoria.

A hores d’ara, no tenim cap dubte de que Venècia és una verdadera ciutat de cine, en acabant d’haver-la vista tantes vegades en una pantalla. Tots (o casi tots), estaríem d’acort en dir que Venècia és una ciutat d’ensomi i que la seua bellea ix al nostre encontre com si fora, sempre, la primera volta que la veem.

En qualsevol cas, la nostra predisposició i actitut, com en tot, és imprescindible per a deixar-nos voltar per ella; i gojar-la. A pesar del turisme massiu, a les térboles aigües dels canals, als rodejos al passejar que obliguen els incontables ponts… o precisament per tot açò a la vegada, la ciutat de Marco Polo, de El Mercader de Venècia(2004) i de Casanova (2005) és una experiència única que la gran pantalla nos ha mostrat d’una manera espectacular. ¿Quí pot oblidar l’instant en que s’obri la finestra de l’habitació de l’hotel en The Tourist (2010) i contemplem l’incessant desori del Gran Canal?: un pla d’èxit assegurat i una invitació, irrevocable, a viajar fins allà.

Venècia aprofita per a rodar una persecució en Moonraker (1979) o en Casino Royale (2006); per a perpetrar el robament perfecte en The italian job (2003); o per a adinsar-se en l’ambient decadent i térbol d’una nebulosa relació en El plaer dels estranys (1990).

L’indiscutible fotogènia de Venècia i la seua peculiar personalitat (un poc fòra de lloc i, possiblement, de temps), li conferix eixe toc romàntic que han apreciat (i utilisat) directors com: Woody Allen en Tots diuen “I Love You” (1996), Luchino Visconti en Mort en Venècia (1971) o David Lean en Follies d’estiu (1955).

Follies d’estiu conta l’història d’una madura secretaria americana (Katherine Herpburn) que arriba a la Venècia ensomiada en l’esperança de trobar un sentit a la seua monòtona vida, i, per qué no, l’amor que no ha vixcut. Pero en els seus carrers, tot li recorda insistentment la seua soletat: els matrimonis de la pensió a on s’estaja, els enamorats que passegen per tots els racons… Un dia, en una cafeteria al costat de Sant Marc, un atractiu antiquari (Rossano Brazzi) l’observa en insistència des d’una atra taula i no pot evitar enamorar-se d’ell, en una ciutat comaquella.

La película recorre als habituals tòpics d’este tipo de cine (rústics americans viajant per la vella Itàlia, generoses vistes que esguiten tot el metrage, l’enveja de l’amor que viuen elsatres…). Pero, en les mans d’un David Lean, que poc més tart rodarà El pont sobre el riu Kwai (1957), Lawrence d’Aràbia (1962) i Doctor Zhivago (1965); junt en el magnetisme dels dos protagonistes, la película (primera del director en que ix als carrers) se transforma en una agredolça i bella història d’amor i també, (¿per qué no?), d’un viage iniciàtic (d’edat madura), que recorda Breu encontre (1945), ara a tot color i en exteriors naturals.

Lean nos conduïx suaument a on ya sabíem que arribaríem des de les primeres escenes. Pero no importa. És eixe camí lo important. I llavors, fruïm de cada image, de cada gest, de cada mirada… En aplegar a Venècia, Jane està en un llaberint que el director nos mostra al principi quan veem a Katherine Herpburn, entropeçant en la gent, acaçant el sò d’unes campanes, entre estrets i entrecreuats carrers, fins que veu el campanile en la plaça de Sant Marc i sap, en eixe instant, que tot canviarà allí, en eixe espai ampli i lluminós, a on trobarà a Renato de Rossi, mirant-la de fit a fit.

Com tota bona comèdia dels cinquanta, la película conté enredros, desijos ocults, emoció i desenganys, molt de color i música agradable… i tocs d’humor… com la famosa caiguda de Herpburn al canal, tractant d’ampliar el pla de la presa que està fent de la frontera de la botiga de l’antiquari. Serà, precisament, quan s’oblide la càmara en la pensió i veja la ciutat per ella mateixa, quan viurà Venècia en plenitut i trobarà lo que havia vingut a buscar: arriscar-se a ser feliç. Com ella, en aplegar a Venècia tindrem que fer el “nostre viage”, també en els ulls ben oberts: deixant-nos sorprendre en cada racó, en cada finestra; al solcar el Gran Canal, al passar per baix del pont del Rialto mirant-lo de llunt, al caminar al costat de chicotets canals, admirant Sant Marc sense pressa; al fer-se un vi i una miqueta d’abadejo en un dels bacari venecians o al menjar-se una pizza de ruca i burrata en companyia del sò de l’aigua queta… i també, ¿cóm no?, al creuar en góndola cap al mercat de Rialto. Al anar de botigues i de gelats, i al fruir dels càlits tons de les fronteres dels palaus… sense por de perdre-nos de sobte.

Animeu-vos, Venècia nos brinda l’oportunitat de fer-se nostra si nosatres nos fem una miqueta d’ella… I els valencians ho tenim fàcil: posseïm molt d’aquella ciutat de l’Adriàtic en el nostre passat. Només tenim que allargar la mà, deixar-nos anar, i agarrar-la. ¿Ho provem?