Per Edu Vanacloig

Hui toca parlar del grip.

El grip és eixa peça que servix de mànec per a agarrar la màquina pero al mateix temps servix per a que passe per dins l’agulla i utilisar-la com si fora un bolígraf.

Devem entendre que igual que les màquines han anat canviant en el pas dels anys el grip també ha tengut la seua evolució. A lo primer l’estàndart era un grip d’acer inoxidable en un diàmetro prou fi, normalment els vint milímetros era la mida més usada, ya que la creència era que contra més fi més fàcil d’agarrar i menor pes per a treballar.

Encara que raó llògica no li’n faltava, l’experiència nos ha demostrat que no ho era tant perque com que és tan fi acaba provocant mal de mà i de tendons, ya qye obliga, per la construcció mateixa, a tindre la mà tancada i fent prou força per a compensar el pes de les màquines tradicionals de bobines que pesen molt.

A poc a poc se donaren conte de que si aumentes el diàmetro i el pes, compenses el centre de gravetat a la mà, i aixina necessites fer manco força per al contrapés, i per lo tant se cansa manco la mà.

Com que cada persona som d’una manera i no a tots nos servix el mateix tipo de grip en pes, forma i tamany, els fabricants escomençaren a crear multitut de varietats.

Existixen tants tipos de grips com estreles hi ha en lo cel. Hi han grips fins, grossos, texturisats, en ralles, acabats en punta o redonencs, i un llarc etcétera que no acabaríem mai. També el material de construcció varia; alumini, plàstic, acer, silicona, i un atre llarc etcétera del que profundisarem més en est artícul.

Per a escomençar a diferenciar-los entendrem que hi han grips per al sistema tradicional d’agulla i grips per al cartuig d’agulla, que és el més utilisat hui en dia.

El grip per a l’agulla tradicional, independentment de la forma i material del que estiga fabricat l’agarrador, sempre ha de tindre un tubo en la part de dalt en una mida estàndart, que normalment de 8 mm, per a que encaixe en la varietat de tancadors de les màquines.

Despuix el tip tindrà una forma determinada depenent de per a quin tipo d’agulla siga eixe grip, és dir: per a agulles RL, RS, Magnum, etc. Tal com vos estic dient que hi ha multitut de combinacions, podem trobar que tant el tip com el tubo posterior van en una sola peça, que entra per dins del grip apretant-se en un clau de rosca per a que no es solte o el tubo posterior i el tip en dos peces distintes. En acabant, vindrien els materials, si s’usa d’acer inoxidable cal esterilisar-lo, pero també hi han opcions de posar un tip en el tubo posterior tot en una peça rebujable de plàstic que ve en envasos esterilisats, d’esta manera solament tindries que cobrir l’agarrador del grip per a protegir-lo per a que no es contamine i eixe tip, en acabar, se tiraria, puix seria d’un sol us.

També es fabricaren grips sancers, en una peça: tubo posterior i tip, i el grip complet de plàstic rebujable d’un sol us esterilisat. Estos grips que venien esterilisats també es comercialisaren directament en l’agulla dins, els compraves en paquets de X cantitat directament ya en el grip en l’agulla incorporada, d’esta manera obries el paquet, treballaves i el rebujaves en acabant.

L’atre sistema de grips és el que es fabrica per a cartuchos, ací tenim dos versions; els grips en rosca tipo Cheyenne i els grips que tenen el tubo de 8 mm estàndart per a tot tipo de màquines. Al final, el més utilisat és el de tipo Cheyenne, perque crearen adaptadors que anaven a la brida de la màquina en el tubo en una rosca, d’esta manera podies utilisar els grips de les màquines Cheyenne i més tart tota la série de marques que imitaren o crearen els seus propis grips compatibles en les màquines Cheyenne en eixos adaptadors podies usar-los per a tot tipo de màquines.

La diferència d’estos grips en els de les màquines tradicionals, independentment del seu agarrador, és el tipo. Estos no duen tip, sino que tenen un forat en la part baixa de forma cònica per a que encaixe l’agulla, i donant-li mija volta crea una pressió que es manté subjecta.

Per ad este tipo de grips també crearen multitut de formes, tamanys, diàmetros i materials, encara que en estos s’utilisaren materials més llaugers ya que la majoria de màquines que escomençaven a usar este sistema eren més llaugeres i no tenia trellat crear un grip molt pesat d’acer que t’estaria incomodant i no donant-te el benefici que et donarien per al contrapés en les atres màquines. També se fabricaren per als dos tipos de grips, els tradicionals i els de màquines de cartuchos, unes fundes de silicona que engrossaven el tamany, d’esta manera tu podies tindre un grip fi, per eixemple de 20 mm, i posar-li eixa funda de silicona i aumentar-lo a 30 o 35 mm depenent de la gruixa que et siga més cómoda de treballar, pero sense aumentar tant el pes.

Encara que com dic, hi han milers de combinacions de tot tipo, cada volta es tendix a utilisar màquines de tipo Pen en les que canvia completament la funció del grip, ya que no existix com a tal, és la mateixa màquina que té per la seua construcció una forma d’agarrador com el grip pero el seu cos sancer és el mateix chassis.

Encara que d’açò ya parlarem un atre dia.

Per Edu Vanacloig

Si fins ara vos ha paregut tot açò de les màquines un embroll, hui vos parlaré d’un atre embroll, pero està volta en el sentit més lliteral, parlem de l’embroll de cables que formen les bobines encarregades de generar la corrent per al funcionament de les màquines de tatuar.

Les bobines són el cor electromagnètic de la màquina. La seua funció principal és crear un camp magnètic que, en activar-se i colapsar repetidament, atrau i llibera el martell, generant el moviment de pujada i baixada de l’agulla.

El núcleu de la bobina sol ser cilíndric i deu estar fet d’un material ferromagnètic, com el ferro o l’acer. El ferro dolç es considera ideal per les seues propietats magnètiques. És crucial que este material siga magnètic; per eixemple, l’acer inoxidable no servix per ad este propòsit, ya que no és magnètic. La calitat del material del núcleu és vital per a evitar problemes com l’histéresis, que és un retart en la desmagnetisació del núcleu que pot fer que el martell se quede pegat i la màquina falle.

Quan sentim parlar dels wraps se referix a les capes d’aram de coure esmaltat que s’enrolla al rededor del núcleu. La configuració d’estes voltes, 8, 10 o 12 wraps és fonamental per al comportament de la màquina.

Per norma general, 8 voltes s’utilisa per a llínees, donant major velocitat, colp més suau i menor potència.

Les de 10 voltes són per a us mixt (llínees i ompliment) donant un equilibri entre velocitat i potència.

I les de 12 voltes per a ompliments, donant major potència i colp més contundent, pero menor velocitat.

Respecte a l’altura, les bobines més baixes oferixen més velocitat pero un colp més suau, mentres que les bobines més altes proporcionen més potència, movent l’agulla de forma més llenta pero contundent.

Aclariré que quant major altura i major número de voltes necessitarem major potència de corrent per a poder moure el martell.

Si tot açò fora poc, apareix un atre component, el condensador.

El condensador és un component menut pero essencial per al correcte funcionament del circuit elèctric, la seua funció principal és suprimir la purna que es genera en el punt de contacte (entre el fleix davanter i el clau de rosca de contacte) quan el camp magnètic de les bobines colapsa i el circuit s’interromp. Sense ell, vories un arc elèctric constant en eixe punt, que danyaria els components en el temps.

El valor en microfaradis definix la capacitat del condensador i la seua selecció es tria en funció del comportament desijat.

Per eixemple, condensadors menuts (10-22 µF) s’usen normalment en màquines de llínees, per ser més ràpides, el seu cicle de càrrega és més curt i un condensador menut és suficient per a suprimir la purna eficaçment.

I condensadors grans (22-47 µF) són comuns en màquines d’ombres i ompliment, ya que les màquines són més llentes, dissenyades per a potència, tenen un cicle de càrrega més llarc. Un condensador més gran no solament suprimix millor la purna en estos casos, sino que també pot ajudar a impulsar la potència, especialment útil per a agrupacions d’agulles grans.

És un error comú pensar que el voltage controla la velocitat. En realitat, el voltage controla la potència o la força del colp de l’agulla. La velocitat està determinada per la configuració mecànica (geometria, fleixos i distància entre punts).

Per hui tenim prou d’informació, ya profundisarem més avant sobre la proporcionalitat entre potència, velocitat i voltage.

Nos veem en el següent capítul.