Per Edu Vanacloig
L’artícul d’este mes és una despedida i un homenage a u dels més grans poetes del rock espanyol, l’icònic líder d’Extremoduro, Roberto Iniesta Ojea. Naixcut en Plasència, Càceres, en 1962, conegut universalment pel seu nom artístic Robe, nos deixà el passat 10 de decembre de 2025 —de segur que ell trauria una rima d’esta data i faria una cançó— en a soles 63 anys, extrema i dura és la pena que em deixes alçada en lo cor baix sèt claus.
Concretares la data de la teua mort en Satan i ya no hi hagué qui et parara, perque quan no hi ha més que res, no hi ha res que perdre.
Ara hi ha una estrela nova en lo cel, ixcà Robe que te soterren en el piu fòra per a que se’l menge un ratolí, i que quan aplegues allà dalt en lo cel te trobes en la teua Amapola i et demane més, més, més, més, més, dona’m més… I si et crida el de baix dis-li que puge ell, que tu no penses baixar, que ací està la teua princesa discutint en la lluna a vore quí de les dos és més P…..A.
No he tornat a ser el mateix des de que te n’anares, i em sent millor… si sé que tinc una estreleta chicoteta pero ferma, pero ferma, pero ferma…
Si te’n vas
Extremoduro
Se li nota en la veu, per dins és de colors.
I li sobra el valor que els falten a les meues nits.
I es juga la vida.
Sempre en causes perdudes.
Ixcà que me la trobe ad ella entre tantes flors.
Ixcà que li diguen Amapola.
Que m’agarre la mà i em diga que sola.
No comprén la vida, no.
I que em demane més, més, més, més, més, dona’m més.
I que em demane.
És capaç de nadar en la mar més profunda.
Igual que un superhéroe, de salvar el món.
A on trenquen les ones, salva una caragola.
Ixcà que em desperte i no busque raons.
Ixcà que escomençara de zero.
I poder dir-li que he passat la vida.
Sense saber que l’espere, no.
I sense que em demane més, més, més, més, més, dona’m més.
Sense que em demane.
Si te’n vas.
Me quede en este carrer sense eixida.
Uh, sense eixida.
Que este bar està cansat ya de despedides.
Uh, de despedides.
Com un extraterrestre es posa en terra.
I m’oferix regals que du d’uns atres cels.
Li regale una pedra.
Recort de la Terra.
Me pregunta per qué l’home inventà la guerra.
I, en silenci, pregunta encara de coses més séries.
Yo em pose palote.
A soles en que em toque.
¿A ón anem tan a pressa?
Me pregunta el seu somriure.
Si tu vols, tinc el pla.
Caminar.
ixca que ixca el Sol.
Per a on ixca el Sol.
Que no em dona.
I aplegar fins al teu cor.
Llevat que ixca el Sol
Per a on ixca el Sol
Si te’n vas.
Me quede en este carrer sense eixida.
Uh, sense eixida.
Que este bar està cansat ya de despedides.
Uh, de despedides.
Si he tardat i no he vengut.
És que ha hagut un impediment.
Me dugueren detengut.
Per a fer una declaració.
He robat, he mentit.
I he mort també el temps.
I he buscat en lo prohibit.
Per tindre bons aliments.
I és que la realitat.
Que necessite.
Se n’ha anat darrere.
D’eixe culet.
Que davant de mi es parà per fi.
Un dia en una nit obscura.
I esperant per vore si ixquera la Lluna.
Deixa’t voler, dis-m’ho una atra volta.
Un dia en una nit fosca.
I esperant per vore si ixquera la Lluna.
Ai, Lluna, ai, Lluna, ai, Lluna.
Si te’n vas.
Me quede en este carrer sense eixida.
Uh, sense eixida.
Que este bar està cansat ya de despedides.
Uh, de despedides.
Queda’t molt prop de mi.
Aixina, els dos, dolça matinada.
Mira’m, i torna a somriure.
Que si no, yo no comprenc res.
Si te’n vas. Me quede en este carrer sense eixida.
Uh, sense eixida.
Que este bar està cansat ya de despedides.
Uh, de despedides.
Si te’n vas.
Me quede en este carrer sense eixida.
Uh, sense eixida.
Que este bar està cansat ya de despedides.
Uh, de despedides.
