Buscant en la vall dels monuments

Buscant en la vall dels monuments

Per Antonio Moreno Martínez

Com hem vist a lo llarc d’estos mesos, hi han ciutats i païsages relacionats en una película o un gènero cinematogràfic concret. Be, puix hui viajarem fins a una vall que, en una sola image, nos du a les lluntanes històries d’indis i vaquers, al cine d’un director que va fer del seu ofici i d’un espai americà, una de les mostres més icòniques del sèptim art.

El cine, tal com el coneixem hui en dia, provablement seria diferent sense aquelles películes d’indis i vaquers, del vell Hollywood. Películes que varen dibuixar-nos un nou univers que ha acabat formant part d’uns espectadors que, de menuts, deprengueren a jugar defenent forts en terres de frontera, o, uns atres, a tractar d’acabar en ells. En qualsevol cas, una gran part d’eixa culpa és atribuible a John Ford. Encara que uns atres directors, com Howard Hawks, Raul Walsh, John Sturges i Anthony Mann contribuïren a la Conquista de l’Oest de manera innegable, Ford va a donar-li al gènero una madurea, força i espai, una estètica, que el fa únic. Un sol fotograma de John Wayne raspallant el seu cavall en la mirada trencada, davant de les roges montanyes de Monument Valley, és suficient per a comprendre eixe contradictori món interior dels personages que es mouen per Fort Apache (1948), Sargent Negre (1960), L’home que matà a Liberty Vallance (1962) o El gran combat (1964).

Encara que eixe món parega lluntà, no ho és en absolut. Els protagonistes de les seues històries lluiten per sobreviure en una terra inhòspita, moltes voltes estranya, pero que representa per ad ells un ensomi, una esperança. «Texas no és una terra per a ser habitada per sers humans ni enguany, ni l’any que ve i Deu sap en quants anys més, Pero […] algun dia es convertirà en un agradable lloc per a viure; pot ser que facen falta els nostres ossos com a adop per a que això ocórrega», diu la senyora Jorgensen (Olive Carey), en Centaures del desert (1956). I eixa terra, la terra d’aquelles películes de Ford és la vall dels Monuments: un gran espai obert, desèrtic, roig i ple de pols que, d’alguna manera, sempre es queda fòra.

Centaures del desert és, provablement, l’obra mestra de Ford; una película que torna a l’héroe que coneguérem en La diligència (1939). Un jove Ringo Kid (John Wayne) que ix de la pols per a sumar-se a la diligència, un jove que ha madurat en els anys fins a convertir-se en l’Ethan Edwards de Centaures del desert, un home endurit que ha perdut una guerra i que, desencantat, busca el seu lloc en un món en construcció.

L’història, basada en una novela de Alan Le May, és ben coneguda: acabada la guerra civil, Ethan torna a casa. En l’ambient, sura una callada relació en sa cunyada. Un dia, estant ell absent, els comanches, en Cicatriu (Herny Brandon) al front, ataquen el rancho, maten al seu germà, a sa cunyada, al major dels chics i rapten a les dos chicones. Ethan, en companyia d’un jove mestiç (Jeffrey Hunter), rescatat en perdre a sos pares, inicia una llarga persecució en busca de Debbie (Natalie Wood), la més menuda, i de satisfer la venjança que l’embarga. Titulada Centaures del desert en Espanya, el seu títul original, The searchers, els buscadors, s’ajusta millor a l’obsessiu sentit del film.

Un hàbil tractament del païsage i dels espais, la constant presència de portes que s’òbrin i es tanquen separant als personages, una emotiva música de Max Steiner i una acció que no decau, fan d’este film un recort imborrable que tornem a descobrir cada volta que la veem, i trobem uns detalls que, tal volta, nos passaren desapercebuts en atres ocasions.

Centaures del desert torna al Monument Valley que visitàrem per primera vegada en el cine de Ford en La diligència, una terra inhòspita a on indis i colons s’enfronten en una mateixa lluita. Encara que la vall fon la principal localisació de la película (Texas en la ficció) per exprés desig del director, s’utilisaren uns atres llocs: Aspern (Colorado) per a les escenes d’hivern (prop de les muntanyes Rocoses); MexicanHat (Utah) i MexicanWater (Arizona); i Canadà, a on es rodà, en Alberta, la caça dels bisonts.

Al moure’s per Monument Valley en coche, entrem suaument en l’immortal Oest recreat per Ford. Conduint per la US-163, des de la frontera d’Arizona fins a Bluff (Utah), recorrerem tota la vall sense poder evitar mirar a un costat i a l’atre —pot ser també darrere nostre—, per a anticipar-nos a l’atac d’uns guerrers que, a cavall, vigilen els nostres moviments, esperant el moment més oportú per a acostar-se a nosatres, abans d’arribar a l’icònic John Ford Point. Situat en la llínea que separa —o unix— els estats d’Arizona i Utah, Monument Valley, és, hui en dia, la major reserva dels Estats Units, que s’estén pel territori del poble navaho, una de les First Nations que poblaren les grans planures d’Amèrica del Nort, junt en cherokees, sioux, arapahoes o apaches. Abans d’arribar a Bluff, en el comtat de San Juan, vorem Mexican Hat, Mexican Water; i, una miqueta més avant, en Colorado, el perfil de les Montanyes Rocoses. Dormir en un dels hotels de lavall dels Monuments regentats pels indis —en Goulding Lodges, a pocs metros de l’entrada del parc; o dins d’ell, en l’hotel The View— és una experiència inoblidable, en caure la llum del dia i contemplar la lluentor de les estreles en un cel inacabable.

Hem vist Monument Valley en salvapantalles i en multitut de películes famoses. L’hem vist en Easy Rider (1969) en Peter Fonda i Dennis Hopper pilotant unes Harley-Davidson; en Regrés al futur III (1985), en un coche que pareix una diligència davant dels indis; en Forrest Gump (1994) quan Tom Hanks, corrent per la US-163, es para un instant en arribar al Forrest Gump point quan u dels que venen darrere d’ell li pregunta: “¿Per qué corres, Forrest?”, i ell respon: “No sé, simplement tenia ganes de córrer”… Pero eixa terra roja sempre formarà part dels héroes fordians que busquen el seu lloc perseguint a un caudill que es diu Cicatriu, buscant a una Debbie que tal volta ya no serà la chiqueta que ells recorden, i que, en tot cas, quan tot s’acabe i tornen a casa, quan les portes es tanquen… ells, els héroes, com el nostre Ethan Edwards de Centaures del desert, es quedaran fòra en l’única companyia d’una melodia de Max Steiner i un desconegut i llarc camí per davant.

El Grau de Valéncia

El Grau de Valéncia

Per Amparo Soriano Doménech

En Passejant Valéncia, este mes passejarem pel barri del Grau. Ya comentàrem en el mes d’abril que, junt en el barri Cabanyal-Canyamelar, passejàrem per ells i que este formava part de la Semana Santa Marinera. En el barri del Grau, detallaré una de les festes més emblemàtiques, la festa del Crist del Grau, El Negret, que se celebra des de 1411.

Llimitat pels carrers Francesc Cubells, Serradora, Eivissa, final del parc fluvial i el moll de Ponent fins al nou caixer del riu Túria.

El barri del Grau és, provablement, el manco poblat, puix hi han molts edificis plens de consignatàries i oficines, apartaments turístics, una gran esplanada que ocupen els coberts i els contenidors en la part del port nou, i el Club Nàutic.

En ell, ademés de l’edifici de l’aduana, enfront del port, i del Club Nàutic, es troba, al final de l’avinguda del Port,  l’edifici més emblemàtic: la Casa del Rellonge, d’estil neoclàssic, a on podem vore una torre en un rellonge molt senyorial. L’immoble sol acollir exposicions en les seues sales.

També contemplarem la dàrsena i els coberts que antigament albergaven les mercaderies que pujaven o baixaven dels barcos. Hui tot va en contenidors i estan ubicats en l’ampliació del port, prop del Real Club Nàutic.

Destacarem també l’edifici minimaliste Veles i Vents, que se feu per a celebrar la Copa d l’Amèrica, i els nous edificis per a albergar distintes empreses que competien en la Copa. En part d’estos carrers, vérem els coches de fòrmula 1, en la Valéncia Street Circuit. En aquells moments, Valéncia la va vore per la televisió i les rets socials tot el món. Fon el millor moment de visualisació turística de la nostra ciutat, tant la part nova com la part antiga, fins al punt que hui en dia ya és una ciutat molt visitada.

Les Atarassanes del Grau, darrere de la parròquia de Santa Maria del Mar, a on se feen i reparaven els barcos, grans i chicotets, hui conté sales d’exposicions.

Atracats en els nous molls de l’antic port podem contemplar barcos particulars de molts diners.

En quant a les festes del barri, cal destacar la del Crist del Grau. Ix de bon matí per a dur-lo aun lloc pròxim a on estava l’Escala Real, cap a la una, fent sonar les bocines dels barcos que l’acompanyen.

El rebrà el senyor retor de la parròquia de Santa Maria de la Mar. Els clavaris i clavarieses faran la seua ofrena de flors pels difunts en la mar en un acte beneït pel retor.

Esta tradició ve des del 15 d’agost de l’any 1411. Uns peixcadors trobaren una escala de 33 escalons, i damunt d’esta, l’image del Crist clavada a la creu sense estar lligada a res. La dugueren a la parròquia de Santa Maria del Mar, a on a hores d’ara se venera, per mig d’una novena, aixina com una festa gran el dia 1 de maig, consistent en una missa major a les dotze del migdia i, a la una, van al port, prop de les antigues escales reals, a on el barco portà el Crist i, desembarcant-lo el duran en processó a la parròquia de Santa Maria de la Mar. El dia 3 és el dia de la exaltació de la Santa Creu, en que es fa una missa a les sis i mija de la vesprada i, en acabant, es du a terme una processó pel barri. També eixe mateix dia, se celebra la festa de l’Ascensió de la Mare de Deu, fent-la en conjunt en un sol dia.

Igualment, cal nomenar, com a festa, la de la Mare de Deu del Carme, a on els peixcadors i l’autoritat de la Marina de Valéncia celebren el dia de la seua patrona.

En la frontera de la parròquia tenim una antiga font d’aigua potable i també el mural pintat en el Crist.

En este barri tindrem la possibilitat d’almorzar en molts dels bars, en que podrem vore, en alguns, el pes antic, com el que mostre en la foto.

La llibreria valenciana: “Liber Elegantiarum”, de Johannis Stephani (Joan Esteve)

La llibreria valenciana: "Liber Elegantiarum", de Johannis Stephani (Joan Esteve)

Per Lucas Grao i Silvestre

Títul: Liber Elegantiarum
Autor/a: Johannis Stephani (Joan Esteve)
Editorial: Paganinus de Paganinis
Lloc i data d’edició: Venècia, 1489
Nº de pàgines: 395

Coberta del "Liber Elegantiarum", de Johannis Stephani (Joan Esteve)

Nos trobem davant de l’edició facsímil d’un dels monuments lliteraris de la Valéncia del Sigle d’Or i en general, de l’història de la lliteratura llatina i universal, per ser la primera obra lexicogràfica d’una llengua romanç.

En 1472, any en el que el notari valencià, Joan Esteve, escrigué la seua obra, la ciutat i regne de Valéncia vivia la seua màxima época de lluentor, i era referent econòmic i cultural dins dels territoris de la Corona Aragonesa.

Liber Elegantiarum és un llibre pensat per a facilitar l’ensenyança del llatí, conformat en un ampli recull de frases fetes i expressions valencianes ordenades alfabèticament, en la seua equivalència a la llengua llatina.

En la recomanable passejada per les seues pàgines, a banda de conéixer i assaborir el lèxic ya consolidat de la llengua valenciana, podrem fer-nos idea d’alguns dels temes que ocupaven el pensament valencià del sigle XV, puix el seu autor descriu sense rubor situacions escatològiques, “Alça la cama dreta e lança un gran pet”, “La gata nostra ha cagat sobre lo llit”, aixina com atres de contingut sexual, “Ences o conmogut de luxuria”, “Home afeminat”,  “La ha fotuda”, “Qui tenia gran membre”, o inclús referents als famosos bordells de la ciutat, “En lo temps passat era la millor dona de totes”, “Bordells”, traduït al llatí com a prostibulum.

Potser, eixa proximitat a la realitat quotidiana que descriu Liber Elegantiarum, fora el motiu pel que el notari va imprimir la seua obra en la república veneciana, fugint de l’inquisició valenciana, puix havem de recordar que la ciutat valentina ya contava en imprentes des de 1474, any en que s’imprimí Obres e trobes en lahors de la Verge Maria, primer text lliterari imprés en la península Ibèrica.

Si be és cert que el Vocabulaire Latin-François de Louys Garbin veu la llum en Ginebra en 1487, dos anys abans de l’impressió en Venècia del nostre Liber Elegantiarum, l’autor valencià fa constar en el seu colofó l’any 1472 com a data d’escritura, alvançant-se d’esta forma al text francés. Ya en 1490, se publicà en Sevilla l’obra Uniuersale Compendium Vocabulorum d’Alfonso de Palencia, el primer diccionari llatí-romanç (de Castella), dos anys més tart, en 1492, el Lexicon hoc est Dictionarium ex sermone latino in hispaniensem, d’Elio Antonio de Nebrija, voria la llum en Salamanca.

En 1988, baix el patrocini de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, junt en la Diputació de Castelló i l’Ajuntament de la dita ciutat, totes governades pel PSPV, s’encarregà l’impressió del present volum, que conta en un estudi preliminar del reconegut filòlec catalaniste Germà Colón i Domènech, qui, fent gala del conegut autoodi valencià, omet senya tan important i rellevant com la que donem a continuació i que s’arreplega en el colofó de l’obra per a goig i orgull de tots els valencians.

I és que el nostre benvolgut notari, tingué a be estampar en el colofó de la seua obra l’identitat llingüística de la mateixa: Llatina i Valentiana lingua.

Crida l’atenció, o directament resulta indignant, el fet que el senyor Colón i Domènech no faça referència a la dita senya tan destacable, tant o més, com el fet de que este volum, que per cert se pot conseguir per a penes quatre euros en moltes llibreries de Valéncia ciutat, haja segut imprés fòra de les nostres fronteres. Sí, precisament en el lloc a on tots esteu pensant. Fa al cas, puix una de les sentències del nostre notari, diu: “Qui no te vergonya tot lo mon es seu”.           Aprofite estes llínies per a denunciar que les nostres autoritats no hagen tengut la deferència de dedicar a tan ilustre autor un carrer o avenguda, una biblioteca, una càtedra d’estudi o qualsevol espai públic, qüestió esta que resulta inaudita donada la seua importància. Anime, puix, ad esta casa d’amadors de les glòries valencianes a ser els primers en crear un espai en honor a tan celebèrrima figura o be a la seua obra, el Liber Elegantiarum.

Quan tatuar era un treball d’artesania (capítul 3)

Quan tatuar era un treball d'artesanía (capítul 3)

Per Edu Vanacloig

Aclarit l’incís del capítul 2, reprendrem este a on nos quedàrem en el primer.

Si fem una miqueta de memòria, recordareu de que estàvem parlant dels diferents tipos d’elements que componen una màquina de tatuar i la seua influència en el comportament d’estes, depenent del material del que estiguen fabricats.

També comentàvem que influïx moltíssim el tipo de material i la calitat en la que estiguen fabricats el restant de components que es necessiten per a poder tatuar, no solament la màquina sino també els cables de conexió de la màquina, si és en RCA o Clip-Cord, la font d’alimentació, el pedal, etcétera.
Hui nos centrarem a soles en la màquina de tatuar.

Escomençarem pel chassis. Cal dir que el material en el que està fabricat és molt important, ya que alguns materials no són molt bons conductors i necessitem que el chassis transmeta molt be la corrent per a unir el circuit.

El mateix mecanisme de la màquina necessita poder transmetre la corrent des de les bobines fins a la clau de rosca que fa contacte en el fleix, per a que la corrent imante les bobines i faça moure el martell provocant el moviment avall, que és el que farà moure l’agulla.

Per lo tant, un material baix en conductibilitat provocarà inestabilitat en el fluix de corrent i un moviment poc decorregut i inestable.

Un dels millors materials és el ferro al carbono, ad este se’l sol tractar en diferents tipos de métodos com, per eixemple, el pavonat, per a evitar que es rovelle.

Com dic, hi ha moltíssims materials i moltíssims tipos d’acabats, inclús banys d’aleacions o pintats.

Açò determinarà la calitat de la màquina a l’hora de treballar, pero que una màquina no estiga fabricada en un dels materials més conductibles no vol dir que per això siga roïn.

Vos en pose un eixemple: si tenim una màquina en un chassis d’alumini que, encara que és bon conductor, no ho és tant com una de ferro. En canvi, la de ferro pesarà molt més que la d’alumini, que és més llaugera, i açò pot ser beneficiós per a evitar que es canse la mà de l’artiste.

Els fabricants han trobat maneres de suplir els contres d’alguns materials afegint-los una peça que sol nomenar-se enclusa. L’enclusa és una peça de ferro que es coloca baix de les bobines unint-les entre sí en una certa gruixa i d’un material de bona conductibilitat; d’esta manera havem obtés una màquina en un chassis d’alumini que és manco conductor que una de ferro, pero en la peça de l’enclusa conseguim que mantinga una estabilitat en la conductivitat de la corrent.

Tot açò és molt més complex de com yo vos ho estic dient, pero l’objectiu d’estos artículs és que pugau entendre lo que explique sense entrar en profunditat en la matèria en massa tecnicismes.

Per desgràcia, no tot és tan senzill com triar la màquina pel material del que estiga feta o perque, per eixemple, duga una enclusa com vos acabe d’explicar, puix yo he aplegat a vore màquines chinenques d’alumini en una enclusa, pero esta també era d’alumini, per lo tant no conseguim res si està fet del mateix material. Recordem que l’objectiu era posar un material conductor per a suplir eixa carència que té el chassis d’alumini.

Açò és degut a que segurament estes màquines estaran imitant-ne una atra de més famosa, que seria d’alumini en una enclusa de ferro. Pero com que són imitacions de baixa calitat, ni tan sols s’han preocupat de desburgar per qué du eixa peça, o potser simplement els té igual i lo únic que volen és vendre a costs baixos enganyant a la gent que no entén l’importància dels materials.

Continuant en el chassis, un atre punt important a tindre en conte és la geometria d’este, més que elegir una màquina perque t’agrade la forma que té, deuríem d’elegir-la per la configuració, i les mides que té a l’hora de poder posar-li, en acabant, els distints elements que determinaran si una màquina és bona per a llínees, per a ombres o per a ompliment.

El chassis té un forat a on anirà colocada la clau de rosca de contacte. Esta ha de quedar en un àngul determinat depenent de per a qué es vullga usar, i encara que a priori parega que simplement inclinant més o manco pot aplegar a tocar el fleix, açò nos condicionarà en la llongitut d’este, si necessitem un fleix llarc potser caldrà inclinar en excés la clau de rosca per a que puga aplegar a tocar provocant un àngul incorrecte, i si coloquem un fleix més curt per a que l’àngul siga l’apropiat, igual no conseguim que es comporte de la manera que nosatros necessitem.

Açò ho explicaré una miqueta millor quan vos parle dels fleixos, i comprendreu que depenent de la llongitut, l’amplària, la gruixa i inclús lo doblat que estiga, es comportarà d’una manera o d’una atra, en més o manco durea, o major o menor velocitat.

Hi ha algunes màquines que, en el seu disseny, duen com un recalat allargat en lloc d’un forat per a poder colocar en diferents llongituts eixa clau de rosca i poder ajustar-la a la llongitut del fleix.
Sense entrar en excés en detalls, com ya vos he dit adés, a soles me queda parlar del tancament de la màquina per a acabar en el chassis.

El tancament sol tindre una clau de rosca fent de presoner per a subjectar el tubo per a on passarà l’agulla que a l’hora nos servix d’agarrament per a subjectar la màquina. N’hi ha de mil maneres diferents, pero a mi personalment els que més m’agraden són els de guillotina, puix en estos la clau de rosca no pressiona directament el tubo, lo que fa és enroscar-se en una peça per la que ha entrat el tubo i, quan la pressiona, la desplaça cap a fòra i comprimix el tubo.

Teòricament els tubos tenen una mida estàndart i tots deurien ser iguals, pero per desgràcia, i sobretot depenent del material, si és d’acer o de plàstic rebujable, hi ha chicotiues variacions. Llavors, és important el tipo de tancament que té perque, com vos he comentat, els que tenen un tubo en una obertura que es pressiona en la clau de rosca per a oprimir el tubo del grip, a voltes es deforma i es queda més apretat del conte i quan tu vols posar el tubo no entra i és prou molest tindre que estar fent palanca a l’hora de colocar-lo.

Llevat que vullgues deprendre a construir màquines, és senzill evitar tots estos problemes. Tria un bon constructor, un distribuïdor de confiança i compra sempre productes de calitat.

Nos veem en el Bolletí del mes que ve i vos conte més.

L’osteoporosis, qué és i cóm previndre-la

L'osteoporosis, qué és i còm previndre-la

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

L’osteoporosis és una malaltia òssea que debilita els ossos, fent-los més fràgils i en més possibilitat de patir una fractura, especialment en l´anca, columna vertebral i en la monyica.

Segons les últimes estadístiques, un 5,4% de la població espanyola patix osteoporosis; un 79,2% són dònes i un 20,8% són hòmens. S’estima que l’incidència s’incrementarà en els pròxims anys fins a un 29%, degut a l’envelliment de la població.

El calci és el mineral principal de l’os i la seua concentració en la sanc és molt important per a tindre una estructura òssea forta. La vitamina D —en la seua forma activa se nomena calcitriol— se produïx en la pell per mig de l’acció del sol o també pot aportar-se en la dieta. La seua funció principal és aumentar l’absorció intestinal de calci i fòsfor. Quan els nivells de calci en la sanc disminuïxen, s’activa l’hormona paratiroidea (PTH) que estimula la lliberació de calci dels ossos, aumenta la reabsorció de calci en els renyons i activa la vitamina D. Si tenim suficient calci i vitamina D, les cèlules formadores d’os (osteoblastos) poden sintetisar teixit òsseu. Quan existix un desequilibri en este metabolisme és molt provable que es puga patir la nomenada osteoporosis.

Esta malaltia es diagnostica gràcies a la densitometria òssea, una prova mèdica que medix la densitat mineral òssea; és dir, la cantitat de calci i uns atres minerals de l´os.

Existixen uns factors de risc que poden provocar l’aparició d’esta malaltia. Estos factors són els següents:

  • Sexe femení.
  • Edat alvançada.
  • Antecedents familiars d’osteoporosis.
  • Manca d’activitat física.
  • Dieta pobra en calci, vitamina D i fòsfor.
  • Us prolongat de medicaments com corticoides.
  • Consum de tabac i alcohol.

¿Cóm podem previndre-la?

Molta gent creu que l’osteporosis és pròpia de les persones majors pero no és aixina. La prevenció deu escomençar-se en la joventut pero si no ha segut possible, també pot realisar-se una prevenció efectiva en l’edat adulta.

La nutrició és importantíssima. Com ya havem comentat en vàries ocasions en este bolletí, la dieta correcta és bàsica per a previndre moltíssimes malalties i esta també és una d’elles.

El consum diari correcte de calci en dònes majors de 50 anys és d´1gram al dia; en hòmens majors de 70 anys, 1,2 grams al dia. Este calci el podem trobar en la llet, formage,yogurt sardines, armeles, sésam figues seques i vegetals de fulla verda principalment.

La vitamina D també és molt important, com ya havem comentat, per lo que es recomana una exposició diària al sol de 15-20 minuts, aixina com el consum de peix blau i ous.

Si per mig de la dieta no es poden tindre nivells òptims de calci, vitamina D i fòsfor en la sanc, el vostre mege prescriurà fàrmacs que bàsicament són suplements d’estos minerals.

Ademés de la dieta, l´eixercici físic és una pedra angular. Caminar, ballar, realisar peses llaugeres o yoga són eixemples de tipos d’activitat física que nos ajudaran a fer més fort l’os.

En ocasions, i sempre baix supervisió i prescripció mèdica, es poden necessitar fàrmacs específics com són els nomenats bifosfonats o denosumab. Els bifosfonats s’unixen a l´os i inhibixen els octeoclats —cèlules que s’encarreguen de destruir l´os—; en canvi el denosumab és un fàrmac biològic, un anticòs monoclonal que bloqueja la producció d’osteclasts. Torna a estar en les nostres mans previndre esta malaltia per mig d’una dieta correcta i uns hàbits de vida saludables. No obstant, si a pesar d’estes mides no és suficient, a partir dels 65 anys es recomana realisar una densitometria òssea a totes les dònes i a partir dels 70 anys als hòmens, per a aixina poder detectar la malaltia quant més pronte millor. En el cas de tindre factors predisposts, el vostre mege solicitarà dita prova abans per a poder fer un tractament correcte i previndre les fractures.

¿Per qué tinc culs divertits?

¿Per qué tinc culs divertits?

Per El mege del fege

La major part de tot el tubo digestiu està format per tres capes. La més interna és la capa mucosa, que és com la pell interna del tubo. Enmig està la capa muscular, formada pel múscul que ajuda a la progressió del contengut interior de l’aparat digestiu. La capa més externa és la serosa, que és com una pelleta que ho recobrix tot. La capa serosa és la pell que cobrix els embotits, tan populars en la gastronomia valenciana.

Els divertículs se formen quan per debilitat de la capa muscular, o per contraccions d’esta, prolapsa la capa mucosa per mig de la muscular, formant un sac, que només té mucosa i serosa, sense capa muscular, i per tant, és més dèbil.

Se poden formar divertículs en qualsevol tubo del cos humà, com divertículs en la bufa de l’orina, o en la gola. Els més freqüents estan en l’aparat digestiu, fonamentalment en el còlon, encara que també en poden haver en l’esòfec o en el duodé. Dins del còlon, els més freqüents estan en la part esquerra del budell, en concret en el sigma.

¿És una condició molt freqüent?

Sí.

Els divertículs aumenten en l’edat.

Entre el 5 i el 10% de la població general té divertículs.

En persones menors de 40 anys, la prevalència és del 5%, aproximadament. Pero en majors de 60 anys, arriba fins al 30%.

CONCEPTES

La presència d’estos divertículs se coneix com a DIVERTICULOSIS, i no té per qué donar síntomes. En este terme només s’indica la presència dels divertículs. La majoria de les persones en diverticulosis no presenten síntomes.

Quan un divertícul s’inflama o s’infecta se coneix com DIVERTICULITIS. Els síntomes típics són dolor abdominal —normalment en el costat esquerre de l’abdomen, a on està el sigma—; febra i canvi del ritme defecatori, podent donar tant diarrea com estrenyiment.

Una atra patologia relacionada en els divertículs és el SAGNAT DIVERTICULAR. És un tipo de rectorràgia (sanc per l’ano), molt abundant, d’hores de duració i finalisació abrupta.

¿Quins són els síntomes de la diverticulitis?

  • Dolor abdominal en la part inferior esquerra de l’abdomen.
  • Febra.
  • Oix i vòmits.
  • Canvi del ritme defecatori, podent donar tant diarrea com estrenyiment.

¿Cóm se diagnostica una diverticulitis?

  • Pot haver una sospita clínica per part del mege, basant-se en els síntomes del pacient.
  • El tac (tomografía axial computada) o l’ecografia abdominal poden ajudar a confirmar el diagnòstic i evaluar la gravetat.
  • Se té cada volta més tendència a usar l’ecografia perque no irradia i casi mai requerix contrast.
  • En alguns casos se pot fer colonoscòpia per a confirmar el diagnòstic. Cal esperar 3-4 semanes del diagnòstic de la diverticulitis per a fer colonoscòpia, pel risc de perforació en este periodo.

¿Quin és el tractament de la diverticulitis?

  • Repòs digestiu. És dir, inicialmente no se menja, i quan s’escomença se menja dieta sense residus —sense fruita ni verdura bàsicament— per a que no arribe femta al còlon i irrite els divertículs inflamats.
  • Antibiòtics.
  • Quan és una diverticulitis moderada o greu requerix ingrés hospitalari, per a estar uns dies en dejú i iniciar antibiòtics per vena.
  • En casos molt greus, en abscés de pus o perforació, o en diverticulitis de repetició, se pot operar, tallant el tros del budell que té més divertículs, el sigma.
  • Moltes voltes darrere d’una o més diverticulitis, se tracta en tandes d’antibiòtics mensuals per a evitar la recidiva.
  • L’antibiòtic més usat és la rifaximina. Uns atres són el ciprofloxacino, metronidazol o l’amoxicilina en àcit clavulànic.

¿Quins factors poden aumentar el risc de presentar divertículs en el còlon?

  • Edat: quant més major, més risc de divertículs.
  • Dieta baixa en fibra.
  • Sedentarisme.
  • Obesitat.
  • Alguns medicaments, com els antiinflamatoris.
  • Fumar.

¿Quines són les complicacions possibles d’una diverticulitis?

Aproximadament un 15% de les persones en diverticulitis tenen complicacions.

Són estes:

  • Un abscés, que és la formació d’un cúmul de pus a l’entorn del divertícul en diverticulitis.
  • Una obstrucció del còlon, per l’inflamació.
  • Una fístola, que és una comunicació entre dos superfícies, en este cas entre el còlon i una atra part del cos.
  • Peritonitis, provocada per una perforació del còlon, que llibera la femta en el peritoneu, irritant-lo i provocant una malaltia greu.
  • Hemorràgia diverticular, que se provoca quan sagnen els vasos sanguíneus del divertícul.

¿Cóm se pot previndre tindre divertículs de còlon, i si en tens, evitar diverticulitis que s’inflamen?

  • Dieta en molta fibra: segó, fruita, verdura, etcétera.
  • Fer deport regularment.
  • Mantindre un pes correcte.
  • No fumar.

¡20 anys corrent junts!

¡20 anys corrent junts!

Per Chemi Martínez Villalba

Dos décades unint passos, esforç i comunitat

Este 2025, el Circuit de Carreres Populars Caixa Popular de Valéncia complix 20 anys, i volem celebrar-ho en tots els que han format part d’esta història construïda a pur de quilómetros, superació i esperit deportiu.

Des del seu naiximent en 2005, el circuit s’ha convertit en un referent de l’atletisme popular, reunint cada any a mils de corredors de totes les edats, nivells i procedències. Lo que va començar com una proposta per a acostar el running a la ciutadania s’ha consolidat com una gran festa del deport, en proves emblemàtiques com la Volta a Peu, la Carrera José Antonio Redolat o la Carrera Never Stop Running.

20 anys corrent per Valéncia

En estes dos décades, el circuit ha segut testic d’històries personals inspiradores, de marques superades, d’inicis tímits que varen acabar en passions per a sempre, i d’una comunitat que ha creixcut i evolucionat sense perdre la seua essència: córrer per salut, per amistat, per diversió, per compromís.

Gràcies a l’impuls de Caixa Popular i de l’Ajuntament de Valéncia, s’ha conseguit mantindre un calendari estable i divers, en circuits accessibles, inscripcions populars, i un fort compromís en l’igualtat, la sostenibilitat i l’inclusió. Cada tranc conta, i cada dorsal ha aportat a l’ànima d’este circuit.

Un aniversari que es corre… ¡a lo gran!

Per a celebrar est aniversari com es mereix, s’ha preparat un event especial el pròxim 6 de juliol de 2025:

  • Una carrera commemorativa de 10K oberta a tots els públics.
  • Activitats paraleles per a tota la família en el parc del Túria.
  • Homenage a corredors i voluntaris històrics del circuit.
  • Zones d’animació, música en viu, foodtrucks i sortejos.

Ademés, tots els participants rebran una camiseta commemorativa i una medalla especial del 20 aniversari.

Events i activitats (maig 2025)

Activitats culturals de Lo Rat Penat - Maig 2025

Per Mª José Julio Llopis

  • El mes d’abril estigué marcat principalment per la Semana Santa Marinera de Valéncia i la festivitat de Sant Vicent Ferrer, conegut també com el del Ditet, celebracions abdós que Lo Rat Penat viu intensament, puix participa en la majoria dels actes, tant en els previs com en els dels dies principals i, per la seua vinculació en el món vicentí, organisa junt a la Junta Central Vicentina el Concurs de Milacres, que enguany ha tengut com a guanyador a l’Altar de Carmen, si be el dia de la festa nos quedàrem a fosques i només pogué celebrar-se la Processó Cívica d’Ofrena de Flors al sant.
  • El dia de Sant Jordi, antic patró del Regne de Valéncia, la Real Senyera del Colege de l’Art Major de la Seda i la relíquia del sant, que custodia el Centenar de la Ploma, recorregueren els carrers de la nostra ciutat en la recuperada Processó Cívica de Sant Jordi, que contà en una notable representació de Lo Rat Penat junt en el president de l’entitat i la regina dels Jocs Florals.
  • El Palau dels Marquesos de la Scala, que fon sèu de Lo Rat Penat des de l’any 1906 fins a l’any 1976 i que hui ocupa la Diputació de Valéncia, fon l’escenari de l’acte institucional organisat per la Diputació per a commemorar el 25 d’Abril, la Batalla dAlmansa, acontenyiment trist per a l’història del nostre Regne per lo que significà en pèrdua de drets, llibertats i identitat, que Lo Rat Penat continua reivindicant, per lo que no faltà ad est acte el president de l’entitat.
  • Conéixer la nostra història i les nostres raïls és la millor manera d’amar la nostra terra, per això les Joventuts Ratpenatistes dedicaren una jornada a un recorregut cultural de la mà del professor José Francisco Ballester Olmos, escomençant per la sèu de Lo Rat Penat i finalisant en la catedral de Valéncia.
  • El pregó de les Festes de la Creu, en honor al Santíssim Crist del Grau,contà en la presència del president de Lo Rat Penat i a la missa, a la recepció del Crist, conegut com  el Negret, en el Port de Valéncia, i a la tradicional benedicció de la mar, assistí el president de les Joventuts Ratpenatistes.
  • Flors, color, música i danses en la celebració de la Santa Creu. Fa ya 100 anys que se celebra el Concurs de les Creus de Maig, impulsat en 1925 per l’Ajuntament de Valéncia i que organisa des de 1949 Lo Rat Penat.  Enguany han segut 97 les creus que han participat en el concurs i la guanyadora ha segut la de la Falla Plaça de la Creu i els Àngels. Complementà la festivitat el Grup de Danses de Lo Rat Penat en balls i cant dels tradicionals Mayos.
  • Se reprenen en Lo Rat Penat les classes de Cant dEstil Valencià, impartides per Victòria Sousa Genovés, reconeguda gran veu del cant tradicional valencià. La presentació tingué lloc el dia 8 de maig en la sèu de l’entitat.  Les classes s’impartiran tots els dimecres de 19:30 a 20:30 h.  Més informació i inscripcions en la secretaria de Lo Rat Penat, tf.: 963 91 09 92, correu: secretaria@loratpenat.org
  • El 9 de maig, a continuació de l’Aula d’Història, conferència que tractà de la capitalitat de Valéncia en la Guerra Civil espanyola en l’any 1937, el professor Fernando Millán presentà el llibre Lily, la francesa. Una historia del barrio”, escrit per ell i la seua filla Arantxa.
  • La segona fi de semana del mes de maig, els valencians la dediquem a la nostra patrona, la Geperudeta. Lo Rat Penat, que en 1882 impulsà el reconeiximent oficial de la Mare de Deu dels Desamparats com a patrona de Valéncia, participà en devoció en els diferents actes que se celebren en honor a la Verge, escomençant el divendres dia 9 en una missa organisada per l’entitat en la real basílica de la Mare de Deu, l’intervenció del Grup de Danses la nit del dissabte dia 10 en la Dansada, que celebra el seu cinquantenari, culminant el dia gran, el dumenge dia 11, en la Descoberta, la Missa d’Infants, el Trasllat i la processó.
  • També entorn a les celebracions de la Verge, el dumenge dia 10, en la sèu de Lo Rat Penat, se celebrà el Concurs de Declamació Infantil en Llengua Valenciana en Honor de la Mare de Deu dels Desamparats, organisat pel Grup de Dònes Valencianes, l’Associació de Dames Vicentines i Lo Rat Penat.
  • Lo Rat Penat presentà el dia 13 de maig en la seua sèu els nous llibres de text dels Cursos de Llengua Valenciana adaptats al Marc Comú Europeu de Referència per a les Llengües, publicacions realisades en la colaboració de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, adaptats a les necessitats actuals de l’ensenyança.
  • “¿Llengua o dialecte?” fon el títul de la conferència impartida el 15 de maig per Miquel Àngel Lledó, doctor en Filologia, acadèmic de la RACV i ilustre ratpenatiste, organisada per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i l’Escola Superior d’Estudis Valencians.
  • Del 20 al 24 de maig se celebrà la Semana de la Llengua Valenciana 2025, organisada per lAjuntament de Torrent, contant en dos conferenciants ratpenatistes, Òscar Rueda i Miquel Àngel Lledó.
  • El 20 de maig el saló d’actes de Lo Rat Penat acollí la presentació de la traducció al valencià de tres clàssics de la lliteratura, El Príncip, de Nicolau Maquiavel, La Metamorfosis, de Franz Kafka, i Alícia en el País de les Maravelles, de Lewis Carroll, publicats per l’Editorial Mosseguello, editorial que també ha publicat el llibre Jocs tradicionals valencians. Recopilatori infantil, excelent vehícul per a transmetre en valencià als més menuts les nostres costums. Disponibles en https://mosseguello.com/
  • Continuant en el cicle Més que Música, el dia 22 de maig els jóvens saxofonistes Future Sax Quartetoferiren un concert que enchisà als assistents.
  • El dumenge dia 1 de juny, a les 11:30 h, se celebrarà en la Sala Rodrigo del Palau de la Música de Valéncia, el concert de piano oferit pels guanyadors de l’edició d’enguany del Premi Mestre Josep Serrano.  Els socis interessats en assistir poden retirar les entrades en la sèu de Lo Rat Penat abans de la data o be el mateix dia del concert, una hora abans, en les taquilles del Palau de la Música.
  • La XIX edició del Curs de Teatre en Llengua Valenciana tindrà lloc els dies 3, 5 i 10 de juny de manera intensiva, de 18:00 h a 21:00 h, en la sèu de Lo Rat Penat. Per a més informació i inscripcions teléfon: 616 15 72 75.  Places llimitades.
  • Convocat el Concurs de Llibrets de Fogueres 2025, en vers i en llengua valenciana, que valora la sàtira, l’humor, l’ingeni i la gràcia, ademés de la tècnica. 

I fins ací apleguem, continuarà en la pròxima edició de juny, primer aniversari de la publicació del Bolletí.