Per Antonio Moreno Martínez
¡Resultava inevitable! El passat mes de setembre es celebraren, en el nostre país, els primers xixanta anys de l’estrena de: Somriures i llàgrimes (1965). I va fer-se de l’única manera possible, tractant-se d’un dels més famosos i coneguts musicals de l’història del cine: tornant a la pantalla gran. Un viage a la nostàlgia, al cine de sempre i a una ciutat, Salzburg, que sap a música per tots els costats.
Vore Somriures i llàgrimes (1965), en la pantalla gran, xixanta anys despuix de l’estrena i en versió restaurada, fon per a mi, sense dubte, u dels acontenyiments cinematogràfics de l’any.
En els últims temps, algunes sales de cine d’este país s’han apuntat a la moda de les reposicions, en motius diversos: l’aniversari de películes emblemàtiques —com els cinquanta anys de Taburó (1975)—, o programant, en versió original i coloqui posterior, obres mestres molt conegudes: En la mort en els talons (1959), La taronja mecànica (1971), o Casablanca (1942), entre unes atres. En qualsevol cas, lo important és tindre l’oportunitat de gojar del cine com toca: en una gran pantalla.
Somriures i llàgrimes —The sound of music en títul original—, s’estrenà en Nova York el 2 de març de 1965, i sobre ser inicialment etiquetada, per una part de la crítica, com un producte una miqueta “tou”, arrasà en les taquilles i s’aproximà en recaptació a la mítica: Lo que el vent s’endugué (1939). Els crítics tingueren que plegar-se ad ella, Julie Andrews —que ya havia guanyat un premi de l’Acadèmia per Mary Poppins (1964)—, alcançà l’estrelat definitiu, i la película obtingué cinc òscars, incloent els de millor película i millor director.
Basada en un musical de Broadway, el film narra l’història de Maria (Julie Andrews), una novícia que abandona l’abadia per a fer d’institutriu temporal dels fills del capità von Trapp (Christopher Plummer) a l’espera de trobar-ne una de definitiva; en els mesos previs a l’anexió d’Àustria per part de l’Alemanya nazi.
El film, que contà també en la presència d’Eleanor Parker —com la baronesa Schraeder, promesa del capità—, Richard Haydn —en el paper del tio Max— i Peggy Wood —com la mare abadesa—, se rodà, pràcticament tota, en Salzburg —la ciutat a on vixqué la família Trapp—, i famosa pels seus festivals i per ser el lloc de naiximent de Mozart. Encara que unes atres películes, com Amadeus (1984) o Nit i dia (2019), se filmaren en este enclavament migeval, poques com Somriures i llàgrimes han fet de Salzburg —i del seu sabor musical—, u dels personages més icònics del cine mundial.
Aixina com L’home tranquil (1952) transformà Cong en centre de pelegrinage d’aficionats disposts a trobar en ell l’Inisfree de Mary Kate i Sean Thornton, cada any, més de 350.000 persones apleguen a Salzburg per a recórrer els escenaris d’una película espectacular.
Multitut d’excursions, tours i events turístics —incloent la possibilitat de dormir en la pròpia casa dels von Trapp—, en no més de quatre hores, nos porten al món de la película. Pero yo —ya em coneixeu—, vos proponc visitar-la per lliure, al vostre ritme, deixant que escenes i escenaris que descobrírem en una pantalla, ixquen al nostre encontre, en cada revolta, al sò d’una música genial al cap.
¡Aixina que, au, vinga! ¡Anem allà! Ho tenim ahí, baix el castell que vigila la ciutat.
Escomençarem per l’abadia de Nonneberg, d’a on ix Maria, cantant el I have confidence pels carrers de Salzburg, cara a la casa dels von Trapp —el palau de Frohnburg—, per a fer-se càrrec dels sèt chiquets; encara que d’est edifici només se veu l’entrada i la frontera en la película. Les escenes més conegudes de la casa, a la vora d’un llac, se filmaren en la terraça del palau de Leopoldskron —hui convertit en un luxós hotel barroc, d’entrada exclusiva—. Prop, trobarem el parc de Hellbrunner, i en ell The sound of music pavillion, a on Liesel (Charmian Carr), la filla major, reivindica els seus sixteen going on seventeen anys front a Rolf (Daniel Truhitte) —un jove colaboracioniste austríac del que està enamorada—, un romàntic escenari a on, finalment, el capità li declara el seu amor a Maria, en la bellíssima cançó Something good.
Vorem El palau i els jardins de Mirabell, fondo, en part, del Do-Re–Mi —que inicien en la montanya—, i la Karen-platz i l’abeurador de cavalls mentres canten en un carruage; la Residenzplatz i la font Residenzbrunenn… i l’escola d’equitació Felsenreitschuleunter a on la família von Trapp se despedix de l’Àustria ocupada, en l’emotiva i reivindicativa cançó austríaca Edelweiss. El cementeri, les coves excavades de Festungsberg i les catacumbes de Sant Pere, a on s’amaguen abans d’eixir als Alps, camí d’una esperança.
I més llunt, trobarem l’imborrable Untersberg de l’inici de la película i el llac Mondsee, el monasteri de Höslwärth, la pradera de Gschwandtanger Meadaw dels primers plans, i la basílica de Mondsee a on té lloc l’espectacular boda dels protagonistes.
En les últimes semanes, s’ha parlat molt d’esta película, degut a la celebració de l’aniversari de l’estrena i pels noranta anys de Julie Andrews. S’han comentat tantes coses, que poc més podria afegir; pero cada volta que la veig (i vos assegure que n’han segut moltes), me deixe dur per eixe sentiment austríac del capità von Trapp enfrontat a l’imperialisme alemany que perseguix una “Gran Alemanya”, en l’ajuda d’uns colaboradors necessaris i d’aquells atres que eviten la confrontació, en el desig de que tot canvie, sense fer res.
Encara que Rober Wise dirigí moltes películes de gènero a lo llarc de la seua carrera —des de la ciència ficció d’Ultimàtum a la Terra (1951) o L’amenaça d’Andròmeda (1971); el western en La llei de la forca (1956); drames biogràfics com ¡Vullc viure! (1958), o el cine d’aventures en El Yangtsé en flames (1966) i Helena de Troya (1956)—; serà el musical, en dos películes inoblidables: West Side Story (1961) —guanyadora de dèu òscars, incloent millor película i millor director— i Somriures i llàgrimes —en cinc premis i una banda sonora excepcional—, lo que ha colocat ad este director americà en el cim de l’història del sèptim art.
