Per Antonio Moreno Martínez

Hi han poques ciutats tan cinematogràfiques com París. Des dels inicis del cine, contemplar els seus carrers en la gran pantalla ha fet que nos sentírem una miqueta més parisencs. Recorde la primera vegada que estiguí en París i eixa primera image d’ella eixint, de nit, de l’estació del metro davant de l’Òpera, tot allumenat, per les escales mecàniques en una espècie de travelling improvisat. En eixe moment, tinguí una emoció molt pareguda a la que sentí al vore per primera vegada Midnight in Paris (2011).

Era qüestió de temps aplegar a París i passejar pels seus carrers i bulevars, esguitats per bells cafens replets d’històries. Si hi ha una ciutat de cine en lo món, eixa és, sense dubte, París. Poques ciutats com ella a on enamorar-se, escriure un llibre o passejar junt a un riu, a soles o acompanyat, deixant que el seu aroma, fort i personal, nos invadixca. Des dels primers clàssics filmats en blanc i negre i en estudis molt llunt d’ella, París apareix viva i perdurable, repleta de color, inclús.

«Sempre nos quedarà París», li diu Rick (Humphrey Bogart) a una retrobada Lisa (Ingrid Bergman) en Casablanca (1942), abans de que ella se’n vaja per a sempre. En Sabrina (1954), Audrey Herpburn li escriu a son pare: «A l’atre costat del carrer, estan tocant “La vie en rose”, que és el modo que ampren ací per a dir: mire la vida a través d’un cristal color de rosa, i aixina és com yo la mire ara». Des d’eixe París al que ha viajat per a ser feliç. La mateixa ciutat en la que Gene Kelly aspira a triumfar com a pintor en l’inoblidable Un americà en París (1951) que, no obstant, se rodà, llevat d’un parell d’escenes, en els estudis de MGM, en Califòrnia.

Hem contemplat París en comèdies romàntiques, en películes d’intriga i acció, en històries a on la moda lluïx generosament i en atres en les que la ciutat és un més dels seus personages. Perviuen en la nostra memòria: Ariane (1957), Charada(1963), El còdic Da Vinci (2006), Frenètic (1988), Missió impossible: fallout (2018), Una cara en àngel (1957), El diable es vist de Prada (2006), Amelie (2001), o París, je t’aime (2006)… inclús alguna d’animació, com l’encantadora Ratatouille (2007), abocat a les teulades de París.

I és que París té tantes arestes que, acostar-nos ad ella, nos permet contemplar-la des del “nostre París particular”… i no hi ha cap dubte que Midnight in Paris(2011) és la personal forma d’acostar-se a la ciutat d’un Woody Allen que ha deixat de banda els carrers del seu adorat Manhattan (1979) per a deixar-se seduir per una ciutat que fon el centre d’una generació perduda que canvià per a sempre el món de l’art.

Midnight in Paris (2011), de lo millor d’Allen en els últims anys, escomença en una bellíssima selecció de reconeixibles imàgens de París mentres sentim “Si tu vois ma mère” de Sidney Bechet, i nos sumergim en l’història de Gil, un jove i bohemi escritor americà, interpretat per Owen Wilson. Gil aplega a la ciutat en la seua promesa, Inez (Rachel McAdams), i els pares d’esta, en l’intenció d’acabar la seua primera novela i abandonar el seu treball com a guioniste de Wollywood. Una nit, assentat en les escales d’una menuda iglésia, és convidat a pujar a un coche dels anys vint. Per sorpresa, assistix a una festa en la que troba a escritors i artistes de principis del sigle XX, als que venera. Allí coneixerà als Fitzgerald, a Picasso, Hemingway, a Cole Porter, a Dalí… inclús a Gerttude Stein (Kathy Bates), que acabarà llegint la seua novela davant l’insistència d’Ernest Hemingway (Corey Stoll).

«[…] Açò,és increible. Fixa’t, no hi ha una ciutat igual en tot lo món, mai n’hi ha hagut», li diu Gil, enamorat de París, a la seua promesa a l’inici de la película, mentres plou sobre la ciutat. «Pareix com si mai hagueres vingut», li respon ella molesta per la pluja, i desijant tornar a Els Àngels. «No vinc prou, eixe és el problema», puntualisa ell.

Més avant, una nit, en casa de Gertrude Stein, Gil coneix a Adriana (Marion Cotillard), l’insatisfeta model i jove amant de Picasso i s’establix entre ells una conexió molt especial. «Mai he sabut si París és més bonico de dia que de nit», li diu ad ell mentres passegen per la ciutat.

A poc a poc, entre reconeixibles postals d’un París molt del gust del públic americà, Allen nos va mostrant, a través dels dos protagonistes (Gil i Adriana), eixa estranya sensació de que ha hagut sempre una época anterior millor que la que s’està vivint en el present. Gil, que està escrivint una novela sobre una botiga de nostàlgies, li confessa a Adriana que li hauria agradat viure en el París dels anys vint i que es sent feliç d’haver-la coneguda.

Al visitar París, podem assentar-nos a esperar en les escales de l’iglésia de Saint Etienne du Mont, que donen a la placeta de l’Abbé Basset, a on aguarda Gil que aplegue el coche que, pujant per la rue Montagne Sainte-Geneviève, se dirigirà a una improvable festa en quai de Bourbon en la Ile St Louis. Podem visitar els jardins del museu Rodin (i vore a Carla Bruni de guia turística), caminar per Versailles i imaginar a Gil competint en els comentaris de Paul (Michael Sheen), un antic amant d’Inez. Podríem aprofitar també i acostar-nos a l’Hotel Le Bristol (112 rue du Faubourg St. Honoré), a on s’estagen Gil i la seua promesa, junt en els sogres; i anar al restaurant Le Grand Véfour (17 rue de Beaujolais) a on ells acodixen a sopar. Podríem passejar per les botigues de l’àrea de plaça Vendôme i fer cap al restaurant Le Polidor (41 rue Monsieur le Prince), a on Gil coneix a Hemigway, acostar-nos a la casa de Gertrude Stein (27 ruede Fleurus), a on l’escritor americà trobarà a Picasso, i a laMaison Deyrolle (46 rue du Bac), a on tingué lloc una surrealista boda en companyia dels seus nous amics; sense oblidar, en un nou joc, visitar Maxim’s (3 rue Royale) i  el Moulin Rouge (82 boulevard de Clichy), a on Adriana li confessa a Gil que, per ad ella, és la Belle Époque la seua edat d’or del seu París i que es quedarà ahí, en companyia de Toulouse-Lautrec, Degas i Monet.

Imprescindible és també visitar el parc Jean XXIII, a espales de Notre Dame, a on Gil coneixerà el contingut del diari d’Adriana que ha comprat en un dels centenars de bouquinistes verts al costat dels murs del Sena, llegit per Carla Bruni; acostar-se a la Shakespeare and Company (37 rue de la Bûcherie) i, per supost, passejar sense pressa al costat de les aigües del riu.

La película acaba en el pont d’Alexandre III. Gil es troba de nou en Gabrielle, la jove que conegué en el mercat de las Puces i que li regalà un antic disc de Cole Porter. De repent, comença a ploure. Cap dels dos corre a soplujar-se, perque, per als dos: «París, baix la pluja, pareix més bella».

I en veritat: és cert. Provablement.