Per Antonio Moreno Martínez
Despuix del fret de Brooklyn i dels efluvis de la Lluna de Cosmo, vos proponc acostar-nos, ara, a la llum de la Mediterrànea, acompanyats per Billy Wilder i detindre-nos en la costa napolitana per a deixar-nos endur per la màgia de ¿Qué ocorregué entre mon pare i ta mare? (1972), una de les últimes comèdies d’este director americà, d’orige centreeuropeu.
En Avanti! (1972) —coneguda ací en el títul de ¿Qué ocorregué entre mon pare i ta mare?— la llum i el paisage de la costa napolitana és, sense cap dubte, u dels personages centrals de la película; el tercer àngul d’un polígon irregular que espenta els atres dos. Perque, com dirà Pamela: «Itàlia no és un país, és una emoció». ¡I la cosa va d’això: d’emocions!
Basada en una peça teatral de Samuel A. Taylor, l’acció se trasllada —en la película—, de Roma a la costa amaltifana. Este canvi, permet a Wilder i A. L. Diamond —guionistes del film— accentuar el contrast entre el món dels protagonistes —un home de negocis americà i una romàntica jove anglesa —i la sensual forma de viure dels habitants d’una menuda illa de la Mediterrànea, al sur d’Itàlia.
Avanti! narra l’encontre —i transformació— d’un afamat empresari de Boston, Wendell Armbruster Jr (Jack Lemmon), en Pamela Piggott (Juliet Mills), una romàntica venedora londinenca, quan abdós fan cap a Ischia, per a arreplegar els cadàvers dels pares respectius —morts en un accident de trànsit—. En l’illa, l’empresari descobrirà en son pare a un home desconegut, un home enamorat de la mare de Pamela que cada estiu s’estaja en l’Excelsior —en l’excusa de prendre les aigües—, per a passar en ella tot un mes, durant els últims dèu anys.
En est argument com a base, Wilder nos mostra, una vegada més, el seu univers —ya conegut en películes com: Sunset Boulervard (1950), En faldes i sense trellat (1959), L’apartament (1960) o U, dos tres (1961)—. En ironia i un humor àcit i negre, elegant, en un innegable toc Lubitsch, torna a la crítica dels convencionalismes socials i de la actitut prepotent dels Estats Units. En uns secundaris excepcionals —l’impagable Clive Revill com a director de l’hotel—, un dinàmic ritme, diàlecs esmolats i la música de Carlo Rustichelli —en evocació constant del sol i la llum mediterrànea—, Wilder construïx una senzilla història d’amor, que nos acosta, molt prop de la felicitat.
Infravalorada en el seu moment per crítica i públic, obtingué sis nominacions als Globos d’Or —millor película, director, actriu protagonista, actor secundari i guió—, i el premi al millor actor protagonista per a Jack Lemmon, justament l’any de Cabaret (1972) —premiada en huit òscars.
Encara que Itàlia, en tots els tòpics que podríem imaginar —la pasta, l’hora de la sesta, la llarga duració de les menjades, la burocràcia desmesurada, la màfia… i la bellea i color dels seus paisages—, siga el marc d’una bonica història d’amor, Avanti! res té que vore en la dolça postal turística de Vacacions en Roma (1953) o Follies d’estiu (1955), que ya hem visitat ací, fa uns quants mesos.
Avanti! se rodà en escenaris naturals del golf de Nàpols i de la costa amalfitana.
Des de Valéncia, en vol directe —per eixemple, en una companyia irlandesa de baix cost—, podríem desplaçar-nos fins a Nàpols i, des d’ací, en u dels ferrys que conecten esta ciutat en les illes de la seua baïa, desembarcarem en Ischia Porto en poc més d’una hora de trayecte. Encara que els protagonistes —que ya s’han vist en el tren— apleguen en Freccia di Mergelina, podríem triar atres alternatives, com ara la Caremar, Alilauro o Medmar.
Ya en Ischia —famosa per les seues aigües termals— la visita a l’iglésia de Santa Maria del Soccorso —en l’1 de Via de Soccorso en Forio, en l’oest de l’illa— és absolutament obligatòria. Morgue —en la película— a on els cossos dels amants esperen ser identificats, és l’escenari, per a mi, a on transcorre una de les escenes més belles de la película: el sol entra per una finestra lateral, hi ha un gran espai buit en el que destaquen dos lliteres en llançols blancs i el rostre de Juliet Mills, contenint les llàgrimes, en dos rams de flors en la mà, mirant a sa mare, baix del llançol. Construït en el sigle XIV, el blanc monasteri ha sofrit diverses remodelacions a lo llarc dels sigles, pero conserva una de les vistes més espectaculars de tota l’illa.
En la veïna Capri, tenim el far a on aterrisa l’helicòpter de l’eixèrcit americà que va a Ischia —en la película— per a endur-se, als Estats Units, el cadàver de Wendell Armbruster sènior; u dels moments més surrealistes del film.
Enfront de Capri, en Sorrento, podríem aprofitar —encara que de cinc estreles— per a reservar una habitació —¡un dia és un dia!— en el Grand Hotel Excelsior Vittoria —en el 34 de la piazza Torquato Tasso—. L’hotel —en Ischia en el film—, és l’escenari més emblemàtic de tota la película, conserva el nom de la película per a una de les seues habitacions —en homenage ad esta producció de l’United Artits—, atesorant detalls i fotografies del rodage, en el seu interior.
Viajar per a rememorar ¿Qué ocorregué entre mon pare i ta mare? és una excusa ideal per a moure’s per la mar Tirrena i la Campania italiana; recórrer Lacco Ameno, Forio, les blaves i transparents aigües del golf i pendre possessió, atra vegada, d’un territori —que fon— de l’antiga Corona d’Aragó… Important: una volta allí, si sentiu: «Permesso?», no oblideu respondre: «Avanti!». Eixireu guanyant…