Per Antonio Moreno Martínez
Escomença giner en una forta costera i en l’habitual llistat de “pendents”. Pero també, en la màgica ilusió infantil que ve d’Orient, a lloms de tres gamells jagants. Hui vos proponc tornar a París, pero, ara, al de Ratatuille (2027), una ciutat de dibuix que podríem colorejar en els alpinos que aparegueren en el balcó de ma casa, a la vora de l’aigua, les pells de creïlla i les sabatilles que havia deixat, abans de gitar-me, enjorn, en un primerenc matí d’hivern.
Els últims mesos, hem viajat a París, en tres o quatre ocasions. Visitàrem la ciutat de l’amor, la capital de la vanguarda d’entre guerres, de la moda… Pero ¿qué seria d’esta ciutat sense una bona taula? Hui vos proponc acostar-nos al breçol de l’alta gastronomia, una ciutat que ocupa, darrere de Tóquio, el segon lloc del món en número d’estreles michelin —estreles que s’otorgaren per primera volta en 1926, en reconeiximent a la bona cuina.
Òbviament, el cine no passà d’este acontenyiment sense dir res. Multitut de películes introduïren en els seus guions gran varietat de restaurants i viandes. Chicotets bistrots i famosos menjadors aguaitaren a la gran pantalla, en películes inoblidables. Des de Maxim’s —en Moulin Rouge (1952) o Midnight en Paris (2011)—, fins a La Renaissance —en Malaïts Bastarts (2009)—, o el Café Les Deux Moulins —en Amelie (2001)—; locals que han perfilat la personalitat d’uns personages en busca de bons menjars. Eixa complexa, metòdica i estressant “vida” d’estos establiments atragueren d’immediat a directors i guionistes, en l’intenció de desvelar lo que s’amaga en el fondo d’un bon plat.
Fa ya uns anys, una senzilla comèdia francesa —d’eixes de vesprada de manta i sofà— me sorprengué en mostrar-me les interioritats de la cuina d’un selecte restaurant francés: American Cousine (1999). En ella, Loren Collins (Jason Lee) —un cuiner americà sense formació—, se trasllada a França per a treballar en el millor cuiner francés, Louis Boyer (Eddy Mitchell). Despuix, ya imaginareu: chic coneix a chica (filla del chef francés), s’enamora i deprén l’essència del bon cuinar. Res de nou, encara que agradable i distreta —que ya és molt—. Pero des d’eixe dia, el meu punt de vista del complex treball en la cuina d’un restaurant per a dur qualsevol plat a la taula dels comensals, canvià per a sempre.
Més tart vingueren: Un viage de dèu metros (2014), Chef (2014), i Deliciós (2021) —sobre l’apertura, en 1789, del primer restaurant de França (i, provablement, del món)—. En Ratatouille (2007), entrí en una atra dimensió.
Dirigida per Brad Bird —artífex de Els increibles (2004), d’alguns episodis de Els Simpsons (1989), Missió impossible: Protocol fantasma (2011) i també de Tomorrowland: El món del demà (2016), rodada, en part, en Valéncia—, Ratatouille —guanyadora de l’Òscar al millor llarcmetrage d’animació i nominada en quatre categories més (entre elles el de guió original i banda sonora)— narra l’història de Remy, una rata dels suburbis de París que ansia convertir-se en chef, despuix de vore uns programes de televisió, i en contra del desig de la seua família. El destí du a Remy fins al restaurant de Auguste Gusteau, Chez Gusteau, el millor representant de la nouvelle cusine. Sobre ser una rata, la passió de Remy per la cuina i l’ajuda d’un jove i inexpert chicon (Alfret Lingüini), acaba transformant-se en el chef que ensomiava ser.
Ratatuille, que obtingué nou premis Annie —alguna cosa aixina com els òscars del cine d’animació—, incloent els de millor película, direcció, guió i música, és una película de dibuixos. Pero, encara que a primera vista parega una proposta impossible (i absurda), vos proponc passejar pels carrers que recorren els seus personages en la gran pantalla.
En tants “viages” com hem compartit fins ara, deuria aclarir-vos que, evidentment, el seu rodage no tingué lloc en cap ciutat. Pero veent la película, resulta innegable reconéixer que la seua visió nos transporta al vell París, als carrers i racons que vixqueren els animadors del film per a captar l’ambientació i l’atmòsfera d’una ciutat que vos invite a visitar ara, en escomençar un nou any.
Prepareu-vos per acostar-nos als icònics racons que hem vist en la pantalla: les teulades d’edificis senyorials, andanes que aguaiten a la torre Eiffel, fronteres de cases i cafens, a les aigües del Sena… En el número 8 de la rue des Halles, molt prop d’Île de la Cité, trobarem Au Renard Blanc, la botiga d’extermini —hui Aurouze— que Django, el pare de Remy, mostra al seu fill per a que comprenga la verdadera relació entre els humans i les rates, com ell. Més avant, vos aconselle passejar per vora riu i detindre-vos junt al pont d’Arcole i, creuant a l’atre vora del Sena, assentar-vos al costat del Petit Pont, el lloc a on Lingüini tracta d’ofegar a Remy, despuix de descobrir-lo en la cuina del restaurant. Ara, és un bon moment per a adinsar-se en els albellons de París i caminar en acabant pels carrers del barri que roden La Tour d’Argent —en el 15 Quai De La Tournelle—, frontera i edifici en que s’inspiraren per al Chez Gusteau, escenari central de la película. I, una volta més, contemplar la torre Eiffel, com se veu en les seqüències més icòniques del film —en l’apartament d’Alfret o en la part més alta del restaurant de Gusteau—. Pero no vos esglayeu, la passejada que vos proponc no és massa llarc, només tardareu uns pocs minuts, a una banda i l’atra del riu, en l’Illa de la Cité i Notre Dame enmig.
Si el cine, per definició, és pura màgia, passejar per una ciutat de dibuixos animats, no resultarà gens difícil. A soles tindreu que recuperar la mirada d’eixe chiquet que, en este mes de giner, s’ha gitat enjorn en la Nit de Reixos, i s’acaba de despertar. Al cap i a la fi, i d’acort en August Gusteau, si «qualsevol pot cuinar», res és impossible. A soles se requerix: desijar-ho, en força.
I no, no és una simple coincidència que “ratatuille” (ratatolha en occità, puix és originari de Niça) siga també el nom d’un plat francés, fet al forn, barrejant tomata, albargines, carabasseta, salsa de tomata, tomello (o orenga, al gust), pebre negre acabat de moldre i oli d’oliva. L’humil plat que du a Anton Ego, l’amargat crític culinari, a retornar a la seua infància. Perque, i en paraules de Remy: els menjars, els plats, «fan olor a tradició i saben a memòria».
¿Vos enrecordeu?
