La llibreria valenciana: “SERÉ BREU. História màgica del món”, de Josué Ferrer

La llibreria valenciana: "SERÉ BREU. História màgica del món", de Josué Ferrer

Per Lucas Grao i Silvestre

Títul: Seré breu. Història màgica del món
Autor/a: Josué Ferrer
Editorial: L’Oronella – Foment de les Lletres Valencianes
Lloc i data d’edició: Valéncia, 2024
Nº de pàgines: 236

Coberta de "SERÉ BREU. História màgica del món", de Josué Ferrer

Baix el sugerent títul de Seré breu, Josué Ferrer nos presenta un recull de cent capítuls relativament breus, cent relats que viagen ordenats cronològicament al desenroll de l’humanitat i que barregen personages històrics reals en sers mitològics o fantàstics, com cíclops, minotaures, espectres o alienígenes.

Seré breu. Història màgica del món, és l’última novetat editorial de l’Oronella, una original novela de l’autor Josué Ferrer, que obtingué en 2024, el Premi Federic Feases de Novela de l’Associació Cultural Valenciana El Piló de Burjassot.

Baix el sugerent títul de Seré breu, Josué Ferrer nos presenta un recull de cent capítuls relativament breus, cent relats que viagen ordenats cronològicament al desenroll de l’humanitat i que barregen personages històrics reals en sers mitològics o fantàstics, com cíclops, minotaures, espectres o alienígenes. Encara que els seus capítuls pareguen inconexos, recomanem seguir l’orde plantejat per l’autor i no caure en la tentació de llegir-los de manera aleatòria, puix segons nos contà el mateix Josué, és una novela escrita a lo llarc de més de vint anys i açò nos dona la mida de la seua madurea, de l’especial atneció en que està escrita i que es reflectix en la seua amena llectura.

Mentrimentres, el prolífic escritor Josué Ferrer no ha deixat de publicar, tant en castellà com en valencià, ya siguen noveles, relats, investigació, ensajos o artículs per al seu bloc, especialment recomanable, una interessant miscelànea que és un dels referents en temes de cultura valenciana. No debades, l’autor ha publicat recentment el Anecdotario histórico y cultural valenciano: Más de 500 anécdotas y curiosidades valencianas, Premi Jaume I (2024), ya disponible en llibreries i en versió Kindle, com la majoria de les seues obres.

Josué Ferrer, compagina la docència, la traducció i l’investigació, en el recolzament a diverses associacions que treballen en l’àmbit de la cultura valenciana i en una corrent lliterària que l’ha portat a guanyar de nou en 2025, el Premi Federic Feases de Novela en la seua última obra: Terra 2, que vorà la llum en maig de 2026. Aixina puix, nos trobem davant d’una de les llectures imprescindibles d’est estiu, una novela plena de sorpreses que nos acostarà, de la mà dels més diversos i controvertits personages històrics com Cleopatra, Plató o el mateix Joanot Martorell, a l’univers creatiu i màgic de Josué Ferrer, que en este treball barreja sabudament els episodis de l’història real en la paranormal, convidant-nos a la reflexió sobre el transcendent pas de l’humanitat per este món, verdader fil conductor de la novela.

Se repetix l’història

Se repetix l'història

Per Edu Vanacloig

Fa tres anys, just per estes mateixes dates, escrivia un artícul titulat “Sentiments enfrontats”, per desgràcia no es pot recuperar, ya que el mig a on se publicà no existix a hores d’ara.

Pero be, vos relataré breument el seu contengut; en ell, explicava la situació que vixquí com a pare en assistir a la cerimònia de graduació del meu fill en el pas de primària a la ESO.

En principi deuria haver segut un dia inoblidable, un dia per a recordar i fruir del moment de vore el teu fill passar a una nova etapa.

I aixina estava sent, fins al moment en el que escomençaren a llegir els chiquets un escrit.

Òbviament l’havia redactat el seu tutor, per a posar-vos una miqueta en situació, diré que, per aquell temps, el seu tutor tindria uns 25 anys, o siga, que vos podreu fer una idea de l’enfocament en la seua formació acadèmica en matèria llingüística referent al valencià.

El citat text que llegiren els chiquets, cada u un fragment, estava avivat de catalanismes , “aleshores, doncs, aquest, avui, etc.”.

La primera que sentí fon “avui”, i m’aplegaà com si em colpejaren la cara, a cada lletra que llegien més nerviós me posava, mirava a un costat i a l’atre i a soles vea cares de felicitat dels pares, cap mostrava ni el més mínim signe de preocupació per lo que estaven sentint.

Crec que era l’únic que era conscient de l’atrocitat llingüística que s’estava cometent, al assistents restants, o directament ni els importava el contengut d’eixes paraules, més allà de vore feliços els seus fills, o simplement tenien tan interiorisat tot eixe tipo de paraules que les assimilaven com a pròpies; a tal punt ha aplegat la catalanisació que les senten com si foren genuïnes.

Intentí oblidar-me del tema i fruir del moment, no parar atenció a lo que estaven dient, solament a la cara del meu fill, a la felicitat del moment, pero m’era impossible, a cada paraula que sentia se me regiraven els budells.

Per un moment desigí no tindre informació al respecte, no entendre del tema i ser com qualsevol atre pare: “un borrego més”, pero per desgràcia no era el cas.

Com si d’una correguda de bous se tractara, l’estocada final me l’assentaren quan sentí la cançó que posaren de banda sonora, en un vídeo molt emotiu que el tutor s’havia preocupat de preparar, com era d’esperar ya que casi la totalitat dels grups musicals en Llengua Valenciana són catalanistes, esperava les típiques paraules catalanes, pero per a acabar-ho d’apanyar estava cantat directament en català, i en buscar el grup per internet la seua pàgina web era “.cat”.

Res més que comentar senyoria.

En fi, tres anys més tart li ha aplegat el dia al meu fill chicotet, esta volta em proponguí prendre-m’ho d’una atra forma, no parar atenció a lo que cap atre pare assistent li anava a parar atenció.

I tot pareixia escomençar be, no sé si pel resultat en les votacions de “castellà o valencià”, en les que en la classe del meu fill ixqué castellà, o perque n’hi ha prou chiquets de fòra de Valéncia enguany i per a que els familiars ho entengueren millor; la qüestió és que esta volta l’escrit preparat pel tutor del meu fill era en castellà.

Enguany elegiren a un chiquet i a una chiqueta per a llegir el text i fer de presentadors de l’acte, ¿endevineu quin chiquet fon l’elegit?

Correcte, fon el meu fill, i el llegí en castellà, sí, ya sé que molts pensareu que seria més llògic ya que som valencians fer-ho en la nostra llengua materna, pero més val castellà que català.

Fins llavors pareixia que esta volta me n’aniria manco calent, tot havia anat millor, a lo manco, llevat que en eixe saló sempre acabem tots suant, sobre haver aire acondicionat fa la sensació d’estar en un forn.

Aplegava el moment de vore el vídeo emotiu en fotos de l’evolució dels chiquets des d’inicis de primària a hores d’ara, aclariré abans que no es tracta del mateix tutor que tingué el meu major, encara que sí són de la mateixa edat més o menys i ademés són molt amics.

No sé si fon per l’àudio de la sala o per la remor moguda pels pares com a reacció a les fotos dels fills, pero a penes podia distinguir lo que dia la cançó, sé que era en valencià aixina que donaré per fet que en realitat estarien amollant catalanades, pero m’ho estava passant superbé perque centrí la meua atenció en les imàgens i no no vaig parar atenció a la lletra.

Fins que se m’ocorregué baixar una miquiua la mirada i viu en la pantalla del proyector el nom en el que el professor havia alçat el vídeo en el seu ordenador personal, “La meva pel·lícula 13”.

Pufff, no poguí evitar amollar: ¡M’agrada la fruita!

Acte seguit li feren entrega al tutor un regal dels pares en agraïment per l’adoctrinament català al que somet als nostres fills, i en resposta nos dedicà unes paraules.

Òbviament estes ya foren en català, més o manco ya estic acostumat a sentir-lo i encara que m’entra ràbia ya no em sorprén massa, pero entre tot lo que dia em quedí en una frase: “Yo ya m’he acomiadat dels vostres fills”, i vos jure que no tenia ni idea de qué volia dir, tinguí que buscar la paraula.

L’història es tornà a repetir, com l’ultima volta, me trobí en sentiments enfrontats.

¿Fins quàn seguirem tolerant estos agravis?

¡O despertem, o en dèu anys està tot perdut!

¿Qué és el melanoma?

¿Qué és el melanoma?

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

L’estiu és una época de l’any que invita a gojar de l’aire lliure i el sol, pero també és l’estació a on hi ha més exposició a la radiació ultravioleta. Esta radiació és el principal factor de risc per al desenroll del melanoma. L’exposició acumulativa de radiació ultravioleta danya el ADN de les cèlules productores de melanina que donen pigment a la pell (melanocits).

El melanoma és un tipo de càncer de pell que s’origina en els melanocits i té molta capacitat per a disseminar-se ràpidament per atres parts del cos si no es detecta a temps.

Com ya s’ha dit, la radiació ultravioleta és el principal factor de risc pero també n’hi han uns atres com ara:

  • Tindre la pell clara, ulls clars, monyo ros.
  • Antecedents familiars de melanoma.
  • Presència de pigues atípiques o numeroses, els nomenats nevus displàsics.
  • Sistema immunològic debilitat (persones transplantades o en malalties autoimmunes).
  • Edat alvançada, encara que també pot afectar a persones jóvens.

La taxa de mortalitat en el Regne de Valéncia és dos vegades major en hòmens (3,4 per 100.000 habitants) que en dònes (1.6 per 100.000 habitants). La supervivència  és superior al 90% quan el melanoma es detecta precoçment.

El signe més característic del melanoma és el canvi d’aparència d’una piga o l’aparició d’una nova lesió pigmentada en la pell. Per a la seua identificació s’utilisa la regla ABCDE (AVCDE en llengua valenciana):

  • Asimetria: una mitat de la piga no coincidix en l´atra.
  • Vora: irregular, difusa, mal definida.
  • Color: presenta diversos colors (negre, marró, roig, blanc o blau).
  • Diàmetro: solen tindre un diàmetro major de 6 milímetros, encara que algunes poden ser més chicotetes.
  • Evolució: canvi de tamany, forma, color o aparició de síntomes com picor o sagnat.

Existixen varis tipos de melanoma pero els més comuns són:

  • Melanoma d´extensió supercifial: tendixen a créixer horisontalment abans d’invadir en profunditat.
  • Melanoma nodular: és més agressiu, creix ràpidament en profunditat i sol aparéixer com un nòdul obscur i de color blau i negre.
  • Melanoma maligne: apareix en la pell danyada pel sol com és la cara. És més comú en persones majors.
  • Melanoma acral maligne: és més freqüent en persones en la pell més fosca i apareix en els replanells de les mans, dels peus i baix les ungles.

El diagnòstic del melanoma escomença per un examen clínic realisat pel mege i seguit per una biòpsia de la lesió sospitosa. El teixit extret s’analisa en un microscopi per a confirmar si és un melanoma i determinar les seues característiques.

En algunes ocasions, se pot requerir realisar uns atres estudis adicionals com la tomografia computada (TAC), resonància magnètica (RM) o tomografia per emissió de positrons (PET) per a evaluar la propagació de les lesions als ganglis limfàtics o a  atres òrguens.

El tractament del melanoma varia segons el tipo. En els casos primerencs, la cirugia sol extirpar completament la lesió i és generalment curativa. L’extirpació pot incloure màrgens de pell sana al rededor del tumor per a assegurar la seua eliminació total.

També hi han uns atres tractaments com l’immunoteràpia, la quimioteràpia i la radioteràpia, segons les característiques del melanoma.

Per tot açò, és fonamental que en estiu s´adopten mides de protecció com usar crema de protecció solar en factor alt de protecció o evitar l´exposició  solar  entre les 11 del matí i les 4 de la vesprada. També és molt important usar roba adequada (ulleres de sol, capell i roba llaugera). Durant el restant de l’any és molt recomanable autoexplorar-se la pell per a detectar qualsevol lesió dèrmica o piga de la que tingam algun dubte.

Gojar de l’estiu en responsabilitat i protecció és clau per a previndre el melanoma i cuidar la salut de la nostra pell. 

¿Qué puc fer per a baixar la tensió, ademés de les pastilles?

¿Qué puc fer per a baixar la tensió, ademés de les pastilles?

Per El mege del fege

L’hipertensió arterial (sigla HTA) o generalment, la tensió, és una de les malalties més  prevalentes en el món desenrollat —que vol dir que és una de les que afecta a més gent—.

És un dels factors de risc cardiovascular més freqüents. Açò vol dir que pot causar patologia del cor i de les artèries (trombosis cerebral, hemorràgia cerebral, infart cardíac…), que són hui en dia la causa més freqüent de mort en el món desenrollat.

MALALTIA MOLT FREQÜENT

S’estima que en el món hi han vora 1500 millons de persones en HTA. La prevalència —la gent que la té— en Espanya és del 35% de la població general. En persones de més de 65 anys la presenta vora el 70% de la gent; és dir, 11 millons de persones la patixen en Espanya. Ademés se supon que cada volta hi haurà més gent hipertensa, per l’envelliment de la població.

Tot açò és molt preocupant, per les conseqüències que provoca, com vorem més avant. I ademés, un 33% de la gent que presenta HTA desconeix que la patix, per lo tant, no es tracta, i origina conseqüències irreversibles.

També se sap que aproximadament un 30% de la gent hipertensa, encara que seguix un tractament, no es controla la tensió arterial adequadament.

¿QUÉ ÉS LA PRESSIÓ O LA TENSIÓ ARTERIAL?

La pressió arterial se pot definir com la força que el fluix de la sanc eixercix sobre les parets arterials quan és bombejada pel cor. Una bona tensió arterial és essencial per a  garantisar que la sanc suministra en oxigen i nutrients a totes les parts del cos.

¿QUINS SÓN ELS VALORS NORMALS DE LA TENSIÓ ARTERIAL?

Per a mantindre un bon control sobre la pressió arterial s’ha de diferenciar entre dos conceptes:

  • La pressió sistòlica: que és la tensió arterial —medida en mm de Hg (milímetros de mercuri) quan el cor bombeja cap a les artèries.
  • La pressió diastòlica és la tensió que hi ha entre glatit i glatit del cor.

Els valors normals de tensió arterial sistòlica en majors d’edat són de 120 mm de Hg.

Els normals de tensió diastòlica són de 80 mm de Hg.

Se considera un risc per a la salut quan la pressió sistòlica supera els 140 mm o quan la diastòlica supera els 90 mm de Hg. Seria açò hipertensió arterial.

En les últimes guies de cardiologia encara són més estrictes, considerant pressió arterial elevada —diferent de hipertensió arterial— més de 130 de sistòlica i 80 de diastòlica.

PRESSIÓ ARTERIAL PER EDATS

Els valors normals de la tensió varien en funció de l’edat, aumentant a mida que u se fa major.

  • En adolescents, la pressió sistòlica ha d’estar entre 120 i 105; i la diastòlica entre 80 i 73.
  • En jóvens fins a 34 anys lo correcte és una sistòlica entre 110 i 134 i una diastòlica entre 85 i 77.
  • En adults de fins a 60 anys els valors normals serien entre 118 i 144 en la sistòlica i entre 90 i 82 en la diastòlica.
  • Per últim, el grup més vulnerable de patir les conseqüències d’una tensió arterial aumentada són els majors de 60 anys. Se recomana en ells presentar una pressió arterial sistòlica entre 121 i 147; i una diastòlica entre 83 i 91.

CAUSES D’HIPERTENSIÓ ARTERIAL

Entre els factors que poden motivar l’aparició de HTA estan:

  • Consum excessiu de sal.
  • Consum excessiu de café i alcohol.
  • Edat alvançada.
  • Resistència a l’insulina.
  • Menopausa.
  • Sobrepés.
  • Inactivitat física.
  • Factors genètics.
  • Estrés.
  • Alteracions en els lípits —greixos de la sanc: colesterol i triglicèrits.

MALALTIES ASSOCIADES EN LA PRESSIÓ ARTERIAL ELEVADA

  • Infart del cor.
  • Insuficiència cardíaca —el cor no té prou força per a bombejar la sanc.
  • Insuficiència renal.
  • Ictus —trombosis i hemorràgia cerebral.
  • Aneurismes —dilatacions de les artèries, que poden esgarrar-se.
  • Disecció aòrtica —trencament de la paret de l’aorta.
  • Arrítmies cardíaques.
  • Alteracions de la retina —part molt important de l’ull.

Com se pot vore, són malalties gravíssimes, que poden provocar la mort o conseqüències fatals…

MIDES PER A CONTROLAR L’HIPERTENSIÓ ARTERIAL

  • Mantindre un pes saludable.
  • No fumar.
  • Moderar el consum de begudes alcohòliques.
  • Reduir el café a màxim 2 o 3 al dia.
  • Disminuir l’ingesta de sal.

Lo ideal és no consumir gens de sal. Pero es podria si és complicat, màxim una culleradeta de café al dia.

Se pot substituir per espècies, ceba, llima, all, vinagre,…

  • Evitar aliments processats en sal oculta. Per eixemple, conserves, precuinats i salses.
  • Incloure més fruites, verdures i productes llàcteus desgreixats.
  • Evitar pastiços, dolços.
  • Donar preferència al peix sobre la carn.
  • Fer eixercici a diari.

Mínim 30-45 minuts al dia.

Per eixemple: caminar, córrer, nadar, ballar, bicicleta.

Juan Carlos Ferrero, l’arquitecte de Carlos Alcaraz

Juan Carlos Ferrero, l'arquitecte de Carlos Alcaraz

Per Chemi Martínez Villalba

En el món del tenis, poques històries d’èxit tenen un component tan clar de llegat i mentoria com la de Carlos Alcaraz. Darrere del fenomen murcià que ha revolucionat les pistes en la seua energia, agressivitat i frescor, està la figura serena i visionària de Juan Carlos Ferrero, exnúmero u del món i actual entrenador del prodigi espanyol. Més que un tècnic, Ferrero ha segut un arquitecte pacient i silenciós de l’ascens meteòric d’Alcaraz.

Ferrero, conegut en la seua etapa com a jugador com el Mosquit per la seua velocitat i agilitat, alcançà el número u del rànquing ATP en 2003 despuix de guanyar Roland Garros. La seua carrera com a teniste professional  estigué marcada per l’elegància, el sacrifici i una ètica de treball eixemplar. Tots eixos valors els ha bolcat ara en la seua faceta com a entrenador des de la seua acadèmia Equelite, en Villena, a on conegué a un jove Alcaraz en 15 anys a penes.

Des del primer moment, Ferrero veu en Alcaraz un no sé qué especial. No solament potència o tècnica, sino una mentalitat competitiva innata i una alegria pel joc que recordava els grans. Pero també entengué que eixe talent devia ser polit en paciència, humiltat i un full de ruta clar. I ahí és a on la seua experiència marcà la diferència; sabé dosificar l’exposició mediàtica del jove, protegir-lo de l’entorn i, sobretot, formar-lo com a persona abans que com a estrela.

Ferrero no buscà accelerar els temps. Fon exigent, sí, pero també protector. Dissenyà una progressió gradual que durà a Alcaraz a conquistar el seu primer torneig ATP en Umag (2021), als 18 anys, i a escalar posicions ràpidament fins a convertir-se en el teniste més jove en alcançar el número u del món despuix de guanyar el US Open en 2022.

La relació entre abdós va més allà de lo deportiu. Alcaraz ha dit en múltiples entrevistes que Ferrero és “com un segon pare”, algú que està al seu costat no solament en la victòria, sino en els moments de dubte i pressió. La química entre entrenador i pupil és total, i això es nota en la pista: la combinació de l’experiència tàctica de Ferrero en la capacitat física i mental d’Alcaraz ha creat un teniste total.

Hui, mentres Carlos Alcaraz seguix collint títuls —incloent Roland Garros 2025— i consolidant-se com el successor natural de Nadal, Federer i Djokovic, és impossible no mirar cap a Villena i reconéixer la figura de Ferrero. Perque darrere de la lluentor del diamant està sempre la mà de qui el talla.

Ferrero ha demostrat que un campeó no solament es fa en raquetes i punts, sino en valors, paciència i visió. I en Carlos Alcaraz ha trobat la seua major obra.

Rubén Plaza, llegenda del ciclisme

Ruben Plaza, llegenda del ciclisme

Per Lucas Grao i Silvestre

L’història del ciclisme, com la majoria dels deports, està construïda a força de gestes dels seus protagonistes, de disputades competicions que fan vibrar a l’aficionat, aportant-li recorts indelebles. Aixina fon en la disputa de la vigèsima etapa de la Vuelta a España de 2015, una jornada de ciclisme difícil d’oblidar.

Despuix de dèneu dies de competició, se presentava una jornada de 175 km de relativa dificultat per la serra madrilenya en final en Cercedilla, tot pareixia indicar que l’holandés Tom Dumoulin, un gran contrarrellongiste que passava prou be els alts de montanya, se faria en la victòria final d’aquella Vuelta a España.

Pràcticament d’eixida, un grup numerós de corredors abandonava la disciplina del gran grup, prenent ràpidament una bona renda de temps respecte d’un grup principal, que rodava en la relativa calma que precedix a l’huracà.

A falta de 113 Km per a la finalisació, el corredor valencià Rubén Plaza Molina s’alvançà del grup de davant, en un atac lluntà que pareixia destinat al fracàs, pero el de la Vila del Joguet sabé administrar a la perfecció la seua capacitat física. No debades, Rubén Plaza fon un portentós corredor de metro noranta, que havia guanyat una etapa en la recent edició del Tour de França 2015 i que, recorrent a l’experiència, conseguia administrar la distància en els seus perseguidors.

Per darrere, l’equip Astana treballà de calent, despenjant al líder de la prova, l’holandés Tom Dumoulin. L’estratègia d’Astana, en Mikel Landa i Luis León Sánchez tirant del seu líder Fabio Aru i les distintes aliances i ambicions d’atres ciclistes, feren que es formara un grup en els millors de la prova, quedant Tom Dumoulin a soles, veent com s’esfumava l’ensomi de guanyar aquella Vuelta a España 2015, que acabaria adjudicant-se l’italià Fabio Aru, seguit de Joaquim Rodríguez i el polac Rafal Majka.

Aquella calorosa vesprada  i despuix d’una cavalcada de 113 Km en solitari per la serra madrilenya, Rubén Plaza s’alçà en la victòria en una etapa de la Vuelta a España que passaria a l’història de les grans gestes deportives, per tot lo que ocorregué. No era la seua primera victòria d’etapa en la ronda espanyola, puix l’ibier ya s’impongué en 2005 en l’etapa contrarrellonge d’Alcalá de Henares.

Des de ben jove, Rubén donà mostres de la seua calitat,  lluint en els campeonats d’Espanya en categoria de júniors i recalant en 2001 en el potent equip Banesto de Miguel Indurain. Encara que una inoportuna lesió en el genoll a punt estigué d’apartar-lo del ciclisme, en 2003 guanyà el Campeonat dEspanya, títul que conseguí revalidar en 2009. I és que a lo llarc dels vint anys com a professional del ciclisme, el de la comarca de l’Alcoyà ha conquistat un bon número de victòries, prop d’una trentena, algunes d’elles de molt de prestigi, com els dos títuls nacionals o les etapes en Vuelta i Tour, a banda d’un bon número de podis en campeonats d’Espanya i bones classificacions en grans voltes.

Pero aquella vesprada, en Cercedilla, Rubén Plaza certificà la seua carrera deportiva i, encara que seguí en competició fins a 2019 i obtingué més victòries, en el marc d’una etapa que ha passat a l’història del ciclisme, la gesta de l’ibier a lo llarc de 113 quilómetros en solitari, li donà l’entrada en l’àmbit llegendari d’este deport.

Bolletí Cursos Lo Rat Penat – Núm. 11 (maig 2025)

Hola novament a tot lo món.

Ya estem a punt d’acabar el mes de maig. El mes de les flors i el mes marià per excelència, puix li rendim pur i ver homenage a la nostra mareta la Verge dels Desamparats. “La Missa d’Infants”, “el Trasllat”, “la Processó” i una infinitat de manifestacions de tot el poble valencià posa de manifest l’amor que sentim per la nostra Patrona.

Nosatros seguim treballant per a que cada mes veja la llum el bolletí mensual, que està format pels següents artículs.

  • Antonio Moreno:

En la temàtica: Ciutats de cine, nos conta cóm a lo llarc d’estos mesos i en els artículs dedicats ad esta temàtica, hem pogut vore com hi han ciutats i passages relacionats en una película o gènero cinematogràfic concret. Ara viagem fins a una vall, una image que nos transporta a les històries d’indis i vaquers, un espai americà, una de les mostres més icòniques del Sèptim Art.

Artícul: “Buscant en la vall dels monuments”

  • Amparo Soriano:

En la temàtica: Passejant Valéncia, nos porta per un barri molt mariner “el barri del Grau”. Segons contàrem en el passat bolletí, és junt al barri Cabanyal-Canyamelar, els que formen part de la Semana Santa Marinera.

No obstant, ací detallarem una de les festes més emblemàtiques, “la festa del Crist del Grau, “El Negret”, que se celebra des de 1411.

Artícul: “El Grau de Valéncia”

  • Lucas Grao:

En la temàtica:  Biblioteca Valenciana, nos explica com en 1472, el notari valencià Joan Esteve, escrigué un recull de frases en llengua valencianaordenades alfabèticament i la seua equivalència en la llengua llatina, formant aixina el primer vocabulari d’una llengua neollatina, la valenciana. Est ilustre notari, carix de reconeiximent oficial per part de les autoritats valencianes, puix mai han tengut a be dedicar-li un espai públic en el seu honor. És per lo que li dediquem el nostre espai al notari Joan Esteve, autor de: “LIBER ELEGANTIARUM”

  • Edu Vanacloig

En la temàtica de “Art corporal”, i continuant en el chassis, nos fica en situació d’un atre punt important a tindre en conte que és la geometria d’este, puix ademés d’elegir una màquina perque t’agrada la forma que té, s’ha de tindre en conte la configuració i les seues mides per a poder afegir-li els distints elements que fan que una màquina siga bona per a llínees, ombres o ompliment.

Artícul: “Quan tatuar era un treball d’artesania, capítul 3”.

En la temàtica de Medicina i Salut:

  • Mª Angeles Viñas:

Nos parla de l’osteoporosis, una malaltia que se caracterisa per la disminució de la densitat i calitat dels ossos, convertint-los en més fràgils i per lo tant en perill de patir fractures. Esta malaltia afecta tant a hòmens com a dònes, encara que és més freqüent en les dònes a partir de la menopausa. Se pot determinar per mig de densitometries  i previndre o tractar-la en suplements de calci i vitamina D.

Els factors que influïxen són: els antecedents familiars, la dieta pobra en calci o vitamina D, l’inactivitat física i el tabac o l’alcohol.

Artícul: “L’Osteoporosis, qué és i cóm previndre-la”  

  • El mege del fege:

Nos informa sobre els divertículs  que se formen quan per debilitat de la capa muscular del tubo digestiu prolapsa la capa mucosa a través de la muscular, formant un sac, podent-se formar divertículs en qualsevol tubo del cos humà. Els més freqüents estan en l’aparat digestiu, fonamentalment en el còlon, en la part esquerra del budell, el sigma. Ademés de la simple presència, se poden inflamar provocant una diverticulitis. Nos ho explica més detalladament en el seu artícul:

Artícul: “¿Per qué tinc culs divertits?               

En la temàtica dels deports:

  • Chemi Martínez:

Celebrem l’aniversari del Circuit Caixa Popular. Dos décades unint passos, esforç i comunitat.

Este 2025, el Circuit de Carreres Populars Caixa Popular de Valéncia complix 20 anys, i volen celebrar-ho en tots els que han format part d’esta història construïda a pur de quilómetros, superació i esperit deportiu.

L’informació referida ad est event, nos la conta Chemi en el seu artícul:

Artícul: ¡20 ANYS CORRENT JUNTS!

Esperem que vos siga de profit i vos agraden els artículs d’este bolletí i vos emplacem per al pròxim mes de juny, en el que complirem el primer any de l’edició d’este nou bolletí.

Fins ad eixe moment, moltíssimes gràcies pel vostre recolzament.

Continguts d’esta edició

També pots consultar la versió del bolletí enviada per correu electrónic.

El Grau de Valéncia

El Grau de Valéncia

Per Amparo Soriano Doménech

En Passejant Valéncia, este mes passejarem pel barri del Grau. Ya comentàrem en el mes d’abril que, junt en el barri Cabanyal-Canyamelar, passejàrem per ells i que este formava part de la Semana Santa Marinera. En el barri del Grau, detallaré una de les festes més emblemàtiques, la festa del Crist del Grau, El Negret, que se celebra des de 1411.

Llimitat pels carrers Francesc Cubells, Serradora, Eivissa, final del parc fluvial i el moll de Ponent fins al nou caixer del riu Túria.

El barri del Grau és, provablement, el manco poblat, puix hi han molts edificis plens de consignatàries i oficines, apartaments turístics, una gran esplanada que ocupen els coberts i els contenidors en la part del port nou, i el Club Nàutic.

En ell, ademés de l’edifici de l’aduana, enfront del port, i del Club Nàutic, es troba, al final de l’avinguda del Port,  l’edifici més emblemàtic: la Casa del Rellonge, d’estil neoclàssic, a on podem vore una torre en un rellonge molt senyorial. L’immoble sol acollir exposicions en les seues sales.

També contemplarem la dàrsena i els coberts que antigament albergaven les mercaderies que pujaven o baixaven dels barcos. Hui tot va en contenidors i estan ubicats en l’ampliació del port, prop del Real Club Nàutic.

Destacarem també l’edifici minimaliste Veles i Vents, que se feu per a celebrar la Copa d l’Amèrica, i els nous edificis per a albergar distintes empreses que competien en la Copa. En part d’estos carrers, vérem els coches de fòrmula 1, en la Valéncia Street Circuit. En aquells moments, Valéncia la va vore per la televisió i les rets socials tot el món. Fon el millor moment de visualisació turística de la nostra ciutat, tant la part nova com la part antiga, fins al punt que hui en dia ya és una ciutat molt visitada.

Les Atarassanes del Grau, darrere de la parròquia de Santa Maria del Mar, a on se feen i reparaven els barcos, grans i chicotets, hui conté sales d’exposicions.

Atracats en els nous molls de l’antic port podem contemplar barcos particulars de molts diners.

En quant a les festes del barri, cal destacar la del Crist del Grau. Ix de bon matí per a dur-lo aun lloc pròxim a on estava l’Escala Real, cap a la una, fent sonar les bocines dels barcos que l’acompanyen.

El rebrà el senyor retor de la parròquia de Santa Maria de la Mar. Els clavaris i clavarieses faran la seua ofrena de flors pels difunts en la mar en un acte beneït pel retor.

Esta tradició ve des del 15 d’agost de l’any 1411. Uns peixcadors trobaren una escala de 33 escalons, i damunt d’esta, l’image del Crist clavada a la creu sense estar lligada a res. La dugueren a la parròquia de Santa Maria del Mar, a on a hores d’ara se venera, per mig d’una novena, aixina com una festa gran el dia 1 de maig, consistent en una missa major a les dotze del migdia i, a la una, van al port, prop de les antigues escales reals, a on el barco portà el Crist i, desembarcant-lo el duran en processó a la parròquia de Santa Maria de la Mar. El dia 3 és el dia de la exaltació de la Santa Creu, en que es fa una missa a les sis i mija de la vesprada i, en acabant, es du a terme una processó pel barri. També eixe mateix dia, se celebra la festa de l’Ascensió de la Mare de Deu, fent-la en conjunt en un sol dia.

Igualment, cal nomenar, com a festa, la de la Mare de Deu del Carme, a on els peixcadors i l’autoritat de la Marina de Valéncia celebren el dia de la seua patrona.

En la frontera de la parròquia tenim una antiga font d’aigua potable i també el mural pintat en el Crist.

En este barri tindrem la possibilitat d’almorzar en molts dels bars, en que podrem vore, en alguns, el pes antic, com el que mostre en la foto.

La llibreria valenciana: “Liber Elegantiarum”, de Johannis Stephani (Joan Esteve)

La llibreria valenciana: "Liber Elegantiarum", de Johannis Stephani (Joan Esteve)

Per Lucas Grao i Silvestre

Títul: Liber Elegantiarum
Autor/a: Johannis Stephani (Joan Esteve)
Editorial: Paganinus de Paganinis
Lloc i data d’edició: Venècia, 1489
Nº de pàgines: 395

Coberta del "Liber Elegantiarum", de Johannis Stephani (Joan Esteve)

Nos trobem davant de l’edició facsímil d’un dels monuments lliteraris de la Valéncia del Sigle d’Or i en general, de l’història de la lliteratura llatina i universal, per ser la primera obra lexicogràfica d’una llengua romanç.

En 1472, any en el que el notari valencià, Joan Esteve, escrigué la seua obra, la ciutat i regne de Valéncia vivia la seua màxima época de lluentor, i era referent econòmic i cultural dins dels territoris de la Corona Aragonesa.

Liber Elegantiarum és un llibre pensat per a facilitar l’ensenyança del llatí, conformat en un ampli recull de frases fetes i expressions valencianes ordenades alfabèticament, en la seua equivalència a la llengua llatina.

En la recomanable passejada per les seues pàgines, a banda de conéixer i assaborir el lèxic ya consolidat de la llengua valenciana, podrem fer-nos idea d’alguns dels temes que ocupaven el pensament valencià del sigle XV, puix el seu autor descriu sense rubor situacions escatològiques, “Alça la cama dreta e lança un gran pet”, “La gata nostra ha cagat sobre lo llit”, aixina com atres de contingut sexual, “Ences o conmogut de luxuria”, “Home afeminat”,  “La ha fotuda”, “Qui tenia gran membre”, o inclús referents als famosos bordells de la ciutat, “En lo temps passat era la millor dona de totes”, “Bordells”, traduït al llatí com a prostibulum.

Potser, eixa proximitat a la realitat quotidiana que descriu Liber Elegantiarum, fora el motiu pel que el notari va imprimir la seua obra en la república veneciana, fugint de l’inquisició valenciana, puix havem de recordar que la ciutat valentina ya contava en imprentes des de 1474, any en que s’imprimí Obres e trobes en lahors de la Verge Maria, primer text lliterari imprés en la península Ibèrica.

Si be és cert que el Vocabulaire Latin-François de Louys Garbin veu la llum en Ginebra en 1487, dos anys abans de l’impressió en Venècia del nostre Liber Elegantiarum, l’autor valencià fa constar en el seu colofó l’any 1472 com a data d’escritura, alvançant-se d’esta forma al text francés. Ya en 1490, se publicà en Sevilla l’obra Uniuersale Compendium Vocabulorum d’Alfonso de Palencia, el primer diccionari llatí-romanç (de Castella), dos anys més tart, en 1492, el Lexicon hoc est Dictionarium ex sermone latino in hispaniensem, d’Elio Antonio de Nebrija, voria la llum en Salamanca.

En 1988, baix el patrocini de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, junt en la Diputació de Castelló i l’Ajuntament de la dita ciutat, totes governades pel PSPV, s’encarregà l’impressió del present volum, que conta en un estudi preliminar del reconegut filòlec catalaniste Germà Colón i Domènech, qui, fent gala del conegut autoodi valencià, omet senya tan important i rellevant com la que donem a continuació i que s’arreplega en el colofó de l’obra per a goig i orgull de tots els valencians.

I és que el nostre benvolgut notari, tingué a be estampar en el colofó de la seua obra l’identitat llingüística de la mateixa: Llatina i Valentiana lingua.

Crida l’atenció, o directament resulta indignant, el fet que el senyor Colón i Domènech no faça referència a la dita senya tan destacable, tant o més, com el fet de que este volum, que per cert se pot conseguir per a penes quatre euros en moltes llibreries de Valéncia ciutat, haja segut imprés fòra de les nostres fronteres. Sí, precisament en el lloc a on tots esteu pensant. Fa al cas, puix una de les sentències del nostre notari, diu: “Qui no te vergonya tot lo mon es seu”.

Aprofite estes llínies per a denunciar que les nostres autoritats no hagen tengut la deferència de dedicar a tan ilustre autor un carrer o avenguda, una biblioteca, una càtedra d’estudi o qualsevol espai públic, qüestió esta que resulta inaudita donada la seua importància. Anime, puix, ad esta casa d’amadors de les glòries valencianes a ser els primers en crear un espai en honor a tan celebèrrima figura o be a la seua obra, el Liber Elegantiarum.

Quan tatuar era un treball d’artesania (capítul 3)

Quan tatuar era un treball d'artesanía (capítul 3)

Per Edu Vanacloig

Aclarit l’incís del capítul 2, reprendrem este a on nos quedàrem en el primer.

Si fem una miqueta de memòria, recordareu de que estàvem parlant dels diferents tipos d’elements que componen una màquina de tatuar i la seua influència en el comportament d’estes, depenent del material del que estiguen fabricats.

També comentàvem que influïx moltíssim el tipo de material i la calitat en la que estiguen fabricats el restant de components que es necessiten per a poder tatuar, no solament la màquina sino també els cables de conexió de la màquina, si és en RCA o Clip-Cord, la font d’alimentació, el pedal, etcétera.
Hui nos centrarem a soles en la màquina de tatuar.

Escomençarem pel chassis. Cal dir que el material en el que està fabricat és molt important, ya que alguns materials no són molt bons conductors i necessitem que el chassis transmeta molt be la corrent per a unir el circuit.

El mateix mecanisme de la màquina necessita poder transmetre la corrent des de les bobines fins a la clau de rosca que fa contacte en el fleix, per a que la corrent imante les bobines i faça moure el martell provocant el moviment avall, que és el que farà moure l’agulla.

Per lo tant, un material baix en conductibilitat provocarà inestabilitat en el fluix de corrent i un moviment poc decorregut i inestable.

Un dels millors materials és el ferro al carbono, ad este se’l sol tractar en diferents tipos de métodos com, per eixemple, el pavonat, per a evitar que es rovelle.

Com dic, hi ha moltíssims materials i moltíssims tipos d’acabats, inclús banys d’aleacions o pintats.

Açò determinarà la calitat de la màquina a l’hora de treballar, pero que una màquina no estiga fabricada en un dels materials més conductibles no vol dir que per això siga roïn.

Vos en pose un eixemple: si tenim una màquina en un chassis d’alumini que, encara que és bon conductor, no ho és tant com una de ferro. En canvi, la de ferro pesarà molt més que la d’alumini, que és més llaugera, i açò pot ser beneficiós per a evitar que es canse la mà de l’artiste.

Els fabricants han trobat maneres de suplir els contres d’alguns materials afegint-los una peça que sol nomenar-se enclusa. L’enclusa és una peça de ferro que es coloca baix de les bobines unint-les entre sí en una certa gruixa i d’un material de bona conductibilitat; d’esta manera havem obtés una màquina en un chassis d’alumini que és manco conductor que una de ferro, pero en la peça de l’enclusa conseguim que mantinga una estabilitat en la conductivitat de la corrent.

Tot açò és molt més complex de com yo vos ho estic dient, pero l’objectiu d’estos artículs és que pugau entendre lo que explique sense entrar en profunditat en la matèria en massa tecnicismes.

Per desgràcia, no tot és tan senzill com triar la màquina pel material del que estiga feta o perque, per eixemple, duga una enclusa com vos acabe d’explicar, puix yo he aplegat a vore màquines chinenques d’alumini en una enclusa, pero esta també era d’alumini, per lo tant no conseguim res si està fet del mateix material. Recordem que l’objectiu era posar un material conductor per a suplir eixa carència que té el chassis d’alumini.

Açò és degut a que segurament estes màquines estaran imitant-ne una atra de més famosa, que seria d’alumini en una enclusa de ferro. Pero com que són imitacions de baixa calitat, ni tan sols s’han preocupat de desburgar per qué du eixa peça, o potser simplement els té igual i lo únic que volen és vendre a costs baixos enganyant a la gent que no entén l’importància dels materials.

Continuant en el chassis, un atre punt important a tindre en conte és la geometria d’este, més que elegir una màquina perque t’agrade la forma que té, deuríem d’elegir-la per la configuració, i les mides que té a l’hora de poder posar-li, en acabant, els distints elements que determinaran si una màquina és bona per a llínees, per a ombres o per a ompliment.

El chassis té un forat a on anirà colocada la clau de rosca de contacte. Esta ha de quedar en un àngul determinat depenent de per a qué es vullga usar, i encara que a priori parega que simplement inclinant més o manco pot aplegar a tocar el fleix, açò nos condicionarà en la llongitut d’este, si necessitem un fleix llarc potser caldrà inclinar en excés la clau de rosca per a que puga aplegar a tocar provocant un àngul incorrecte, i si coloquem un fleix més curt per a que l’àngul siga l’apropiat, igual no conseguim que es comporte de la manera que nosatros necessitem.

Açò ho explicaré una miqueta millor quan vos parle dels fleixos, i comprendreu que depenent de la llongitut, l’amplària, la gruixa i inclús lo doblat que estiga, es comportarà d’una manera o d’una atra, en més o manco durea, o major o menor velocitat.

Hi ha algunes màquines que, en el seu disseny, duen com un recalat allargat en lloc d’un forat per a poder colocar en diferents llongituts eixa clau de rosca i poder ajustar-la a la llongitut del fleix.
Sense entrar en excés en detalls, com ya vos he dit adés, a soles me queda parlar del tancament de la màquina per a acabar en el chassis.

El tancament sol tindre una clau de rosca fent de presoner per a subjectar el tubo per a on passarà l’agulla que a l’hora nos servix d’agarrament per a subjectar la màquina. N’hi ha de mil maneres diferents, pero a mi personalment els que més m’agraden són els de guillotina, puix en estos la clau de rosca no pressiona directament el tubo, lo que fa és enroscar-se en una peça per la que ha entrat el tubo i, quan la pressiona, la desplaça cap a fòra i comprimix el tubo.

Teòricament els tubos tenen una mida estàndart i tots deurien ser iguals, pero per desgràcia, i sobretot depenent del material, si és d’acer o de plàstic rebujable, hi ha chicotiues variacions. Llavors, és important el tipo de tancament que té perque, com vos he comentat, els que tenen un tubo en una obertura que es pressiona en la clau de rosca per a oprimir el tubo del grip, a voltes es deforma i es queda més apretat del conte i quan tu vols posar el tubo no entra i és prou molest tindre que estar fent palanca a l’hora de colocar-lo.

Llevat que vullgues deprendre a construir màquines, és senzill evitar tots estos problemes. Tria un bon constructor, un distribuïdor de confiança i compra sempre productes de calitat.

Nos veem en el Bolletí del mes que ve i vos conte més.

L’osteoporosis, qué és i cóm previndre-la

L'osteoporosis, qué és i còm previndre-la

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

L’osteoporosis és una malaltia òssea que debilita els ossos, fent-los més fràgils i en més possibilitat de patir una fractura, especialment en l´anca, columna vertebral i en la monyica.

Segons les últimes estadístiques, un 5,4% de la població espanyola patix osteoporosis; un 79,2% són dònes i un 20,8% són hòmens. S’estima que l’incidència s’incrementarà en els pròxims anys fins a un 29%, degut a l’envelliment de la població.

El calci és el mineral principal de l’os i la seua concentració en la sanc és molt important per a tindre una estructura òssea forta. La vitamina D —en la seua forma activa se nomena calcitriol— se produïx en la pell per mig de l’acció del sol o també pot aportar-se en la dieta. La seua funció principal és aumentar l’absorció intestinal de calci i fòsfor. Quan els nivells de calci en la sanc disminuïxen, s’activa l’hormona paratiroidea (PTH) que estimula la lliberació de calci dels ossos, aumenta la reabsorció de calci en els renyons i activa la vitamina D. Si tenim suficient calci i vitamina D, les cèlules formadores d’os (osteoblastos) poden sintetisar teixit òsseu. Quan existix un desequilibri en este metabolisme és molt provable que es puga patir la nomenada osteoporosis.

Esta malaltia es diagnostica gràcies a la densitometria òssea, una prova mèdica que medix la densitat mineral òssea; és dir, la cantitat de calci i uns atres minerals de l´os.

Existixen uns factors de risc que poden provocar l’aparició d’esta malaltia. Estos factors són els següents:

  • Sexe femení.
  • Edat alvançada.
  • Antecedents familiars d’osteoporosis.
  • Manca d’activitat física.
  • Dieta pobra en calci, vitamina D i fòsfor.
  • Us prolongat de medicaments com corticoides.
  • Consum de tabac i alcohol.

¿Cóm podem previndre-la?

Molta gent creu que l’osteporosis és pròpia de les persones majors pero no és aixina. La prevenció deu escomençar-se en la joventut pero si no ha segut possible, també pot realisar-se una prevenció efectiva en l’edat adulta.

La nutrició és importantíssima. Com ya havem comentat en vàries ocasions en este bolletí, la dieta correcta és bàsica per a previndre moltíssimes malalties i esta també és una d’elles.

El consum diari correcte de calci en dònes majors de 50 anys és d´1gram al dia; en hòmens majors de 70 anys, 1,2 grams al dia. Este calci el podem trobar en la llet, formage,yogurt sardines, armeles, sésam figues seques i vegetals de fulla verda principalment.

La vitamina D també és molt important, com ya havem comentat, per lo que es recomana una exposició diària al sol de 15-20 minuts, aixina com el consum de peix blau i ous.

Si per mig de la dieta no es poden tindre nivells òptims de calci, vitamina D i fòsfor en la sanc, el vostre mege prescriurà fàrmacs que bàsicament són suplements d’estos minerals.

Ademés de la dieta, l´eixercici físic és una pedra angular. Caminar, ballar, realisar peses llaugeres o yoga són eixemples de tipos d’activitat física que nos ajudaran a fer més fort l’os.

En ocasions, i sempre baix supervisió i prescripció mèdica, es poden necessitar fàrmacs específics com són els nomenats bifosfonats o denosumab. Els bifosfonats s’unixen a l´os i inhibixen els octeoclats —cèlules que s’encarreguen de destruir l´os—; en canvi el denosumab és un fàrmac biològic, un anticòs monoclonal que bloqueja la producció d’osteclasts. Torna a estar en les nostres mans previndre esta malaltia per mig d’una dieta correcta i uns hàbits de vida saludables. No obstant, si a pesar d’estes mides no és suficient, a partir dels 65 anys es recomana realisar una densitometria òssea a totes les dònes i a partir dels 70 anys als hòmens, per a aixina poder detectar la malaltia quant més pronte millor. En el cas de tindre factors predisposts, el vostre mege solicitarà dita prova abans per a poder fer un tractament correcte i previndre les fractures.

¿Per qué tinc culs divertits?

¿Per qué tinc culs divertits?

Per El mege del fege

La major part de tot el tubo digestiu està format per tres capes. La més interna és la capa mucosa, que és com la pell interna del tubo. Enmig està la capa muscular, formada pel múscul que ajuda a la progressió del contengut interior de l’aparat digestiu. La capa més externa és la serosa, que és com una pelleta que ho recobrix tot. La capa serosa és la pell que cobrix els embotits, tan populars en la gastronomia valenciana.

Els divertículs se formen quan per debilitat de la capa muscular, o per contraccions d’esta, prolapsa la capa mucosa per mig de la muscular, formant un sac, que només té mucosa i serosa, sense capa muscular, i per tant, és més dèbil.

Se poden formar divertículs en qualsevol tubo del cos humà, com divertículs en la bufa de l’orina, o en la gola. Els més freqüents estan en l’aparat digestiu, fonamentalment en el còlon, encara que també en poden haver en l’esòfec o en el duodé. Dins del còlon, els més freqüents estan en la part esquerra del budell, en concret en el sigma.

¿És una condició molt freqüent?

Sí.

Els divertículs aumenten en l’edat.

Entre el 5 i el 10% de la població general té divertículs.

En persones menors de 40 anys, la prevalència és del 5%, aproximadament. Pero en majors de 60 anys, arriba fins al 30%.

CONCEPTES

La presència d’estos divertículs se coneix com a DIVERTICULOSIS, i no té per qué donar síntomes. En este terme només s’indica la presència dels divertículs. La majoria de les persones en diverticulosis no presenten síntomes.

Quan un divertícul s’inflama o s’infecta se coneix com DIVERTICULITIS. Els síntomes típics són dolor abdominal —normalment en el costat esquerre de l’abdomen, a on està el sigma—; febra i canvi del ritme defecatori, podent donar tant diarrea com estrenyiment.

Una atra patologia relacionada en els divertículs és el SAGNAT DIVERTICULAR. És un tipo de rectorràgia (sanc per l’ano), molt abundant, d’hores de duració i finalisació abrupta.

¿Quins són els síntomes de la diverticulitis?

  • Dolor abdominal en la part inferior esquerra de l’abdomen.
  • Febra.
  • Oix i vòmits.
  • Canvi del ritme defecatori, podent donar tant diarrea com estrenyiment.

¿Cóm se diagnostica una diverticulitis?

  • Pot haver una sospita clínica per part del mege, basant-se en els síntomes del pacient.
  • El tac (tomografía axial computada) o l’ecografia abdominal poden ajudar a confirmar el diagnòstic i evaluar la gravetat.
  • Se té cada volta més tendència a usar l’ecografia perque no irradia i casi mai requerix contrast.
  • En alguns casos se pot fer colonoscòpia per a confirmar el diagnòstic. Cal esperar 3-4 semanes del diagnòstic de la diverticulitis per a fer colonoscòpia, pel risc de perforació en este periodo.

¿Quin és el tractament de la diverticulitis?

  • Repòs digestiu. És dir, inicialmente no se menja, i quan s’escomença se menja dieta sense residus —sense fruita ni verdura bàsicament— per a que no arribe femta al còlon i irrite els divertículs inflamats.
  • Antibiòtics.
  • Quan és una diverticulitis moderada o greu requerix ingrés hospitalari, per a estar uns dies en dejú i iniciar antibiòtics per vena.
  • En casos molt greus, en abscés de pus o perforació, o en diverticulitis de repetició, se pot operar, tallant el tros del budell que té més divertículs, el sigma.
  • Moltes voltes darrere d’una o més diverticulitis, se tracta en tandes d’antibiòtics mensuals per a evitar la recidiva.
  • L’antibiòtic més usat és la rifaximina. Uns atres són el ciprofloxacino, metronidazol o l’amoxicilina en àcit clavulànic.

¿Quins factors poden aumentar el risc de presentar divertículs en el còlon?

  • Edat: quant més major, més risc de divertículs.
  • Dieta baixa en fibra.
  • Sedentarisme.
  • Obesitat.
  • Alguns medicaments, com els antiinflamatoris.
  • Fumar.

¿Quines són les complicacions possibles d’una diverticulitis?

Aproximadament un 15% de les persones en diverticulitis tenen complicacions.

Són estes:

  • Un abscés, que és la formació d’un cúmul de pus a l’entorn del divertícul en diverticulitis.
  • Una obstrucció del còlon, per l’inflamació.
  • Una fístola, que és una comunicació entre dos superfícies, en este cas entre el còlon i una atra part del cos.
  • Peritonitis, provocada per una perforació del còlon, que llibera la femta en el peritoneu, irritant-lo i provocant una malaltia greu.
  • Hemorràgia diverticular, que se provoca quan sagnen els vasos sanguíneus del divertícul.

¿Cóm se pot previndre tindre divertículs de còlon, i si en tens, evitar diverticulitis que s’inflamen?

  • Dieta en molta fibra: segó, fruita, verdura, etcétera.
  • Fer deport regularment.
  • Mantindre un pes correcte.
  • No fumar.