Per Antonio Moreno Martínez
Audrey Hepburn, davant de Tiffany’s, en un vestit negre i un croassant en la mà, se convertí, sense dir una sola paraula, en un intemporal icon de la ciutat de Nova York. Pero, encara que mai vixqué en París, l’elegància de l’actriu i la seua purnejant mirada feren d’ella l’image perfecta de la moda parisenca, en Una cara en àngel (1957). Hui, tornem ad eixe París, en els tocs personals d’Hubert de Givenchy i Stanley Donen.
París és, encara hui, una de les ciutats més visitades del món. I possiblement, el cine té alguna responsabilitat en est èxit. Cal recordar que la primera película exhibida en públic —Eixida dels obrers de la fàbrica Lumière (1895),dels Lumière— fon rodada en França.
En els temps en que viajar no era habitual, més allà de les pàgines d’un llibre, París lluïa en les pantalles com l’idílic destí que tots volien visitar. Pero no desdenyem als francesos que sempre han sabut vendre el seu París d’edificis i cels grisos en una història plena de color i matisos, com si foren agents comercials de primer orde: la folla Belle Époque, l’exquisitat de l’art nouveau, la forta atracció que eixercí sobre els escritors estrangers de laGeneració Perduda, l’esplendor, en suma, de la seua moda —des de l’alta costura fins al prèt-à-porter—, l’inconfonible aroma dels perfums de la Rue de Paix, i, per descontat, la riquea d’una cuina de fama internacional.
En Sabrina (1954), París representa la felicitat; eixe paraís del que la jove filla d’un chòfer, Sabrina (Audrey Hepburn), torna transformada en una experta i sofisticada cuinera i una elegant dòna capaç d’atraure al ric fill dels propietaris de la casa a on treballa son pare, David Larrabee (William Holden), que mai s’havia fixat en ella i del que creu haver estat enamorada des de sempre.
París i la moda han compartit pantalla, i títuls de crèdit, en les més belles actrius de l’història del cine, en major o menor d’èxit. Des del fallit intent de Robert Altman en Prêt-à-porter (1994), protagonisada per Julia Roberts, Sophia Loren, Kim Basinger, Anouk Aimée, Cher, Claudia Schiffer i Lauren Bacall —entre moltes atres—, finsa la simpàtica El demoni vist de Prada (2006) en Meryl Streep i Anne Hathaway —a l’espera d’una segona part per a la pròxima primavera—. En canvi, més de quaranta anys abans, Una cara en àngel (1957) representà l’image perfecta d’un ensomi.
La película, narra l’encontre de Dick Avery (Fred Astaire) —fotógraf d’una important revista de moda neoyorquina—, en Jo (Audrey Hepburn) —una jove dependenta d’una llibreria del Greenwich Village—. Ell va en busca d’una cara nova que represente a la dòna americana del moment. Jo —en el fondo, una intelectual—, encara que no compartix el món de les revistes de moda, accepta convertir-se en eixa model en tal de poder viajar a París per a conéixer al professor Flostre (Michel Aucleir), un afamat existencialista.
Només aplegar a París, els tres protagonistes —Dick, Jo i Maggie Prescott (Kay Thompson), directora de la revista—, en la falsa promesa de retirar-se a descansar, no poden resistir-se i recorren els més icònics i personals racons del seu París particular, en una salutació —Bonjour, Paris—,que convida a viure la felicitat d’estar ahí. En companyia d’ells, descobrirem: l’Arc del Triumf, els Camps Elisis, l’Òpera Garnier, el Sacré Coeur, la Place Vendôme, la Rue de la Paix, la catedral de Notre Dame, els passejos del Sena, els carrerons de Montmartre, la vista de París des de la plaça Louis Michel, les escales del pont d’Iéna…, fins a arribar, tots a l’hora, a la part més alta de l’emblemàtica Torre Eiffel.
En una inoblidable banda sonora de George Gerswhin, assistirem, en els seus 103 minuts de metrage, a la transformació de la jove dependenta i al’enamorament dels dos protagonistes, al ritme d’una espectacular sessió fotogràfica —en l’ajuda i la mà del famós fotógraf de moda Richard Avedon—. A poc a poc, vorem a Audrey Hepburn davant de l’arc del Carrusel dels jardins de les Tulleries —en unes bufes de colors en la mà—; en un moll de la Gare du Nord, entre els vapors d’una màquina de tren —emulant a Anne Karenina—; en les escales interiors de l’Òpera de París; baixant davant de la Victòria de Samotràcia —en el Louvre— en un espectacular vestit roig; a la vora de les fonts dels jardins del Palau de Versailles… Nos deixarem dur pels racons de Montmartre, per la bellea de la Maison Rose —la casa del professor Flostre en la película—, nos acostarem a la Rue Norvins per a entrar en La cave des puces —plena de fum i de vi—, i aguaitarem en l’entrada del local de Paul Duval (Robert Flemyng) —en l’avenue Montaige, molt prop dels Camps Elisis—, a on tindrà lloc la presentació de la nova colecció de moda que ha dissenyat per a la revista americana.
Una cara en àngel, dirigida per Stanley Donen —director també de Un dia en Nova York (1949), Bodes reals (1951), Cantant baix la pluja (1952) i Sèt nóvies per a sèt germans (1954)—, és provablement u dels últims grans musicals de l’Edat d’Or del cine, de Hollywood i una de les sis películes que l’actriu rodà en París, entre elles: Ariane (1957), en Gary Cooper; Encontre en París (1964), en William Holden; i Charade (1963), en companyia de Cary Grant.
En Una cara en àngel —nominada a quatre Oscars—, París és, sense dubte, u dels protagonistes indiscutibles que donen sentit a l’història. Reforçada pel vestuari d’Edith Head —en 33 nominacions als premis de l’Acadèmia d’Arts i Ciències Cinematogràfiques i guanyadora de sèt—, els espectaculars vestits d’Hubert de Givenchy —habitual en el guardarroba de l’actriu—, i la vibrant música de Gerswhin —Funny face, He loves, she loves—, la película dibuixa el conte d’una nova Cendroseta en una elegància, bellea sensualitat indiscutibles; un cant a la vida i a l’amor que a soles podia acabar en una romàntica seqüència rodada en un màgic enclavament: el Château de la Reine Blanche, a cinquanta quilómetros de París, al nort, en Coye-la-Forêt —en l’actualitat dedicat a la celebració de variats events socials—, i en les càlides i sensuals veus de Fred Astaire i Audrey Hepburn cantant l’immortal S’Wonderful.
Despuix de vore Una cara en àngel, París torna als primers llocs de la llista dels desijos per al ninou, molt per davant d’escomençar en el gimnasi, una atra volta, i de baixar els excessos del Nadal… ¡Vorem!
