Per Antonio Moreno Martínez
En Dolor y gloria (2019), Pedro Almodóvar va conseguir optar, una volta més, als Oscars a la millor película internacional (despuix de l’obtingut per Todo sobre mi madre, 1999), i a la nominació d’Antonio Banderas com a millor actor protagoniste, ademés d’un bon grapat de premis Goya, en les categories més importants de la competició: película, director, actor principal, actriu secundària, guió… En eixe mateix any, Antonio Banderas va rebre el premi al millor actor en el Festival de Canes per esta película.
El film és una reflexió sobre la creació artística, el desig i l’ocàs personal i creatiu a través d’una série d’encontres i recorts del protagonista (Salvador Maillo, alter ego d’Almodóvar interpretat per Antonio Banderas), un director de cine en dic sec des de fa anys, atrapat entre els dolors del cos i de l’ànima.
Dolor y gloria va supondre per al director manchec un nou èxit internacional i va donar a conéixer al món sancer un peculiar barri valencià que encaixa a la perfecció en la película, com un personage més: les coves habitades de Paterna. Almodóvar, que ya havia fotografiat el barri valencià de Benimaclet en La mala educación (2004), torna a la Comunitat per a mostrar-nos la dualitat que condiciona l’història. Per a l’autor, definix la contraposició entre “els recorts ombrosos […] que té una mare pobra de posguerra, en l’ilusió del chiquet que es conforma en vore el sol a través del respirall de la cova on viu”; un lloc, per ad ell, “llegendari i fantàstic”, i a on descobrirà els seus primers desijos.
Mare i fill apleguen a Paterna per a escomençar una nova vida, junt en el pare i marit. Despuix d’un llarc viage, apleguen a la vora de la torre mora del poble i Penélope Cruz (Jacinta, la mare jove en la película) li pregunta a Raúl Arévalo (son marit en la ficció): «¿Falta molt?». «Estem just damunt», li respon ell, i aguaita pel respirall, cap avall, cap a l’interior de la terra.
Les coves de Paterna (que com a reclam turístic be podrien adoptar el no de Cases Colgades, fent un joc ingeniós de paraules d’associació en les Penjades de Conca) són un conjunt de vivendes excavades en la part alta de Paterna, al costat de l’ajuntament i a la torre, una fortificació defensiva que data de finals del sigle XI i principis del XII. Encara que el seu orige es creu anterior, és en el sigle XIX quan es documenta la seua existència i utilisació com a vivendes, coincidint en la crisis econòmica del dèneu. En 1824 se n’havien censat 38, i en 1869 eren més de 200 les coves utilisades com a vivendes. A mitan sigle XX passaven de 500.
A pesar del deteriorament i l’abandó d’este conjunt a partir dels anys cinquanta del sigle passat, encara es conserven algunes d’estes construccions que la película mostra en plena transformació i us. Només aplegar, Jacinta s’encabota en fer d’eixa cova una casa a on viure. Les parets emblanquinades, els taulellets de ceràmica en la cuina, la llum zenital a través del respirall del trespol… Resulta curiós que els habituals colors del cine d’Almodóvar: els intensos (i inclús plans) rojos i blaus, verts… Contrasten en la lluminositat d’una cova valenciana en els temps més durs de la posguerra i enmig d’una relació entre una mare desencantada i un fill que té tot per descobrir.
Aplegar a Paterna i passejar per entre els fumerals de les coves i vore des de dalt els seus patis i flors, la torre que vigila les hortes propenques i el curs del Túria camí de Valéncia, és una experiència que nos transporta al passat i, indubtablement, a la película protagonisada per Antonio Banderas i Asier Etxeandia.
La repercussió internacional de Dolor y gloria com a promoció de Paterna i les seues coves fon innegable i la població va rebre visites de totes les parts del món. Junt en el calvari, l’espai cultural Coves del Batà, un conjunt de huit coves que va rehabilitar l’Ajuntament de Paterna fa anys, mostra com eren aquelles cases. Mobles i tifells, nos ajuden a comprendre com vivia la gent més pobra de Paterna en una época de canvis i ombres. Ara és un lloc visitable, un museu, que acull l’història de la població i una exposició permanent del rodage de la película.
«No has segut un bon fill, fill meu. No em vares perdonar que te recomanara a la beata de Paterna. I crec que et vares venjar per això», li diu la mare (Julieta Serrano) a Salvador en un moment de la película. I és que sempre, cada u, veem (i sentim) les coses “a la nostra manera”, en una mirada diferent.
Les coves de Paterna, les escales de la torre mora a on el Salvador chiquet li escriu cartes al chicon que ajuda a sa mare en casa i al que acabarà ensenyant a llegir, res tenen que vore en el passeig de Pintor Rosales de Madrit i en la fama. I, no obstant, aquella época lluminosa i plena d’ilusió mai abandonà al protagoniste.
Esperant el tren que se’ls ha escapat, camí de Paterna, mare i fill es disponen a passar la nit sobre els bancs del vestíbul de l’estació (d’Algodor, en Aranjuez, en el rodage). Jacinta li prepara pa en chocolate al fill, un chocolate que amaga uns cromos entre els papers del seu envoltori.
—Mare, ¿tu creus que hi haurà un cine en Paterna?
—En que tinga una casa, em conforme.
El pla es va obrint a poc a poc, llentament; veem l’equip tècnic d’un rodage…
Fi.
