La llibreria valenciana: “Tractat de les mules”, de Manuel Dieç. Edició de Vicent Ll. Simó Santonja

La llibreria valenciana: "Tractat de les mules", de Manuel Dieç, Edició, introducció i notes de Vicent Ll. Simó Santonja

Per Lucas Grao i Silvestre

Títul: Tractat de les Mules. Manuel Dieç – Edició, introducció i notes de Vicent Ll. Simó Santonja
Autor/a: Vicent Ll. Simó Santonja
Editorial: L’Oronella – Colecció Clàssics Valencians
Lloc i data d’edició: Valéncia, 2010
Nº de pàgines: 136

Portada del llibre "Tractat de les mules", de Manuel Dieç, Edició, introducció i notes de Vicent Ll. Simó Santonja

Quasi 700 anys separen l’obra de l’escritor valencià Manuel Dieç (¿? – Valéncia c., abans de 1450) i la de Vicent Ll. Simó Santonja (Alcoy, 1932 – Valéncia c., 2014). Abdós de capital importància per a les lletres valencianes, el primer per l’originalitat del seu Llibre de la Menescalia, que fon un autèntic best seller dels manuscrits migevals de caràcter científic, el segon per la seua extensa obra que li ha valgut numerosos reconeiximents, entre atres, el Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana, que otorga l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana i del que fon mereixedor en la seua quinta edició, en 2013.

La dilatada obra de Vicent Ll. Simó Santonja, tant en valencià con en espanyol, abarca un ample espectre de gèneros lliteraris, des de la poesia a la novela, l’ensaig o els texts jurídics, afegint el seu nom entre el llarc llistat de notaris que escrigueren en llengua valenciana, com són: Joan Esteve, Martí de Viciana, Carles Ros Hebrera, Joan Verdanxa, Francisco Juan Pastor, Lluís Munyoz, Andrés Onorato Pineda o José Benito Medina.

Pero hui parlàrem d’una de les obres manco conegudes de Vicent Ll. Simó Santonja, que nos introduïx en la vida i obra de Mossén Manuel Dieç, un noble valencià, Senyor de la Baronia d’Andilla i de qui es desconeix en certea el lloc o l’edat de naiximent, aixina com el de la seua mort. Sí sabem d’ell que fon un personage influent en l’época, nos el trobem en 1412, entre la delegació d’embaixadors que acompanyaven als compromisaris del Regne de Valéncia, en el Compromís de Casp. Fon designat Majordom de la Cort, acompanyant al rei Alfons el Magnànim en les seues campanyes de Nàpols, posteriorment, en morir Jordi de Sant Jordi, ostentà la Balia del Castell i la Vall d’Uxó. Segons alguns estudiosos de la seua obra, potser fora en este temps quan escriguera el llibre que hui nos ocupa.

Representant de les Corts Generals en diferents periodos, este prohom del Sigle d’Or Valencià, fon designat com a àrbit per Joan de Montpalau, en el seu duel en Joanot Martorell, que mai aplegà a celebrar-se.

Els seus coneiximents com a menescal, veterinari en l’actualitat, feren que Manuel Dieç, junt en atres ilustres com el mege i poeta Jaume Roig, formara part del tribunal examinador de menescals professionals de la ciutat de Valéncia, tot un precedent en l’Europa migeval.

En un món en que la guerra es feya a cavall, el cuidat dels animals era fonamental i no sempre es contava en un menescal, per lo que els cavallers i escuders havien de tindre nocions de les malalties i remeis. El Llibre de la Menescalia és un tractat científic migeval estructurat en dos parts: el Llibre dels cavalls, que arreplega informació d’atres tractats en llengua llatina, i l’original Tractat de les Mules, que Manuel Dieç recomana per als cavallers entrats en edat madura, puix el caminar de les mules és més pla i manco cansat per al ginet.

El Tractat de les Mules obtingué un èxit considerable, traduint-se al castellà, aragonés, portugués, català, napolità o francés. Aixina mateixa, se conserven entre dèu i dotze còpies manuscrites en llengua valenciana en diferents biblioteques i coleccions, tant franceses, com italianes o espanyoles i totes elles en llaugeres variacions, tant de forma com de contingut.

En l’arribada de l’imprenta, l’obra conegué una ampla difusió, convertint-se en un referent de la veterinària i imprimint-se en diferents llengües, no aixina en valencià ni en Valéncia, a on no s’imprimí fins a la present edició, dins de la Colecció Clàssics Valencians de l’Editorial l’Oronella.

Un aspecte certament curiós de l’obra de Manuel Dieç, que és ademés lo que propicià l’estudi de Vicent Ll. Simó Santonja, és el tractament de l’astrologia dins de la medicina veterinària, en temps en que astrologia i astronomia, o medicina i alquímia, anaven de la mà. Vicent Ll. Simó Santonja, se servix en el seu estudi del manuscrit 624, conservat en la Biblioteca Històrica de l’Universitat de Valéncia i que segons els experts en la matèria, poguera ser el més antic de tots i que reproduïx en edició facsímil en esta curiosa obra, de imprescindible presència en nostra biblioteca valenciana i que unix a dos grans de les lletres valencianes.

Quan tatuar era un treball d’artesania

Quan tatuar era un treball d'artesania

Per Edu Vanacloig

Hui vos parlaré dels obstàculs als que nos enfrontàvem els tatuadors de fa més de vint anys en les màquines.

Lo primer i més important era trobar una màquina, puix, encara que parega estrany, en aquell temps era molt difícil poder comprar-ne una, ya que Internet, o no existia o eren els seus començos en els que encara no hi havien tutorials de Youtube ni empreses anunciant-se en pàgines web. Era molt difícil conéixer ad algú que et poguera donar informació per a poder comprar una màquina de tatuar. El método més usat era tocar a les empreses que s’anunciaven en les revistes de tatuages — només es publicaven dos revistes mensuals, a lo manco en Espanya.

Quan yo escomencí, a soles coneixia tres distribuïdors espanyols, en un catàlec de productes molt reduït comparat a lo actual.

També hi havien estudis que compraven material per ad ells en cantitats més grans i en revenien.
Madrit, Barcelona i Alacant eren les ubicacions dels distribuïdors més famosos, segurament n’hi havia algun més en algun punt d’Espanya, pero estos eren els únics que s’anunciaven en les revistes d’Espanya; en França, en Anglaterra i en Alemanya hi havien més distribuïdors que també s’anunciaven, pero ya es complicava l’operació, puix llavors no estàvem tan acostumats a comprar fòra.

Estudio Gaby d’Alacant fon el que trií per a comprar la meua primera màquina de tatuar. Llavors havien tret una marca de tintes de colors, l’única homologada en Espanya, pero ya vos parlaré d’eixe tema un atre dia, ya que tinguí l’oportunitat de visitar el laboratori.

En aquell temps, comprar una màquina de tatuar requeria molts més accessoris. Necessitaves una font d’alimentació, un cable clic-cord, un pedal i, òbviament, agulles i empunyadures.

La primera màquina que comprí fon una màquina chinenca de molt mala fabricació, pero llavors yo no sabia que era una màquina de la China.

La fabricació de màquines de tatuar de calitat era un treball artesà i es venien en cantitats menudes baix encàrrec casi sempre numerades. A hores d’ara seguixen havent grans artesans que fabriquen tot des de zero artesanalment i no en grans produccions en fàbriques com, per eixemple, Coko Fernández.

Esta màquina chinenca en un principi complí el seu comés, ya que solament l’estava usant per a fer pràctiques en carn de porc, pero pronte aplegaren els problemes només escomencí a fer els meus primers tatuages en pell humana.

Una màquina de materials roïns, mal calibrada i usada per a tot tipo de faenes; llínea fina, llínea grossa, ompliment, ombres… Allò fon un desastre.

En seguida, entenguí que devia comprar-me més màquines i poder usar cada una per al seu comés.


Aixina que esta volta elegí Pro-Arts en Barcelona, i els encarreguí dos màquines de Micky  Sharpz, un constructor de màquines anglés, una Dial per a ombres i una Micro-Dial per a llínees, les dos venien numerades a mà.

A partir d’ací tot canvià, ya disponia de tres màquines per a poder usar, una per a llínees, una atra per a ombres i una atra per a ompliment.

El problema vindria en intentar calibrar-les, puix estes màquines de calitat ya solen vindre calibrades per a lo que les hages demanades, pero com que tot té un desgast, cal deprendre a regular-les i saber cóm manejar-les.

Nos passàvem hores montant i desmontant les màquines, netejant-les i regulant-les, apretant cada clau de rosca, abans i despuix de cada tatuage, perque no et convencia com l’havies regulada. Era un verdader maldecap.

Els nous tatuadors d’ara no tenen ni idea de lo que era regular una màquina de bobines sense tindre informació. Ara poden comprar una màquina Pen sense fils i solament té que encendre-la i a funcionar.

Ull que les màquines de bobines se seguixen usant a hores d’ara; inclús hi han molts tatuadors novells que opten per usar una màquina de bobines tradicional, i els més puristes seguixen utilisant-les per a fer llínees.

Pero hui és una opció, i no una obligació. Abans no hi havia opcions d’usar un atre tipo de maquina, mentes que hui, en canvi, tens la possibilitat d’usar-les en els coneiximents per a poder regular-les i ademés hi ha moltes empreses que te les poden regular; de fet, hi han tatuadors que ni tan sols saben regular la seua màquina, les demanen per a un treball concret i quan es descalibren les envien al fabricant, els les regula i els les torna.

Personalment, pense que cal conéixer la ferramenta que uses per a fer la faena i saber ajustar-la a les teues necessitats per a poder oferir un millor resultat, perque, per molt be que tu li vullgues explicar al fabricant si la vols una miqueta més suau o una miqueta més forta, ningú millor que tu per a entendre el punt que et va be. Lo ideal seria poder ajustar-la sobre la marcha.

La realitat és que el mecanisme d’una màquina de tatuar és prou senzill, li sembla molt al d’una màquina de cosir, l’agulla va pujant i baixant, donant punchades, aportant fil; i la de tatuar pujant i baixant, injectant la tinta.

Pero sobre ser senzill el mecanisme, influïxen multitut de factors que faran que la màquina es comporte d’una manera o una atra; el material de construcció del chassis, el tipo de cablejat, les bobines, la grossària dels fleixos, la clau de rosca de contacte, el condensador, les agulles, les gomes elàstiques que uses i un llarc etcétera.

Solament tractant d’intentar explicar l’importància d’usar un tipo de material o un atre en els distints components necessaris per a poder tatuar, ya siga una màquina de bobines o rotativa, font de poder, cables, pedals i demés, donaria per a escriure vint artículs com este.

Aixina que nos veem el mes que ve i vos conte una miquiua més sobre el procés de tatuar.

Bolletí Cursos Lo Rat Penat – Núm. 8 (febrer 2025)

¡Hola novament a tots els nostres llectors!

I ya hem passat un atre mes. El mes més curt de l’any i en teoria en una primera quinzena que junt a la segona de giner, són les més fredes, encara que enguany no ho han segut massa, lo que sí que ve és carregat de festes tradicionals: Escomença el dia 2 en La Candelària, i tot seguit, el dia 3 Sant Blai “gloriós” i acaba en la celebració de carnestoltes el dia 27, sense oblidar “La Crida” el famós crit que llancen al vent les Falleres Majors de Valéncia, i que és el preàmbul de que “Valéncia ya està en Falles”

El nostre equip, seguix com sempre treballant per a que cada mes veja la llum un nou bolletí, est és el que fa huit, passant a detallar en unes breus pinzellades lo que podran llegir en tindre’l en les seues mans.

  • Antonio Moreno, en la temàtica: Ciutats de cine, nos transporta a “Nova York” a on desembarquem despuix d’una llarga travessia per l’Atlàntic, com si fórem un grapat de mariners que tornen en acabar d’un permís. Nos conta que la película Un dia en Nova York (1949), fon la primera que dirigiren junts Stanley Donen i Gene Kelly i una de les primeres en que les càmares rodaren en el carrer. “La capital del món nos espera”, ¡Tenim un dia sancer!
    • En l’artícul: ¡De permís en Nova York!
  • Amparo Soriano, en la temàtica: Passejant Valéncia, nos adinsa en u dels barris més antics i que està referenciat a l’época d’esplendor del cap i casal. Seders, velluters, teixidors, filadors, torcedors, llisters, passamaners, tintorers, etc.. tots ells donaren nom a “El Barri de velluters” i tots ells baix el paraigües del “Colege de l’Art Major de la Seda”, escenari principal de l’història de la seda en Valéncia.
    • Artícul: ¡El barri de Velluters!
  • Nela Jordà, en la temàtica: Resenya de les últimes publicacions en valencià, nos conta cóm és la novela “En vici de bici” de l’escritor Lucas Grao i Silvestre, que com be diu el seu títul, fa una apologia sobre este mig de locomoció que revolucionà i seguix revolucionant el món, vist des de la seua perspectiva d’un sensat i moderat ecologiste.
    • En l’artícul: ¡La llibreria valenciana: “En vici de bici” de Lucas Grao i Silvestre!
  • Edu Vanacloig, en la temàtica de “Art corporal”, com sempre nos conta la seua experiència personal a l’hora de fer-li un tatuage a u dels seus clients. Cóm acaba resultant l’image elegida pel client que, l’ha vista en el seu influïdor favorit i lo despagat que se queda al vore’s en l’espill el resultat. Ell nos conta com solucionar este chicotet problema en:
    • L’Artícul: ¡Vullc el mateix tatuage que du ell.!
  • En la temàtica de Medicina i Salut:
    • Mª. Ángeles Viñas insistix en el contengut d’algunes campanyes sanitàries sobre l’us i abús dels antibiòtics, que pareix ser que sí que han conscienciat prou a la gent, puix ya és habitual sentir “M’he tengut que prendre antibiòtics i tot”, referint-se a la gravetat de qualsevol malaltia que el mege considere que deu de ser tractada en estos medicaments. Tot açò per a evitar greus problemes que se poden produir per consumir-los sense justificació.
      • Artícul: ¡Us racional dels antibiòtics!
    • El Mege del Fege explica la malaltia de Crohn; una patologia intestinal crònica de causa desconeguda, pero relacionada en el sistema immunològic. Ademés influïxen factors genètics, el tabac, els antiinflamatoris i la flora intestinal. Nos conta els síntomes més freqüents i que en cas de consulta mèdica nos ajude a explicar-li’ls per a que puga fer un correcte diagnòstic.Tot açò està molt ben especificat en l’artícul:
      • ¿Per qué tinc una malaltia de Crohn?
  • En la temàtica dels deports:
    • Chemi Martínez nos recorda que el passat 20 de giner, la Federació de Pilota Valenciana, emetia el trist comunicat de la fallida als 93 anys d’edat del pilotari Antonio Reig Ventura. Tota una vida dedicada al deport autòcton de la Comunitat Valenciana. La seua calitat professional i humana feu que se convertira en un mit del nostre deport, conegut com a “Rovellet”. I tot açò nos ho conta en:
      • L’artícul: ¡Antonio Reig Ventura, “Rovellet”!
    • Lucas Grao nos diu cóm el mes de febrer s’ha convertit, en el mes del ciclisme internacional en les carreteres valencianes, per acollir tres importants events deportius, dos d’ells en la categoria femenina. “Fèmines i la Semana Ciclista”. I en la categoria masculina: “67a edició de la Volta a la Comunitat Valenciana”. Tots estos events nos els detalla en el seu artícul:
      • ¡Àngel Casero i la Volta a la Comunitat Valenciana!
  • En la temàtica de “Events i activitats”:
    • Mª José Julio, com sempre, nos posarà al corrent de tots els events i activitats que durant el mes de febrer s’han realisat en Lo Rat Penat.

Esperem que tot el contengut del nostre bolletí del mes de febrer els faça gojar llegint i deprenent dels distints artículs que el nostre equip en molt de carinyo nos han preparat.

També esperem que tinguen unes bones Falles i tornarem a estar en vostés els últims dies del pròxim mes.

Continguts d’esta edició

També pots consultar la versió del bolletí enviada per correu electrónic.

De permís en Nova York

De permís en Nova Yorc

Per Antonio Moreno Martínez

Ara, per primera volta en estos últims mesos, anem a creuar l’Atlàntic i a desembarcar en el port de la ciutat de Nova York, com si fórem un grapat de mariners que acaben daplegar allí de permís. Un dia en Nova York (1949) fon la primera película que dirigiren junts Stanley Donen i Gene Kelly, i una de les primeres de lhistòria del cine en eixir al carrer en les càmares al coll. La capital del món nos espera. ¡Tenim un dia sancer!

Si fa unes semanes passejàrem tranquilament pels carrers de París baix la pluja, hui proponem fer una visita a Nova York, aprofitant la llum d’un dia solejat. Farem una visita plena de moviment i de música, en la mirada sempre atenta de Gene Kelly i Stanley Donen. Encara que ya hem vist la capital del món en multitut de películes, anuncis i series de televisió, Un dia en Nova York ostenta la primícia de ser un dels primers musicals (pot ser el primer d’ells) en eixir al carrer i filmar els números de ball en escenaris naturals. Setantacinc anys més tart de la seua estrena, esta película de la MGM s’ha consolidat com un dels millors musicals de tots els temps, un musical que rebé en el seu moment l’Oscar a la banda sonora de Leonard Bernstein i de Roger Edens.

Un dia en Nova York fon la primera película dirigida per la parella Gene Kelly i Stanley Donen, i obtingué un rotunt èxit en tot lo món, un món que eixia d’una guerra terrible. Més avant, vindrien dos musicals més: la genial Cantant baix la pluja (1952), en Debbie Reynolds i Donald O’connor (provablement, el millor musical de l’història); i la simpàtica (encara que menor) Sempre fa bon orage (1955), en la magnètica presència de Cyd Charisse.

Sense oblidar Alçant l’àncora (1945),estrenadauns pocs anys abans, Un dia en Nova York inicia l’época dorada del musical americà; una década en la que els musicals volen deixar arrere la lluita convocant al públic en películes alegres, coloristes i vitals, a on el geni de Kelly i la MGM van a lluir en una energia desbordada front a l’elegància més clàssica de Fred Astaire, Ginger Rogers i la RKO de l’auster blanc i negre.

Entre molts atres, tres jóvens mariners: Gabey (Gene Kelly), Chip (Frank Sinatra) i Ozzie (Jules Munshin) apleguen en un permís i molta ilusió al port de Nova York. Per aprofitar el poc de temps que tenen —només un dia—, baixen del barco a tota virolla. Un estibador que acodix al seu lloc de treball per a iniciar la seua tanda, en vore’ls, els diu: «Ei, chicons, ¿per qué tanta pressa?». «Només disponem de vintiquatre hores, i no coneixem Nova York», responen ells. «¿I qué voleu vore en un dia? ¿Qué penseu que podeu fer?», torna a preguntar l’home. Sense mirar-lo i en un uauuuu ben fondo que els ix de la gola i un somriure joyós com a resposta, els jóvens mariners es dirigixen corrent cap a la ciutat que espera, als seus peus…

En vintiquatre hores, els chics, visitaran —des de la primera escena de la película, a modo d’introducció—, els icons més coneguts de la ciutat que mai dorm —encara que yo no m’atreviria a dir tant—. En eixe temps, tindran un bon grapat d’aventures i s’enamoraran d’unes chiques que van trobant-se pel camí: una antropóloga (Ann Miller); una aspirant a actriu (Vera-Ellen); i una peculiar taxista (Betty Garret), que els portarà d’una banda a l’atra de la ciutat en l’intenció de trobar a la chica de Gabey, Ivy, l’aspirant a actriu que ha segut elegida Senyoreta Metro del mes i que ell ha vist en un cartell penjat en les parets d’una estació del suburbà, durant la visita.

En les notes de la cançó «New York, New york» en les veus dels tres amics, vestits de blanc, els vorem creuar el pont de Brooklyng —que havem vist tantes voltes en la gran pantalla—, els vorem passejar per Wall Street i pels carrers i botigues de Chinatown; visitar l’estàtua de la Llibertat i acostar-se al Skyline de Manhattan en el ferri de Staten Island. Els vorem viajar en el metro, córrer com a folls pels jardins de Washington Square, cavalcar per Central Park i pujar al Rockefeller Centre per a contemplar, prop del cel, l’Empire State Bulding i l’edifici Chrysler, un poquet més a la dreta.

En els anys, moltes d’estes imàgens de Nova York, que descobrírem en Un dia en Nova York han quedat unides, de forma indeleble i per a sempre, a grans películes; mentres que atres moments decine, per sí mateixa, han fet de la ciutat un reconegut icon d’un estil de vida, en tot lo món i en la memòria d’una gent a la que li agrada volar a l’atre costat de la gran pantalla. Al passejar i vore el pont de Queensboro —que va des de l’illa de Manhattan fins al barri de Queens—, és impossible no rememorar el Manhattan (1979) de Woody Allen; o no pensar en Això diuen que era en Amèrica (1984) —possiblement la millor película de Sergio Leone—, al contemplar el pont de Manhattan —entre els edificis de l’atra vora del riu—, voltats per l’evocadora música de Ennio Morricone… O be, caminar per la Quinta Avenguda, en rompre el dia, i detindre-nos un instant per a mirar l’escaparat de Tiffany’s i vore, inexorable, a Audrey Hepburn de Desdejuni en diamants (1961), de negre, menjant-se un croissant, en ulleres de sol, una película que transformà Nova York en una ciutat estranya i sofisticada per a l’eternitat…

I és que Nova York, com totes eixes grans ciutats del món és, són, molt més que allò que contemplem en la pantalla, quan s’apaga la llum de la sala i sona la música.

En un dia a soles, no tindrem prou de temps per a visitar Nova York —encara que en diverses guies nos proponen un itinerari tancat en lo més significatiu—. ¡Ya els ho dia l’estibador als jóvens mariners al principi de la película! Pero penseu que si els protagonistes d’Un dia en Nova York gojaren de la ciutat i trobaren l’amor abans de tornar de nou al barco, tot és possible…

En qualsevol cas, no patiu, tornarem en una atra ocasió per a recórrer els seus carrers, ¡tenim molt de cine per davant!

Us racional dels antibiòtics

Us racional dels antibiòtics

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

Estem en febrer i els nomenats comunament constipats (les infeccions víriques) estan en el seu punt més àlgit. La grip i uns atres virus conviuen en nosatros especialment en esta época de l’any. El malestar general i la febra són els principals síntomes d’estes infeccions i el tractament correcte és el dirigit a paliar els síntomes, ya que la curació de la viriasis la realisa el nostre propi organisme. “M’he tingut que prendre antibiòtic perque el constipat no es curava”és una frase que sentim constantment i que, al mateix temps, és una asseveració errònea.

Els antibiòtics no són uns fàrmacs dirigits a tractar les infeccions víriques. En moltes ocasions, la duració dels síntomes dura més de lo que voldríem i és en este moment quan molta gent consumix, per pròpia iniciativa, antibiòtic pensant-se que aixina es curarà: res més llunt de la realitat. Els antibiòtics a soles són útils si el procés infecciós és d’orige bacterià. Pot ser que una viriasis es complique i evolucione en una infecció bacteriana, pero no és lo més freqüent. En els casos a on el procés víric es mantinga més de 7-10 dies és recomanable solicitar cita en el mege per a obtindre una nova valoració. És ací, en este moment, quan el mege decidirà solicitar determinades proves i pautar antibiòtics per una possible sospita d’infecció bacteriana.

¿I per qué és tan important no prendre antibiòtic quan no és necessari?

Perque es creen les nomenades resistències bacterianes.

La resistència bacteriana és un procés pel qual les distintes bactèries es fan resistents a qualsevol tipo d’antibiòtic, raó per la qual estos fàrmacs acaben sent ineficaços en el moment que es necessiten. Açò és un problema molt greu i la OMS (Organisació Mundial de la Salut) ho considera com una de les principals amenaces per a la salut pública a la que s’enfronta l’humanitat.

Per tant, mostrem ací 5 senzilles recomanacions per a fer un us racional dels antibiòtics:

  • Els antibiòtic són fàrmacs que deuen ser prescrits sempre per un mege. No es deu automedicar ningú mai.
  • Es deu respectar la pauta recomanada pel facultatiu, i no acurtar o prolongar el tractament, segons el pacient considere.
  • No es deu utilisar un tractament antibiòtic que ha segut pautat per a un atre pacient. Cada patologia bacteriana requerix un tractament bacterià específic.
  • No s’ha d’acodir a la farmàcia per a solicitar estos fàrmacs de forma autònoma.
  • Els antibiòtics no són útils per a tractar infeccions víriques.

Seguir estes recomanacions és fonamental, ya que, si tractem de forma correcta les infeccions bacterianes, no es crearan resistències que puguen fer que els antibiòtics ya no siguen útils. Actuar com toca està en les nostres mans.

El barri de Velluters

Passejant Valéncia - Barri de Velluters

Per Amparo Soriano Doménech

Passejant Valéncia, el barri de Velluters, també nomenat barri del Pilar.

El perímetro del barri discorre pels carrers de Quart (de dins dels murs), del Rei En Jaume I, de Santa Teresa, del Peu de la Creu, de Maldonado, de la Beata, l’avinguda de l’Oest, i carrers de l’Hospital i de Guillem de Castro, des del carrer de l’Hospital a les Torres de Quart.

Entrem al barri per les Torres de Quart, admirant la placeta de Santa Úrsula i la seua capella, que, en sòrt, pot estar algun dia oberta, i la part posterior de les torres, diferents a les de Serrans; passejarem pel carrer de Quart fins al cantó del carrer del Rei En Jaume I, i podrem observar la rehabilitació d’alguns edificis, un d’ells convertit a hores d’ara en hotel, el del Palau de Rojas, en el carrer de Quart .

Vorem en este barri els nous edificis de l’Escola de Disseny de Valéncia i l’Institut Valencià de Cultura.

Se li atribuïx a J. Puchol, junt en Felipe Lino de Castellví, comte de Carlet, la creació de l’Escola Pia i la parròquia, en que podrem apreciar l’iglésia d’estil neoclàssic, i curiosament de planta circular, que pot ser l’única en la Comunitat Valenciana. En ella destaca la gran cúpula de 24,50 centímetros de diàmetro i quaranta d’altària.

I des d’ací al carrer Guillem Sorolla. Tenim que ser un poc cuidadosos, sobretot a la nit, puix en el barri encara sol haver prostitució i males companyies. En esta zona queden pocs carrers per rehabilitar.

D’este barri podem contar històries insòlites que passaren en 1750 sobre els empresaris del vellut, com ara Joaquim M. Fos i son pare, comerciants de seda,  que gojaven d’una bona posició socioeconòmica, pero Joaquim volia ser més, i simulà la seua pròpia mort, per a anar-se’n i tindre noves idees sobre teixits, com és el cas de la tècnica del moaré. Des de llavors, tota Europa envejarà les sedes de Valéncia i el prensat que es feya en esta ciutat per a conseguir el moaré. En este barri naixqué l’idea de l’allumenació dels carrers els dies en que no hi havia lluna, i dels serenos. Precisament fon est intrèpit empresari aportà estes noves idees per al Cap i Casal, que més tart copiarien Barcelona i Madrit.

En la plaça del Pilar en Falles podrem anar a vore una de les falles especials. Ocupa casi tota la plaça. Ací podrem entrar en la parròquia del Pilar, que també té entrada pel carrer Guillem de Castro. Es digna de vore per dins, puix té antics taulellets pintats a mà.

En el carrer de l’antic hospital podrem entrar al Colege de l’Art Major de la Seda, construït a mitan del sigle XI per a ubicar el gremi de seders, hui convertit en museu, a on podrem vore en funcionament un antic teler, com ara les bobines de fil de seda i com encaixen en les llançadores del teler i quin entramat tenia per a fer dibuixos en el teixit que es volia fer.

Podrem comprar algun mocador de seda o atres presents fets en seda.

En l’antic hospital dels pobres inocents, hui convertit en biblioteca, continua tenint la mateixa estructura arquitectònica. En els jardins la capella de la Mare de Deu dels Desamparats i també, ya a la vora de Guillem de Castro, l’ermita de Santa Llúcia.

Per a acabar el recorregut per este barri, trobarem dos convents, el de l’Encarnació i el de les Esclaves de Maria, abdós en el carrer Balmes, que no tenen massa importància, puix no són antics.

La llibreria valenciana: “En vici de bici”, de Lucas Grao i Silvestre

La llibreria valenciana: "En vici de bici", de Lucas Grao i Silvestre

Per Nela Jordà

Títul: En vici de bici
Autor/a: Lucas Grao i Silvestre
Editorial: Mosseguello
Lloc i data d’edició: Valéncia, 2021
Nº de pàgines: 327

Coberta del llibre En vici de bici

En esta original i impactant image de coberta, l’editorial Mosseguello presentà En vici de bici, de Lucas Grao i Silvestre, una novela canalla gestada al llom d’una bicicleta, en la que el seu autor fa apologia en favor de l’us d’est ingeni mecànic que ha revolucionat el món i que és el vehícul més eficient en la lluita per un aire més respirable en les ciutats. Si be el noveliste valencià ya havia mostrat en anteriors noveles el seu interés per este mig de transport, oci i deport, és en En vici de bici a on se radiografia el món de la bicicleta, que participa en bona mida de la pròpia trama de la novela.

L’acció escomença quan l’inspectora d’homicidis, Laura Martí, rep la notícia de l’assessinat d’un cicliste ocorregut a plena llum del dia, en un carrer del barri valencià de Marjalenes. Els primers indicis apunten a que es tractaria de l’empresari Pere Lluc Verdeguer. A lo llarc d’una investigació, en que Laura Martí s’implicarà personalment, el thriller ciclista es desenrolla a velocitat de bicicleta sense frens, en una desfilada de personages que en els seus testimonis i recorts en primera persona, aniran desbudellant el misteriós assessinat de l’empresari, mecenes d’un equip cicliste femení.

El noveliste valentí, Escritor de l’Any 2020, nos propon una intrigant i original llectura, que reclama una ciutat més sostenible i integradora, que imagina i especula en un orige valencià de la bicicleta o ensomia una ciclista valenciana guanyant el mundial de ciclisme en ruta. Un còctel transgressor d’èpica ciclista i fàrmacs, de sexe i diners, de drogues i suor, de segones oportunitats aprofitades. Històries adobades en sensacions ciclistes que nos conecten en les bicicletes, mentres a cada pedalada, creix l’intriga sobre els motius de l’assessinat de Pere Lluc Verdeguer.

Vullc el mateix tatuage que du ell

Vullc el mateix tatuage que du ell

Per Edu Vanacloig

Llunt quedaren els temps en els que entraves a un estudi de tatuages a mirar els dissenys en un catàlec i acabaves elegint el mateix que tot lo món.

En l’aplegada d’internet el problema estava solucionat; per fi podríem tindre a la mà moltes imàgens per a dissenyar un tatuage personalisat en noves fonts d’inspiració.

Pero no tot fon tan senzill. Passàrem d’un reduït catàlec de dissenys en els que es podria triar, a que el client duga imàgens ya buscades des de casa en els seus teléfons.

Ara els nous flassos són els tatuages dels influïdors, en la complicació afegida de que abans teníem un disseny, que, o be l’havia dissenyat el tatuador, o be, era un flas en un foli llest per a poder imprimir i tatuar.

Ara t’ensenyen una foto i et diuen “vullc este, exactament igual, el mateix”, pero l’image està borrosa, pixelada, el disseny està en perspectiva perque ya té la deformació pròpia que adquirix en adaptar-lo a la pell i no es veu sancer; és dir, lo mateix estàs veent la cara anterior del braç i el client te demana que el vol sancer, i no tens imàgens per a saber lo que hi ha en la part de darrere i has de buscar fotos d’eixa persona per internet per a poder treballar sobre imàgens de millor calitat i que es veja lo que du tatuat.

Be, no tot és negatiu perque per ad això estem els professionals, que sabem explicar-li al client que pot basar-se en el disseny que té el seu influïdor favorit i adaptar-lo, personalisar-lo per ad ell. Seguirà sent un lleó en un rellonge i una rosa, pero serà un lleó buscat a posta per ad eixe client, una rosa que ad ell li agrade, adaptada a l’espai del seu braç i el rellonge que més li agrade, estarà imitant el tatuage del seu influïdor pero no copiant-lo lliteralment, aixina tindrà un tatuage lo més personalisat possible.

No obstant, no cal dir que lo ideal seria fer un proyecte des de zero basant-se en els gusts d’eixe client sense tindre que fixar-se en res que duga una atra persona, pero no sempre es pot, i hui vos en contaré un cas recent.

Josep vingué l’atre dia a l’estudi. Volia fer-se una frase baix del pit, en les costelles. Per a explicar-me lo que volia, com no, tragué el seu teléfon mòvil i em mostrà una foto de Nelo, el seu influïdor favorit.

Nelo és un influïdor del fitnes, té 24 anys, fa 1,80 d’alçada i pesa 75 quilos de pura fibra, va tots els dies al gimnasi, té una tauleta de chocolate per abdominals i el pectoral ben marcat, ademés a joc un bonic bronzejat.

Mentres, Josep va al gimnasi tres dies a l’any, té 35 anys, fa 1,60 d’alçada i pesa 85 quilos, les abdominals les ha ajuntades totes en una i el pectoral se li unix en la pancha. Ademés de ser prou pelut, és més blanc que la llet.

Ull, cada u som com som i no hi ha res de roïn en això, pero no podem mirar-nos a l’espill i pretendre vore una persona que no és.

Puix be, efectivament el problema vingué quan escomençàrem a colocar del calc i Josep es mirà a l’espill.
Josep se mirà en l’espill i mirà en el mòvil la foto de Nelo; tornà a mirar-se en l’espill i tornà a mirar la foto; me mirà a mi i digué: a mi no em queda igual, ¿me’l pots posar més amunt?

Li posí el calc una miqueta més amunt. Li’l torní a posar una miqueta més avant. Tornàrem a canviar-lo una atra volta una miqueta arrere, i res, no el vea.

Finalment, conseguí convéncer-lo de que deixara de mirar el mòvil i es centrara en vore en quina zona del cos li pararia be la frase que havia triat, lo més paregut a Nelo, pero no en el mateix lloc, ya que cada cos és diferent i no s’adaptaria de la mateixa manera.

Aixina que ya saps, acodix a un bon professional que t’aconselle i no elegixques pel preu, ya que, bo i barat s’han barallat.

¿Per qué tinc una malaltia de Crohn?

¿Per qué tinc una malaltia de Crohn?

Per El mege del fege

La malaltia de Crohn és una patologia intestinal crònica de causa no totalment clarificada. Afecta a qualsevol tram del tracte digestiu, des de la boca a l’ano. No obstant, la zona a que més afecta és a la regió ileocecal: íleo (part final del budell prim) i cego (part final del còlon, el budell gros).

Esta afecció altera el sistema digestiu, pero també pot alterar unes atres parts del cos: pell, boca, ulls…, que és lo que se coneix com a manifestacions extraintestinals.

Afecta a totes les capes de la paret intestinal; és dir, a tota la grossària del budell, lo que pot condicionar l’aparició de estretament de l’intestí, que se coneix com a estenosis, i inclús a voltes, tancament complet del pas, que se coneix com a oclusió intestinal.

CAUSA DE LA MALALTIA DE CROHN

L’orige és una resposta inadequada del sistema immune contra el propi organisme. L’inici d’esta alteració immune encara és desconegut, pero estan involucrats factors genètics i ambientals:

  • Tabac, que favorix la malaltia.
  • Antibiòtics.
  • Anticonceptius orals.
  • Antiinflamatoris.
  • Flora intestinal.

El resultat final és que les cèlules immunitàries reconeixen les bactèries habituals del budell com a estranyes, desenrollant una resposta inflamatòria contra elles que, mantenguda, provoca la malaltia.

¿ÉS HEREDITÀRIA?

Com que és una patologia en alteracions genètiques, estes se poden transmetre als descendents. És relativament freqüent que determinades races o famílies tinguen una major provabilitat de tindre-la. Pero no se considera una malaltia hereditària com a tal, ya que influïxen molts factors externs.

Ademés, són molts gens els que estan involucrats, per lo que la provabilitat d’herència directa és molt reduïda: els familiars de primer grau (fills, pares o germans) tenen un risc de patir-la d’un 5% si un dels dos progenitors patix la malaltia. Si són els dos progenitors, el risc aumenta a un 20%. Si són familiars de segon grau el risc és molt menor.

SÍNTOMES DE LA MALALTIA

Esta patologia és crònica, alternant periodos d’activitat (brots) i periodos de remissió o inactivitat. Els síntomes són:

  • Diarrea: u dels síntomes més freqüents. Està definida per més de tres deposicions diàries, més molles de lo habitual.
  • Dolor abdominal: també molt freqüent. Lo més habitual en la part dreta baixa de l’abdomen, pero com que la malaltia afecta a qualsevol part de l’aparat digestiu, pot donar-se en tot l’abdomen.
  • Rectorràgia o hemorràgia rectal.
  • Febra: en els periodos de brot.
  • Anèmia: que se manifesta en malestar general, cansament, fatiga, irritabilitat i color pàlit de la pell.
  • Pèrdua de pes: per la diarrea, pel procés inflamatori…
  • Retart en el creiximent i la maduració sexual en els chiquets.
  • Síntomes perianals: fissures, fístoles o abscessos de pus. Les molèsties són mal d’ano, sanc en la femta, febra…
  • També poden donar-se alteracions d’unes atres parts de l’organisme: pell, ulls, articulacions i fege.

¿QUÉ HE DE MENJAR?

Si estic en un periodo d’inactivitat de la patologia, només he d’evitar el tabac, els antiinflamatoris i alcohol en grans cantitats.

¿QUÉ HE DE MENJAR SI ESTIC EN BROT?

  • Cinc menjades al dia, no molta cantitat, espai i relaixat.
  • Beure molta cantitat de líquits. Evitar alcohol i cafeïna.
  • Llimitar el consum d’aliments rics en fibra: fruita, verdura, cereals, productes integrals…
  • Consumir cereals de fàcil digestió i evitar productes de pasticeria que tinguen llavors o fruits secs.
  • Evitar l’excés de greixos.
  • Mantindre l’aportació de proteïnes i calories: carn, peix, ous, yogurts…
  • Millor cuinar al vapor o torrat, que fregit.

TRACTAMENTS

El tractament és molt divers, segons l’activitat de la malaltia, l’edat del pacient, si és fumador, les cirugies prèvies, etc.

En pacients en poca activitat de la patologia, confirmat en ecografia, analítiques i/o colonoscòpia, se pot deixar sense tractament i observar evolució.

En casos en activitat moderada, se poden usar cicles de corticoides, salicilats o immunosupressors.

Quan hi ha un brot greu o afectació important en les proves, se poden usar fàrmacs biològics, que són medicacions complexes que tallen l’inflamació i se deixen de manera contínua uns quants anys.

Tota la malaltia de Crohn, pero especialment el tractament, és complex, i s’ha d’invidualisar, i comentar en un mege d’aparat digestiu, especialisat en malaltia inflamatòria intestinal.

Antonio Reig Ventura, “Rovellet”

Antoni Reig Ventura "Rovellet"

Per Chemi Martínez Villalba

El pilotari Antonio Reig Ventura, conegut com a Rovellet, ha faltat als 93 anys despuix de tota una vida dedicada al deport autòcton de la Comunitat Valenciana, la pilota valenciana, del que es convertí en un mit, segons ha informat la Federació de Pilota Valenciana.

Batejat per l’afició com a Rovellet pel nom de son pare, que era conegut com a Rovell de Dénia, naixqué al costat del trinquet de Pelayo (Valéncia) i ocupava la posició de rest en la modalitat d’escala i corda. Als 15 anys debutà com a professional, i als 17, ya s’enfrontà a la figura del moment, Juliet d’Alginet.

Esta parella protagonisà grans partides en el trinquet de Pelayo, en el que s’enfrontaven dos voltes al mes. En retirar-se Juliet, Rovellet se convertí en el número u indiscutible de la modalitat d’escala i corda, fins a l’aparició d’Eusebio, que durant la década dels xixanta li disputà la supremacia de millor jugador de l’época.
Ademés, l’any 1970 se proclamà campeó nacional d’escala i corda i abans de retirar-se en 1979 s’enfrontà a un atre mit de la pilota valenciana, en 23 anys de diferència, com és Paco Cabanes, Genovés.

Se retirà en 1979, ya llunt dels seus millors moments, pero sense que cap trinqueter tinguera que donar-li un punter per a igualar als equips rivals.

Rovellet destacà per ser un jugador sumament hàbil i d’ell diuen que ha segut el pilotari més elegant de l’història. També destacà per la seua colocació en la pista i el seu caràcter cavallerós i honrat.

Una volta retirat, Rovellet continuà vinculat a la pilota valenciana com a tècnic de vàries escoles d’este deport, d’a on han eixit importants jugadors professionals com ara Grau, Esme, Pedro, Solaz o Víctor.

Rovellet no solament fon admirat pel seu joc (elegant i ple de coneiximent), sino també, per l’immensa cavallerositat desplegada, encara hui, en l’ambient de la pilota. La màxima mostra d’homenage és tindre penjada una foto seua en la Galeria d’Honor del Trinquet de Pelayo (Valéncia).

Ángel Casero i la Volta a la Comunitat Valenciana

Ángel Casero i la Volta a la Comunitat Valenciana

Per Lucas Grao i Silvestre

En este mes de febrer de 2025, les carreteres valencianes reben ad algunes de les figures més importants del ciclisme mundial, tant de la categoria femenina com de la masculina, en la disputa de tres importants proves deportives. Per una banda, des del dimecres 5 fins al dumenge 9 de febrer, els aficionats valencians fruírem de la Volta a la Comunitat Valenciana, prova per etapes que aplegava a la seua 76ª edició i que enguany fon d’especial emotivitat, per recórrer algunes de les zones afectades per la dana.

El mateix dumenge 9, se disputà la 7ª edició de Volta a la Comunitat Valenciana Fèmines, una prestigiosa carrera del calendari UCI, abdós proves, masculina i femenina, finalisaren en el port de Valéncia.

De matí, la suïssa Linda Zanetti, inscrigué el seu nom en el palmarés de la prova, en alvançar-se en un ajustat esprint a Jelena Eric i Daria Pikulik, en la resolució de la carrera femenina. Hores més tart, i en el mateix escenari, l’italià Jonathan Milan s’imponia en autoritat en l’esprint de la 5ª i última etapa de la Volta a la Comunitat Valenciana. Una edició en una important participació, que tingué a Santiago Buitrago com a guanyador final, per davant de Joao Almeida i del viscaí Pello Bilbao, que acabà com a millor espanyol en la classificació general. Exigua representació valenciana en tan sols tres corredors: el combatiu Joan Bou, primer classificat dels de la terra; Jaume Guardeño, l’escalador alteà; i Gonzalo Ariño, un corredor en una admirable història de superació davant la malaltia.

Seguint en el febrer ciclista valencià, entre el dia 13 i el 16, fòra de l’edició d’este artícul, tenim la disputa de la 9ª edició de la Setmana Ciclista-Volta Femenina de la Comunitat Valenciana, una prestigiosa competició per etapes, que congregarà a 154 de les millors ciclistes del món. Una decidida aposta pel ciclisme femení que aplaudim des d’estes llínees.

La prova es disputarà sobre quatre etapes, que discorreran a lo llarc de les tres províncies i contarà en la consolidada ciclista Sandra Alonso (única guanyadora d’etapa valenciana i espanyola) i les talentoses Ainara Albert i Susana Pérez com a representació valenciana.

En quant a la Volta a la Comunitat Valenciana, en la seua categoria d’hòmens, és una prova arraïlada en el calendari internacional de la UCI (Unió Ciclista Internacional), en la categoria UCI ProSeries 2.Pro. A lo llarc de les seues xixantasset edicions, ha contat en la participació dels més ilustres del pilot internacional i en el seu palmarés han inscrit el seu nom figures com ara Eddy Merckx, Bernart Hinault, Stefen Roche, Abraham Olano, Nairo Quintana, Tadej Pogacar o Alejandro Valverde.

Celebrà la seua primera edició en 1929, baix la denominació de Vuelta a Levante, nom que es mantingué fins al 1978. En l’edició següent, 1979, passà a nomenar-se Vuelta a la Región de Valencia i, entre els anys 1980 i 1983, Vuelta a las Tres Provincias. A partir de 1984 adquirix el nom definitiu de Volta a la Comunitat Valenciana, fins que la crisis de l’any 2008 i l’eixida del principal patrocinador, forçaren la finalisació de la prova, privant-nos als aficionats valencians de gojar d’una volta per etapes.

Se produïren alguns intents per a reviscolar la Volta en anys posteriors, pero no aplegaren a materialisar-se fins a l’edició de 2016, espentada per un grup d’apassionats d’este deport encapçalats per Ángel Casero Moreno, un dels més emblemàtics ciclistes valencians de tots els temps.

Ángel Casero (Albalat dels Tarongers, 1972) fon cicliste professional entre els anys 1994 i 2005, i va obtindre 13 victòries, entre elles la Vuelta a Espanya de 2001. De família de tradició ciclista, Ángel Casero donà molt pronte mostra de la seua calitat, adjudicant-se en 1994 el Tour del l’Avenir, prova francesa per etapes, quan militava en el potent equip Banesto de Miguel Indurain. En 1995 guanyà la Clásica de los Puertos i en 1997 la Vuelta a Castilla y León, que tancà la seua etapa en l’equip Banesto.

El d’Albalat del Tarongers seguí la seua progressió en l’equip Vitalicio Seguros, proclamant-se Campeó d’Espanya en les edicions de 1998 i 1999, any en que conseguí una etapa en la Volta a Catalunya i una meritòria quinta plaça en el Tour de França, que l’animà a preparar les grans voltes de tres semanes. Ya en l’equip Festina, Ángel Casero fon segon en l’edició de la Vuelta a Espanya de l’any 2000, confirmant-se com a candidat a la victòria. En 2001, en una emocionant etapa final en Madrit, el cicliste valencià arrebatà el mallotOr a Óscar Sevilla, en la disputa de la contrarrellonge final, i es va proclamar vencedor de la Vuelta a Espanya.

El canvi a l’equip Team Coast no resultà fructífer per a Ángel Casero, a qui no acompanyaren els resultats en 2002, ya que acabà sext en la Vuelta a Espanya, com tampoc a l’any següent en l’equip Team Bianchi de Jan Ullrich, frenant la seua progressió. Ya en 2005 i en l’equip Comunitat Valenciana, hereu del mític Kelme, Ángel Casero posà punt i final a la seua carrera professional, deixant-nos la sensació de que els seus resultats, encara que prou bons, no fan justícia al seu potencial cicliste.

Des de llavors, Ángel Casero mamprengué diferents aventures empresarials, fins que en 2016 assumí la responsabilitat d’organisar la Volta a la Comunitat Valenciana, a on continua a hores d’ara a pesar de les dificultats, fent possible que els aficionats gogem d’una gran competició ciclista per etapes, a la que desigem una llarga vida i molts èxits. 

Events i activitats (febrer 2025)

Activitats culturals de Lo Rat Penat - Febrer 2025

Per Mª José Julio Llopis

Resumim les activitats que promou i en les que participa Lo Rat Penat.

  • Abans de la presentació en societat de la nova edició de Els Quatre Evangelis traduïts a la llengua valenciana, Lo Rat Penat, representat pel president i els vicepresidents de l’entitat, se reuniren en l’arquebisbe de Valéncia per a fer-li entrega d’un eixemplar de l’obra.
  • El president de Lo Rat Penat i la Regina dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia assistiren a la presentació de la Reina de l’Ateneu Mercantil de Valéncia d’enguany, aixina com a l’exaltació de les Clavarieses Majors de l’Altar de Carme i també estigueren presents en l’exaltació de l’Honorable Clavariesa de les Festes Vicentines 2025.
  • Per a Valéncia i per al món faller el 24 i 25 de giner foren dos dies molt especials, puix se celebraren les exaltacions de la Fallera Major i la Fallera Major Infantil de Valéncia d’est eixercici 2025, màximes representants de la nostra festa, junt en les seues respectives Corts d’Honor, actes que contaren en la presència del president de l’entitat i la Regina dels Jocs Florals.
  • Agotades les dos primeres edicions de la traducció de Els Quatre Evangelis a la llengua valenciana seguint la normativa ortogràfica de la RACV, coneguda com a Normes d’El Puig, edició que és obra dels religiosos Josep Almiñana Vallés i Lluis Alcón Edo, Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana han llançat una tercera edició, que es presentà el 29 de giner en la sèu de Lo Rat Penat, en l’intervenció del vicerrector de la basílica de la Mare de Deu dels Desamparats, del president de Lo Rat Penat, del vicepresident de l’entitat, a l’hora editor de l’obra, i del coordinador d’esta.
  • El següent dia 30, també en la sèu de Lo Rat Penat, l’historiador Vicent Sanz Sancho impartí la conferència “Les senyeres de Vicente Blasco Ibáñez”, a l’entorn d’aquella en la que fon soterrat l’escritor seguint els seus desijos.
  • També estigué present Lo Rat Penat en l’entrega de la I Edició dels Premis Morrión que otorga la Confraria de Granaders de la Stma. Verge dels Dolors Coronada, acte celebrat en l’Ateneu Marítim de Valéncia, aixina com en el Centenari de la Junta Major de la Semana Santa Marinera de Valéncia, en les darassanes del Grau, i igualment en la presentació del nou decà de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, en la Llonja de Valéncia.
  • De “L’història de Lo Rat Penat”fon invitat a parlar Òscar Rueda, vicepresident de l’entitat, per la Falla Mendizábal de Burjassot, el dia 5 de febrer, fent-se també homenage a Anfós Ramon, gran poeta valencià i insigne ratpenatiste.
  • El mateix dimecres dia 5, Lo Rat Penat donà respal i acodí junt en els alcaldes de diverses localitats afectades per la riuada del mes d’octubre, que liderats per l’Associació de Juristes Valencians, se desplaçaren al Congrés dels Diputats per a participar en un seminari sobre la situació de les poblacions cent dies despuix. En llínea del respal que dona Lo Rat Penat a les iniciatives de la dita associació, assistí el president de l’entitat a la conferència oferida pel president de Juristes Valencians en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, que analisà la situació de l’autonomia despuix del trist succés.
  • L’11 de febrer, en l’Ateneu Mercantil de Valéncia, s’estrenà el documental Un Réquiem por Valéncia, que relata l’organisació, la participació i el desenroll del concert benèfic impulsat per Lo Rat Penat per a recaptar fondos destinats als afectats de les inundacions d’octubre passat. En acabant de la proyecció, se celebrà una taula redona en la que participaren el president de Lo Rat Penat, els productors del documental i el director d’orquesta, Vicente Martínez Alpuente. L’acte contà en la presència de representants de les entitats que colaboraren en l’event, músics que participaren en ell i personalitats de la vida cultural i social de la Comunitat Valenciana.
  • El divendres 14 de febrer, la sèu de Lo Rat Penat acollí la conferència organisada per l’associació NEOS, impartida per Jaime Mayor Oreja, sobre “Fonaments i virtuts front al relativisme moral”.
  • El dies 14, 15 i 16 de febrer, el president de Lo Rat Penat i atres membres de l’entitat viajaren a Sevilla acompanyant a l’image peregrina de la Mare de Deu dels Desamparats en la visita organisada per a commemorar el 125 Aniversari de l’Associació de la Verge dels Desamparats de Sevilla, participant en els numerosos i emotius actes celebrats, que tingueren gran acollida en la capital andalusa.
  • El dumenge 16 de febrer, les comissions integrants de la Federació Fallera del Centre, en motiu del seu 50 Aniversari, realisaren un homenage a la Real Senyera, participant com a orador el vicepresident de Lo Rat Penat, estudiós i expert en la nostra benvolguda bandera.
  • El 18 de febrer, en la sèu de Lo Rat Penat, tingué lloc la presentació del llibre La recuperació del 9 d’octubre i unes atres dates significatives per al valencianisme,de l’historiador Vicent Sanz Sancho, editat per l’Associació Cultural Rogle Constantí Llombart dins de la colecció “Raons del Rogle”.
  • “Els símbols valencians, testimonis històrics”és el títul de la conferència pronunciada el 19 de febreren l’Universitat de Valéncia, Facultat de Geografia i Història, organisada per les Joventuts Ratpenatistes, de la que fon ponent Òscar Rueda, vicepresident de Lo Rat Penat.

En la pròxima edició continuarem enumerant aquelles activitats de febrer que es queden penjades, junt en les de març, que serà intens.