Per Edu Vanacloig

Lo Regne d’Aragó naix en el sigle XI en l’unió de tres comtats pirenaics, pero no serà fins a principis del sigle XII quan se convertixca en la Corona d’Aragó, una de les institucions més poderoses i més influents de l’història.

El primitiu Regne d’Aragó el formaren els comtats d’Aragó, Ribagorça i Sobrarp. Més tart s’aniran conquistant atres territoris com les planures d’Osca, Saragossa i Terol.

Eixe Regne d’Aragó s’agruparà en atres territoris, com el comtat de Barcelona, el Regne de Valéncia, els regnes de Mallorca, Sicília, Cerdenya, Nàpols i els ducats d’Atenes i Neopàtria. Ara be, tots ells seguiren conservant les seues lleis, recaptant els seus imposts i mantenint les seues institucions, i ací està la diferència. Tots ells estaven baix el domini d’un mateix rei, que s’ocupà de la política exterior; és dir, de les relacions en atres territoris, de les aliances en uns i de les guerres en uns atres.

Abans de seguir nos remontarem fins a l’any 1137 en el barri d’Entremur, situat en la part alta de la ciutat de Barbastre. En la plaça de la Candelera té lloc un succés històric molt important per a la formació de la Corona d’Aragó, que són les noces de Petronela i Ramon Berenguer IV en 1137.

La Corona d’Aragó sorgix per l’unió de la jove Petronela, hereua del Regne d’Aragó, en el comte de Barcelona. Pero lo que realment propicià esta aliança matrimonial fon la mort del rei aragonés Alfons I el Batallador sense descendència i un curiós testament.

En pocs anys Alfons I conquistà multitut de territoris per al Regne d’Aragó, com Tudela, Tarazona, Calatayut, Daroca i Saragossa. Ademés, esta última conquista supongué la caiguda del regne musulmà. Alfons I se casà en la reina castellana Urraca, pero no tingueren descendència.

El rei morí en l’any 1134 deixant un curiós testament que provocà el primer pleit successori en l’història d’Aragó.

Alfons I pensà que en el seu testament deixava resolts els seus problemes polítics i religiosos, pero en realitat els agravà, perque fon impossible dur-lo a la pràctica. La seua voluntat fon deixar el regne en mans ni més ni manco que de Deu, lliteralment.

Si be és cert que en acabant matisava alguna cosa més, explicant que els beneficiaris serien tres órdens religioses. La dels Templaris, la dels Hospitalaris i l’orde del Sant Sepulcre.

Per a resoldre este problema, els nobles decidiren no complir el testament i buscar a un successor que ocupara el càrrec de rei. I per ad això buscaren a un dels germans del rei Alfons I que estava en un monasteri, el monge Ramir.

La mort d’Alfons I el Batallador sense descendència i en un testament impossible de complir abocà el Regne d’Aragó a una greu crisis. El regne sobre el que governava Alfons el Batallador era molt extens, puix incloïa, ademés d’Aragó, terres navarreses, vasques, riojanes i sorianes, estava bolcat a l’oest i era un regne interior sense eixida a la mar.

En el nomenament del seu germà Ramir II el Monge com a rei, el regne queda destruït.
Ramir II el Monge no havia naixcut per a ser rei, pero acceptà les seues obligacions, que eren ocupar la corona i tindre descendència. Buscà una dòna, Inés de Poitou, en la que procreà una chiqueta, Petronela, pero no podia ser reina d’Aragó, les dònes no podien regnar, aixina que li tingué que buscar un home, i eixe fon el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV.

A la fi, la filla de Ramir II, Petronela, se casà en el comte de Barcelona i eixa fon la solució definitiva. De la vinculació a l’oest se passa a l’unió en un comtat oriental, i d’un territori sense eixida a la mar a l’unió en un comtat marítim. Eixa unió ademés serà permanent.

El chiquet que naixqué d’eixe matrimoni, Alfons II, serà el primer sobirà que aüne en sa persona els dos títuls, el de rei d’Aragó i el de comte de Barcelona. Ahí està l’orige de la Corona d’Aragó.

La Corona d’Aragó escomençà sent una aliança entre el Regne d’Aragó i el Comtat de Barcelona, encara que despuix se li afegiren atres territoris, tots estaven baix l’autoritat del mateix monarca. Perfectament se li podia haver dit Corona de Nàpols, per eixemple, pero com tot açò escomençà en la formació del Regne d’Aragó, la primera dinastia que regnà prengué el nom d’Aragó com a llinage, com a crit de guerra dels seus vassalls i súbdits dels seus territoris. I també acataven l’emblema exclusiu de la dinastia Aragó, les famoses barres d’Aragó, que en son principi n’eren dos, i no quatre.

O siga, que el nom de Corona d’Aragó va lligat a la dinastia dels Aragó. I mentres existixquen descendents d’esta família, se seguirà conservant el llinage d’Aragó.

L’història com a disciplina és una arma ideològica formidable, per això ha segut utilisada pel poder en totes les époques, en el passat, per a justificar posicions polítiques del present. I açò és lo que s’ha fet en el terme de la Corona d’Aragó, que s’ha manipulat des del concepte, utilisant una série de denominacions que jamai existiren, com ara Confederació Catalano-Aragonesa, s’ha parlat de la monarquia catalana, dels comtes reis, dels reis de Catalunya. Conceptes i térmens que jamai existiren, lo que s’ha fet des de certs àmbits ha segut falsificar, manipular, tergiversar estos conceptes per a justificar determinades posicions polítiques del present. És lo que els historiadors nomenen presentisme: inventar una idea, refer un concepte i transmetre’l, proyectant-lo en el passat.

O siga, que s’han inventat l’història.

I ya sabeu el dit, difama… que alguna cosa queda.

Reprengam esta història.

Tenim un rei, Alfons I el Batallador, que mor sense descendència i en un testament que no es pot complir: primer problema de successió. Este rei té un germà monge dit Ramir, que és tret del seu monasteri per a convertir-se en el quint rei d’Aragó.

Ramir II per a perpetuar el seu llinage fa lo que tot rei, casar-se i tindre descendència, pero tingué una filla, Petronela, que sent chiqueta era capaç de transmetre la potestat real, pero no podia regnar. Un atre problema de successió, aixina que ara l’objectiu seria trobar-li l’home més adequat que es fera càrrec del regne. Llavors Ramir II pensà en un amic seu, el comte de Barcelona.

¡Problema resolt!

Pero per ad això calgué pactar moltes condicions.

I en lo mig d’este problema, Ramir II tingué que aplacar numerosos tumults i posar orde entre els seus nobles que el creïen incapaç de regnar. No nos oblidem de que tota sa vida fon monge.

¡Pero ausades que posà orde!

¿Vos sona la llegenda de la campana d’Osca?

Conta la llegenda que el rei Ramir II envià a un mensager per a demanar-li consell a un monge que fon el seu mestre. Este monge conduí al mensager del rei fins a l’hort del monasteri. I allí, mentres tallava les cols que més sobreeixien, li digué que contara al rei lo que havia vist.

Ramir II comprengué el mensage del seu mestre i convocà Corts en Osca en l’excusa de construir una campana tan gran que es sentira en tot lo regne. I segons els nobles més díscols anaven entrant, els anava tallant el cap com fera el seu mestre en les cols. En acabant d’este castic, el rei Ramir II conseguí tornar la pau al seu regne.

Els acorts alcançats en 1137 poden resumir-se d’esta manera; Ramir II el Monge reté el seu títul de rei d’Aragó inclús durant la seua permanència en el claustre de Sant Pere el Vell. La successió de la Casa Real Aragonesa es fa a través de la reina Petronela. Els fills que tinga en Ramon Berenguer IV i els seus successors detentaran precisament els noms dels antics reis d’Aragó, Alfons o Pere. No hi haurà Ramons o Berenguers en la Corona d’Aragó.

I finalment, el mateix Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, adopta ara el títul de príncip d’Aragó. Serà ell el que culmine la reconquista de la vall de l’Ebre en les preses de Fraga, Lleida o Tortosa.

Un fet enormement significatiu que acompanya a la creació de la Corona d’Aragó fon el naiximent de les barres, que sorgixen ara en sagells de cera en el primer rei de la Corona d’Aragó, Alfons II.

Que Petronela fora reina i no regnara, i Ramon Berenguer governara, pero mai fora rei vos suscitarà un preguntat. Si una dòna quan se casa passa a formar part de la família de l’home, ¿qué passà en Petronela? Puix ara anem a contar lo que en Aragó es diu el matrimoni en casa.

Imagineu a un senyor ric i poderós en diners que té dos fills, un chic i una chica. ¿A quí li deixarà l’herència? Normalment l’herència es deixava al fill i a la filla la casaven i li pagaven la dot a la família del nóvio, passant esta a formar part de la família de l’home. Pero, ¿qué passa si a soles tenien una filla?

Per a evitar que tots els diners i tot lo treballat durant anys passara a formar part de la casa de l’home, se fea en Aragó lo que es diu el matrimoni en casa. I açò ocorre quan l’home és de pijor família o té manco patrimoni que la dòna, en eixe cas la filla no passaria a formar part de la casa del seu home, sino que ell passaria a formar part de la seua.

I això és lo que feu el rei Ramir II en sa filla Petronela, i d’esta forma el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona passà a formar part de la família real d’Aragó sense ser mai rei.

¡MAI FON REI!

Eixa Corona d’Aragó, la suma i l’unió de diversos estats, serà regida durant pràcticament tota l’edat mija per esta dinastia dels Aragó, que serà el germen de lo que constituirà una de les formacions polítiques més interessants de l’edat mija que obrirà un periodo de 600 anys en els que el nom d’Aragó transcendirà els territoris de més allà del Mediterràneu.

(Font documental, “Aragó de Regne a Corona” en Aragó TV)