Per Antonio Moreno Martínez
Una volta més, en les notes dels valsos de Strauss, donarem inici a un nou any des de la sala dorada del Musikverein de Viena. Un vegada més, El bell Danubi blau nos transportarà a un món en el que tot és possible. Perque és ben conegut de tots que la llum solament té sentit darrere de l’obscuritat, en un contínuu. Algú s’amaga dins d’una ombra, un atre es desperta, una finestra s’obri, s’encén una llàntia i… passa.
En uns pocs dies, en les campanades de mijanit del 31 de decembre, entrarem en un nou any. Encara que, per a mi, i des de sempre, només es farà efectiu quan sonen les primeres notes de la peça musical El bell Danubi blau interpretades per la Filharmònica de Viena, des de la sala dorada del Musikverein i, fonamentalment, en les palmes d’un públic entregat que tracta de seguir el compàs de la Marcha Radetzky junt en l’orquesta.
Sí, hui, en “Ciutats de Cine” anem a parlar de Viena.
Pero no de la Viena palatina d’una jove Romy Scheider interpretant a Sissí (1955) , i les que vingueren darrere.
Tampoc, de la Viena de principis del sigle XX, o del periodo d’entre guerres i el seu més que evident influix cultural en l’Europa de l’época. No, hui, encara en els carrers plens de fanc i ruïnes en alguns dels nostres pobles, me ve al cap la Viena de la posguerra, la Viena ocupada pels aliats de El tercer home (1949), la magnífica película de Carol Reed.
Per molts motius, la película supongué en el seu moment una revolució, una manera diferent i nova de fer i mostrar una història a un públic que s’havia vist voltat, fea poc, en una terrible guerra. L’inclinació i la composició dels plans, el joc constant entre ombres, llums i lluentors d’una ciutat permanentment humida, l’elecció d’exteriors a on se veu una ciutat destruïda en personages que intenten sobreviure en un món a on la necessitat ho impregna tot en una ciutat que pareix haver oblidat que anys arrere fon capital d’un imperi i que ara ha segut ocupada i repartida entre les quatre potències vencedores de la Segona Guerra Mundial.
Un mediocre escritor americà de noveles de l’oest, Holly Martins (interpretat per Joseph Cotten), aplega a la Viena de 1947 en busca d’una faena que li propon un vell amic de l’infància, Harry Lime (un enigmàtic Orson Wells). En arribar, presencia el sepeli del seu amic, mort en un accident, i, en el cementeri, coneix a la nóvia d’Harry, Anna (interpretat per Alida Valli). A partir d’eixe moment, s’inicia la busca d’un tercer home que ningú ha vist i que, segons pareix, estigué present en la mort de Harry. Un fantàstic joc d’ombres chinenques s’obri davant de nosatros, a on no tot és lo que pareix.
La película es rodà en la Viena derrotada i conté una de les millors presentacions d’un protagoniste de l’història del cine quan una finestra, i la llum que ix d’ella, nos mostra a un Harry Lime amagat darrere de les ombres d’una porta, davant de la mirada perplexa de Holly, prop de la casa d’Anna.
Una volta més, película i ciutat, es fonen en una bona història (en este cas de Graham Green) que, en paraules del propi autor (que també escrigué el guió), superà a la novela en que es basa.
Si be, hui en dia, la Viena imperial colorista i lluminosa que se nos mostra pel turisme poc té que vore en la ciutat dels anys quaranta, encara és possible trobar els llocs en els que es rodà la película i que han passat a l’imaginari colectiu dels “bons” aficionats al cine; i vore, en els ulls tancats, això que la gran pantalla nos mostrà una volta i per a sempre.
Aplegar a Viena i pensar en El tercer home nos deuria dur inexorablement a entrar, en primer lloc, al café Mozart (situat en la plaça Albertina, 2), en el que es rodà la película i un dels innumerables cafens vienesos que òmplin la ciutat; encara que l’escena de la terraça exterior fon filmada molt prop d’allí, en Nuer Markt. En acabant, toca acostar-nos fins a l’hotel Sacher (en Philharmoniker Str. 4) a on s’hostaja l’escritor americà en la ficció i a on s’hostajà, també, el propi Graham Green per a escriure el guió, i a on estem obligats a prendre un pastiç de chocolate, per a caminar en acabant fins al palau Pallavicini (en Josefplatz, 5), a on viu Harry Lime, en la segona planta, sense oblidar passejar fins a Mölker Steig (Schreyvogelgasse 8), molt prop del lloc a on vixqué Beethoven, i descobrir eixa porta a on s’amaga Harry entre les ombres de la nit, i és descobert per un gat jugant als seus peus, i per la llum d’una finestra que s’obri davant del rebombori d’un Holly Martins despagat i begut.
I, cóm no, pujar a la nòria jaganta del parc Prater a on els hòmens pareixen formigues, «punts negres o taques» en opinió de Harry, i als peus de la qual, este li diu a Holly la famosa frase (atribuïda a Orson Wells) que definix a la perfecció al seu personage, i que no figurava en el guió original: «En Itàlia, en 30 anys de dominació dels Borja no hi hagué més que terror, guerres i matances, pero sorgiren Miquel Àngel, Leonardo da Vinci i la Renaixença. En Suïssa, al contrari, tingueren 500 anys d’amor, democràcia i pau, ¿i quin fon el resultat? el rellonge de cucuc».
És indubtable que hi han ciutats que formen part d’una història i històries que formen part del entramat d’una ciutat i El tercer home (1949), en el seu empedrat lluent, la bellíssima fotografia de Robert Krasker i la peculiar banda sonora d’Anton Karas és una mostra irrefutable. De la mateixa manera que, front a l’obstinació de mostrar la ciutat imperial, Viena nos oferix el museu sobre El tercer home (en Prossgasse, 25), a on es poden admirar més de 2500 objectes originals relacionats en la película i vore la tarantela que tocà Karas en la gravació de la banda sonora i escoltar alguna de les 400 versions de la cançó d’Harry Lime que guarda, incloent una dels Beatles o del Duo Dinàmico; i, inclús, contractar un tour per uns pocs centenars dels 2500 quilómetros d’albellons de la ciutat i que formen part de la famosa escena de persecució de la película.
I per últim, és obligat, també, fer una visita al cementeri Central de Viena, a on reposen Mozart, Brams o Shubert, i en el que finalisa la película; un dels millors finals de l’història del cine, segons la crítica especialisada. Holly i Anna s’han trobat de nou en el cementeri. Ella ve caminant llentament pel passeig central, entre els arbres; ell, que ha eixit junt en el major Calloway (Trevor Howard) en coche, baixa i l’espera. Ella s’acosta ad ell, les fulles cauen…
Una ciutat destruïda i ocupada, la capital de l’Imperi austrohongarés vista en blanc i negre, repartida com un botí de guerra que resistix, solitària i humida, i que no obstant, una volta més, delectarà al món sancer en els seus valsos i palaus, en El bell Danubi blau i la Marcha Radesky, ¿i per qué no? Escomença un nou any, i en ell, tot és possible; inclús canviar les ombres per llum. En això estem.
