Warning: Trying to access array offset on value of type bool in /var/www/vhosts/loratpenat.org/public_html/wp-content/themes/responsive-mobile/includes/functions-extentions.php on line 35
La Comunitat Valenciana està de celebració. Fa pocs mesos la nostra selecció femenina de bàsquet ha conseguit un èxit històric en proclamar-se campeona d’Espanya en el recent Campeonat Nacional, penjant-se la medalla d’or despuix d’un torneig impecable que confirma el gran moment que travessa este deport en la nostra terra.
La Comunitat Valenciana està de celebració. Fa pocs mesos la nostra selecció femenina de bàsquet ha conseguit un èxit històric en proclamar-se campeona d’Espanya en el recent Campeonat Nacional, penjant-se la medalla d’or despuix d’un torneig impecable que confirma el gran moment que travessa este deport en la nostra terra.
En una final vibrant disputada contra la Selecció de Castella i Lleó, les nostres jugadores s’impongueren en autoritat per un marcador de 74-84, demostrant caràcter, solidea i un joc colectiu que marcà la diferència. Des de l’inici del partit, l’equip valencià dugué l’iniciativa, controlant el ritme i responent en madurea en els moments clau per a acabar celebrant un triumf mereixcut.
El paper de les jugadores fon determinant. Noms com Irene Campillo, Lucía Carbonell, Alba Solera, Elsa Martínez, Carmen Berbegal, Anastasia Lishchuk i Daniela Martínez lluïren en llum pròpia en diferents fases del campeonat i de la final, sent referents tant en atac com en defensa. La seua entrega, calitat i compromís foren claus per a que l’equip alcançara lo més alt del podi.
Menció especial mereix també l’impecable direcció de l’entrenador Jorge Mansergas, que sabé guiar al grup en inteligència tàctica i capacitat de liderage. Baix el seu càrrec, la selecció mostrà un bàsquet sòlit, versàtil i basat en la confiança mútua, un sagell d’identitat que ha segut vital per a alcançar est històric or.
Este triumfo no és solament un guany deportiu: és el reflex d’anys de treball en els clubs de base, equips de coleges, en els planters i en l’estructura de formació que caracterisa el bàsquet valencià, aixina com l’exigència tant a títul deportiu com personal de totes les chiques en llicència federativa. Entrenadors, famílies i jugadores han construït pas a pas un camí que hui es corona en el major dels premis.
L’impacte d’est èxit va més allà de l’or conseguit. Representa un impuls decisiu per a la visibilitat del deport femení, oferint a centenars de chiquetes referents pròxims i reals. Vore un equip de la seua terra proclamar-se campeó nacional inspira, motiva i obri horisons per a noves generacions de jugadores.
Ademés, est or consolida la Comunitat Valenciana com una de les potències emergents del bàsquet espanyol, avalant el creiximent de les nostres competicions locals i confirmant que el futur és més que prometedor.
Hui celebrem a unes campeones que han demostrat que, en esforç, unió i passió, els ensomis se complixen. La medalla d’or ya lluïx en el palmarés de la selecció femenina valenciana, i ho fa en la lluentor especial dels qui no solament guanyen partits, sino que deixen impronta en tota una comunitat.
¡Enhorabona, campeones! Est or és vostre… i de tots.
No serà perque no s’està avisant des de fa temps, pero lo que és una realitat és que l’antic Estadi de Mestalla, situat en l’avenguda de Suècia, té els dies contats.
Previst està que s’acaben les obres del nou estadi, que és situa en l’avenguda de les Corts Valencianes, al costat de l’estàtua en honor a la Dama d’Elig, en l’any 2027. Per ad eixa data, s’espera que la ciutat de Valéncia siga sèu del Mundial de Fútbol de 2030, que celebrarà Espanya junt en Portugal, el Marroc i que, també, donarà lloc a disputar-se partits en Suramèrica.
La ciutat de Valéncia, inicialment, quedà exclosa de les sèus mundialistes, en vore que el Nou Mestalla no s’acabava. I ahí va la primera qüestió del debat: ¿hauria segut més profitós per al Valéncia CF i per a la ciutat de Valéncia, Cap i Casal del regne, reformar l’antic Estadi de Mestalla, el qual ya és centenari, o era millor la solució que, finalment, s’adoptà en 2005, que no fon atra que construir una nova casa per al Valéncia CF?
En eixe sentit, un servidor planteja que discutir la qüestió de la reforma de Mestalla ya és tart i que això es tindria que haver plantejat en l’any 2005 o, millor dit, en 1997, quan el llavors president del Valéncia CF, Francisco Roig i Alfonso, plantejà la reforma de Mestalla per a ampliar un estadi que llavors tenia un afor que no superava els 35.000 espectadors a un estadi imperial en capacitat per a més de 70.000 espectadors, molt paregut en disseny a la versió anterior de l’Estadi Santiago Bernabéu de Madrit fins que l’ínclit Florentino Pérez acometé un atentat contra el patrimoni urbà i convertí lo que per dins era un estadi de fútbol en la fotocopiadora Canon.
Aquella reforma, molt ben plantejada per la directiva del club i autorisada per l’Ajuntament de Valéncia, que en aquells moments estava en mans de PP i UV i tenia d’alcaldesa a Rita Barberà, planejava explotar al màxim les capacitats comercials de l’estadi i fer dins d’ell bars i restaurants, ademés d’una llonja específica per a gent de negocis i un hotel chicotet i espais per a oficines, de tal manera que el Valéncia CF aumentara exponencialment els ingressos per l’explotació comercial de l’Estadi de Mestalla i que no se quedara a soles en lo recaptat pels abonaments.
Maqueta inicial del Nou Mestalla proyectat per Juan Soler en 2006
Pero aparegué pel mig, per a sorpresa de tots, una associació de veïns que anà a la justícia ordinària i en recurs contenciós administratiu tombà aquella reforma, lo que obliga a la demolició de la part nova construïda en 1997, puix aquella reforma mai fon acabada, i tornar als plans d’abans de 1997, reduint la capacitat a uns nivells inacceptables per a una ciutat com la de Valéncia, 3ª capital d’Espanya, a pesar de tot.
Per tot allò, en 2005 se plantejà la solució del nou estadi per a culminar lo que llavors pareixia ser l’apogeu d’una etapa de creiximent del club de Mestalla, perque, per poc que es facen les coses be, omplir un estadi de 70.000 espectadors per al Valéncia CF se queda curt.
Maqueta actual del Nou Mestalla proyectat per Peter Lim en 2025
Per tot això, si es vol que el club de Mestalla tinga una viabilitat futura, les solucions no poden passar per la mà de mers espavilats que lo únic que pretenen és viure a costes dels atres, com algunes associacions d’aficionats que controla encara l’ínclit Manuel Llorente, igual de responsable en la desfeta del club de Mestalla que Peter Lim, sino que tenen que ser empresaris valencians potents en un objectiu de fer un Valéncia campeó els que lluiten pel club de Mestalla i plantegen un estadi a l’altura del sigle XXI en l’avenguda de les Corts Valencianes i que duga per nom Estadi del Regne de Valéncia.
Breu resum esquemàtic de l’evolució de la pena com a castic al delinqüent, i el seu sentit i finalitat.
El dia 6 de novembre de 1837 fon l’últim de la vida del famós bandoler Luis Candelas. De bon matí fon dut, en una carrossa tancada, des de la presó de la Vila fins a la plaça de La Cebada de Madrit, a on a les 9 del matí se l’ajusticià per mig del garrot vil. Les eixecucions eren generalment públiques, per a servir d’escarment. Eixe dia la plaça estava de gom a gom perque la gent no volia perdre’s el “espectàcul”. Este fet, a hores d’ara, a molts els causa repulsa i estranyea, casi tanta com causaria en aquella época saber que hui, als delinqüents, se’ls tanca en presons a on reben un tracte digne, en possibilitat de rebre un salari, se’ls alimenta, tenen televisió, gimnasi i inclús piscina, i tot això a costa dels imposts dels ciutadans. I és que tant la funció punitiva de l’Estat, com la pena mateixa, ha evolucionat a lo llarc de l’història. Vejam molt esquemàticament este recorregut.
En temps molt remot, el castic als qui cometien un delicte tenia caràcter privat: l’ofés es prenia la justícia per la seua mà per a obtindre venjança. No cal dir que eixes venjances eren en freqüència sanguinàries i desproporcionades, i no es llimitaven al castic del culpable, sino que podien recaure sobre tota la família. En este context, la llei del talió (Deuteronomi 19, 21: “Ull per ull, dent per dent”) supongué un gran alvanç històric: en lloc d’una represàlia desmesurada o interminable, establí una proporcionalitat entre el dany causat i el castic rebut.
La llei del talió seguia basant-se en la funció retributiva o de venjança com a justificació. Temps més tart, en moltes societats (romans, grecs, germans…) se pegà un segon pas: en molts casos, el talió lliteral fon substituït per la compositio, que consistia en substituir el castic per una compensació econòmica o d’un atre tipo. Esta substitució de venjança per compensació buscava la pau social i evitar escampament de sanc.
Des de l’imperi romà fins a l’edat mija es consolida una nova idea: és el poder polític; és dir, els reis, senyors, etc., el que per sí mateixa o per mig de juges, té la funció exclusiva d’impartir justícia. Els delictes se consideren ya una qüestió pública, no solament privada i, per tant, la pena s’aplica en nom de la colectivitat, no del particular. Alguns castics, no obstant, seguien sent cruents i públics.
La codificació —recopilar normes i costums en un còdic—, fruit de l’Ilustració, és el precursor de la concepció moderna de la pena. El primer còdic penal és el francés, de 1810. En Espanya, influït per eix esperit, tenim el primer còdic penal en 1848. A partir de llavors, se profundisa en conceptes hui bàsics com: llegalitat —no hi ha delicte ni pena sense llei prèvia—, igualtat —tots són iguals davant la llei—; humanisació de les penes i proporcionalitat. Sobre la fi de la pena, la venjança deixa de ser rellevant i prima la prevenció, la seguritat pública i la reinserció del delinqüent. Són estos principis els que donen lloc a la concepció contemporànea de la pena, que en Espanya estan plasmats en l’art. 25 de la Constitució: “Les penes privatives de llibertat i les mides de seguritat estaran orientades cara a la reeducació i reinserció social, i no podran consistir en treballs forçats. El condenat a pena de presó que estiga complint la mateixa gojarà dels drets fonamentals d’este capítul, a excepció dels que es vegen expressament llimitats pel contingut de la sentència condenatòria, el sentit de la pena i la llei penitenciària. En tot cas, tindrà dret a un treball remunerat i als beneficis corresponents de la Seguritat Social, aixina com a l’accés a la cultura i al desenroll integral de la seua personalitat”.
¿És eficaç este concepte de pena? ¿Se conseguix la prevenció de delictes? ¿Hi ha reinserció real del delinqüent? Estes qüestions són objecte de debat i, potser, d’un atre artícul.
Mes calorós el de juliol, en el qual el cap i casal sempre celebra la famosa “Fira deJuliol” i que pel temps, els events tradicionals que se celebraven en els “paradors”, s’han substituït per les preseleccions de les corts d’honor infantil i major que acompanyaran a les Falleres Majors de Valéncia de les Falles de 2026. Lo que encara se manté és la clausura de la fira en l’últim dumenge del mes, de la tradicional “Batalla de Flor” en l’Avenguda de L’Albereda.
Soportant unes temperatures molt altes i una gran humitat en l’ambient, el nostre equip seguix treballant en el bolletí, preparant els artículs que voran la llum en els últims dies del mes i que passem a informar-los de forma extractada per a que tinguen una idea de lo que seran els artículs complets.
Antonio Moreno:
En la temàtica: Ciutats de cine, aixina com en els anteriors mesos hem viajat a ciutats reconeixibles, puix d’alguna manera eren part de l’història d’una película; en esta viajarem al poble imaginari d’Innisfree. Un poble que trobarem entre cases i carrers de Cong, al’Oest d’Irlanda, el lloc a on transcorre l’acció de L’home tranquil (1952)
Artícul: “Homèrica tornada a Innisfree”
Amparo Soriano
En la temàtica: Passejant Valéncia, nos porta pel barri de “Nazaret”.
El seu nom provablement ve de Llazeret, un lloc en un port o frontera, destinat a fer control sanitari de les mercaderies i dels passagers, per a previndre l’entrada en el país de malalties. Allí se fea passar als malats o possibles infectats una quarantena.
Antigament eren unes barraques de peixcadors que formaven part dels poblats marítims que, desaparegueren en l’incendi de 1881. El barri tenia plaja, un bon complex per a estiuar i el balneari Marblau, hui en ruïnes. Té com a llímits naturals, l’antic caixer del riu Túria, l’ampliació del Port de Valéncia, el camí del Moll de Ponent i el camí de La Canal.
Artícul: “El Barri de Nazaret, un poc de polèmica”.
Lucas Grao:
En la temàtica: Resenya de les últimes publicacions en valencià, nos conta com en 1894 el Villarrealenc Josep Nebot i Pérez, publicà “Apuntes para una Gramática Valenciana Popular” en la que desenrolla una proposta honesta i coherent, donades les circumstàncies d’anarquia ortogràfica que vivia la llengua valenciana, influenciada cada volta més pel castellà i per una atra tendència que cobrà força a partir de la Renaixença: “el català”.
Artícul: La llibreria valenciana.“Josep Nebot i Pérez: Apuntes para una Gramática Valenciana Popular”
En la temàtica: Art corporal
Edu Vanacloig
Seguix explicant-nos en detall, cada una de les ferramentes necessàries per a realisar un bon treball artístic. El martell és una peça metàlica que s’unix al fleix posterior, fent este de moll per a contrarrestar el moviment cap a avall que efectuen les bobines a l’imantar-se i atraure el martell. ¿cóm una cosa aparentment tan senzilla pot tindre tanta complicació?
Artícul: “QUAN TATUAR ERA UN TREBALL D’ARTESANIA, capítul 4”
En la temàtica de Medicina i Salut:
Mª. Ángeles Viñas:
Nos explica que és un DESA, (Desfibrilador Extern Semiautomàtic). Un dispositiu portàtil que analisa el ritme cardíac i que si detecta una arrítmia potencialment mortal, emet una descàrrega elèctrica per a tornar a restablir un ritme normal si el sistema creu que és apropiat.
Està dissenyat per a ser utilisat per personal no sanitari, puix per mig d’instruccions visuals i sonores, mostra com utilisar-lo. Podem dir que la seua activació és molt senzilla. Este simple gest de saber utilisar el DESA, salva vides, perque si una persona té una parada cardiorrespiratòria en un lloc públic, per mig d’una descàrrega se posa novament en funcionament. Este dispositiu sol estar, o deuria d’estar en espais públics com: aeroports, polideportius, coleges, centres comercials, formant part dels “espais cardioprotegits”.
Artícul: “¿Qué és un DESA?”.
El mege del fege:
Nos diu com la gota, és una malaltia coneguda des de fa sigles. És una artritis (inflamació de les articulacions) molt dolorosa. Se patix quan els nivells alts d’àcit úric causen la formació de cristals en la sanc.
La pèrdua de pes i la dieta mediterrànea basada en fruites, llegums i verdures, reduint els greixos animals, l’alcohol i aumentant la beguda d’aigua, són la base de la dieta útil per a la gota, el risc cardiovascular i l’hipertensió arterial, entre atres.
Artícul: “Cóm baixar l’àcit úric si no me donen pastilles”.
En la temàtica dels deports:
Chemi Martínez:
En molta nostàlgia, Chemi nos conta el “Adeu a la Fonteta”: el Valéncia Basket posa punt final a una era, per a obrir-ne una atra.
El pabelló de la fonteta de Sant Lluís, conegut popularment com a “La Fonteta”, ha segut durant casi quatre décades l’escenari principal del basket d’èlit en Valéncia. Des de que el llavors “Pamesa Valéncia” se traslladà allí en la temporada 1987-88, este recint se convertí en l’autèntic cor del club “Taronja” i en un símbol per a l’afició. Han passat 38 anys, des d’aquell primer partit oficial en la seua pista. Anys en els que s’han vixcut ascensos, títuls europeus, finals nacionals i nits inoblidables d’Eurolliga, tant en l’equip masculí com en el femení.
Artícul: “Adeu a “La Fonteta”
En la temàtica de “Events i activitats”:
Mª José Julio:
Com és costum, nos dona complida informació de tots els events, aixina com les activitats que a lo llarc del mes s’han realisat en Lo Rat.
Fins ací el nostre bolletí de juliol, que esperem vos anime l’estiuet en la seua llectura.
Nosatros, tot el grup, anem a agarrar-nos unes mereixcudes vacacions per a descansar, recarregar les piles i tornar en més força si cap en el bolletí del pròxim mes de setembre.
Agraint-los el seu soport, els desigem un bon estiu.
Títul:Apuntes para una Gramática Valenciana Popular Autor/a: Josep Nebot i Pérez Editorial: Imprenta de Ripollés Lloc i data d’edició: Valéncia, 1894 Nº de pàgines: 210
Des de que, en 1707, els decrets de nova planta llevaren la llengua valenciana de l’administració, esta patí una decadència progressiva, sobretot a nivell escrit, per més que autors com Carles Ros, autèntic precursor de la Renaixença, tractaren d’impulsar-la per mig de tractats d’ortografia, diccionaris i atres materials didàctics.
Cap a mitan sigle XIX, la Renaixença valenciana, inspirada en els moviments romàntics europeus, nos portà de nou la llengua valenciana a l’escena lliterària, si be, la falta de models llingüístics que reflectiren l’evolució progressiva de la llengua, nos deixà alguns problemes encara sense resoldre. S’establiren dos bandos perfectament identificats i socialment oposts; per una banda, els elitistes poetes de guant o llemosinistes, que emulant als clàssics dels sigles XIV i XV, feyen us d’un llenguage que obviava l’evolució pròpia de la llengua, ancorats en els Jocs Florals i a sovint influenciats per les corrents catalanistes; per l’atra, els poetes d’espardenya, els populars, aquells que arribaven a la gent a través dels seus escrits i que, si be reflectien la llengua parlada pels valencians, seguien gramaticalment les normes establides per la RAE per a la llengua espanyola.
En 1887, Josep Nebot, (Vilarreal, 1853–Valéncia ciutat, 1914), publicà en Las Provincias un artícul baix el títul de ¿Quousque Tandem?, a on, davant el desgavell ortogràfic tant d’uns, com d’atres, feya crida a tots els escritors valencians per a la realisació d’un congrés filològic per tal de consensuar un model ortogràfic que reflectira la llengua valenciana, a lo manco en la seua caent popular, aquella que aplegava a la gent del carrer per mig de la prensa satírica o els populars sainets teatrals.
Llevat de l’entusiasme de Constantí Llombart, fundador de Lo Rat Penat i que moriria un poc més tart, la proposta de l’archiver de l’Universitat de Valéncia tingué poc d’èxit, qüestió que no el malcorà i, llunt d’abandonar el proyecte, s’embarcà en la confecció de la seua obra.
Aixina, en l’any 1894, en les principals llibreries de les tres províncies valencianes i pel mòdic preu de 2 pessetes, se podia adquirir l’última novetat editorial de l’imprenta Ripollés i que gràcies a la tecnologia, nosatros podem descarregar en format PDF en el següent enllaç. Una llectura molt recomanable per a entendre el context llingüístic de l’época i l’honest esforç de Josep Nebot. En les seues pàgines, a banda d’un aclaridor pròlec i l’artícul de prensa ¿Quousque Tandem?, trobarem el desenroll i l’explicació d’esta gramàtica popular, que a juí de Josep Nebot i pels motius adés descrits, havia de ser diferent d’una gramàtica clàssica, qüestió que deixava a Lo Rat Penat o «quien tenga autoridad para ello», segons les seues paraules.
Anys més tart, en vista que ningú fea front a la dita llabor, fon ell mateixa qui s’encarregaria de redactar-la en la seua obra Tratado de Ortografía Clásica, editada en 1910 i antecessora de la Gramática Elemental de la Llengua Valenciana, que redactaria el filòlec de Benimarfull, Lluís Fullana i Mira en 1915 per al Centre de Cultura Valenciana, encomanat per la Diputació de Valéncia. No és intenció d’estes llínies entrar a valorar l’obra de Nebot des d’un punt de vista llingüístic, pero sí deixar constància del seu treball, fruit del seu amor per la llengua valenciana. Sense dubte, podem considerar l’obra de Josep Nebot, junt en els treballs posteriors del filòlec i religiós Lluís Fullana i Mira, com la sòlida base sobre la que se normativisà la llengua valenciana en les actuals Normes d’El Puig, raó per la qual recomane, de nou, trobar una vesprada d’agost per a la seua llectura.
Hui nos adinsarem en el temut món dels fleixos, ¿cóm una cosa aparentment tan senzilla pot tindre tanta complicació?
I és que en realitat per a poder parlar de fleixos tenim que contar també en una peça que es diu martell i en el clau de rosca de contacte.
El martell és una peça metàlica que s’unix al fleix posterior, fent este de moll per a contrarrestar el moviment cara avall que efectuen les bobines en imantar-se i atraure el martell. Este fleix posterior realisarà el moviment contrari cara amnt per la tensió del metal que rebota, durant este recorregut de moviments de dalt a baix, el clau de rosca de contacte, que actua sobre el fleix davanter, hi ha un moment en el que quan les bobines fan baixar el martell, el clau de rosca no toca el fleix, i quan el fleix posterior fa el moviment contrari cara amunt, el fleix davanter torna a pujar cara amunt tocant el clau de rosca de contacte, inclús flexionant-se per la força de rebot del fleix posterior.
Lo que provoca que les bobines s’imanten i facen que el martell baixe cara avall és realment el contacte del fleix davanter en eixe clau de rosca, creant un moviment en bucle.
El martell baixa per l’atracció de les bobines en imantar-se per la corrent, i al mateix temps que baixa el martell fa que el fleix davanter deixe de tocar el clau de rosca de contacte, de tal manera que talla el fluix de corrent i provoca, en conseqüència, que les bobines deixen d’atraure el martell, fet que dona peu al fleix posterior a que torne al seu estat normal rebotant cara amunt i fent que el fleix davanter torne a tocar el clau de rosca de contacte, i torne a escomençar una atra volta.
Si et pares a pensar, en realitat és un sistema molt senzill sense aparent complicació. Pero depenent de la grossària del fleix posterior i la seua amplària tindrà més o manco resistència sobre el martell, que farà que les bobines necessiten més o manco corrent per a fer que baixe el martell.
D’esta manera, quant més poc grossa siga manco resistència generarà per a que el martell baixe, pero també manco força de rebot cara amunt tindrà i, depenent de la grossària i el pes del martell pot ser que no treballe adequadament.
L’amplària del fleix també tindrà el mateix efecte que la grossària, per lo que tindrem dos factors per a anar combinant entre sí: igual grossària, diferent amplària, o igual amplària, diferent grossària, i totes les possibles combinacions que ya alvance que no en són poques.
Soc conscient de que est artícul va a resultar molt enredrat i difícil d’entendre, pero imaginar lo complicat que pot aplegar a ser calibrar una màquina, si ya la seua explicació és un embolic.
En el martell tenim la mateixa història; depenent de com siga de llarc deixarà més o manco espai de fleix que estiga en l’aire sense tocar el chassis, i açò repercutirà en que quant més separació més poca resistència, i quant menor siga la separació hi haurà més resistència.
La grossària i pes, com ya he comentat adés, influirà en el voltage necessari en que tenen que treballar les bobines per a que l’atraguen, encara que de les bobines ya parlarem en una atra ocasió, junt en el restant de components per a tancar el circuit elèctric.
Nos queda el fleix davanter, que es comporta de manera similar al posterior, pero en una complicació afegida, que sobre este actua el clau de rosca de contacte, que, depenent de lo ajustat que estiga deixarà més o manco espai de recorregut del martell des del punt més baix quan les bobines l’han atret, fins al punt més alt quan el fleix posterior ha provocat un rebot en sentit contrari.
I per a enredrar més la madeixa: influirà lo llarc o curt que siga este fleix, la grossària i l’amplària que, ademés, com que acaba en punta, també influirà l’àngul en el que estiga tallat.
A tot lo explicat li afegim que tant el fleix davanter com el posterior s’ha de doblegar una miquiua en direcció oposta a les bobines, per lo que novament dependrà de lo molt o poc que es dobleguen que tinguen major o menor resistència; fet que tornarà a influir en el comportament de l’agulla; és dir, més o manco fort el colpeig i més o manco velocitat, en funció del voltage al que treballen les bobines.
Com podeu vore, ademés de ser artiste cal ser ingenier industrial si vols comprendre el funcionament i aventurar-te no a soles a calibrar una maquina, sino a construir-la des de zero.
Fleixos
Referent a la venda de fleixos, cada marca sol tindre uns fleixos d’unes mides concretes i adequades, puix prèviament els constructors ya han decidit quines són les mides apropiades.
Pero també hi havien marques com Eikon, que venien barres de fleixos llarcs de diferents amplàries i grossàries per a que tu mateixa els tallares i adaptares al teu gust, treball que era artesà, ya que implicava tallar en tisores de chapa, perforar, i fins usar radial.
Lo més provable és que si li veus negres les ungles al tatuador no és per la tinta, sino per treballar el metal.
No vos pergau la pròxima edició i seguiré contant-vos més coses sobre el tema.
Un DESA (desfibrilador extern semiautomàtic) és un dispositiu portàtil que analisa el ritme cardíac i realisa un diagnòstic automàtic de les arrítmies potencialment mortals com són la fibrilació ventricular (FV) i la taquicàrdia ventricular (TV) sense pols. No solament realisa el diagnòstic si no que, si detecta este tipo d´arrítmies, emet una descàrrega que permet al cor tornar al ritme normal.
Se nomena semiautomàtic perque, encara que és un aparat que realisa una descàrrega de forma automàtica, és una persona qui deu pressionar un botó per a que l’aparat emeta la descàrrega.
La parada cardíaca súbita és una de les principals causes de mort en tot el món. Ocorre quan l’activitat elèctrica del cor es torna caòtica o es para per complet, impedint que bombege sanc al cervell i a atres òrguens vitals. En la major part de les parades cardíaques súbites, l’ arrítmia més freqüent és la fibrilació ventricular. En esta arrítmia, els dos ventrículs que té el cor (dret i esquerre) fibrilen o tremolen, pero la sanc no es bombeja de forma correcta. La desfibrilació en els primers 3-5 minuts és vital per a restaurar el ritme cardíac i salvar una vida. Per este motiu,el DESA és essencial.
A continuació es mostra cóm funciona un DESA:
1. Activació
El DESA mostra en un número 1 el lloc a on s’encén. Una vegada es pulsa, se senten instruccions verbals de forma contínua. La primera instrucció verbal que es sent és l’adhesió de dos electrodos ( pegats adhesius)en el pit del pacient tal com indica el dibuix que mostren els mateixos pegats. Estos pegats són els sensors que detectaran l´arrímia i també efectuaran una descàrrega si és necessari.
2. Anàlisis del ritme cardíac
Una vegada es conecten els electrodos, el DESA indicarà que està analisant el ritme i que en eixe moment no es deu tocar al pacient; és molt important este moment.
3. Indicació de descàrrega
Si detecta un ritme desfibrilable, el DESA indicarà que es necessaria realisar una descàrrega.Emetrà una senyal audible (descàrrega aconsellada) i visual (una llum intermitent). És en este moment és quan escomençarà el DESA a carregar un condensador intern fins a alcançar l’energia per a efectuar la descàrrega.
4. Administració de la descàrrega
Una vegada es carrega el DESA, s’encendrá un botó lluminós intermitent per a que puga ser pulsat. Abans de pressionar el botó, el reanimador ha de tindre en conte que ningú pot estar en contacte en el pacient en el moment de la descàrrega. Per este motiu, deu dir abans: «¡Tots fòra d’ací!».
Despuix de la descàrrega, es deu seguir en les maniobres de resucitació cardiopulmonar de les que ya parlàrem en edicions anteriors.
El DESA és un dispositiu fonamental que deu estar instalat en qualsevol espai públic en alta afluència de persones —aeroports, polideportius, centres comercials, coleges,universitats, etc.
Ubicació d’un DESA en un espai públic
No solament deu estar present en estos espais, sino també capacitar a qualsevol persona per a la seua utilisació, perque ha demostrat clarament que millora la supervivència; cada minut de retart en la desfibrilació reduïx la provabilitat de supervivència en un 7-10%. El desfibrilador extern semiautomàtic ha segut un alvanç molt important en la tecnologia mèdica, puix ha fet possible que qualsevol persona, en unes nocions bàsiques del seu funcionament, puga salvar una vida. L’implementació generalisada dels programes d’accés públic a la desfibrilació i l’educació en el seu us són passos fonamentals per a salvar innumerables vides i reduir l’impacte devastador de la parada cardíaca súbita en la nostra societat.
Si ajuntem el coneiximent del funcionament d’un DESA en la realisació correcta de maniobres de resucitació cardiopulmonar, podem dir que estem proporcionant a la població moltíssimes oportunitats per a sobreviure si qualsevol persona patix una parada cardiorrespiratòria.
La gota és una malaltia coneguda des de fa sigles. Era la típica afecció que patien els reis i aristócrates degut al poc eixercici i l’alimentació deficient. Esta malaltia és una artritis (inflamació de les articulacions) molt dolorosa. Se patix quan els nivells alts d’àcit úric causen la formació de cristals en la sanc. Estos cristals s’acumulen dins i a l’entorn de l’articulació, provocant que esta estiga roja, unflada i siga molt dolorosa. El lloc típic és l’articulació del primer dit del peu.
L’àcit úric se produïx quan se descompon una sustància química coneguda com a purina. Esta se forma de manera natural en l’organisme, i també a partir de certs aliments.
Canviar la dieta no cura la gota, pero pot reduir el risc de patir nous atacs de gota i fer que el dany en les articulacions siga més lent.
Les persones en gota que seguixen una dieta per a aliviar el dolor normalment necessiten també medicació per a controlar els nivells d’àcit úric en la sanc i el dolor produït per la malalatia. Com en moltes atres patologies, la dieta mediterrànea és la base de la dieta per a controlar els nivells d’àcit úric.
OBJECTIUS PRINCIPALS PER A CONTROLAR LA GOTA
Mantindre un pes saludable.
Tindre bons hàbits alimentaris.
Reduir el consum d’aliments en purines.
RECOMANACIONS GENERALS
PÈRDUA DE PES
El sobrepés aumenta el risc de patir gota. S’han de reduir les calories ingerides i perdre pes, inclús sense una dieta restringida en purines. Baixar de pes també reduïx la tensió sobre les articulacions i aixina se té un dolor més lleu.
CARBOHIDRATS COMPLEXOS
Són productes químics que reduïxen els nivells d’àcit úric.
Estan en les fruites com les bayes, pomes, bresquilles i meló.
S’han de menjar també més verdures i cereals integrals.
Llimitar sucs de fruita, inclús aquells sense sucre afegit.
ABUNDANT HIDRATACIÓ:
Mínim 2 litros d’aigua diaris.
GREIXOS MÉS SALUDABLES:
Reduïx els greixos saturats —són els que solen ser sòlits a temperatura ambient.
Són els de la carn roja, la pell de les aus i els productes làcteus en alt contengut en greix.
PROTEINES BONES
Per a ingerir proteïnes: menjar carns magres, aus, làcteus baixos en greix i llegums: pésols, fesols, cigrons i llentilles.
ALIMENTS A LLIMITAR:
CARNS DE VÍSCERES
Fege, renyons, morelles.
CARNS ROGES
Bou o vaca, corder i porc.
MAJORIA DE PEIXOS I MARISCS
Els que més purines tenen són les anchoves, mariscs, sardines i abadejo.
Pero com que el peix és saludable, inclús les persones en gota poden incloure chicotetes cantitats de peix en la dieta.
ALCOHOL
La cervesa i els licors destilats estan clarament associats en el risc de patir gota i tindre més atacs.
No s’ha de beure alcohol, especialment cervesa.
SUCRES
S’ha de llimitar els aliments rics en sucre o fructosa. Com cereals, pastiços, salses per a ensalades i sopes en llanda.
ALIMENTS A AUMENTAR:
VITAMINA C
Ajuda a disminuir els nivells d’àcit úric. Lo ideal són els cítrics valencians, encara que també se pot prendre un suplement alimentari (pastilles de vitamina C).
CAFÉ
Algun estudi sugerix que el café pot ajudar a tindre baix risc de patir gota. S’ha d’anar en conte si se té hipertensió arterial, ya que el café la puja.
VERDURES
Encara que hi han algunes verdures que tenen purines, com els pésols, espàrrecs i espinacs, els estudis han demostrat que no aumenten el risc de patir gota.
En general per a la salut, les fruites i verdures són aliments molt sans.
Adeu a La Fonteta: el Valéncia Basket tanca una era per a obrir-ne una atra.
El Pabelló de la Font de Sant Lluís, conegut popularment com La Fonteta, ha segut durant vora quatre décades l’escenari principal del bàsquet d’èlit en Valéncia. Des de que el llavors Pamesa Valéncia es traslladà allí, en la temporada 1987-88, este recint se convertí en l’autèntic cor del club Taronja i en un símbol per a l’afició. Han passat 38 anys des d’aquell primer partit oficial en la seua pista, temps en el que s’han vixcut ascensos, títuls europeus, finals nacionals i nits inoblidables d’Eurolliga, tant en l’equip masculí com en el femení.
En juny de 2025, La Fonteta baixà el teló de la seua història com a sèu principal del Valéncia Basket en una emotiva jornada per al recort. L’event deportiu reuní a llegendes del club i de la selecció espanyola, en un partit benèfic que va omplir el pabelló de gom a gom per última volta. Va ser una carcassa final a l’altura del llegat construït entre els seus murs: més de mil partits oficials, millers d’aficionats vibrant i generacions sanceres identificades en els colors taronja. Pero més que un adeu definitiu, fon una despedida simbòlica, perque, si be l’equip se trasllada a un nou escenari, l’història que s’ha escrit en esta pista queda ya gravada per a sempre en la memòria colectiva del bàsquet espanyol.
La nova casa del club, el Roig Arena, obrirà les portes en setembre. Se tracta d’una instalació de vanguarda, en capacitat per a 15.000 espectadors i dissenyada específicament per a respondre als exigents estàndarts de l’Eurolliga, en la que el Valéncia Basket participarà a lo manco durant les pròximes tres temporades. Esta mudança simbolisa el creiximent continu d’un proyecte deportiu que, des dels seus dies com a Pamesa Valéncia, ha buscat consolidar-se entre els grans del continent.
A pesar del canvi d’escenari, l’Ajuntament de Valéncia ha assegurat que La Fonteta seguirà en us, vinculada al bàsquet i al deport en general. Se preveu que continue sent sèu de competicions deportives, entrenaments i events culturals, com ya ho ha segut en el passat en actes com l’elecció de la Fallera Major. La seua història no es destruïx, se transforma.
L’inversió emocional que jugadors, tècnics i aficionats han depositat en este pabelló convertix la seua despedida en un moment de gran càrrega simbòlica. La Fonteta no era simplement un lloc a on se jugaven partits; era una extensió de l’ànima del club, un espai a on el rugit del públic se convertia en el sext jugador.
En l’horisó posat en el Roig Arena, el Valéncia Basket pega un pas de jagant cap al futur, pero ho fa en els peus ben plantats en el llegat que deixa arrere. La Fonteta ha segut més que un pabelló, ha segut testic d’una història que ara continua, en un atre escenari, pero en la mateixa passió.
Des del dia 30 de maig, la sèu de Lo Rat Penat conta en un nou espai, LA COVA, destinat als jóvens socis de l’entitat, les Joventuts Ratpenatistes, lloc de reunió, convivència i aprenentage per a la joventut compromesa en el valencianisme, fonamental per al futur de la Comunitat.
Inauguració de l’espai “La Cova”La Cova
I com que d’inauguracions parlem, Lo Rat Penat estrenà el dia 1 de juliol el primer documental de la série Els nostres pobles, proyecte impulsat per l’entitat en la colaboració de la Diputació de Valéncia, dedicat al municipi de Godella, en motiu del qual l’alcalde i la regidora de Cultura de la dita població acodiren a la sèu de Lo Rat Penat, a on, de la mà del president de l’entitat, conegueren les instalacions i la llabor desenrollada per Lo Rat Penat.
El Periódico de Aquícelebrà el dia 1 de juliol la Gala del XV Aniversari, en La Rambleta, acte al que acodiren el president de Lo Rat Penat i la regina dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia.
“L’Himne Valencià: cent anys de la seua consagració”, és el títul de la conferència impartida pel professor i insigne ratpenatiste Juli Moreno i Moreno el dia 2 de juliol en la sèu de Lo Rat Penat, organisada per l’entitat per a commemorar el centenari de l’oficialisació de l’Himne Regional de Valéncia (1925-2025), del mestre Serrano.
“L’Himne Valencià: cent anys de la seua consagració”, conferència impartida pel professor Juli Moreno i MorenoJuli Moreno i Moreno
El dia 3 de juliol el president de Lo Rat Penat assistí a la presentació del llibre GRIAL, de l’autor Jesús Mª Sánchez, novela històrica i de suspens al voltant de la localisació del Sant Càliç custodiat en la catedral de Valéncia.
GRIAL, de Jesús Mª SánchezPresentació del llibre GRIAL, de Jesús Mª Sánchez
La Confraria de la Nostra Senyora del Carme celebrà el divendres 4 de juliol, en l’iglésia parroquial de Santa Maria del Mar del Grau de Valéncia, el solemne pregó de les festes i l’exaltació de la clavariesa 2025, tradicional acte que contà en la participació de Lo Rat Penat, lo mateix que la Romeria, que tingué lloc el dissabte dia 5.
Continuant en la XXII Campanya de Concerts d’Intercanvis Musicals, el Grup de Danses de Lo Rat Penat i el Centre Instructiu Musical Tendetes actuaren el dumenge dia 6 de juliol en la sèu de Lo Rat Penat.
XXII Campanya de Concerts d’Intercanvis Musicals – Grup de Danses de Lo Rat PenatXXII Campanya de Concerts d’Intercanvis Musicals – Centre Instructiu Musical Tendetes
El dia 10 de juliol, el president de Lo Rat Penat estigué present en la festa de Sant Cristòfol del barri de la Trinitat de Valéncia i el dumenge dia 13 en el Sorteig dels Redolins, sorteig que organisa la Comunitat de Peixcadors d’El Palmar i que dona dret a peixcar a lo llarc d’un any en l’Albufera de Valéncia.
Vesprada de Cant Valencià l’11 de juliol en la sèu de Lo Rat Penat, per a presentar el proyecte Lo Rat-et, que té com a fi atraure i aficionar als jóvens al tradicional cant d’estil valencià, proyecte que renaix de la mà de la prestigiosa mestra Victòria Sousa. Victorieta.
Vesprada de Cant ValenciàActes en honor a la Verge del Carme
El 16 de juliol estigué present Lo Rat Penat en els actes en honor a la Verge del Carme, patrona dels mariners, en el port de Valéncia i el dia 18 cedí la seua sèu per a la celebració d’una Gala Solidària a fi de recaptar fondos per a Cáritas de Veneçuela.
I be, ara toca penjar el cartell de “Tancat per vacacions” i tornar en setembre en energia renovada.
En estos últims mesos hem viajat a ciutats absolutament reconeixibles que, d’alguna manera, formaven part de l’història d’una película i, en molts dels casos, eren un personage més. Hui, en canvi, viajarem al poble imaginari d’Inisfree; una aldea que trobarem entre les cases i els carrers de Cong, a l’Oest d’Irlanda, l’idílic lloc a on transcorre l’acció de L’home tranquil (1952).
Sean Thomton (John Wayne) torna a Irlanda, al cap d’una llarga absència. Torna en l’intenció de recuperar la granja familiar a on naixqué i, s’enamora, a primera vista de Mary Kate Danaher (Maureen O’Hara), una dòna apegada a les tradicions i de fort caràcter. «¿És de veritat o estic ensomiant?» li pregunta a Michaleen Flynn (Barry Fitzgerald), que ha anat a rebre’l a l’estació. «És moltíssim pijor. Sense dubte és un espillisme provocat per la set», sentencia el cocher.
L’home tranquil (1952) és un conte lluminós i vitaliste, sobre la tornada a casa, el reencontre en els valors del passat i, sobre tot, una perfecta història d’amor, en les mans del gran John Ford; un amor explosiu entre l’home que ve de llunt i una dòna en el cabell roig «en totes les conseqüències», com asseverà Flynn.
Cartell de la película
L’home tranquil es rodà en Irlanda pel desig exprés del director, i fon una de les tres películes que filmà junt en John Wayne i Maureen O’Hara. Abans havien fet Riu Gran (1950), i en acabant farien: Escrit baix el sol (1957), aprofitant la química entre ells. Wayne i O’Hara coincidiren dos películes més: El gran McLintock (1963) i El Gran Jack (1971). No obstant, L’home tranquil fon la favorita de l’actriu en tota la seua carrera i conservà una gran amistat en Wayne, fins a la fi.
El guió —nominat a un Oscar—, es basa en la novela que Maurice Ealsh publicà en 1932. Ford comprà els drets en 1933, només llegir el llibre, pero tingué que esperar vora vint anys per a fer-la. Eixa llarga espera i l’emoció que sentí per l’història està present en tot el metrage. L’acció transcorre en un idílic, menut, imaginari i intemporal poblet de la campanya irlandesa: Inisfree. Encara que es valoraren múltiples localisacions possibles, finalment fon Cong l’elegit per reunir totes les característiques requerides per a ser l’Inisfree perfecte: tamany, número d’habitants, i l’immensitat verda i humida que li circumda.
Fins ara, hem viajat a reconegudes ciutats que formant part de l’història, en algun cas, han segut u més dels personages. Hui, en canvi, en l’estiu girant el cantó, proponc acostar-nos a una aldea desconeguda, Inisfree, que per art de màgia prendrà la forma de Cong, a l’oest del país i ya, per a sempre, centre de pelegrinage per als amants del cine de tot el món.
Cong
Cong, Inisfree, està a uns 240 quilómetros de Dublin, i, encara que podríem viajar fins allí en autobús, farem el trayecte en tren, tal i com va fer Sean Thorton al principi de la película. Això sí, recordeu que tindrem que baixar en Ballyglunin, prop de Galway, i no en Castletown, que és el nom que rep en la ficció. En qualsevol cas, en aplegar al lloc, reconeixereu ràpidament l’estació gràcies a l’encabotament d’un grup de voluntaris que va salvar l’edifici de la desaparició.
Com Sean, no farem molt de cas a les indicacions rebudes en la mateixa estació quan ell pregunta com anar a Inisfree: «Inisfree, ¿eh?», comença a dir-li el revisor. «Està a uns huit quilómetros d’ací, potser més… ¿Veu aquell camí d’allà?», i senyala en la distància… «Sí», afirma Sean. «Puix oblide’s d’ell, no li servix de res». Nosatros, en absència de Flynn i en l’ajuda d’un mapa, pegarem un rodeig fins a Ougherad per a assentar-nos sobre el pont de l’home tranquil, el chicotet pont de pedra, des del que Sean veu BlancMatí, enmig d’una mar esmaragda. En una miqueta d’imaginació nosatros també vorem la menuda cabanya en coberta de palla i parets blanques… i, a la dreta, els verts prats a on ell veu a Mary Kate conduint les ovelles per primera volta, vestida de blau intens i de roig, i s’enamora d’ella.
Pat Cohan
En Cong entrarem pel carrer major per a topar en la creu gaèlica de pedra que, enmig de la plaça principal, senyala el Pat Cohan, una botiga transformada en típic pub irlandés, a on els hòmens d’Inisfree es reunixen a l’entorn d’unes bones gerres de cervesa negra. A unes passes d’ací, trobarem l’iglésia de Saint Mary, a on Sean li oferix a Mary Kate l’aigua beneïda forçant un contacte de mans que desafia les convencions del veïnat local; i molt prop, la casa del reverent Playfair (Arthur Shields), a on agarren la bicicleta doble per a escapar-se de la vigilància de Flynn, en la primera cita de la parella. Caminant, vorem la casa, en portes roges, del moribunt que ix de la cama per a no perdre’s la brega final entre Sean i el germà de Mary Kate (Victor McLaglen) que li nega ad ella la seua dot abans de la boda. Obligada també és la visita al museu de L’home tranquil instalat en una rèplica de BlancMatí, i l’estàtua en bronze de John Wayne portant al braç a Maureen O’Hara, en la contornada del pont dels Sospirs sobre les plàcides aigües del riu Cong, que conviden a passejar al seu costat i que el pare Lonergan (Ward Bond) tracta de peixcar a Arthur, el salmó jagant i que usa com a confessionari, en contades ocasions.
Fotograma de la película
Al rededor de l’aldea, descobrirem el perfil del castell d’Ashford que ilustra els títuls de crèdit de la película en la música de Victor Young; i l’abadia de Cong, a on la parella se refugia de la tormenta, mentres la pluja deixa al descobert tota la carnalitat que emana d’eixe amor «impetuósihomèric», en paraules de Flyn. I, per últim, a l’atre extrem, trobarem les plages de Lettergesh Beach, en Connemara, a on es rodà la carrera de cavalls sobre les seues fines arenes, molt alluntades de la roja i seca terra de Monument Valley.
En paraules de Eduardo Torres-Dulce, «Tot Ford està en esta película»: els actors de la casa; els temes de sempre —la tornada a casa, la família, l’amistat—, i eixa enyorança d’una idílica Irlanda d’un fill d’emigrants que, no obstant, naixqué en Maine, a l’atra banda de la mar.
Guanyadora de dos Oscars —a la direcció i a la fotografia en color— i nominada en cinc categories més, L’home tranquil és una d’eixes películes en un fum d’escenes immortals, i queSpielberg homenajà en E.T, l’extraterrestre (1982), quan ET veu en la televisió l’icònica seqüència del bes entre Sean i Mary Kate en la cabanya, mentres la força del vent s’esmuny per finestres i portes sacsant-ho tot, al mateix temps que Elliot, emulant a Wayne, besa a la chica de la que està enamorat, en mig de tota la classe.
Fotograma de la película
Plena de diàlecs brillants i plans que identifiquen la película en una sola image, destacaria ací, lo que li diu Mary Kate a Sean a l’orella, cap a la fi de la película, que ningú sent, pero que tots imaginem al vore eixir a Sean darrere d’ella, corrent, cara a la casa… sense perdre un minut.
