Per Edu Vanacloig

Aclarit l’incís del capítul 2, reprendrem este a on nos quedàrem en el primer.

Si fem una miqueta de memòria, recordareu de que estàvem parlant dels diferents tipos d’elements que componen una màquina de tatuar i la seua influència en el comportament d’estes, depenent del material del que estiguen fabricats.

També comentàvem que influïx moltíssim el tipo de material i la calitat en la que estiguen fabricats el restant de components que es necessiten per a poder tatuar, no solament la màquina sino també els cables de conexió de la màquina, si és en RCA o Clip-Cord, la font d’alimentació, el pedal, etcétera.
Hui nos centrarem a soles en la màquina de tatuar.

Escomençarem pel chassis. Cal dir que el material en el que està fabricat és molt important, ya que alguns materials no són molt bons conductors i necessitem que el chassis transmeta molt be la corrent per a unir el circuit.

El mateix mecanisme de la màquina necessita poder transmetre la corrent des de les bobines fins a la clau de rosca que fa contacte en el fleix, per a que la corrent imante les bobines i faça moure el martell provocant el moviment avall, que és el que farà moure l’agulla.

Per lo tant, un material baix en conductibilitat provocarà inestabilitat en el fluix de corrent i un moviment poc decorregut i inestable.

Un dels millors materials és el ferro al carbono, ad este se’l sol tractar en diferents tipos de métodos com, per eixemple, el pavonat, per a evitar que es rovelle.

Com dic, hi ha moltíssims materials i moltíssims tipos d’acabats, inclús banys d’aleacions o pintats.

Açò determinarà la calitat de la màquina a l’hora de treballar, pero que una màquina no estiga fabricada en un dels materials més conductibles no vol dir que per això siga roïn.

Vos en pose un eixemple: si tenim una màquina en un chassis d’alumini que, encara que és bon conductor, no ho és tant com una de ferro. En canvi, la de ferro pesarà molt més que la d’alumini, que és més llaugera, i açò pot ser beneficiós per a evitar que es canse la mà de l’artiste.

Els fabricants han trobat maneres de suplir els contres d’alguns materials afegint-los una peça que sol nomenar-se enclusa. L’enclusa és una peça de ferro que es coloca baix de les bobines unint-les entre sí en una certa gruixa i d’un material de bona conductibilitat; d’esta manera havem obtés una màquina en un chassis d’alumini que és manco conductor que una de ferro, pero en la peça de l’enclusa conseguim que mantinga una estabilitat en la conductivitat de la corrent.

Tot açò és molt més complex de com yo vos ho estic dient, pero l’objectiu d’estos artículs és que pugau entendre lo que explique sense entrar en profunditat en la matèria en massa tecnicismes.

Per desgràcia, no tot és tan senzill com triar la màquina pel material del que estiga feta o perque, per eixemple, duga una enclusa com vos acabe d’explicar, puix yo he aplegat a vore màquines chinenques d’alumini en una enclusa, pero esta també era d’alumini, per lo tant no conseguim res si està fet del mateix material. Recordem que l’objectiu era posar un material conductor per a suplir eixa carència que té el chassis d’alumini.

Açò és degut a que segurament estes màquines estaran imitant-ne una atra de més famosa, que seria d’alumini en una enclusa de ferro. Pero com que són imitacions de baixa calitat, ni tan sols s’han preocupat de desburgar per qué du eixa peça, o potser simplement els té igual i lo únic que volen és vendre a costs baixos enganyant a la gent que no entén l’importància dels materials.

Continuant en el chassis, un atre punt important a tindre en conte és la geometria d’este, més que elegir una màquina perque t’agrade la forma que té, deuríem d’elegir-la per la configuració, i les mides que té a l’hora de poder posar-li, en acabant, els distints elements que determinaran si una màquina és bona per a llínees, per a ombres o per a ompliment.

El chassis té un forat a on anirà colocada la clau de rosca de contacte. Esta ha de quedar en un àngul determinat depenent de per a qué es vullga usar, i encara que a priori parega que simplement inclinant més o manco pot aplegar a tocar el fleix, açò nos condicionarà en la llongitut d’este, si necessitem un fleix llarc potser caldrà inclinar en excés la clau de rosca per a que puga aplegar a tocar provocant un àngul incorrecte, i si coloquem un fleix més curt per a que l’àngul siga l’apropiat, igual no conseguim que es comporte de la manera que nosatros necessitem.

Açò ho explicaré una miqueta millor quan vos parle dels fleixos, i comprendreu que depenent de la llongitut, l’amplària, la gruixa i inclús lo doblat que estiga, es comportarà d’una manera o d’una atra, en més o manco durea, o major o menor velocitat.

Hi ha algunes màquines que, en el seu disseny, duen com un recalat allargat en lloc d’un forat per a poder colocar en diferents llongituts eixa clau de rosca i poder ajustar-la a la llongitut del fleix.
Sense entrar en excés en detalls, com ya vos he dit adés, a soles me queda parlar del tancament de la màquina per a acabar en el chassis.

El tancament sol tindre una clau de rosca fent de presoner per a subjectar el tubo per a on passarà l’agulla que a l’hora nos servix d’agarrament per a subjectar la màquina. N’hi ha de mil maneres diferents, pero a mi personalment els que més m’agraden són els de guillotina, puix en estos la clau de rosca no pressiona directament el tubo, lo que fa és enroscar-se en una peça per la que ha entrat el tubo i, quan la pressiona, la desplaça cap a fòra i comprimix el tubo.

Teòricament els tubos tenen una mida estàndart i tots deurien ser iguals, pero per desgràcia, i sobretot depenent del material, si és d’acer o de plàstic rebujable, hi ha chicotiues variacions. Llavors, és important el tipo de tancament que té perque, com vos he comentat, els que tenen un tubo en una obertura que es pressiona en la clau de rosca per a oprimir el tubo del grip, a voltes es deforma i es queda més apretat del conte i quan tu vols posar el tubo no entra i és prou molest tindre que estar fent palanca a l’hora de colocar-lo.

Llevat que vullgues deprendre a construir màquines, és senzill evitar tots estos problemes. Tria un bon constructor, un distribuïdor de confiança i compra sempre productes de calitat.

Nos veem en el Bolletí del mes que ve i vos conte més.

Per Edu Vanacloig

Abans de continuar en el punt a on nos quedàrem el mes passat i seguir parlant sobre la regulació de les màquines de bobines m’agradaria fer un incís.

Si be és cert que vos diguí que fa anys no disposàvem de l’opció de tindre una màquina Pen sense fils com ara, la realitat és que el mecanisme que té una màquina Pen no deixa de ser una simple rotativa, pero en un disseny en un eix vertical. Havem de recordar que en les presons es feyen màquines rotatives en motors d’aparats elèctrics com el dels Walkman, i el primer Walkman per eixemple s’inventà en 1979.

Pero si nos remontem encara més arrere, el predecessor de la màquina de tatuar fon el bolígraf elèctric de Thomas Edison , patentat com a Stencil-Pens en 1876 en Nova Jersey. Originalment, fon pensat per a ser utilisat com un dispositiu duplicador, res que vore en el tatuage, pero en 1891 en Nova York, Samuel O’Reilly modificà la màquina d’Edison usant-la per a introduir tinta en la pell, i més tart patentà un sistema de tubo i agulla per a proporcionar un depòsit de tinta.

Si be la màquina d’O’Reilly es basava en la tecnologia rotativa de tatuages del dispositiu d’Edison, les màquines de tatuage de bobines utilisen electroimants. La primera màquina basada en esta tecnologia fon una màquina de bobina simple patentada per Thomas Riley, de Londres, tan sols vint dies més tart que O’Reilly solicitara la patent de la seua màquina rotatòria. Per a la seua màquina, Riley colocà un conjunt de timbre modificat en una caixa de llautó. La configuració moderna de dos bobines fon patentada per Alfred Charles South, també de Londres.

Pero no fon fins a 1978 que el tatuador alemà Manfred Kohrs presentà el primer disseny modern de màquina rotativa casi un sigle despuix. La seua màquina era de funcionalment similar a la d’O’Reilly, llevat perque esta duya un motor elèctric de corrent contínua, en lloc d’imants electrificats, per a impulsar les agulles. Esta versió més prima i aerodinàmica es tornà més llaugera, silenciosa i portàtil, oferint als artistes major control, al mateix temps que garantisava que les mans de l’operador sofriren manco. Mentres que alguns artistes s’inclinaren per este resorgiment de la màquina rotativa, uns atres, en canvi, preferiren quedar-se en les seues màquines de bobina.

Yo recorde en els meus inicis haver vist algun tatuador usar una maquina rotativa, pero no era lo habitual, aquelles primeres màquines no tenien res que vore en lo actual, era un simple motor en una excèntrica de recorregut fix i calia usar-les en clip cord.

Perfectament podies anar a una convenció i vore a més de doscents tatuadors i cap d’ells estar usant una màquina rotativa, encara que, provablement, més d’u en tinguera alguna en el seu poder, perque a tots els tatuadors nos agrada provar màquines diferents, la realitat és que el rendiment que donaven no valia la pena en comparació en el de les màquines de bobina, per no poder-se regular.

Encara estàvem llunt de tots els models de rotatives que han anat sorgint a lo llarc dels anys en diversos mecanismes de regulació.

La meua primera màquina rotativa fon una Stealth. Esta màquina ya tenia un concepte més modern, incorporava una biela en l’excèntrica que accionava un martell, provocant un moviment vertical avall, més similar al d’una màquina de bobines.

Encara que no tenia la possibilitat de cap tipo de regulació, esta tecnologia evitava moltes vibracions del sistema tradicional en una única excèntrica, ya que, com que disponia del martell, podies tindre un moviment moltíssim més estable.

Fins ad eixe moment l’única possibilitat de regulació que tenies en una màquina rotativa era el stroke que tenia la màquina, encara no havien inventat o per lo manco comercialisat strokes regulables. En este model concretament lo que et venien era un kit de tres bieles en diferents strokes, que havies de desmontar i montar prèviament, segons per a lo que la volgueres usar: per a llínea, per a color o per a fer ombres.

Durant la primera década del 2000, fon quan escomençaren a proliferar tota classe de màquines rotatives, encara que, com hem explicat més amunt, provablement el primer model de màquina de tatuar tinguera un sistema similar al de les rotatives actuals, puix no és fins ad esta época que mamprengueren a posar-se més de moda.

Dels diferents tipos de màquines rotatives, ya parlarem més avant, encara tenim pendent explicar-vos les calibracions de les màquines de bobines, aixina que no et pergues la pròxima edició d’este bolletí.