Per Edu Vanacloig

Abans de continuar en el punt a on nos quedàrem el mes passat i seguir parlant sobre la regulació de les màquines de bobines m’agradaria fer un incís.

Si be és cert que vos diguí que fa anys no disposàvem de l’opció de tindre una màquina Pen sense fils com ara, la realitat és que el mecanisme que té una màquina Pen no deixa de ser una simple rotativa, pero en un disseny en un eix vertical. Havem de recordar que en les presons es feyen màquines rotatives en motors d’aparats elèctrics com el dels Walkman, i el primer Walkman per eixemple s’inventà en 1979.

Pero si nos remontem encara més arrere, el predecessor de la màquina de tatuar fon el bolígraf elèctric de Thomas Edison , patentat com a Stencil-Pens en 1876 en Nova Jersey. Originalment, fon pensat per a ser utilisat com un dispositiu duplicador, res que vore en el tatuage, pero en 1891 en Nova York, Samuel O’Reilly modificà la màquina d’Edison usant-la per a introduir tinta en la pell, i més tart patentà un sistema de tubo i agulla per a proporcionar un depòsit de tinta.

Si be la màquina d’O’Reilly es basava en la tecnologia rotativa de tatuages del dispositiu d’Edison, les màquines de tatuage de bobines utilisen electroimants. La primera màquina basada en esta tecnologia fon una màquina de bobina simple patentada per Thomas Riley, de Londres, tan sols vint dies més tart que O’Reilly solicitara la patent de la seua màquina rotatòria. Per a la seua màquina, Riley colocà un conjunt de timbre modificat en una caixa de llautó. La configuració moderna de dos bobines fon patentada per Alfred Charles South, també de Londres.

Pero no fon fins a 1978 que el tatuador alemà Manfred Kohrs presentà el primer disseny modern de màquina rotativa casi un sigle despuix. La seua màquina era de funcionalment similar a la d’O’Reilly, llevat perque esta duya un motor elèctric de corrent contínua, en lloc d’imants electrificats, per a impulsar les agulles. Esta versió més prima i aerodinàmica es tornà més llaugera, silenciosa i portàtil, oferint als artistes major control, al mateix temps que garantisava que les mans de l’operador sofriren manco. Mentres que alguns artistes s’inclinaren per este resorgiment de la màquina rotativa, uns atres, en canvi, preferiren quedar-se en les seues màquines de bobina.

Yo recorde en els meus inicis haver vist algun tatuador usar una maquina rotativa, pero no era lo habitual, aquelles primeres màquines no tenien res que vore en lo actual, era un simple motor en una excèntrica de recorregut fix i calia usar-les en clip cord.

Perfectament podies anar a una convenció i vore a més de doscents tatuadors i cap d’ells estar usant una màquina rotativa, encara que, provablement, més d’u en tinguera alguna en el seu poder, perque a tots els tatuadors nos agrada provar màquines diferents, la realitat és que el rendiment que donaven no valia la pena en comparació en el de les màquines de bobina, per no poder-se regular.

Encara estàvem llunt de tots els models de rotatives que han anat sorgint a lo llarc dels anys en diversos mecanismes de regulació.

La meua primera màquina rotativa fon una Stealth. Esta màquina ya tenia un concepte més modern, incorporava una biela en l’excèntrica que accionava un martell, provocant un moviment vertical avall, més similar al d’una màquina de bobines.

Encara que no tenia la possibilitat de cap tipo de regulació, esta tecnologia evitava moltes vibracions del sistema tradicional en una única excèntrica, ya que, com que disponia del martell, podies tindre un moviment moltíssim més estable.

Fins ad eixe moment l’única possibilitat de regulació que tenies en una màquina rotativa era el stroke que tenia la màquina, encara no havien inventat o per lo manco comercialisat strokes regulables. En este model concretament lo que et venien era un kit de tres bieles en diferents strokes, que havies de desmontar i montar prèviament, segons per a lo que la volgueres usar: per a llínea, per a color o per a fer ombres.

Durant la primera década del 2000, fon quan escomençaren a proliferar tota classe de màquines rotatives, encara que, com hem explicat més amunt, provablement el primer model de màquina de tatuar tinguera un sistema similar al de les rotatives actuals, puix no és fins ad esta época que mamprengueren a posar-se més de moda.

Dels diferents tipos de màquines rotatives, ya parlarem més avant, encara tenim pendent explicar-vos les calibracions de les màquines de bobines, aixina que no et pergues la pròxima edició d’este bolletí.

Per Edu Vanacloig

Hui vos parlaré dels obstàculs als que nos enfrontàvem els tatuadors de fa més de vint anys en les màquines.

Lo primer i més important era trobar una màquina, puix, encara que parega estrany, en aquell temps era molt difícil poder comprar-ne una, ya que Internet, o no existia o eren els seus començos en els que encara no hi havien tutorials de Youtube ni empreses anunciant-se en pàgines web. Era molt difícil conéixer ad algú que et poguera donar informació per a poder comprar una màquina de tatuar. El método més usat era tocar a les empreses que s’anunciaven en les revistes de tatuages — només es publicaven dos revistes mensuals, a lo manco en Espanya.

Quan yo escomencí, a soles coneixia tres distribuïdors espanyols, en un catàlec de productes molt reduït comparat a lo actual.

També hi havien estudis que compraven material per ad ells en cantitats més grans i en revenien.
Madrit, Barcelona i Alacant eren les ubicacions dels distribuïdors més famosos, segurament n’hi havia algun més en algun punt d’Espanya, pero estos eren els únics que s’anunciaven en les revistes d’Espanya; en França, en Anglaterra i en Alemanya hi havien més distribuïdors que també s’anunciaven, pero ya es complicava l’operació, puix llavors no estàvem tan acostumats a comprar fòra.

Estudio Gaby d’Alacant fon el que trií per a comprar la meua primera màquina de tatuar. Llavors havien tret una marca de tintes de colors, l’única homologada en Espanya, pero ya vos parlaré d’eixe tema un atre dia, ya que tinguí l’oportunitat de visitar el laboratori.

En aquell temps, comprar una màquina de tatuar requeria molts més accessoris. Necessitaves una font d’alimentació, un cable clic-cord, un pedal i, òbviament, agulles i empunyadures.

La primera màquina que comprí fon una màquina chinenca de molt mala fabricació, pero llavors yo no sabia que era una màquina de la China.

La fabricació de màquines de tatuar de calitat era un treball artesà i es venien en cantitats menudes baix encàrrec casi sempre numerades. A hores d’ara seguixen havent grans artesans que fabriquen tot des de zero artesanalment i no en grans produccions en fàbriques com, per eixemple, Coko Fernández.

Esta màquina chinenca en un principi complí el seu comés, ya que solament l’estava usant per a fer pràctiques en carn de porc, pero pronte aplegaren els problemes només escomencí a fer els meus primers tatuages en pell humana.

Una màquina de materials roïns, mal calibrada i usada per a tot tipo de faenes; llínea fina, llínea grossa, ompliment, ombres… Allò fon un desastre.

En seguida, entenguí que devia comprar-me més màquines i poder usar cada una per al seu comés.

Aixina que esta volta elegí Pro-Arts en Barcelona, i els encarreguí dos màquines de Micky  Sharpz, un constructor de màquines anglés, una Dial per a ombres i una Micro-Dial per a llínees, les dos venien numerades a mà.

A partir d’ací tot canvià, ya disponia de tres màquines per a poder usar, una per a llínees, una atra per a ombres i una atra per a ompliment.

El problema vindria en intentar calibrar-les, puix estes màquines de calitat ya solen vindre calibrades per a lo que les hages demanades, pero com que tot té un desgast, cal deprendre a regular-les i saber cóm manejar-les.

Nos passàvem hores montant i desmontant les màquines, netejant-les i regulant-les, apretant cada clau de rosca, abans i despuix de cada tatuage, perque no et convencia com l’havies regulada. Era un verdader maldecap.

Els nous tatuadors d’ara no tenen ni idea de lo que era regular una màquina de bobines sense tindre informació. Ara poden comprar una màquina Pen sense fils i solament té que encendre-la i a funcionar.

Ull que les màquines de bobines se seguixen usant a hores d’ara; inclús hi han molts tatuadors novells que opten per usar una màquina de bobines tradicional, i els més puristes seguixen utilisant-les per a fer llínees.

Pero hui és una opció, i no una obligació. Abans no hi havia opcions d’usar un atre tipo de maquina, mentes que hui, en canvi, tens la possibilitat d’usar-les en els coneiximents per a poder regular-les i ademés hi ha moltes empreses que te les poden regular; de fet, hi han tatuadors que ni tan sols saben regular la seua màquina, les demanen per a un treball concret i quan es descalibren les envien al fabricant, els les regula i els les torna.

Personalment, pense que cal conéixer la ferramenta que uses per a fer la faena i saber ajustar-la a les teues necessitats per a poder oferir un millor resultat, perque, per molt be que tu li vullgues explicar al fabricant si la vols una miqueta més suau o una miqueta més forta, ningú millor que tu per a entendre el punt que et va be. Lo ideal seria poder ajustar-la sobre la marcha.

La realitat és que el mecanisme d’una màquina de tatuar és prou senzill, li sembla molt al d’una màquina de cosir, l’agulla va pujant i baixant, donant punchades, aportant fil; i la de tatuar pujant i baixant, injectant la tinta.

Pero sobre ser senzill el mecanisme, influïxen multitut de factors que faran que la màquina es comporte d’una manera o una atra; el material de construcció del chassis, el tipo de cablejat, les bobines, la grossària dels fleixos, la clau de rosca de contacte, el condensador, les agulles, les gomes elàstiques que uses i un llarc etcétera.

Solament tractant d’intentar explicar l’importància d’usar un tipo de material o un atre en els distints components necessaris per a poder tatuar, ya siga una màquina de bobines o rotativa, font de poder, cables, pedals i demés, donaria per a escriure vint artículs com este.

Aixina que nos veem el mes que ve i vos conte una miquiua més sobre el procés de tatuar.