La Malvarrosa

Passejant Valéncia: La Malvarrosa

Per Amparo Soriano Doménech

Deixàrem en el mes d’abril i maig part dels poblats marítims, que formen els barris de Nazaret, Grau, Cabanyal-Canyamelar, Betoret i Malvarrosa.

El nom de Malvarrosa es deu al fet que el botànic Jean Felix Robillard Closier tenia en este barri tenia molts camps d’esta maravellosa planta. A poc a poc anaren venent-se, per a fer cases de peixcadors i cases de més categoria per a estiuar.

Prop de vora mar, en el carrer Isabel de Villena, podrem trobar-nos en la casa de l’escritor valencià Vicent Blasco Ibáñez, hui reconstruïda i convertida en museu, a on podrem contemplar alguns cartells, el seu escritori, fotografies de part dels seus amics i família. Una maravella contemplar des del balcó la vista a la mar. Possiblement a on s’inspirà per a escriure la novela Flor de maig i unes atres.

Fon en esta plaja a on Joaquim Sorolla pintà part dels seus quadros de la mar, de les escenes dels mariners, de les dònes passejant per vora mar, vestides de blanc, dels chiquets prenent el bany i tants atres quadros. Encara que Joaquim era cinc anys major que Vicente Blasco Ibáñez, això no els impedí ser amics, molt diferents, la u republicà i l’atre més conservador i familiar, pero a la fi, amics.

En este barri també podem contemplar la que antigament era l’ermita de la Mare de Deu del Rosari i hui ya és la parròquia de Santa Maria Immaculada de Vera, i la gran esplanada que té davant, se celebra la festa el dia 8 de decembre, dia de l’Immaculada. Esta ermita estava dedicada a la Mare de Deu del Rosari, i posteriorment l’Arquebisbat li canvià el nom i la devoció a l’Immaculada Concepció.

Molt prop d’esta ermita passa la séquia de Vera, d’ahí li ve el nom a l’antiga ermita, al camí i  als jardins i ad alguna alqueria.

Este mes de juny nos hem quedat en els poblats marítims per a acabar a la vora de la plaja de la Malvarrosa, i més si eres estudiant, ya va fent la caloreta de l’estiu, i be nos vindrà posar-nos a remulla dins de l’aigua, o prendre un bon bany. Acabant molts els exàmens be ve un poc d’esplati un bon bany de sol i d’aigua de la mar, i si és la nit del 23 al 24 de juny, prepara llenya per a fer una bona foguera de Sant Joan, i botar les sèt ones. “Benvengut l’estiu”, és una nit màgica, en que molts amics se reuniran davant de la foguera i la mar per a donar l’entrada a l’estiu.

En este barri podrem trobar molts restaurants i també cases molt grans i de categoria, en un bon jardí davant. Alguna en entrada per darrere a on dona el garaig.

També tenim el Centre de Salut i l’Hospital de la Malvarrosa a vora mar pràcticament.

Com a edifici curiós està l’asil de l’antic Hospital Sant Joan de Deu, fet per l’arquitecte Francisco Mora Brenguer. Se mantenia per donatius i almoines, allí estaven cuidats els chiquets (baldats, leprosos, cegos, etc.), pels frares de l’orde de Sant Joan.  Joaquim Sorolla, un dia els va vore banyant-se en la plaja i els plasmà en el quadro Trist herència en el que guanyaria el gran premi de l’Exposició Universal de 1900 en París.

La llibreria valenciana: “SERÉ BREU. História màgica del món”, de Josué Ferrer

La llibreria valenciana: "SERÉ BREU. História màgica del món", de Josué Ferrer

Per Lucas Grao i Silvestre

Títul: Seré breu. Història màgica del món
Autor/a: Josué Ferrer
Editorial: L’Oronella – Foment de les Lletres Valencianes
Lloc i data d’edició: Valéncia, 2024
Nº de pàgines: 236

Coberta de "SERÉ BREU. História màgica del món", de Josué Ferrer

Baix el sugerent títul de Seré breu, Josué Ferrer nos presenta un recull de cent capítuls relativament breus, cent relats que viagen ordenats cronològicament al desenroll de l’humanitat i que barregen personages històrics reals en sers mitològics o fantàstics, com cíclops, minotaures, espectres o alienígenes.

Seré breu. Història màgica del món, és l’última novetat editorial de l’Oronella, una original novela de l’autor Josué Ferrer, que obtingué en 2024, el Premi Federic Feases de Novela de l’Associació Cultural Valenciana El Piló de Burjassot.

Baix el sugerent títul de Seré breu, Josué Ferrer nos presenta un recull de cent capítuls relativament breus, cent relats que viagen ordenats cronològicament al desenroll de l’humanitat i que barregen personages històrics reals en sers mitològics o fantàstics, com cíclops, minotaures, espectres o alienígenes. Encara que els seus capítuls pareguen inconexos, recomanem seguir l’orde plantejat per l’autor i no caure en la tentació de llegir-los de manera aleatòria, puix segons nos contà el mateix Josué, és una novela escrita a lo llarc de més de vint anys i açò nos dona la mida de la seua madurea, de l’especial atneció en que està escrita i que es reflectix en la seua amena llectura.

Mentrimentres, el prolífic escritor Josué Ferrer no ha deixat de publicar, tant en castellà com en valencià, ya siguen noveles, relats, investigació, ensajos o artículs per al seu bloc, especialment recomanable, una interessant miscelànea que és un dels referents en temes de cultura valenciana. No debades, l’autor ha publicat recentment el Anecdotario histórico y cultural valenciano: Más de 500 anécdotas y curiosidades valencianas, Premi Jaume I (2024), ya disponible en llibreries i en versió Kindle, com la majoria de les seues obres.

Josué Ferrer, compagina la docència, la traducció i l’investigació, en el recolzament a diverses associacions que treballen en l’àmbit de la cultura valenciana i en una corrent lliterària que l’ha portat a guanyar de nou en 2025, el Premi Federic Feases de Novela en la seua última obra: Terra 2, que vorà la llum en maig de 2026. Aixina puix, nos trobem davant d’una de les llectures imprescindibles d’est estiu, una novela plena de sorpreses que nos acostarà, de la mà dels més diversos i controvertits personages històrics com Cleopatra, Plató o el mateix Joanot Martorell, a l’univers creatiu i màgic de Josué Ferrer, que en este treball barreja sabudament els episodis de l’història real en la paranormal, convidant-nos a la reflexió sobre el transcendent pas de l’humanitat per este món, verdader fil conductor de la novela.

Se repetix l’història

Se repetix l'història

Per Edu Vanacloig

Fa tres anys, just per estes mateixes dates, escrivia un artícul titulat “Sentiments enfrontats”, per desgràcia no es pot recuperar, ya que el mig a on se publicà no existix a hores d’ara.

Pero be, vos relataré breument el seu contengut; en ell, explicava la situació que vixquí com a pare en assistir a la cerimònia de graduació del meu fill en el pas de primària a la ESO.

En principi deuria haver segut un dia inoblidable, un dia per a recordar i fruir del moment de vore el teu fill passar a una nova etapa.

I aixina estava sent, fins al moment en el que escomençaren a llegir els chiquets un escrit.

Òbviament l’havia redactat el seu tutor, per a posar-vos una miqueta en situació, diré que, per aquell temps, el seu tutor tindria uns 25 anys, o siga, que vos podreu fer una idea de l’enfocament en la seua formació acadèmica en matèria llingüística referent al valencià.

El citat text que llegiren els chiquets, cada u un fragment, estava avivat de catalanismes , “aleshores, doncs, aquest, avui, etc.”.

La primera que sentí fon “avui”, i m’aplegaà com si em colpejaren la cara, a cada lletra que llegien més nerviós me posava, mirava a un costat i a l’atre i a soles vea cares de felicitat dels pares, cap mostrava ni el més mínim signe de preocupació per lo que estaven sentint.

Crec que era l’únic que era conscient de l’atrocitat llingüística que s’estava cometent, al assistents restants, o directament ni els importava el contengut d’eixes paraules, més allà de vore feliços els seus fills, o simplement tenien tan interiorisat tot eixe tipo de paraules que les assimilaven com a pròpies; a tal punt ha aplegat la catalanisació que les senten com si foren genuïnes.

Intentí oblidar-me del tema i fruir del moment, no parar atenció a lo que estaven dient, solament a la cara del meu fill, a la felicitat del moment, pero m’era impossible, a cada paraula que sentia se me regiraven els budells.

Per un moment desigí no tindre informació al respecte, no entendre del tema i ser com qualsevol atre pare: “un borrego més”, pero per desgràcia no era el cas.

Com si d’una correguda de bous se tractara, l’estocada final me l’assentaren quan sentí la cançó que posaren de banda sonora, en un vídeo molt emotiu que el tutor s’havia preocupat de preparar, com era d’esperar ya que casi la totalitat dels grups musicals en Llengua Valenciana són catalanistes, esperava les típiques paraules catalanes, pero per a acabar-ho d’apanyar estava cantat directament en català, i en buscar el grup per internet la seua pàgina web era “.cat”.

Res més que comentar senyoria.

En fi, tres anys més tart li ha aplegat el dia al meu fill chicotet, esta volta em proponguí prendre-m’ho d’una atra forma, no parar atenció a lo que cap atre pare assistent li anava a parar atenció.

I tot pareixia escomençar be, no sé si pel resultat en les votacions de “castellà o valencià”, en les que en la classe del meu fill ixqué castellà, o perque n’hi ha prou chiquets de fòra de Valéncia enguany i per a que els familiars ho entengueren millor; la qüestió és que esta volta l’escrit preparat pel tutor del meu fill era en castellà.

Enguany elegiren a un chiquet i a una chiqueta per a llegir el text i fer de presentadors de l’acte, ¿endevineu quin chiquet fon l’elegit?

Correcte, fon el meu fill, i el llegí en castellà, sí, ya sé que molts pensareu que seria més llògic ya que som valencians fer-ho en la nostra llengua materna, pero més val castellà que català.

Fins llavors pareixia que esta volta me n’aniria manco calent, tot havia anat millor, a lo manco, llevat que en eixe saló sempre acabem tots suant, sobre haver aire acondicionat fa la sensació d’estar en un forn.

Aplegava el moment de vore el vídeo emotiu en fotos de l’evolució dels chiquets des d’inicis de primària a hores d’ara, aclariré abans que no es tracta del mateix tutor que tingué el meu major, encara que sí són de la mateixa edat més o menys i ademés són molt amics.

No sé si fon per l’àudio de la sala o per la remor moguda pels pares com a reacció a les fotos dels fills, pero a penes podia distinguir lo que dia la cançó, sé que era en valencià aixina que donaré per fet que en realitat estarien amollant catalanades, pero m’ho estava passant superbé perque centrí la meua atenció en les imàgens i no no vaig parar atenció a la lletra.

Fins que se m’ocorregué baixar una miquiua la mirada i viu en la pantalla del proyector el nom en el que el professor havia alçat el vídeo en el seu ordenador personal, “La meva pel·lícula 13”.

Pufff, no poguí evitar amollar: ¡M’agrada la fruita!

Acte seguit li feren entrega al tutor un regal dels pares en agraïment per l’adoctrinament català al que somet als nostres fills, i en resposta nos dedicà unes paraules.

Òbviament estes ya foren en català, més o manco ya estic acostumat a sentir-lo i encara que m’entra ràbia ya no em sorprén massa, pero entre tot lo que dia em quedí en una frase: “Yo ya m’he acomiadat dels vostres fills”, i vos jure que no tenia ni idea de qué volia dir, tinguí que buscar la paraula.

L’història es tornà a repetir, com l’ultima volta, me trobí en sentiments enfrontats.

¿Fins quàn seguirem tolerant estos agravis?

¡O despertem, o en dèu anys està tot perdut!

¿Qué és el melanoma?

¿Qué és el melanoma?

Per Mª Ángeles Viñas Gimeno

L’estiu és una época de l’any que invita a gojar de l’aire lliure i el sol, pero també és l’estació a on hi ha més exposició a la radiació ultravioleta. Esta radiació és el principal factor de risc per al desenroll del melanoma. L’exposició acumulativa de radiació ultravioleta danya el ADN de les cèlules productores de melanina que donen pigment a la pell (melanocits).

El melanoma és un tipo de càncer de pell que s’origina en els melanocits i té molta capacitat per a disseminar-se ràpidament per atres parts del cos si no es detecta a temps.

Com ya s’ha dit, la radiació ultravioleta és el principal factor de risc pero també n’hi han uns atres com ara:

  • Tindre la pell clara, ulls clars, monyo ros.
  • Antecedents familiars de melanoma.
  • Presència de pigues atípiques o numeroses, els nomenats nevus displàsics.
  • Sistema immunològic debilitat (persones transplantades o en malalties autoimmunes).
  • Edat alvançada, encara que també pot afectar a persones jóvens.

La taxa de mortalitat en el Regne de Valéncia és dos vegades major en hòmens (3,4 per 100.000 habitants) que en dònes (1.6 per 100.000 habitants). La supervivència  és superior al 90% quan el melanoma es detecta precoçment.

El signe més característic del melanoma és el canvi d’aparència d’una piga o l’aparició d’una nova lesió pigmentada en la pell. Per a la seua identificació s’utilisa la regla ABCDE (AVCDE en llengua valenciana):

  • Asimetria: una mitat de la piga no coincidix en l´atra.
  • Vora: irregular, difusa, mal definida.
  • Color: presenta diversos colors (negre, marró, roig, blanc o blau).
  • Diàmetro: solen tindre un diàmetro major de 6 milímetros, encara que algunes poden ser més chicotetes.
  • Evolució: canvi de tamany, forma, color o aparició de síntomes com picor o sagnat.

Existixen varis tipos de melanoma pero els més comuns són:

  • Melanoma d´extensió supercifial: tendixen a créixer horisontalment abans d’invadir en profunditat.
  • Melanoma nodular: és més agressiu, creix ràpidament en profunditat i sol aparéixer com un nòdul obscur i de color blau i negre.
  • Melanoma maligne: apareix en la pell danyada pel sol com és la cara. És més comú en persones majors.
  • Melanoma acral maligne: és més freqüent en persones en la pell més fosca i apareix en els replanells de les mans, dels peus i baix les ungles.

El diagnòstic del melanoma escomença per un examen clínic realisat pel mege i seguit per una biòpsia de la lesió sospitosa. El teixit extret s’analisa en un microscopi per a confirmar si és un melanoma i determinar les seues característiques.

En algunes ocasions, se pot requerir realisar uns atres estudis adicionals com la tomografia computada (TAC), resonància magnètica (RM) o tomografia per emissió de positrons (PET) per a evaluar la propagació de les lesions als ganglis limfàtics o a  atres òrguens.

El tractament del melanoma varia segons el tipo. En els casos primerencs, la cirugia sol extirpar completament la lesió i és generalment curativa. L’extirpació pot incloure màrgens de pell sana al rededor del tumor per a assegurar la seua eliminació total.

També hi han uns atres tractaments com l’immunoteràpia, la quimioteràpia i la radioteràpia, segons les característiques del melanoma.

Per tot açò, és fonamental que en estiu s´adopten mides de protecció com usar crema de protecció solar en factor alt de protecció o evitar l´exposició  solar  entre les 11 del matí i les 4 de la vesprada. També és molt important usar roba adequada (ulleres de sol, capell i roba llaugera). Durant el restant de l’any és molt recomanable autoexplorar-se la pell per a detectar qualsevol lesió dèrmica o piga de la que tingam algun dubte.

Gojar de l’estiu en responsabilitat i protecció és clau per a previndre el melanoma i cuidar la salut de la nostra pell. 

¿Qué puc fer per a baixar la tensió, ademés de les pastilles?

¿Qué puc fer per a baixar la tensió, ademés de les pastilles?

Per El mege del fege

L’hipertensió arterial (sigla HTA) o generalment, la tensió, és una de les malalties més  prevalentes en el món desenrollat —que vol dir que és una de les que afecta a més gent—.

És un dels factors de risc cardiovascular més freqüents. Açò vol dir que pot causar patologia del cor i de les artèries (trombosis cerebral, hemorràgia cerebral, infart cardíac…), que són hui en dia la causa més freqüent de mort en el món desenrollat.

MALALTIA MOLT FREQÜENT

S’estima que en el món hi han vora 1500 millons de persones en HTA. La prevalència —la gent que la té— en Espanya és del 35% de la població general. En persones de més de 65 anys la presenta vora el 70% de la gent; és dir, 11 millons de persones la patixen en Espanya. Ademés se supon que cada volta hi haurà més gent hipertensa, per l’envelliment de la població.

Tot açò és molt preocupant, per les conseqüències que provoca, com vorem més avant. I ademés, un 33% de la gent que presenta HTA desconeix que la patix, per lo tant, no es tracta, i origina conseqüències irreversibles.

També se sap que aproximadament un 30% de la gent hipertensa, encara que seguix un tractament, no es controla la tensió arterial adequadament.

¿QUÉ ÉS LA PRESSIÓ O LA TENSIÓ ARTERIAL?

La pressió arterial se pot definir com la força que el fluix de la sanc eixercix sobre les parets arterials quan és bombejada pel cor. Una bona tensió arterial és essencial per a  garantisar que la sanc suministra en oxigen i nutrients a totes les parts del cos.

¿QUINS SÓN ELS VALORS NORMALS DE LA TENSIÓ ARTERIAL?

Per a mantindre un bon control sobre la pressió arterial s’ha de diferenciar entre dos conceptes:

  • La pressió sistòlica: que és la tensió arterial —medida en mm de Hg (milímetros de mercuri) quan el cor bombeja cap a les artèries.
  • La pressió diastòlica és la tensió que hi ha entre glatit i glatit del cor.

Els valors normals de tensió arterial sistòlica en majors d’edat són de 120 mm de Hg.

Els normals de tensió diastòlica són de 80 mm de Hg.

Se considera un risc per a la salut quan la pressió sistòlica supera els 140 mm o quan la diastòlica supera els 90 mm de Hg. Seria açò hipertensió arterial.

En les últimes guies de cardiologia encara són més estrictes, considerant pressió arterial elevada —diferent de hipertensió arterial— més de 130 de sistòlica i 80 de diastòlica.

PRESSIÓ ARTERIAL PER EDATS

Els valors normals de la tensió varien en funció de l’edat, aumentant a mida que u se fa major.

  • En adolescents, la pressió sistòlica ha d’estar entre 120 i 105; i la diastòlica entre 80 i 73.
  • En jóvens fins a 34 anys lo correcte és una sistòlica entre 110 i 134 i una diastòlica entre 85 i 77.
  • En adults de fins a 60 anys els valors normals serien entre 118 i 144 en la sistòlica i entre 90 i 82 en la diastòlica.
  • Per últim, el grup més vulnerable de patir les conseqüències d’una tensió arterial aumentada són els majors de 60 anys. Se recomana en ells presentar una pressió arterial sistòlica entre 121 i 147; i una diastòlica entre 83 i 91.

CAUSES D’HIPERTENSIÓ ARTERIAL

Entre els factors que poden motivar l’aparició de HTA estan:

  • Consum excessiu de sal.
  • Consum excessiu de café i alcohol.
  • Edat alvançada.
  • Resistència a l’insulina.
  • Menopausa.
  • Sobrepés.
  • Inactivitat física.
  • Factors genètics.
  • Estrés.
  • Alteracions en els lípits —greixos de la sanc: colesterol i triglicèrits.

MALALTIES ASSOCIADES EN LA PRESSIÓ ARTERIAL ELEVADA

  • Infart del cor.
  • Insuficiència cardíaca —el cor no té prou força per a bombejar la sanc.
  • Insuficiència renal.
  • Ictus —trombosis i hemorràgia cerebral.
  • Aneurismes —dilatacions de les artèries, que poden esgarrar-se.
  • Disecció aòrtica —trencament de la paret de l’aorta.
  • Arrítmies cardíaques.
  • Alteracions de la retina —part molt important de l’ull.

Com se pot vore, són malalties gravíssimes, que poden provocar la mort o conseqüències fatals…

MIDES PER A CONTROLAR L’HIPERTENSIÓ ARTERIAL

  • Mantindre un pes saludable.
  • No fumar.
  • Moderar el consum de begudes alcohòliques.
  • Reduir el café a màxim 2 o 3 al dia.
  • Disminuir l’ingesta de sal.

Lo ideal és no consumir gens de sal. Pero es podria si és complicat, màxim una culleradeta de café al dia.

Se pot substituir per espècies, ceba, llima, all, vinagre,…

  • Evitar aliments processats en sal oculta. Per eixemple, conserves, precuinats i salses.
  • Incloure més fruites, verdures i productes llàcteus desgreixats.
  • Evitar pastiços, dolços.
  • Donar preferència al peix sobre la carn.
  • Fer eixercici a diari.

Mínim 30-45 minuts al dia.

Per eixemple: caminar, córrer, nadar, ballar, bicicleta.

Juan Carlos Ferrero, l’arquitecte de Carlos Alcaraz

Juan Carlos Ferrero, l'arquitecte de Carlos Alcaraz

Per Chemi Martínez Villalba

En el món del tenis, poques històries d’èxit tenen un component tan clar de llegat i mentoria com la de Carlos Alcaraz. Darrere del fenomen murcià que ha revolucionat les pistes en la seua energia, agressivitat i frescor, està la figura serena i visionària de Juan Carlos Ferrero, exnúmero u del món i actual entrenador del prodigi espanyol. Més que un tècnic, Ferrero ha segut un arquitecte pacient i silenciós de l’ascens meteòric d’Alcaraz.

Ferrero, conegut en la seua etapa com a jugador com el Mosquit per la seua velocitat i agilitat, alcançà el número u del rànquing ATP en 2003 despuix de guanyar Roland Garros. La seua carrera com a teniste professional  estigué marcada per l’elegància, el sacrifici i una ètica de treball eixemplar. Tots eixos valors els ha bolcat ara en la seua faceta com a entrenador des de la seua acadèmia Equelite, en Villena, a on conegué a un jove Alcaraz en 15 anys a penes.

Des del primer moment, Ferrero veu en Alcaraz un no sé qué especial. No solament potència o tècnica, sino una mentalitat competitiva innata i una alegria pel joc que recordava els grans. Pero també entengué que eixe talent devia ser polit en paciència, humiltat i un full de ruta clar. I ahí és a on la seua experiència marcà la diferència; sabé dosificar l’exposició mediàtica del jove, protegir-lo de l’entorn i, sobretot, formar-lo com a persona abans que com a estrela.

Ferrero no buscà accelerar els temps. Fon exigent, sí, pero també protector. Dissenyà una progressió gradual que durà a Alcaraz a conquistar el seu primer torneig ATP en Umag (2021), als 18 anys, i a escalar posicions ràpidament fins a convertir-se en el teniste més jove en alcançar el número u del món despuix de guanyar el US Open en 2022.

La relació entre abdós va més allà de lo deportiu. Alcaraz ha dit en múltiples entrevistes que Ferrero és “com un segon pare”, algú que està al seu costat no solament en la victòria, sino en els moments de dubte i pressió. La química entre entrenador i pupil és total, i això es nota en la pista: la combinació de l’experiència tàctica de Ferrero en la capacitat física i mental d’Alcaraz ha creat un teniste total.

Hui, mentres Carlos Alcaraz seguix collint títuls —incloent Roland Garros 2025— i consolidant-se com el successor natural de Nadal, Federer i Djokovic, és impossible no mirar cap a Villena i reconéixer la figura de Ferrero. Perque darrere de la lluentor del diamant està sempre la mà de qui el talla.

Ferrero ha demostrat que un campeó no solament es fa en raquetes i punts, sino en valors, paciència i visió. I en Carlos Alcaraz ha trobat la seua major obra.

Rubén Plaza, llegenda del ciclisme

Ruben Plaza, llegenda del ciclisme

Per Lucas Grao i Silvestre

L’història del ciclisme, com la majoria dels deports, està construïda a força de gestes dels seus protagonistes, de disputades competicions que fan vibrar a l’aficionat, aportant-li recorts indelebles. Aixina fon en la disputa de la vigèsima etapa de la Vuelta a España de 2015, una jornada de ciclisme difícil d’oblidar.

Despuix de dèneu dies de competició, se presentava una jornada de 175 km de relativa dificultat per la serra madrilenya en final en Cercedilla, tot pareixia indicar que l’holandés Tom Dumoulin, un gran contrarrellongiste que passava prou be els alts de montanya, se faria en la victòria final d’aquella Vuelta a España.

Pràcticament d’eixida, un grup numerós de corredors abandonava la disciplina del gran grup, prenent ràpidament una bona renda de temps respecte d’un grup principal, que rodava en la relativa calma que precedix a l’huracà.

A falta de 113 Km per a la finalisació, el corredor valencià Rubén Plaza Molina s’alvançà del grup de davant, en un atac lluntà que pareixia destinat al fracàs, pero el de la Vila del Joguet sabé administrar a la perfecció la seua capacitat física. No debades, Rubén Plaza fon un portentós corredor de metro noranta, que havia guanyat una etapa en la recent edició del Tour de França 2015 i que, recorrent a l’experiència, conseguia administrar la distància en els seus perseguidors.

Per darrere, l’equip Astana treballà de calent, despenjant al líder de la prova, l’holandés Tom Dumoulin. L’estratègia d’Astana, en Mikel Landa i Luis León Sánchez tirant del seu líder Fabio Aru i les distintes aliances i ambicions d’atres ciclistes, feren que es formara un grup en els millors de la prova, quedant Tom Dumoulin a soles, veent com s’esfumava l’ensomi de guanyar aquella Vuelta a España 2015, que acabaria adjudicant-se l’italià Fabio Aru, seguit de Joaquim Rodríguez i el polac Rafal Majka.

Aquella calorosa vesprada  i despuix d’una cavalcada de 113 Km en solitari per la serra madrilenya, Rubén Plaza s’alçà en la victòria en una etapa de la Vuelta a España que passaria a l’història de les grans gestes deportives, per tot lo que ocorregué. No era la seua primera victòria d’etapa en la ronda espanyola, puix l’ibier ya s’impongué en 2005 en l’etapa contrarrellonge d’Alcalá de Henares.

Des de ben jove, Rubén donà mostres de la seua calitat,  lluint en els campeonats d’Espanya en categoria de júniors i recalant en 2001 en el potent equip Banesto de Miguel Indurain. Encara que una inoportuna lesió en el genoll a punt estigué d’apartar-lo del ciclisme, en 2003 guanyà el Campeonat dEspanya, títul que conseguí revalidar en 2009. I és que a lo llarc dels vint anys com a professional del ciclisme, el de la comarca de l’Alcoyà ha conquistat un bon número de victòries, prop d’una trentena, algunes d’elles de molt de prestigi, com els dos títuls nacionals o les etapes en Vuelta i Tour, a banda d’un bon número de podis en campeonats d’Espanya i bones classificacions en grans voltes.

Pero aquella vesprada, en Cercedilla, Rubén Plaza certificà la seua carrera deportiva i, encara que seguí en competició fins a 2019 i obtingué més victòries, en el marc d’una etapa que ha passat a l’història del ciclisme, la gesta de l’ibier a lo llarc de 113 quilómetros en solitari, li donà l’entrada en l’àmbit llegendari d’este deport.

Events i activitats (juny 2025)

Activitats culturals de Lo Rat Penat - Juny 2025

Per Mª José Julio Llopis

  • Escomençarem per aquells actes del mes de maig que quedaren en el tinter, com l’entrega de premis dels recuperats Jocs Florals Torrent Gran Ciutat”, en els que participaren i foren premiats destacats ratpenatistes. L’acte el presentà Òscar Rueda, vicepresident de Lo Rat Penat, en presència també del president de l’entitat, Josep Vicent Navarro, convidat especialment per l’Ajuntament de Torrent; l’entrega de Premis Lliteraris de lEntitat Cultural Valenciana El Piló de Burjassot, a on participaren també i foren premiats uns quants ratpenatistes; i la presentació del número 99 de la colecció Anals” de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, acte al que assistí la regina dels Jocs Florals.
  • La fi de semana del 31 de maig i 1 de juny, Lo Rat Penat participà en les Festes de Sant Bult, del barri de la Xerea, festa popular més antiga de la ciutat de Valéncia en honor al Crist de Sant Bult.
  • El Grup de Danses de Lo Rat Pena, dins de la XXII Campanya de Concerts dIntercanvis Musicals, actuà el dia 1 de juny junt en el Centre Instructiu Musical Tendetes en el Colege Diocesà Santiago Apòstol de Valéncia, i tornaran a fer-ho el dia 6 del mes de juliol en la sèu de Lo Rat Penat.
  • El dia 1 de juny, en la Sala Rodrigo del Palau de la Música de Valéncia, tingué lloc el concert de piano dels guanyadors de la XXIX edició del Premi Mestre Josep Serrano, que organisa Lo Rat Penat, acte emotiu que contà en la presència dels nets del mestre Serrano i que culminà en l’interpretació de l’Himne de la Comunitat Valenciana, que enguany celebra el centenari de la seua oficialisació.
  • El saló d’actes de l’Ateneu de Valéncia acollí el 3 de juny la XII edició de la Gala d’Entrega dels Premis Casal Bernat i Baldoví a les comissions falleres que s’esforcen en utilisar la nostra llengua valenciana en els llibrets, cartells i escenes dels monuments. Entregaren els premis la fallera major i la fallera major infantil de Valéncia, en un acte a que acodiren el president i el vicepresident de Lo Rat Penat —que és també president del Casal—, junt en atres ratpenatistes.
  • Lo Rat Penat acollí el 9 de juny la presentació del llibre Llibrets extraordinaris. Antologia dels premis extraordinaris ‘Bernat i Baldoví’ del Concurs de Lo Rat Penat (1955-2000). II. Estudi, editat per l’associació cultural Casal Bernat i Baldoví, que ha contat en la colaboració de la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Empresa, en el marc del proyecte “Doscents anys de lliteratura festiva”, en l’objectiu de recuperar, estudiar i difondre la lliteratura festiva i satírica valenciana dels sigles XIX, XX I XXI, de la qual els llibrets són la millor representació.
  • Estigué present Lo Rat Penat en les Festes del Crist de la Fe del Barri de Sagunt de Valéncia, una de les festes més antigues de la ciutat —data del sigle XVII—, que culminaren el dimarts dia 10 de juny, dimarts de Pentecostés, en la solemne processó pels carrers del barri, en que acompanyaren al Crist les imàgens de la Verge del Consol i de la Mare de Deu dels Desamparats.
  • El dia 12 de juny assistí Lo Rat Penat al sopar benèfic organisat per l’Orde Eqüestre del Sant Sepulcre de Jerusalem-Secció del Regne de Valéncia per a recaptar fondos per a la Llar Chiquet Deu de Belem i estigué present també en el concert celebrat el dia 14 en el Palau de la Música de Valéncia en ocasió del X Aniversari de la Proclamació del rei Felipe VI, interpretat per l’Unitat de Música de la Guàrdia Real i l’Unitat de Música del Quarter General Terrestre Alta Disponibilitat de Valéncia.
  • El 13 de juny, en la sèu de Lo Rat Penat, Josué Ferrer, escritor, periodiste, professor i traductor, presentà la novela Seré Breu, escrita en llengua valenciana, una  interessant mescla de fantasia i història que podeu adquirir en les millors llibreries i en la web de l’Oronella: https://www.oronella.com/botiga/sere-breu/.
  • Oberta del 16 al 27 de juny, en la sèu de Lo Rat Penat, una nova edició de la Fira del Llibre en Valencià i d’Ocasió, en horari de 10 a 14 h i de 17 a 20 h, a on poden adquirir-se llibres descatalogats i antics a preus  simbòlics, entre 1 i 5 €, a banda de novetats editorials.
  • El dijous 19 de juny, en l’iglésia del Patriarca de Valéncia, Òscar Rueda, vicepresident de Lo Rat Penat, pronuncià el pregó del Corpus Christi 2025, que dona inici a la Festa Grossa de la ciutat de Valéncia, que data del sigle XIV, i en la que l’entitat participa activament. La celebració finalisà el dumenge dia 22 en la solemne processó.
  • El divendres dia 20 de juny va tindre lloc la clausura del curs de lAula dHistòria dirigida pel professor Fernando Millán, que segur que ya està preparat i desijós de que escomence el següent, despuix, això sí, d’un mereixcut descans estiuenc.
  • El 25 de juny, el públic que omplia el Saló Constantí Llombart de Lo Rat Penat vibrà en el Recital Poètic de Remigi Pons i Tudela, actor  teatral, declamador i docent de llarga trayectòria, ademés de destacat ratpenatiste. El recital va consistir en poemes d’autors valencians i de grans poetes de la lliteratura universal.
  • La regina dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia i la fallera major de Valéncia presidiren, el dia 26 de juny en la sèu de Lo Rat Penat, l’acte de Llectura dels Llibrets de Falla premiats enguany, de la qual s’encarregaren els mateixos poetes guardonats.
  • Com cada final de juny, en la sèu de Lo Rat Penat se celebra l’acte de Clausura dels Cursos de Llengua i Cultura Valencianes, a on s’entreguen als alumnes els diplomes acreditatius de la superació dels corresponents nivells. Est any, en motiu i commemoració del 75 aniversari de l’iniciació dels cursos, en l’acte de clausura celebrat el divendres dia 27 de juny, se presenta el llibre “75 anys d’ensenyança de la llengua valenciana en els cursos de Lo Rat Penat”, escrit per Juli Moreno, Javier Navarro i Pau Giner, sent est últim l’encarregat de pronunciar la conferència, titulada igual que el llibre, que fa un repàs de la trayectòria, evolució i manteniment dels cursos a pesar dels vents en contra i l’escàs recolzament institucional, per lo que en més orgull si cap hi ha que continuar lluitant per a donar-los a conèixer.

Per calendari ya estem en estiu, encara que les altes temperatures han vengut abans d’hora i és de supondre que aixina continuaran el pròxim mes de juliol, que tornarem a trobar-nos per ací.

Desdejuni en la Quinta Avenguda

Desdejuni en la Quinta Avenguda

Per Antonio Moreno Martínez

Poques películes han definit una época, influït en el cine o creat l’imaginari d’una ciutat, com Desdejuni en diamants (1961). Dirigida per Blake Edwards i basada en una novela de Truman Capote, Desdejuni en diamants és part de l’història i de la memòria dels espectadors del món, més de xixanta anys despuix de la seua estrena. ¿Quí no ha desijat fer-se un café davant del Tiffany’s, en un d’eixos dies rojos, que tots hem tengut?

Viajar a Nova York és, sempre, una bona opció. Una oportunitat per a comprar en Century 21, vore un musical en Broadway, dinar en un restaurant chinenc o menjar-nos una autèntica hamburguesa americana (XXL), en qualsevol dels típics locals de Manhattan. Pero, també i sobretot, és una oportunitat per a bambar pels seus carrers i descobrir uns racons que hem vist moltes voltes en una pantalla; i que reconeixerem a la primera ullada.

¿Quí no ha desijat citar-se a la part alta de l’Empire State Building, en acabant de vore a Deborah Kerr i Cary Grant en Tu i yo (1957), o imaginar-se en un café en la mà, davant del Tiffany’s, en un d’eixos dies rojos?

Des de que el cine americà ixqué als carrers en Un dia en Nova York (1949), la ciutat que mai dorm se nos ha fet familiar; més, inclús, que molts dels pobles que tenim al costat de casa. Veent El padrí (1972) passejàrem en Vito Corleone per la menuda Itàlia; eixírem d’una iglésia en Harlem, en companyia de Denzel Washington en American Grangster (2007), i contemplàrem el Queensboro Bridge en Manhattan (1979), assentats en Sutton Place Park, acompanyats d’Allen i Diane Keaton. Pero, si pense en Nova York, lo primer que em ve al cap és Desdejuni en diamants (1961). Esta senzilla comedia romàntica, en tocs agredolços, dibuixà una iconografia de l’illa que, més de xixanta anys despuix de l’estrena, perdura en força en la memòria dels espectadors de tot lo món. Encara que Truman Capote escrigué el seu personage central pensant en Marilyn Monroe, hui estaríem tots d’acort en que Audrey Herburn és la Holly perfecta. Només ella li dona l’elegància, la fortalea i la fragilitat que la fa immortal.

El guió, molt més suau que la novela, conta l’història de Holly Golightly, una jove i extravagant acompanyant que viu, dels cinquanta dólars que li donen els hòmens “per anar al tocador”, en un apartament mig buit, en la companyia d’un gat sense nom. Allí, espera a l’home ric que la duga molt llunt d’allí. Un dia, aplega a l’edifici Paul Varjack (George Peppar), un jove escritor que està escrivint la seua primera novela. Mantengut per una dòna major que ell (Patricia Neal), acabarà enamorant-se de Holly. Pero esta es resistix a perdre l’aparent llibertat en la que creu viure. «Si tingueres diners, me casaria en tu en un instant», li diu «¿Faries tu lo mateix?». «A l’instant», respon ell. «Per sòrt, ningú dels dos és ric».

L’acció es situa en un dels barris més cars i elegants de Manhattan: The Upper East Side, entre East River i Central Park. Si passegem per ell en tranquilitat, trobarem, en el 169, est, del carrer 71, la frontera de l’edifici a on viuen els protagonistes; un carrer tranquil, en grans arbres, portes de colors i escales que pugen i unes atres que baixen fins als semisoterranis… Cap a l’oest, creuant unes amples avengudes de noms ben coneguts gràcies al cine i la televisió (Lexington, Park Avenue, Madison..), entropeçarem en la Quinta Avenguda, just a la vora de Central Park. Des de la seua verdor, el parc nos convidarà a entrar i buscar el Conservatory Water —l’estany en el que Paul contempla una regata de chicotets barcos en veles blanques—; i, un poc més allà, el Naumburg Bandshell —l’auditori que es veu al fondo—, quan Doc (Buddy Ebsen) li conta a l’escritor el passat de la chicona.

Si l’orage acompanya —i puc assegurar que canvia a sovint en esta ciutat—, vos aconselle caminar cap al sur i eixir del parc per a acostar-vos al número 476 de la Quinta Avenguda, molt prop de Times Square i del carrer 42. Ací vorem l’imponent edifici de la Biblioteca Pública —una de les més importants del món—, i el lloc a on Holly, en Paul, va per a demanar Nou vides, l’únic llibre publicat pel jove noveliste.

I ara, per acabar, és el moment d’anar cap amunt una atra vegada i aplegar a l’escenari més emblemàtic del film: eixe que li dona sentit i en el que escomença la película en els títuls de crèdit i la música de Henry Mancini. En el 727 de la Quinta Avenguda, junt al carrer 57, davant de l’escaparat de Tiffany’s, sentirem la forta presència d’Audrey Hepburn vestida de negre, en ulleres de sol i un collar de diamants, desdejunant quan la ciutat es desperta, encara que no haja dormit; davant de l’únic lloc del món a on ella es sent absolutament fòra de perill.

«¿Coneix vosté eixos dies en els que es veu tot de color roig?», li pregunta un matí a Paul. «¿Color roig? Voldrà dir negre.» «No; se pot tindre un dia negre perque una es fa grossa o perque ha plogut massa […]. Pero els dies rojos són terribles; de sobte se té por i no se sap per qué. Quan me sent aixina, l’única cosa que em fa be és pujar en un taxi i anar a Tiffany’s. […] Res mal podria ocórrer-me allí… Si poguera trobar un lloc en la vida real a on me sentira com en Tiffany’s, llavors… llavors me compraria uns mobles i li donaria un nom al gat».

Desdejuni en diamants és una sofisticada comèdia romàntica en un toc trist i un regust melancòlic, habitat per uns personages ferits que tracten de sobreviure en una gran ciutat, una ciutat a on, com pensa Paul abans de conéixer a Holly, «u mai coneix als seus veïns». I eixa ciutat, no pot ser atra que Nova York.

Balke Edwards, director de la magnífica Dies de vi i de roses (1962), de la divertida saga La pantera rosa (1963), de La festa (1968) i de la simpàtica ¿Víctor o Victòria? (1982), mai podrà eixir-se’n d’esta postal intemporal de Nova York, que és Desdejuni en diamants. Nosatres tampoc volem eixir-nos-en d’eixe món habitat per una Audrey Hepburn vestida de Givenchy i una llarga embocadura, que li oferix estil… i distància; com tampoc de totes eixes imàgens imborrables que creàrem entre tots… Pero si tinguera que triar-ne a soles una, me quedaria, sense dubte, en l’image de Holly, en vaquers blaus i una tovalla blanca al cap, cuidadosament informal, abocada a la finestra de l’escala d’incendis (feta en estudi), cantant suaument, en una guitarra, el Moon River de Mancini, fent que Paul deixe d’escriure i ixca a vore-la en una mirada que definix a la perfecció açò que és una obra mestra del cine… i que anticipa la manera en que, a la fi, en un dia plujós, enmig d’un estret carreró, dos persones que es busquen s’abracen… a un gat sense nom.