Per Antonio Moreno Martínez
En estos últims mesos hem viajat a ciutats absolutament reconeixibles que, d’alguna manera, formaven part de l’història d’una película i, en molts dels casos, eren un personage més. Hui, en canvi, viajarem al poble imaginari d’Inisfree; una aldea que trobarem entre les cases i els carrers de Cong, a l’Oest d’Irlanda, l’idílic lloc a on transcorre l’acció de L’home tranquil (1952).
Sean Thomton (John Wayne) torna a Irlanda, al cap d’una llarga absència. Torna en l’intenció de recuperar la granja familiar a on naixqué i, s’enamora, a primera vista de Mary Kate Danaher (Maureen O’Hara), una dòna apegada a les tradicions i de fort caràcter. «¿És de veritat o estic ensomiant?» li pregunta a Michaleen Flynn (Barry Fitzgerald), que ha anat a rebre’l a l’estació. «És moltíssim pijor. Sense dubte és un espillisme provocat per la set», sentencia el cocher.
L’home tranquil (1952) és un conte lluminós i vitaliste, sobre la tornada a casa, el reencontre en els valors del passat i, sobre tot, una perfecta història d’amor, en les mans del gran John Ford; un amor explosiu entre l’home que ve de llunt i una dòna en el cabell roig «en totes les conseqüències», com asseverà Flynn.
L’home tranquil es rodà en Irlanda pel desig exprés del director, i fon una de les tres películes que filmà junt en John Wayne i Maureen O’Hara. Abans havien fet Riu Gran (1950), i en acabant farien: Escrit baix el sol (1957), aprofitant la química entre ells. Wayne i O’Hara coincidiren dos películes més: El gran McLintock (1963) i El Gran Jack (1971). No obstant, L’home tranquil fon la favorita de l’actriu en tota la seua carrera i conservà una gran amistat en Wayne, fins a la fi.
El guió —nominat a un Oscar—, es basa en la novela que Maurice Ealsh publicà en 1932. Ford comprà els drets en 1933, només llegir el llibre, pero tingué que esperar vora vint anys per a fer-la. Eixa llarga espera i l’emoció que sentí per l’història està present en tot el metrage. L’acció transcorre en un idílic, menut, imaginari i intemporal poblet de la campanya irlandesa: Inisfree. Encara que es valoraren múltiples localisacions possibles, finalment fon Cong l’elegit per reunir totes les característiques requerides per a ser l’Inisfree perfecte: tamany, número d’habitants, i l’immensitat verda i humida que li circumda.
Fins ara, hem viajat a reconegudes ciutats que formant part de l’història, en algun cas, han segut u més dels personages. Hui, en canvi, en l’estiu girant el cantó, proponc acostar-nos a una aldea desconeguda, Inisfree, que per art de màgia prendrà la forma de Cong, a l’oest del país i ya, per a sempre, centre de pelegrinage per als amants del cine de tot el món.
Cong, Inisfree, està a uns 240 quilómetros de Dublin, i, encara que podríem viajar fins allí en autobús, farem el trayecte en tren, tal i com va fer Sean Thorton al principi de la película. Això sí, recordeu que tindrem que baixar en Ballyglunin, prop de Galway, i no en Castletown, que és el nom que rep en la ficció. En qualsevol cas, en aplegar al lloc, reconeixereu ràpidament l’estació gràcies a l’encabotament d’un grup de voluntaris que va salvar l’edifici de la desaparició.
Com Sean, no farem molt de cas a les indicacions rebudes en la mateixa estació quan ell pregunta com anar a Inisfree: «Inisfree, ¿eh?», comença a dir-li el revisor. «Està a uns huit quilómetros d’ací, potser més… ¿Veu aquell camí d’allà?», i senyala en la distància… «Sí», afirma Sean. «Puix oblide’s d’ell, no li servix de res». Nosatros, en absència de Flynn i en l’ajuda d’un mapa, pegarem un rodeig fins a Ougherad per a assentar-nos sobre el pont de l’home tranquil, el chicotet pont de pedra, des del que Sean veu BlancMatí, enmig d’una mar esmaragda. En una miqueta d’imaginació nosatros també vorem la menuda cabanya en coberta de palla i parets blanques… i, a la dreta, els verts prats a on ell veu a Mary Kate conduint les ovelles per primera volta, vestida de blau intens i de roig, i s’enamora d’ella.
En Cong entrarem pel carrer major per a topar en la creu gaèlica de pedra que, enmig de la plaça principal, senyala el Pat Cohan, una botiga transformada en típic pub irlandés, a on els hòmens d’Inisfree es reunixen a l’entorn d’unes bones gerres de cervesa negra. A unes passes d’ací, trobarem l’iglésia de Saint Mary, a on Sean li oferix a Mary Kate l’aigua beneïda forçant un contacte de mans que desafia les convencions del veïnat local; i molt prop, la casa del reverent Playfair (Arthur Shields), a on agarren la bicicleta doble per a escapar-se de la vigilància de Flynn, en la primera cita de la parella. Caminant, vorem la casa, en portes roges, del moribunt que ix de la cama per a no perdre’s la brega final entre Sean i el germà de Mary Kate (Victor McLaglen) que li nega ad ella la seua dot abans de la boda. Obligada també és la visita al museu de L’home tranquil instalat en una rèplica de BlancMatí, i l’estàtua en bronze de John Wayne portant al braç a Maureen O’Hara, en la contornada del pont dels Sospirs sobre les plàcides aigües del riu Cong, que conviden a passejar al seu costat i que el pare Lonergan (Ward Bond) tracta de peixcar a Arthur, el salmó jagant i que usa com a confessionari, en contades ocasions.
Al rededor de l’aldea, descobrirem el perfil del castell d’Ashford que ilustra els títuls de crèdit de la película en la música de Victor Young; i l’abadia de Cong, a on la parella se refugia de la tormenta, mentres la pluja deixa al descobert tota la carnalitat que emana d’eixe amor «impetuósihomèric», en paraules de Flyn. I, per últim, a l’atre extrem, trobarem les plages de Lettergesh Beach, en Connemara, a on es rodà la carrera de cavalls sobre les seues fines arenes, molt alluntades de la roja i seca terra de Monument Valley.
En paraules de Eduardo Torres-Dulce, «Tot Ford està en esta película»: els actors de la casa; els temes de sempre —la tornada a casa, la família, l’amistat—, i eixa enyorança d’una idílica Irlanda d’un fill d’emigrants que, no obstant, naixqué en Maine, a l’atra banda de la mar.
Guanyadora de dos Oscars —a la direcció i a la fotografia en color— i nominada en cinc categories més, L’home tranquil és una d’eixes películes en un fum d’escenes immortals, i queSpielberg homenajà en E.T, l’extraterrestre (1982), quan ET veu en la televisió l’icònica seqüència del bes entre Sean i Mary Kate en la cabanya, mentres la força del vent s’esmuny per finestres i portes sacsant-ho tot, al mateix temps que Elliot, emulant a Wayne, besa a la chica de la que està enamorat, en mig de tota la classe.
Plena de diàlecs brillants i plans que identifiquen la película en una sola image, destacaria ací, lo que li diu Mary Kate a Sean a l’orella, cap a la fi de la película, que ningú sent, pero que tots imaginem al vore eixir a Sean darrere d’ella, corrent, cara a la casa… sense perdre un minut.
