Warning: Trying to access array offset on value of type bool in /var/www/vhosts/loratpenat.org/public_html/wp-content/themes/responsive-mobile/includes/functions-extentions.php on line 35
Valéncia està vivint un d’eixos moments que marquen época. L’obertura del nou Roig Arena no és solament l’inauguració d’un pabelló modern, és, deportivament parlant, un punt d’inflexió que redefinix el present i el futur del deport en la ciutat. Un verdader “abans i despuix” que situa a Valéncia en una nova posició del tauler.
Abans del Roig Arena, el deport valencià ha demostrat una enorme capacitat de resiliència. Clubs històrics, aficions fidels i talent local han convixcut durant anys en instalacions que, encara que funcionals i carregades d’història, havien quedat llimitades per a les exigències del deport professional actual. La Fonteta, per eixemple, ha segut un símbol i un lloc emocional per al bàsquet valencià, pero també un espai en evidents restriccions d’afor, servicis i possibilitats de creiximent. Aixina i tot permaneixerà en el cor dels valencians. La ciutat de Valéncia competia, pero ho fea moltes voltes des de la desventaja estructural.
Eixe context obligava a conformar-se en manco events internacionals, menor capacitat per a atraure grans cites deportives i una experiència per a l’aficionat que no sempre estava a l’altura del nivell competitiu dels equips. El deport creixia gràcies a l’esforç humà, no a l’impuls de l’infraestructura. Despuix del Roig Arena, l’escenari canvia radicalment. Parlem d’una instalació concebuda per al deport del sigle XXI, major capacitat, tecnologia de primer nivell, comoditat per al públic, espais polivalents i una proyecció internacional immediata. El Roig Arena no solament eleva el llistó, el transforma per complet. Des del punt de vista deportiu, este nou pabelló permet a Valéncia consolidar-se com a sèu habitual de grans competicions nacionals i internacionals. Facilita el creiximent dels clubs, millora l’experiència dels deportistes i oferix a l’afició un entorn d’acort en l’ambició de la ciutat. Ya no es tracta solament de competir, sino de fer-ho des de l’excelència.
Pero l’impacte va més allà del parquet. El Roig Arena actua com a motor de desenroll deportiu, social i econòmic. Genera oportunitats per al deport base, inspira a noves generacions i reforça l’image de Valéncia com una ciutat moderna, dinàmica i compromesa en el deport com a ferramenta de cohesió i proyecció global.
Este no és un canvi immediat ni efímer. És un impàs estratègic, un bot d’escala. El moment en el que Valéncia deixa arrere l’etapa de “fer molt en poc” i entra de ple en una fase de creiximent sostingut, recolzat per infraestructures a l’altura del seu talent.
El Roig Arena no borra el passat, l’honra. Pero, sobretot, obri una porta al futur. I una volta creuada, ya no hi ha possibilitat de fer-se arrere.
A partir d’ara en la ciutat de Valéncia tenim una fita des de la que seguir creixent i a on poder gojar del deport valencià.
La loteria sol associar-se a ilusió, superstició i ensomis de riquea. Pero, darrere de molts premis, també hi ha històries manco conegudes: disputes, denúncies, fraus i inclús dilemes familiars que acaben en els tribunals. El recent cas de la grossa de Villamanín és un eixemple clar.
Un dècim de loteria, o una participació, és un document al portador: qui té el billet és l’amo llegítim, i per a cobrar-lo solament té que presentar-lo. Pero les coses no sempre són tan fàcils com pareixen: ¿qué passa si és un dècim perdut o, pijor encara, furtat? ¿o si està deteriorat? ¿o si està compartit en un grup d’amics i el posseïdor se nega a repartir el premi?
¿Qué passa si s’ha llavat un dècim?
El dècim llavat
Si alguna volta descobrixes que en la bojaca del pantaló acabant de llavar hi ha un dècim que en acabant resulta premiat, no hi ha cap problema: cal dur-lo a l’administració a on se comprà, que remetrà el dècim deteriorat a Loteries i Apostes de l’Estat per a determinar si és vàlit o no. Si està molt fet malbé, serà la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre la que dictaminarà.
El dècim compartit
El cas anterior és fàcil de solucionar. No és tan senzill quan un grup de persones compartixen un dècim premiat, i qui té el dècim se nega a repartir el premi, qüestió que ha aplegat als tribunals en més ocasions de lo que u puga pensar. El punt de partida per a solucionar este cas és el ya mencionat: el posseïdor és l’amo. A partir d’ahí, qui pretenga tindre algun dret sobre el premi, tindrà que demostrar-ho. Qualsevol prova admissible en dret servirà, pero ¡conte!: en dret civil la prova reina és la documental, no tant la testifical. Els juges no solen exigir contractes formals, que rarament existixen, sino indicis sòlits: mensages de whatsap, pagaments previs, costums repetides durant anys… En més d’una ocasió, un simple “com sempre, juguem tots” en un mensage ha sigut suficient per a repartir un premi millonari… i per a trencar amistats de décades.
En qualsevol cas, una lliçó important és seguir el proverbi llatí: “Verba volant, scipta manent” (equivalent a “No queda lo dit sino lo escrit”), i també el consell castiç: “No et fies ni de ton pare”. Quan se compartix un número de loteria deu quedar, d’alguna forma, constància escrita i firmada de les persones que juguen i la proporció en que participen, en una còpia per a cada u.
¡Conte en els dècims compartits!
El dècim perdut
El cas del dècim perdut és més complex. Pero, encara que a primera vista parega que no hi ha res a fer, no tot està tan perdut. El Tribunal Suprem ha admés que, quan està acreditada l’adquisició del dècim premiat, si s’ha perdut i ningú ha percebut l’import del premi dins del temps senyalat per ad això, procedix l’abonament a pesar de la falta de presentació física del billet agraciat.
Loteries i Apostes de l’Estat aconsella que, si perdem un dècim de loteria, és recomanable presentar denúncia en comissaria. Si més tart el dècim resultara premiat, el comprador pot acodir al jujat en la denúncia per a que s’inicie el procés corresponent, sempre, clar està, que puga provar l’adquisició i demés extrems indicats.
El dècim trobat
¿I si trobem un dècim perdut que resulta premiat? Pot paréixer un colp de sòrt, pero no ho és: intentar cobrar-lo pot constituir un delicte d’apropiació indeguda. Dependrà de si el propietari ha segut diligent i presentà la corresponent denúncia quan pergué el dècim. Alguns premis han quedat bloquejats durant anys mentres s’investigava quí era el verdader amo.
El dècim “divorciat”
¿Qué ocorre quan toca la loteria en mitat d’un procés de divorç? En matrimonis baix règim de bens de guany, els juges solen ser clars: el premi és d’abdós, encara que el dècim fora comprat solament per un dels cònjuges. En parelles de fet, la resposta depén de les proves: economia compartida, intenció quan se comprà la bolleta, acorts previs… Ya veus, en alguns casos la loteria no solament no arregla la relació, sino que la fa definitivament impossible.
Conclusió: la sòrt no està fòra de la llei
La loteria es basa en la sòrt, pero les seues conseqüències no. Cada dècim implica propietat, acorts, responsabilitats i, a voltes, conflictes molt humans: codícia, confiança trencada, recorts borrosos d’una promesa… Per això, quan la sòrt somriu, convé recordar que la justícia sempre està mirant. I que, en ocasions, el premi no és solament els diners… sino mantindre les relacions familiars o d’amistat, i no acabar davant un juge.
Resum de les activitats que promou i en les que participa Lo Rat Penat.
No aparegueren en el resum del bolletí de decembre de 2025 una série d’actes que contaren en la presència i la participació de Lo Rat Penat, i que mereixen ser destacats en el present, com ara la Gala de la IV edició dels Premis Participa-Acció 2025, de la Generalitat Valenciana, per al foment de la participació ciutadana en la gestió pública; la conferència “La llegenda negra. ¿Mit o realitat?”, organisada per l’Ajuntament de Valéncia-Universitat Popular; la reunió promoguda per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana per a impulsar que el Centre Històric de Valéncia siga declarat Patrimoni de l’Humanitat per la UNESCO; el IV Festival Solidari de Cançons Nadalenques que organisa l’Altar de Sant Vicent Ferrer del Mercat de Colon, i l’actuació del Grup de Danses de l’entitat en els concerts en el carrer de balls tradicionals i nadalenques de l’Ajuntament de Valéncia.
Cal destacar el Premi Fundació Ateneu Mercantil de Valéncia, otorgat al vicepresident de Lo Rat Penat, Òscar Rueda i Pitarque, en reconeiximent a la seua trayectòria i contribució a la cultura i la tradició valencianes.
Lo Rat Penat reprén la representació de teatre en valencià en l’obra Nostàlgia, escrita en llengua valenciana per Carles Vicent Bori i Escuriet, representada el dia 3 de giner en la sèu de l’entitat pel grup Santiago Teatrer, de la Falla Santiago Rusiñol-Conde Lumiares.
Un any més la Falla Doctor Serrano-Carlos Cervera-Clero, del barri de Russafa, tornarà a celebrar el Mercat Tradicional Valencià de Sant Blai, del 30 de giner a l’1 de febrer, mercat que és el més antic dels que es celebren en Valéncia, puix data de la primeria del sigle XIX, i ha segut declarat Festa d’Interés Turístic Local per la Generalitat Valenciana. La presentació de l’event i del cartell anunciador tingué lloc el dissabte dia 10 de giner en el casal de la comissió, encarregada de recuperar i mantindre esta tradició, acte al que assistí, en representació de Lo Rat Penat, el seu president i la regina dels Jocs Florals.
Cartell anunciador del Mercat Tradicional Valencià de Sant Blai
No es pergué el president de Lo Rat Penat les dos últimes conferències del cicle organisat per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en honor a sant Vicent Màrtir, “Cristianisme primitiu i llegat mossàrap en Valéncia”, impartida pel doctor en Història D. Leopolt Peñarroja i “L’importància i la centralitat de sant Vicent Màrtir en la Valéncia cristiana, passat i actualitat”, impartida pel teòlec i periodiste D. Baltasar Bueno Tárrega.
El divendres dia 16 de giner, se feu entrega en la sèu de Lo Rat Penat dels premis del I Concurs de Belems Tradicionals convocat per l’entitat, iniciativa que ha tengut una bona acollida, i que ha contat en la participació d’un total de 34 belems.
Premis I Concurs de Belems Tradicionals de Lo Rat Penat
L’Ajuntament de Godella, en motiu de la festivitat de Sant Sebastià, proyectà, el dumenge dia 18 de giner, el documental Els nostres pobles, que conta en la colaboració de Lo Rat Penat.
Cartell de l’Ajuntament de Godella anunciant la proyecció del documental
Tampoc podia faltar Lo Rat Penat als tradicionals actes de benedicció dels animals en motiu de la festivitat de Sant Antoni Abat —sant Antoni del Porquet—, el dissabte 17 de giner, i ahí estigueren el president del l’entitat, la regina dels Jocs Florals i el president del les Joventuts Ratpenatistes.
El pregoner de la Festivitat de Sant Vicent Màrtir, patró de la ciutat de Valéncia, ha segut enguany el president del Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro i Raga, pregó que tingué lloc el 19 de giner en la basílica sepulcral de Sant Vicent Màrtir (Crist Rei-La Roqueta) de la ciutat de Valéncia i que dona inici a la festa i als diferents actes que es celebren a lo llarc de la semana, principalment el dia 22, que contaren en una majoritària representació de Lo Rat Penat.
Pregó de la Festivitat de Sant Vicent MàrtirProcessó de Sant Vicent Màrtir
L’Ateneu Mercantil de Valéncia acollí la gala d’entrega dels Premis Pepe Monforte, que otorga l’Interagrupació de Falles de Valéncia a persones i colectius per la seua dedicació a la festa fallera, acte al que acodiren el president de Lo Rat Penat i la regina dels Jocs Florals.
En el Saló Constantí Llombart de la sèu de Lo Rat Penat, el dimecres dia 28 de giner, l’Associació Vicente Blasco Ibáñez, en motiu del 98 aniversari de la mort de l’escritor, proyectà la películaMare Nostrum.
Cartell anunci proyecció de la película “Mare Nostrum”
El 30 de giner se celebrà la presentació del Club de Debat de Lo Rat Penat, per a donar a conéixer el seu esperit i funcionament als interessats.
Cartell anunci de l’acte de presentació del Club de Debat de Lo Rat Penat
Ya estem prop de Falles i Lo Rat Penat, com ve fent des de 1903, convoca el Concurs de Llibrets de Falla.
Cartell convocatòria del Concurs de Llibrets de Falla 2026 de Lo Rat Penat
No està gens malament per a escomençar l’any, el mes que ve més i millor, com sol dir-se.
Escomença giner en una forta costera i en l’habitual llistat de “pendents”. Pero també, en la màgica ilusió infantil que ve d’Orient, a lloms de tres gamells jagants. Hui vos proponc tornar a París, pero, ara, al de Ratatuille (2027), una ciutat de dibuix que podríem colorejar en els alpinos que aparegueren en el balcó de ma casa, a la vora de l’aigua, les pells de creïlla i les sabatilles que havia deixat, abans de gitar-me, enjorn, en un primerenc matí d’hivern.
Els últims mesos, hem viajat a París, en tres o quatre ocasions. Visitàrem la ciutat de l’amor, la capital de la vanguarda d’entre guerres, de la moda… Pero ¿qué seria d’esta ciutat sense una bona taula? Hui vos proponc acostar-nos al breçol de l’alta gastronomia, una ciutat que ocupa, darrere de Tóquio, el segon lloc del món en número d’estreles michelin —estreles que s’otorgaren per primera volta en 1926, en reconeiximent a la bona cuina.
Òbviament, el cine no passà d’este acontenyiment sense dir res. Multitut de películes introduïren en els seus guions gran varietat de restaurants i viandes. Chicotets bistrots i famosos menjadors aguaitaren a la gran pantalla, en películes inoblidables. Des de Maxim’s —en Moulin Rouge (1952) o Midnight en Paris (2011)—, fins a LaRenaissance —en MalaïtsBastarts (2009)—, o el Café Les Deux Moulins —en Amelie (2001)—; locals que han perfilat la personalitat d’uns personages en busca de bons menjars. Eixa complexa, metòdica i estressant “vida” d’estos establiments atragueren d’immediat a directors i guionistes, en l’intenció de desvelar lo que s’amaga en el fondo d’un bon plat.
Café Les deux moulins, en el cor de Montmartre
Fa ya uns anys, una senzilla comèdia francesa —d’eixes de vesprada de manta i sofà— me sorprengué en mostrar-me les interioritats de la cuina d’un selecte restaurant francés: American Cousine (1999). En ella, Loren Collins (Jason Lee) —un cuiner americà sense formació—, se trasllada a França per a treballar en el millor cuiner francés, Louis Boyer (Eddy Mitchell). Despuix, ya imaginareu: chic coneix a chica (filla del chef francés), s’enamora i deprén l’essència del bon cuinar. Res de nou, encara que agradable i distreta —que ya és molt—. Pero des d’eixe dia, el meu punt de vista del complex treball en la cuina d’un restaurant per a dur qualsevol plat a la taula dels comensals, canvià per a sempre.
Cartell de la película: American cuisine
Més tart vingueren: Un viage de dèu metros (2014), Chef (2014), i Deliciós (2021) —sobre l’apertura, en 1789, del primer restaurant de França (i, provablement, del món)—. En Ratatouille (2007), entrí en una atra dimensió.
Cartell de Ratatuille
Dirigida per Brad Bird —artífex de Els increibles (2004), d’alguns episodis de Els Simpsons (1989), Missió impossible: Protocol fantasma (2011) i també de Tomorrowland: El món del demà (2016), rodada, en part, en Valéncia—, Ratatouille —guanyadora de l’Òscar al millor llarcmetrage d’animació i nominada en quatre categories més (entre elles el de guió original i banda sonora)— narra l’història de Remy, una rata dels suburbis de París que ansia convertir-se en chef, despuix de vore uns programes de televisió, i en contra del desig de la seua família. El destí du a Remy fins al restaurant de Auguste Gusteau, Chez Gusteau, el millor representant de la nouvelle cusine. Sobre ser una rata, la passió de Remy per la cuina i l’ajuda d’un jove i inexpert chicon (Alfret Lingüini), acaba transformant-se en el chef que ensomiava ser.
Ratatuille, que obtingué nou premis Annie —alguna cosa aixina com els òscars del cine d’animació—, incloent els de millor película, direcció, guió i música, és una película de dibuixos. Pero, encara que a primera vista parega una proposta impossible (i absurda), vos proponc passejar pels carrers que recorren els seus personages en la gran pantalla.
Fotograma de Ratatuille: Remy i Alfret
En tants “viages” com hem compartit fins ara, deuria aclarir-vos que, evidentment, el seu rodage no tingué lloc en cap ciutat. Pero veent la película, resulta innegable reconéixer que la seua visió nos transporta al vell París, als carrers i racons que vixqueren els animadors del film per a captar l’ambientació i l’atmòsfera d’una ciutat que vos invite a visitar ara, en escomençar un nou any.
Prepareu-vos per acostar-nos als icònics racons que hem vist en la pantalla: les teulades d’edificis senyorials, andanes que aguaiten a la torre Eiffel, fronteres de cases i cafens, a les aigües del Sena… En el número 8 de la rue des Halles, molt prop d’Île de la Cité, trobarem Au Renard Blanc, la botiga d’extermini —hui Aurouze— que Django, el pare de Remy, mostra al seu fill per a que comprenga la verdadera relació entre els humans i les rates, com ell. Més avant, vos aconselle passejar per vora riu i detindre-vos junt al pont d’Arcole i, creuant a l’atre vora del Sena, assentar-vos al costat del Petit Pont, el lloc a on Lingüini tracta d’ofegar a Remy, despuix de descobrir-lo en la cuina del restaurant. Ara, és un bon moment per a adinsar-se en els albellons de París i caminar en acabant pels carrers del barri que roden La Tour d’Argent —en el 15 Quai De La Tournelle—, frontera i edifici en que s’inspiraren per al Chez Gusteau, escenari central de la película. I, una volta més, contemplar la torre Eiffel, com se veu en les seqüències més icòniques del film —en l’apartament d’Alfret o en la part més alta del restaurant de Gusteau—. Pero no vos esglayeu, la passejada que vos proponc no és massa llarc, només tardareu uns pocs minuts, a una banda i l’atra del riu, en l’Illa de la Cité i Notre Dame enmig.
Au Renard blanc, en el 8 de la rue des HallsFotograma de Ratatuille: Le petit pontLa Tour d’Argent, en el 15 Quai de La Tournelle
Si el cine, per definició, és pura màgia, passejar per una ciutat de dibuixos animats, no resultarà gens difícil. A soles tindreu que recuperar la mirada d’eixe chiquet que, en este mes de giner, s’ha gitat enjorn en la Nit de Reixos, i s’acaba de despertar. Al cap i a la fi, i d’acort en August Gusteau, si «qualsevol pot cuinar», res és impossible. A soles se requerix: desijar-ho, en força.
Fotograma de Ratatuille: Chez Gusteau
I no, no és una simple coincidència que “ratatuille” (ratatolha en occità, puix és originari de Niça) siga també el nom d’un plat francés, fet al forn, barrejant tomata, albargines, carabasseta, salsa de tomata, tomello (o orenga, al gust), pebre negre acabat de moldre i oli d’oliva. L’humil plat que du a Anton Ego, l’amargat crític culinari, a retornar a la seua infància. Perque, i en paraules de Remy: els menjars, els plats, «fan olor a tradició i saben a memòria».
Fotograma de Ratatuille: Anton Ego despuix de tastar el ratatuille
La Ciutat Fallera està enclavada a les afores de Valéncia, cara al noroest de la ciutat, tocant l’horta i la ronda Nort de Valéncia; en febrer, l’activitat és frenètica en el barri, afanyant-se per acabar les falles i els seus ninots. Ya casi estan en lo carrer, des de les últimes falles fins a finals del mes de febrer els artesans completen els treballs, acabats de pintura, fusteria, cartells en la seua genialitat, que és l’única arma que tenen per a que esta festa tan gran, que són les Falles, puga fer-nos fruir un quants anys més i fer honor a la seua denominació de Patrimoni Immaterial de l’Humanitat.
Ninots secant-se en lo carrerInterior d’un taller
En este barri tenim el Museu de l’Artiste Faller, molt diferent del Museu Faller del barri de Montolivet.
Entrada al museuMaqueta de fallaNinots del museu
Els edificis solen ser tipo ciutat dormitori, i de jardí, no li’n falta, puix el jardí de Benicalap alberga molts tipos d’arbres, zona deportiva i piscines a l’aire lliure, al que poden accedir veïns i forasters previ pagament.
Zona de piscinesZona de jocsPasseig del parc
També podem trobar unes quantes alqueries antigues, l’alqueria de La Torre i l’alqueria d’El Moro rehabilitada i alguns que edificis adjacents.
Fronteres de les masies
Accedir al barri és fàcil, en els autobusos de la EMT de Valéncia, llínees 28 i 12, i també el tramvia et du molt prop del barri.
Per a mi lo millor del barri és vore en lo carrer els ninots a punt en la Ciutat Fallera i també el seu parc municipal. Vos convide a que la visiteu, la doneu a conéixer al turisme, que puga aprofitar eixe valor afegit que tenim els valencians, com la ciutat a on se couen les nostres volgudes falles i a on té lloc la màgia de les Falles, la festa més gran del món i Patrimoni de l’Humanitat.
Títul: Clams front al silenci Autor/a: Fins a 42 autors Editorial: L’Oronella Foment de les Lletres Valencianes i Associació d’Escritors en Llengua Valenciana Lloc i data d’edició: Valéncia, 2022 Nº de pàgines: 615
AELLVA és una associació sense ànim de lucre que agrupa als escritors en llengua valenciana i que té, com a u dels seus fins fundacionals, el de la publicació i divulgació de la nostra producció lliterària. Aixina, en l’últim Sopar dels Escritors 2025, celebrat el passat 21 de novembre, dins de les XXXIII Jornades AELLVA, se presentaren cinc nou títuls:
Pancatanazisme, de José Vilaseca. Obra guanyadora del concurs organisat per AELLVA.
Els malcasats de Valéncia, de Guillem de Castro i La força de l’interés, de Gaspar Aguilar, en traducció d’Antoni Ruiz Negre.
A lo llarc de l’any, la AELLVA organisa un bon número d’activitats, ya siga en la seua sèu o en qualsevol atre lloc de la nostra geografia. Des de recitals poètics fins a cursets, jornades culturals o presentacions de llibres. Menció a banda, la AELLVA otorga bienalment el premi Escritor de l’Any a l’autor o autora que haja destacat en el periodo de referència, com també, cada cinc anys, el Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana, com a reconeiximent a autors destacats que han dedicat tota una vida a la creació lliterària en llengua valenciana, al seu estudi i conreu.
D’entre les diferents activitats, hui nos detenim en els tallers de prosa, un encontre entre autors consagrats i noves lletraferits, l’espai que unix a prosistes, poetes, ensagistes o autors teatrals, aventurats a expondre els seus relats a la crítica constructiva i la confrontació d’estils.
Publicat en 2022,Clams front al silenci, és fruit d’este punt d’encontre entre autors de diferents gèneros i estils. És el quint, seguint el camí dels seus anteriors: Clams de vida, Goles en clam, Clams de llibertat i Clams de futur. Igual que tots ells, un volum de texts plurals i eclèctics, 600 pàgines per les que gojar els relats d’algunes de les millores plomes de l’actualitat, aixina com atres noves, que estan obrint-se pas.
Des d’estes llínies, volem agrair a la AELLVA la seua tasca en favor de les lletres valencianes, aixina com animar als nostres llectors a participar en les seues activitats, de les que obtindreu més informació en la web de l’associació, o a través del correu secretaria@aellva.org.
Logo AELLVA
Recordar-vos, també, que no cal ser un erudit i consagrat escritor per a formar part de la AELLVA, podeu participar fent-vos soci colaborador a través de la seua web i formar part d’un colectiu que aposta decididament per la valenciana com a llengua de cultura i creació lliterària.
El tema que tractarem hui no és en sí mateixa la diversitat d’agulles que hi ha, sino cóm s’adapta el sistema d’agulla de vareta en les màquines tradicionals de bobina o inclús en les rotatives que no gasten grips per a cartuchos.
Tant les agulles tradicionals com les de cartuchos usen una vareta, les agulles tradicionals van soldades ad esta vareta i les màquines rotatives “no tipo pen” en agulles de cartuchos usen una vareta exactament igual, pero esta no va soldada, simplement duen en la punta una boleta per a espentar el cartuig.
En l’atre extrem, a on se coloca esta vareta subjecta al martell, té una forma circular en un diàmetro una miqueta més gran que la barra del martell, a on necessitem una peça per a que faça pressió i ajuste eixa amplària que nos queda entre la barra del martell i l’anella que forma la vareta.
Ahí és a on entren en joc unes peces nomenades grommets en el seu corresponent maldecap.
Elegir el grommet correcte és clau per a la precisió de les llínees i un correcte funcionament. Els grommets són unes chicotetes peces de goma o silicona que conecten la barra de les agulles en el martell de la màquina de tatuar, o directament en l’excèntrica de moltes rotatives.
Les seues funcions principals són:
Absorbir vibracions: reduïxen les vibracions de la màquina, millorant el control de l’agulla.
Reduir el soroll: ajuden a minimisar el sò de la màquina.
Asseguren la conexió: proporcionen un ajust estable i ferm entre la barra de les agulles i el martell, essencial per a un moviment suau.
Són un consumible: deuen reemplaçar-se regularment per a mantindre un rendiment òptim.
Hi ha molts tipos de grommets, i encara que tots complixen funcions similars, varien en disseny, material i compatibilitat en diferents màquines.
Ací estan els principals tipos:
Grommets estàndart (redons): són els més comuns. Tenen una forma circular i s’ajusten a pressió en el martell. Són versàtils i servixen para casi qualsevol configuració.
Grommets tipo “T” (top hat): tenen una base plana i un voladiç en forma de capell de copa. Oferixen una subjecció molt ferma i eviten que l’agulla tinga joc lateral, lo que millora la precisió.
Half grommets (mijos niples): tenen forma de C. Són més fàcils de posar i llevar que els circulares, ideals si necessites canviar d’agulla ràpidament, encara que a voltes poden ser manco estables si no encaixen perfectament.
Els materials més comuns en els que es fabriquen són:
Caucho (goma): són els més clàssics. Són flexibles i oferixen un bon esmortiment, pero tendixen a degradar-se més ràpit en l’us i en la fricció.
Silicona: són molt més duradors que els de caucho. Són resistents a la calor —alguns són autoclavables— i mantenen la seua forma per més temps, oferint un rebot més consistent.
Composts molls vs durs:
Blans: permeten que l’agulla tinga una miqueta més de esmortiment (give), per lo que són preferits per alguns artistes per a ombres o ompliments suaus.
Durs: proporcionen un colp sec i directe, ideal per a llínees fermes i precises.
En realitat els hi ha de moltíssimes formes i depenent de la marca tindran un disseny diferent, pero a la fi tots complixen en la mateixa funció.
El problema és que quan t’acostumes a usar una marca que té un material i una certa durea agarren i canvien la composició, i encara que compres al mateix distribuïdor ara els que t’envien són, o més molls, o més durs i canvien totalment la teua manera de treballar, obligant-te a anar amolant-te dia a dia. No solament has de tindre en conte la calibració de la màquina, com influïx a l’hora del contacte en la pell, sino que ademés hi ha certs elements, com este, que et poden variar totalment la calibració de la màquina.
Si tu tens una màquina en un colpeig molt rígit i de sobte li poses un grommet molt moll, eixe colpeig rígit ya no estarà i s’haurà convertit en un colpeig més moll per culpa del grommet.
Paper en lloc de grommets
Com a senya curiosa podem dir que els tatuadors més old school usaven un trosset de paper de cuina retallat que es posava en el martell, apretaves l’anella de l’agulla i quedava a pressió. Cada volta que acabaves un tatuage tiraves el paperet, inclús hi havia voltes que si es desgastava a mitan tatuage en retallaves un atre trosset i el colocaves quan senties que anava perdent durea. Yo mateixa, en els meus inicis, ho he provat i com a alternativa als grommets no està malament, encara que és molt millor utilisar els grommets que per ad això s’inventaren.
I per si estaves pensant que ya havíem acabat de complicar les coses entra en joc la goma elàstica.
Esta goma se sol posar entre el grommet i l’escomençament del tubo del grip, en el tros de vareta que queda fòra del grip. Se coloca per a generar una tensió cara al cos de la màquina, evitant que de les vibracions puga eixir-se’n i soltar-se del martell.
També les màquines més modernes ya han ideat un sistema que sol ser una rodeta que es recolza contra la vareta en un mecanisme que fa que s’aprete o s’afluixe com tu vullgues, donant-li més o manco tensió.
D’igual modo, tant este sistema modern com la goma elàstica, nos influïx molt en el comportament de l’agulla per la tensió que se li està aplicant.
Si se li està aplicant molta tensió farà que es frene l’agulla i, per lo tant, tindrem que donar-li molta més potència a la màquina per a que puga menejar eixa agulla a prou velocitat per a poder treballar, i si, al contrari, eixercix molt poca tensió podrem donar-li manco força.
I si ho deixes massa fluix podria tindre moltes vibracions i fer que esguite tinta, o que l’agulla no vaja en la precisió que tocaria.
Com podeu vore, és un cúmul de factors que cal coordinar, la durea i estabilitat del grommet, la tensió de la goma o de l’element per a fixar la vareta que tinga cada màquina, la gruixa de l’agulla, el material del grip que puga frenar per fricció l’agulla, etcétera.
Són molts els factors que nos van a influir depenent del material, màquina i tècnica que tingues que usar en cada tatuage, no hi ha res establit, cap patró exacte a seguir. Sempre cal estar revisant i fent configuracions a l’instant, si vols seguir deprenent nos veem en el següent capítul.
La neumonia (paraula que prové del grec antic, pneumonia, ‘malaltia del pulmó’) forma part del conjunt de patologies més prevalents en l’hivern.
La nemonia és una malaltia infecciosa de l’aparat respiratori que afecta principalment als pulmons, en concret als alveols. Els alveols són unes estructures en forma de sac que estan dins dels pulmons i és el lloc a on se realisa l’intercanvi d’oxigen i diòxit de carbono. En la neumonia, els alveols s’inflamen i s´òmplin de material purulent, interferint aixina en l’intercanvi de gasos. Tot este fet fa que la respiració del pacient siga dificultosa, i pot provocar, inlcús, la reducció de l’oxigen de la sanc. Esta malaltia pot produir la mort, sobretot en aquelles persones vulnerables, com són els ancians o immunodeprimits.
La neumonia bacteriana és una dels tipos de neumonia més freqüent, produïda per la bactèriaStreptococcus pneumoniae. També poden produir esta malaltia atres bactèries com ara el Haemophilus influenzae o el Stahylococcus aureus.
No solament les bactèries poden produir una neumonia. Uns atres gérmens,com ara els virus, també l’originen, cas en que la malaltia passa a dir-se neumonia vírica. Els virus que provablement més coneixem tots és la covid —causant de la pandèmia de l’any 2020— i el virus de la grip —virus influenza—.També existix la neumonia fúngica, pero és manco freqüent ya que es dona en persones en certa immunosupressió.
Els síntomes poden variar segons l’edat del pacient i del microorganisme que la produïxca, pero generalment són:
Febra elevada.
Tos en expectoració groga o verdosa, inclús a vegades recialles hemàtiques.
Confusió mental.
Dificultat per a respirar.
Malestar general.
El diagnòstic d’una neumonia és clínic —reconeiximent dels síntomes— i radiològic. Per mig d’una radiografia de tórax se pot confirmar l’existència d’eixa ocupació d’alveols de la que parlàvem adés. No obstant açò, en situacions greus, s’utilisen proves més alvançades.
El tractament se basa fonamentalment en l´administració d’antibiòtic o be antivirals específics. L’hidratació adequada i l’oxigenoteràpia també formen part del tractament, est últim no en tots els casos, puix no totes les neumonies requerixen un ingrés hospitalari. Els casos més lleus se poden tractar en el domicili junt en un control mèdic periòdic.
A lo llarc de tots els temes de salut tractats en este bolletí insistim sempre en la prevenció. Moltes malalties se poden previndre i esta és una d’elles. La vacunació és una mida de prevenció fonamental, no solament per al mateix pacient si no per al restant de la població; més pronte podríem dir que és una mida a favor de la salut pública. La vacunació front a la grip o el neumococ estan especialment recomanades en chiquets molt chicotets, en adults en patologies cròniques i en pacients en immunosupressió.
Una atra mida de prevenció fonamental és la llavada freqüent de les mans. La correcta llavada de les mans interferix en la transmissió dels gérmens d’unes persones a unes atres, parant aixina la propagació dels virus o bactèries que poden produir esta malaltia. En conclusió, la neumonia és una malaltia molt freqüent i potencialment greu. Pot ser també en molts casos lleu, i tractar-se en el domicili junt en el control mèdic, pero també pot complicar-se, fonamentalment en pacients ancians i immunodeprimits. La prevenció és clau, com en moltes atres patologies, perque parar la cadena de transmissió dels gérmens provocarà que les persones no s’infecten i no patixquen esta patologia.
La malaltia celíaca és una malaltia inflamatòria multisistèmica d’orige autoimmune que afecta a la mucosa (capa més interna) del budell prim, en pacients genèticament susceptibles i que tenen com a desencadenant l’ingesta de gluten.
El síntomes són molt variats.
¿Qué vol dir que és multisistèmica?
Vol dir que poden afectar-se atres sistemes del cos i no a soles l’aparat digestiu. Açò justifica l’aparició dels síntomes intestinals (gasos, diarrea, dolor abdominal, etc.) i extraintestinals (dermatitis herpetiforme, artritis, cefalea, etc.).
¿Qué significa autoimmune?
Significa que el desenroll de la malaltia se deu a un erro del sistema immunitari. Darrere de l’ingesta de gluten, el sistema immunitari ataca i danya la mucosa intestinal, destruint vellositats intestinals, lo que impedix la correcta absorció de nutrients.
¿En quí es pot donar?
La malaltia es presenta tant en chiquets (lo més típic) com en adults.
És de 2 a 3 voltes més comú que es done en dònes que en hòmens.
És més prevalent en països europeus i la prevalència aumenta fins al 4,5% en població d’alt risc, com, per eixemple, familiars de primer grau de pacients celíacs. Els bessons i germans de pacients celíacs són els que tenen major risc.
¿Quins són els síntomes?
Hi han molts síntomes.
Des de casos greus, en diarrea, desnutrició, edemes i cansanci; fins a casos sense síntomes.
SÍNTOMES POSSIBLES (se’n poden tindre uns quants, u o cap).
Lo més fàcil és la regla 4 de 5. És dir, s’han de complir 4 criteris dels 5 següents:
Algun síntoma (val qualsevol).
Anticossos antitransglutaminasa positius.
Estudi genètic positiu: presència de HLA DQ2 o DQ8 positius.
Biòpsia de budell prim en afectació al microscopi (se prenen biòpsies en una gastroscòpia).
Milloria dels síntomes en retirar el gluten.
¿Cóm se tracta la celiaquia?
La base fonamental del tractament és la dieta sense gluten.
S’ha d’evitar el blat, l’ordi (“civada”) i el centeno.
Encara que l’avena no està relacionada en estos cereals, s’han descrit casos de sensibilitat creuada en pacients altament sensibles. Ademés en la producció dels aliments en avena, sol haver contacte creuat en cereals rics en gluten.
Aixina, s’aconsella una dieta sense avena el primer any, i una volta el pacient està asintomàtic i l’analítica és normal, reintroduir-la en cantitats moderades, comprovant que l’avena és pura, no contaminada.
La recuperació del budell és lenta. Si es torna a biopsiar el budell, hi ha una recuperació del 34% dels casos als 2 anys, 66% als 5 anys i 90% als 9 anys despuix de l’inici de la dieta sense gluten.
La dieta sense gluten no és fàcil de seguir. Molts pacients no seguixen la dieta estrictament, per haver d’evitar aliments en traces de gluten, pel major cost dels aliments i per ser poc apetible.
¿Quins aliments contenen gluten?
Com ya s’ha nomenat són els cereals que contenen blat, l’ordi i el centeno. També els seus híbrits: espelta, kamut, triticale.
Se troben en pans, pastes, pizzes, galletes, pasticeria i cervesa. També en productes processats com salses, embotits, fideus, sopes o cereals per a desdejunis.
És fonamental revisar etiquetes i només prendre aliments certificats com a “sense gluten”, per evitar contaminació creuada, especialment en l’avena.
