Ya hem passat l’estiuet, aprofitant el més d’agost per a “recarregar les piles” (alguns més que atres), i en moltes ganes d’afrontar el nou curs escolar que escomençarà en el pròxim més d’octubre.
Un nou repte se nos presenta en este més de setembre, puix estem decidits a donar continuïtat al “nou bolletí” fet pels alumnes de professorat i revalencianisació que presentàrem en juny, aprofitant la clausura dels cursos de Lo Rat.
I com sempre, tindrà un contengut de lo més variat i atractiu per al llector puix una volta en les seues mans podran fruir de la llectura d’artículs com:
Antonio Moreno, nos adinsa en “les ciutats de cine” donant-nos a conéixer ciutats que apareixen en el rodage de películes i en este cas nos escriu sobre Paterna, honor i glòria”.
Amparo Soriano, nos convida a recórrer a peu els barris de la capital “descobrint l’essència de cada u d’ells” , hui nos porta de la mà pel barri de la Sèu”.
Últimes publicacions en valencià: L.P.Q., en l’artícul sobre La llibreria valenciana, nos presenta el llibre “La guerra dels Deus” de Màxim Rueda.
Edu Vanacloig, que és tatuador de professió, nos aclarix alguns dubtes sobre els tatuages que tan de moda estan, en l’artícul: ¿T’acabes de fer un tatuage i no saps cóm curar-te?
En Medicina i salut, dos temes de molta actualitat. Mª Angeles Viñes Gimeno, nos conta que és: La pigota de la mona: “mits i realitats”, i El Mege del fege, nos dona la pauta a seguir en: Mides higienicodietètiques de l’estrenyiment.
En Deports, dos temes molt interessants: Chemi Martínez nos conta l’història del Multimedalliste valencià en les Paralimpiades, i Lucas Grao, nos presenta: Triatió, un deport del sigle XXI.
Events i activitats: Mª José Julio, nos posa al corrent de totes les activitats que mensualment se realisen en Lo Rat Penat i de tots els events en els que participa.
Els animem a que lligguen els nostres artículs puix estem segurs que els agradaran i d’eixa manera nos donen el recolzament necessari per a seguir avant en est envejós proyecte.
Ni en vacacions se frena l’activitat de Lo Rat Penat, puix les rets socials no paren en torreta, entre atres coses, fent recordatori de les festes que se celebren en agost en la Comunitat Valenciana i que són patrimoni cultural del nostre poble, entre moltes atres, LA MOIXARANGA, ball típic originari d’Algemesí; FESTA DE LES ALFÀBEGUES de Bétera; EL MISTERI D’ELIG; MOROS I CRISTIANS de Villena; LA TOMATINA de Bunyol; EL SEXENI de Morella; LA FIRA de Xàtiva; SANT ROC, patró de vàries localitats valencianes; LA MARE DE DEU D’EL PUIG, patrona del Regne de Valéncia; CORREGUDES DE JOYES de Pinedo; CASTELL DE L’OLLA, d’Altea…
Imprescindible fon la cita en la Batalla de Flors, que posa fi a la FIRA DE JULIOL de Valéncia, per la vinculació d’esta institució en el seu naiximent, puix no debades va ser promoguda per Pasqual Frígola, president de Lo Rat Penat en 1891. ¡Va ser una gran batalla!
Carrossa de Lo Rat Penat en la Batalla de Flors 2024Batalla de Flors 2024
En llínea en l’esperit d’esta entitat, de foment i defensa de la cultura valenciana, el seu president, Josep Vicent Navarro, es va reunir en el president de la Generalitat, Carlos Mazón, per a tractar de la colaboració de abdós institucions a tal fi.
Entrevista entre els presidents de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro, y del la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón
Despuix de 90 anys, tornen a celebrar-se els Jocs Florals de Benimaclet, que en esta edició varen contar en l’intervenció del president i vicepresident de Lo Rat Penat, el segon com a mantenedor i el primer per a entregar el premi “Carles Salvador” i dirigir també unes paraules als assistents.
Lo Rat Penat convoca de nou als poetes, als escritors i als investigadors a la 137 edició dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, que podran presentar els seus treballs fins al 29 de novembre pròxim. Tindrà com a novetat el certamen d’enguany, un nou premi d’investigació de la llengua valenciana, que durà el nom de Voro López, llingüiste i filòlec valencià.
Cartell dels CXXXVII Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia
Convocada igualment la XXIX edició del Concurs d’Interpretació de Piano Mestre Josep Serrano, dirigit als jóvens pianistes de la Comunitat Valenciana, per a ajudar a la seua promoció.
S’ha obert la matrícula per als Cursos de llengua i cultura valencianes, i ya van 75 anys ensenyant i difonent el nostre idioma, sent els pioners en l’ensenyança de la llengua valenciana. Més informació en https://loratpenat.org/seccions/cursos-de-llengua/.
Cartell dels Cursos de Llengua i Cultura Valencianes 2024-25
Dins dels actes commemoratius del 9 d’Octubre, Lo Rat Penat celebrarà, el pròxim 4 d’octubre, el tradicional Sopar de Sant Donís, en l’Hort de Santa Maria, despuix del Te Deum en el Real Monasteri d’El Puig. Reserves: correu a secretaria@loratpenat.org.
Cartell del sopar de Sant Donís 2024
Fins ací aplega este resum. En el pròxim bolletí més, i se procurarà que millor encara.
La paraula valenciana deport, que no la moderna i aliena esport, entesa com a activitat física, és un concepte que s’arreplega en la llengua valenciana des dels seus primers escrits documentats. Aixina, per eixemple, ya en 1371 fon utilisada per Jaume March, tio del poeta Ausias March, en el seu DICCIONARI DE RIMS, de la mateixa forma que fon paraula utilisada per la major part dels autors clàssic valencians, des d’Isabel de Villena, Joanot Martorell o Bernat Fenollar, fins als nostres dies.
A lo llarc dels sigles, factors com la professionalisació, els mijos de comunicació, la tecnificació o l’interés econòmic, han fet que el deport haja sofrit una evolució que l’ha dut de ser una activitat física, més o manco competitiva i regulada per determinades normes, a formar part de la societat com a espectàcul de masses, perdent alguns dels seus originals valors. En eixa evolució, l’irrupció de les federacions han fet que els diferents deports hagen sofrit variacions i regulacions, principalment en l’idea de fer-los més exigents i més atractius, tant per a l’espectador com per als que els practiquen, ya siguen aficionats o professionals. En el triatló, la ITU (International Triatlon Union) és l’organisme que regula les distintes modalitats i distàncies.
El triatló i les seues modalitats
Dins d’eixe context evolutiu del deport, l’unió de diferents disciplines ha facilitat la creació d’atres deports en més o manco èxit, com el que hui nos ocupa: el triatló. Un deport que naix de l’unió de tres disciplines prou exigents, com són la natació, el ciclisme i la carrera a peu, que es realisen de manera continuada i sense interrupció. El temps entre cada modalitat se nomena transició, T1 per al canvi de natació a bici i T2 per a la transició entre la bici i la carrera a peu.
El triatló, tal com està estructurat per la ITU, mostra gran varietat de modalitats: triatló, triatló d’hivern, duatló i aquatló.
Triatló: natació – ciclisme – carrera a peu
Triatló d’hivern: carrera a peu – ciclisme – esquí de fondo
Duatló: carrera a peu – ciclisme – carrera a peu
Aquatló: carrera a peu – natació – carrera a peu
Estes diferents modalitats se voran modificades per les distàncies a recórrer o inclús el terreny pel que es disputen les diferents competicions, puix totes tenen la variació cros, que té un recorregut per circuit de terra, i el segment de bicicleta es fa en bici de montanya. Aixina mateixa, existixen variacions en carreres: per parelles, de relleus, per equips, contrarrellonge, relleus mixts, etc.
Distàncies
A sovint, per al públic no especialitat, se relaciona erròneament este deport en grans distàncies nadant i cavalcades impossibles sobre la bici, que culminen en una marató de carrera a peu. Ara vorem que no és exactament aixina, puix dins de la regulació ITU i en funció de les seues distàncies, el triatló rep diferents noms:
Superesprint: 350 m de natació + 10 km de ciclisme + 2,5 km de carrera a peu (distància habitual en categories inferiors).
Esprint: 750 m de natació + 20 km de ciclisme + 5 km de carrera a peu.
Olímpic: 1,5 km de natació + 40 km de ciclisme + 10 km de carrera a peu (esta és la distància oficial en els Jocs Olímpics).
Mija distància: 1,9-3 km de natació + 80-90 km de ciclisme + 20 km de carrera a peu.
Llarga distància: 1-4 km de natació + 100-200 km de ciclisme + 42 km de carrera a peu (a este tipo pertany l’Ironman).
Ultraman: 10 km de natació + 415 km de ciclisme + 85 km de carrera a peu (estos triatlons, són els únics en els que no es fan totes les disciplines seguides, dividint-se en 3 dies).
Triatló SPRINT en la Marina de Valéncia. Primer segment
Un poc d’història
Respecte del seu naiximent com a deport, les primeres notícies, casi anecdòtiques, procedixen de la França dels anys vint del sigle passat, si be no era una competició deportiva com a tal, sino una carrera nomenada Les Trois Sports, que efectivament, consistia en tres segments d’una mateixa carrera que reunia els tres deports.
Fon ya en la década dels setanta del sigle XX, quan el Track Club de San Diego en Califòrnia organisà, de manera intencionada, una competició: la Mission Bay Triathlon, a la que es presentaren 46 deportistes en un entrenament específic per a la seua disputa i encara que l’orde de les tres disciplines no era com en l’actualitat, esta competició està senyalada com el naiximent d’este deport.
En 1989 en Avinyó (França), se fundà la federació internacional, ITU,International Triatlon Union, en sèu en Vancouver (Canadà) i que regula les normes del triatló a nivell competitiu en totes les seues diferents disciplines. En 1994, el triatló és declarat deport olímpic, debutant en l’any 2000 en Sidney. En 2008, la deportista espanyola Marisol Casado Estupiñán pren les ramaleres de la ITU, organisme que dirigix a hores d’ara.
Triatló SPRINT en la Marina de Valéncia. Segon segment
Triatló, deport integrador
En terres valencianes, les competicions de triatló són regulades per la Federació de Triatló de la Comunitat Valenciana, TRICV, que, igual que la ITU, és un organisme dirigit per una triatleta, Vanessa Huesa Moreno. I és que s’ha de reconéixer que, potser pel fet de ser un deport relativament nou, el triatló goja d’uns valors inclusius, de germanor i de sana rivalitat, poc habituals en atres deports, governats tradicionalment per hòmens. Les competicions de triatló en qualsevol de les seues modalitats i distàncies, conten sempre, com a mínim, en una categoria femenina i una atra masculina, que a sovint inclouen paratriatletes en diferents graus de discapacitats.
Triatló SPRINT en la Marina de Valéncia. Tercer segment
El triatló valencià
En l’actualitat valenciana, el treball de la TRICV i dels clubs, junt en l’irrupció d’importants figures com l’olímpic Roberto Sánchez Mantecón, Noelia Juan, Emilio Aguayo o David Cantero, estan fent de revulsiu per a una generació de jóvens valors que, sense dubte, nos donaran al deport valencià moltes alegries en un pròxim futur.
Recentment acabades les paralimpiades de París, podem trobar entre els nostres veïns a u dels deportistes en major número de medalles olímpiques.
Naixcut en Benimàmet i despuix de participar en sis paralimpiades i guanyar onze medalles, quatre d’or, dos d’argent i cinc de bronze, no es posa llímits i ya pensa en la pròxima de Londres.
Ricardo Ten, multimedalliste en les Paralimpiades de Paris 2024
Parlar de Ricardo Ten és parlar d’una vida de superació, de constant esforç i sacrifici, pero també d’èxit.
En perdre els dos braços i una cama per un accident (una descàrrega elèctrica) que va patir als huit anys, va dependre a superar-se i no posar-se més llimitacions que les que li imponen circumstàncies que no depenen d’ell.
Est esperit de superació l’ha dut a conquistar més de cent medalles en la competició de natació. Només a nivell nacional cent títuls, pero fòra ha d’afegir tretze medalles d’Europa i sèt del món, ademés de les conseguides en les sis paralimpiades en les que ha participat (Atlanta, Sidney, Pekin, Londres, Tòkio i París).
A partir d’ací, va decidir competir també en ciclisme adaptat, a on s’ha penjat huit medalles des de 2017, tres d’or, dos d’argent i tres de bronze.
Sense dubte, és u dels nostres millors deportistes i també u dels més guardonats, encara que pot pujar al primer lloc, si continua la seua exitosa carrera, ya que no pensa en la retirada a pesar que, en quarantanou anys, ya podria estar pensant en descansar, encara que, per sòrt per als valencians, això queda llunt de moment.
La pigota de la mona (monkeypox en anglés) és una malaltia infecciosa causada per un virus del gènero Orthopoxvirus, que produïx una erupció cutànea dolorosa acompanyada de febra. Es tracta d’una zoonosis; és dir, una malaltia o infecció que és transmesa dels animals al hòmens.
Degut a l’aument de casos que hem tengut en els últims mesos en la nostra societat, és important conéixer els mits i les realitats d’este virus, puix hi han moltes informacions contradictòries que únicament provoquen por i desinformació.
Mits sobre la pigota de la mona
És una malaltia únicament de transmissió sexual: ❌ fals
Es tracta d’una malaltia que es contagia per atres vies, no únicament pel sexe. Les vies de contagi són: contacte físic estret en les lesions dèrmiques i els fluïts corporals, gotícules respiratòries, tocar objectes utilisats per persones infectades (llançols, roba), contacte en un animal contagiat i com ya s’ha dit, per mig de les relacions sexuals.
És una malaltia nova: ❌ fals
La pigota de la mona es va detectar per primera volta en les mones en Dinamarca l’any 1958, i per això el seu nom. No obstant, fon en 1970 quan va aparéixer el primer cas en humans en la República Dominicana del Congo.
És una malaltia altament letal: ❌ fals
En la majoria de malalts, els síntomes desapareixen al cap de dos o quatre semanes i, en molt poques ocasions, els casos greus poden causar la mort.
Realitats sobre la pigota de la mona
Els síntomes apareixen entre la primera i la tercera semana despuix del contacte: ✅ verdader
A vegades, apareixen síntomes molts similars a la grip (febra, miàlgies, mal de cap, tos, mal de gola) que precedixen l’erupció cutànea, pero no sempre és aixina, atres vegades poden aparéixer les lesions cutànees sense tindre síntomes previs. L’erupció cutànea es caracterisa per l’aparició d’unes taques planes que posteriorment evolucionen a vesícules doloroses. Eixes vesícules desapareixen posteriorment i es formen costres, que finalment se desprenen de la pell, i l’epidermis i la dermis es restituïxen.
La malaltia es dona per curada quan desapareixen les lesions dèrmiques: ✅ verdader
La malaltia es dona per curada quan ya han desaparegut tots els síntomes i les costres han caigut per complet, més o manco entre dos i quatre semanes despuix de contraure l’infecció.
La prevenció és importantíssima per a evitar contagiar-se: ✅ verdader
Efectivament, com en tota malaltia infectocontagiosa, la prevenció és lo més important. Es tracta de tindre les mateixes precaucions que es prenen front a una persona que contraga la pigota borda o be la pigota comuna. Fonamentalment, la prevenció es basa en eliminar el contacte estret en la persona infectada i evitar compartir objectes comuns.
La següent pàgina web que s’indica té per objectiu informar d’una forma més detallada la prevenció i distribució mundial de la pigota de la mona; en concret correspon als centres per al Control i la Prevenció de Malalties (la sigla CDC en anglés). És una web que no sols aporta informació de la salut pública dels Estats Units, sino també de tota la població mundial: Mpox in the United States and Around the World: Current Situation | Mpox | CDC
L’expressió “Més val previndre que curar” cobra especial rellevància en totes les malalties infectocontagioses que nos rodegen. I, si en algun cas, en la prevenció no n’hi ha prou, es recomana consultar els servicis mèdics tan pronte com escomencen els síntomes.
L’estrenyiment se definix com defecar manco de tres voltes a la semana, coincidint en femta dura, escassa i tindre que fer esforç defecatori.
És un trastorn molt freqüent, que afecta al 12-20% de la població general i perjudica el benestar i la calitat de vida de millons de persones en el món.
Se recomana per a millorar l’estrenyiment consumir aliments en alt contengut en fibra soluble (fruita, verdura, hortalices, fruits secs, pa de centeno, llegums). No obstant, s’ha de saber que, en les persones en estrenyiment per trànsit colònic lent, la fibra pot produir distensió abdominal i flatulència, per lo que es recomana no abusar d’esta mida si se produïxen estos síntomes.
La fibra aumenta el volum de la femta, la freqüència de les deposicions i reduïx el temps de trànsit intestinal. Per lo general, la fibra consumida deu tindre una proporció de 3:1 entre fibra insoluble i soluble.
La fibra insoluble se troba fonamentalment en la coberta externa dels grans de cereal, coneguda com a segó. Per això esta fibra insoluble se troba en els cereals integrals, llegums, fruits secs i fruites en pell.
Podem trobar fibra insoluble en:
Cereals: avena (sobre tot segó d’avena) i ordi
Llegums: pésols, fesols blancs
Poma, sense pell
Plàtano madur
Nyispros, sense pell
Suplements de Psyllium (Plantago ovata) o de metilcelulosa
Se recomana també beure bona cosa de líquits per a complementar els efectes de la fibra. Pot ser aigua, pero també camamirla, tila o menta, o caldos sense greix. Deu insistir-se més en els líquits coincidint en les menjades principals per a que la fibra insoluble que conté la dieta absorbixca aigua com una esponja i aumente el volum del pilot fecal.
També és molt important, tant per a l’estrenyiment com per a la salut cardiovascular i síquica, fer eixercici moderat, adaptat a les condicions de cada u.
Una mida important és tindre horaris regulars per a la defecació, com, per eixemple, a primera hora del matí o en haver menjat. També se recomana evitar resistir-se al desig de defecar. S’ha comprovat que la reiteració en no fer cas al desig defecatori acaba suprimint el reflex gastrocòlic i favorint l’estrenyiment.
En persones en lesions obstructives del tubo digestiu, impactació fecal o megacòlon se contraindica aumentar l’aportació de fibra.
S’han d’usar laxants només a una mala i sempre baix la supervisió del mege habitual.
Mits i veritats
Mits sobre aliments que milloren l’estrenyiment:
Oli d’oliva en dejú: no hi han estudis que avalen la seua eficàcia. Té calories, pero és un producte sà. Cap problema en usar-lo.
Prunes, naturals o pansides: és fruita. Molt sana. Hi han estudis que demostren la seua eficàcia.
Aigua en dejú: l’aigua disminuïx la consistència de la femta. No hauria d’influir que fora a primera hora del dia o més tart. Lo millor seria prendre’n junt en els aliments en fibra o en un moment pròxim a la ingesta.
¿Són bons tots els productes naturals?
No. Els laxants a base de senet (Cassia obovata), zenines o clasca sagrada (Frangula purshiana), no deuen usar-se de manera permanent.
¿Els medicaments poden causar estrenyiment?
Sí, molts fàrmacs poden provocar estrenyiment. Per eixemple, els antiinflamatoris, fàrmacs per al dolor, com la codeïna; antidepressius; ferro; diurètics, fàrmacs per a l’ansietat…
¿L’estrenyiment pot causar atres malalties?
Sí. L’estrenyiment prolongat pot provocar malalties, com ara hemorroides, fissures anals, prolapse rectal (dit també posterol). Ademés és un factor de risc (i un possible síntoma) del càncer de còlon.
A la vora de les Torres dels Serrans, es troba el carrer Mur de Santa Ana, per a on entrarem al barri. En este carrer, fins fa ben poc, hi havia una botiga, ya desapareguda, La Casa dels Caramelos, a on a tots els menuts se nos n’anaven els ulls darrere de les llepolies que hi havien expostes en els escaparats de l’establiment.
Palau de Benicarló, sèu de les Corts
A pocs metros, a mà esquerra, nos trobarem en el Palau dels Borja o de Benicarló. D’estil gòtic, hui és sèu de les Corts Valencianes. Enfront d’ell, vorem l’iglésia de Sant Llorenç, en la frontera de la qual podrem apreciar un preciós retaule de manises pintades.
Continuarem pel carrer de Navellos i, en arribar a la plaça de la Mare de Deu, entrarem a visitar a la nostra patrona, la Geperudeta, la Mare de Deu més bonica del món i adorada ferventment pels devots marians. En acabant, podrem passar a vore el Museu de la Mare de Deu, a on coneixerem tota l’història del Pare Jofre i l’advocació que li dona a la Mare de Deu dels Inocents. En la plaça de la Mare de Deu, podrem vore també una magnífica estampa de la basílica de la Mare de Deu dels Desamparats, de la sèu i del Micalet, aixina com presenciar, en la porta dels Apòstols, si és dijous entre les onze i les dotze del migdia, una sessió de juïns del Tribunal de les Aigües, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
Mare de Deu dels Desamparats
Ya en la sèu, passarem per la porta dels Apòstols, d’estil gòtic, a hores d’ara sense accés a l’interior del temple. Justament d’ahí naix el carrer del Micalet —¿vos podeu imaginar cóm passaven dos tramvies per este carrer?, puix passaven i la gent s’arrimava a les cases per a no ser atropellada pel tramvia—. El recorrerem i farem cap a la plaça de la Reina, a on podrem entrar a la catedral per la porta dels Ferros, d’estil barroc. Podrem pujar al Micalet que, sense dubte, be val l’esforç, puix hi han unes vistes precioses de la nostra Valéncia. Des de dalt, podrem contemplar del cimbori de la sèu, de 40 metros d’altària i planta octagonal; el campanar de Santa Caterina; el de Sant Llorenç; el de Sant Nicolau; el de l’iglésia del Carme; el de Sant Bartolomeu; el del Salvador; el de Sant Esteve; el de Sant Martí; i molts més. En baixar del Micalet, li pegarem la volta per dins a la sèu i, enmig de la girola, vorem l’altaret en el braç de sant Vicent Màrtir incorrupte, i moltes més capelles, entre les que destaca la de sant Francesc de Borja, en pintures de Goya. Encara que la capella principal de la sèu és la del Sant Caliç, el caliç de la Santa Cena. Visitarem el Museu de la Sèu, i apreciarem la custòdia, provablement una de les més grans d’Espanya. També és interessant detindre’s a observar detingudament el retaule de l’altar major, pintat per Fernando Yánez de la Almedina, discípul de Leonardo da Vinci.
Eixirem de la sèu per la porta Romànica a la plaça de l’Almoina i, enfront, vorem dos capelles, la de Sant Vicent Màrtir i la de Sant Valero; i en la mateixa plaça, també una capelleta, en la que Jaume I va oir la primera missa en Valéncia.
Capella de la primera missa després de la conquista de Jaume I
La plaça de l’Almoina amaga, baix de l’aigua que forma la plaça, les ruïnes romanes i, darrere, la cripta de Sant Vicent Màrtir i el Museu de la Ciutat en el Palau del Marqués de Campo.
Anant pel carrer de la Farina topetarem l’Almodí, a on s’almagasenava el gra que venia al Regne de Valéncia. La porta principal de l’Almodí dona a la plaça de Sant Lluís Beltran, hui museu.
Plaça de Sant Lluís Beltran
Caminarem pel carreró del Comte d’Olocau i arribarem al carrer dels Trinitaris. Visitarem la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, en un magnífic pati arquejat. En el mateix carrer, nos trobarem l’iglésia del Salvador, a on està l’image del Crist crucificat més antiga de Valéncia. Aparegué un 9 de novembre de 1250, pujant pel riu Túria corrent amunt.
Continuarem pel carrer del Salvador i, a mà dreta, entrarem al carrer de Viciana i, a escassos metros, vorem el pou de Domingo, formant una preciosa placeta.
Pou de Domingo
Més avant, està la plaça del comte de Carlet. Eixirem a vora riu pel carrer de Boix al carrer Pintor López, i vorem el monument a Josep Ribera. Tornarem a pujar cap a la plaça de l’Almoina pel carrer dels Trinitaris fins al carrer del Tossalet, carrer dels Venerables i en el cantó vorem el Palau de l’Arquebisbat. Pel carrer de les Avellanes, eixirem al carrer de la Mar, i pujant, a mà dreta, a la plaça de la Reina, a on tindrem una bona vista de la frontera de la sèu.
Pel cantó de l’esquerra, nos adinsarem a la plaça de Santa Caterina. Vorem l’iglésia, d’estil gòtic i campanar barroc. Eixirem d’allí a la plaça Lope de Vega, i justet enfront, vorem l’Estreta, la frontera de cent sèt centímetros.
Santa Caterina
Passejarem pel carrer de la Sabateria dels Chiquets, Abaixadors, carrer de la Puríssima i de Calatrava, carrers serpejants, i aplegarem la plaça del Negret.
Plaça del Negret
Pel carrer dels Cavallers nos acostarem a Sant Nicolau per admirar les pintures al fresc en tot l’interior, i eixirem a la plaça de Sant Nicolau.
Tornant al carrer dels Cavallers, en direcció a la plaça de la Mare de Deu, vorem el Palau de la Generalitat i el jardí de la Generalitat, a on antigament estava la Balia.
Si vos apetix descansar un moment, podeu fer-ho en el Café de les Hores, en el carrer comte d’Almodóvar, just en el cantó del convent de la Puritat.
Si has anat a un bon professional, deuria d’haver-te explicat com curar-te’l, pero per si este no és el teu cas, hui et contaré lo que li recomane yo als meus clients. Lo primer que haveu d’entendre és que per desgràcia no n’hi ha prou en triar a soles un bon professional, ya que lluir un bon tatuage depén en un 50% de la mà del tatuador i un atre 50%, de cóm se l’ha curat el client.
Pots anar al millor tatuador del món i fer-te el millor tatuage, que, si no te’l cures apropiadament, eixe tatuage es vorà molt malament.
Hi han moltes formes d’obtindre el mateix resultat, per això cada tatuador tenim la nostra manera particular d’explicar-ho, despuix de vint anys d’experiència en la professió estes són les pautes que yo aconselle seguir:
Si te lleves la costra, encara que siga sense voler, es desprendrà la capa de pell a on quedarà fixada la tinta i es voran fallos; és dir, quedaran els típics rodals blancs en les zones que deurien d’estar saturades de color, o llínees parcialment borrades.
Per a evitar llevar-se la costra, lo que devem d’intentar és que no ixca, o que ixca lo més fina possible. La sanc que supura i la tinta sobrant, quan se sequen, formen la costra. Tapant el tatuage en un film, lo que conseguim és que la pell sue i tot lo que ha supurat no es seque i es quede com una bava viscosa per a poder retirar-la fàcilment llavant-la en aigua i sabó. Convé insistir suaument en la mà ensabonant-lo i aclarint-lo en aigua vàries voltes sense por, que no es va a borrar el tatuage. Tot lo que estiga una miqueta sec, reblanint-ho baix l’aixeta, es desfà i se’n va.
Eixemple de tatuage mal curat pel client
El film cal dur-lo 24 hores, pero canviant-lo tres voltes al dia: desdejuni, dinar i sopar, cada volta que canviem el film s’ha de llavar be com acabe d’explicar adés.
Durant les primeres 24 hores no cal posar crema, solament el film i que vaja supurant. Una vegada passades les primeres 24 hores el protocol a seguir serà: desdejuni, dinar i sopar, llavar-lo, eixugar-lo i posar-li molt poqueta pomada.
Un tatuage ben curat, se pela com quan nos cremem del sol, en pelletes molt finiues. Si ix costra grossa és perque alguna cosa no has fet be. Provablement, no s’ha llavat com pertoca i s’ha acumulat, encara que açò no vol dir que ya se t’haja llançat a perdre el tatuage, pero tens moltes més provabilitats de que, sense voler, te roces eixa costra grossa i l’arranques, raó per la qual és precís tindre molt en conte el tipo de roba o els accessoris que nos posem. Si, per eixemple, t’has fet un tatuage en la monyica, has d’evitar dur rellonges o polseres i, en determinades zones, roba que et puga roçar i es faça malbé el tatuage.
En la curació del tatuage, nos enfrontem a dos enemics. El primer són les rascades que poden fer que t’arranques la costra, com ya hem explicat més amunt, i l’atre és l’infecció. El principal motiu pel que un tatuage s’infecta és per llavar-lo molt o per un excés d’hidratació per posar-li massa crema.
Posar massa crema és casi pijor que no posar-ne, puix un excés de crema reblanix la ferida i nos pot provocar una infecció.
Un truc per a evitar posar-te’n molta és mirar el rellonge i deixar-la aproximadament mija hora, si passat eixe temps encara hi ha crema està perjudicant més que beneficiant, aixina que agarrarem paper de cuina i a colpets sense refregar retirarem l’excés. La crema és per a nutrir la pell i favorir la cicatrisació, pero si posem massa retarda la cicatrisació i correm el risc tal com hem explicat de que el tatuage acabe infectat.
Devem de parar molta atenció als síntomes per a evitar que aplegue a passar, puix un dels més comuns és l’enrogiment al rededor de les llínees. Si veem que per tot el perímetro del tatuage s’escomença a fer com un marc rojós, això vol dir que la pell s’està fent massa molla i cal posar remei.
No totes les cremes són bones per a curar-se un tatuage, pero hui en dia, en el mercat, n’hi han moltíssimes de bones, aixina que pregunteu-li al vostre tatuador i ell vos recomanarà la que crega més convenient.
Sempre que tingau algun tipo de dubte deveu de consultar-li-ho al vostre tatuador, és preferible preguntar i que no siga res a que, en acabant, siga tart i eixe tatuage estiga danyat. Si heu seguit totes estes pautes i tot ha anat com deu d’anar en, aproximadament una semana o dèu dies, el vostre tatuage estarà curat, encara que tardaran unes semanes en recuperar-se be la pell, pero ya estareu fòra de perill per a fruir del vostre tatuage.
Si heu seguit totes estes pautes i tot ha anat com deu d’anar en, aproximadament una semana o dèu dies, el vostre tatuage estarà curat, encara que tardaran unes semanes en recuperar-se be la pell, pero ya estareu fòra de perill per a fruir del vostre tatuage.
Títul:La Guerra dels deus Autor/a: Màxim Rueda i Pitarque Editorial: L’Oronella – Foment de les Lletres Valencianes Lloc i data d’edició: Valéncia, 2021 Nº de pàgines: 238
Mentres les intrigues polítiques amenacen l’unitat de l’imperi, Dylon ha passat el dia fòra del seu poble per a anar a peixcar. Pero quan torna a casa, l’horror que trobarà canviarà sa vida per a sempre…
La Guerra dels deus és la primera novela publicada de Màxim Rueda i Pitarque i fon guanyadora ex aequo del XIX Premi Feases de Novela l’any 2020, concedit per l’entitat cultural El Piló de Burjassot. Està disponible en les millors llibreries valencianes i en la botiga en llínea de l’editorial l’Oronella i ya va per la segona edició.
L’història transcorre en un món fantàstic migeval en el que se barreja la lluita pel poder en un imperi que domina el continent en una atra trama més fosca que amenaça en una destrucció a escala global.
Dylon, Dommal i Kynthia són els tres personages sobre els que gira el relat. Partint de situacions desesperades en les que han de lluitar per la seua vida, trobaran que les coses no són lo que pareixien i que darrere dels successos hi ha unes atres forces desconegudes que escapen a la seua comprensió. Al mateix temps, Rodelar, el primer conseller del rei, maniobrarà per a conseguir els seus propòsits.
La novela va botant d’uns personages a uns atres, lo que fa que l’història se desenrolle en fluïdea, generant una intriga que se va desvelant a poc a poc, mentres els personages van evolucionant en les seues capacitats en un entorn creat per a l’ocasió, en lluites cos a cos, batalles i poders colossals com són habituals en els relats del gènero.
En La Guerra dels deus trobem una novela entretenguda sense atres pretensions, de fàcil llectura i que atraparà al llector fins a conéixer el desenllaç final.
En Dolor y gloria (2019), Pedro Almodóvar va conseguir optar, una volta més, als Oscars a la millor película internacional (despuix de l’obtingut per Todo sobre mi madre, 1999), i a la nominació d’Antonio Banderas com a millor actor protagoniste, ademés d’un bon grapat de premis Goya, en les categories més importants de la competició: película, director, actor principal, actriu secundària, guió… En eixe mateix any, Antonio Banderas va rebre el premi al millor actor en el Festival de Canes per esta película.
Cartell de la película “Dolor y gloria”
El film és una reflexió sobre la creació artística, el desig i l’ocàs personal i creatiu a través d’una série d’encontres i recorts del protagonista (Salvador Maillo, alter ego d’Almodóvar interpretat per Antonio Banderas), un director de cine en dic sec des de fa anys, atrapat entre els dolors del cos i de l’ànima.
Dolor y gloria va supondre per al director manchec un nou èxit internacional i va donar a conéixer al món sancer un peculiar barri valencià que encaixa a la perfecció en la película, com un personage més: les coves habitades de Paterna. Almodóvar, que ya havia fotografiat el barri valencià de Benimaclet en La mala educación (2004), torna a la Comunitat per a mostrar-nos la dualitat que condiciona l’història. Per a l’autor, definix la contraposició entre “els recorts ombrosos […] que té una mare pobra de posguerra, en l’ilusió del chiquet que es conforma en vore el sol a través del respirall de la cova on viu”; un lloc, per ad ell, “llegendari i fantàstic”, i a on descobrirà els seus primers desijos.
Respirall des del interior d’una cova, en Paterna
Mare i fill apleguen a Paterna per a escomençar una nova vida, junt en el pare i marit. Despuix d’un llarc viage, apleguen a la vora de la torre mora del poble i Penélope Cruz (Jacinta, la mare jove en la película) li pregunta a Raúl Arévalo (son marit en la ficció): «¿Falta molt?». «Estem just damunt», li respon ell, i aguaita pel respirall, cap avall, cap a l’interior de la terra.
Les coves de Paterna (que com a reclam turístic be podrien adoptar el no de Cases Colgades, fent un joc ingeniós de paraules d’associació en les Penjades de Conca) són un conjunt de vivendes excavades en la part alta de Paterna, al costat de l’ajuntament i a la torre, una fortificació defensiva que data de finals del sigle XI i principis del XII. Encara que el seu orige es creu anterior, és en el sigle XIX quan es documenta la seua existència i utilisació com a vivendes, coincidint en la crisis econòmica del dèneu. En 1824 se n’havien censat 38, i en 1869 eren més de 200 les coves utilisades com a vivendes. A mitan sigle XX passaven de 500.
A pesar del deteriorament i l’abandó d’este conjunt a partir dels anys cinquanta del sigle passat, encara es conserven algunes d’estes construccions que la película mostra en plena transformació i us. Només aplegar, Jacinta s’encabota en fer d’eixa cova una casa a on viure. Les parets emblanquinades, els taulellets de ceràmica en la cuina, la llum zenital a través del respirall del trespol… Resulta curiós que els habituals colors del cine d’Almodóvar: els intensos (i inclús plans) rojos i blaus, verts… Contrasten en la lluminositat d’una cova valenciana en els temps més durs de la posguerra i enmig d’una relació entre una mare desencantada i un fill que té tot per descobrir.
Torre de Paterna vista des de les coves
Aplegar a Paterna i passejar per entre els fumerals de les coves i vore des de dalt els seus patis i flors, la torre que vigila les hortes propenques i el curs del Túria camí de Valéncia, és una experiència que nos transporta al passat i, indubtablement, a la película protagonisada per Antonio Banderas i Asier Etxeandia.
La repercussió internacional de Dolorygloria com a promoció de Paterna i les seues coves fon innegable i la població va rebre visites de totes les parts del món. Junt en el calvari, l’espai cultural Coves del Batà, un conjunt de huit coves que va rehabilitar l’Ajuntament de Paterna fa anys, mostra com eren aquelles cases. Mobles i tifells, nos ajuden a comprendre com vivia la gent més pobra de Paterna en una época de canvis i ombres. Ara és un lloc visitable, un museu, que acull l’història de la població i una exposició permanent del rodage de la película.
Espai cultural Coves del BatàEspai cultural Coves del Batà
«No has segut un bon fill, fill meu. No em vares perdonar que te recomanara a la beata de Paterna. I crec que et vares venjar per això», li diu la mare (Julieta Serrano) a Salvador en un moment de la película. I és que sempre, cada u, veem (i sentim) les coses “a la nostra manera”, en una mirada diferent.
Les coves de Paterna, les escales de la torre mora a on el Salvador chiquet li escriu cartes al chicon que ajuda a sa mare en casa i al que acabarà ensenyant a llegir, res tenen que vore en el passeig de Pintor Rosales de Madrit i en la fama. I, no obstant, aquella época lluminosa i plena d’ilusió mai abandonà al protagoniste.
Torre de Paterna. Exterior de la casa de la família de Salvador en la película
Esperant el tren que se’ls ha escapat, camí de Paterna, mare i fill es disponen a passar la nit sobre els bancs del vestíbul de l’estació (d’Algodor, en Aranjuez, en el rodage). Jacinta li prepara pa en chocolate al fill, un chocolate que amaga uns cromos entre els papers del seu envoltori.
—Mare, ¿tu creus que hi haurà un cine en Paterna?
—En que tinga una casa, em conforme.
El pla es va obrint a poc a poc, llentament; veem l’equip tècnic d’un rodage…
Lo Rat Penat, decana de les societats culturals valencianes, fundada en 1878, i propietària per donació familiar del piano del Mestre Serrano, per a honrar la memòria de l’ilustre músic valencià, convoca el XXIX CONCURS D’INTERPRETACIÓ PIANÍSTICA. El present Concurs va dirigit a tots els pianistes que estiguen cursant, o hagen finalisat els seus estudis, en Conservatoris o Escoles musicals de la Comunitat Valenciana d’acort en les bases que se poden descarregar a continuació.
