La gàbia de Faraday és una de les invencións més interessants i útils en el camp de l’electricitat i l’electromagnetisme. Nomenada axina en honor al científic Michael Faraday, esta construcció metàlica molt simple pero també molt ingeniosa ha revolucionat la forma de protegir-nos dels dispositius electrònics i a nosatros mateixa dels camps elèctrics i electromagnétics.
La gàbia de Faraday és una estructura conductora, normalment feta de materials metàlics, que crea un espai interior aïllat dels camps elèctrics i magnètics externs. Quan una càrrega elèctrica o magnètica s’apropa a la gàbia, les càrregues elèctriques se dispersen gràcies al material conductor, creant un camp elèctric contrari que anula el camp extern dins de la gàbia.
Inventor Michael Faraday
Fent un eixemple molt comú, hui en dia molts de nosatres hem tingut que passar, o coneguen ad algú que ha tingut que fer-se una resonància per a vore l’alcanç d’alguna malaltia. L’equip que fa l’image de la resonància no és mes que un imant molt potent, i la gàbia de Faraday lo que fa es protegir el funcionament de l’imant de interferències externes que poden alterar l’image de la part del nostre cos que està analisant-se, al mateix temps que també protegix els elements que poden trobar-se en l’entorn exterior i que poden vores afectats pel camp magnètic de l’imant, com per eixemple un mòvil o un marcapassos. Les aplicacions d’estes gàbies es diversa, ya que se poden utilisar tant per a protegir computadores, teléfons mòvils i atres dispositius d’interferències elèctriques i electromagnètiques.
La seguritat personal també és molt important, ya que es poden utilisar per a protegir a les persones de descàrregues elèctriques i de camps magnètics danyosos com els generats per llínees d’alta tensió.
En els laboratoris d’investigació dels camps de física i electrónica, les gàbies de Faraday s’utilisen per a crear entorns segurs i lliures d’interferències, lo que permitix realisar experiments i medicions precises.
En resum, la gàbia de Faraday és una ferramenta fonamental en el món de l’electricitat i l’electrònica. La seua capacitat per a bloquejar camps elèctrics i electromagnètics la convertix en una solució eficaç per a protegir equips i persones dels efectes danyins de l’energia elèctrica.
Conforme la tecnologia continue alvançant, l’importància de la gabia de Faraday continuarà creixent, convertint-la en un element clau per a mantindre nostres dispositius i entorns segurs.
Aplega el mes de juliol, la calor fòn l’asfalt de les carreteres valencianes i cert estat d’ansietat s’apodera dels aficionats al noble deport del ciclisme. Una afició propensa a magnificar les gestes ciclistes, conservadora d’essències i en un ampli anecdotari d’històries, moltes d’elles no vixcudes, a penes llegides en vells periòdics i imaginades en fotografies en blanc i negre. Tot li servix ad est aficionat que, cames en alt de front al televisor i lluitant contra la sòn, es dispon, en la sobretaula estival, a presenciar un dels acontenyiments més esperats: el Tour de França. Esta mítica carrera per etapes que es disputa des de l’any 1903 i tan sols s’ha vist interrompuda per les dos guerres mundials, ha aplegat a ser un dels grans events del deport a nivell mundial, a banda del millor reclam turístic del país veí.
Tant per a ciclistes i patrocinadors com per als propis aficionats, el Tour és la prova més important del calendari, la més disputada, la millor; puix és l’escenari dels duels més èpics entre els ciclistes més en forma del moment.
Sobre les carreteres franceses, havem vixcut llegendaris enfrontaments deportius, molts d’ells en ciclistes espanyols com a protagonistes: Anquetil vs Poulidor, Mercx vs Ocaña, Hinault vs Fignon, Delgado vs Roche, Indurain vs Chiapucci, Armstrong vs Ullrich, Contador vs Schleck o, ya en époques més recents, entre Vinguegaard i Pogacar. Pero és viajant en l’història d’esta carrera a on nos trobem en el primer gran duel de tots ells, potser el més èpic: Fausto Coppi vs Gino Bartali en el Tour de 1952. Este Tour adquirix especial rellevància, puix en ell assistírem a una série d’acontenyiments que el fan considerar-se com el primer de l’época moderna, com la pujada a l’Alpe d’Huez i al Puy de Dome o l’aparició de la televisió, que difondria en diferit les imàgens per tot el món.
A lo llarc dels anys anteriors al Tour de 1952, Fausto Coppi i Gino Bartali mantingueren una rivalitat deportiva i personal, que amplificaren intencionadament els mijos de comunicació, extrapolant-lo a àmbits sociopolítics. Mentres que Fausto Coppi era relacionat en l’agnosticisme i en un pensament pròxim al comunisme, el seu rival deportiu, Gino Bartali, era el paradigma dels vells valors de l’Itàlia catòlica i conservadora.
Tour de 1952 – Coppi oferix aigua a Bartoli, ¿o és Bartoli qui li passa l’aigua a Coppi?
Aquell Tour de 1952 serví per a tancar les diferències entre abdós deportistes, firmant una pau, que quedà escenificada per a la posteritat en esta icònica image ―no exenta de polèmica―, en la que compartixen una botella d’aigua, puix mai quedà clar qui dels dos li la oferí al rival.
Per a nosatros els valencians, esta image és també icònica per lo que es pot entrevore: l’ombra d’un valencià, Bernardo Ruiz Navarrete, que conseguí en aquell lluntà 1952, pujar a la tercera posició del pòdium final del Tour. Est insigne oriolà, que ya havia guanyat dos etapes en l’edició anterior, se convertia en el primer espanyol en alcançar el podi del Tour, del que quedà fòra el bo de Gino Bartali.
Tour de França 1951 – Coppi, Bartoli, Koblet i Bernardo Ruiz
Bernardo Ruiz Navarrete naixqué en 1925, en la ciutat d’Oriola, en l’extrem suroccidental de la província d’Alacant i a escassos quilómetros de la Regió de Múrcia. La seua infància estigué marcada per la Guerra Civil i per una dura posguerra de fam i misèries, en la que el jove Bernardo treballà en el transport de cereals al llom d’una bicicleta de més de vint quilos, sobre la que s’anà forjant una llegenda ciclista. A penes sense donar-se conte, el nostre héroe trobà en el ciclisme una forma de guanyar-se la vida, gràcies a les seues facultats físiques i al seu instint guanyador.
Bernardo Ruiz Navarrete, el pioner del ciclisme modern
Bernardo Ruiz fon pioner en el professionalisme espanyol, no debades, gràcies al seu tercer lloc en el Tour del 52, el valencià fon el primer espanyol en obtindre la llicència de l’Unió Ciclista Internacional, UCI, que l’acreditava com a cicliste professional. En 1955 fon el primer corredor espanyol en guanyar una etapa en el Giro d’Itàlia, i el primer espanyol en guanyar etapes en les tres grans voltes per etapes, com també se té constància de que fon el primer cicliste millonari, gràcies als premis obtinguts en les diferents carreres.
Si be és cert que acumulà un grapat de segones posicions, la seua carrera deportiva està plena d’èxits, entre les que destaquen, a banda de les ya mencionades en Tour i Giro, la general de la Vuelta a España, la Volta a Catalunya o el Campeonat d’Espanya en Ruta, que guanyà en tres ocasions. Fins a més d’una trentena de victòries en el el camp professional.
Volta a Catalunya 1945, primer gran èxit de Bernardo Ruiz Navarrete
En 1958, despuix de dèneu anys com a corredor professional, Bernardo Ruiz penjà la bicicleta, encara que continuà uns anys unit al pilot com a director deportiu, conseguint en 1961, que un atre valencià: el jove Angelino Soler, en tan sols 21 anys, poguera alçar-se en la victòria de la Vuelta a Espanya d’eixe any, batent el récort del cicliste més jove en guanyar-la.
Pocs anys més tart i cansat de recórrer les carreteres europees, est ilustre valencià se retirà a la seua Oriola natal, a on regentà durant molts anys una tenda de bicicletes. Actualment, el nostre benvolgut Bernardo Ruiz Navarrete, pedaleja en fermea cap als cent anys, que complirà el pròxim 8 de giner, com a demostració de la fortalea física de qui aplegà a ser estrela del ciclisme internacional.
El colp de calor és una emergència mèdica definida com un increment de la temperatura corporal central per damunt dels 40ºC, que provoca alteracions en el sistema nerviós central, com ara deliris, convulsions, alteracions del comportament o inclús pot aplegar a produir un estat comatós. Si esta patologia no se diagnostica a temps o be no es tracta de forma correcta, presenta una mortalitat elevada. Un retart de dos hores aproximadament en l’emissió del diagnòstic pot ocasionar un aument de la taxa de mortalitat al 70%. En canvi, si es diagnostica a temps, la mortalitat és mínima. Aixina puix, la prevenció i el correcte tractament són fonamentals per a incrementar la supervivència en aquelles persones que sofrixen este estat patològic, sobretot en estiu.
No s’ha de confondre el colp de calor en l’agotament per calor, ya que molta gent es pensa que és lo mateix. L’agotament per calor és el síndrome més freqüent que es patix a conseqüència de l’hipertèrmia ambiental que causa pèrdua d’aigua i sal en l’organisme. Quan estem somesos a altes temperatures, podem sentir debilitat, cefalea, confusió i suor abundant, encara que la temperatura corporal siga menor de 38ºC.
El colp de calor es pot expressar de dos maneres: la nomenada forma clàssica i la que es produïx en relació en l’eixercici físic.
La forma clàssica la patixen fonamentalment els ancians o els malalts, ya que tenen dificultat per a respondre a situacions de calor ambiental elevades (com les onades de calor), puix tenen manco capacitat de suar, aixina com una menor resposta del sistema cardiovascular ad estes temperatures ambientals elevades.
Per la seua banda, el colp de calor relacionat en l’eixercici el patixen aquelles persones que realisen eixercici físic baix temperatures elevades.
Colp de calor
¿Cóm es pot previndre?
A continuació s’exponen unes recomanacions per a evitar el colp de calor.
És imprescindible beure molta aigua o begudes isotòniques, aixina com evitar ingerir menjars de difícil digestió.
No s’han de consumir begudes alcohòliques en les hores centrals del dia, puix la temperatura ambiental és la més elevada en eixe periodo de temps.
Els chiquets menors de 5 anys i els ancians no deuen expondre’s al sol.
S’ha d’evitar l’exposició al sol des de les dotze del migdia fins a les cinc de de la vesprada. Ademés, ad estes hores, s’ha d’intentar estar en llocs refrigerats, a on la temperatura ambiental estiga a 25-26ºC com a màxim i no realisar eixercici físic intens.
Convé protegir-se el cap en un capell o gorra, els ulls en ulleres de sol i la pell en roba transpirable.
Si es reconeix que una persona està patint un colp de calor, lo primer que es deu fer és solicitar ajuda mèdica be tocant al 112 o be portant al malalt a un centre hospitalari. Ademés, també s’ha d’intentar fer de manera precoç les següents actuacions:
Es deu ubicar a la persona afectada en un lloc fresc.
Es recomana retirar-li roba per a que li vaja minvant la temperatura corporal i aplicar-li compreses fredes al front, al bascoll o als braços.
S’ha d’oferir aigua a glopets a la persona afectada a soles si manté el nivell de consciència.
Totes estes accions han d’anar acompanyades, com ya s’ha dit adés, del trasllat de la persona afectada a un centre hospitalari lo més ràpit possible. El colp de calor és una emergència mèdica i és vital reconéixer-la i actuar correctament perque només aixina aumenta la supervivència.
Tots tenim dret a fruir de l’estiu, per supost, pero és molt important tindre en conte determinades recomanacions per a que les temperatures elevades de l’época estival no nos perjudiquen.
El còlon, és dir, el budell gros, està ple de bactèries. Tantes com 10.000 millons de bactèries per cada gram de femta… ¡Ufff! Pero el budell prim ne té un número prou més reduït. Se considera que hi ha un excés de bactèries en el budell prim quan en concentra més de 100.000 bactèries per ml de líquit del duodé (budell prim proximal). Açò seria la definició de El SIBO, sigla procedent de l’anglés small intestinal bacterial overgrowth (sobrecreiximent bacterià de budell prim).
La microbiota intestinal (bactèries del budell) se considera com un verdader orgue en funcions metabòliques, immunològiques i de barrera. Hi ha una relació simbiòtica entre els microorganismes i l’home (associació en la que els dos trauen beneficis). Quan el número o els tipos de bactèries sofrix una modificació, se produïxen síntomes que originen la malaltia.
Síntomes
Els síntomes del SIBO són multifactorials, originats per la malabsorció de nutrients, l’alteració de la permeabilitat intestinal i per l’inflamació deguda a la fermentació bacteriana patològica dins del budell prim. Lo més freqüent són meteorisme (flatulència, excés de ventositats), distensió abdominal, dolor abdominal i diarrea.
SIBO (sobrecreiximent bacterià de l’intestí prim)
Causes
Les causes i els factors predisponents per al SIBO són molts: tots els factors que alteren l’ecosistema del budell prim —entenent com a ecosistema tots els billons de bactèries que el colonisen—. Estes causes serien:
Hipoclorhídria; és dir, disminució d’àcit clorhídric en estómec. Lo més típic i freqüent seria prendre de manera crònica omeprazol o fàrmacs que disminuïxen la secreció gàstrica d’àcit. Provoca un aument del pH duodenal, lo que pot propiciar aument bacterià.
Alteracions que produïxen disminució de la motilitat intestinal, com ara Pàrkinson, esclerosis sistèmica, hipotiroidisme, sedentarisme extrem…
Alteracions de l’immunitat intestinal; açò és, les cèlules de Paneth del budell prim s’encarreguen de la secreció d’immunoglobulina A per a contribuir a la funció defensiva i mantindre la barrera intestinal. Per això, els pacients en alteracions immunitàries tenen taxes majors de SIBO. També la presa crònica d’antibiòtics canvia les bactèries intestinals, fet que favorix la proliferació de bactèries patògenes.
Alteracions anatòmiques del budell, com ara malaltia de Crohn crònica greu, cirugies extenses de budell prim, entre unes atres.
Edat, que està associada a l’hipoclorhídria, disminució de la motilitat i polifarmàcia.
Diagnòstic
La sospita clínica és fonamental. S’ha de pensar en ell en pacients en clínica sugestiva i ademés trastorns de la motilitat, alteracions anatòmiques del budell, cirugia d’este i síndromes de malabsorció.
El cultiu d’aspirat yeyunal obtés per mig d’una endoscòpia era el método tradicional. Hui en dia, s’ha substituït per la prova d’alé d’hidrogen i/o metà, que és senzilla, no invasiva i no excessivament cara.
Tractament
El SIBO se tracta com si fora una infecció bacteriana, en antibiòtics. El més utilisat és la rifaximina, que és el més estudiat. És un antibiòtic en baixa absorció gastrointestinal i bona activitat antibacteriana. En alguns casos resistents, se pot associar en neomicina.
En ocasions, se recomana fer una dieta baixa en fibra i sucres fermentables durant el tractament i mantindre-la de 6 a 8 semanes més tart. Sobre els probiòtics, se solen gastar per a restablir la flora bacteriana en acabar el tractament antibiòtic.
Comentari important
El SIBO pot confondre’s en atres patologies com, per eixemple, el síndrome de budell irritable o còlon irritable, la dispèpsia funcional o la distensió abdominal funcional. De fet, hui en dia les rets socials han sobrediagnosticat el SIBO, de tal manera que molts pacients demanen als seus meges conéixer si presenten esta patologia. Aixina, molta gent en còlon irritable té també el diagnòstic de SIBO, pero no milloren els síntomes en el tractament d’est últim.
Per lo tant, en este cas, com en la majoria de casos, un bon mege ha d’estar per damunt de comentaris de youtubers, rets socials, blogs, etc. I, com sempre, els meges hem de deixar que els pacients nos expliquen els síntomes per a intentar ajudar-los de la millor manera possible. Per la seua banda, els pacients s’han de comprometre a complir la part que els pertoca del procés per a millorar els síntomes, com ara dur una dieta equilibrada, fer deport, no tindre greix abdominal o controlar l’estrés en meditació, un sicòlec o yoga…
“És millor estar callat i paréixer estúpit que parlar i aclarir els dubtes definitivament”
Groucho Marx.
En esta frase escomençarem l’artícul de hui analisant l’estupidea humana. Són molts els que parlen sobre este concepte, pero en estes llínees mostrarem el paralelisme en lo que nos atany a nosatros, la llengua valenciana.
Segons nos diu Dietrich Bonhoeffer:
L’estupidea és un enemic més perillós que la malícia. Podem protestar contra el mal i, si és necessari, impedir-lo per l’us de la força, pero contra l’estupidea estem indefensos.
Ni les protestes ni l’us de la força conseguixen res ací, puix en eixos moments la persona estúpida inclús se torna crítica, i quan els fets són irrefutables, simplement els deixa de costat com si foren intranscendents. En tot açò, la persona estúpida, en contrast en la maliciosa, està completament satisfeta de sí mateixa i, en irritar-se fàcilment, se torna perillosa i es llança a l’atac.
Per esta raó, se requerix major cautela que en un maliciós, mai intentarem persuadir a l’estúpit en raons, perque és un destrellat i perillós.
L’estupidea no és un defecte intelectual sino humà. Hi han sers humans que són d’un intelecte notablement àgil pero estúpits, i uns atres que són intelectualment prou trompellots pero tot manco estúpits. Cada fort ascens del poder en l’esfera pública, ya siga de caràcter polític o religiós, infecta d’estupidea a gran part de l’humanitat. Com si fora una llei sociològica-sicològica, el poder d’u necessita l’estupidea de l’atre i, en conversar en ell, u sent que no està tractant en absolut en una persona, sino en eslògans, consignes i coses per l’estil que s’han apoderat d’ell. Està baix un enchís, cegat, maltractat i somés a abús en el seu propi ser. Havent-se convertit aixina en una ferramenta sense sentit, la persona estúpida també serà capaç de qualsevol mal i al mateix temps incapaç de vore que està fent-ho.
Dietrich Bonhoeffer teòlec i filòsof alemà 1906-1945
¿Vos sonen estes paraules? ¿Quantes voltes haveu discutit en algun pancatalaniste i sempre responen en les mateixes paraules? Són com diu Bonhoeffer engranages d’una maquinària que s’aprofita d’estos estúpits enchisats en eixos eslògans que llunt de ser certs defenen encaridament fent-nos mal a tots i fent-se mal ad ells mateixa pensant que tenen la raó.
De tots és sabut que quan li rebats alguna afirmació a un pancatalaniste, est actua com si fora intranscendent per molt irrefutable que siga i si insistixes se torna agressiu.
Pero ¿quí meneja eixa maquinària? Lo que està clar és que no és este grup dels estúpits sino un atre del que parlarem més avant.
Una atra persona de la que parlarem és Carlo Maria Cipolla, que, en el seu ensaig Les lleis fonamentals de l’estupidea humana, nos descriu lo que per ad ell són les cinc lleis:
La primera llei afirma que:
Sempre i inevitablement cada u de nosatros subestima el número d’individus estúpits que circulen pel món.
¿Som realment meninfots? Els valencians sempre hem pensat que tota esta gent que vol afonar-nos eren quatre gats, que nosatros ne som més i tenim molt clara la nostra identitat i la nostra llengua. A la vista està que subestimàrem el número d’estúpits i estem patint les conseqüències per no actuar quan tot escomençà.
La segona llei afirma que:
La provabilitat de que una persona determinada siga estúpida és independent de qualsevol atra característica de la mateixa persona.
Lo més llògic seria pensar que un mege, un advocat o inclús un professor d’universitat deurien ser persones inteligents pero res més llunt de la realitat, puix perfectament podrien ser estúpides; ilustrades en la seua matèria, pero estúpides.
La tercera llei afirma que:
Una persona estúpida és una persona que causa un dany a una atra persona o grup de persones sense obtindre, al mateix temps, un profit per a sí, o inclús obtenint un perjuí.
Centrant-nos en el tema valencià, en la tercera llei estaríem parlant de totes les persones que pensen que estan defenent la llengua valenciana pel fet de parlar-la i en realitat ho estan fent en catalencià, dient i escrivint aleshores, doncs, gaudir, esmorzar, aquest, xiquet, platja, i un llarc etcétera. I lo pijor d’açò és que estan plenament convençuts d’estar fent un be, i la trista realitat és que estan fent un mal per a tots i també per ad ells mateixa, contribuint a la substitució de la nostra llengua per una atra aliena.
La quarta llei afirma que:
Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. Els no estúpits, en especial, obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància, tractar o associar-se en individus estúpits se manifesta infaliblement com un costosíssim erro.
Un estúpit a soles no pot fer-nos molt de mal, pensaríem, pero no som realment conscients del mal que poden fer milers d’estúpits junts defenent la mateixa teoria o dient la mateixa mentira, a la fi es torna una realitat per a tots els estúpits, i recordeu que en són molts. Que el valencià siga un dialecte del català o que Valéncia la repoblaren els catalans quan la reconquista de Jaume I són alguns eixemples de falàcies escampades pels estúpits.
La quinta llei afirma que:
La persona estúpida és el tipo de persona més perillosa que existix, l’estúpit és més perillós que el malvat.
Poc més podem dir, ad estes altures ha quedat prou clar que una persona malvada és més predictible que una estúpida, podem vore de llunt les seues intencions, pero, en canvi, l’estúpida actua sense trellat i, en no saber cap a on poden anar les seues actuacions la fan tornar un perill en potencia.
Segons estes lleis Cipolla classifica a les persones en quatre categories:
Inteligents: Persones que, a través de les seues accions, se beneficien tant de sí mateixes com dels demés.
Inútils: Estos individus no causen dany als demés, pero tampoc contribuïxen al benestar general.
Malvats: Són aquells que obtenen beneficis a costa dels demés.
Estúpits: En esta categoria es troben els que perjudiquen als demés en les seues accions mentres, al mateix temps, se danyen a sí mateixos.
Carlo Maria Cipolla economiste i historiador italià 1922-2000
Extrapolant estes categories al nostre tema, podríem posar dins del grup dels inteligents no necessàriament a gent ilustrada, sino a tot aquell valencianiste que participe activament en la defensa de la idiosincràsia valenciana, com, per eixemple, membres i colaboradors actius d’entitats com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat, l’Institut d’Estudis Valencians, el Centenar de la Ploma, per nomenar-ne algunes de les moltes que hi han. Escritors en llengua valenciana que gasten les normes d’El Puig, aixina com les editorials que publiquen eixos llibres, encara que en fer-ho reduïxen les vendes i els beneficis. També inclouríem ací als numerosos activistes valencians que per rets socials combaten el pancatalanisme en senyes irrefutables.
Dels inútils poc es pot dir; són estes persones que no tenen ni idea del conflicte que patim, pero tampoc perjudiquen la situació, més be són víctimes sense saber-ho.
¿Recordeu que vos diguí que parlaríem més avant de quí menejava la maquinària dels estúpits? Puix ha arribat el moment, els malvats, ací posaríem als integrants d’entitats catalanistes, com ara Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, Xarxa Vives, Plataforma per la Llengua, Institut Ramon Llull, Fundació Full, Societat Coral el Micalet, etcétera. A l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, als partits polítics com Compromís (acèrrims defensors del pancatalanisme), i al restant de partits a banda i banda de l’espectre polític que, tant per les seues accions com per les inaccions, han contribuït a la proliferació del catalanisme en detriment de lo valencià.
A soles nos queden els estúpits dels que ya hem parlat prou. Ací posaríem a totes les persones influenciables que han caigut preses dels malvats i sense ser conscients els fan el treball brut. En general ací hi hauria gent de diferents esferes socials.
Per a Cipolla, la verdadera perillositat no residix en la maldat, sino en l’estupidea, ya que els estúpits són impredictibles i poden causar danys sense considerar les conseqüències.
A voltes en tot açò, VOLDRIA SER ESTÚPIT, per a no ser conscient, per a ser un borrego més i no patir sabent tot lo que nos està succeint, tots els atacs a la nostra volguda llengua valenciana i en general a tota la nostra idiosincràsia, pero en acabant el trellat inclina la meua balança i pense, NI VULLC, NI SOC, NI SERÉ MAI ESTÚPIT, lluitaré dia a dia per fer-me un lloc entre els inteligents, i tractar d’obrir els ulls a tots els que puga.
Acabem puix en atra frase d’u dels manco estúpits de l’història, Albert Einstein:
“Hi ha dos coses que són infinites: l’estupidea humana i l’univers; i no estic segur de lo segon”
Títul:Besyaya Güelfa Autor/a: Lucas Grao i Silvestre Editorial: L’Oronella – Foment de les Lletres Valencianes Lloc i data d’edició: Valéncia, 2024 Nº de pàgines: 305
“A cada pas un colp i una ensenyança. Convertir la caiguda en espenta és l’única opció; soc de Terol”. Aixina escomença l’última novela de Lucas Grao i Silvestre, que fon en 2023, la guanyadora del XXII Premi Federic Feases de Novela en Llengua Valenciana que organisa l’Entitat Cultural EL Piló de Burjassot i que ya està disponible en les principals llibreries valencianes i en la web de l’editorial L’Oronella.
Una novela ambientada en la vila de Jorcas, en la deshabitada província de Terol, i emmarcada en l’incomparable Parque Cultural del Chopo Cabecero del Alto Alfambra. Este ya prolífic noveliste valencià, aveïnat en Jorcas, d’a on és originària la seua família paterna, tracta en este relat de trencar els silencis de la despoblació, posant en valor la vida rural i reclamant una nova existència més humana, ya que és un càntic d’homenage a les arraïls, a les històries familiars i les tradicions en risc d’extinció.
La seua protagonista, una neorrural de mijana edat, farta de deambular a contrarrellonge en una societat d’insaciable voracitat, retorna al poble en que naixqué a retrobar-se en la vella casa familiar, a on anirà desentranyant oblidats secrets que celosament guardaren els seus antepassats. Pel mig, una controvertida obra lliterària i un misteriós personage seran claus per a dessifrar uns interrogants que el faran dubtar entre lo impossible i lo real. Arrogància terolana, altaneria rural, orgull feministe i ecologia decreixentista, són alguns dels ingredients sabudament adobats en tocs de poesia popular.
“No digues que fon pobina la viuda que més t’enamorà. No digues Alicate d’amor, que Allepuz millor te cuidà. No siga que en Aguilar, se te puguen enfadar”. “Digues puix, Alicate amant, si dòna pogueres elegir, si família pogueres crear, ¿en quín lloc de la riera treballaries la terra?”
Si Besyaya Güelfa és novela valenciana ambientada en Terol, és també narració terolana d’influències valencianes, puix el seu autor és producte d’abdós territoris encadenats històricament i és, a la fi, eixa certea personal, la que este noveliste aporta a l’imaginari d’un agrest paisage, al que es sent unit per l’invisible cordó umbilical que el lliga a l’àrida terra.
Entrarem al barri del Mercat pel carrer Sant Vicent Màrtir, just en el punt que fa cantó en la plaça de Santa Caterina. Passarem els primers patis del carrer de Sant Vicent Màrtir i, en el carrer de la Peixcateria, entrarem per u dels seus arcs a la plaça Redona, a on els dumenges solen posar-se a vendre pardalets, ceràmica i, entre semana, hi han dones fent randa de birletes, venent peces de randa, fils i passamaneria.
Deixarem la plaça Redona i passarem a la plaça de Lope de Vega per una de les eixides, a on vorem la frontera més estreta de Valéncia, l’edifici de la qual, hui en dia, esta afegit a la finca del costat.
Creuarem pels carrerons, i enfilarem pel carrer del Trench, un carrer en una frontera modernista de taulellets pintats, antic centre d’específics de sèrums i vacunes, que fa cap a l’avinguda de Maria Cristina. A mida que alvancem, nos donarem conte del fet que els edificis canvien a ser més moderns, i alguns en necessitat de bona remodelació, com el que està en la plaça dels Porchets, a on vorem que hi ha una escultura de Vicent Blasco Ibáñez, feta per l’artiste Nàssio Bayarri .
Continuarem a la plaça la Mercé. Antigament es trobava allí el monasteri dels Mercedaris de Valéncia. I al costat, el carrer del Músic Peydró o carrer de les Cistelles, a on podrem trobar-nos bosses de palla, cistelles, adorns d’espart, entre uns atres objectes de fusta.
Anirem pel carrer de la Llanterna fins a l’avinguda de l’Oest. Entrarem al Mercat Central a comprar productes frescs, com ara fruites, verdures, carn, peix, mariscs, formages, oli, arròs o qualsevol detallet. També podrem fer-nos l’almorzaret en el bar del mercat regentat per Ricart Camarena.
En les cúpules del mercat hi han uns quants penells, u d’un gat, un atre d’un peix i la cotorra del mercat ben gran, de color vert i coronada, just enfront mateixa de l’iglésia de Sant Joan del Mercat o dels Sants Joans.
Barri del MercatBarri del MercatBarri del MercatBarri del Mercat
Si vos fixeu be, l’edifici d’estil moderniste del mercat es d’estructura de ferro, cristal i taulellets pintats fent una bonica decoració de l’immoble tant per dins com per fòra. Té el mercat unes trescentes parades de les que destaquen principalment les de fruites i verdures.
Travessant el mercat, baixarem per l’escalinata a la plaça del Mercat. Enfront, a l’esquerra, vorem l’edifici civil gòtic més important del comerç valencià del sigle XV, la Llonja de la Seda o la Llonja dels Mercaders.
Enfront de la Llonja tenim l’iglésia de Sant Joan del Mercat. En la frontera de darrere vorem un mosaic barroc protegit per la terraça i, baix de la terraça, les botiguetes, hui en dia en espera de remodelació.
Continuarem caminant per darrere de la Llonja, a on tenim l’iglésia de la Companyia. Recorrerem carrers estrets i intrincats que nos duran, si no nos perdem, a l’iglésia de Sant Nicolau, la capella Sixtina valenciana, que be mereix una visita, puix és molt interessant. L’entrada la té pel carreró que dona al carrer dels Cavallers.
Si és Semana Santa, podrem presenciar la processó del Crist del Fossar eixint per la plaça del Sant Nicolau.
Seguirem passejant sense perdre rumbo a la zona de restaurants del carrer de la Bosseria, plaça de l’Espart, plaça del Tossal i, en el carrer del Moro Zeit, podrem entrar en l’emblemàtic bar La Pilareta, a on tindrem la possibilitat, entre maig i juliol, de tastar les millors clòchines valencianes i les faves coentetes boníssimes, entre atres coses. Per a completar la vesprada, seria interessant passejar per la plaça de Joan de Vilarrasa, jardí de l’antic palau de Parcent.
En el barri del Mercat perdre-nos és molt fàcil, puix els carrerons són estrets i mai paralels, i és fàcil que, sense demanar-ho ni desijar-ho, apleguem al carrer Estret de la Companyia, en el que va viure l’últim bochí del Cap i Casal. Pero, ¡no patiu, que no tornara mai més!
«Ella», l’actriu Anna Scott, que hem vist en els títuls de crèdit «està a mils i mils de quilómetros d’a on yo vixc: Notting Hill, la meua zona favorita de Londres», pensa William Tucker caminant per Portobello Road a l’inici de la película Notting Hill (1999). «Hi ha un mercat diari en el que venen totes les frutes conegudes per l’home. […]. Quan aplega la fi de semana, des de la primera llum del dia, sorgixen centenars de paradetes del no res que òmplin Portobello Road fins a Notting Hill Gate. Mires a on mires hi ha milers de persones comprant millons d’antiguetats: unes autèntiques, unes atres no tant… I lo millor de tot és que cantitat d’amics han acabat en este lloc. […] I aixina és com passe els dies i els anys en este poblet enmig de la ciutat, en una casa en la porta blava que la meua dòna i yo vàrem comprar ans que me deixara per un home que era clavat a Harrison Ford, i a on ara duc una estranya mija vida en un inquilí a qui li diuen… Spike…».
Notting Hill és un dels barris més coneguts i visitats de Londres, en carrers tranquils i cases victorianes pintades de colors, solitaris mews i un carnestoltes, en agost, que és un dels més grans del món.
Notting Hill
Lo cert és que Notting Hill (1999), la película protagonisada per Julia Roberts i Hugh Grant, contribuí a engrandir encara més la fama d’este barri londinenc i transformar-lo en un mapa del tesor en busca de les localisacions a on es filmaren les escenes més representatives del film.
La película conta l’història d’una afamada actriu americana, Anna Scott (interpretada per Julia Roberts), que, d’incògnit per Londres, entra en la llibreria de viages de William Thacker (Hugh Grant). Este, en vore-la, s’enamora d’ella, encara que és conscient de tot lo que els separa. A lo llarc del film: un grapat de casualitats, equívocs i pors, faran que ella torne als Estats Units. Molt de temps més tart—i contat en una bellíssima escena de Grant passejant per Portobello Road mentres se succeïxen les estacions de l’any—, Anna regressa a Londres pel rodage d’una nova película. De nou, seran els amics de William, gràcies a la seua pertinaç insistència, els que conseguiran que assistixca a l’última roda de prensa de l’actriu, i allí mateixa, davant de tots els periodistes, li confesse el seu amor.
Es tracta d’una comèdia romàntica, agradable i divertida, que és difícil imaginar en qualsevol atre barri de la ciutat. Una película de gent senzilla i corrent que veu alterada la seua vida en l’irrupció d’una gran estrela de la pantalla; una dòna que pareix tindre-ho tot, pero que carix de lo que ells gogen: una sana relació d’amistat i d’amor. Uns personages divertits i una miqueta extravagants, situacions equívoques, música suau i interpretacions convincents de tots els actors (esplèndida Julia Roberts), tot adobat en un toc cosmopolita i l’indubtable bellea de l’entorn, convertixen esta típica comèdia de finals dels noranta en un recort perdurable.
Ya s’acosta l’estiu, estació propícia per a visitar Londres, i deixar-se seduir per la mescla perfecta de Notting Hill, película i barri, pot ser l’excusa ideal per a passar uns quants dies inoblidables en la capital d’Anglaterra. Des de la parada de Notting Hill Gate nos adinsarem en el barri recorrent, a peu i sense pressa, Portobello Road. El reconeixible perfil groc de Sun in Splendour marcarà el nostre punt de partida en el número 7. I una miqueta més avant, en el 22, trobarem la casa a on va viure George Orwell en Londres per primera volta, allà per l’any 1927. Més amunt, no massa, en el número 87, nos deixarem captivar per la personalitat d’Alice’s, l’espectacular botiga taronja, a on podem comprar casi qualsevol cosa.
Mercat de Portobello Road
Pero Portobello Road és molt més que un simple mercat. Com cantaven en La bruixa novella (1971), és el lloc «a on es ven i es compra fins el sol». Multitut de botigues de música, d’antiguetats, de roba vintage i de regals òmplin les seues vores. A banda i banda, fan cap tranquils carrers i bellíssims mews (antics carrerons de servici), en la presència d’imponents cases victorianes en fronteres pintades en cridaners colors, que nos conviden a passejar per l’encantador St. Luke’s Mews, a on es va rodar alguna de les escenes de Love Actually (2003), i a deixar-nos voltar, entre uns atres, per Lancaster Road, Westbourne Park Road o Denbigh Terrace.
En el número 142 descobrirem la frontera de la llibreria que ix en la película. En realitat, The travel Bookshop, com es diu esta botiga de souvenirs actualment, mai ha segut una llibreria. En la película, l’interior es va inspirar en una llibreria de viages que tancà en 2011. Hui, en el 13 de Blenheim Crescent, molt propet de Portobello Road, es manté, pel desig dels veïns, en el nom de The Notting Hill bookshop, com a llibreria generalista.
Frontera de la llibreria de la película en Portobello Road
A uns poquets passos d’ací, en el 280 de Westbourne Park, nos trobarem en la famosa casa en la porta blava, a on viu William i que servix de refugi a Anna, ans que els paparazzi ho invadixquen tot. És ací a on es va rodar la coneguda escena de Spike (Rhys Ifans) davant dels fotógrafs.
En el cantó, més amunt, està la cafeteria enfront de la qual William li tira accidentalment a Anna un got de suc de taronja, que servix de pretext per a que ella traspasse la porta blava i, una vegada dins, li pegue un impulsiu bes ad ell, ans de tornar al Ritz. Esta cafeteria, per eixemple, podria ser un bon lloc per a fer un breu descans, ans de continuar la visita i menjar alguna cosa per a dinar en el mercat galliponter, un poc més allà, i tastar algun plat de qualsevol part de lo món, fins una paella, encara que això no m’atrevixc a recomanar-ho.
Per últim, a punt d’abandonar Notting Hill i, en la pancha plena, deuríem allargar-nos a pegar un aguaitó al jardí privat (en Rosmead Road 11W) que assalten Anna i William durant la primera nit que passen junts, i al restaurat Coronet Theatre (en 103 Notting Hill Gate) al que acodixen per a vore una película d’Anna, ell en ulleres de buceig graduades.
U dels tranquils mews en Notting Hill
De nou en el centre, podem aprofitar per a anar al Ritz (en el 150 de Piccadilly St.), a on ella s’alloja, i parar-nos un instant davant del Savoy (en el 100 Strand), a on William, en l’ajuda dels seus amics, li confessa el seu amor a Anna, davant de tots els periodistes que cobrixen la roda de prensa.
Ad estes hores no considere que desvele el final de la película als que encara no l’han vista (que no ne seran molts), si alvance que acaba be, i que els dos acodixen a una nova estrena d’un film d’Anna en el Cineworld Cinema (en Leicester Square), al costat del Soho, el local per excelència a on es celebren els grans acontenyiments cinematogràfics de Londres.
Película i barri, junts i per separat, deixen eixe sabor dolç, a voltes fins una miqueta embafós, pero que pareixen potenciar-se entre ells, quan els recordes.
Pero sí, és cert, no ho vaig a negar ara: Londres és molt més que una historia d’amor darrere d’una porta blava en Notting Hill. Com qualsevol gran capital del món, Londres és una autèntica ciutat de cine. La seua variada fisonomia i els seus paisages urbans han fet d’ella u dels més grans platós d’Europa. En el recort queden: Mary Poppins (1964) i les teulades de la ciutat quan Julie Andrews descendix en el paraigües obert; My Fair lady (1964) entre Covent Garden i Ascot, en companyia d’una espectacular Audrey Herpburn de blanc i negre en un capell absolutament impossible; Frenesí (1971), en el cadàver surant en les grises aigües del Tàmesis en una corbata al coll; i més recentment, Skyfall (2012) en Daniel Craig com a James Bond, i Objectiu: Londres (2016), en un Gerard Butler, tractant de conservar la ciutat per a pròxims events… que inevitablement tornaran a aplegar.
Moltes són les persones que o no parlen ni han parlat mai valencià, encara que l’entenen i són naixcuts en la Comunitat Valenciana; que el parlen més o manco, pero no l’escriuen; o que, en el cas dels més jóvens, no han conegut un atre valencià que el que els han ensenyat en l’escola, el que diuen normalitzat. Podríem parlar de més suposts, que n’hi han, pero al remat totes estes persones que trien els cursos de Lo Rat Penat, i no els oficials, compartixen un denominador comú; açò és: un sentiment valencianiste que es resistix a acceptar que els imponguen un idioma en el que no se senten identificats.
Els cursos van des del Bàsic fins al de Professorat, passant per l’Elemental, el Mig i el Superior —a on s’estudia l’història de la llengua i la lliteratura valencianes—, pero, ademés, s’impartix el de Revalencianisació, entre uns atres, per ad aquells que sent posseïdors d’un títul oficial, necessari per al desenroll de la seua professió, volen comparar i deprendre les diferències, que ne són moltes, entre un model i l’atre. I no queda ahí la cosa, perque, ademés de deprendre la llengua, es pot cursar Introducció a la Poesia, Interpretació i Direcció Escènica, aixina com practicar el valencià oral participant en la Tertúlia de Cultura Valenciana.
Va obrir l’acte el director dels cursos i vicepresident de Lo Rat Penat, Òscar Rueda, qui va destacar la llabor dels professors que, de forma voluntària i desinteressada, dediquen part del seu temps lliure a compartir els seus coneiximents en els alumnes, als quals va agrair també la participació, que enguany ha segut prou numerosa. Aixina mateixa, va pregar ad aquells que este curs han obtés el títul de Professorat que s’unixquen ad eixa llabor per a contribuir a la continuïtat d’esta secció de l’entitat, molt important per a que es mantinga viva la nostra dolça llengua valenciana i per a seguir lluitant per al seu reconeiximent institucional.
Claustre de professors dels Cursos 2023-2024
Acte seguit, es va cedir la paraula al doctor en Llingüística, Vicente Iranzo Bañuls, qui impartí una conferència molt interessant titulada “La sociollingüística de les llengües romàniques. Un estudi comparatiu del gallec i el valencià”, en relació en el portugués i el català, respectivament, sobretot per la conclusió de l’estudi, que demostra que, a pesar de la perniciosa influència del catalanisme que sofrix el valencià a tots nivells, la majoria dels estudiants, que han colaborat voluntàriament en el mostreig per a l’estudi, de diversa orientació política i valenciaparlant o no, consideren que valencià i català no són la mateixa llengua. Finalment, va anunciar que continuarà ampliant i desenrollant l’estudi pròximament.
Cartell de la conferència de Vicent Iranzo en la clausura dels Cursos de Lo Rat Penat
En acabant de l’entrega dels diplomes als alumnes dels diferents cursos per part de la regina dels Jocs Florals, Marta Alonso, va tancar l’acte el president de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro, el qual va agrair també la llabor de tots els que participen en l’organisació i el desenroll d’estos cursos destacant els reptes que encara queden per davant per a que siguen reconeguts els títuls d’esta entitat, a fi que puga això ajudar a la divulgació del nostre idioma en contraposició a l’impost, cada vegada més desnaturalisat.
Per últim, se va presentar un nou proyecte, la publicació d’una Newsletter o Bolletí, que conté artículs de diferent temàtica, en el que han pres part en molta ilusió alumnes dels cursos de Professorat i Revalencianisació. La primera edició, que va vore la llum el dissabte 29 de juny, va rebre una gran acollida. Esperem que tinga una llarga vida.
Cada segon dilluns de juny, des de fa molt de temps, ve celebrant-se la Processó de la Festa dels Chiquets del Carrer Sant Vicent, i este 10 de juny, seguint la tradició, també, encara que es tingué que fer dins de l’iglesia de Sant Agustí per la pluja que caigué a l’hora de l’eixida. Lo Rat Penat estigué representat pel delegat de les Joventuts Ratpenatistes, Ivan Alcañiz.
Processó de la Festa dels Chiquets del Carrer San Vicent
Igual que en les Falles de Valéncia, per a les Fogueres d’Alacant se convoca el Concurs de Llibrets de Fogueres. El veredicte del jurat va ser emés el 17 de juny i va resutar guardonat en el Premi Extraordinari el poeta Donís Martín Albizúa.
Cartell del Concurs de Llibrets de Fogueres 2024
El 21 de juny se celebrà la clausura de l’Aula d’Història, que dirigix el professor Fernando Millán. Any darrere d’any es veu que la proposta cultural desperta gran interés, puix ompli cada divendres el saló Constantí Llombart de la sèu de l’entitat.
Fernando Millán i el president de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro, en la clausura de l’Àula d’Història
El Grup de Danses de Lo Rat Penat ha parcicipat, junt en el Grup de Danses Almirant, de Valéncia, en la XXI Campanya d’Intercanvis Musicals organizada a iniciativa de la Generalitat Valenciana-l’Institut Valencià de Cultura i la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana. Les actuacions tingueren lloc el 23 de juny en el Museu de la Seda i el 14 de juliol en el saló d’actes de Lo Rat Penat.
Cartell XXI campanya de concerts d’intercanvis musicals
És el més de juliol, moment de tancar temes i preparar els objetius per al pròxim eixercici, aixina que nos vorem i llegirem de nou en setembre. Ara tanquem i toca carregar piles per a tornar en renovada energia.
El Consell preautonòmic, en la reunió, del dia 5 de juliol de 1978, i en el saló Calixt III del nostre Palau de la Generalitat, tractà de la possible creació d’una policia autonòmica, dependent del dit organisme. La cosa no és nova en la nostra institució foral. La Generalitat del Regne de Valéncia ya va tindre la seua milícia pròpia en el nom de Minyons.
Encara que els catalans i vascs presumixquen de cossos propis de Seguritat, és a dir, policia autonòmica, la veritat és que en el Regne de Valéncia tinguérem policia pròpia molt abans que ells. Els Minyons eren una institució pareguda als Moços d’Esquadra de Catalunya creats en 1719, per Pere Antoni de Veciana, un decidit partidari del funest Felip V, i posteriors a la dels nostres Minyons creats en 1622.
Companyia de fusilers de Valéncia
El nom
Ya el nostre excels poeta Ausias March, naixcut en Gandia, en u dels seus versos diu: “Uns vells i jóvens Minyons”… Per atra banda, el Diccionari General de la Llengua Valenciana diu que Minyó és el “Nom popular dels membres d’una tropa que hi havia en Valéncia; realisava accions policials, vigilava per a mantindre l’orde públic, se dedicava a la persecució de roders o malfactors i també guardava els boscs reals”.
Este cos policial arreplegava iniciatives anteriors menys estructurades, la raïl de les quals caldria remontar-nos a 1399, denominats “La Guaita”. No obstant, este cos de vigilància operava solament en la ciutat de Valéncia.
Pareix igualment que en alguns moment foren nomenats Miquelets, pero com que esta denominació podria confondre’ls en els “Migueletes” de Guipúscoa, se va tornar a la primitiva denominació. Els Minyons foren una tropa essencialment valenciana creada com integrants d’una milícia foral, segons s’acrediten els edictes o crides fets públics en 1622 i 1627.
Els Minyons
En els individus que volien formar part d’esta milícia havien de concórrer unes circumstàncies especials, com la de tindre una estatura regular, ser àgils, de ben provada honradea i d’una edat compresa entre els vint i trenta anys.
Esta milícia fon la força de l’orde al servici de la Generalitat del Regne de Valéncia mentres va subsistir este organisme foral. Estava integrada per tants grups com calia al cens de població, a raó de 30 Minyons per 30.000 habitants, i cada u dels grups de trenta hòmens es dividia en tres unitats de dèu.
En 1744, ya ben reformat el prestigi dels Minyons, Pierre-Félix de la Croix de Chevrières, comte de Sayve, governador del Regne de Valéncia i capità general de l’eixèrcit valencià, el reorganisà baix el nom de “Compañía Suelta de Fusileros o Miñones”; referint-se a d’açò, diu el marqués de Cruilles: “inoculà l’esperit de cega obediència i llealtat en el servici que tan senyalades proves té donades esta inoblidable força de caràcter provincial, fins a la seua dissolució en març de 1868, en que van ser entregats els apropiats i característics uniformes dels seus individus, com a rebuig, a una casa de pietat”.
L’uniforme
¿Cóm era l’uniforme que portaven estes forces autènticament valencianes? Per sòrt existix un testimoni gràfic, dos fotografies, en les quals pot vore’s un Minyò ben plantat, en grans patilles. De l’uniforme, diu el sempre recordat Almela i Vives: “l’integraven espardenyes de careta, i betes negres; una espècie de polaines per damunt les calces blanques; pantalons en tires de botons als costats; jopetí sense solapes i encreuat en doble fila de botons; capot en una chicoteta esclavina, i capell de copa alta en una ala doblada cap amunt”. Suponem que este seria l’uniforme de gala i que, per a diari i per al servici seu específic, en tindrien un atre més senzill.
Parrots i Minyons de Valéncia
La creació de la Guàrdia Civil
En 1844 no canvià la situació dels Minyons, si be era clar l’objectiu del Govern espanyol d’anar substituint els cossos policials “regionals” per un atre model clarament centralisat, jerarquisat, militar, alié al territori, i controlat de forma directa des del govern: Tant per a organisar d’una forma teòricament més eficient el manteniment de la seguritat, com per a servir de força de repressió més efectiva front a elements rebels al poder (com els lliberals o els carlistes, que tant proliferaren a lo llarc del sigle XIX, i que en ocasions varen tindre el recolzament d’estes milícies regionals).
Front ad estos plans governamentals, que propugnaven que la Guàrdia Civil s’estenguera inclús a les zones rurals, la pròpia Diputació de Valéncia, avalada per diverses associacions de propietaris, demanà que es continuara en una gestió provincial de la seguritat en hòmens d’extracció local i, per tant, coneixedors del seu territori i insertats en ell.
La realitat és que el final dels Minyons vingué vintiquatre anys més tart com hem dit abans: en 1868, lligat a la revolució que derrocà a Isabel II. El nou govern provisional dels generals Serrano i Prim abolí totes les policies “regionals”, que contaven en una evident tradició “monàrquica” (quan no “díscola”, o autònoma als interessos polítics del govern de Madrit), cosa que no convenia als responsables de la revolució.
En 1876, restaurada la monarquia en Alfonso XII (IV de Valéncia), només alguns cossos policials regionals se reinstauraren també, degut a que el cost econòmic del seu manteniment recaïa en les diputacions provincials i els ajuntaments, i les seues finances no eren precisament poderoses (pareix que no hagen canviat massa les coses…)
A soles resistiren els Miñones de Álava, Miqueletes de Vizcaya, Guardia Foral de Guipúzcoa (que donarien pas, en la Segona República, a una unificada Ertzaña), la corresponent policia foral de Navarra, i les Escuadras de Cataluña reinstaurades únicament en la província de Barcelona, ya que les diputacions de Girona, Tarragona i Lleida no volgueren fer-se càrrec del seu manteniment.
El règim dictatorial del general Franco, acabada la Guerra Civil en 1939, les va abolir totes, excepte les d’Àlava i Navarra (per haver recolzat el seu “alzamiento”) que continuaren existint. Els Mossos d’Esquadra se restauraren en els anys 50 del sigle XX per la Diputació de Barcelona, pero de forma pràcticament simbòlica.
Fins a aplegar a la democràcia: En el dret, reconegut en la Constitució Espanyola de 1978 (art. 149), a que les autonomies tinguen els seus propis cossos policials en plenes funcions, i que donarà lloc a la situació actual, per tots coneguda, i és, que els valencians nos hem quedat sense Minyons…
Fotografia d’un minyó
Popularitat dels Minyons
Els nostres Minyons, hui totalment oblidats, en el seu vestuari a la valenciana i integrat per valencians de naiximent i arraïlats en la terra, degueren calar fondo en l’univers simbòlic dels nostres paisans dels sigles XVIII i XIX. La popularitat d’estos Minyons fon tan evident que transcendiren als refranys populars, fins al punt que en el sigle XVIII dien les fermoses jóvens: “Hom minyò lo vullc yo”, volent donar a entendre en açò que els agradaven els hòmens que foren templats i de bona presència com ho eren els Minyons.
Al crear-se en 1844 la Guàrdia Civil, les funcions del Minyons quedaren molt reduïdes, per lo que, finalment se dissolgueren, com ya hem dit, en 1868. La seua popularitat subsistí a lo llarc del temps. Bona prova de lo que diem nos la dona Escalante en el seu sainet en un acte estrenat en 1877, titulat “Des-de dalt del Micalet”, en el qual un personage de gran imaginació conta a la seua manera allò que va llegir en una novela, i diu referint-se a u dels personages: “Li fan al Minyò descàrrega, prenent-lo per un atre”, i encara hi ha una atra obra de teatre, igualment en un acte i en vers original de Francesc Soriano, estrenada en 1886, que es titula precisament “La família del Minyò”.
Corolari: Els valencians del sigle XXI no tenim… “Minyons”.
Els estudiants del nivell de Professorat de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat tenen, com a condició necessària per a l’obtenció del títul, no a soles la superació del corresponent examen, sino també la realisació d’un treball de curs relacionat en la matèria llingüística.
Enguany el plantejament ha segut colectiu: la confecció d’una ‘newsletter’, un bolletí en format electrònic, que tots els estudiants del curs de professorat han hagut de dotar de contenguts.
Baix la direcció tècnica de Josep Borràs i la coordinació d’Ampar Orellano, professora responsable del curs, els nostres alumnes han deprés a treballar en equip, a aproximar-se al funcionament d’un bolletí d’estes característiques, i a posar en pràctica els coneiximents idiomàtics adquirits a lo llarc dels seus anys d’estudi en Lo Rat Penat.
Ademés, a l’inicial colaboració dels alumnes de professorat s’ha afegit l’ajuda inestimable i voluntària dels estudiants del curs de revalencianisació, de tal manera que en este primer número contem en la colaboració de Toni Soriano, en la revisió ortogràfica, Edu Vanacloig, en el disseny gràfic, i de Fernando Sastre, Rafael Gil, Maria Ángeles Viñas, Lucas Grao, María José Julio, Chemi Martínez, Paco Navarro, Amparo Soriano i Antonio Moreno, en temàtiques ben variades: història, medicina, cultura, urbanisme, deports, moda, cine…
Havem dit primer número i havem dit be, perque voldríem que esta experiència siga un primer pas per a la confecció d’un bolletí periòdic permanent que, pel moment circumscrit a la Secció de Cursos, en un futur podria convertir-se en l’embrió d’un mig de comunicació de tota la societat ratpenatista en conjunt.
Lo Rat Penat en general, i la Secció de Cursos de Llengua en particular, han tengut una gran tradició en l’elaboració de bolletins i revistes. En millors i pijors époques, en més o manco pretensions, reprenim eixa seguida i obrim de nou una porta a la comunicació; pel moment, en tota la comunitat d’estudiants de llengua valenciana de Lo Rat Penat. Una comunitat que no a soles està composta pels actuals alumnes, sino per tots aquells que han estudiat en nosatros; i és que mantindre el contacte en tots ells, propiciar que continuen lligats a Lo Rat Penat, que seguixquen parlant i escrivint la llengua valenciana, que continuen produint cultura pròpia, és u dels nostres objectiu fonamentals.
Esperem que gogeu en la seua llectura.
Òscar Rueda Pitarque
Director dels Curs de Llengua i Cultura Valencianes de Lo Rat Penat
