José Manuel Ricart Lumbreras (Valéncia, 1935), advocat i president del Patronat de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, ha segut i és una figura molt important per al valencianisme, entenent esta realitat com la defensa de la nostra identitat i la lluita contra el procés de catalanisació. D’això precisament parlarà el pròxim dimarts 18 de juny en la sèu de Lo Rat Penat, de la catalanisació encarnada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que a dia de hui i des de fa molts anys, complix a la perfecció en els seus motius fundacionals. Per a anar obrint boca abans de l’esperada conferència, parlem en ell, que en poques paraules nos oferix un mapa conceptual de lo que hem cedit com a poble i el gran treball que encara queda per a dignificar el nostre passat i salvaguardar el nostre llegat.
Benvengut. Aixina ràpidament, ¿de qué parlarà en la conferència?
Explicaré lo que significa la AVL en el procés de catalanisació.
¿Quina importància creu que té parlar clar i ras de la colonisació catalanista?
La nostra responsabilitat és parlar en fermea d’això perque és el problema més greu que té Valéncia. Gran part de la societat valenciana encara no ho ha captat del tot, creu que és una descarada intromissió dels catalanistes o inclús errors, pero és una batalla que nos presenten sense escrúpuls, en ànsies de dominació i convençuts de que nos van a subyugar.
¿Algú ho nega a dia de hui?
Per desgràcia, sí. Hi ha cegos i colaboracionistes. Primerament estan els propis catalanistes de fòra, i despuix tenim als que colaboren des de dins. Tracten de dissimular-ho argumentant pareguts i similituts culturals, reals, exagerades o inexistents. També ho neguen ocultant-ho i no parlant d’això. Uns atres diuen que són “fantasmes”, pero ara tot està clar i defugir el tema és una forma de recolzar el procés de catalanisació.
¿Fins a quàn aguantar esta mentira que nos han impost en colador?
No devem aguantar-la, sino combatre-la. És absolutament necessari fer-ho en tots els mijos al nostre alcanç, i això nos obliga a tots, no es pot recórrer a la fàcil excusa de que hi ha entitats, institucions o persones encarregades d’això, s’ha comprovat que no és la solució, és insuficient. Hem de colaborar tots com a valencians implicats, entregant hores de treball sense alegar atencions familiars o personals que tots tenim. Cal dedicar una part del nostre temps per a tornar a la nostra societat lo que hem heretat i devem deixar als nostres fills. Defendre Valéncia no solament és un deure sino també un honor.
Ha parlat de les ingerències externes des de la política catalanista i també d’agressions des de la pròpia casa. Explique-nos més sobre açò.
Hem segut i som objecte d’una agressió escandalosa. La dels polítics catalanistes es troba directament en les seues actuacions. Els valencians, polítics i no polítics, són els colaboracionistes que es donen sempre en situacions d’agressió o despulla. N´hi hagueren en la Batalla de Valéncia i seguixen havent-ne.
Davant està complexa i complicada situació, ¿quines ferramentes tenim com a poble valencià?
La llegítima defensa i la Llei, pero n’hi han moltes més. La primera és protestar sempre, una i una atra volta, davant qualsevol violació, mentira o distorsió que perjudique la nostra identitat i cultura. Hem de comentar-ho tot en els nostres familiars, amics i companyers de treball. No són poques les persones que desconeixen cóm colaborar. Poden informar-se anant a les institucions i associacions genuïnament valencianes com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat, la Cardona Vives i tantes atres. A este respecte, recupere una cita de Julián San Valero Aparisi, figura extraordinària del valencianisme: “Si som lo que som, serem, si no som lo que som, mai serem”.
Havent deixat clar este punt, ¿quin reclam llances als valencianistes per a que assistixquen a la conferència de la semana que ve?
Eixe és el punt clau, perque eixe procés nos afecta com a valencians i espanyols. Precisament, perque eixes glòries que defenem nos exigixen defendre-les, perque corren perill de desaparéixer com a valencianes. Part d’elles són presentades com a catalanes, sense cap tipo de pudor. La realitat és que, lo que s’ataca i no es defén, es pert. És per això que no a soles n’hi ha prou en ser amant d’eixes glòries, sino també defensor.
Són tants anys, tantes lluites…¿és possible revertir esta injustícia?
Per supost, la colonisació catalanista es revertirà. Pero és fonamental posar tota la voluntat i l’esforç que siga possible. Res és debades i menys el resultat d’una lluita que encara serà llarga, pero la tenen perduda. Per ací han passat pobles i circumstàncies adverses, i ací estem i seguirem. Tenim la raó i la veritat està de la nostra part, lo que nos dona la força moral que nos manté fidels a la nostra terra i a nosatres mateixos.
Ha deixat clar que la força motriu del canvi està en el propi poble valencià. Pero, ¿quin paper juguen els governs?
Aixina és, fonamentalment depén de nosatres. Respecte als poders polítics, primerament el nostre govern autonòmic ha de complir en la Constitució i l’Estatut d’Autonomia. Si no és aixina, ha de ser el poble valencià el que es moga, perque no es tracta d’una mera discussió llingüística, sino d’un procés que es va iniciar per la llengua, va seguir per la cultura i ara ya va a pel territori i la nostra pròpia identitat, és dir, la nostra desaparició com a poble en patrimoni històric i identitat pròpia i diferenciada entre els demés pobles d’Espanya, és dir, els “països catalans”.
Estem parlant per tant de la societat civil en peu per eixa mateixa levitat política.
Sí, la societat ha de lluitar si els polítics no complixen lo que han jurat defendre.
Moment d’inflexió. Nostra identitat valenciana colonisada per un catalanisme independentiste que s’està dessagnant en el pas del temps. ¿Qué serà del valencianisme en eixe canvi generacional?
És possible que l’independentisme estiga perdent poder d’influència, pero el major esforç nos correspon a nosatres. El valencianisme no mor, pero cal revivar-lo.
Per a arrematar, en la sinceritat per bandera, diga’m si la creació de la AVL va tindre alguna motivació sana.
Per a Valéncia cap. La seua raó existencial sempre ha segut i és actualment la de punta de llança en el procés de catalanisació de Valéncia.
