Per Antonio Moreno Martínez
El passat 18 d’octubre es compliren setanta anys de l’estrena en Espanya de la película Vacacions en Roma (1953); i, tal com sol succeir en molts vins i en la pràctica totalitat dels bons contes, el pas del temps no ha fet més que millorar este bellíssim conte modern, en forma d’una deliciosa comèdia romàntica.
L’història de Dalton Trumbo —que va rebre un Oscar per esta película— nos mostra a una jove princesa centreeuropea —Anna, interpretada per Audrey Hepburn—, que, de gira oficial per Europa, s’escapa una nit de l’embaixada i decidix passar un dia de vacacions en la Ciutat Eterna, cedint a l’insistent invitació d’un atractiu periodiste americà —Gregory Peck en el paper de Joe Bradley—, que, d’incògnit, veu en eixa visita l’oportunitat d’una gran exclusiva.
La película, en son moment, fon tota una revolució. Per exprés desig del seu director i en contra de lo que era habitual en el Hollywood d’aquell temps, es va rodar íntegrament en els carrers de Roma i en els estudis italians de Cinecittà. La película va supondre un indubtable reclam turístic per a la Ciutat Eterna i proporcionà a Audrey Hepburn un Oscar en el primer paper rellevant de la seua carrera, que la transformà en una fulgurant estrela. Un any més tart, rodaria Sabrina (1954), a les órdens de Billy Wilder.
A pesar d’haver segut filmada en blanc i negre —diuen que per a no eclipsar la màgia de la parella protagonista; o potser més pronte per temes de presupost—, visitar Roma, a partir d’eixe moment, i caminar pels seus carrers és com fer-ho en companyia dels protagonistes. ¿Quí no ha desijat, quan veu el film, pegar una volteta en una vespa verda —o blava o blanca—, i descobrir, com fa la protagonista, la ciutat de Roma per primera vegada, al costat d’una estrela de Hollywood, i sentir l’aroma dels pins dels sèt tossals que volten la ciutat, l’embafós olor de les seues confiteries, vore la bellea ocre dels carrers empedrats i deixar-se abraçar pel bullici d’una ciutat viva i propenca, en una infinitat de mercats i paradetes de suculents productes locals?
En la película, veem les teulades dels edificis des del terrat de l’àtic del periodiste en via Margutta, i caminem, casi sense donar-nos conte, pel Fòrum Romà, pel Coliseu, per la Fontana de Trevi, per la piazza Spagna—ara sense possibilitat d’assentar-nos en la seua escalinata—, per la piazza Venezia, i confiem en “salvar les mans” en la Bocca della Verità, per a arrematar la nit a la vora del riu Tiber, davant del Castel Sant’Angelo, veent en les seues aigües la barcaça a on Anna balla en el peluquer que li va tallar el monyo, al costat mateixa de la Fontana; i tot això, en el gust encara en la boca del café que varen pendre en el Rocca pel matí, junt a les columnes del Panteó.
I és que Roma, sense cap de dubte, és una absoluta ciutat de cine. Hem vist els seus carrers moltes voltes en la gran pantalla: en l’emblemàtica La dolce Vita (1960) de Fellini; en El talent de Mr. Ripley (1999), de Anthony Minghella; o en La gran bellea (2013), de Sorrentino… Pero William Wyler, el director de l’esplèndida Els millors anys de nostra vida (1946), de la inoblidable L’hereua (1949) i de Ben-Hur (1959), anà molt més allà i molt abans que tots; en Vacacions en Roma nos introduí en un món màgic i atemporal, en un viage triangular en el que Roma ocupa un dels seus tres cantons, una comèdia que no acaba be —en els anys cinquanta—, pero que transcendix al recort d’un instant, d’un enamorament, i és això lo que perdura per a sempre… ¿Quí no s’enamoraria en una ciutat eterna…?
I ha canviat tan poc…
Al final de la película, durant la roda de prensa que dona la princesa abans de tornar-se’n al seu país, u dels periodistes li pregunta quina de les ciutats visitades li havia agradat més. «Cada una en el seu propi estil és una maravella», respon Anna, «pero la que no oblidaré mai és Roma; sobretot Roma. Conservaré grata memòria de la meua visita ací durant tota la vida», conclou.
I eixa és la clau de tot.
Acabades les preguntes, i en baixar des de la tarima per a saludar als periodistes i acostar-se a Joe per última vegada, Anna se retira i tots van abandonant el saló. Ell, Gregory Peck, es queda a soles, pendent de la porta per la que ha eixit Audrey Hepburn. Molt llentament, molt a poc a poc, es gira i mamprén a eixir, a la fi, en passos llents i en les mans en les bojaques. Solament sentim el sò de les sabates sobre el paviment de l’estància. La càmara, colocada en part davant d’ell, es meneja pausadament, adaptada al suau moviment del protagonista. A l’esquena veem el cadirot, blanc i buit, que ha ocupat la princesa durant tota la roda de prensa. Abans d’eixir definitivament del Palazzo Colonna, Joe es gira i permaneix quet durant un instant, un llarc instant, esperant. Pero no succeïx res, no hi ha cap de moviment, cap de soroll. No ix ningú d’allí.
Suaument va entrant la música, ell torna a girar-se i arranca a caminar de nou cap a la porta, alvançant a la càmara i ix de pla per la dreta en un lleu somriure en el rostre; ara som nosatres els que esperem, els que veem al fondo el cadirot; el buit cadirot blanc; a soles.
The end.
