Naixqué en Valéncia en febrer de 1972. En 1988, despuix de fruir de tota una vida d’una cosa tan apreciada com la visió, sa vida es trencà, i quedà totalment invident a causa d’una retinopatia diabètica.
Un fet que el marcaria per a sempre. Pero la força i el corage l’ha dut a escriure sa vida en lletres d’or, en un mensage sempre positiu cap ad esta.
“Només per als teus ulls” podria ser una frase de Casinos, Davit Casinos, desconegut per a molts, pero si l’haguera conegut Ian Fleming de segur que li hauria donat el paper principal en una de les seues noveles.
Davit Casinos
Davit Casinos és un deportiste professional dedicat a l’atletisme, un deport que vol i que li ho ha donat tot.
Les seues grans especialitats són l’art dels llançaments: pes, disc i martell.
Entre els seus grans èxits conseguits, se troben els quatre ors consecutius, conquistats en els Jocs Paralímpics de Sidney, Atenes, Pekin i Londres en 2012.
Ademés, tingué el gran honor de ser triat com a abanderat de l’equip paralímpic espanyol en els Jocs de Pekin de 2008.
Entre els èxits que ha collit, se troben el récort mundial i el récort paralímpic en la disciplina de llançament de pes, obtés en les Paralimpiades de Sidney de l’any 2000.
I a tot eixe currículum, se li sumen títuls com a campeó europeu i mundial en multitut d’ocasions en abdós disciplines.
Ademés, en 2013 rebé el Premi Nacional del Deport en categoria Olímpica.
El ciclisme en pista és una de les modalitats més antigues del ciclisme. A diferència del ciclisme en ruta, tota la competició transcorre en un circuit peraltat de doscents cinquanta metros, per lo que els aficionats poden gojar de vore tot el desenroll de la competició. Consta de diferents proves com són: la velocitat, persecució, quilómetro contra rellonge, puntuació, keirin, scratch, omnium o eliminació, entre uns atres. A diferència del ciclisme en ruta, estes bicicletes porten pinyó fix, açò vol dir que, mentres les rodes giren també ho faran els pedals, lo que fa que s’haja de tindre un gran domini de la bicicleta.
Se consolidà en Anglaterra a finals del sigle XIX, a cavall entre el deport, l’espectàcul i l’activitat empresarial, puix aplegà a ser un lucratiu negoci i igual que succeïx en la pilota valenciana o les corregudes de cavalls, era un espectàcul procliu a les apostes.
En giner de 1895, entre els carrers de Quart i la Corona del Cap i Casal, obria les portes el primer velòdrom valentí, en lo que fora l’Hort del Tirador. Esta iniciativa empresarial, responia al creiximent de l’interés popular per les competicions ciclistes. No debades, en poc manco d’un any, obriren dos velòdroms més en la ciutat: el primer d’ells, el Velòdrom de Colon, entre la gran via Marqués del Túria i el carrer d’Hernán Cortés, el segon, el Velòdrom Regional, en Guillem de Castro. Un quart naixqué un parell d’anys més tart, en lo que hui és plaça d’Amèrica i avenguda de Navarro Reverter, corroborant l’interés popular per este deport, en lo que foren les albors d’esta modalitat ciclista.
En el temps, desaparegué aquella primera concepció dels velòdroms, per a convertir-se en recints deportius. En l’actualitat, moltes ciutats i municipis valencians tenen pistes de ciclisme, de les quals el Palau Velòdrom Lluís Puig, ubicat en Benimàmet —sèu de la FCCF— és la que presenta unes instalacions en capacitat per a albergar campeonats del món i atres competicions i events internacionals.
I si be el ciclisme en pista és un deport minoritari per les nostres terres, els aficionats valencians gogem d’un extraordinari referent internacional en la figura del vilarrealenc Sebastián Mora Vedri, qui en l’octubre passat, guanyava per segona vegada un campeonat del món, despuix del títul conseguit en 2016. Als seus 36 anys, Sebastián Mora s’ha convertit en un dels ciclistes de pista més llorejats, en un admirable palmarés en competicions nacionals i internacionals, treballat en constància i solidea. Un cicliste elegant i habilidós que llig la carrera a la perfecció i aprofita al màxim les seues qualitats.
En 2010, guanyà en Sant Petesburc l’Europeu de Pista en modalitat scratch, en la categoria de menors de 23 anys i, des de llavors, any darrere d’any ha sabut mantindre’s entre l’èlit mundial, en que ha collit èxits i bons resultats. Ha conquistat sis medalles d’or en el Campeonat d’Europa, a banda d’una de plata i una de bronze, mentres que, en el Campeonat del Món de Pista, ha obtés dos medalles d’or, tres de plata i dos de bronze. Participà en les olimpiades de Londres, Tòquio i en les de París 2024, obtenint diploma olímpic. Conta en més de vint medalles de tots els metals en campeonats d’Espanya de Ciclisme en Pista representant a la selecció valenciana, aixina com en campeonats autonòmics i competicions en ruta.
Prop dels 37 anys, el cicliste valencià encara no es planteja retirar-se, llunt d’açò, compagina els seus estudis de Ciències de l’Activitat Física i del Deport en l’Universitat Jaume I de Castelló en la seua carrera deportiva al més alt nivell. Actualment, Sebastián Mora Vedri milita en les files de l’equip cicliste Burgos-BH, competint també en algunes carreres del calendari de ciclisme en ruta, tant nacionals com internacionals.
Vos recomane una visita a les seues rets socials en Instagram i Facebook a on podreu acostar-vos a conéixer més a fondo ad este simpàtic cicliste, aixina com vore vídeos i fotografies d’est apassionant i espectacular deport.
¡Enhorabona, Sebastián!
Des d’estes llínies volem desijar-te la motivació i les ganes de seguir avant, de continuar gojant de la bicicleta i de la competició d’èlit. Per supost, brindem per a que siguen molts els èxits en els pròxims anys.
Tenint en conte que el passat Bolletí fon especial i monogràfic, dedicat a la tragèdia sofrida en la nostra província, incloem en el present resum dels actes que han tengut lloc des de finals del mes d’octubre.
El 24 d’octubre el president de l’entitat i la regina de la pròxima edició dels Jocs Florals, acodiren a la Festa Anual del Sant Càliç, celebrada en la Sèu de Valéncia.
El mateix dia es rendí homenage a l’historiadora Ampar Cabanes Pecourt, en un acte celebrat en el Saló del Consulat del Mar de la Llonja de Valéncia, organisat per Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), en reconeiximent a la seua llabor en defensa de la llengua valenciana.
Homenage a l’historiadora Ampar Cabanes Pecourt
El 25 d’octubre estigueren presents també el president de Lo Rat Penat i la regina dels Jocs Florals en la entrega d’una nova edició dels Premis Vinatea, organisada per l’Associació d’Amics de la RACV.
Igualment, estigué present el president de l’entitat en l’homenage que el Colege d’Agents Comercials realisà al professor José Francisco Ballester Olmos, insigne ratpenatiste.
Els assistents al Concert d’Òpera Jazz del Cicle Més que Música,celebrat el 21 de novembre, fruïren de l’interpretació oferida pel pianiste Adriano Tórtora i el cornetiste Pau Moltó.
No faltaren tampoc el president de Lo Rat Penat i la regina dels Jocs Florals a l’entrega del guardó concedit per l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA) a Miquelo García Maldonado com a Escritor de l’Any.
Ya tenim guanyadors en esta edició del Concurs d’interpretació al piano Mestre Josep Serrano, dirigit a jóvens intérprets, que rebran el guardó en la cerimònia del Jocs Florals i la pròxima primavera oferiran un concert en el Palau de la Música de Valéncia.
Concurs d’interpretació al piano Mestre Josep Serrano
En motiu del 550 Aniversari de la publicació en Valéncia, en 1474, del primer llibre imprés en la Corona d’Aragó i la península Ibèrica, majoritàriament escrit en valencià, Trobes en lahors de la Verge Maria, el 25 de novembre tingué lloc, en la sèu de Lo Rat Penat, la conferència “550 Anys de les Trobes”.
550 anys de les Trobes
Seguint la tradició, el 29 de novembre es presentà el Calendari de Lo Rat Penat en llengua valenciana per a l’any 2025, que en la portada arreplega un recort a les víctimes i afectats per la fatal recent riuada, i que conté temes relacionats en l’història, la llengua i la cultura valencianes, santoral, aixina com actes i dates culturals de rellevància de la nostra terra. El calendari està a la disposició dels interessats, tant en format de paret com de taula, en la sèu de Lo Rat Penat, en horari de vesprada, de 17 a 21 h.
Calendari 2025
El grup cultural ilicità Tonico Sansano Mora, que treballa en la reivindicació i defensa de la llengua valenciana, les festes i la cultura popular en la comarca ilicitana, entregà els premis Palmes Dorades el 30 de novembre, acte que contà en l’assistència del vicepresident de Lo Rat Penat.
Lo Rat Penat ha donat les “gràcies” a tots aquells que han fet possible i participaren en l’organisació i desenroll del Concert Benèfic que el dia 4 de decembre omplí la Sèu de Valéncia, en homenage a les víctimes de les inundacions i per a recolzar als afectats, iniciativa de Lo Rat Penat a la que es sumaren l’Ateneu Mercantil de Valéncia, el Cassino d’Agricultura de Valéncia i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, interpretant el Rèquiem de Mozart. S’han arreplegat 22.075 €, entregats a Càrites Diocesana i a la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana per parts iguals. I gràcies, com no, als assistents i als que colaboraren des de la fila 0 per les seues aportacions i recolzament ad esta iniciativa.
Concert Benèfic
El Saló Sorolla de l’Ateneu Mercantil de Valéncia acollí el 10 de decembre l’interessant conferència oferida pel vicepresident de Lo Rat Penat sobre “Els ponts històrics de la ciutat de Valéncia”.
L’11 de decembre, en l’Hemicicle de l’Ajuntament de Valéncia, se feu entrega dels premis del Concurs de les Creus de Maig 2024, concurs que anualment, a principis de la primavera, organisa Lo Rat Penat en el patrocini i la colaboració de l’Ajuntament i la Diputació de Valéncia.
Entrega dels premis del Concurs de les Creus de Maig 2024
El 13 de decembre, a continuació de l’Aula d’Història, el professor Fernando Millán presentà el seu llibre Símbols de la Nostra Història, estudi de vintissís personages destacats en la nostra història.
Presentació del llibre Símbols de la Nostra Història
Per a rebre el Nadal, el dia 15 de decembre es celebrà el Concert de Nadal en el Palau de la Música de Valéncia, concert gratuït en el que participaren el Grup de Danses, Cant Valencià i Rondalla de Lo Rat Penat, que oferiren una selecció de danses, nadalenques i cants tradicionals valencians. En l’acte es feu una arreplegada d’estrenes solidàries destinades a ajudar al Cor Vocalisde Paiporta, que ho pergué tot en les recents inundacions, habilitant-se també en esta finalitat una fila 0 per a que la gent que no puga assistir i vullga colaborar puga fer un ingrés en el següent conte bancari ES22 2100 7012 5822 0003 3054, en el concepte de Donació Cor.
“Llig, regala i demana lliteratura valenciana” és el lema de la Fira del Llibre de Nadal que tradicionalment se para en la sèu de Lo Rat Penat, enguany des del 16 de decembre fins a passar Reixos, de 17 a 21 h, de dilluns a divendres.
Fira del llibre de Nadal
El 19 de decembre i dins del Cicle Més que Música, tingué lloc el concert gratuït de veu i piano Bohemienne, oferit per la soprano Aurora Peña i el pianiste Juan Songel.
El Casal Bernat i Baldoví ha presentat l’obra Llibrets extraordinaris, antologia dels primers premis del concurs de llibrets de Lo Rat Penat entre 1903 i 1954, treball coordinat pels ratpenatistes Manolo Vilaplana, Òscar Rueda i Miquel Ramon, acte al que també assistí el president d’esta entitat.
Ballant davant de la Llonja de la Seda, el Grup de Danses de Lo Rat Penat ha participat en els actes del Nadal Solidari organisats per l’Ajuntament de Valéncia.
Les Joventuts Ratpenatistes seguixen ideant iniciatives solidàries per als afectats de les inundacions i en concret per als menuts, llançant la campanya Adopta una ilusió, per a que els reixos no tinguen cap problema en aplegar ad eixes zones en les que queda molt per fer. Per a més informació correu a secretaria@loratpenat.org.
Adopta una ilusió
Pronte estrenarem any i noves activitats nos esperen, mentrimentres vos desige un Bon Nadal al costat de les persones volgudes i que no vos falte la salut i l’alegria en l’any pròxim vinent, que els reixos vinguen carregats i cuideu-vos. A menjar i beure en trellat.
Una volta més, en les notes dels valsos de Strauss, donarem inici a un nou any des de la sala dorada del Musikverein de Viena. Un vegada més, El bell Danubi blau nos transportarà a un món en el que tot és possible. Perque és ben conegut de tots que la llum solament té sentit darrere de l’obscuritat, en un contínuu. Algú s’amaga dins d’una ombra, un atre es desperta, una finestra s’obri, s’encén una llàntia i… passa.
En uns pocs dies, en les campanades de mijanit del 31 de decembre, entrarem en un nou any. Encara que, per a mi, i des de sempre, només es farà efectiu quan sonen les primeres notes de la peça musical El bell Danubi blau interpretades per la Filharmònica de Viena, des de la sala dorada del Musikverein i, fonamentalment, en les palmes d’un públic entregat que tracta de seguir el compàs de la Marcha Radetzky junt en l’orquesta.
Sí, hui, en “Ciutats de Cine” anem a parlar de Viena.
Pero no de la Viena palatina d’una jove Romy Scheider interpretant a Sissí (1955) , i les que vingueren darrere.
Cartell de Sissí emperatriu (1956)
Tampoc, de la Viena de principis del sigle XX, o del periodo d’entre guerres i el seu més que evident influix cultural en l’Europa de l’época. No, hui, encara en els carrers plens de fanc i ruïnes en alguns dels nostres pobles, me ve al cap la Viena de la posguerra, la Viena ocupada pels aliats de El tercer home(1949), la magnífica película de Carol Reed.
Per molts motius, la película supongué en el seu moment una revolució, una manera diferent i nova de fer i mostrar una història a un públic que s’havia vist voltat, fea poc, en una terrible guerra. L’inclinació i la composició dels plans, el joc constant entre ombres, llums i lluentors d’una ciutat permanentment humida, l’elecció d’exteriors a on se veu una ciutat destruïda en personages que intenten sobreviure en un món a on la necessitat ho impregna tot en una ciutat que pareix haver oblidat que anys arrere fon capital d’un imperi i que ara ha segut ocupada i repartida entre les quatre potències vencedores de la Segona Guerra Mundial.
Cartell de El tercer home
Un mediocre escritor americà de noveles de l’oest, Holly Martins (interpretat per Joseph Cotten), aplega a la Viena de 1947 en busca d’una faena que li propon un vell amic de l’infància, Harry Lime (un enigmàtic Orson Wells). En arribar, presencia el sepeli del seu amic, mort en un accident, i, en el cementeri, coneix a la nóvia d’Harry, Anna (interpretat per Alida Valli). A partir d’eixe moment, s’inicia la busca d’un tercer home que ningú ha vist i que, segons pareix, estigué present en la mort de Harry. Un fantàstic joc d’ombres chinenques s’obri davant de nosatros, a on no tot és lo que pareix.
La película es rodà en la Viena derrotada i conté una de les millors presentacions d’un protagoniste de l’història del cine quan una finestra, i la llum que ix d’ella, nos mostra a un Harry Lime amagat darrere de les ombres d’una porta, davant de la mirada perplexa de Holly, prop de la casa d’Anna.
Una volta més, película i ciutat, es fonen en una bona història (en este cas de Graham Green) que, en paraules del propi autor (que també escrigué el guió), superà a la novela en que es basa.
Si be, hui en dia, la Viena imperial colorista i lluminosa que se nos mostra pel turisme poc té que vore en la ciutat dels anys quaranta, encara és possible trobar els llocs en els que es rodà la película i que han passat a l’imaginari colectiu dels “bons” aficionats al cine; i vore, en els ulls tancats, això que la gran pantalla nos mostrà una volta i per a sempre.
Aplegar a Viena i pensar en El tercer home nos deuria dur inexorablement a entrar, en primer lloc, al café Mozart (situat en la plaça Albertina, 2), en el que es rodà la película i un dels innumerables cafens vienesos que òmplin la ciutat; encara que l’escena de la terraça exterior fon filmada molt prop d’allí, en Nuer Markt. En acabant, toca acostar-nos fins a l’hotel Sacher (en Philharmoniker Str. 4) a on s’hostaja l’escritor americà en la ficció i a on s’hostajà, també, el propi Graham Green per a escriure el guió, i a on estem obligats a prendre un pastiç de chocolate, per a caminar en acabant fins al palau Pallavicini (en Josefplatz, 5), a on viu Harry Lime, en la segona planta, sense oblidar passejar fins a Mölker Steig (Schreyvogelgasse 8), molt prop del lloc a on vixqué Beethoven, i descobrir eixa porta a on s’amaga Harry entre les ombres de la nit, i és descobert per un gat jugant als seus peus, i per la llum d’una finestra que s’obri davant del rebombori d’un Holly Martins despagat i begut.
Fotograma de la película Hotel SacherFotograma de la película, Schreyvogelgasse 8
I, cóm no, pujar a la nòria jaganta del parc Prater a on els hòmens pareixen formigues, «punts negres o taques» en opinió de Harry, i als peus de la qual, este li diu a Holly la famosa frase (atribuïda a Orson Wells) que definix a la perfecció al seu personage, i que no figurava en el guió original: «En Itàlia, en 30 anys de dominació dels Borja no hi hagué més que terror, guerres i matances, pero sorgiren Miquel Àngel, Leonardo da Vinci i la Renaixença. En Suïssa, al contrari, tingueren 500 anys d’amor, democràcia i pau, ¿i quin fon el resultat? el rellonge de cucuc».
Fotograma de la película, Nòria del Prater
És indubtable que hi han ciutats que formen part d’una història i històries que formen part del entramat d’una ciutat i El tercer home (1949), en el seu empedrat lluent, la bellíssima fotografia de Robert Krasker i la peculiar banda sonora d’Anton Karas és una mostra irrefutable. De la mateixa manera que, front a l’obstinació de mostrar la ciutat imperial, Viena nos oferix el museu sobre El tercer home (en Prossgasse, 25), a on es poden admirar més de 2500 objectes originals relacionats en la película i vore la tarantela que tocà Karas en la gravació de la banda sonora i escoltar alguna de les 400 versions de la cançó d’Harry Lime que guarda, incloent una dels Beatles o del Duo Dinàmico; i, inclús, contractar un tour per uns pocs centenars dels 2500 quilómetros d’albellons de la ciutat i que formen part de la famosa escena de persecució de la película.
I per últim, és obligat, també, fer una visita al cementeri Central de Viena, a on reposen Mozart, Brams o Shubert, i en el que finalisa la película; un dels millors finals de l’història del cine, segons la crítica especialisada. Holly i Anna s’han trobat de nou en el cementeri. Ella ve caminant llentament pel passeig central, entre els arbres; ell, que ha eixit junt en el major Calloway (Trevor Howard) en coche, baixa i l’espera. Ella s’acosta ad ell, les fulles cauen…
Fotograma de la película, Albellons de Viena
Una ciutat destruïda i ocupada, la capital de l’Imperi austrohongarés vista en blanc i negre, repartida com un botí de guerra que resistix, solitària i humida, i que no obstant, una volta més, delectarà al món sancer en els seus valsos i palaus, en El bell Danubi blau i la Marcha Radesky, ¿i per qué no? Escomença un nou any, i en ell, tot és possible; inclús canviar les ombres per llum. En això estem.
¿Per qué el fasciste et diu fasciste? Tot lo món creu que el fascisme i el nazisme són un moviment de dretes, la realitat és que no ho són.
Tant el fascisme com el nacionalsocialisme són moviments de extrema esquerra.
Aclarirem estos conceptes per a entendre’ls millor. Lo primer és definir qué fa algú de dretes i qué fa algú d’esquerres.
Per ad això prendrem dos idees de lo que representa en sí cada concepte, individu i estat. Quant més cap a l’estat i manco cap a l’individu, més a l’esquerra, i quant més individu i manco estat, més a la dreta.
Ademés, l’esquerra creu que hi ha una idea, que té que fer realitat, coste lo que coste, sense importar el dany que ocasione, antepon l’idea sobre la realitat.
Per un atre costat, la dreta es centra en el realisme filosòfic, de primer pren consciència de la realitat i, segons eixa realitat que té, se planteja com governar.
Per això l’extrema dreta real, des d’un punt de vista científic, no ha governat mai perque voldria que l’estat no existira i tot se basara en l’individu, zero estat.
Antagònicament, tenim a l’extrema esquerra, i per ad ella tot implica a l’estat.
El Manifest Comuniste escrit per Marx i Engels se publicà en 1848, i acaba dient:
“Obrers del món, uniu-vos”.
Estem davant del naiximent d’un moviment internacional del que beuran, entre molts atres, Hitler i Mussolini.
Lenin
Durant la Primera Guerra Mundial, se va produir la Revolució russa, Lenin se feu en lo que havia segut l’Imperi rus i establix l’Unió de Repúbliques Socialistes Soviètica, el comunisme tenia ya un lloc des d’a on expandir-se.
En acabar la Guerra Civil, s’organisà el Comintern, l’Internacional Comunista, que establia els dictàmens per a tots els partits comunistes del món.
Analisem, puix, els conceptes fascisme i nacionalsocialisme.
El fascisme el crea l’italià Benito Mussolini, de pares socialistes, ya des de chiquet anava als mítins en son pare.
Fon l’editor del periòdic socialiste de Lavanti, vixqué el periodo de posguerra. Les idees d’esquerra havien creixcut des de la segona mitat del sigle XIX, apoderant-se de totes les coses en Europa.
Mussolini, en acabar la guerra, havia segut expulsat del Partit Socialiste, veu esta situació i decidix formar un referent nou.
El comunisme havia cridat a integrar més nacions a lo que es denominen Els Octubres, el periodo entre l’any 19 i el 20, en Itàlia se li diu el Vieno Rosso.
Mussolini creu en el socialisme i en l’estat, és un home d’esquerres, pero no vol ser vassall de l’Unió Soviètica, ell vol un socialisme a l’italiana.
Per ad això, restaura el concepte dels fasci, que són un símbol dels cònsuls romans, un símbol del poder per a restablir la glòria de l’Imperi romà.
En 1919 funda el Partit Fasciste Republicà i en 1922 ha guanyat tanta força que fa una marcha sobre Roma i es nomena duce.
Mussolini
Naix l’era fascista de Mussolini, tot en l’estat, res fora de l’estat, per lo tant, és un moviment d’esquerres. La dreta no creu en l’estat, o creu lo manco possible en l’estat.
Organisa un sistema corporativista a on les corporacions han d’inscriure’s i ser autorisades per l’estat. La dreta, per contra, creu en la llibertat.
El fascisme es convertix en el partit únic, prohibint el restant dels partits i establint qué és la veritat i qué es pot dir.
L’esquerra té com a objectiu el control, no solament de la vida pública, sino també la privada de les persones.
Que és precisament lo que feu Mussolini i més tart Hitler ho copià.
Hitler
Si Mussolini crea el fascisme, Hitler és qui fa lo propi en el nacionalsocialisme en Alemanya.
Hitler fon un austríac frustrat per ser rebujat en l’escola d’art, s’enrolà en l’eixèrcit alemà, creuà la frontera com a austríac i lluità en la guerra.
Quan Alemanya reduí l’eixèrcit despuix del tractat de Versailles, se quedà en l’eixèrcit alemà.
Més tart, l’envien a München a fiscalisar un partit que ya existia, el Partit dels Treballadors Alemans, que sobre no haver segut fundat per ell, ya tenia un esperit a lo Mussolini.
L’idea d’un socialisme, pero per als alemans, un Deutsch, no volien una Alemanya vassalla de l’Unió Soviètica, igual que Mussolini, Hitler volia el seu Octubre alemà.
Alemanya era la potència industrial més important d’Europa.
El socialisme, segons Marx, és una fase posterior al capitalisme, i s’ha d’implantar en una societat industrial, com ho era Alemanya.
I ahí sorgix este Partit dels Treballadors Alemans.
Hitler a pesar de tindre una mala formació intelectual, ténia el dò de la paraula, lo que el dugué a convertir-se en el cap del partit i a canviar-li el nom per Partit Nacionalsocialiste Obrer Alemà.
¿Vos sona familiar el nom?, canviem alemà per espanyol.
El socialisme, el comunisme, el fascisme i nacionalsocialisme, tenen moltes més coses en comú que coses en contra, tots tenen en comú l’idea d’estat.
Lenin digué:
“Doneu-me un chiquet quatre anys, i faré d’ell un fervent bolchevic.”
¿Recordeu lo que digué la ministra d’educació socialista Isabel Celaá?
“No podem pensar de cap de les maneres que els fills pertanyen als pares.”
¿Qué feu Mussolini? Establí des de l’estat l’educació obligatòria, el control total de l’educació és una idea que ve de l’esquerra, perque al socialisme no li agrada que les persones puguen elegir en llibertat.
¿Qué feu Hitler? Exactament lo mateix, estatisà l’educació per a adoctrinar sense educar.
Una volta més Lenin digué:
“Els chiquets tenen que permanéixer en l’estat el major temps possible i el manco possible en sos pares.”
Lo mateix que feu Lenin, feu Mussolini, i ho copià Hitler. Un estat total que et diga lo que pots fer, i lo que no pots fer, quàn, cóm i de quina manera, i aixina no tingues opcions o llibertat d’elegir.
¿Qué és ser de dretes?
És tindre clar que som persones que tenim llibertat, i això és lo que construïx el nostre futur, decidint qué és lo millor per a les nostres vides.
L’estat no deu clavar-se ni en la teua família, ni en ta casa, ni en les teues decisions, el primer educador són els pares.
Llavors, ¿per qué si dius que eres de dretes i que creus en la llibertat de l’individu t’han de dir fasciste? Açò s’ha convertit en el món al revés, qui realment és un fasciste tacha d’això a qui no combrega en la seuaidea per a guanyar credibilitat front a l’estúpit.
És com si l’agressor crida a la policia i s’enduen pres a la víctima.
No pots ser fasciste si no creus en el concepte d’estat com un tot, l’estat ha d’existir per a mantindre un orde, pero deu fer-ho en la seua mínima expressió.
Una persona de dretes creu en la llibertat d’educació, la llibertat econòmica, la llibertat política, defén la vida i la família, respecta les tradicions i sobretot creu en la coherència i el sentit comú.
Aixina que la pròxima volta que algú et diga fasciste, regala-li un somriure i pensa…
Hui dia 29 veu la llum el bolletí nº 5 corresponent al més de novembre de 2024.
Un més justet despuix d’aquell fatídic dimarts a on, sense previ avís, en la vesprada-nit, se veren inundats 75 pobles al sur de Valéncia, quedant la majoria d’ells en condicions precàries.
En uns minuts vérem com l’aigua pujava de nivell, rebentant portes i anegant les cases, inclús en perill de perdre la vida. ¡Cóm en un instant canvià tot!, mobles, aixovar, recorts familiars quedaren enterrats baix del fanc. Els primers moments experimentàrem por, que anava convertint-se en pànic per tot lo que estava succeint, pero conforme passaren les hores, el pànic li donà pas al desalé, la tristor, l’impotència, el malhumor per tot lo que estàvem veent. Açò només ho pot contar qui ha vixcut esta tragèdia en u dels pobles més afectats.
Passats uns dies l’equip se posà en marcha per a portar avant el compromís adquirit de bestreta, de que cada última fi de semana del més veja la llum el nostre bolletí.
Est és el seu contengut:
Antonio Moreno, en la temàtica de Ciutats de cine, nos presenta l’artícul Valéncia. Oblit, no és una opció.
Amparo Soriano nos seguix passejant; ara ho farà, no pels barris de Valéncia, sino en l’artícul Valéncia, passejar per la catàstrofe.
Edu Vanacloig, en clau política, escriu l’artícul titulat Si necessita més recursos, que els demane.
En la temàtica de Medicina i Salut, Mª Ángeles Viñas nos parla de Malalties infecciones causades per desastres naturals.
El mege del fege, en este monogràfic sobre inundacions, nos escriu Crònica d’una mort anunciada: Comunitat Valenciana.
Chemi Martínez, en temàtica de deport, escriu De Biescas a Alfafar.
Lucas Grao recorda la DANA des de la música en l’artícul Banda sonora d’una catàstrofe.
Mª José Julio, en events i activitats, nos posa al corrent de totes les activitats culturals que se celebren en Lo Rat Penat.
Fins ací el bolletí que aplega a les vostres mans.
Esperem que valoreu el nostre treball, puix este bolletí està dedicat en molt de carinyo i respecte, a tots els afectats per la DANA i, molt especialment, en memòria de tots els que per desgràcia han perdut la seua vida.
No, no estem per a películes. La pantalla s’ha quedat en blanc, un blanc lluent que tracta d’ocultar la magnitut d’una tragèdia. Pero sona una música suau que nos va volta i nos espenta. Eixirem d’esta, tornarem a eixir com ho hem fet atres voltes. Els jóvens nos han indicat el camí, i no els fallarem.
Fa poc més d’un any, en el Festival Cinema Jove de Valéncia, se presentà Olvido (2023), una película d’Inés París que transcorre durant els dies que varen seguir a la gran riuada de Valéncia, el 14 d’octubre de 1957. Olvido, una periodista local, junt en un policia, es veu immersa en una conspiració, despuix de la troballa d’uns cadàvers que no pareix que hagen mort per l’efecte de l’aigua. Rodada en els primers mesos de 2023, els seus exteriors es varen filmar en la ciutat de Valéncia, en Sueca, Burjassot i Sagunt; i en l’antiga factoria El Cano es varen construir, entre uns atres: el periòdic a on treballa Olvido, la comissaria de policia i alguns carrers de la ciutat.
Un parell de mesos abans de la tragèdia que assola la província de Valéncia, es va estrenar l’episodi 8 de Respira, la nova série de Netflix, centrada en un imaginari hospital valencià de nom Joaquim Sorolla. Est episodi, titulat “Gota fría”, nos mostra la resposta a la catàstrofe des de la perspectiva de l’hospital, en certes similituts en lo ocorregut el 29 d’octubre passat.
A pesar de las coincidències i del temps, pareix obvi que llamentablement no pareix que hajam deprés massa fins ací.
Vore les imàgens en les diferents cadenes de televisió i sentir moltes de les històries dels afectats, no dona una idea cabal del desastre humà al que nos enfrontem, al que s’enfronta la gent dels pobles destruïts. El cine de catàstrofes, de películes famoses, mostra aixina la seua indubtable “corporeïtat” de cartó pedra.
Pero tornarem a eixir d’esta, com ya ho vàrem fer en atres ocasions; com eixírem de la gran epidèmia de còlera que assotà Valéncia en 1885, o despuix de la pantanada de Tous de 1982… En l’espirit que dona sentit a les nostres Falles, tornarem a alçar-nos i a afrontar els nous reptes; junts, en la mirada posada en el futur. Els jóvens, eixes generacions nomenades de cristal, de rets socials i d’aparent individualitat, nos han mostrat el camí; i no podem defraudar-los.
I un nou bagage personal i colectiu se sumarà a la nostra memòria. Com eixa riuada del 57 que, 67 anys més tart, seguix viva en el nostre recort, encara que ni tan sols l’hajam vixcut personalment. No, l’oblit no és una opció. Cal seguir avant per ells, per tots els que ho varen sofrir en primera persona, pels jóvens i el seu futur. Per tots nosatres.
Valéncia, en l’época romana fon una illa fluvial del riu Túria, en les montanyes més pròximes a 12 i 25 km del centre de la ciutat.
En els pobles limítrofs de la zona nordest de Valéncia, els tossals no superen els 70 metros d’altitut sobre el nivell de la mar. En ells, està, per una banda, l’Horta Nort, formada per diversos pobles, el més alt dels quals és El Puig, i, per l’atra, els pobles limítrofs del sur, situats en una plana, i que formen l’Horta Sur i l’Albufera.
Els romans sabien que eren terres inundables pel riu Túria, de fet, per a defendre’s, construïren un braç del riu Túria, per a tindre aixina la ciutat totalment rodejada d’aigua i protegida.
“L’aigua del riu sempre torna al seu caixer”, “A la vora del riu, no faces niu”, són dits que sempre nomenaven els nostres yayos. Inclús, pot ser que tinguera lloc un sumani en 1250, quan el santíssim Crist del Salvador fon rescatat de les aigües del riu Túria surant contra la corrent. El Túria és impredicible.
Fixeu-vos en el dibuix: el braç del riu Túria estaria ans del pont de Sant Josep o Nou, a on està hui situat el IVAM, tota l’horta regada per este braç, que baixaria per lo que hui és el carrer de la Bosseria, passaria per davant de la Llonja de Mercaders cap al carrer de les Barques i d’ahí a la que hui és la plaça d’Amèrica, a on tornaria a ajuntar-se en el riu.
El riu Túria ha tengut, a lo llarc del temps, moltíssimes creixcudes. Des del 1321, tal com està constatat en els llibres de Consell, hi han hagut 25 riuades fins a 1957, esta última la tenim documentada en fotos antigues en blanc i negre.
Quan açò ocorregué, els polítics s’esforçaren i proyectaren el Pla Sur, la desviació del riu Túria a un nou caixer, més gran, per a desviar-lo de la ciutat de Valéncia pel costat del sur, d’a on li ve el nom, i la financiació basada, sobretot, en els sagells Pla Sur de Valéncia.
En aquella calamitat, un locutor de ràdio de Múrcia feu una rifa per a obtindre diners i ajudar als damnificats. En aquell moment, se movilisà a tot el Govern, militars o no, i vingué gent de tota Espanya, igual que ara també n’ha vengut. Se demanà pa a tota Espanya; hui s’ha demanat de tot, especialment aigua.
En 1957, el cabal del riu Túria superà els 3.700 metros cúbics per segon, sifra que triplicava la capacitat del caixer per dins de Valéncia.
Els ponts vells tenien trencaaigües, mentres que els nous no ne tenien i la pressió de canyes, carros i arbres eixercien la pressió suficient per a trencar la construcció fluvial.
La zona alta de Valéncia, eixa que tenien els romans amurallada, no patí pràcticament l’impacte del desbordament, puix la plaça de la Reina i de la Mare de Deu quedaren intactes. Podem vore en un dibuix fins a quina altura arribà l’aigua. En memòria d’eixa riuada se feren taulellets per a senyalar els llímits de l’aigua.
La plaça d’Alfons el Magnànim queda coberta per l’aigua fins als tres metros i vint centímetros. Podem vore hui en dia cóm quedaria un home baix les aigües. En Capitania a mitan porta. En el pati de la finca que fa cantó en el carrer de la Mar, per damunt de les portes.
Altura de l’aigua en els edificis de Valéncia, en la riuada de 1957
Riuada de 1957 Solaz ValénciaRiuada de 1957. Arhiu de Las Provincias.
Fa por quan arriba la nit, el silenci, foscor… me fa por.
El riu Túria és com el semblant valencià, calmat, mentres no li vinga ningú a fer-li la col, perque en eixe moment s’unfla, esclata, s’escarota i se n’ix.
Rajoles del carrer del Museu
Senyalant a on hauria arribat l’aigua i a on pot arribar en el 2100, sí no se posen els mijos per a detindre-la.
Ya ho escrigué el botànic Cavanilles. En la pàg. 68 de Las Observaciones de Cavanilles 200 anys despuix diu: “Corto es el número de llanuras en el reyno, y aun estas estrechas, hallánose casi siempre entre el mar y las raices de los montes, así los rios para atravesar el reyno se ven preciados a correr por profundos cauces…”.
I és just en estos pobles del sur a on ha passat esta última tragèdia. Els barrancs que venen de la zona oest normalment sempre van buits i desemboquen en l’Albufera. El barranc del Poyo ve de Chiva i passa pel costat de la A-3, a l’altura del km 342; se desvia a Torrent, que està més alt que Alaquàs, Aldaya, Chirivella, i passa per Picanya, Paiporta, Massanassa i Catarroja, tota la zona inundada, puix ningú podia pensar que més amunt de Chiva podien caure més de 600 litros per metro quadrat.
La força de l’aigua abundant que va caure va descendir cap a la desembocadura a tota velocitat arramblant coches, contenidors i tot lo que trobà a lo llarc del seu violent recorregut.
En una catàstrofe aixina se nos en van els recorts, els mobles de la yaya, les cortines que nos feu, les fotos, els moments vixcuts entre eixes parets… retornarem la casa, pero ya res tornarà a ser lo mateix.
Recordem les paraules d’Anfós Ramon en la Casa Vella, algunes d’elles:
Allí tinc un lloc propici per reviure la costum. Tinc el recort i l’indici d’una vida i un ofici ple de terra i ple de llum.
Es una casa que obliga a recordar als majors. Una casa molt antiga que sap del gra i de l’espiga i de frets i de calors.
Tornareu …, més forts.
Esperem que lo passat en estos pobles, dels que puc oferir algunes fotografies que mostren la magnitut de la força que duya l’aigua i de la cantitat de vides humanes que s’ha endut, més de 200 persones, no torne a succeir, que les infraestructures per a detindre la violència de l’aigua es duguen a terme finalment. I les alarmes nos indiquen, segons a on estigam, a ón tenim que anar a refugiar-nos.
Carrer de CatarrojaCarrers de CatarrojaCarrer Trinquet 45 de CatarrojaTot enfangatTot enfangatMontonades de mobles enfangatsDe tot arrastrava l’aiguaGaraig inundatObjectes trobatsCoche en PaiportaChiqueta netejantCamí de Paiporta, portant menjar i aiguaGaraig inundatLa destrossa dels cochesMontanyes d’objectes i fanc
En l’any 2001, el Govern d’Aznar creà el Pla Hidrològic Nacional, que incloïa la construcció d’una presa en Chest, que evitaria les riuades en zones que en la seua majoria es troben hui entre les més afectades per les pluges torrencials de la DANA del passat 29 d’octubre de 2024.
Eixa presa regularia els cabals procedents de la conca alta dels barrancs del Poyo, la Saleta i el Pozalet creant un embassament en una capacitat major.
En juliol de 2004, la Confederació Hidrològica del Xúquer (CHJ), ara dependent del Ministeri de Transició Ecològica (Miteco), presentà en diversos ajuntaments valencians i grups ecologistes el pla contra avengudes de la rambla del Poyo, pero en 2005 el govern socialiste de Zapatero paralisà el proyecte que incloïa la construcció de la presa de Chest, compresa en el PHN de 2001 i que fon concebut per a combatre les riuades en alguns dels pobles ara afonats, degut a que suponia un cost socioeconòmic molt gran.
D’acort en l’informe elaborat per Dam Removal Progress, en 2021 foren destruïdes en Espanya 108 barreres fluvials, 133 en 2022 i 95 en 2023 (336 en total), incloent preses i assuts, moltíssim més que en el restant d’Europa.
Número d’obstàculs retirats en els rius d’Europa durant 2021
La conca de la rambla del Poyo es troba entre els rius Túria i Xúquer, té la seua desembocadura en l’Albufera i no en la mar Mediterrànea. Categorisat històricament com a àrea de potencial risc d’inundació, arreplegà les torrencials pluges de la DANA procedents de la serra de Chiva.
Este caixer no té cap embassament que evite que les riuades d’aigua desborden els cabals i provoquen les inundacions, com no n’hi ha cap, l’aigua aplegà completament lliure a les localitats de l’oest i el sur de la ciutat de Valéncia.
La falta de netea de la vegetació i la prohibició de tallar canyars (tradicional en l’horta per a utilisar les canyes en llabors agrícoles), ha provocat la formació de tapons per la vegetació arrancada, que ha generat ones que alvancen a gran velocitat, en força suficient per a arramblar-ho tot al seu pas. Els ponts no estan calculats per a resistir una massa d’aigua, fanc i vegetació que es desplaça a gran velocitat, 26 ponts han segut destruïts o necessiten reparacions.
L’infraestructura prevista, també arreplegava la construcció de dos dics, u en el barranc del Poyo i un atre en el de Pozalet, el pla també plantejava l’adequació del barranc del Poyo des del seu creuament en el by-pass, en este punt, es prevea la creació d’una gran via verda d’uns 30 metros d’amplària que acabaria en un parc que actuaria com a estany d’acumulació en casos d’avenguda.
Cal recordar que el barranc del Poyo aplegà a registrar el dia D fins a 2.228,9 metros cúbics per segon, un cabal quatre voltes major que el del riu Ebre, i alguns trams a penes admeten 300 metros cúbics per segon.
Barranc del Poyo en Paiporta
Des de 2019, el Govern de Sánchez sabia que el barranc del Poyo era ARPSI. Àrea en Risc Potencial Significatiu d’Inundació. Inclús posseïa proyeccions de les zones que s’afonarien en cas de desbordament, per tant, era i és, competència de Sánchez netejar i ampliar el barranc del Poyo per a evitar desbordaments, pero com hem vist, ni està, ni se l’espera.
Curiosament, en 2021 s’adjudica el proyecte per a sanejar la part final del barranc, la zona zero de la DANA, pero el tombà Chimo Puig (en els seus socis del Botànic) en 2022. El treball inicialment plantejat és incompatible en el Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamisació de l’Horta de Valéncia (DECRET 219/2018, de 30 de novembre, del Consell de Generalitat Valenciana).
Eixe proyecte ya nos desvelava els embuts d’este caixer:
Aigües avall de la A-7, el caixer escomença a perdre capacitat fins a transformar-se en una séquia de tan sols vora cinc metros.
Reducció de secció aigües amunt del barranc Gallego.
Aigües avall es produïx la confluència del barranc Gallego, que en els seus últims metros es convertix en una séquia.
El pont dels Cavalls reduïx la capacitat del barranc a 300 metros cúbics per segonde capacitat.
A hores d’ara, i despuix de lo succeït, encara es desconeix data per a tals obres, el barranc del Poyo en desbordar-se arrastra milers de branques que entaponen ponts i multipliquen la seua capacitat mortífera, per les polítiques ecoterroristes que no permeten la poda, com havem dit adés. L’obra global, segons càlculs de 2007, hauria costat 200 millons, manco de lo que gasta Sánchez en publicitat (270 millons) en un any.
El govern del BOTÀNIC cessà sense que el seu amic Sánchez haguera acomés el pla, i deixaren esta trampa mortal a Mazón i als valencians, en un resultat de més de 200 morts confirmats fins ara i numerosos desapareguts.
Mazón i Sánchez en roda de prensa
A les 18:00 amainarà la pluja, comunicà Mazón, per lo que fon fortament criticat, pero a soles es llimita a replicar paraules dites per la delegada del Govern socialiste Pilar Bernabé i el cap de climatologia d’AEMET en Valéncia, José Ángel Núñez, abdós en declaracions en À Punt, pero la realitat ya sabem que fon una atra.
No seré yo qui defenga la pèssima actuació del govern de Mazón, pero, tal volta la CHJ deuria donar explicacions de per qué envià un correu al CECOPI a les 17:13h del dia D dient que el cabal del barranc del Poyo havia baixat a 28,7 metros cúbics per segon i a les 18:43h un atre dient que ara eren 1.686 metros cúbics per segon i no avisà del risc de desbordament, quan tots sabem ara, que a les 18:30 h en Paiporta el barranc ya s’havia desbordat.
Com tampoc és just culpar tan sols al govern autonòmic per mantindre el nivell 2 i no activar el nivell 3 que obligaria al Govern central a prendre el control, quan segons el PLEGEM, Pla Estatal General d’Emergències de Protecció Civil, l’encarregat de declarar el nivell 3 és el ministre de l’interior Fernando Grande-Marlaska que ho pot fer a petició pròpia o a proposta del Govern de comunitat autònoma o de la delegada del Govern, Pilar Bernabé (del PSOE), i inclús el president del GovernPedro Sánchez té el poder, tal com diu la Llei orgànica 4/1981, d’1 de juny, dels estats d’alarma, excepció i lloc, en el seu CAPÍTUL II, l’estat d’alarma, artícul quart.
Caixer nou riu Túria en la DANA
El Pla Sur, que supongué la construcció del nou caixer del Túria vorejant la ciutat de Valéncia, ha salvat la vida de milers de valencians, no obstant es deurien realisar en caràcter d’urgència els estudis i les obres necessàries per a estar preparats a futur, ya que la previsió màxima del cabal per al nou caixer del Túria és d’uns 4.000 metros cúbics per segon, i en esta ocasió aplegà a dur-ne pics de més de 2.000 metros cúbics per segon, mentres que en el barranc del Poyo se registraren pics de fins a 2.228,9 metros cúbics, per lo tant, no podem llimitar-nos a canalisar el barranc del Poyo aigües amunt sense prendre mides adicionals com la construcció de preses i assuts.
Si per a donar una solució a possibles riuades futures ya estem veent que el nou caixer del Túria podria aplegar al seu nivell màxim en risc de desbordament, recordem la barbaritat que proponia Joan Ribó de la mà de Compromís en 2020…
L’idea, proposta per Joan Ribó, i per la regidoria de la Devesa-Albufera, dirigida per Sergi Campillo, explica que el Túria s’ha convertit en un caixer “artificial i buit, diluint la seua condició de riu” i este pla ve a canviar tot açò en una superfície que comprén prop d’11.800 metros, se planteja l’existència d’un eix hidràulic distribuït en tres fluixos d’aigua: un caixer ecològic, en cabal mínim permanent i controlat per a mantindre la circulació natural; un caixer de reserva, en zones inundables sense aigua permanent per a poder soportar avengudes en cas d’inundació; i un caixer total, constituït pels dos anteriors, i que permeta la “garantia” per a evitar inundacions en l’àrea metropolitana.
Ademés, se planteja un eix ecològic de flora i fauna, aixina com un “eix social” consistent en que l’espai puga ser recuperat per a l’us de la ciutadania; un passeig, carrils bici, estanys, dotacions, passos ecològics, espais agraris, àrees polifuncionals, i uns atres usos singulars com la conexió en el parc de capçalera, o en el llitoral.
El proyecte també sugerix l’implantació d’arborat en abdós vores, la “revisió del trànsit de les vies perifèriques”, l’incorporació del transport públic, senyals i toponímia, etcétera.
Queda clar que en Compromís han vist massa películes i en el seu anhel de protagonisme no solament haurien balafiat diners, sino que haurien posat en perill la vida de milers de valencians.
Proyecte de Compromís per al nou caixer del riu Túria
Tot és un joc d’escacs per ad ells: rojos, blaus, taronges, i l’arc de Sant Martí polític sancer aprofita les catàstrofes per a traure rèdit polític, la pilota va de teulada en teulada i mentres el poble valencià ya no s’identifica per cap color que no siga el del FANC.
¡A soles el poble salva al poble!
Mentrimentres el passat dissabte 9 de novembre s’organisà una manifestació a les 18:00h en el Cap i Casal de Valéncia en l’excusa de protestar sobre l’actuació del govern, pero, ¿quin govern? perque en lloc de protestar per l’actuació tant autonòmica com estatal, esta manifestació es convertí en un blanquejament polític del Govern central del PSOE, per part de l’esquerra més radical i pancatalanista.
Hordes de radicals violents ompliren els carrers de Valéncia, intimidant i amenaçant a tot aquell despistat que acodí inocent a protestar tant contra rojos com contra blaus, obligant-lo a retirar qualsevol cartell en el que es criticara a ningú que no fora el Govern valencià del PP en Mazón.
Manifestació de l’esquerra pancatalanista
Encapçalant l’aquelarre pancatalaniste que organisà la manifestació se troba (ACPV) Acció Cultural del País Valencià, seguida de Amical de Mauthausen, Arrels del Canvi, Arran-SEPC-COS-Endavant, Assemblea de Barri de Montolivet, Associació Cultural És País Valencià, BEA, Benicalap Viu, Ca Bassot, Ca Revolta, CNT València, Comissió Ciutat-Port, Coordinadora Associacions Memòria Democràtica País Valencià, Decidim – Plataforma pel dret a decidir del País Valencià, Entrebarris, Escola Valenciana, FAMPA València, Intersindical Valenciana, Joves d’ACPV, JovesxRussafa, LAMBDA, Plataforma 14 d’abril per la República, Societat Coral El Micalet i Teixint Patraix, partits polítics com Podem, Esquerra Unida i fins al mateix PSPV-PSOE.
I com no, Compromís també recolzà la manifestació, cridant a movilisar-se per a que «Mazón i el seu Govern dimitixquen» i aixina guanyar rèdit polític de la manera més hipòcrita criticant lo que ells propiciaren que ocorreguera per les seues polítiques ECOTERRORISTES dutes a terme en el seu recent mandat, recordem que Puig manà en coalició en ells i foren els culpables de no dur a terme el PHN.
L’entitat Acció Cultural del País Valencià (ACPV), que també ha organisat enguany accions galliponteres promovent l’imposició del català en les aules d’esta comunitat, naixqué en 1978 en l’objectiu de l’identificació històrica en Catalunya i Balears, en la conformació dels imaginaris Països Catalans. Esta organisació, percebé subvencions de millons d’euros del Govern socialiste de Chimo Puig i de la Generalitat de Catalunya.
L’agermanament de ACPV en ANC Assemblea Nacional Catalana és explícit a través de la coneguda com a Federació Llull, constituïda en Palma de Mallorca en 1990 per Obra Cultural Balear, la catalana Òmnium Cultural i la pròpia Acció Cultural del País Valencià en l’intenció de difondre l’entelèquia dels autodenominats Països Catalans.
¡VALENCIANS, S’HA ENCÉS LA MECHA, ÉS L’HORA DE FER-LOS FRONT!
El passat dia 29 de octubre va ser, per desgràcia, un dia històric per al Regne de Valéncia. Una riuada històrica i sense precedents va arrasar més de setanta municipis valencians.
No hi han paraules per a descriure tant de dolor, ya que més de 200 persones varen pedre la vida. El mal ya està fet i, per això, és moment de previndre les conseqüències que estos desastres naturals produïxen en la nostra salut.
Com tots sabem, l’estacament de l’aigua de forma persistent pot comportar el creiximent de distints microorganismes que produïxen malalties; les més comunes: leptospirosis, hepatitis A, gastroenteritis aguts, tétanos i neumonies víriques i bacterianes. El fanc és un mig molt propici per a la propagació d’estos microorganismes, puix este fanc no soles conté terra sino també aigües fecals i matèria orgànica, fet que facilita l’aparició d’estes malalties i la seua propagació. Les epidèmies són molt freqüents en estos llocs per lo que la prevenció es torna vital.
Per mig d’una transmissió oral se poden patir gastroenteritis molt greus, persistents, en aparició de febra. Ademés, també es pot patir icterícia (coloració groga de la pell) o be la nomenada leptospirosis. Per una atra banda, per mig d’una transmissió respiratòria es poden transmetre virus i bactèries que poden produir neumonies.
¿Cóm podem previndre-les?
Front a desastres naturals que produïxen greus inundacions és necessari tindre en conte mides preventives per a no contraure malalties infectocontagioses.
Utilisar botes de goma, pantaló llarc i mànega llarga, maixquereta i ulleres protectores, ademés de guants i no beure ni menjar en ells posats.
Llavar-se les mans de forma contínua. Per supost, aquelles parts del cos impregnades en fanc, llavar-les en abundant aigua i sabó.
Netejar de manera contínua les superfícies en fanc.
Botes enfangades
Es deurà consultar sempre al personal sanitari si s’observa algun síntoma com els que se descriuen a continuació:
Febra elevada i persistent.
Diarrea o vòmits persistents.
Dolor abdominal intens.
Coloració groga de la pell.
Erupcions cutànees.
Ferides obertes i doloroses.
Confusió, desorientació.
Queda molt per fer, queda molt de fanc per retirar, pero és de vital importància previndre estes malalties que, encara que no són potencialment mortals, poden produir importants problemes en la salut dels afectats, aixina com també dels voluntaris que ajudem en estes poblacions i en definitiva de tot el poble valencià, puix es tracta d’un problema de salut pública.
No m’agradaria acabar est artícul especial sense mostrar des d’este mig de comunicació el meu sincer condol a tots els que hagen patit pèrdues personals i el meu ànim i soport incondicional a tots els meus germans (entre ells, amics) afectats de la nostra amada terra valenciana.
Estic profundament orgullosa, més que mai, de ser valenciana. El meu poble és un noble noble i lluitador, no hi ha cap desastre natural que als valencians nos puga tombar. Com diu el nostre Himne Regional: que nostra veu, la llum salude, d’un sol novell.
Les últimes semanes han segut un caos en el nostre antic Regne de Valéncia. Tot lo món, referint-me al planeta Terra, està boquiobert veent imàgens i vídeos de la catàstrofe que ha provocat la DANA (depressió aïllada en nivells alts), la gota freda o les inundacions (com vullgam dir-li). Danys materials de milers de millons d’euros (la Generalitat quantifica en 12.000 millons d’euros els danys), i sobretot, més de 220 morts (a hores d’ara s’han confirmat 219 morts i encara hi han 11 persones desaparegudes). Brutal. Trist. Catastròfic.
Algunes senyes: (Font: el País)
99 km de ferrocarril afectats
83.437 coches que han solicitat indemnisacions
530 quilómetros quadrats alcançats per l’aigua de la riuada
190.000 persones afectades1
75 municipis afectats
1.522 quilómetros de carreteres afectats
7% dels edificis de la província de Valéncia estudiats han segut alcançats per la riuada
Només en l’Horta Sur 4.000 edificis afectats
Lo més greu: 219 morts i 11 desapareguts
Se podrien haver evitat estes morts, i molts d’anys, en avisos a la població, en un us correcte dels mijos de comunicació i una gestió òptima dels avisos meteorològics. Pero, yo vaig més allà. S’haurien evitat estos danys si s’hagueren gestionat en criteri no partidiste els nostres imposts. Si els partits d’esquerres i de dretes no usaren els nostres diners en propaganda política, imposició del català en les escoles o subvencions a partits polítics o associacions afins. ¿Per qué no se poden tallar les canyes dels rius? ¿Per qué no se netegen els rius, barrancs, aigüeres, etc., si tots els anys en la Comunitat Valenciana se produïxen plogudes torrencials, seguides de mesos sancers de sequia?
L’assunt és molt greu. Crec que és punible. Pero estic segur que els polítics valencians-espanyols no solucionaran be el problema. Necessitem polítics valencians i valencianistes, que pensen en i per als valencians, i defenguen la nostra gent per damunt dels interessos dels partits polítics espanyols. Part de culpa també és dels polítics valencianistes, que tenen la seua chicoteta força dividida en 4 partits mínims, perque cada u té un rei en lo ventre, i no són capaços de crear un únic partit en un poc més de força. És trist que tinga que passar açò per a fer estes reflexions…
Diuen que les desgràcies mai venen a soles, i si algú ha pogut viure dos grans desgràcies de prop, entre molts atres, eixe és Fernando Escartín. Cicliste professional ya retirat, naixcut en Biescas (Osca), a on va poder viure de prop una riuada que va arrasar el càmping Las Nieves i va acabar en la vida de 87 persones en l’any 1996.
Poc de temps despuix de retirar-se com a professional i ya com a director tècnic de la Vuelta, es va traslladar, en l’any 2008, a la localitat d’Afafar, a on viu des de llavors, i en la que ha pogut sofrir directament la recent DANA que s’ha endut per davant un número massa alt de persones, ademés de vivendes, negocis i ensomis d’infinitat de valencians que tindran que escomençar de nou.
Fernando sap ben be lo que és escomençar de zero per a tractar de conseguir els seus anhels, ya que en la seua vida professional com a ciclista, fins en dos ocasions, tingué que superar greus lesions que el varen obligar a reiniciar la seua vida professional per a poder guanyar l’etapa reina en el Tour de 1999 i acabar inclús en el podi en aquell any, per darrere de Lance Armstrong i Alex Züle. Podria haver reclamat ser campeó d’aquella edició, ya que els seus predecessors en el podi varen ser posteriorment descalificats per dopage, pero en la seua major discreció ha preferit no realisar cap solicitut al respecte.
Fernando Escartín
Dos triumfs i dos desgràcies han marcat la vida de Fernando Escartín, que des d’Alfafar torna a escomençar de zero recorrent els pobles de l’Horta Sur com millor sap fer-ho, en bicicleta, per a repartir medicaments i tot allò que els seus veïns puguen necessitar. Fernando és un eixemple de que es pot “recuperar” una vida despuix d’una garrotada, una cosa que també ha pogut vore en els valencians; açò és, els gens que tenim i que nos és innat resorgir de les cendres.
Estem en Fernando i en els centenars de mils de valencians que ho han perdut tot i als que anem a ajudar a recuperar-ho en la mida de lo possible, com nosatres be sabem i aplicant un lema que nos acompanya sempre: “Els diners i els collons per a les ocasions”. I esta és una ocasió en la que demostrar-ho, encara que mai podrem tornar la vida a tots aquells paisans que l’han perduda en tan inoportuna DANA.
