Títul:Saïdia Autor/a: Miquelo Garcia Maldonado Editorial: L’Oronella – Foment de les Lletres Valencianes Lloc i data d’edició: Valéncia, 2023 Nº de pàgines: 270
En l’introducció de l’obra, Miquel Ramón nos descriu perfectament la forma d’escriure de Miquelo; és dir, àgil, atractiva i, segons les seues paraules: «En una descripció, prou descriptiva i analítica, en la que dibuixa i coloreja en mans de la seua ploma cada una de les escenes, fins al punt en que te sents atrapat i integrat dins de la pròpia novela sense que esta te deixe ya fugir d’ella».
Dir que Miquelo Garcia i Maldonado, en atenció als seus mèrits lliteraris i a la seua proyecció com a autor en el nostre idioma, fon nomenat com a Escritor de l’Any 2024, premi que otorga la AELLVA bienalment a aquell autor o autora destacat per la seua producció lliterària.
Saïdia, ambientada en la ciutat de Valéncia, nos conta l’història de Jaume, un jove ingenier que deixa un bon treball en Madrit per a encarregar-se d’una emblemàtica obra en en el barri de La Saïdia, encarregada per l’Ajuntament de la ciutat valentina, concretament de la renovació d’un del mercats més antics de la ciutat; el ya abandonat Mercat de Sant Pere Nolasc, en el districte de la Saïdia.
Al començar l’eixecució dels treballs, ocorre una troballa inesperada, una caixa que posa al descobert un secret que havia estat amagat durant molts sigles. Un secret que durà al nostre protagoniste a viure una sorprenent experiència vital, en la que mai estarem segurs de lo que és real i lo que no ho és.
«No podia entendre com li resultava tant complicat pensar en una atra cosa que no fora això. ¿Qué podia tindre aquella caixa que estava tan clavada dins d’ell? Tenia la sensació rara com si sempre haguera format part de la seua vida, com el que té un recort material de la seua infància i encara que sap que no té cap valor, se nega a desfer-se d’ell perque li du entranyables recorts de temps vixcuts.»
Miquelo en esta obra, a través d’una gran habilitat lliterària, nos va atrapant des del primer capítul, nos mostra una Valéncia desconeguda, una Valéncia oblidada per la majoria dels llectors, pero que, sense dubte, nos mostra eixa cultura que és la base de lo que els valencians som hui en dia. Les persones es forgen de les experiències vixcudes de generació en generació i, per supost, els valencians no som una excepció.
Amor, intriga, i una miqueta de ficció, formen este conglomerat lliterari que acaba en este magnífic resultat conegut com a Saïdia. Deixe’s atrapar per l’imaginació admirable de Miquelo i fruïxca d’esta casi obligada llectura, que no el deixarà de sorprendre pàgina a pàgina.
Sent Valéncia una ciutat bolcada a la mar, és llògica la proliferació d’escoles de vela en l’àmbit del port de la ciutat. Les diferents escoles de vela infantils del port de Valéncia han experimentat una notable evolució en els últims anys, consolidant-se com a referents en la formació de jóvens navegants. Des de la seua fundació, els diversos centres han creixcut significativament, oferint una àmplia varietat de cursos i activitats per a chiquets i adolescents interessats en el món de la navegació.
El proyecte, que escomençà en un menut grup d’entusiastes, ha conseguit atraure a centenars de jóvens de totes les edats, gràcies al seu enfocament inclusiu i a la calitat de les seues instalacions. Situades en diferents zones del port, les escoles han conseguit dotar als participants de les ferramentes necessàries per a dominar la vela, tant a nivell recreatiu com competitiu. Els jóvens alumnes no solament deprenen els fonaments de la navegació, sino també valors com el treball en equip, la responsabilitat i el respecte per la mar.
Per això, diferents centres educatius de la ciutat han propost algunes activitats deportives, una volta finalisat el curs escolar, corresponents a les escoles de vela en el respal de l’Ajuntament de Valéncia.
Sobre la seua evolució tècnica, les escoles han incorporat nous materials i embarcacions, permetent als chiquets practicar en equips moderns i segurs. Ademés, els centres han establit convenis en clubs nàutics locals per a facilitar la participació dels estudiants en competicions, lo que ha permés que molts d’ells destaquen en regates regionals i nacionals.
Escola de vela
L’èxit de l’Escola de Vela Infantil en el port de Valéncia també es reflectix en el creixent interés pels deports aquàtics en la regió. Les institucions no solament es dediquen a la formació de futurs campeons, sino que també fomenten una major consciència ambiental entre els jóvens, sensibilisant-los sobre l’importància de cuidar l’entorn marí.
Escola de vela
En resum, les escoles de vela infantil en el port de Valéncia s’han consolidat com un referent educatiu i deportiu, impulsant l’amor per la mar i promovent un futur prometedor per a les noves generacions de navegants.
El passat 19 de giner, Benidorm, referent del turisme valencià, acollí l’última prova de la Copa del Món de Ciclocrós UCI, el més prestigiós torneig de quants componen el calendari internacional d’esta modalitat del ciclisme de competició. A l’event acodiren les estreles d’este deport, en un espectàcul que congregà a més de 15.000 espectadors en el recorregut de la prova i que tingué com a vencedora en la categoria femenina a la neerlandesa Fem Van Empel i al belga Thibau Nys com a guanyador de la masculina, i en la que el valencià Felipe Orts Lloret conseguí una meritòria sexta posició en una carrera que no li fon massa favorable.
En esta tercera edició, Benidorm consolida la seua aposta pel ciclocrós, com a reclam per a turistes de l’Europa Central, a on esta modalitat deportiva goja de molta vitalitat i prestigi.
El ciclocrós és, junt en el ciclisme en pista i el de ruta o carretera, una de les modalitats del ciclisme clàssic. Naix a finals del sigle XVIII, al mateix temps que el ciclisme en ruta, que transcorria per carreteres enfangades, plenes de recolps i pedres soltes, en les que, a sovint, els ciclistes havien de posar el peu en terra. A mida que anaren millorant les carreteres, abdós modalitats anaren configurant-se i, mentres que el ciclisme en ruta solia transitar entre dos poblacions o ciutats distants, el ciclocrós optà per la competició en circuits d’escassos quilómetros i que combinaven trams asfaltats en atres d’arena o fanc, aixina com obstàculs naturals o artificials, i que els corredors han de franquejar a peu, espentant la bicicleta o carregant-se-la al muscle.
Les bicicletes de ciclocrós compartixen fisonomia en les de ruta, encara que tenen determinades particularitats, com rodes més amples o forqueta en més separació, més alt l’eix de pedalier o la fixació als pedals. A diferència del ciclisme en ruta, la temporada de ciclocrós transcorre en els mesos més gèlits de l’any, és per això que, en freqüència, estes carreres se disputen en condicions d’orage advers, en que la pluja, el fanc, la neu o el gèl, solen ser habituals.
En general, els corredors de ciclocrós participen també en competicions de ruta, en els mesos més càlits de l’any, aixina com, tradicionalment, molts ciclistes de ruta s’han servit del ciclocrós com a preparació d’hivern, especialment en països com Bèlgica, Holanda o la República Checa, a on és un deport que goja de prestigioses competicions i seguit per multitut d’aficionats.
En quant al ciclocrós espanyol, encara que arraïlat i en auge en tota Valéncia, no és un deport de masses, i és només la zona nort d’Espanya la que conta en més afició i els ciclistes vascs els grans referents fins a l’arribada de Felipe Orts, puix el de La Vila Joyosa està forjant una trayectòria de récort.
En 2013 conseguí el seu primer títul de Campeó d’Espanya de Ciclocrós en categoria júnior, en 2016 i 2017 revalidà el títul en categoria sub-23, despuix d’haver segut segon en 2015. Ya en la màxima categoria, feu segon en 2018 i, des de llavors, el corredor valencià acumula sèt títuls de Campeó d’Espanya de Ciclocrós de manera consecutiva. L’últim, el conseguit el passat 12 de giner en la localitat gallega de As Pontes, en el que superava a llegendes com José Luis Talamillo o David Seco, i es convertia aixina en el primer espanyol en conquistar sèt títuls.
En carreres internacionals, per a orgull de l’afició valenciana i espanyola, el de La Vila Joyosa continua en imparable progressió, escomençada ya en 2023, quan alcançà la 3ª posició en la Exact Cross de Loenhout, en terres belgues. En octubre de 2024, fichà per l’equip belga Ridley Racing Team, assentant-se en l’exigent circuit belga i unes semanes més tart, conseguia una històrica medalla d’argent en el Campeonat Europeu de Ciclocrós, celebrat en Pontevedra.
Pocs dies més tart, Felipe Orts conseguia lo que pareixia vedat al ciclocrós espanyol; és dir, guanyar la Cyclo Cross Rucphen UCI en Països Baixos, cosa que mai havia conseguit un corredor espanyol de ciclocrós. Per a acabar l’any 2024 en un extraordinari 2º lloc en prova de la Copa del Món de Ciclocrós UCI, en el circuit de Hulst, en terres neerlandeses, confirmant el bon moment de forma i fent-se un lloc entre l’èlit mundial d’este deport.
Als seus 29 anys i un prometedor futur deportiu per davant, Felipe Orts continua rodant per les carreteres alacantines, preparant els objectius per a la pròxima temporada. Des d’estes llínies, volem transmetre el nostre recolzament i admiració, desijant-li tota la sòrt del món.
Resumim les activitats que promou i en les que participa Lo Rat Penat.
Escomençarem per l’entrega dels joguets arreplegats en la campanya promoguda per les Joventuts Ratpenatistes, que contà en la colaboració de diverses falles i entitats culturals, destinats als chiquets de les poblacions afectades per les fatals inundacions del passat mes d’octubre, que es repartiren el dia 4 de giner en una d’elles, Algemesí, i que foren rebuts en tota l’ilusió pels menuts.
Arreplega de joguets
El 10 de giner, en la casa natalícia de sant Vicent Ferrer, el president de Lo Rat Penat i la regina dels Jocs Florals feren entrega als Altars i Associacions de la Junta Vicentina de la nova edició de Els Quatre Evangelis en llengua valenciana, obra editada per Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), que serà presentada pròximament en societat.
Els Quatre Evangelis
El president d’esta entitat i la regina dels Jocs Florals assistiren també a la V Edició dels Premis Sèu-Xerea-Mercat, que otorga l’agrupació fallera d’eixe sector a persones, empreses i entitats compromeses en la societat i en les tradicions valencianes, acte que tingué lloc el passat dia 12, en el Saló Columnari de la Llonja.
Premis Sèu-Xerea-Mercat
El Premi Obrint Camins s’otorga des de fa dèu anys per l’Associació d’Estudis del Cant Valencià en reconeiximent a l’esforç de persones i institucions en el recolzament i la difusió del cant valencià. En la present edició, s’ha concedit a un dels millors directors d’orquesta d’Espanya, el valencià Manuel Galduf Verdeguer. A l’acte d’entrega, en el Saló Alfons el Magnànim de la Beneficència, assistiren en representació de Lo Rat Penat el president i un membre de la Junta de Govern.
Premi Obrint Camins 2024
La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) ha patrocinat i presentat l’obra Valencianisme, identitat i dignitat, monografia científica entorn al valencianisme com a força social, editada per l’Oronella i en la que participa Òscar Rueda, vicepresident de Lo Rat Penat, que estigué molt ben representada en l’acte pel president i diversos ratpenatistes.
Llibre Valencianisme Identitat i Dignitat
No podia deixar d’assistir Lo Rat Penat a la tradicionalfestivitat de Sant Antoni Abat, que cada 17 de giner se celebra en el barri de Sant Antoni de Valéncia, i allí estigueren el president i la regina dels Jocs Florals, participant en la missa, la bendició de mascotes, la desfilada pels carrers del barri i entre unes atres activitats festives.
El Centenar de la Plomacelebrà el nomenament de nous cavallers i l’imposició de les Creus de Sant Jordi, una d’elles concedida a Òscar Rueda, vicepresident de Lo Rat Penat, en un solemne acte en l’iglésia de Sant Joan de la Creu de Valéncia, al que assistí una important representació ratpenatista junt en el president i a la regina dels Jocs Florals.
També estigué present l’entitat en la presentació del cartell de la Semana Santa Marinera de Valéncia i en el XIII Certamen de Bandes de Cornetes i Tambors organisada per la Junta Major de la Semana Santa Marinera de Valéncia, aixina com en l’acte de nomenament de la clavariesa major de les Festes Vicentines de l’Altar de la plaça del Pilar.
Un any més Lo Rat Penat convoca el Concurs de Llibrets de Falla i tindrem que esperar fins al 4 de març per a conéixer la decisió del jurat.
Concurs Llibrets de Falla
El dilluns 20 de giner, tingué lloc l’acte de la crida de la festivitat de Sant Vicent Màrtir, patró de la ciutat de Valéncia, en la parròquia de Crist Rei, al que acodí el president de Lo Rat Penat, i el dimecres 22, dia de la festa, l’entitat ha participat molt activament en els actes vicentins, destacant el Bateig de Sant Vicent Ferrero Festa dels Bults, que tradicionalment se celebra el mateix dia per la relació especial dels dos sants patrons.
Sant Vicent Màrtir
Cal recordar el cicle de conferències de l’Aula d’Història 9 que semanalment, els divendres a les 18:30 h impartix el professor Fernando Millán en la sèu de Lo Rat Penat, que el present curs tracten de la Valéncia del sigle XX.
Tapida està l’agenda i ho estarà en avant, perque s’acosten mesos d’intensa activitat cultural i festiva. Anirem veent-ho.
Hui parlarem dels covers. quan parlem d’un cover up, nos referim a cobrir un tatuage en un atre damunt.
Pero, per desgràcia, sobre este tema hi ha prou desinformació, i molts dels treballs que veem per internet no nos estan dient tota la veritat.
Les rets socials hui en dia nos tenen acostumats a vore com cobrixen tatuages molt negres en uns atres de colors clars damunt, i no es veu res de lo que hi ha baix.
Puix sent molt dir-vos que… ¡això és fals!
És impossible cobrir un tatuage negre en un color clar. En el moment ho conseguiràs per a la foto, pero quan eixe tatuage cure i passen uns quants mesos eixirà el tatuage que hi ha baix, i el color de dalt quedarà molt lleig.
Aixina que vos vaig a donar uns quants consells per a poder cobrir-vos un tatuage i els requisits que yo els exigixc als meus clients per a fer-los un bon cover.
El primer requisit és que quan fem un tatuage damunt d’un atre, l’antic no es veja gens, perque no té trellat que cobrim un tatuage i seguim veent que diu Pepet o Marieta.
El segon requisit és que lo que usem per a cobrir quede be, perque no té trellat que per intentar fer una rosa, per eixemple, la fem molt negra per a cobrir lo que hi ha baix, i eixa rosa haja quedat malament per fer-la tan fosca.
I el tercer requisit és que eixe client realment vullga fer-se una rosa, perque, de moment, complirà el seu objectiu; és dir, cobrir l’antic tatuage i que ya no es lligga Pepet o Marieta, pero quan passe el temps, que eixe client no tinga que preguntar-se: ¿Per qué em fiu una rosa, si a mi les roses no m’agraden?
Foto treta de Pinterest, cover enganyós
Ara vos diré alguns consells per a cobrir un tatuage.
Lo més important és el tamany. Si tenim un tatuage de dos per dos no devem intentar cobrir-lo en un atre de dos per dos, quant més gran el fem manco es notarà la zona fosca per a cobrir, perque tindrem més marge per a fer una difuminació i una degradació de tons.
Els tatuages llineals no servixen per a cobrir un atre tatuage. Quan es facen les llínees damunt de l’antic s’estarà veent tot per baix.
Els tatuages realistes, i en especial els retrats, no servixen per a fer un cover, llevat que el tatuage per a cobrir siga menut i pugam ubicar-lo en una zona, com ara el monyo o en alguna zona de roba, pero mai en la zona de la cara, ya que usem tons clars que no van a poder cobrir lo que hi haja baix.
Devem entendre que en un tatuage les zones clares o blanques es conseguixen en absència de color, o siga no tatuant en eixa zona; llavors, si no estàs tatuant, ni aportant tinta en eixes zones, no conseguiràs cobrir lo que hi ha baix i es vorà tot, i no a soles això, és que necessitaves eixa part de llum per a que eixe tatuage que estàs fent quede be, i en vore’s lo que hi ha baix enfosquix la zona provocant un empastre en lloc d’un tatuage ben fet.
Per això, moltes voltes, sí que és cert que podem recomanar per a fer un cover que el tatuage siga a color, no és que conseguirem cobrir en un color clar el negre, pero és més fàcil fer un pétal d’una rosa, partint de negre, en degradació de gris a granat i acabar en un roig clar en la punta, encara que s’insinue una miqueta lo que hi ha baix.
Per contra, si l’intentes fer en grisos, es vorà tot lo que hi ha baix, i eixe pétal no tindrà diferència de tons: partint d’un negre a un gris tan obscur casi com eixe mateix negre en la punta, mentres que si el fem a color tenim diversos tons: des d’un negre fosc fins a un roig en tots els tons de transició, encara que eixe roig no puga ser tan clar com voldríem perque té un tatuage per baix.
Un atre consell que vos puc donar és que a voltes és millor quedar-nos en lo que tenim que posar més cantitat de tinta i quedar-nos en un tatuage pijor damunt, que serà molt més complicat de tapar en un futur, o de aplicar-li làser per a llevar-lo.
Aixina que no convé precipitar-se ni tindre gens de pressa, pero sobretot val més anar a un bon professional en un local autorisat, puix bo i barat s’han barallat.
Santiago Ramón y Cajal fon un mege i científic espanyol naixcut l’any 1852 en Petilla de Aragón (Navarra). Estudià la carrera de medicina en l’Universitat de Saragossa i, anys més tart, en concret en decembre de l’any 1883, obtingué la càtedra d’Anatomia de l’Universitat de Valéncia, lloc a on fins a l’any 1887 desenrollaria la seua activitat docent. Aixina mateixa, fon durant esta época quan Cajal inicià els seus estudis d’investigació en histologia, donant-li en un futur els seus fruits, i fon el primer premi Nobel de Medicina espanyol en l’any 1906.
Junt en Camilo Golgi, mege italià, Cajal rebé el premi Nobel de Medicina l’any 1906 pels descobriment de l’estructura del sistema nerviós; en concret, el paper de les denominades neurones, unitats bàsiques de les estructures nervioses que es comuniquen entre sí formant les sinapsis. El valencià Lluís Simarro Lacabra fon un històlec molt important en l’obra científica de Cajal, ya que, segons pareix, en el seu laboratori ensenyà a Santiago Ramón y Cajal la tècnica de tinció de Golgi per a descobrir les cèlules nervioses durant els anys que el Nobel estigué en Valéncia. Ademés, Cajal tingué l’ajuda del doctor Joan Bartual Moret, mege valencià i primer discípul del Nobel. Per tots estos acontenyiments, Valéncia s’establix com a punt de partida de la seua gran obra científica, posteriorment reconeguda.
Cajal tingué una vida social molt activa durant els seus anys en Valéncia. S’instalà provisionalment en una casa situada en la plaça del Mercat, molt prop de la Llonja de la Seda. Posteriorment, vixqué algun temps en el carrer de les Avellanes i, per últim, abans de la seua partida, s’instalà en el carrer de Colon. Durant estos quatre anys, tingué una relació molt estreta en l’Institut Mèdic Valencià, a on publicà les seues primeres investigacions microscòpiques inicials, i mantingué una relació molt productiva en est institut, inclús una volta acabat el periodo de la seua estància en Valéncia. Ingressà en la Real Acadèmia de Medicina, fon soci del Cassino d’Agricultura i participà en activitats de l’Ateneu.
Necessitaríem moltíssimes pàgines per a contar l’obra del gran Nobel. Estes pàgines a soles són un breu resum dels quatre anys que estigué en la nostra ciutat, ya que fon durant este periodo quan inicià els primers estudis, que el durien a conseguir, l’any 1906, el dit premi.
Actualment, la Facultat de Medicina conta en la seua entrada principal en un bust d’ell. Un bust que representa en molt d’orgull la presència d’un mege i catedràtic com ell en la Facultat de Medicina de Valéncia. Ell fon un impulsor nat de l’activitat científica en el seu camp deixant una impronta molt important en aquells alumnes que s’impregnaren del seu saber.
Per a tots els que hem estudiat en esta facultat, vore el seu bust en l’entrada de l’edifici nos produïx un enorme orgull i nos anima a voler més encara l’art de la medicina.
En l’equador de les festes nadalenques veu la llum el bolletí número 6, que ix en l’oloreta de torrons, massapans, polvorons i totes les delícies dolces típiques dels nadals i un gran esforç per part de tots per a conseguir fer els artículs abans d’escomençar les festes.
Alguns d’ells en temàtica nadalenca i uns atres en temàtica lliure, lo ben cert que com és costum òmplin est informatiu de la següent manera:
Antonio Moreno, en la temàtica Ciutats de Cine, nos escriu un artícul que titula “Viena entre les ombres de posguerra”.
Amparo Soriano, en la temàtica Passejant Valéncia, nos escriu no sobre algun barri com és habitual, sino que nos parla dels “Belems de Valéncia”.
Pau Giner, en la resenya de les últimes publicacions en valencià, nos mostra “Ensaig de gramàtica cognitiva”, del que és autor Miguel Àngel Lledó Cardona.
Edu Vanacloig, en el tema de política, nos presenta l’artícul que titula “No sé si el món està al revés o soc yo el que està cap avall”.
En els temes de salut i medicina:
Mª Ángeles Viñas nos escriu un artícul de medicina que titula “L’ictus: temps és cervell”.
El Mege del fege, nos escriu sobre l’aparat digestiu, en l’artícul que titula “Còlon irritable: ¿per qué el meu còlon s’ha enfadat?.
En la temàtica de deports:
Chemi Martínez nos escriu sobre Davit Casinos en un artícul que titula “Només per als teus ulls”.
Lucas Grao, titula el seu artícul “Sebastián Mora: de Villarreal al món sancer”.
Mª José Julio, en la temàtica de events i activitats, nos posa al corrent de totes les “activitats culturals de Lo Rat Penat”.
Fins ací tot el contengut que esperem vos agrade i siga de profit.
En nom de tot l’equip vos desigem que acabeu de passar el Nadal en harmonia, que tingau una bona entrada d’any i que els Reixos siguen molt generosos en tots vosatros.
Una volta més, en les notes dels valsos de Strauss, donarem inici a un nou any des de la sala dorada del Musikverein de Viena. Un vegada més, El bell Danubi blau nos transportarà a un món en el que tot és possible. Perque és ben conegut de tots que la llum solament té sentit darrere de l’obscuritat, en un contínuu. Algú s’amaga dins d’una ombra, un atre es desperta, una finestra s’obri, s’encén una llàntia i… passa.
En uns pocs dies, en les campanades de mijanit del 31 de decembre, entrarem en un nou any. Encara que, per a mi, i des de sempre, només es farà efectiu quan sonen les primeres notes de la peça musical El bell Danubi blau interpretades per la Filharmònica de Viena, des de la sala dorada del Musikverein i, fonamentalment, en les palmes d’un públic entregat que tracta de seguir el compàs de la Marcha Radetzky junt en l’orquesta.
Sí, hui, en “Ciutats de Cine” anem a parlar de Viena.
Pero no de la Viena palatina d’una jove Romy Scheider interpretant a Sissí (1955) , i les que vingueren darrere.
Cartell de Sissí emperatriu (1956)
Tampoc, de la Viena de principis del sigle XX, o del periodo d’entre guerres i el seu més que evident influix cultural en l’Europa de l’época. No, hui, encara en els carrers plens de fanc i ruïnes en alguns dels nostres pobles, me ve al cap la Viena de la posguerra, la Viena ocupada pels aliats de El tercer home(1949), la magnífica película de Carol Reed.
Per molts motius, la película supongué en el seu moment una revolució, una manera diferent i nova de fer i mostrar una història a un públic que s’havia vist voltat, fea poc, en una terrible guerra. L’inclinació i la composició dels plans, el joc constant entre ombres, llums i lluentors d’una ciutat permanentment humida, l’elecció d’exteriors a on se veu una ciutat destruïda en personages que intenten sobreviure en un món a on la necessitat ho impregna tot en una ciutat que pareix haver oblidat que anys arrere fon capital d’un imperi i que ara ha segut ocupada i repartida entre les quatre potències vencedores de la Segona Guerra Mundial.
Cartell de El tercer home
Un mediocre escritor americà de noveles de l’oest, Holly Martins (interpretat per Joseph Cotten), aplega a la Viena de 1947 en busca d’una faena que li propon un vell amic de l’infància, Harry Lime (un enigmàtic Orson Wells). En arribar, presencia el sepeli del seu amic, mort en un accident, i, en el cementeri, coneix a la nóvia d’Harry, Anna (interpretat per Alida Valli). A partir d’eixe moment, s’inicia la busca d’un tercer home que ningú ha vist i que, segons pareix, estigué present en la mort de Harry. Un fantàstic joc d’ombres chinenques s’obri davant de nosatros, a on no tot és lo que pareix.
La película es rodà en la Viena derrotada i conté una de les millors presentacions d’un protagoniste de l’història del cine quan una finestra, i la llum que ix d’ella, nos mostra a un Harry Lime amagat darrere de les ombres d’una porta, davant de la mirada perplexa de Holly, prop de la casa d’Anna.
Una volta més, película i ciutat, es fonen en una bona història (en este cas de Graham Green) que, en paraules del propi autor (que també escrigué el guió), superà a la novela en que es basa.
Si be, hui en dia, la Viena imperial colorista i lluminosa que se nos mostra pel turisme poc té que vore en la ciutat dels anys quaranta, encara és possible trobar els llocs en els que es rodà la película i que han passat a l’imaginari colectiu dels “bons” aficionats al cine; i vore, en els ulls tancats, això que la gran pantalla nos mostrà una volta i per a sempre.
Aplegar a Viena i pensar en El tercer home nos deuria dur inexorablement a entrar, en primer lloc, al café Mozart (situat en la plaça Albertina, 2), en el que es rodà la película i un dels innumerables cafens vienesos que òmplin la ciutat; encara que l’escena de la terraça exterior fon filmada molt prop d’allí, en Nuer Markt. En acabant, toca acostar-nos fins a l’hotel Sacher (en Philharmoniker Str. 4) a on s’hostaja l’escritor americà en la ficció i a on s’hostajà, també, el propi Graham Green per a escriure el guió, i a on estem obligats a prendre un pastiç de chocolate, per a caminar en acabant fins al palau Pallavicini (en Josefplatz, 5), a on viu Harry Lime, en la segona planta, sense oblidar passejar fins a Mölker Steig (Schreyvogelgasse 8), molt prop del lloc a on vixqué Beethoven, i descobrir eixa porta a on s’amaga Harry entre les ombres de la nit, i és descobert per un gat jugant als seus peus, i per la llum d’una finestra que s’obri davant del rebombori d’un Holly Martins despagat i begut.
Fotograma de la película Hotel SacherFotograma de la película, Schreyvogelgasse 8
I, cóm no, pujar a la nòria jaganta del parc Prater a on els hòmens pareixen formigues, «punts negres o taques» en opinió de Harry, i als peus de la qual, este li diu a Holly la famosa frase (atribuïda a Orson Wells) que definix a la perfecció al seu personage, i que no figurava en el guió original: «En Itàlia, en 30 anys de dominació dels Borja no hi hagué més que terror, guerres i matances, pero sorgiren Miquel Àngel, Leonardo da Vinci i la Renaixença. En Suïssa, al contrari, tingueren 500 anys d’amor, democràcia i pau, ¿i quin fon el resultat? el rellonge de cucuc».
Fotograma de la película, Nòria del Prater
És indubtable que hi han ciutats que formen part d’una història i històries que formen part del entramat d’una ciutat i El tercer home (1949), en el seu empedrat lluent, la bellíssima fotografia de Robert Krasker i la peculiar banda sonora d’Anton Karas és una mostra irrefutable. De la mateixa manera que, front a l’obstinació de mostrar la ciutat imperial, Viena nos oferix el museu sobre El tercer home (en Prossgasse, 25), a on es poden admirar més de 2500 objectes originals relacionats en la película i vore la tarantela que tocà Karas en la gravació de la banda sonora i escoltar alguna de les 400 versions de la cançó d’Harry Lime que guarda, incloent una dels Beatles o del Duo Dinàmico; i, inclús, contractar un tour per uns pocs centenars dels 2500 quilómetros d’albellons de la ciutat i que formen part de la famosa escena de persecució de la película.
I per últim, és obligat, també, fer una visita al cementeri Central de Viena, a on reposen Mozart, Brams o Shubert, i en el que finalisa la película; un dels millors finals de l’història del cine, segons la crítica especialisada. Holly i Anna s’han trobat de nou en el cementeri. Ella ve caminant llentament pel passeig central, entre els arbres; ell, que ha eixit junt en el major Calloway (Trevor Howard) en coche, baixa i l’espera. Ella s’acosta ad ell, les fulles cauen…
Fotograma de la película, Albellons de Viena
Una ciutat destruïda i ocupada, la capital de l’Imperi austrohongarés vista en blanc i negre, repartida com un botí de guerra que resistix, solitària i humida, i que no obstant, una volta més, delectarà al món sancer en els seus valsos i palaus, en El bell Danubi blau i la Marcha Radesky, ¿i per qué no? Escomença un nou any, i en ell, tot és possible; inclús canviar les ombres per llum. En això estem.
¿Per qué el fasciste et diu fasciste? Tot lo món creu que el fascisme i el nazisme són un moviment de dretes, la realitat és que no ho són.
Tant el fascisme com el nacionalsocialisme són moviments de extrema esquerra.
Aclarirem estos conceptes per a entendre’ls millor. Lo primer és definir qué fa algú de dretes i qué fa algú d’esquerres.
Per ad això prendrem dos idees de lo que representa en sí cada concepte, individu i estat. Quant més cap a l’estat i manco cap a l’individu, més a l’esquerra, i quant més individu i manco estat, més a la dreta.
Ademés, l’esquerra creu que hi ha una idea, que té que fer realitat, coste lo que coste, sense importar el dany que ocasione, antepon l’idea sobre la realitat.
Per un atre costat, la dreta es centra en el realisme filosòfic, de primer pren consciència de la realitat i, segons eixa realitat que té, se planteja com governar.
Per això l’extrema dreta real, des d’un punt de vista científic, no ha governat mai perque voldria que l’estat no existira i tot se basara en l’individu, zero estat.
Antagònicament, tenim a l’extrema esquerra, i per ad ella tot implica a l’estat.
El Manifest Comuniste escrit per Marx i Engels se publicà en 1848, i acaba dient:
“Obrers del món, uniu-vos”.
Estem davant del naiximent d’un moviment internacional del que beuran, entre molts atres, Hitler i Mussolini.
Lenin
Durant la Primera Guerra Mundial, se va produir la Revolució russa, Lenin se feu en lo que havia segut l’Imperi rus i establix l’Unió de Repúbliques Socialistes Soviètica, el comunisme tenia ya un lloc des d’a on expandir-se.
En acabar la Guerra Civil, s’organisà el Comintern, l’Internacional Comunista, que establia els dictàmens per a tots els partits comunistes del món.
Analisem, puix, els conceptes fascisme i nacionalsocialisme.
El fascisme el crea l’italià Benito Mussolini, de pares socialistes, ya des de chiquet anava als mítins en son pare.
Fon l’editor del periòdic socialiste de Lavanti, vixqué el periodo de posguerra. Les idees d’esquerra havien creixcut des de la segona mitat del sigle XIX, apoderant-se de totes les coses en Europa.
Mussolini, en acabar la guerra, havia segut expulsat del Partit Socialiste, veu esta situació i decidix formar un referent nou.
El comunisme havia cridat a integrar més nacions a lo que es denominen Els Octubres, el periodo entre l’any 19 i el 20, en Itàlia se li diu el Vieno Rosso.
Mussolini creu en el socialisme i en l’estat, és un home d’esquerres, pero no vol ser vassall de l’Unió Soviètica, ell vol un socialisme a l’italiana.
Per ad això, restaura el concepte dels fasci, que són un símbol dels cònsuls romans, un símbol del poder per a restablir la glòria de l’Imperi romà.
En 1919 funda el Partit Fasciste Republicà i en 1922 ha guanyat tanta força que fa una marcha sobre Roma i es nomena duce.
Mussolini
Naix l’era fascista de Mussolini, tot en l’estat, res fora de l’estat, per lo tant, és un moviment d’esquerres. La dreta no creu en l’estat, o creu lo manco possible en l’estat.
Organisa un sistema corporativista a on les corporacions han d’inscriure’s i ser autorisades per l’estat. La dreta, per contra, creu en la llibertat.
El fascisme es convertix en el partit únic, prohibint el restant dels partits i establint qué és la veritat i qué es pot dir.
L’esquerra té com a objectiu el control, no solament de la vida pública, sino també la privada de les persones.
Que és precisament lo que feu Mussolini i més tart Hitler ho copià.
Hitler
Si Mussolini crea el fascisme, Hitler és qui fa lo propi en el nacionalsocialisme en Alemanya.
Hitler fon un austríac frustrat per ser rebujat en l’escola d’art, s’enrolà en l’eixèrcit alemà, creuà la frontera com a austríac i lluità en la guerra.
Quan Alemanya reduí l’eixèrcit despuix del tractat de Versailles, se quedà en l’eixèrcit alemà.
Més tart, l’envien a München a fiscalisar un partit que ya existia, el Partit dels Treballadors Alemans, que sobre no haver segut fundat per ell, ya tenia un esperit a lo Mussolini.
L’idea d’un socialisme, pero per als alemans, un Deutsch, no volien una Alemanya vassalla de l’Unió Soviètica, igual que Mussolini, Hitler volia el seu Octubre alemà.
Alemanya era la potència industrial més important d’Europa.
El socialisme, segons Marx, és una fase posterior al capitalisme, i s’ha d’implantar en una societat industrial, com ho era Alemanya.
I ahí sorgix este Partit dels Treballadors Alemans.
Hitler a pesar de tindre una mala formació intelectual, ténia el dò de la paraula, lo que el dugué a convertir-se en el cap del partit i a canviar-li el nom per Partit Nacionalsocialiste Obrer Alemà.
¿Vos sona familiar el nom?, canviem alemà per espanyol.
El socialisme, el comunisme, el fascisme i nacionalsocialisme, tenen moltes més coses en comú que coses en contra, tots tenen en comú l’idea d’estat.
Lenin digué:
“Doneu-me un chiquet quatre anys, i faré d’ell un fervent bolchevic.”
¿Recordeu lo que digué la ministra d’educació socialista Isabel Celaá?
“No podem pensar de cap de les maneres que els fills pertanyen als pares.”
¿Qué feu Mussolini? Establí des de l’estat l’educació obligatòria, el control total de l’educació és una idea que ve de l’esquerra, perque al socialisme no li agrada que les persones puguen elegir en llibertat.
¿Qué feu Hitler? Exactament lo mateix, estatisà l’educació per a adoctrinar sense educar.
Una volta més Lenin digué:
“Els chiquets tenen que permanéixer en l’estat el major temps possible i el manco possible en sos pares.”
Lo mateix que feu Lenin, feu Mussolini, i ho copià Hitler. Un estat total que et diga lo que pots fer, i lo que no pots fer, quàn, cóm i de quina manera, i aixina no tingues opcions o llibertat d’elegir.
¿Qué és ser de dretes?
És tindre clar que som persones que tenim llibertat, i això és lo que construïx el nostre futur, decidint qué és lo millor per a les nostres vides.
L’estat no deu clavar-se ni en la teua família, ni en ta casa, ni en les teues decisions, el primer educador són els pares.
Llavors, ¿per qué si dius que eres de dretes i que creus en la llibertat de l’individu t’han de dir fasciste? Açò s’ha convertit en el món al revés, qui realment és un fasciste tacha d’això a qui no combrega en la seuaidea per a guanyar credibilitat front a l’estúpit.
És com si l’agressor crida a la policia i s’enduen pres a la víctima.
No pots ser fasciste si no creus en el concepte d’estat com un tot, l’estat ha d’existir per a mantindre un orde, pero deu fer-ho en la seua mínima expressió.
Una persona de dretes creu en la llibertat d’educació, la llibertat econòmica, la llibertat política, defén la vida i la família, respecta les tradicions i sobretot creu en la coherència i el sentit comú.
Aixina que la pròxima volta que algú et diga fasciste, regala-li un somriure i pensa…
La primera representació coneguda del naiximent de Jesús és un fresc del sigle III realisat pels primers cristians en les catacumbes d’época romana.
El primer belem catòlic
En 1223, sant Francesc d’Assís aplegà, junt en son germà Lleó, a la població de Greccio, en la regió italiana del Laci. Per a intentar evangelisar a la població de la regió, majoritàriament analfabeta, Francesc demanà una dispensa al papa Honori III per a crear el primer belem en una cova molt pròxima a l’ermita de Greccio.
En Espanya, el rei Carles III i sa muller, Maria Amàlia de Saxònia, importaren aquella costum al nostre país i l’introduïren en els seus palaus.
És d’agrair el deler que molts mostrem pel naiximent i la representació en el belem, en que apareix des de l’anunciació fins a la Verge Maria.
Passegem per Valéncia i entrem a on es planten belems
L’Associació de Belemistes de Valéncia s’encarrega de plantar alguns dels belems del Cap i Casal, com ara el de l’Ajuntament, la basílica de la Mare de Deu, la Generalitat, la Diputació, el Museu Nacional de Ceràmica o el Mercat Central, entre uns atres.
De les festes de Nadal, no a soles destaquen els belems, també s’allumenen els carrers i les places i es planten arbres de Nadal per a decorar diferents punts de la ciutat.
Plaça de l’Ajuntament en Nadal
Mamprenem el recorregut visitant el primer belem, el de la basílica de la Mare de Deu, situat en el camaril —pujant per l’escala interior—.
Està a peu pla, de manera que es pot contemplar lo frondós que és i els detalls de tots els elements: els ponts, les cases en la seua proporció, les figures, les palmeres, etc.
Se pot visitar en l’horari de la basílica.
Belem de la Basílica de la Mare de Deu dels Desamparats
En acabant, passarem al Palau de la Generalitat, a on podrem vore el belem que s’ha montat en la planta baixa, que és un poc més chicotet que enguany passat. A partir del 15 de decembre, es pot visitar en l’horari que establixca la Generalitat.
En la plaça Manises, entrarem en la sèu de la Diputació, a on han montat un belem emmarcat com un retaule; és dir, en volumetria i molta profunditat. Les montanyes, la cova i el castell apareixen en molt bona perspectiva.
Belem de la Diputació
A poques passes de la Diputació, travessarem la plaça de la Mare de Deu i anirem a Sant Esteve, a on enguany passat el belem era la representació de tota la creació fins a la fugida cap a Egipte. En esta parròquia, el solen plantar entre uns quants altars, a mà esquerra entrant per la porta de la plaça de Sant Esteve.
En acabant, nos allargarem a l’iglésia de Sant Joan de l’Hospital, en que, només entrar, trobem el naiximent en un cartell de concurs de belems, per si vols participar en el que tens en ta casa plantat. Tenen un horari molt ampli, ya que se sol celebrar una missa cada hora.
Naiximent en el belem de Sant Joan de l’HospitalCartell en el belem de Sant Joan de l’Hospital
En la parròquia de Sant Tomàs, també podrem vore, en l’interior i a mà esquerra –concretament en un dels altars–, el belem d’enguany, que es podrà visitar a partir del dia 15 de decembre.
D’allí passejarem fins al museu del Marqués de Dosaigües, a on podrem vore el naiximent en la sala de les carrosses.
Belem del Palau del Marqués de Dosaigües
I des d’allí nos dirigirem a l’Ajuntament, a on, en el fondo del Saló de Cristal, se troba molt ben emmarcat el naiximent. Enguany, tenim un nou personage, una figura d’un voluntari de la zona afectada per la dana.
Un voluntari en el belem de l’Ajuntament
I, caminant cara al Centre d’Artesania, prop de l’Antic Hospital, tenim una preciosa representació del belem, els reixos pujats en gamell molt abillats i en preciosos adorns, igual que els seus pages. Presenta molt bona allumenació i és un belem molt alt.
A continuació anirem al Mercat Central. Just al mig del pabelló vorem, molt ben representat, el gran belem, en figures i escenes ben boniques.
Belem del Mercat Central
A pocs metros, en Sant Nicolau, podrem contemplar un belem vertical.
Una volta ixcam d’allí, farem temps, puix a les sis i mija podrem anar a vore, de dilluns a dissabte, el de la parròquia dels Mercedaris en la plaça de Vicent Iborra. Un belem en el que he colaborat un poquet. Fa 6×3 m i es pot rodar per a vore: l’anunciació, una castanyera que ven taronges i castanyes, l’ensomi de sant Josep, la visitació de la Verge a sa cosina Isabel, un mercat a on els personages del belem se supon que han comprat les ofrenes, un forner i un ferrer, una casa de cantereria, un portal en una rabera d’ovelles en el pastor, l’anunciació als pastors buscant hostal, el naiximent, la presentació de Jesús en el temple, la vinguda dels Reis d’Orient, aixina com diversos elements decoratius.
Si aneu a vore’l, espere que vos agradarà el treball fet per un grup de la parròquia.
Belem de la Parròquia dels Mercedaris
A l’atra vora del riu, en el Nuevo Centro, també podrem vore el belem que monta l’Associació de Belemistes de Valéncia. En ell, podrem contemplar com se fa de nit i de dia.
Belem de Nuevo Centro
I, en la mateixa llínea del riu, apleguem a Santa Mònica, a on podrem vore dos belems: u dins de la parròquia, enorme i en molta volumetria, i el de dins de la residència, chicotet, pero preciós.
També moltes falles fan la representació del belem, com ara la del Mercat de Castella, que el planta en el casal faller, situat en els baixos del mercat.
La falla Na Jordana enguany m’han comentat que faran exposició del mal que ha fet la dana.
En el Cabanyal, podrem anar a vore el belem monumental, en el casal de la germanor del Santíssim Ecce Homo, ubicat en el carrer Vicent Ballester, 23, baix.
Títul:Ensaig de gramàtica cognitiva valenciana Autor/a: Miquel Àngel Lledó Cardona Editorial: L’Oronella – Foment de les Lletres Valencianes Lloc i data d’edició: Valéncia, 2023 Nº de pàgines: 164
El llibre Ensaig de gramàtica cognitiva valenciana del doctor en Filologia i acadèmic de número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Miquel Àngel Lledó, publicat en 2023 per l’Editorial L’Oronella, fon mereixedora del Premi d’Ensaig Joan Costa del Piló en l’any 2021, premi en el que colabora Convenció Valencianista.
El contingut del llibre, d’elevat nivell científic, fa que no es tracte d’una obra divulgativa dirigida al públic general, sino més pronte un treball científic dirigit a experts interessats en este tema innovador. En les últimes décades s’ha fet habitual sentir parlar de gramàtica cognitiva. Est estudi és doblement innovador, ya que presenta, aplicats a la llengua valenciana, els conceptes bàsics d’est enfocament, casi inèdit en valencià i encara inusual en general. Cada llengua plasma una visió del món i, a partir de conceptes visuals, l’autor intenta mostrar cóm opera el cervell d’un valenciaparlant quan gasta una determinada construcció.
Descriure la llengua en térmens visuals no és un simple recurs didàctic, puix els estudis neurollingüístics mostren que l’ull humà està conectat a les zones del cervell que processen el llenguage: construïm la llengua visualment. Esta important obra posa els estudis sobre la llengua valenciana en este terreny al nivell de les demés llengües de prestigi.
L’ictus és una malaltia cardiovascular que s’ha convertit en una de les principals causes de mort, i és la primera causa de discapacitat en Europa. Es tracta d’un accident cardiovascular en que es produïx una alteració brusca en la circulació cerebral. Est accident vascular provoca que la sanc no aplegue a totes les zones del cervell de forma correcta. De manera general, se dividix en dos tipos: l’ictus hemorràgic i l’ictus isquèmic. L’ictus hemorràgic és la conseqüència d’una hemorràgia cerebral i l’ictus isquèmic és produïx per la presència d’un trombo a nivell d’una artèria cerebral.
Abdós es manifesten per mig d’uns signes i síntomes que s’han de conéixer per a que, quan siguen evidenciats, se solicite ajuda mèdica urgent immediata, ya que “Temps és cervell”.
El temps d’evolució és molt important per a que la zona danyada siga la menor possible.
¿Quins signes o síntomes poden ser indicatius d’un ictus?
Problemes en l’articulació de les paraules: des de la nomenada afàsia (la persona no pot emetre cap paraula), a la disartria (dificultat per a articular paraules de forma correcta)
Alteració en la visióde qualsevol tipo: visió doble, absència de visió per un ull, visió borrosa.
Cefalea intensa: sol manifestar-se en un mal de cap molt intens, diferent als patits normalment, que pot estar acompanyat d’alteracions en la visió, nàusees i vòmits.
Pèrdua de força en els membres superior o inferiors: normalment se sol produir de forma unilateral. Apareix una disminució o una absència total de força a nivell d’una de les cames i/o d’un dels braços .
Asimetria facial: Si s’evidencia una desviació de la comissura bucal de forma repentina, se deu solicitar atenció mèdica immediata.
La dita atenció mèdica immediata es pot solicitar marcant en el teléfon el número 112, o be acodint al Servici d’Urgències de manera ràpida.
Com totes les malalties cardiovasculars, existixen unes recomanacions que es deuen tindre en conte per a previndre l’ictus.
Mides dietètiques: realisar una dieta cardiosaludable és clau per a previndre qualsevol malaltia cardiovascular. El consum prolongat de sucre i greixos saturats favorix l’aparició d’accidents cardiovasculars.
Control de la tensió arterial: Si una persona patix d’hipertensió, deu controlar de forma diària la tensió arterial per a ajustar, junt en el mege, la medicació per a que una hipertensió mantinguda no produïxca un accident cardiovascular.
Control de la diabetis: una persona que patixca diabetis (allò que coloquialment es nomena “tindre sucre”) deu realisar els controls recomanats pel mege. Mantindre un nivell de sucre òptim és fonamental per a previndre estes malalties. Ademés ajuda també a controlar el pes corporal.
Realisar eixercici de forma periòdica: no cal que siga un eixercici intens, el simple fet de caminar durant 60-90 minuts diaris és un factor de protecció molt important.
No podem saber si patirem, o no, un accident cardiovascular a lo llarc de la nostra vida, pero lo que sí que podem fer és previndre, en la mida de lo possible, l’aparició d’estes malalties controlant determinats factors de risc.
Recordem: front a l’aparició de qualsevol signe descrit, s’ha de demanar ajuda mèdica urgent.
