El passat dia 29 de octubre va ser, per desgràcia, un dia històric per al Regne de Valéncia. Una riuada històrica i sense precedents va arrasar més de setanta municipis valencians.
No hi han paraules per a descriure tant de dolor, ya que més de 200 persones varen pedre la vida. El mal ya està fet i, per això, és moment de previndre les conseqüències que estos desastres naturals produïxen en la nostra salut.
Com tots sabem, l’estacament de l’aigua de forma persistent pot comportar el creiximent de distints microorganismes que produïxen malalties; les més comunes: leptospirosis, hepatitis A, gastroenteritis aguts, tétanos i neumonies víriques i bacterianes. El fanc és un mig molt propici per a la propagació d’estos microorganismes, puix este fanc no soles conté terra sino també aigües fecals i matèria orgànica, fet que facilita l’aparició d’estes malalties i la seua propagació. Les epidèmies són molt freqüents en estos llocs per lo que la prevenció es torna vital.
Per mig d’una transmissió oral se poden patir gastroenteritis molt greus, persistents, en aparició de febra. Ademés, també es pot patir icterícia (coloració groga de la pell) o be la nomenada leptospirosis. Per una atra banda, per mig d’una transmissió respiratòria es poden transmetre virus i bactèries que poden produir neumonies.
¿Cóm podem previndre-les?
Front a desastres naturals que produïxen greus inundacions és necessari tindre en conte mides preventives per a no contraure malalties infectocontagioses.
Utilisar botes de goma, pantaló llarc i mànega llarga, maixquereta i ulleres protectores, ademés de guants i no beure ni menjar en ells posats.
Llavar-se les mans de forma contínua. Per supost, aquelles parts del cos impregnades en fanc, llavar-les en abundant aigua i sabó.
Netejar de manera contínua les superfícies en fanc.
Botes enfangades
Es deurà consultar sempre al personal sanitari si s’observa algun síntoma com els que se descriuen a continuació:
Febra elevada i persistent.
Diarrea o vòmits persistents.
Dolor abdominal intens.
Coloració groga de la pell.
Erupcions cutànees.
Ferides obertes i doloroses.
Confusió, desorientació.
Queda molt per fer, queda molt de fanc per retirar, pero és de vital importància previndre estes malalties que, encara que no són potencialment mortals, poden produir importants problemes en la salut dels afectats, aixina com també dels voluntaris que ajudem en estes poblacions i en definitiva de tot el poble valencià, puix es tracta d’un problema de salut pública.
No m’agradaria acabar est artícul especial sense mostrar des d’este mig de comunicació el meu sincer condol a tots els que hagen patit pèrdues personals i el meu ànim i soport incondicional a tots els meus germans (entre ells, amics) afectats de la nostra amada terra valenciana.
Estic profundament orgullosa, més que mai, de ser valenciana. El meu poble és un noble noble i lluitador, no hi ha cap desastre natural que als valencians nos puga tombar. Com diu el nostre Himne Regional: que nostra veu, la llum salude, d’un sol novell.
Les últimes semanes han segut un caos en el nostre antic Regne de Valéncia. Tot lo món, referint-me al planeta Terra, està boquiobert veent imàgens i vídeos de la catàstrofe que ha provocat la DANA (depressió aïllada en nivells alts), la gota freda o les inundacions (com vullgam dir-li). Danys materials de milers de millons d’euros (la Generalitat quantifica en 12.000 millons d’euros els danys), i sobretot, més de 220 morts (a hores d’ara s’han confirmat 219 morts i encara hi han 11 persones desaparegudes). Brutal. Trist. Catastròfic.
Algunes senyes: (Font: el País)
99 km de ferrocarril afectats
83.437 coches que han solicitat indemnisacions
530 quilómetros quadrats alcançats per l’aigua de la riuada
190.000 persones afectades1
75 municipis afectats
1.522 quilómetros de carreteres afectats
7% dels edificis de la província de Valéncia estudiats han segut alcançats per la riuada
Només en l’Horta Sur 4.000 edificis afectats
Lo més greu: 219 morts i 11 desapareguts
Se podrien haver evitat estes morts, i molts d’anys, en avisos a la població, en un us correcte dels mijos de comunicació i una gestió òptima dels avisos meteorològics. Pero, yo vaig més allà. S’haurien evitat estos danys si s’hagueren gestionat en criteri no partidiste els nostres imposts. Si els partits d’esquerres i de dretes no usaren els nostres diners en propaganda política, imposició del català en les escoles o subvencions a partits polítics o associacions afins. ¿Per qué no se poden tallar les canyes dels rius? ¿Per qué no se netegen els rius, barrancs, aigüeres, etc., si tots els anys en la Comunitat Valenciana se produïxen plogudes torrencials, seguides de mesos sancers de sequia?
L’assunt és molt greu. Crec que és punible. Pero estic segur que els polítics valencians-espanyols no solucionaran be el problema. Necessitem polítics valencians i valencianistes, que pensen en i per als valencians, i defenguen la nostra gent per damunt dels interessos dels partits polítics espanyols. Part de culpa també és dels polítics valencianistes, que tenen la seua chicoteta força dividida en 4 partits mínims, perque cada u té un rei en lo ventre, i no són capaços de crear un únic partit en un poc més de força. És trist que tinga que passar açò per a fer estes reflexions…
Diuen que les desgràcies mai venen a soles, i si algú ha pogut viure dos grans desgràcies de prop, entre molts atres, eixe és Fernando Escartín. Cicliste professional ya retirat, naixcut en Biescas (Osca), a on va poder viure de prop una riuada que va arrasar el càmping Las Nieves i va acabar en la vida de 87 persones en l’any 1996.
Poc de temps despuix de retirar-se com a professional i ya com a director tècnic de la Vuelta, es va traslladar, en l’any 2008, a la localitat d’Afafar, a on viu des de llavors, i en la que ha pogut sofrir directament la recent DANA que s’ha endut per davant un número massa alt de persones, ademés de vivendes, negocis i ensomis d’infinitat de valencians que tindran que escomençar de nou.
Fernando sap ben be lo que és escomençar de zero per a tractar de conseguir els seus anhels, ya que en la seua vida professional com a ciclista, fins en dos ocasions, tingué que superar greus lesions que el varen obligar a reiniciar la seua vida professional per a poder guanyar l’etapa reina en el Tour de 1999 i acabar inclús en el podi en aquell any, per darrere de Lance Armstrong i Alex Züle. Podria haver reclamat ser campeó d’aquella edició, ya que els seus predecessors en el podi varen ser posteriorment descalificats per dopage, pero en la seua major discreció ha preferit no realisar cap solicitut al respecte.
Fernando Escartín
Dos triumfs i dos desgràcies han marcat la vida de Fernando Escartín, que des d’Alfafar torna a escomençar de zero recorrent els pobles de l’Horta Sur com millor sap fer-ho, en bicicleta, per a repartir medicaments i tot allò que els seus veïns puguen necessitar. Fernando és un eixemple de que es pot “recuperar” una vida despuix d’una garrotada, una cosa que també ha pogut vore en els valencians; açò és, els gens que tenim i que nos és innat resorgir de les cendres.
Estem en Fernando i en els centenars de mils de valencians que ho han perdut tot i als que anem a ajudar a recuperar-ho en la mida de lo possible, com nosatres be sabem i aplicant un lema que nos acompanya sempre: “Els diners i els collons per a les ocasions”. I esta és una ocasió en la que demostrar-ho, encara que mai podrem tornar la vida a tots aquells paisans que l’han perduda en tan inoportuna DANA.
Fon en 1988, cinc jóvens de díhuit anys, agarraven la furgoneta del pare d’u d’ells, el destí era la discoteca de moda en la moguda valenciana i el motiu, el concert d’una de les bandes de rock més importants de la música valenciana d’aquells anys: Comité Cisne.
Comité Cisne – Beber el viento
La discoteca Barraca en Les Palmeretes, terme municipal de Sueca i a escassos centenars de metros de la Mediterrànea, se vestia de gala per a la presentació del disc Beber el viento, de l’emergent grup valencià format per José Luis Macías, Lino Oviaño, Remy Carreres i Rafael Picó, capitanejats per Carlos Goñi. També nosatros, que anàvem a chafar per primera vegada la mítica discoteca valenciana en un inoblidable concert.
D’aquella lluntana nit, una cançó me quedà especialment gravada en el cervell, fon “Lluvia de noviembre”, una composició inspirada en els episodis de pluges torrencials, que tan a sovint sofrim els valencians i que en resignació, nos fa mirar el cel quan apleguen els mesos d’octubre i novembre. Casi transcorregudes quatre décades, la seua lletra continua de plena actualitat.
Alguns anys més tart, Carlos Goñi, nos regalà este atre tema dedicat a la ciutat de Valéncia: “Dentro de ti”, una cançó que interpreta junt en una atra valenciana d’adopció, l’excepcional vocalista Sole Giménez, una dòna coneguda i reconeguda en l’escena musical valenciana.
Enguany, un dramàtic episodi de pluges torrencials castigà greument la comarca de l’Horta Sur, omplint-la de fanc, de mort i de destrucció. I és que la pluja valenciana no sap ploure, com encertadament escrigué Raimon, en estos versos que pertanyen a la seua cançó, “Al meu país la pluja”, interpretada en esta versió pel cantautor Txua.
Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. ¿Quí portarà la pluja a escola? ¿Quí li dirà com s’ha de ploure? Al meu país la pluja no sap ploure.
I és que, per desgràcia, les pluges torrencials i les inundacions formen part de la nostra història, com si d’una macabra malaïció bíblica es tractara, cíclica, aleatòria i caprichosa. Com també per desgràcia, els mals governs formen part de la nostra història, encara que d’açò no parlarem en est artícul dedicat a la música. Puix si alguna cosa nos agrada especialment als valencians, és la música, no debades som el poble més musical del planeta Terra.
En els dies posteriors a la dana, les rets socials s’omplien de cançons d’ànim i de recolzament als afectats, arreplegant també el descontent d’una certea, “soles el poble salva al poble”. D’entre totes elles, n’hi hagué una que em captivà des del primer moment, “Voces de Valencia” de Rei Ortolà, un llirià que ha commogut els cors dels valencians. Un jove que naixqué en la ciutat de la música i se formà en la Primitiva de Llíria, una de les bandes més emblemàtiques de tota Valéncia.
Encara que no siga yo massa devot de vèrgens, ni d’anar oferint noves glòries a ningú, no poguí deixar d’emocionar-me davant d’esta composició musical, que ha format part d’alguns dels més sentits homenages que s’han fet als afectats, com els dels estadis de fútbol del Llevant UD i el Valéncia CF.
Pero n’hi ha més, molt més, i provablement no tot, un fum de temes dels més diferents gèneros musicals i calitats interpretatives, com també uns atres gravats per inteligència artificial i escassos mijos. Aixina que relaixeu-vos i dediqueu uns minuts ad este emocionant recorregut musical, ad esta banda sonora de la catàstrofe, en la que, per a la meua malaurança, la llengua valenciana no té presència significativa.
Valéncia està de dol, està trista i ho estarà per prou de temps. Des de la fatídica vesprada nit del dimarts 29 d’octubre no nos llevem del cap la desgràcia que ha supost el desbordament dels rius i dels barrancs tantes vegades nomenats, sunami que s’ha emportat massa vides per davant i del que costarà molt recuperar-se en tots les sentits, puix encara que en esta terra i, en concret, en la majoria de les poblacions afectades, les inundacions no sorprenen, en este cas s’han vist superades per la dimensió de la tragèdia, de la que els que no l’hem vista de prop no podem fer-nos idea, encara que nos la conten els mijos de comunicació i amics i familiars que l’han patida i estan patint-la.
Quan succeïxen catàstrofes d’esta naturalea ix lo millor i lo pijor del ser humà i normalment, per fortuna, guanya la bondat, com s’ha vist en este cas, puix s’ha produït un atre sunami, pero de solidaritat de totes bandes, tant de veïns d’esta Comunitat com del restant d’Espanya i de l’estranger, que no dubtaren un minut en calçar-se les botes i fer camí per a aplegar a les poblacions afectades, a on s’han bolcat per a ajudar, aportant cada u el seu granet d’arena, ajuda inestimable sobretot els primers dies. ¡Gràcies com una catedral a tots els voluntaris, a les forces de seguritat, bombers, militars, … als sanitaris, als cuiners, …, a les empreses … i a un llarc etcétera de persones i professionals que estan posant coneiximents, mans i mijos per a conseguir que se puga vore una llum al final del túnel!
En eixe esperit, Lo Rat Penat, en recort i homenage a les víctimes d’esta tragèdia, ha organisat per al pròxim 4 de decembre a les 19:30 hores, en la catedral de Valéncia, un CONCERT BENÈFIC, en el que una orquesta i un cor formats per músics i coralistes de diferents punts d’Espanya i de la Comunitat Valenciana interpretaran el Rèquiem de Mozart. La recaptació que s’obtinga anirà destinada íntegrament al conte que Cáritas Diocesana ha habilitat per a ajudar a les famílies afectades, aixina com a la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, entitat que ha sofrit importants pèrdues. Més informació i compra d’entrades, be per a assistir al concert o be de la fila 0, disponible en https://conciertorequiemdemozart.tixalia.com/concierto-benefico-a-favor-de-las-victimas-de-la-dana, i també entrant en la web de Lo Rat Penat.
Concert Benèfic DANA 2024
Els jóvens han tingut un paper molt important i eixemplar en esta desgràcia i les Joventuts Ratpenatistes, que no s’han quedat arrere arrimant el muscle, llancen ara unes polseres benèfiques, que se podran adquirir per un donatiu de 4 € en la sèu de la nostra entitat. Els diners recaptats aniran destinats als chiquets afectats.
Polseres solidàries
No obstant l’ineptitut de la classe política, el poble valencià, com sempre ha demostrat, encara que el deixen a soles, lluitarà per a seguir avant ofrenant noves glories a Espanya, alçant-se en peu tots a una veu, per a saludar a un sol novell.
Si estàs llegint este pròlec és perque hem complit en el nostre objectiu i ya ha aplegat a les teues mans el bolletí corresponent al més d’octubre.
Un més molt especial perque celebrem el 9 d’Octubre, dia de la Pàtria Valenciana. Pero ademés hem escomençat les classes lectives de llengua valenciana en Lo Rat, i unes atres activitats que nos contarà detalladament Mª. José Julio.
Seguirem passejant pels barris de Valéncia de la mà de Amparo Soriano, en esta ocasió serà pel barri de La Xerea.
Antonio Moreno, nos sumergix en la màgia del sèptim art al recordar a la ciutat eterna en la película que feu famosa a Audrey Hepburn, “Vacaciones en Roma”, convertint ad esta ciutat en lloc ideal per a visitar.
La resenya lliterària nos ve de la mà de Javier Navarro, que dins de la llibreria valenciana, comenta sobre “La normativa pròpia valenciana” de Pau Giner.
Els dos meges que tenim en el grup, nos parlen sempre de l’importància de gojar de bona salut.
Mª Ángeles Viñes, nos diu com previndre malalties en la primavera d’hivern per mig de la vacunació.
El mege del fege, nos fa reflexionar sobre la següent pregunta: ¿És bo beure un got de vi al dia?
Edu, (el tatuador), nos comenta sobre com hem de curar els “pircings”, que si be en temps passats només se llimitaven a foradar el orellals a les chiquetes, hui en dia és una moda molt estesa entre els jóvens i més majorets d’abdós sexes.
El tema de deports nos aplega de la mà de:
Chemi, que nos parla del deport valencià per excelència, en l’artícul titulat: “ Sanc nova en la “Pilota Valenciana”.
Lucas nos conta com un americà Lance Armstrong deixà la seua impronta en el Tour de França, en l’artícul “Lance Armstrong, l’ànsia Viva”.
Esperem que en acabar de llegir-lo vos agrade i vos siga de profit.
Nosatros seguirem treballant per a que veja la llum el nou bolletí en el més de novembre.
El passat 18 d’octubre es compliren setanta anys de l’estrena en Espanya de la película Vacacions en Roma (1953); i, tal com sol succeir en molts vins i en la pràctica totalitat dels bons contes, el pas del temps no ha fet més que millorar este bellíssim conte modern, en forma d’una deliciosa comèdia romàntica.
Cartell de la película “Vacacions en Roma”
L’història de Dalton Trumbo —que va rebre un Oscar per esta película— nos mostra a una jove princesa centreeuropea —Anna, interpretada per Audrey Hepburn—, que, de gira oficial per Europa, s’escapa una nit de l’embaixada i decidix passar un dia de vacacions en la Ciutat Eterna, cedint a l’insistent invitació d’un atractiu periodiste americà —Gregory Peck en el paper de Joe Bradley—, que, d’incògnit, veu en eixa visita l’oportunitat d’una gran exclusiva.
La película, en son moment, fon tota una revolució. Per exprés desig del seu director i en contra de lo que era habitual en el Hollywood d’aquell temps, es va rodar íntegrament en els carrers de Roma i en els estudis italians de Cinecittà. La película va supondre un indubtable reclam turístic per a la Ciutat Eterna i proporcionà a Audrey Hepburn un Oscar en el primer paper rellevant de la seua carrera, que la transformà en una fulgurant estrela. Un any més tart, rodaria Sabrina (1954), a les órdens de Billy Wilder.
Fòrum Romà, lloc del primer encontre de la princesa i el periodiste.Trastevere, encara que la vespa no era verda.
A pesar d’haver segut filmada en blanc i negre —diuen que per a no eclipsar la màgia de la parella protagonista; o potser més pronte per temes de presupost—, visitar Roma, a partir d’eixe moment, i caminar pels seus carrers és com fer-ho en companyia dels protagonistes. ¿Quí no ha desijat, quan veu el film, pegar una volteta en una vespa verda —o blava o blanca—, i descobrir, com fa la protagonista, la ciutat de Roma per primera vegada, al costat d’una estrela de Hollywood, i sentir l’aroma dels pins dels sèt tossals que volten la ciutat, l’embafós olor de les seues confiteries, vore la bellea ocre dels carrers empedrats i deixar-se abraçar pel bullici d’una ciutat viva i propenca, en una infinitat de mercats i paradetes de suculents productes locals?
Mercat de Campo di Fiori.
En la película, veem les teulades dels edificis des del terrat de l’àtic del periodiste en via Margutta, i caminem, casi sense donar-nos conte, pel Fòrum Romà, pel Coliseu, per la Fontana de Trevi, per la piazza Spagna—ara sense possibilitat d’assentar-nos en la seua escalinata—, per la piazza Venezia, i confiem en “salvar les mans” en la Bocca della Verità, per a arrematar la nit a la vora del riu Tiber, davant del Castel Sant’Angelo, veent en les seues aigües la barcaça a on Anna balla en el peluquer que li va tallar el monyo, al costat mateixa de la Fontana; i tot això, en el gust encara en la boca del café que varen pendre en el Rocca pel matí, junt a les columnes del Panteó.
Coliseu.Fontana de Trevi.Bocca della Verità.
I és que Roma, sense cap de dubte, és una absoluta ciutat de cine. Hem vist els seus carrers moltes voltes en la gran pantalla: en l’emblemàtica La dolce Vita (1960) de Fellini; en El talent de Mr. Ripley (1999), de Anthony Minghella; o en La gran bellea (2013), de Sorrentino… Pero William Wyler, el director de l’esplèndida Els millors anys de nostra vida (1946), de la inoblidable L’hereua (1949) i de Ben-Hur (1959), anà molt més allà i molt abans que tots; en Vacacions en Roma nos introduí en un món màgic i atemporal, en un viage triangular en el que Roma ocupa un dels seus tres cantons, una comèdia que no acaba be —en els anys cinquanta—, pero que transcendix al recort d’un instant, d’un enamorament, i és això lo que perdura per a sempre… ¿Quí no s’enamoraria en una ciutat eterna…?
I ha canviat tan poc…
Panteó.
Al final de la película, durant la roda de prensa que dona la princesa abans de tornar-se’n al seu país, u dels periodistes li pregunta quina de les ciutats visitades li havia agradat més. «Cada una en el seu propi estil és una maravella», respon Anna, «pero la que no oblidaré mai és Roma; sobretot Roma. Conservaré grata memòria de la meua visita ací durant tota la vida», conclou.
I eixa és la clau de tot.
Acabades les preguntes, i en baixar des de la tarima per a saludar als periodistes i acostar-se a Joe per última vegada, Anna se retira i tots van abandonant el saló. Ell, Gregory Peck, es queda a soles, pendent de la porta per la que ha eixit Audrey Hepburn. Molt llentament, molt a poc a poc, es gira i mamprén a eixir, a la fi, en passos llents i en les mans en les bojaques. Solament sentim el sò de les sabates sobre el paviment de l’estància. La càmara, colocada en part davant d’ell, es meneja pausadament, adaptada al suau moviment del protagonista. A l’esquena veem el cadirot, blanc i buit, que ha ocupat la princesa durant tota la roda de prensa. Abans d’eixir definitivament del Palazzo Colonna, Joe es gira i permaneix quet durant un instant, un llarc instant, esperant. Pero no succeïx res, no hi ha cap de moviment, cap de soroll. No ix ningú d’allí.
Suaument va entrant la música, ell torna a girar-se i arranca a caminar de nou cap a la porta, alvançant a la càmara i ix de pla per la dreta en un lleu somriure en el rostre; ara som nosatres els que esperem, els que veem al fondo el cadirot; el buit cadirot blanc; a soles.
Títul:La normativa pròpia valenciana Autor/a: Pau Giner Editorial: Edicions Mosseguello Lloc i data d’edició: Valéncia, 2022 Nº de pàgines: 592
Esta obra, l’autor de la qual és el mege benimacleter Pau Giner, se presentà a finals de juny de 2022 i és el treball més extens que s’ha realisat sobre la normativa pròpia valenciana (les Normes d’El Puig o de la RACV). El llibre escomença en el pròlec del president de Convencio Valencianista, Joan Batiste Sancho, que fa una magnífica introducció a l’obra, fent referència a la situació actual de la normativa i fent una crida a la concòrdia entre els usuaris d’esta.
El llibre, que conta en vora mil imàgens a color, el podem dividir en diverses parts ben diferenciades:
L’història de la normativa pròpia: un repàs des dels inicis de la codificació netament valenciana a finals del segle XIX,que va tindre com a figura més destacada a Lluís Fullana. Va ser rescatada per Miquel Adlert i adoptada per gran part dels valencians. La creació d’esta normativisació ha contat en gran recolzament social pero s’ha vist atacada des dels poders polítics.
Corpus normatiu, importància i edició de llibres en llengua valenciana: se descriu tot el cos normatiu (diccionaris, gramàtiques, ortografies, flexions verbals…), se compara en atres llengües i normatives, i se fa una descripció de tot lo publicat en valencià.
L’us social de la normativa: se numera l’us que han fet d’ella organismes oficials, festes populars, associacions i entitats culturals, mijos de comunicació, ensenyança i cursos, deports, música, empreses privades audiovisuals, religió, la xàrcia, partits polítics…
Soport popular de les Normes d’El Puig: manifestacions, actes culturals, promoció i us en els carrers.
Lliteratura en Normes d’El Puig: editorials, autors, gèneros, traduccions a la llengua valenciana, certàmens lliteraris…
Biografies dels més de 400 autors que han publicat llibres en normativa valenciana incloent les obres publicades.
Llistat de tots els llibres publicats en Normes d’El Puig classificats per editorials incloent el títul, autors, pàgines i gènero.
Relació dels firmants de les Normes d’El Puig en l’acte d’adhesió del 7 de març de 1981.
Si has anat a un bon professional, deuria d’haver-te explicat cóm curar-te’l, pero per si este no és el teu cas, hui te contaré lo que li recomane yo als meus clients.
Escomençarem fent un poc d’història i desmontant mits.
¿Tinc que pegar-li voltes al pírcing per a que no se me quede apegat?
La resposta és prou senzilla; rotundament no.
L’orige d’esta creència es remonta a molts anys arrere, abans que els pírcings, tal com els coneixem hui en dia, es feren populars; és dir, quan només se feen forats en els peçons de les orelles. El meu primer pírcing, a que abans li díem orellal, me’l feu ma yaya quan yo tenia tretze anys (ya fa trenta anys d’això). De primer, enfilà una agulla en un fil de seda; en acabant, netejà en un cotompel chopat en alcohol tant l’agulla com el peçó; a continuació, el traspassà punchant-lo al mig i, finalment, me deixà el fil nugat com si fora un cercolet.
¡Este és el fil al que s’havia de pegar voltes a poc espai per a que no es quedara apegat!
La creència es feu popular i hui en dia tot lo món es pensa que s’ha de fer. Ademés, era lo que recomanaven les farmàcies quan te feen un orellal en la pistola. La falta de formació en el tema de les persones que duyen a terme l’operació propicià que encara s’estenguera més la recomanació d’eixa mala costum. Per cert, la pistola per a fer un pírcing està totalment prohibida per sanitat en qualsevol part del cos, llevat del que es fa en el peçó, que es manté per tradició únicament i exclusiva. Açò ací, en Lo Regne de Valéncia, perque tenim una normativa obsoleta, pero hi han comunitats que l’han prohibida totalment perque, encara que pareix manco perillosa, la realitat és que forada esgarrant per pressió, fet que provoca més traumatisme que si es foradara en l’agulla, puix la perforació és més neta i no s’inflama tant. Per no entrar en les condicions higienicosanitàries dels llocs a on te fan el pírcing en la pistola, perque, per més que siga una farmàcia, no poden fer-te’l assentat en una cadira davant de tots. El local té que reunir uns requisits mínims com mana la llegislació, pero, parlarem d’este tema un atre dia en deteniment.
Per desgràcia, hi han molts llocs en els que et fan el pírcing en la pistola allà a on càpia per a posar-te una peça gens apropiada que, en el major part dels casos, acaba donant problemes i ferides perque es clava la femella que porta en la pell.
Recorda sempre anar a un bon professional, en un local autorisat, puix bo i barat s’han barallat.
Pistola vs agulla
Ara passem a explicar la curació. Hi han moltes maneres d’obtindre el mateix resultat, per això cada pircier té la seua manera particular d’explicar-ho, despuix de vint anys d’experiència en la professió estes són les pautes que yo aconselle seguir:
Lo primer que haveu de fer és no tocar-vos-el en les mans brutes; recordeu: les mans sempre estan brutes, només quan nos les llavem podrem manipular-lo sense risc.
Que no vos diguen que teniu que pegar-li voltes perque, com ya havem dit adés, no és necessari, puix l’acer no és porós i no s’apegarà. Lo únic que vos pot passar és que se vos infecte per toquejar-lo massa pronte.
Aixina que, ya sabeu, tres voltes al dia: desdejuni, dinar i sopar, llaveu-vos be les mans i, en acabant, el pírcing; de primer, en sèrum fisiològic i en acabant en clorhexidina.
Convé aclarir que, si la zona està molt bruta, és aconsellable llavar-la be, de primer, en sabó neutre i, en acabant, eixugar-lo.
Si el pírcing és en el llavi s’haurà de curar per fòra com acabem de dir i per dins com en la llengua que anem a explicar a continuació.
Si el pírcing és en la llengua no podem curar la ferida aixina, s’ha de fer en un colutori bucal.
Un truc és agarrar una botelleta d’aigua chicotiua i abocar-la per a fer la mescla en el colutori, 50% d’abdós components aproximadament. En esta mescla s’ha de glopejar despuix de cada menjada i despuix de fumar (encara que millor seria no fumar).
Els menjars calents i picants propicien l’inflamació, lo mateix que el tabac i l’alcohol, aixina que es recomana evitar-los en la mida de lo possible i priorisar els menjars frets o gelats, que desinflamen.
La llengua no sol infectar-se, pero és la que més perill d’inflamació presenta, aixina que cal anar en molt de conte que això no aplegue a passar.
Hi han alguns pírcings que requerixen unes atencions especials, com els genitals. En estos casos se té que llavar en aigua i sabó íntim i, en acabant, posar-los betadine vaginal, ya que irrita manco les mucoses. Cal parar molta atenció i al mínim dubte posar-se en contacte en el teu pircier.
En la curació dels pírcings, nos enfrontem a dos enemics. El primer és l’inflamació, i l’atre és l’infecció.
Per a l’inflamació lo primer és dur una peça en el tamany apropiat per a que, en cas d’una chicoteta inflamació, el teixit no ocupe tota la barreta i les boletes es claven en la pell perque, si fora aixina, entraríem en un rogle viciós: les boles s’han clavat en la pell perque s’ha inflamat i l’inflamació no baixa perque les boles estan clavades i han fet una ferida que provoca inflamació. Quan tenim este problema, cal posar remei urgent i, si persistix, se tindrà que llevar el pírcing per a evitar lesions majors.
El gèl sol anar be per a baixar l’inflamació en la majoria dels casos i, si s’ha de recórrer a prendre medicaments, haurà d’estimar-ho el mege.
Sempre s’ha de posar en coneiximent, en primera instància, del teu pircier i, en acabant, si fora necessari, anar al mege.
Devem parar molta atenció als síntomes per a evitar que s’infecte, puix un dels més comuns és l’enrogiment. Si veem que per l’entorn del trau s’escomença a fer com un marc rojós, això vol dir que està infectant-se i cal evitar-ho tan pronte com siga possible.
Aplegats al punt en que ya hi ha infecció, se té que canviar la pauta i posar una crema antibiòtica. El pircier pot aconsellar-ne una, pero lo més convenient és anar al mege i fer les coses com toca, la salut abans que l’estètica.
Sempre que tingau algun tipo de dubte deveu consultar-li-ho al vostre pircier, puix és preferible preguntar i que no siga res, que no que, en acabant, siga tart i eixe pírcing se complique.
Si heu seguit totes estes pautes i tot ha anat com deu anar, en un més, si fa no fa, el vostre pírcing estarà curat per a fruir d’ell.
La pilota valenciana sempre ha destacat per tindre un o més jugadors importants en cada una de les especialitats de que consta el nostre deport icònic, dins de la cultura valenciana, al llarc dels anys i des del sigle XIII.
En retirar-se de Soro III en 2022, qui demostrà ser un jugador excepcional, en una tècnica impecable i una gran capacitat per a competir en els moments més difícils, i la posterior d’Álvaro Navarro, nos queden en la actualitat els qui, possiblement, siguen els actuals Messi i Cristiano Ronaldo de la pilota valenciana.
Salelles II i Tonet IV, hui en dia, són els qui nos fan seguir fruint del nostre deport nacional, la pilota valenciana, ya que nos fan rememorar les millors partides de jugadors, com ara Nel de Murla; Albert Arnal de Quart; Julio Palau,Juliet; Antoni Reig; el Rovellet; Paco Cabanes, el Genovés; Enric Sarasol, o el mateix Soro I. Això en la lliga masculina.
Salelles II / Tonet IV
Salelles II i Tonet IV, hui en dia, són els qui nos fan seguir fruint del nostre deport nacional, la pilota valenciana, ya que nos fan rememorar les millors partides de jugadors, com ara Nel de Murla; Albert Arnal de Quart; Julio Palau,Juliet; Antoni Reig; el Rovellet; Paco Cabanes, el Genovés; Enric Sarasol, o el mateix Soro I. Això en la lliga masculina.
Amparo / Victòria
Salelles II, d’acort en les valoracions de juges i coordinadors de cada àrea, un 93,98 sobre 100, i és el millor fins ara entre els rests. Mentres que Tonet IV, en un 91,96 sobre 100, encapçala la secció dels punters.
Tonet IV, en cinc campeonats consecutius en el palmarés, supera ya les sifres de torneigs seguits del seu païsà, Pasqual II, i ya és el segon pilotari en més títuls d’esta competició, només superat pels dèu de Waldo. Ad este ritme, i en 25 anys a soles, és possible que supere inclús al mit d’Oliva. Tenim, en conseqüència, motius més que suficients per a mantindre viva l’ilusió en el futur del nostre deport nacional, la pilota valenciana.
El 21 de juliol de 1995, en la ciutat francesa de Llemoges, el jove cicliste, Lance Armstrong, signava una de les més èpiques i belles pàgines del ciclisme modern en entrar en la meta escapat i en els braços senyalant al cel, per a dedicat-li aixina la victòria al seu companyer d’equip Fabio Casartelli, qui tristament se deixava la vida en l’asfalt en la disputa de la dècim quinta etapa d’aquell mateix Tour de France. Un parell d’anys abans, Armstrong sorprenia a tot lo món guanyant en Oslo el Mundial de Ciclisme en Ruta de 1993, per davant del gran Miguel Indurain.
Armstron, dedicant la victòria a Fabio Casartelli
Des de ben jove, Lance Armstrong mostrà grans aptituts deportives, fins al punt de guanyar com a triatleta el Campeonat USA en els anys 89 i 90, poc abans de dedicar-se per complet al ciclisme, firmant contracte en l’equip Motorola. Pronte es feu espai en el pilot europeu gràcies a l’obtenció de victòries de prestigi, com ara la Clàssica de Sant Sebastià, la mítica Flecha Valona o etapes en Paris-Nice, Volta a Galícia o Tour de France. Fins que, de manera repentina i inexplicable, el seu rendiment escomençà a baixar a mitan segona temporada de 1996. En octubre d’eixe any, els aficionats al ciclisme rebíem un dur colp; Lance Armstrong sofria un càncer testicular en metàstasis pulmonar i cerebral.
Despuix d’una primera intervenció quirúrgica, el cicliste texà fon somés a un tractament de quimioteràpia, aferrant-se a l’escàs 40% de provabilitats de continuar en vida que li donaven els meges. Pero Lance, no només superà la malaltia sino que, a penes dos anys més tart, se trobava en l’eixida de la prova ciclista Paris-Nice de 1998, a on, com era d’esperar, hagué d’abandonar, lo que provocà que es plantejara, inclús, penjar la bicicleta. A poc a poc, a lo llarc d’eixe any anà millorant el seu rendiment i acabà la temporada en uns resultats esperançadors.
Carregat de moral i en una gran forma física, l’americà afrontà l’edició del Tour de 1999 i, contra tot pronòstic, conseguí alçar-se en la victòria per davant del gran favorit, els suís Àlex Zulle. Escomençava aixina l’era Armstrong, puix també guanyà els següents sis tours en gran autoritat, mostrant una insultant superioritat en tots el terrenys.
Lance Armstrong es convertí en l’héroe americà i tot un model de superació per als malalts de càncer i, si be l’ombra del dopage planejà sempre sobre la seua actuació, sempre ho negà i mai donà positiu en cap dels rigorosos controls antidopage als que són somesos els ciclistes.
Armstrong, guanyador de sèt tours de França
Armstrong se retirà del ciclisme el mateix dia en que guanyà el sèptim Tour consecutiu, per a dedicar-se a la seua fundació contra el càncer, Livestrong. Encara que, en l’excusa de la recaptació de fondos, Lance tornà al ciclisme en 2009, en l’idea de revalidar els seus èxits. S’hagué de conformar en una tercera posició en eixe Tour, que guanyà el madrileny Alberto Contador.
Armstrong, tercer clasificat en el Tour del seu retorn
En 2012, despuix de molts intents fallits i acusacions de pràctiques dopants per part de juges, exciclistes, periodistes, meges i excompanyers d’equip, l’Agència Antidopage dels Estats Units, presentà davant l’Unió Ciclista Internacional, UCI, un informe en el que s’acusava formalment a Lance Armstrong i l’equip US Postal d’utilisar “el sistema més sofisticat, professionalisat i exitós de dopage que el deport mai ha vist”. A partir d’ací, se precipitaren els acontenyiments, la UCI suspengué de per vida a Lance Armstrong, i li va llevar tots els títuls conseguits des de 1998, inclosos els sèt tours de França. Els patrocinadors Oakley i Nike li giraren l’esquena, fins al punt d’haver de deixar, inclús, la presidència de la seua fundació, això sí, despuix d’haver conseguit que millons d’aficionats portàrem una polsera groga de plàstic.
Polseres de la fundació Livestrong
La posterior i obligada investigació tragué a la llum una trama mafiosa, controlada pel propi Armstrong, que actuà en total impunitat. Un frau que afectà a juges de carrera, que ocultaren positius reiterats; i a meges i companyers d’equip, que eren obligats al consum de substàncies dopants per a aumentar el seu rendiment. Un assunt térbol que aplegà a les més altes instàncies deportives, que junt en importants patrocinadors, participaren d’infames còdics de silenci en un escàndal sense precedents, en el que el noble deport del ciclisme fon el que més pergué. Despuix d’anys negant la realitat, Armstrong, humiliat i abatut, confessà en un conegut programa de TV en horari de màxima audiència.
Per a un deport com el ciclisme que ya havia vixcut prou episodis vergonyosos de dopage, el comportament del texà fon el colp de gràcia. Collons Armstrong, ¿era precís fer-nos viure als aficionats est escàndal? ¿Sèt tours? ¿De veritat te pensaves que en diners s’arreglava tot i que no t’agarrarien? ¿No et podies haver conformat en dos o tres tours? No, Armstrong, tu havies de ser més que ningú; te pergué l’ànsia viva. Fores el paradigma de lo que nos explicà l’humoriste i filòsof José Mota: L’ànsia viva, el “tot per a mi”, el “més que ningú”.
No te tinc llàstima, Lance, tu i els teus calcetins pujats fins als genolls, la teua cara de vaquer arrogant, de tio dur; i sobretot l’as, eixe as que amagaves en la mànega i en el que nos enganyares a casi tots.
Ben ple ha estat el calendari el principi de temporada i escomençarem pels actes que ha convocat i en els que ha participat Lo Rat Penat per a commemorar el dia de la pàtria valenciana, el 9 d’octubre, en el que té especial significat la nostra bandera, la Real Senyera, que tots els valencians portem en lo cor i que nos aborrona al seu pas. Aixina mateixa, és dia també per a goig dels llépols, puix poden tastar les figuretes de massapà en forma de fruites, la tradicional mocadorà de Sant Donís.
Com ya anticipàrem en l’anterior edició del bolletí, prèviament al 9 d’Octubre i en commemoració del seu significat, el dia 4 se celebrà el tradicional tedèum en el Real Monasteri de Santa Maria d’El Puig, en l’assistència de la consellera de Justícia, que junt en el president de l’entitat, l’actual regina dels Jocs Florals i la següent, feren una ofrena floral a la Mare de Deu d’El Puig, patrona del Regne de Valéncia i en la tomba del pare Jofré. També se feu entrega del premi Crit Valencià de l’Any a Remigi Pons i Tudela, per tants anys de dedicació a l’ensenyança de la llengua i cultura valencianes, a banda de la seua trayectòria teatral i lliterària. En acabant, va tindre lloc el Sopar de Sant Donís, en el restaurant Huerto de Santa María.
Sopar de Sant Donís 2024
Numerosa va ser la representació dels ratpenatistes el 9 d’Octubre, Dia de la Comunitat Valenciana, que van participar en la processó cívica, en el tedèum en la Sèu, i en els homenages a la nostra bandera, la Senyera del poble valencià, i al Rei Jaume I; sense faltar, per descontat, les tradicionals ofrenes florals a Francesc de Vinatea i a Ausias March, personages tan importants en la nostra història, i sense perdre de vista les reivindicacions que manté l’entitat, per a que no caiguen en l’oblit.
Balcó de l’ajuntament de Valéncia en el 9 d’octubre9 d’octubre 2024
S’han iniciat els Cursos de Llengua i Cultura Valencianes en la sèu de Lo Rat Penat, i és motiu de satisfacció l’inauguració en el poble de Meliana del Curs de Llengua Valenciana, que esta entitat impartirà gratuïtament a la població, un passet, encara que ilusionant, per a estendre la formació a atres llocs de la Comunitat.
S’ha celebrat l’acte d’obertura de l’Aula d’Història, que este curs tractarà de “La Valéncia del Sigle XX”, dirigit pel professor Fernando Millán, que tots els divendres, de 18:30 a 19:30 h, impartix les seues classes magistrals en el Saló Constantí Llombart de la sèu de l’entitat.
Aula d’Història de Lo Rat Penat
La Secció del Grup de Danses de Lo Rat Penat obri la matrícula de l’Escola de Danses María Teresa Oller, curs d’iniciació en la música i els balls tradicionals valencians.
Oberta també la matrícula per a formar part de l’Orquesta de Pols i Pua de Lo Rat Penat, en l’objectiu de recuperar les antigues rondalles valencianes.
Orquesta de pols i puaEscola de Danses Maria Teresa Oller
Torna el cicle “Més que música”, que s’iniciarà en un concert del violonceliste Manuel Santapau.
Cicle “Més que música”
El 28 d’octubre, a les 19:30 h, en la sèu de Lo Rat Penat, tindrà lloc el Concert de viola i piano, organisat per la M. I. Acadèmia de la Música Valenciana, oferit per Traian Ionescu (viola) i Roberto Loras (piano). Reserva d’entrades: correu a secretaria@loratpenat.org
Lo Rat Penat, junt en atres entitats valencianistes, seguix colaborant en la Generalitat Valenciana per a l’elaboració de la llei de senyes d’identitat, participant en les reunions que a tal fi se celebren en la consellera de Justícia i Interior.
¡Fins al pròxim bolletí!, a on continuarem oferint-vos el resum de tot allò que s’ha fet i està previst fer-se i sempre per al foment i divulgació de la cultura i tradicions valencianes.
