Per Emilio Alonso
El cas
Madrit, any 2020. Fermina i Adolfo senten un clic quan òbrin la porta de casa. Se giren cara a la porta del veí, enfrontada a penes a metro i mig de la seua, i descobrixen que s’ha instalat una espillera electrònica. Prenen nota del model i investiguen. El dispositiu no complix només una funció de visor, sino que detecta automàticament el moviment, se pot configurar per a prendre una foto i enviar una alerta al teléfon, o escomençar a gravar vídeo quan se detecta moviment, té una vista de 180 graus, visió nocturna infrarroja, parla directament en qui està en la porta, conexió wifi per a transmetre vídeo i almagasenage en el núvol.
Adolfo parla en el seu veí: “És per seguritat i, ademés, rebem molts paquets i en este sistema podem atendre al repartidor —li respon—¿que si pot gravar? Sí clar, pero no es preocupe, no anem a fer-ho”.
A Fermina i Augusto no els agrada l’idea. Decidixen parlar en un advocat i, finalment, interponen una demanda contra el seu veí per intromissió del dret a l’intimitat personal i familiar, exigint la retirada de l’espillera i una indemnisació de 1.550 € a cada u.
El juí
Els demandants alegaren que l’instalació no tenia justificació de seguritat, sino de comoditat, ya que no existixen antecedents de delictes o incidències en l’edifici ni situacions d’inseguritat. El dispositiu s’activava davant qualsevol moviment, podent accedir a imàgens de l’interior de les seues vivendes i del trànsit en la zona comuna. I, ademés, que no existien garanties sobre l’accés, control i custòdia de les imàgens gravades, vulnerant la normativa de protecció de senyes i l’intimitat de tercers.
Els propietaris de l’espillera electrònica defengueren que el dispositiu no gravava permanentment, i en tot cas funcionava com una espillera millorada. No tenia la finalitat d’invadir l’intimitat de ningú, sino simplement servir per a comprovar si es rebien paquets o notificacions. Ademés, l’us de la càmara estava llimitat a la seua vivenda i, per tant, no constituïa intromissió en la vida privada dels veïns.
El Jujat d’Instància de Madrit donà la raó als demandants i ordenà retirar l’espillera. Els demandats apelaren a l’Audiència Provincial de Madrit, que confirmà la sentència. Finalment, els propietaris de l’espillera, convençuts de que duyen raó, decidiren acodir al Tribunal Suprem.
La sentència
La resolució del Tribunal Suprem (juliol de 2025) confirma les sentències anteriors, recolzant-se en els següents fonaments jurídics clau:
- Reconeiximent del dret a l’intimitat personal i familiar com un dret fonamental protegit per la Constitució espanyola i per la Llei Orgànica 1/1982 ―protecció civil del dret a l’honor, a l’intimitat personal i familiar i a la pròpia image―. Este dret implica que ningú pot vore’s expost a intromissions en la seua vida privada o familiar sense una causa llegítima i proporcional.
- Juí de proporcionalitat: ¿Respon l’instalació de l’espillera electrònica a una necessitat llegítima de seguritat, i és proporcionada l’intromissió en l’intimitat respecte al propòsit perseguit? El Tribunal conclogué que no existia una situació d’inseguritat objectiva que justificara la mida, ya que l’edifici contava en vigilància de consergeria i es trobava en un recint tancat. La finalitat alegada, controlar si es rebien paquets, no justifica per sí sola una afectació tan rellevant del dret a l’intimitat.
- L’absència de mecanismes per a llimitar l’accés o l’us de les imàgens captades agrava l’intromissió: no n’hi havia prou en que el dispositiu tinguera només potencial de gravació, i que en realitat no s’usara per ad este fi: lo rellevant és que caria de garanties de control i custòdia d’eixes senyes.
El Tribunal Suprem es basa en precedents sobre protecció de l’intimitat i videovigilància ya gastades per les seues pròpies sales, reafirmant la llínea de jurisprudència segons la qual el dret a l’intimitat no pot ser ignorat per dispositius tecnològics que, encara que útils, no estiguen adequadament justificats
Conclusió
La decisió aborda un conflicte aparentment intrascendent —l’instalació d’un dispositiu de videovigilància en l’espillera d’una porta—, pero les implicacions de la resolució excedixen lo anecdòtic: entra de ple en cóm cal compatibilisar la llibertat dels propietaris per a protegir la seua seguritat en el dret fonamental a l’intimitat i a la pròpia image dels veïns. El cas és extrapolable a atres situacions de videovigilància, com ara comunitats de propietaris, aparcaments, comerços…
És cert, com senyala la sentència, que el dret a l’intimitat no és absolut i pot cedir front a la protecció de bens jurídics com la seguritat, pero sempre que es complixquen les garanties llegals i de proporcionalitat.
En Espanya, la normativa de protecció de senyes i la jurisprudència exigixen que no es capten imàgens de l’interior de vivendes confrontades sense consentiment exprés o sense una causa llegal que ho justifique. També les regles de videovigilància de l’Agència Espanyola de Protecció de Senyes senyalen que les càmares en comunitats de propietaris no deuen captar vivendes ni espais privats aliens, ademés de que l’instalació deu informar-se adequadament.
En vivendes unifamiliars, la normativa és manco restrictiva sempre que la càmara no grave a tercers ni espais públics sense llegítima causa. No obstant, inclús en estos casos, gravar a persones sense el seu consentiment en l’interior o en zones privatives alienes pot constituir un delicte per violació de l’intimitat. La jurisprudència ha segut estricta en este punt. La clau per a justificar l’instalació de videovigilància serà, per tant, l’existència d’una causa certa que ho justifique, que l’instalació del dispositiu siga proporcional al fi que es busca, i que es complixquen els requisits que preveu la llegislació sobre protecció de senyes ―especialment, un avís clar i visible de l’existència d’una zona videovigilada, i sistemes de control d’accés a les imàgens i el seu tractament.
