Warning: Trying to access array offset on value of type bool in /var/www/vhosts/loratpenat.org/public_html/wp-content/themes/responsive-mobile/includes/functions-extentions.php on line 35
La fibrilació auricular és l’arrítmia cardíaca més freqüent de la població. Entre els adults majors de 40 anys, la prevalença total en Espanya és d’un 4,4%. L’edat alvançada, l’hipertensió arterial, pacients en valvulopaties, la diabetis, l’obesitat, hipertiroidisme, consum d´alcohol tabaquisme i sedentarisme són els principals factors predisposts d’esta patologia. Els majors de 80 anys que patixen la malaltia superen el 10%. Ademés, com que l’esperança de vida aumenta constantment, este percentage s’incrementarà en les pròximes décades.
Els síntomes més freqüents que se senten per part dels pacientes són:
‘Me note que el cor me va ràpit i estic en repòs’
‘Me fatigue si camine ràpit’
‘Tinc les pulsacions altes i no sé per qué’
En condicions normals, l’impuls elèctric del cor s’inicia en el nomenat nòdul sinusal que s’ubica en l’aurícula dreta. Posteriorment, el dit impuls passa pel nòdul auriculoventricular cara als ventrículs. Lo que ocorre en la fibrilació auricular és que existixen molts focs diferents ad eixe nòdul sinusal, emeten impulsos elèctrics múltiples i produïxen contraccions ventriculars no rítmiques característiques d’este tipo d´arrítmia
Per este motiu, les manifestacions clíniques més freqüent són:
Palpitacions irregulars.
Dificultat respiratòria (disnea) be en repòs o en esforços.
Mareig.
Dolor toràcic (dolor de pit).
Qualsevol d’estos síntomes és motiu per a acodir a un servici d´urgències ya que quant més pronte se realise el diagnòstic per mig d’un electrocardiograma, abans se podrà tractar de paliar els síntomes i previndre la complicació més important que és l’accident cerebrovascular isquèmic. La contracció ràpida i irregular de les aurícules pot debilitar el cor i produir la nomenada insuficiència cardíaca, que causa síntomes com ara disnea, edema en les cames, disminució de diuresis.
L’accident cerebrovascular isquèmic (el nomenat ictus isquèmic) se produïx pel següent motiu: la contracció auricular ineficaç favorix l’estasis sanguíneu, sobretot en l’aurícula esquerra facilitant aixina la formació de trombos. Estos trombos se poden dirigir cara al cervell i produir l’ictus. És per este motiu que un del pilars del tractament d’esta arrítmia és el tractament anticoagulant.
També és necessari un atre tipo de tractament per a restablir el ritme del cor o per a controlar la freqüència cardíaca. Este tipo de tractament serà decisió mèdica en funció de la duració dels síntomes, temps d’evolució, etc. La fibrilació auricular no és un arrítmia perillosa si es reconeix i es tracta en un temps considerable, per a no deixar que puguen ocórrer els efectes no desijats d’esta arrítmia. Un diagnòstic precoç i un tractament individualisat i adequat és fonamental per a poder fer una vida en total normalitat. Per supost és possible previndre-la controlant factors de risc ya nomenats més amunt: hipertensió, obesitat,diabetis i consum d’alcohol, principalment.
Lo Regne d’Aragó naix en el sigle XI en l’unió de tres comtats pirenaics, pero no serà fins a principis del sigle XII quan se convertixca en la Corona d’Aragó, una de les institucions més poderoses i més influents de l’història.
El primitiu Regne d’Aragó el formaren els comtats d’Aragó, Ribagorça i Sobrarp. Més tart s’aniran conquistant atres territoris com les planures d’Osca, Saragossa i Terol.
Eixe Regne d’Aragó s’agruparà en atres territoris, com el comtat de Barcelona, el Regne de Valéncia, els regnes de Mallorca, Sicília, Cerdenya, Nàpols i els ducats d’Atenes i Neopàtria. Ara be, tots ells seguiren conservant les seues lleis, recaptant els seus imposts i mantenint les seues institucions, i ací està la diferència. Tots ells estaven baix el domini d’un mateix rei, que s’ocupà de la política exterior; és dir, de les relacions en atres territoris, de les aliances en uns i de les guerres en uns atres.
Abans de seguir nos remontarem fins a l’any 1137 en el barri d’Entremur, situat en la part alta de la ciutat de Barbastre. En la plaça de la Candelera té lloc un succés històric molt important per a la formació de la Corona d’Aragó, que són les noces de Petronela i Ramon Berenguer IV en 1137.
La Corona d’Aragó sorgix per l’unió de la jove Petronela, hereua del Regne d’Aragó, en el comte de Barcelona. Pero lo que realment propicià esta aliança matrimonial fon la mort del rei aragonés Alfons I el Batallador sense descendència i un curiós testament.
En pocs anys Alfons I conquistà multitut de territoris per al Regne d’Aragó, com Tudela, Tarazona, Calatayut, Daroca i Saragossa. Ademés, esta última conquista supongué la caiguda del regne musulmà. Alfons I se casà en la reina castellana Urraca, pero no tingueren descendència.
El rei morí en l’any 1134 deixant un curiós testament que provocà el primer pleit successori en l’història d’Aragó.
Alfons I pensà que en el seu testament deixava resolts els seus problemes polítics i religiosos, pero en realitat els agravà, perque fon impossible dur-lo a la pràctica. La seua voluntat fon deixar el regne en mans ni més ni manco que de Deu, lliteralment.
Si be és cert que en acabant matisava alguna cosa més, explicant que els beneficiaris serien tres órdens religioses. La dels Templaris, la dels Hospitalaris i l’orde del Sant Sepulcre.
Per a resoldre este problema, els nobles decidiren no complir el testament i buscar a un successor que ocupara el càrrec de rei. I per ad això buscaren a un dels germans del rei Alfons I que estava en un monasteri, el monge Ramir.
La mort d’Alfons I el Batallador sense descendència i en un testament impossible de complir abocà el Regne d’Aragó a una greu crisis. El regne sobre el que governava Alfons el Batallador era molt extens, puix incloïa, ademés d’Aragó, terres navarreses, vasques, riojanes i sorianes, estava bolcat a l’oest i era un regne interior sense eixida a la mar.
En el nomenament del seu germà Ramir II el Monge com a rei, el regne queda destruït. Ramir II el Monge no havia naixcut per a ser rei, pero acceptà les seues obligacions, que eren ocupar la corona i tindre descendència. Buscà una dòna, Inés de Poitou, en la que procreà una chiqueta, Petronela, pero no podia ser reina d’Aragó, les dònes no podien regnar, aixina que li tingué que buscar un home, i eixe fon el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV.
A la fi, la filla de Ramir II, Petronela, se casà en el comte de Barcelona i eixa fon la solució definitiva. De la vinculació a l’oest se passa a l’unió en un comtat oriental, i d’un territori sense eixida a la mar a l’unió en un comtat marítim. Eixa unió ademés serà permanent.
El chiquet que naixqué d’eixe matrimoni, Alfons II, serà el primer sobirà que aüne en sa persona els dos títuls, el de rei d’Aragó i el de comte de Barcelona. Ahí està l’orige de la Corona d’Aragó.
Quadro de Francisco Camilo y Andrés Urzanqui, 1634
La Corona d’Aragó escomençà sent una aliança entre el Regne d’Aragó i el Comtat de Barcelona, encara que despuix se li afegiren atres territoris, tots estaven baix l’autoritat del mateix monarca. Perfectament se li podia haver dit Corona de Nàpols, per eixemple, pero com tot açò escomençà en la formació del Regne d’Aragó, la primera dinastia que regnà prengué el nom d’Aragó com a llinage, com a crit de guerra dels seus vassalls i súbdits dels seus territoris. I també acataven l’emblema exclusiu de la dinastia Aragó, les famoses barres d’Aragó, que en son principi n’eren dos, i no quatre.
O siga, que el nom de Corona d’Aragó va lligat a la dinastia dels Aragó. I mentres existixquen descendents d’esta família, se seguirà conservant el llinage d’Aragó.
L’història com a disciplina és una arma ideològica formidable, per això ha segut utilisada pel poder en totes les époques, en el passat, per a justificar posicions polítiques del present. I açò és lo que s’ha fet en el terme de la Corona d’Aragó, que s’ha manipulat des del concepte, utilisant una série de denominacions que jamai existiren, com ara Confederació Catalano-Aragonesa, s’ha parlat de la monarquia catalana, dels comtes reis, dels reis de Catalunya. Conceptes i térmens que jamai existiren, lo que s’ha fet des de certs àmbits ha segut falsificar, manipular, tergiversar estos conceptes per a justificar determinades posicions polítiques del present. És lo que els historiadors nomenen presentisme: inventar una idea, refer un concepte i transmetre’l, proyectant-lo en el passat.
O siga, que s’han inventat l’història.
I ya sabeu el dit, difama… que alguna cosa queda.
Reprengam esta història.
Tenim un rei, Alfons I el Batallador, que mor sense descendència i en un testament que no es pot complir: primer problema de successió. Este rei té un germà monge dit Ramir, que és tret del seu monasteri per a convertir-se en el quint rei d’Aragó.
Ramir II per a perpetuar el seu llinage fa lo que tot rei, casar-se i tindre descendència, pero tingué una filla, Petronela, que sent chiqueta era capaç de transmetre la potestat real, pero no podia regnar. Un atre problema de successió, aixina que ara l’objectiu seria trobar-li l’home més adequat que es fera càrrec del regne. Llavors Ramir II pensà en un amic seu, el comte de Barcelona.
¡Problema resolt!
Pero per ad això calgué pactar moltes condicions.
I en lo mig d’este problema, Ramir II tingué que aplacar numerosos tumults i posar orde entre els seus nobles que el creïen incapaç de regnar. No nos oblidem de que tota sa vida fon monge.
¡Pero ausades que posà orde!
¿Vos sona la llegenda de la campana d’Osca?
Conta la llegenda que el rei Ramir II envià a un mensager per a demanar-li consell a un monge que fon el seu mestre. Este monge conduí al mensager del rei fins a l’hort del monasteri. I allí, mentres tallava les cols que més sobreeixien, li digué que contara al rei lo que havia vist.
Ramir II comprengué el mensage del seu mestre i convocà Corts en Osca en l’excusa de construir una campana tan gran que es sentira en tot lo regne. I segons els nobles més díscols anaven entrant, els anava tallant el cap com fera el seu mestre en les cols. En acabant d’este castic, el rei Ramir II conseguí tornar la pau al seu regne.
Quadro de José Casado del Alisal, 1880
Els acorts alcançats en 1137 poden resumir-se d’esta manera; Ramir II el Monge reté el seu títul de rei d’Aragó inclús durant la seua permanència en el claustre de Sant Pere el Vell. La successió de la Casa Real Aragonesa es fa a través de la reina Petronela. Els fills que tinga en Ramon Berenguer IV i els seus successors detentaran precisament els noms dels antics reis d’Aragó, Alfons o Pere. No hi haurà Ramons o Berenguers en la Corona d’Aragó.
I finalment, el mateix Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, adopta ara el títul de príncip d’Aragó. Serà ell el que culmine la reconquista de la vall de l’Ebre en les preses de Fraga, Lleida o Tortosa.
Un fet enormement significatiu que acompanya a la creació de la Corona d’Aragó fon el naiximent de les barres, que sorgixen ara en sagells de cera en el primer rei de la Corona d’Aragó, Alfons II.
Que Petronela fora reina i no regnara, i Ramon Berenguer governara, pero mai fora rei vos suscitarà un preguntat. Si una dòna quan se casa passa a formar part de la família de l’home, ¿qué passà en Petronela? Puix ara anem a contar lo que en Aragó es diu el matrimoni en casa.
Imagineu a un senyor ric i poderós en diners que té dos fills, un chic i una chica. ¿A quí li deixarà l’herència? Normalment l’herència es deixava al fill i a la filla la casaven i li pagaven la dot a la família del nóvio, passant esta a formar part de la família de l’home. Pero, ¿qué passa si a soles tenien una filla?
Per a evitar que tots els diners i tot lo treballat durant anys passara a formar part de la casa de l’home, se fea en Aragó lo que es diu el matrimoni en casa. I açò ocorre quan l’home és de pijor família o té manco patrimoni que la dòna, en eixe cas la filla no passaria a formar part de la casa del seu home, sino que ell passaria a formar part de la seua.
I això és lo que feu el rei Ramir II en sa filla Petronela, i d’esta forma el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona passà a formar part de la família real d’Aragó sense ser mai rei.
¡MAI FON REI!
Eixa Corona d’Aragó, la suma i l’unió de diversos estats, serà regida durant pràcticament tota l’edat mija per esta dinastia dels Aragó, que serà el germen de lo que constituirà una de les formacions polítiques més interessants de l’edat mija que obrirà un periodo de 600 anys en els que el nom d’Aragó transcendirà els territoris de més allà del Mediterràneu.
(Font documental, “Aragó de Regne a Corona” en Aragó TV)
Títul: Contalles a la valenciana manera Autor/a: Aureli López i Muñoz Editorial: Ateneu Cultural Paterna i Aureli López Lloc i data d’edició: Paterna, 2024 Nº de pàgines: 202
“Cavallers ¡va de bo!”, porta per títul un programa radiofònic dedicat al nostre deport autòcton, la pilota valenciana. Antigament, se programava en l’emissora de ràdio que se sentia en la faena i que, si be no ficava la música que m’agradava sentir, sí em permetia delectar-me en el conegut programa, que a hores d’ara continua en la 107.7 Play Radio i que feu despertar la meua curiositat per la pilota, com també per la llengua, quan qui escriu estes llínees no ensomiava aplegar a parlar-la algun dia, manco encara a escriure-la.
Aquell locutor de veu amigable que parlava de pilota en sabuderia, no era com els atres, no parlava un valencià robotisat i artificial, en ell, el valencià eixia fluït i natural, com el de mos yayos, com el que sempre vaig sentir parlar en lo carrer, pero en un lèxic que denotava un estudi ampli i profunt de la llengua valenciana.
Els anys, que no passen debades, me donaren l’ocasió de conéixer ad aquell locutor de verp enchisador i d’acostar-me a la seua obra lliterària, tant a la dedicada a la pilota valenciana, totalment recomanable, com la que hui presentem i que tan entretinguts moments de llectura m’ha proporcionat.
En Contalles a la valenciana manera trobem relats pròxims als anhels i les preocupacions d’Aureli López, com també a la ficció de les seues vivències, inquietuts artístiques o el sempre present proselitisme de la cultura valenciana. Contalles d’amena llectura que s’entrellacen en senyes històriques, en noveles i cançons ben valencianes, aixina com evocacions d’infantea i joventut, vixcudes des de l’experiència de l’home que viu una vida de trellat i observació, de cuidament i conreu de la llengua i, molt a sovint, d’abnegació en el treball altruiste.
No és estrany, puix, que l’obra d’Aureli López i Muñoz siga extensa i variada, com aixina és la seua trayectòria en els mijos de comunicació o en diferents entitats valencianistes, que li han deparat numerosos premis i reconeiximents, com el Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana, que la AELLVA li concedí en 2018 en atenció als seus mèrits. I no és per a manco, Aureli López és professor de Llengua Valenciana per Lo Rat Penat, entitat en la que pertanygué a la seua junta de govern, és acadèmic corresponent per Paterna de la RACV, president d’honor i soci fundador de la AELLVA, vicepresident de l’Ateneu Cultural Paterna, agregat colaborador de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RAVC i fins a 2009, president del Club Paterna de Pilota Valenciana.
Feliçment casat, pare de tres filles i en sèt nets, aixina i tot, este paterner, que no sap de perea, trau temps per a recórrer o informar-se dels trinquets, carrers i frontons de tota Valéncia, acostant-nos de dilluns a divendres la crònica del nostre deport. Aixina mateixa, protagonisa “Charrant charrant”, un espai radiofònic que compartix en Vicent Ramon Calatayud, a on s’enaltix la nostra cultura, tradicions i costums valencianes. Perque Aureli López, viu la vida com viu les seues contalles, a la valenciana manera.
Passejar per estos barris que perteneixen al Pla Del Real, l’Universitat de Valéncia obri les portes per a matricular-se. En l’avenguda de Blasco Ibáñez estan moltes de les facultats i el Rectorat. Atres facultats les tenim en: l’Algirós, Burjassot i les privades en diversos punts del Cap i Casal. També el Club de Fútbol del Valéncia escomença el curs en els nous partits. ¡Amunt Valéncia! Molt d’ànim.
També obri matrícula Lo Rat Penat per a que la nostra llengua valencian seguixca viva i reemplaçant al “normalitzat”, impost per temes polítics.
Passejarem per cada facultat, pel jardí de Monfort, i edificis emblemàtics.
Escomençarem per la part esquerra de l’avenguda de Blasco Ibáñez. Cap a l’any 1930 en la ciutat de Valéncia arribà molta gent dels pobles de l’interior i d’atres comarques i províncies, l’arquitecte Enrique Viedma farà, gràcies al Gremi de Prensa Valenciana i la cooperativa d’arts gràfiques, els chalets o cases unifamiliars, hui nomenades els Chalets dels Periodistes.
Chalets periodistes
En el cantó de Jaume Roig tenim l’edifici del Rectorat de l’Universitat de Valéncia. L’Universitat de Valéncia, que es va fundar en el sigle XV, en el carrer de la Nau, se quedava chicoteta, i l’Ajuntament proyectà l’ampliació de l’Universitat a la primeria del 1909, en eixe eix que és a hores d’ara l’avenguda Blasco Ibañez.
Rectorat
L’edifici del Rectorat fon proyectat per l’arquitecte José Luis Oiol Urgüen en l’any 1908, pero l’acabà Marià Peset Aleixandre, qui l’escomença en 1933, d’estil art decó valencià. Destaca la seua torre imponent.
Al costat tenim la Facultat de Medicina i Odontologia, proyectada en 1908 per Alfons Fungairiño, i colaborà en l’obra l’arquitecte Lluís Albert Ballesteros. Cal destacar la frontera de l’edifici. Al mateix costat tenim l’Hospital Clínic, hui ampliat en part de lo que fon la Facultat d’Ingeniers Agrònoms i Perits Agrícoles, i hui és la Facultat de Sicologia i Logopèdia. L’edifici és modern, dels anys xixanta, construït pels arquitectes Fernando Moreno Barberá i Cayetano Borso.
Facultat de Medicina i Odontologia
En la mateixa vora, tenim un edifici emblemàtic, l’antic Colege Major Lluís Vives, construit per l’arquitecte Javier Goerlich Lleó entre 1935 i 1945. Ad este bon arquitecte Valéncia li deu un bon homenage, ya que reflectí molt be el modernisme valencià, que engloba el racionalisme i el art déco valencià.
Colege Major Lluís Vives
A escassos metros i en mig de l’avenguda de Blasco Ibáñez, podrem vore una columna, en eixe punt un comando de ETA matà a traïció i pel tòs al catedràtic de Dret Mercantil En Manuel Broseta Pont, un15 de giner de 1992.
Manuel Broseta Pont
Ya en l’avenguda de Catalunya tenim a l’atra banda el colege de marianistes El Pilar, construït del 1955 al 1957 per l’arquitecte Pablo Soler Lluch; i a l’atra banda de l’avenguda de Blasco Ibáñez i cantó en l’avenguda d’Aragó tenim el primer edifici metàlic, el colege de Guadalaviar. De l’arquitecte Fernando M. García-Ordóñez.
Mestalla i monument
En esta avenguda tenim l’afició al fútbol, l’estadi de fútbol Mestalla, inaugurat en 1923. Fon proyectat per l’arquitecte Francisco Almenar Quinzá i acabat per l’arquitecte Ramón Ferrer Aguilar. Caminem per a situar-nos en la porta principal de l’estadi en la avenguda de Suècia, a on podem contemplar el monument a l’Afició Valencianista.
Mural de Michavila Roig i obrers
Tornem a l’avenguda de Blasco Ibáñez en l’avenguda de Suècia, i a mà dreta tenim la Confederació Hidrogràfica del Xuquer i la delegació de Facenda. A mà esquerra, podem contemplar un gran mural de Michavila Roig i obrers, en l’archiu històric de l’Universitat i al costat la Facultat de Filologia i Traducció.
Mural Facultat de Dret
Més avant tenim l’antiga Facultat de Dret, hui convertida en la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació. En la frontera que dona a Blasco Ibáñez nos trobem el mural de la justícia. A continuació la Facultat de Geografia i Història, i darrere d’estos edificis, la Biblioteca Joan Reglà, antigament la Facultat d’ Empresarials.
Parròquia Sant Pasqual
En el carrer doctor Moliner nos trobem en la parròquia de Sant Pasqual Bailón i en Micer Mascó, el colege Sant Josep de Calassanç, i en el mateix carrer tenim un colege, el de les Esclaves del Sagrat Cor de Jesús. A pocs metros, vorem la Pagoda, edifici que ocupà l’antic Palau de Ripalda. I front ad ell, tenim la Pèrgola, un lloc a on podrem fer-nos un almorzaret, per a, en acabant, anar als jardins de Monfort, chicotet i ben aprofitat, podem estar en silenci, contemplar els arbres, estàtues i multitut de flors. Els dos lleons de marbre que podem contemplar en el jardí són obra de José Bellver. Foren fets per a l’escalinata del Congrés de Madrit, pero no arribaren a colocar-se allí.
La Pèrgola
Caminarem un poquet pel passeig de l’Albereda, veent a la gent passejar. A pocs metros tenim l’edifici de l’antic hospital Casa de la Cigonya, hui convertit en edifici públic per a la Conselleria de Benestar Social, Participació i Transparència, Arbitrage Laboral i Vicepresidència primera.
Detall de La Cigonya
A pocs metros, tenim el carrer de l’Arquitecte Mora, a on està l’antic restaurant Alameda, i la piscina Valéncia. També cal destacar un maravellós edifici, el Palau de l’Exposició, d’estil modernista valencià, va ser dissenyat per l’arquitecte Francisco Mora i, darrere d’ell, l’antiga Casa de Lactància, hui Balneari de l’Alberda, tancat temporalment.
ExposicióBalneari
Nos queda per visitar l’antiga Tabacalera, hui edifici de l’Ajuntament, construït per l’arquitecte Celestino Aranguren Alonso, en colaboració de Mauro Serred i Federico Garcia Patón, i com a director d’obra l’arquitecte Ramon Lucici Callejo, finalisaren les obres en 1909. L’edifici forma part del conjunt d’edificis en l’Exposició Regional Valenciana de 1909 com a pabelló industrial.
Ajuntament
Nos queda l’hotel Westing, abans fon la Fàbrica de Llanes i Teles de l’industrial Vicente Marín Gómez, construït entre 1917 i 1921 per l’arquitecte Alfons Garin Ortola. L’immoble és conegut com a Indústria Llanera Valenciana, o Llanes Marín.
La Llanera
També a pocs metros, tenim o’ Archiu del Regne de Valéncia, podem consultar llibres de 1300, be per la pàgina web http://arv.gva.es, o presencial; millor no consultar molt la pàgina, ya que està en el “normalitzat”, un treball més que fer els que apreciem la nostra llengua.
En el carrer General Gil Dolz tenim el Museu Militar i antics quarters militars. En este gran barri tenim en casi tot el passeig de l’Albereda, a on triar per a desdejunar-se, almorzar, dinar, berenar o sopar, com també en gran part del barri Pla del Real.
Despuix de l’estiu, tornem a la faena viajant al Londres més gris i obscurs; al Londres de carrers bruts i mercats que amaguen un assessí en série en doblar un cantó; hui visitarem el Londres de Frenesí (1972), la penúltima película del gran Alfred Hitchcock.
Acaben les vacacions i tornem a la faena viajant, una atra volta, a Londres; encara que esta visita no té res que vore en els amables colorets de Notting Hill (1999).
Lo cert és que m’agrada tornar a ciutats que ya conec per a passejar de nou per uns carrers que em són familiars i descobrir els canvis que mantenen viva la ciutat. D’esta manera, pense, deixe de ser un turista més i em transforme de colp en un dels seus habitants. Hui, vos convide a acostar-nos als grisos que voltaven el Covent Garden de finals del sigle XX, caminant per un barri la vintiuna centúria.
Covent Garden, hui
L’entorn d’est antic mercat de fruites, verdures i flors fon l’escenari de Frenesí (1972), l’última gran película d’Alfred Hitchcock. Protagonisada per Jon Finch, Barry Foster, Barbara Leigh-Hunt i Alec McOwen, l’acció gira a l’entorn d’un assessí en série que estrangula a les seues víctimes en una corbata, en violar-les.
Fotograma de Frenesí, Jon Finch
L’autor de Rebeca (1940), La finestra indiscreta (1954), Sicosis (1960), i Els pardals (1963), torna a Londres i a un dels seus temes predilectes: la falsa culpabilitat; tema que ya tractà en detall en películes com ara Yo confesse (1953), Crim perfecte (1954), o Fals culpable (1956).
En Frenesí, Hitchock, si això és possible, se mostra més directe, explícit i provocador. Macabre. En una estètica realista, el director explota al màxim el seu etern paradigma: «cal fer sofrir al públic tant com siga possible». ¡I ho conseguix!
Cartell de Frenesí (1972)
Frenesí està rodada, pràcticament en la totalitat, en els carrers del barri londinenc de Covent Garden de principis dels setanta; molt llunt de “l’amable” lluminositat de comédies com Love actually (2003), o Bridget Jones: sobreviuré (2004).
Encara que l’actual activitat de Covent Garden no té res que vore en el mercat que fon; en una miqueta d’imaginació s’acostarem al seu passat, iniciant el nostre passeig en la sòlida i peculiar estructura d’un edifici que actualment està ple de restaurants i menudes botigues d’artesania.
Frenesí escomença en un llarc pla. La càmara recorre el Tàmesis, fins a detindre’s en un grup de gent que assistix a un mítin front al Country Hall. De sobte, una parella veu, sobre les aigües térboles del riu, el cos d’una dòna nueta, en una corbata nugada al coll.
Richard Blaney (John Finch), el protagoniste, és despachat del bar a on treballa pel furt d’uns licors. Per això, acodix a demanar-li ajuda a Robert Rusk (Barry Foster), un antic amic, que té un negoci de fruites i verdures en Covent Garden. Per la nit, se troba en la seua exmuller. Durant el sopar, tenen una forta discussió, a la vista dels clients del restaurant. Richard serà acusat dels assessinats, encara que l’inspector Oxford (Alec McCowen), encarregat de l’investigació, no creu que ell siga l’autor dels crims. A poc a poc, se va teixint una densa trama en la que no tot és això que pareix.
Fotograma de Frenesí: barri de Covent Garden
La major part de l’acció transcorre en un radi de només cinc o dèu minuts des de l’edifici del mercat. En acabar de pendre alguna cosa, vos convide a iniciar, sense pressa, una bona passejada, partint de l’intersecció de Henrietta St i Southampton St; per a descobrir alguns dels llocs a on se filmaren les escenes més emblemàtiques de la película. En el número 3 de Henrietta St trobarem la casa de Robert, l’amic del protagoniste, i en el 39 de Bow St, la frontera de The Glob, el pub a on treballen Richard i Bàrbara (Anna Assey), –l’interior es va rodar en els estudis The Pinewoods Studios, a dihuitmilles de la capital̶– Molt prop del pub, en el número 28 de Catherine St, vorem el Nell of Old Drury, bar a on Richard sent parlar dels assessinats; i caminant en direcció cap al Soho, entropeçarem en Leicester Sq, la plaça a on Robert veu a Bàrbara, dins d’un taxi.
Casa de RobertThe glob
Més llunt, caminant poc més d’una hora, en el 119 de Oxford St, vorem l’agència matrimonial de Brenda, l’exmuller de Richard i escenari d’una de les escenes més escabroses de tota la película; al costat de Hyde Park, l’hotel Hilton Hyde Park, a on Richard i Bàrbara passen una nit, i en el 31 d’Ennismore Gardens Mews, la casa del protagoniste. Per últim, aplegarem fins al Tribunal Penal Central d’Anglaterra i Gales en Old Bailey, i l’hotel Colburg, en el 129 de Bayswater Road.
Encara que Frenesí no siga una de les películes més populars del director britànic, és, sense dubte, una de les seues obres més impactants i el testimoni viu d’un mercat que deixà de “ser-ho” en 1974 –sèt anys abans que el nostre mercat d’Abasts–, per a convertir-se, l’anglés, en un espai vibrant i cultural que atrau a milers de turistes de tot el món al centre de Londres. L’escena de Foster menjant-se una poma, quan aplega Finch forma part de l’història, com també l’encontre del professor Higgins (Rex Harrison) i el coronel Pickering (Wilfrid Hyde-White) en la jove venedora de flors Eliza Doolitle (Audrey Hepburn), en una plaça de cartó pedra feta en els estudis de la Warner de Califòrnia, per al rodage de la bellíssima My Fair Lady (1962).
Fotograma de My Fair Lady: encontre de Higgins i Eliza Doolitle
El pròxim 3 d’octubre, en motiu de la celebració del 9 d’Octubre, Dia de la Pàtria Valenciana, l’entitat valencianista Lo Rat Penat, celebrarà un solemne Te Deum a les 21:00 h en el Real Monasteri de Santa Maria d’El Puig i el posterior Sopar de Sant Donís, a les 22:00 h, en el Restaurant Huerto de Santa Maria en El Puig.
Est acte s’emmarca dins dels diversos actes que la Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes organisa en motiu de la festivitat de tots els valencians, sent este u dels actes més especials, per celebrar-se en la localitat d’El Puig, enclavament històric que tingué una vital importància en la conquista del Regne de Valéncia per part del rei En Jaume I.
Ademés, El Puig és tot un símbol de valencianitat, sobretot des de l’any 1915, en el que es celebrà el primer Aplec valencianiste en el seu Real Monasteri, per a denunciar el seu estat ruïnós i reclamar una reforma urgent que dignificara est edifici que és part viva de l’història dels valencians.
Una de les entitats que encapçalà esta protesta fon Lo Rat Penat, conseguint, finalment, l’objectiu d’una restauració integral del Real Monasteri, de manera que, gràcies ad ella, hui lluïx de forma magnànima.
Per tots estos motius, Lo Rat Penat convoca a tot el valencianisme cívic i cultural a celebrar, units i en orgull, la nostra valencianitat el pròxim dia 3 d’octubre.
Durant el Te Deum s’entregarà el guardó “El Crit Valencià de l’Any“, la Regina dels Jocs Florals i la seua Cort d’Amor realisaran l’ofrena a la Mare de Deu d’El Puig, Patrona del Regne de Valéncia, i depositaran, com és costum, una corona de llorer en la tomba del Pare Jofré.
Per a facilitar la participació, posarem un autobús que nos durà al Monasteri d’El Puig i, acabat el Te Deum, nos durà al Huerto de Santa Maria i, finalisat el sopar, nos tornarà a Valéncia.
L’autobús estarà a les 20:00 h en l’Albereda, al costat del Pont del Real, en la font de les Quatre Estacions, i eixirà a les 20:15 h per a dur-nos a El Puig, a on celebrarem, com hem dit, el Te Deum i posterior Sopar de Sant Donís. En acabant, el mateix autobús nos tornarà a Valéncia al mateix punt d’eixida.
Les dònes, com és costum, seran obsequiades en la tradicional Mocaorà, gentilea de La Casa de los Falleros.
Esperem contar en l’assistència del major número de socis, amics i simpatisants per tal de compartir una nit tan entranyable al voltant d’este dia tan senyalat per als valencians.
Preu tíquet-donatiu sopar: 45 € socis, 50 € no socis, jóvens: 25 € (fins als 25 anys). Places llimitades fins a agotar la capacitat de la sala.
Reserves: secretaria@loratpenat.org i en la nostra sèu, per les vesprades, de 17:00 a 21:00 h, indicant si s’utilisarà l’autobús.
Lo Rat Penat, decana de les societats culturals valencianes, fundada en 1878, i propietària per donació familiar del piano del Mestre Serrano, per a honrar la memòria de l’ilustre músic valencià, convoca el XXX CONCURS D’INTERPRETACIÓ PIANÍSTICA. El present Concurs va dirigit a tots els pianistes que estiguen cursant, o hagen finalisat els seus estudis, en Conservatoris o Escoles musicals de la Comunitat Valenciana d’acort en les bases que se poden descarregar a continuació.
Mes calorós el de juliol, en el qual el cap i casal sempre celebra la famosa “Fira deJuliol” i que pel temps, els events tradicionals que se celebraven en els “paradors”, s’han substituït per les preseleccions de les corts d’honor infantil i major que acompanyaran a les Falleres Majors de Valéncia de les Falles de 2026. Lo que encara se manté és la clausura de la fira en l’últim dumenge del mes, de la tradicional “Batalla de Flor” en l’Avenguda de L’Albereda.
Soportant unes temperatures molt altes i una gran humitat en l’ambient, el nostre equip seguix treballant en el bolletí, preparant els artículs que voran la llum en els últims dies del mes i que passem a informar-los de forma extractada per a que tinguen una idea de lo que seran els artículs complets.
Antonio Moreno:
En la temàtica: Ciutats de cine, aixina com en els anteriors mesos hem viajat a ciutats reconeixibles, puix d’alguna manera eren part de l’història d’una película; en esta viajarem al poble imaginari d’Innisfree. Un poble que trobarem entre cases i carrers de Cong, al’Oest d’Irlanda, el lloc a on transcorre l’acció de L’home tranquil (1952)
Artícul: “Homèrica tornada a Innisfree”
Amparo Soriano
En la temàtica: Passejant Valéncia, nos porta pel barri de “Nazaret”.
El seu nom provablement ve de Llazeret, un lloc en un port o frontera, destinat a fer control sanitari de les mercaderies i dels passagers, per a previndre l’entrada en el país de malalties. Allí se fea passar als malats o possibles infectats una quarantena.
Antigament eren unes barraques de peixcadors que formaven part dels poblats marítims que, desaparegueren en l’incendi de 1881. El barri tenia plaja, un bon complex per a estiuar i el balneari Marblau, hui en ruïnes. Té com a llímits naturals, l’antic caixer del riu Túria, l’ampliació del Port de Valéncia, el camí del Moll de Ponent i el camí de La Canal.
Artícul: “El Barri de Nazaret, un poc de polèmica”.
Lucas Grao:
En la temàtica: Resenya de les últimes publicacions en valencià, nos conta com en 1894 el Villarrealenc Josep Nebot i Pérez, publicà “Apuntes para una Gramática Valenciana Popular” en la que desenrolla una proposta honesta i coherent, donades les circumstàncies d’anarquia ortogràfica que vivia la llengua valenciana, influenciada cada volta més pel castellà i per una atra tendència que cobrà força a partir de la Renaixença: “el català”.
Artícul: La llibreria valenciana.“Josep Nebot i Pérez: Apuntes para una Gramática Valenciana Popular”
En la temàtica: Art corporal
Edu Vanacloig
Seguix explicant-nos en detall, cada una de les ferramentes necessàries per a realisar un bon treball artístic. El martell és una peça metàlica que s’unix al fleix posterior, fent este de moll per a contrarrestar el moviment cap a avall que efectuen les bobines a l’imantar-se i atraure el martell. ¿cóm una cosa aparentment tan senzilla pot tindre tanta complicació?
Artícul: “QUAN TATUAR ERA UN TREBALL D’ARTESANIA, capítul 4”
En la temàtica de Medicina i Salut:
Mª. Ángeles Viñas:
Nos explica que és un DESA, (Desfibrilador Extern Semiautomàtic). Un dispositiu portàtil que analisa el ritme cardíac i que si detecta una arrítmia potencialment mortal, emet una descàrrega elèctrica per a tornar a restablir un ritme normal si el sistema creu que és apropiat.
Està dissenyat per a ser utilisat per personal no sanitari, puix per mig d’instruccions visuals i sonores, mostra com utilisar-lo. Podem dir que la seua activació és molt senzilla. Este simple gest de saber utilisar el DESA, salva vides, perque si una persona té una parada cardiorrespiratòria en un lloc públic, per mig d’una descàrrega se posa novament en funcionament. Este dispositiu sol estar, o deuria d’estar en espais públics com: aeroports, polideportius, coleges, centres comercials, formant part dels “espais cardioprotegits”.
Artícul: “¿Qué és un DESA?”.
El mege del fege:
Nos diu com la gota, és una malaltia coneguda des de fa sigles. És una artritis (inflamació de les articulacions) molt dolorosa. Se patix quan els nivells alts d’àcit úric causen la formació de cristals en la sanc.
La pèrdua de pes i la dieta mediterrànea basada en fruites, llegums i verdures, reduint els greixos animals, l’alcohol i aumentant la beguda d’aigua, són la base de la dieta útil per a la gota, el risc cardiovascular i l’hipertensió arterial, entre atres.
Artícul: “Cóm baixar l’àcit úric si no me donen pastilles”.
En la temàtica dels deports:
Chemi Martínez:
En molta nostàlgia, Chemi nos conta el “Adeu a la Fonteta”: el Valéncia Basket posa punt final a una era, per a obrir-ne una atra.
El pabelló de la fonteta de Sant Lluís, conegut popularment com a “La Fonteta”, ha segut durant casi quatre décades l’escenari principal del basket d’èlit en Valéncia. Des de que el llavors “Pamesa Valéncia” se traslladà allí en la temporada 1987-88, este recint se convertí en l’autèntic cor del club “Taronja” i en un símbol per a l’afició. Han passat 38 anys, des d’aquell primer partit oficial en la seua pista. Anys en els que s’han vixcut ascensos, títuls europeus, finals nacionals i nits inoblidables d’Eurolliga, tant en l’equip masculí com en el femení.
Artícul: “Adeu a “La Fonteta”
En la temàtica de “Events i activitats”:
Mª José Julio:
Com és costum, nos dona complida informació de tots els events, aixina com les activitats que a lo llarc del mes s’han realisat en Lo Rat.
Fins ací el nostre bolletí de juliol, que esperem vos anime l’estiuet en la seua llectura.
Nosatros, tot el grup, anem a agarrar-nos unes mereixcudes vacacions per a descansar, recarregar les piles i tornar en més força si cap en el bolletí del pròxim mes de setembre.
Agraint-los el seu soport, els desigem un bon estiu.
Des del dia 30 de maig, la sèu de Lo Rat Penat conta en un nou espai, LA COVA, destinat als jóvens socis de l’entitat, les Joventuts Ratpenatistes, lloc de reunió, convivència i aprenentage per a la joventut compromesa en el valencianisme, fonamental per al futur de la Comunitat.
Inauguració de l’espai “La Cova”La Cova
I com que d’inauguracions parlem, Lo Rat Penat estrenà el dia 1 de juliol el primer documental de la série Els nostres pobles, proyecte impulsat per l’entitat en la colaboració de la Diputació de Valéncia, dedicat al municipi de Godella, en motiu del qual l’alcalde i la regidora de Cultura de la dita població acodiren a la sèu de Lo Rat Penat, a on, de la mà del president de l’entitat, conegueren les instalacions i la llabor desenrollada per Lo Rat Penat.
El Periódico de Aquícelebrà el dia 1 de juliol la Gala del XV Aniversari, en La Rambleta, acte al que acodiren el president de Lo Rat Penat i la regina dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia.
“L’Himne Valencià: cent anys de la seua consagració”, és el títul de la conferència impartida pel professor i insigne ratpenatiste Juli Moreno i Moreno el dia 2 de juliol en la sèu de Lo Rat Penat, organisada per l’entitat per a commemorar el centenari de l’oficialisació de l’Himne Regional de Valéncia (1925-2025), del mestre Serrano.
“L’Himne Valencià: cent anys de la seua consagració”, conferència impartida pel professor Juli Moreno i MorenoJuli Moreno i Moreno
El dia 3 de juliol el president de Lo Rat Penat assistí a la presentació del llibre GRIAL, de l’autor Jesús Mª Sánchez, novela històrica i de suspens al voltant de la localisació del Sant Càliç custodiat en la catedral de Valéncia.
GRIAL, de Jesús Mª SánchezPresentació del llibre GRIAL, de Jesús Mª Sánchez
La Confraria de la Nostra Senyora del Carme celebrà el divendres 4 de juliol, en l’iglésia parroquial de Santa Maria del Mar del Grau de Valéncia, el solemne pregó de les festes i l’exaltació de la clavariesa 2025, tradicional acte que contà en la participació de Lo Rat Penat, lo mateix que la Romeria, que tingué lloc el dissabte dia 5.
Continuant en la XXII Campanya de Concerts d’Intercanvis Musicals, el Grup de Danses de Lo Rat Penat i el Centre Instructiu Musical Tendetes actuaren el dumenge dia 6 de juliol en la sèu de Lo Rat Penat.
XXII Campanya de Concerts d’Intercanvis Musicals – Grup de Danses de Lo Rat PenatXXII Campanya de Concerts d’Intercanvis Musicals – Centre Instructiu Musical Tendetes
El dia 10 de juliol, el president de Lo Rat Penat estigué present en la festa de Sant Cristòfol del barri de la Trinitat de Valéncia i el dumenge dia 13 en el Sorteig dels Redolins, sorteig que organisa la Comunitat de Peixcadors d’El Palmar i que dona dret a peixcar a lo llarc d’un any en l’Albufera de Valéncia.
Vesprada de Cant Valencià l’11 de juliol en la sèu de Lo Rat Penat, per a presentar el proyecte Lo Rat-et, que té com a fi atraure i aficionar als jóvens al tradicional cant d’estil valencià, proyecte que renaix de la mà de la prestigiosa mestra Victòria Sousa. Victorieta.
Vesprada de Cant ValenciàActes en honor a la Verge del Carme
El 16 de juliol estigué present Lo Rat Penat en els actes en honor a la Verge del Carme, patrona dels mariners, en el port de Valéncia i el dia 18 cedí la seua sèu per a la celebració d’una Gala Solidària a fi de recaptar fondos per a Cáritas de Veneçuela.
I be, ara toca penjar el cartell de “Tancat per vacacions” i tornar en setembre en energia renovada.
Adeu a La Fonteta: el Valéncia Basket tanca una era per a obrir-ne una atra.
El Pabelló de la Font de Sant Lluís, conegut popularment com La Fonteta, ha segut durant vora quatre décades l’escenari principal del bàsquet d’èlit en Valéncia. Des de que el llavors Pamesa Valéncia es traslladà allí, en la temporada 1987-88, este recint se convertí en l’autèntic cor del club Taronja i en un símbol per a l’afició. Han passat 38 anys des d’aquell primer partit oficial en la seua pista, temps en el que s’han vixcut ascensos, títuls europeus, finals nacionals i nits inoblidables d’Eurolliga, tant en l’equip masculí com en el femení.
En juny de 2025, La Fonteta baixà el teló de la seua història com a sèu principal del Valéncia Basket en una emotiva jornada per al recort. L’event deportiu reuní a llegendes del club i de la selecció espanyola, en un partit benèfic que va omplir el pabelló de gom a gom per última volta. Va ser una carcassa final a l’altura del llegat construït entre els seus murs: més de mil partits oficials, millers d’aficionats vibrant i generacions sanceres identificades en els colors taronja. Pero més que un adeu definitiu, fon una despedida simbòlica, perque, si be l’equip se trasllada a un nou escenari, l’història que s’ha escrit en esta pista queda ya gravada per a sempre en la memòria colectiva del bàsquet espanyol.
La nova casa del club, el Roig Arena, obrirà les portes en setembre. Se tracta d’una instalació de vanguarda, en capacitat per a 15.000 espectadors i dissenyada específicament per a respondre als exigents estàndarts de l’Eurolliga, en la que el Valéncia Basket participarà a lo manco durant les pròximes tres temporades. Esta mudança simbolisa el creiximent continu d’un proyecte deportiu que, des dels seus dies com a Pamesa Valéncia, ha buscat consolidar-se entre els grans del continent.
A pesar del canvi d’escenari, l’Ajuntament de Valéncia ha assegurat que La Fonteta seguirà en us, vinculada al bàsquet i al deport en general. Se preveu que continue sent sèu de competicions deportives, entrenaments i events culturals, com ya ho ha segut en el passat en actes com l’elecció de la Fallera Major. La seua història no es destruïx, se transforma.
L’inversió emocional que jugadors, tècnics i aficionats han depositat en este pabelló convertix la seua despedida en un moment de gran càrrega simbòlica. La Fonteta no era simplement un lloc a on se jugaven partits; era una extensió de l’ànima del club, un espai a on el rugit del públic se convertia en el sext jugador.
En l’horisó posat en el Roig Arena, el Valéncia Basket pega un pas de jagant cap al futur, pero ho fa en els peus ben plantats en el llegat que deixa arrere. La Fonteta ha segut més que un pabelló, ha segut testic d’una història que ara continua, en un atre escenari, pero en la mateixa passió.
La gota és una malaltia coneguda des de fa sigles. Era la típica afecció que patien els reis i aristócrates degut al poc eixercici i l’alimentació deficient. Esta malaltia és una artritis (inflamació de les articulacions) molt dolorosa. Se patix quan els nivells alts d’àcit úric causen la formació de cristals en la sanc. Estos cristals s’acumulen dins i a l’entorn de l’articulació, provocant que esta estiga roja, unflada i siga molt dolorosa. El lloc típic és l’articulació del primer dit del peu.
L’àcit úric se produïx quan se descompon una sustància química coneguda com a purina. Esta se forma de manera natural en l’organisme, i també a partir de certs aliments.
Canviar la dieta no cura la gota, pero pot reduir el risc de patir nous atacs de gota i fer que el dany en les articulacions siga més lent.
Les persones en gota que seguixen una dieta per a aliviar el dolor normalment necessiten també medicació per a controlar els nivells d’àcit úric en la sanc i el dolor produït per la malalatia. Com en moltes atres patologies, la dieta mediterrànea és la base de la dieta per a controlar els nivells d’àcit úric.
OBJECTIUS PRINCIPALS PER A CONTROLAR LA GOTA
Mantindre un pes saludable.
Tindre bons hàbits alimentaris.
Reduir el consum d’aliments en purines.
RECOMANACIONS GENERALS
PÈRDUA DE PES
El sobrepés aumenta el risc de patir gota. S’han de reduir les calories ingerides i perdre pes, inclús sense una dieta restringida en purines. Baixar de pes també reduïx la tensió sobre les articulacions i aixina se té un dolor més lleu.
CARBOHIDRATS COMPLEXOS
Són productes químics que reduïxen els nivells d’àcit úric.
Estan en les fruites com les bayes, pomes, bresquilles i meló.
S’han de menjar també més verdures i cereals integrals.
Llimitar sucs de fruita, inclús aquells sense sucre afegit.
ABUNDANT HIDRATACIÓ:
Mínim 2 litros d’aigua diaris.
GREIXOS MÉS SALUDABLES:
Reduïx els greixos saturats —són els que solen ser sòlits a temperatura ambient.
Són els de la carn roja, la pell de les aus i els productes làcteus en alt contengut en greix.
PROTEINES BONES
Per a ingerir proteïnes: menjar carns magres, aus, làcteus baixos en greix i llegums: pésols, fesols, cigrons i llentilles.
ALIMENTS A LLIMITAR:
CARNS DE VÍSCERES
Fege, renyons, morelles.
CARNS ROGES
Bou o vaca, corder i porc.
MAJORIA DE PEIXOS I MARISCS
Els que més purines tenen són les anchoves, mariscs, sardines i abadejo.
Pero com que el peix és saludable, inclús les persones en gota poden incloure chicotetes cantitats de peix en la dieta.
ALCOHOL
La cervesa i els licors destilats estan clarament associats en el risc de patir gota i tindre més atacs.
No s’ha de beure alcohol, especialment cervesa.
SUCRES
S’ha de llimitar els aliments rics en sucre o fructosa. Com cereals, pastiços, salses per a ensalades i sopes en llanda.
ALIMENTS A AUMENTAR:
VITAMINA C
Ajuda a disminuir els nivells d’àcit úric. Lo ideal són els cítrics valencians, encara que també se pot prendre un suplement alimentari (pastilles de vitamina C).
CAFÉ
Algun estudi sugerix que el café pot ajudar a tindre baix risc de patir gota. S’ha d’anar en conte si se té hipertensió arterial, ya que el café la puja.
VERDURES
Encara que hi han algunes verdures que tenen purines, com els pésols, espàrrecs i espinacs, els estudis han demostrat que no aumenten el risc de patir gota.
En general per a la salut, les fruites i verdures són aliments molt sans.
