Warning: Trying to access array offset on value of type bool in /var/www/vhosts/loratpenat.org/public_html/wp-content/themes/responsive-mobile/includes/functions-extentions.php on line 35
Recentment acabades les paralimpiades de París, podem trobar entre els nostres veïns a u dels deportistes en major número de medalles olímpiques.
Naixcut en Benimàmet i despuix de participar en sis paralimpiades i guanyar onze medalles, quatre d’or, dos d’argent i cinc de bronze, no es posa llímits i ya pensa en la pròxima de Londres.
Ricardo Ten, multimedalliste en les Paralimpiades de Paris 2024
Parlar de Ricardo Ten és parlar d’una vida de superació, de constant esforç i sacrifici, pero també d’èxit.
En perdre els dos braços i una cama per un accident (una descàrrega elèctrica) que va patir als huit anys, va dependre a superar-se i no posar-se més llimitacions que les que li imponen circumstàncies que no depenen d’ell.
Est esperit de superació l’ha dut a conquistar més de cent medalles en la competició de natació. Només a nivell nacional cent títuls, pero fòra ha d’afegir tretze medalles d’Europa i sèt del món, ademés de les conseguides en les sis paralimpiades en les que ha participat (Atlanta, Sidney, Pekin, Londres, Tòkio i París).
A partir d’ací, va decidir competir també en ciclisme adaptat, a on s’ha penjat huit medalles des de 2017, tres d’or, dos d’argent i tres de bronze.
Sense dubte, és u dels nostres millors deportistes i també u dels més guardonats, encara que pot pujar al primer lloc, si continua la seua exitosa carrera, ya que no pensa en la retirada a pesar que, en quarantanou anys, ya podria estar pensant en descansar, encara que, per sòrt per als valencians, això queda llunt de moment.
La paraula valenciana deport, que no la moderna i aliena esport, entesa com a activitat física, és un concepte que s’arreplega en la llengua valenciana des dels seus primers escrits documentats. Aixina, per eixemple, ya en 1371 fon utilisada per Jaume March, tio del poeta Ausias March, en el seu DICCIONARI DE RIMS, de la mateixa forma que fon paraula utilisada per la major part dels autors clàssic valencians, des d’Isabel de Villena, Joanot Martorell o Bernat Fenollar, fins als nostres dies.
A lo llarc dels sigles, factors com la professionalisació, els mijos de comunicació, la tecnificació o l’interés econòmic, han fet que el deport haja sofrit una evolució que l’ha dut de ser una activitat física, més o manco competitiva i regulada per determinades normes, a formar part de la societat com a espectàcul de masses, perdent alguns dels seus originals valors. En eixa evolució, l’irrupció de les federacions han fet que els diferents deports hagen sofrit variacions i regulacions, principalment en l’idea de fer-los més exigents i més atractius, tant per a l’espectador com per als que els practiquen, ya siguen aficionats o professionals. En el triatló, la ITU (International Triatlon Union) és l’organisme que regula les distintes modalitats i distàncies.
El triatló i les seues modalitats
Dins d’eixe context evolutiu del deport, l’unió de diferents disciplines ha facilitat la creació d’atres deports en més o manco èxit, com el que hui nos ocupa: el triatló. Un deport que naix de l’unió de tres disciplines prou exigents, com són la natació, el ciclisme i la carrera a peu, que es realisen de manera continuada i sense interrupció. El temps entre cada modalitat se nomena transició, T1 per al canvi de natació a bici i T2 per a la transició entre la bici i la carrera a peu.
El triatló, tal com està estructurat per la ITU, mostra gran varietat de modalitats: triatló, triatló d’hivern, duatló i aquatló.
Triatló: natació – ciclisme – carrera a peu
Triatló d’hivern: carrera a peu – ciclisme – esquí de fondo
Duatló: carrera a peu – ciclisme – carrera a peu
Aquatló: carrera a peu – natació – carrera a peu
Estes diferents modalitats se voran modificades per les distàncies a recórrer o inclús el terreny pel que es disputen les diferents competicions, puix totes tenen la variació cros, que té un recorregut per circuit de terra, i el segment de bicicleta es fa en bici de montanya. Aixina mateixa, existixen variacions en carreres: per parelles, de relleus, per equips, contrarrellonge, relleus mixts, etc.
Distàncies
A sovint, per al públic no especialitat, se relaciona erròneament este deport en grans distàncies nadant i cavalcades impossibles sobre la bici, que culminen en una marató de carrera a peu. Ara vorem que no és exactament aixina, puix dins de la regulació ITU i en funció de les seues distàncies, el triatló rep diferents noms:
Superesprint: 350 m de natació + 10 km de ciclisme + 2,5 km de carrera a peu (distància habitual en categories inferiors).
Esprint: 750 m de natació + 20 km de ciclisme + 5 km de carrera a peu.
Olímpic: 1,5 km de natació + 40 km de ciclisme + 10 km de carrera a peu (esta és la distància oficial en els Jocs Olímpics).
Mija distància: 1,9-3 km de natació + 80-90 km de ciclisme + 20 km de carrera a peu.
Llarga distància: 1-4 km de natació + 100-200 km de ciclisme + 42 km de carrera a peu (a este tipo pertany l’Ironman).
Ultraman: 10 km de natació + 415 km de ciclisme + 85 km de carrera a peu (estos triatlons, són els únics en els que no es fan totes les disciplines seguides, dividint-se en 3 dies).
Triatló SPRINT en la Marina de Valéncia. Primer segment
Un poc d’història
Respecte del seu naiximent com a deport, les primeres notícies, casi anecdòtiques, procedixen de la França dels anys vint del sigle passat, si be no era una competició deportiva com a tal, sino una carrera nomenada Les Trois Sports, que efectivament, consistia en tres segments d’una mateixa carrera que reunia els tres deports.
Fon ya en la década dels setanta del sigle XX, quan el Track Club de San Diego en Califòrnia organisà, de manera intencionada, una competició: la Mission Bay Triathlon, a la que es presentaren 46 deportistes en un entrenament específic per a la seua disputa i encara que l’orde de les tres disciplines no era com en l’actualitat, esta competició està senyalada com el naiximent d’este deport.
En 1989 en Avinyó (França), se fundà la federació internacional, ITU,International Triatlon Union, en sèu en Vancouver (Canadà) i que regula les normes del triatló a nivell competitiu en totes les seues diferents disciplines. En 1994, el triatló és declarat deport olímpic, debutant en l’any 2000 en Sidney. En 2008, la deportista espanyola Marisol Casado Estupiñán pren les ramaleres de la ITU, organisme que dirigix a hores d’ara.
Triatló SPRINT en la Marina de Valéncia. Segon segment
Triatló, deport integrador
En terres valencianes, les competicions de triatló són regulades per la Federació de Triatló de la Comunitat Valenciana, TRICV, que, igual que la ITU, és un organisme dirigit per una triatleta, Vanessa Huesa Moreno. I és que s’ha de reconéixer que, potser pel fet de ser un deport relativament nou, el triatló goja d’uns valors inclusius, de germanor i de sana rivalitat, poc habituals en atres deports, governats tradicionalment per hòmens. Les competicions de triatló en qualsevol de les seues modalitats i distàncies, conten sempre, com a mínim, en una categoria femenina i una atra masculina, que a sovint inclouen paratriatletes en diferents graus de discapacitats.
Triatló SPRINT en la Marina de Valéncia. Tercer segment
El triatló valencià
En l’actualitat valenciana, el treball de la TRICV i dels clubs, junt en l’irrupció d’importants figures com l’olímpic Roberto Sánchez Mantecón, Noelia Juan, Emilio Aguayo o David Cantero, estan fent de revulsiu per a una generació de jóvens valors que, sense dubte, nos donaran al deport valencià moltes alegries en un pròxim futur.
Ni en vacacions se frena l’activitat de Lo Rat Penat, puix les rets socials no paren en torreta, entre atres coses, fent recordatori de les festes que se celebren en agost en la Comunitat Valenciana i que són patrimoni cultural del nostre poble, entre moltes atres, LA MOIXARANGA, ball típic originari d’Algemesí; FESTA DE LES ALFÀBEGUES de Bétera; EL MISTERI D’ELIG; MOROS I CRISTIANS de Villena; LA TOMATINA de Bunyol; EL SEXENI de Morella; LA FIRA de Xàtiva; SANT ROC, patró de vàries localitats valencianes; LA MARE DE DEU D’EL PUIG, patrona del Regne de Valéncia; CORREGUDES DE JOYES de Pinedo; CASTELL DE L’OLLA, d’Altea…
Imprescindible fon la cita en la Batalla de Flors, que posa fi a la FIRA DE JULIOL de Valéncia, per la vinculació d’esta institució en el seu naiximent, puix no debades va ser promoguda per Pasqual Frígola, president de Lo Rat Penat en 1891. ¡Va ser una gran batalla!
Carrossa de Lo Rat Penat en la Batalla de Flors 2024Batalla de Flors 2024
En llínea en l’esperit d’esta entitat, de foment i defensa de la cultura valenciana, el seu president, Josep Vicent Navarro, es va reunir en el president de la Generalitat, Carlos Mazón, per a tractar de la colaboració de abdós institucions a tal fi.
Entrevista entre els presidents de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro, y del la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón
Despuix de 90 anys, tornen a celebrar-se els Jocs Florals de Benimaclet, que en esta edició varen contar en l’intervenció del president i vicepresident de Lo Rat Penat, el segon com a mantenedor i el primer per a entregar el premi “Carles Salvador” i dirigir també unes paraules als assistents.
Lo Rat Penat convoca de nou als poetes, als escritors i als investigadors a la 137 edició dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, que podran presentar els seus treballs fins al 29 de novembre pròxim. Tindrà com a novetat el certamen d’enguany, un nou premi d’investigació de la llengua valenciana, que durà el nom de Voro López, llingüiste i filòlec valencià.
Cartell dels CXXXVII Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia
Convocada igualment la XXIX edició del Concurs d’Interpretació de Piano Mestre Josep Serrano, dirigit als jóvens pianistes de la Comunitat Valenciana, per a ajudar a la seua promoció.
S’ha obert la matrícula per als Cursos de llengua i cultura valencianes, i ya van 75 anys ensenyant i difonent el nostre idioma, sent els pioners en l’ensenyança de la llengua valenciana. Més informació en https://loratpenat.org/seccions/cursos-de-llengua/.
Cartell dels Cursos de Llengua i Cultura Valencianes 2024-25
Dins dels actes commemoratius del 9 d’Octubre, Lo Rat Penat celebrarà, el pròxim 4 d’octubre, el tradicional Sopar de Sant Donís, en l’Hort de Santa Maria, despuix del Te Deum en el Real Monasteri d’El Puig. Reserves: correu a secretaria@loratpenat.org.
Cartell del sopar de Sant Donís 2024
Fins ací aplega este resum. En el pròxim bolletí més, i se procurarà que millor encara.
El passat 28 de juny, durant la clausura dels cursos de Lo Rat Penat, llançàrem el nostre primer bolletí electrònic, fruit de l’esforç colectiu dels nostres alumnes. Hui, en molt d’entusiasme, vos presentem el segon número, perfecte per a gojar durant est estiu.
En este bolletí, Mª José Julio i Llopis nos oferix un resum de la cerimònia de clausura i atres activitats de Lo Rat Penat.
Antonio Moreno i Martínez nos du fins a Notting Hill, descobrint que és molt més que una porta blava.
Ampar Soriano i Doménech nos convida a passejar pel barri del Mercat en Valéncia, mentres que Lucas Grao i Silvestre resenya l’obra “Besyaya Güelfa”.
Edu Vanacloig i Madueño reflexiona sobre el desig de ser estúpit, un artícul filosòfic que no vos deixarà indiferents.
En l’àmbit de la medicina, El mege del fege nos explica qué és el SIBO, i Ángeles Viñas i Gimeno, cóm evitar el “colp de calor”.
Lucas Grao i Silvestre nos recorda l’èpica participació de Bernardo Ruiz Navarrete en el Tour de França de 1952.
Chemi Martínez i Villalva nos introduïx en la gàbia de Faraday, i Bernat López i Galiana nos relata el paper dels Minyons, la guàrdia valenciana.
Esperem que vos agrade este segon número. ¡Feliç llectura i feliç estiu!
La gàbia de Faraday és una de les invencións més interessants i útils en el camp de l’electricitat i l’electromagnetisme. Nomenada axina en honor al científic Michael Faraday, esta construcció metàlica molt simple pero també molt ingeniosa ha revolucionat la forma de protegir-nos dels dispositius electrònics i a nosatros mateixa dels camps elèctrics i electromagnétics.
La gàbia de Faraday és una estructura conductora, normalment feta de materials metàlics, que crea un espai interior aïllat dels camps elèctrics i magnètics externs. Quan una càrrega elèctrica o magnètica s’apropa a la gàbia, les càrregues elèctriques se dispersen gràcies al material conductor, creant un camp elèctric contrari que anula el camp extern dins de la gàbia.
Inventor Michael Faraday
Fent un eixemple molt comú, hui en dia molts de nosatres hem tingut que passar, o coneguen ad algú que ha tingut que fer-se una resonància per a vore l’alcanç d’alguna malaltia. L’equip que fa l’image de la resonància no és mes que un imant molt potent, i la gàbia de Faraday lo que fa es protegir el funcionament de l’imant de interferències externes que poden alterar l’image de la part del nostre cos que està analisant-se, al mateix temps que també protegix els elements que poden trobar-se en l’entorn exterior i que poden vores afectats pel camp magnètic de l’imant, com per eixemple un mòvil o un marcapassos. Les aplicacions d’estes gàbies es diversa, ya que se poden utilisar tant per a protegir computadores, teléfons mòvils i atres dispositius d’interferències elèctriques i electromagnètiques.
La seguritat personal també és molt important, ya que es poden utilisar per a protegir a les persones de descàrregues elèctriques i de camps magnètics danyosos com els generats per llínees d’alta tensió.
En els laboratoris d’investigació dels camps de física i electrónica, les gàbies de Faraday s’utilisen per a crear entorns segurs i lliures d’interferències, lo que permitix realisar experiments i medicions precises.
En resum, la gàbia de Faraday és una ferramenta fonamental en el món de l’electricitat i l’electrònica. La seua capacitat per a bloquejar camps elèctrics i electromagnètics la convertix en una solució eficaç per a protegir equips i persones dels efectes danyins de l’energia elèctrica.
Conforme la tecnologia continue alvançant, l’importància de la gabia de Faraday continuarà creixent, convertint-la en un element clau per a mantindre nostres dispositius i entorns segurs.
Cada segon dilluns de juny, des de fa molt de temps, ve celebrant-se la Processó de la Festa dels Chiquets del Carrer Sant Vicent, i este 10 de juny, seguint la tradició, també, encara que es tingué que fer dins de l’iglesia de Sant Agustí per la pluja que caigué a l’hora de l’eixida. Lo Rat Penat estigué representat pel delegat de les Joventuts Ratpenatistes, Ivan Alcañiz.
Processó de la Festa dels Chiquets del Carrer San Vicent
Igual que en les Falles de Valéncia, per a les Fogueres d’Alacant se convoca el Concurs de Llibrets de Fogueres. El veredicte del jurat va ser emés el 17 de juny i va resutar guardonat en el Premi Extraordinari el poeta Donís Martín Albizúa.
Cartell del Concurs de Llibrets de Fogueres 2024
El 21 de juny se celebrà la clausura de l’Aula d’Història, que dirigix el professor Fernando Millán. Any darrere d’any es veu que la proposta cultural desperta gran interés, puix ompli cada divendres el saló Constantí Llombart de la sèu de l’entitat.
Fernando Millán i el president de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro, en la clausura de l’Àula d’Història
El Grup de Danses de Lo Rat Penat ha parcicipat, junt en el Grup de Danses Almirant, de Valéncia, en la XXI Campanya d’Intercanvis Musicals organizada a iniciativa de la Generalitat Valenciana-l’Institut Valencià de Cultura i la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana. Les actuacions tingueren lloc el 23 de juny en el Museu de la Seda i el 14 de juliol en el saló d’actes de Lo Rat Penat.
Cartell XXI campanya de concerts d’intercanvis musicals
És el més de juliol, moment de tancar temes i preparar els objetius per al pròxim eixercici, aixina que nos vorem i llegirem de nou en setembre. Ara tanquem i toca carregar piles per a tornar en renovada energia.
Moltes són les persones que o no parlen ni han parlat mai valencià, encara que l’entenen i són naixcuts en la Comunitat Valenciana; que el parlen més o manco, pero no l’escriuen; o que, en el cas dels més jóvens, no han conegut un atre valencià que el que els han ensenyat en l’escola, el que diuen normalitzat. Podríem parlar de més suposts, que n’hi han, pero al remat totes estes persones que trien els cursos de Lo Rat Penat, i no els oficials, compartixen un denominador comú; açò és: un sentiment valencianiste que es resistix a acceptar que els imponguen un idioma en el que no se senten identificats.
Els cursos van des del Bàsic fins al de Professorat, passant per l’Elemental, el Mig i el Superior —a on s’estudia l’història de la llengua i la lliteratura valencianes—, pero, ademés, s’impartix el de Revalencianisació, entre uns atres, per ad aquells que sent posseïdors d’un títul oficial, necessari per al desenroll de la seua professió, volen comparar i deprendre les diferències, que ne són moltes, entre un model i l’atre. I no queda ahí la cosa, perque, ademés de deprendre la llengua, es pot cursar Introducció a la Poesia, Interpretació i Direcció Escènica, aixina com practicar el valencià oral participant en la Tertúlia de Cultura Valenciana.
Va obrir l’acte el director dels cursos i vicepresident de Lo Rat Penat, Òscar Rueda, qui va destacar la llabor dels professors que, de forma voluntària i desinteressada, dediquen part del seu temps lliure a compartir els seus coneiximents en els alumnes, als quals va agrair també la participació, que enguany ha segut prou numerosa. Aixina mateixa, va pregar ad aquells que este curs han obtés el títul de Professorat que s’unixquen ad eixa llabor per a contribuir a la continuïtat d’esta secció de l’entitat, molt important per a que es mantinga viva la nostra dolça llengua valenciana i per a seguir lluitant per al seu reconeiximent institucional.
Claustre de professors dels Cursos 2023-2024
Acte seguit, es va cedir la paraula al doctor en Llingüística, Vicente Iranzo Bañuls, qui impartí una conferència molt interessant titulada “La sociollingüística de les llengües romàniques. Un estudi comparatiu del gallec i el valencià”, en relació en el portugués i el català, respectivament, sobretot per la conclusió de l’estudi, que demostra que, a pesar de la perniciosa influència del catalanisme que sofrix el valencià a tots nivells, la majoria dels estudiants, que han colaborat voluntàriament en el mostreig per a l’estudi, de diversa orientació política i valenciaparlant o no, consideren que valencià i català no són la mateixa llengua. Finalment, va anunciar que continuarà ampliant i desenrollant l’estudi pròximament.
Cartell de la conferència de Vicent Iranzo en la clausura dels Cursos de Lo Rat Penat
En acabant de l’entrega dels diplomes als alumnes dels diferents cursos per part de la regina dels Jocs Florals, Marta Alonso, va tancar l’acte el president de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro, el qual va agrair també la llabor de tots els que participen en l’organisació i el desenroll d’estos cursos destacant els reptes que encara queden per davant per a que siguen reconeguts els títuls d’esta entitat, a fi que puga això ajudar a la divulgació del nostre idioma en contraposició a l’impost, cada vegada més desnaturalisat.
Per últim, se va presentar un nou proyecte, la publicació d’una Newsletter o Bolletí, que conté artículs de diferent temàtica, en el que han pres part en molta ilusió alumnes dels cursos de Professorat i Revalencianisació. La primera edició, que va vore la llum el dissabte 29 de juny, va rebre una gran acollida. Esperem que tinga una llarga vida.
«Ella», l’actriu Anna Scott, que hem vist en els títuls de crèdit «està a mils i mils de quilómetros d’a on yo vixc: Notting Hill, la meua zona favorita de Londres», pensa William Tucker caminant per Portobello Road a l’inici de la película Notting Hill (1999). «Hi ha un mercat diari en el que venen totes les frutes conegudes per l’home. […]. Quan aplega la fi de semana, des de la primera llum del dia, sorgixen centenars de paradetes del no res que òmplin Portobello Road fins a Notting Hill Gate. Mires a on mires hi ha milers de persones comprant millons d’antiguetats: unes autèntiques, unes atres no tant… I lo millor de tot és que cantitat d’amics han acabat en este lloc. […] I aixina és com passe els dies i els anys en este poblet enmig de la ciutat, en una casa en la porta blava que la meua dòna i yo vàrem comprar ans que me deixara per un home que era clavat a Harrison Ford, i a on ara duc una estranya mija vida en un inquilí a qui li diuen… Spike…».
Notting Hill és un dels barris més coneguts i visitats de Londres, en carrers tranquils i cases victorianes pintades de colors, solitaris mews i un carnestoltes, en agost, que és un dels més grans del món.
Notting Hill
Lo cert és que Notting Hill (1999), la película protagonisada per Julia Roberts i Hugh Grant, contribuí a engrandir encara més la fama d’este barri londinenc i transformar-lo en un mapa del tesor en busca de les localisacions a on es filmaren les escenes més representatives del film.
La película conta l’història d’una afamada actriu americana, Anna Scott (interpretada per Julia Roberts), que, d’incògnit per Londres, entra en la llibreria de viages de William Thacker (Hugh Grant). Este, en vore-la, s’enamora d’ella, encara que és conscient de tot lo que els separa. A lo llarc del film: un grapat de casualitats, equívocs i pors, faran que ella torne als Estats Units. Molt de temps més tart—i contat en una bellíssima escena de Grant passejant per Portobello Road mentres se succeïxen les estacions de l’any—, Anna regressa a Londres pel rodage d’una nova película. De nou, seran els amics de William, gràcies a la seua pertinaç insistència, els que conseguiran que assistixca a l’última roda de prensa de l’actriu, i allí mateixa, davant de tots els periodistes, li confesse el seu amor.
Es tracta d’una comèdia romàntica, agradable i divertida, que és difícil imaginar en qualsevol atre barri de la ciutat. Una película de gent senzilla i corrent que veu alterada la seua vida en l’irrupció d’una gran estrela de la pantalla; una dòna que pareix tindre-ho tot, pero que carix de lo que ells gogen: una sana relació d’amistat i d’amor. Uns personages divertits i una miqueta extravagants, situacions equívoques, música suau i interpretacions convincents de tots els actors (esplèndida Julia Roberts), tot adobat en un toc cosmopolita i l’indubtable bellea de l’entorn, convertixen esta típica comèdia de finals dels noranta en un recort perdurable.
Ya s’acosta l’estiu, estació propícia per a visitar Londres, i deixar-se seduir per la mescla perfecta de Notting Hill, película i barri, pot ser l’excusa ideal per a passar uns quants dies inoblidables en la capital d’Anglaterra. Des de la parada de Notting Hill Gate nos adinsarem en el barri recorrent, a peu i sense pressa, Portobello Road. El reconeixible perfil groc de Sun in Splendour marcarà el nostre punt de partida en el número 7. I una miqueta més avant, en el 22, trobarem la casa a on va viure George Orwell en Londres per primera volta, allà per l’any 1927. Més amunt, no massa, en el número 87, nos deixarem captivar per la personalitat d’Alice’s, l’espectacular botiga taronja, a on podem comprar casi qualsevol cosa.
Mercat de Portobello Road
Pero Portobello Road és molt més que un simple mercat. Com cantaven en La bruixa novella (1971), és el lloc «a on es ven i es compra fins el sol». Multitut de botigues de música, d’antiguetats, de roba vintage i de regals òmplin les seues vores. A banda i banda, fan cap tranquils carrers i bellíssims mews (antics carrerons de servici), en la presència d’imponents cases victorianes en fronteres pintades en cridaners colors, que nos conviden a passejar per l’encantador St. Luke’s Mews, a on es va rodar alguna de les escenes de Love Actually (2003), i a deixar-nos voltar, entre uns atres, per Lancaster Road, Westbourne Park Road o Denbigh Terrace.
En el número 142 descobrirem la frontera de la llibreria que ix en la película. En realitat, The travel Bookshop, com es diu esta botiga de souvenirs actualment, mai ha segut una llibreria. En la película, l’interior es va inspirar en una llibreria de viages que tancà en 2011. Hui, en el 13 de Blenheim Crescent, molt propet de Portobello Road, es manté, pel desig dels veïns, en el nom de The Notting Hill bookshop, com a llibreria generalista.
Frontera de la llibreria de la película en Portobello Road
A uns poquets passos d’ací, en el 280 de Westbourne Park, nos trobarem en la famosa casa en la porta blava, a on viu William i que servix de refugi a Anna, ans que els paparazzi ho invadixquen tot. És ací a on es va rodar la coneguda escena de Spike (Rhys Ifans) davant dels fotógrafs.
En el cantó, més amunt, està la cafeteria enfront de la qual William li tira accidentalment a Anna un got de suc de taronja, que servix de pretext per a que ella traspasse la porta blava i, una vegada dins, li pegue un impulsiu bes ad ell, ans de tornar al Ritz. Esta cafeteria, per eixemple, podria ser un bon lloc per a fer un breu descans, ans de continuar la visita i menjar alguna cosa per a dinar en el mercat galliponter, un poc més allà, i tastar algun plat de qualsevol part de lo món, fins una paella, encara que això no m’atrevixc a recomanar-ho.
Per últim, a punt d’abandonar Notting Hill i, en la pancha plena, deuríem allargar-nos a pegar un aguaitó al jardí privat (en Rosmead Road 11W) que assalten Anna i William durant la primera nit que passen junts, i al restaurat Coronet Theatre (en 103 Notting Hill Gate) al que acodixen per a vore una película d’Anna, ell en ulleres de buceig graduades.
U dels tranquils mews en Notting Hill
De nou en el centre, podem aprofitar per a anar al Ritz (en el 150 de Piccadilly St.), a on ella s’alloja, i parar-nos un instant davant del Savoy (en el 100 Strand), a on William, en l’ajuda dels seus amics, li confessa el seu amor a Anna, davant de tots els periodistes que cobrixen la roda de prensa.
Ad estes hores no considere que desvele el final de la película als que encara no l’han vista (que no ne seran molts), si alvance que acaba be, i que els dos acodixen a una nova estrena d’un film d’Anna en el Cineworld Cinema (en Leicester Square), al costat del Soho, el local per excelència a on es celebren els grans acontenyiments cinematogràfics de Londres.
Película i barri, junts i per separat, deixen eixe sabor dolç, a voltes fins una miqueta embafós, pero que pareixen potenciar-se entre ells, quan els recordes.
Pero sí, és cert, no ho vaig a negar ara: Londres és molt més que una historia d’amor darrere d’una porta blava en Notting Hill. Com qualsevol gran capital del món, Londres és una autèntica ciutat de cine. La seua variada fisonomia i els seus paisages urbans han fet d’ella u dels més grans platós d’Europa. En el recort queden: Mary Poppins (1964) i les teulades de la ciutat quan Julie Andrews descendix en el paraigües obert; My Fair lady (1964) entre Covent Garden i Ascot, en companyia d’una espectacular Audrey Herpburn de blanc i negre en un capell absolutament impossible; Frenesí (1971), en el cadàver surant en les grises aigües del Tàmesis en una corbata al coll; i més recentment, Skyfall (2012) en Daniel Craig com a James Bond, i Objectiu: Londres (2016), en un Gerard Butler, tractant de conservar la ciutat per a pròxims events… que inevitablement tornaran a aplegar.
Entrarem al barri del Mercat pel carrer Sant Vicent Màrtir, just en el punt que fa cantó en la plaça de Santa Caterina. Passarem els primers patis del carrer de Sant Vicent Màrtir i, en el carrer de la Peixcateria, entrarem per u dels seus arcs a la plaça Redona, a on els dumenges solen posar-se a vendre pardalets, ceràmica i, entre semana, hi han dones fent randa de birletes, venent peces de randa, fils i passamaneria.
Deixarem la plaça Redona i passarem a la plaça de Lope de Vega per una de les eixides, a on vorem la frontera més estreta de Valéncia, l’edifici de la qual, hui en dia, esta afegit a la finca del costat.
Creuarem pels carrerons, i enfilarem pel carrer del Trench, un carrer en una frontera modernista de taulellets pintats, antic centre d’específics de sèrums i vacunes, que fa cap a l’avinguda de Maria Cristina. A mida que alvancem, nos donarem conte del fet que els edificis canvien a ser més moderns, i alguns en necessitat de bona remodelació, com el que està en la plaça dels Porchets, a on vorem que hi ha una escultura de Vicent Blasco Ibáñez, feta per l’artiste Nàssio Bayarri .
Continuarem a la plaça la Mercé. Antigament es trobava allí el monasteri dels Mercedaris de Valéncia. I al costat, el carrer del Músic Peydró o carrer de les Cistelles, a on podrem trobar-nos bosses de palla, cistelles, adorns d’espart, entre uns atres objectes de fusta.
Anirem pel carrer de la Llanterna fins a l’avinguda de l’Oest. Entrarem al Mercat Central a comprar productes frescs, com ara fruites, verdures, carn, peix, mariscs, formages, oli, arròs o qualsevol detallet. També podrem fer-nos l’almorzaret en el bar del mercat regentat per Ricart Camarena.
En les cúpules del mercat hi han uns quants penells, u d’un gat, un atre d’un peix i la cotorra del mercat ben gran, de color vert i coronada, just enfront mateixa de l’iglésia de Sant Joan del Mercat o dels Sants Joans.
Barri del MercatBarri del MercatBarri del MercatBarri del Mercat
Si vos fixeu be, l’edifici d’estil moderniste del mercat es d’estructura de ferro, cristal i taulellets pintats fent una bonica decoració de l’immoble tant per dins com per fòra. Té el mercat unes trescentes parades de les que destaquen principalment les de fruites i verdures.
Travessant el mercat, baixarem per l’escalinata a la plaça del Mercat. Enfront, a l’esquerra, vorem l’edifici civil gòtic més important del comerç valencià del sigle XV, la Llonja de la Seda o la Llonja dels Mercaders.
Enfront de la Llonja tenim l’iglésia de Sant Joan del Mercat. En la frontera de darrere vorem un mosaic barroc protegit per la terraça i, baix de la terraça, les botiguetes, hui en dia en espera de remodelació.
Continuarem caminant per darrere de la Llonja, a on tenim l’iglésia de la Companyia. Recorrerem carrers estrets i intrincats que nos duran, si no nos perdem, a l’iglésia de Sant Nicolau, la capella Sixtina valenciana, que be mereix una visita, puix és molt interessant. L’entrada la té pel carreró que dona al carrer dels Cavallers.
Si és Semana Santa, podrem presenciar la processó del Crist del Fossar eixint per la plaça del Sant Nicolau.
Seguirem passejant sense perdre rumbo a la zona de restaurants del carrer de la Bosseria, plaça de l’Espart, plaça del Tossal i, en el carrer del Moro Zeit, podrem entrar en l’emblemàtic bar La Pilareta, a on tindrem la possibilitat, entre maig i juliol, de tastar les millors clòchines valencianes i les faves coentetes boníssimes, entre atres coses. Per a completar la vesprada, seria interessant passejar per la plaça de Joan de Vilarrasa, jardí de l’antic palau de Parcent.
En el barri del Mercat perdre-nos és molt fàcil, puix els carrerons són estrets i mai paralels, i és fàcil que, sense demanar-ho ni desijar-ho, apleguem al carrer Estret de la Companyia, en el que va viure l’últim bochí del Cap i Casal. Pero, ¡no patiu, que no tornara mai més!
Títul:Besyaya Güelfa Autor/a: Lucas Grao i Silvestre Editorial: L’Oronella – Foment de les Lletres Valencianes Lloc i data d’edició: Valéncia, 2024 Nº de pàgines: 305
“A cada pas un colp i una ensenyança. Convertir la caiguda en espenta és l’única opció; soc de Terol”. Aixina escomença l’última novela de Lucas Grao i Silvestre, que fon en 2023, la guanyadora del XXII Premi Federic Feases de Novela en Llengua Valenciana que organisa l’Entitat Cultural EL Piló de Burjassot i que ya està disponible en les principals llibreries valencianes i en la web de l’editorial L’Oronella.
Una novela ambientada en la vila de Jorcas, en la deshabitada província de Terol, i emmarcada en l’incomparable Parque Cultural del Chopo Cabecero del Alto Alfambra. Este ya prolífic noveliste valencià, aveïnat en Jorcas, d’a on és originària la seua família paterna, tracta en este relat de trencar els silencis de la despoblació, posant en valor la vida rural i reclamant una nova existència més humana, ya que és un càntic d’homenage a les arraïls, a les històries familiars i les tradicions en risc d’extinció.
La seua protagonista, una neorrural de mijana edat, farta de deambular a contrarrellonge en una societat d’insaciable voracitat, retorna al poble en que naixqué a retrobar-se en la vella casa familiar, a on anirà desentranyant oblidats secrets que celosament guardaren els seus antepassats. Pel mig, una controvertida obra lliterària i un misteriós personage seran claus per a dessifrar uns interrogants que el faran dubtar entre lo impossible i lo real. Arrogància terolana, altaneria rural, orgull feministe i ecologia decreixentista, són alguns dels ingredients sabudament adobats en tocs de poesia popular.
“No digues que fon pobina la viuda que més t’enamorà. No digues Alicate d’amor, que Allepuz millor te cuidà. No siga que en Aguilar, se te puguen enfadar”. “Digues puix, Alicate amant, si dòna pogueres elegir, si família pogueres crear, ¿en quín lloc de la riera treballaries la terra?”
Si Besyaya Güelfa és novela valenciana ambientada en Terol, és també narració terolana d’influències valencianes, puix el seu autor és producte d’abdós territoris encadenats històricament i és, a la fi, eixa certea personal, la que este noveliste aporta a l’imaginari d’un agrest paisage, al que es sent unit per l’invisible cordó umbilical que el lliga a l’àrida terra.
“És millor estar callat i paréixer estúpit que parlar i aclarir els dubtes definitivament”
Groucho Marx.
En esta frase escomençarem l’artícul de hui analisant l’estupidea humana. Són molts els que parlen sobre este concepte, pero en estes llínees mostrarem el paralelisme en lo que nos atany a nosatros, la llengua valenciana.
Segons nos diu Dietrich Bonhoeffer:
L’estupidea és un enemic més perillós que la malícia. Podem protestar contra el mal i, si és necessari, impedir-lo per l’us de la força, pero contra l’estupidea estem indefensos.
Ni les protestes ni l’us de la força conseguixen res ací, puix en eixos moments la persona estúpida inclús se torna crítica, i quan els fets són irrefutables, simplement els deixa de costat com si foren intranscendents. En tot açò, la persona estúpida, en contrast en la maliciosa, està completament satisfeta de sí mateixa i, en irritar-se fàcilment, se torna perillosa i es llança a l’atac.
Per esta raó, se requerix major cautela que en un maliciós, mai intentarem persuadir a l’estúpit en raons, perque és un destrellat i perillós.
L’estupidea no és un defecte intelectual sino humà. Hi han sers humans que són d’un intelecte notablement àgil pero estúpits, i uns atres que són intelectualment prou trompellots pero tot manco estúpits. Cada fort ascens del poder en l’esfera pública, ya siga de caràcter polític o religiós, infecta d’estupidea a gran part de l’humanitat. Com si fora una llei sociològica-sicològica, el poder d’u necessita l’estupidea de l’atre i, en conversar en ell, u sent que no està tractant en absolut en una persona, sino en eslògans, consignes i coses per l’estil que s’han apoderat d’ell. Està baix un enchís, cegat, maltractat i somés a abús en el seu propi ser. Havent-se convertit aixina en una ferramenta sense sentit, la persona estúpida també serà capaç de qualsevol mal i al mateix temps incapaç de vore que està fent-ho.
Dietrich Bonhoeffer teòlec i filòsof alemà 1906-1945
¿Vos sonen estes paraules? ¿Quantes voltes haveu discutit en algun pancatalaniste i sempre responen en les mateixes paraules? Són com diu Bonhoeffer engranages d’una maquinària que s’aprofita d’estos estúpits enchisats en eixos eslògans que llunt de ser certs defenen encaridament fent-nos mal a tots i fent-se mal ad ells mateixa pensant que tenen la raó.
De tots és sabut que quan li rebats alguna afirmació a un pancatalaniste, est actua com si fora intranscendent per molt irrefutable que siga i si insistixes se torna agressiu.
Pero ¿quí meneja eixa maquinària? Lo que està clar és que no és este grup dels estúpits sino un atre del que parlarem més avant.
Una atra persona de la que parlarem és Carlo Maria Cipolla, que, en el seu ensaig Les lleis fonamentals de l’estupidea humana, nos descriu lo que per ad ell són les cinc lleis:
La primera llei afirma que:
Sempre i inevitablement cada u de nosatros subestima el número d’individus estúpits que circulen pel món.
¿Som realment meninfots? Els valencians sempre hem pensat que tota esta gent que vol afonar-nos eren quatre gats, que nosatros ne som més i tenim molt clara la nostra identitat i la nostra llengua. A la vista està que subestimàrem el número d’estúpits i estem patint les conseqüències per no actuar quan tot escomençà.
La segona llei afirma que:
La provabilitat de que una persona determinada siga estúpida és independent de qualsevol atra característica de la mateixa persona.
Lo més llògic seria pensar que un mege, un advocat o inclús un professor d’universitat deurien ser persones inteligents pero res més llunt de la realitat, puix perfectament podrien ser estúpides; ilustrades en la seua matèria, pero estúpides.
La tercera llei afirma que:
Una persona estúpida és una persona que causa un dany a una atra persona o grup de persones sense obtindre, al mateix temps, un profit per a sí, o inclús obtenint un perjuí.
Centrant-nos en el tema valencià, en la tercera llei estaríem parlant de totes les persones que pensen que estan defenent la llengua valenciana pel fet de parlar-la i en realitat ho estan fent en catalencià, dient i escrivint aleshores, doncs, gaudir, esmorzar, aquest, xiquet, platja, i un llarc etcétera. I lo pijor d’açò és que estan plenament convençuts d’estar fent un be, i la trista realitat és que estan fent un mal per a tots i també per ad ells mateixa, contribuint a la substitució de la nostra llengua per una atra aliena.
La quarta llei afirma que:
Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. Els no estúpits, en especial, obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància, tractar o associar-se en individus estúpits se manifesta infaliblement com un costosíssim erro.
Un estúpit a soles no pot fer-nos molt de mal, pensaríem, pero no som realment conscients del mal que poden fer milers d’estúpits junts defenent la mateixa teoria o dient la mateixa mentira, a la fi es torna una realitat per a tots els estúpits, i recordeu que en són molts. Que el valencià siga un dialecte del català o que Valéncia la repoblaren els catalans quan la reconquista de Jaume I són alguns eixemples de falàcies escampades pels estúpits.
La quinta llei afirma que:
La persona estúpida és el tipo de persona més perillosa que existix, l’estúpit és més perillós que el malvat.
Poc més podem dir, ad estes altures ha quedat prou clar que una persona malvada és més predictible que una estúpida, podem vore de llunt les seues intencions, pero, en canvi, l’estúpida actua sense trellat i, en no saber cap a on poden anar les seues actuacions la fan tornar un perill en potencia.
Segons estes lleis Cipolla classifica a les persones en quatre categories:
Inteligents: Persones que, a través de les seues accions, se beneficien tant de sí mateixes com dels demés.
Inútils: Estos individus no causen dany als demés, pero tampoc contribuïxen al benestar general.
Malvats: Són aquells que obtenen beneficis a costa dels demés.
Estúpits: En esta categoria es troben els que perjudiquen als demés en les seues accions mentres, al mateix temps, se danyen a sí mateixos.
Carlo Maria Cipolla economiste i historiador italià 1922-2000
Extrapolant estes categories al nostre tema, podríem posar dins del grup dels inteligents no necessàriament a gent ilustrada, sino a tot aquell valencianiste que participe activament en la defensa de la idiosincràsia valenciana, com, per eixemple, membres i colaboradors actius d’entitats com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat, l’Institut d’Estudis Valencians, el Centenar de la Ploma, per nomenar-ne algunes de les moltes que hi han. Escritors en llengua valenciana que gasten les normes d’El Puig, aixina com les editorials que publiquen eixos llibres, encara que en fer-ho reduïxen les vendes i els beneficis. També inclouríem ací als numerosos activistes valencians que per rets socials combaten el pancatalanisme en senyes irrefutables.
Dels inútils poc es pot dir; són estes persones que no tenen ni idea del conflicte que patim, pero tampoc perjudiquen la situació, més be són víctimes sense saber-ho.
¿Recordeu que vos diguí que parlaríem més avant de quí menejava la maquinària dels estúpits? Puix ha arribat el moment, els malvats, ací posaríem als integrants d’entitats catalanistes, com ara Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, Xarxa Vives, Plataforma per la Llengua, Institut Ramon Llull, Fundació Full, Societat Coral el Micalet, etcétera. A l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, als partits polítics com Compromís (acèrrims defensors del pancatalanisme), i al restant de partits a banda i banda de l’espectre polític que, tant per les seues accions com per les inaccions, han contribuït a la proliferació del catalanisme en detriment de lo valencià.
A soles nos queden els estúpits dels que ya hem parlat prou. Ací posaríem a totes les persones influenciables que han caigut preses dels malvats i sense ser conscients els fan el treball brut. En general ací hi hauria gent de diferents esferes socials.
Per a Cipolla, la verdadera perillositat no residix en la maldat, sino en l’estupidea, ya que els estúpits són impredictibles i poden causar danys sense considerar les conseqüències.
A voltes en tot açò, VOLDRIA SER ESTÚPIT, per a no ser conscient, per a ser un borrego més i no patir sabent tot lo que nos està succeint, tots els atacs a la nostra volguda llengua valenciana i en general a tota la nostra idiosincràsia, pero en acabant el trellat inclina la meua balança i pense, NI VULLC, NI SOC, NI SERÉ MAI ESTÚPIT, lluitaré dia a dia per fer-me un lloc entre els inteligents, i tractar d’obrir els ulls a tots els que puga.
Acabem puix en atra frase d’u dels manco estúpits de l’història, Albert Einstein:
“Hi ha dos coses que són infinites: l’estupidea humana i l’univers; i no estic segur de lo segon”
