Warning: Trying to access array offset on value of type bool in /var/www/vhosts/loratpenat.org/public_html/wp-content/themes/responsive-mobile/includes/functions-extentions.php on line 35
Títul: Vocabulari mèdic valencià Autor/a: Pau Giner i Bayarri (coordinador) Editorial: Real Acadèmia de Cultura Valenciana Lloc i data d’edició: Valéncia, 2026 Nº de pàgines: 697
Esta monumental obra és fruit del treball coordinat de més de 15 especialistes de diferents àmbits científics, liderats pel Dr. Pau Giner i Bayarri (Benimaclet, 1975) neurofisiolòlec clínic i u dels més destacats escritors en llengua valenciana de l’actualitat.
L’obra de Pau Giner comprén publicacions de caràcter llingüístic i cultural, aixina com la traducció i adaptació d’obres clàssiques universals al valencià, estudis històrics sobre el seu poble natal, Benimaclet, o la coordinació en diferents treballs, com ara Veus d’Alcoy. Lliteratura, festa i identitat valencianes, publicat fa poc, en companyia de Joan Pau Merita. Ha segut colaborador de la revista cultural Lletraferit i formà part del consell de redacció de la revista Ucrònica.
A banda de les seues publicacions, Pau Giner presidix l’Associació Cultural Poble de Benimaclet i és membre de la junta de govern de Lo Rat Penat, entitat de la que és director de Publicacions. És membre de Convenció Valencianista i fon colaborador del Comité de l’Idioma Valencià, treballant en el dossier d’informació sobre la llengua valenciana.
Respecte del Vocabulari mèdic valencià, podem dir que es tracta d’una ferramenta clínica pràctica, dissenyada des de l’experiència hospitalària i el rigor acadèmic, que ha contat en la contribució de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV. Un vocabulari que inclou exclusivament veus netament valencianes i que aspira a convertir-se en l’obra de consulta tant per als meges i personal sanitari, com, en general, per als usuaris de la llengua valenciana.
A lo llarc de vora 700 pàgines, l’obra consta de més de 16.000 térmens de distintes especialitats, per lo que estem davant d’una publicació científica que dignifica nostra llengua, mostrant-la totalment apta per a vehicular el coneiximent mèdic i conectant-nos en el llegat de figures històriques com Lluís Alcanyís o Jaume Roig.
Un aspecte resenyable del nostre vocabulari és que no ha costat diners als valencians, és una obra fruit del treball desinteressat, del compromís i de l’esforç altruiste d’un grapat de professionals, alguns d’ells redactors d’este bolletí, per lo que, en més motiu, nos complau incloure’l en lloc d’honor en la nostra Biblioteca Valenciana. Des d’este llínies, volem agrair a l’equip de professionals i redactors el seu esforç, aixina mateixa, donar l’enhorabona a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, animant als nostres llectors a no deixar passar l’oportunitat de fer-se en esta obra.
En l’anterior capítul vos estiguí parlant sobre les agulles de vareta, sobre les mides, els calibres, i per a qué s’usa cada una.
En este capítul pensava escomençar parlant-vos de les agulles de cartuchos, pero no puc passar ad este punt sense parlar-vos primer d’una gran oblidada que passa desapercebuda, una cosa tan bàsica i tan senzilla a la que ningú li presta atenció pero que té moltíssima importància. La seua funció pot afectar el resultat fins al punt de canviar totalment el funcionament de les agulles i pot fer que el teu tatuage quede totalment arruïnat per no detectar quin és el problema i pensar que és qüestió de calibrar la màquina. Pensaràs que el problema és qualsevol atre tipo d’element manco este.
Estem parlant de la goma elàstica, eixa que posem pegant la volta a les bobines i subjectant la vareta. Est element se sol usar per a llevar les vibracions en la vareta, penseu, que la vareta va subjecta al martell simplement a pressió, sense cap element que impedixca que de les vibracions se solte cara a fòra. Per això, se sol colocar sempre una goma elàstica, la típica goma que solen dur les caixes de sabates, pero depenent de la mida que tinga eixa goma de diàmetro i de gruixa, tindrà més o manco pressió. Cal tindre en conte el diàmetro de la goma per a evitar que tinga una pressió excessiva i és molt típic vore com s’usa qualsevol goma de la primera mida que has trobat, que potser és llarga per a posar-la en una volta i en intentar donar-li dos voltes acabes forçant-la, estirant massa i causant molta pressió. Açò repercutix en que l’agulla l’has d’estar pressionant en excés en el tip i la vareta contra el tubo, generant una fricció que fa que es frene i tingues que pujar el voltage per a que tinga més força la màquina, i aixina contrarrestar eixa fricció i puga moure’s de la mateixa velocitat que ho faria sense eixa pressió excessiva. Encara que mai treballarà igual que si la goma estiguera simplement recolzada tan sols una miqueta, per a evitar eixa mínima pressió i treballar netament, en la mínima fricció.
De gomes, n’hi ha de calibrades per diàmetros i que es classifiquen per numeracions, pero normalment les que sols trobar en les papereries no són massa resistents perque no estan fetes per ad este propòsit i solen deteriorar-se prou i trencar-se si les forces massa. Encara que tampoc és excessivament important que siguen molt duradores, ya que és un element d’un sol us, mentres tinguen un mínim de resistència i et puguen aguantar un tatuage llarc. Si fas una sessió de cinc o sis hores, o inclús de més i les gomes no resistixen, és un fastidi, perque normalment quan se trenquen és perque s’han anat estirant, s’han badat i acaben partint-se. En eixe procés en el que s’estan deteriorant mentres tu estàs treballant, està disminuint la tensió que estava generant i la potència en la que estàs treballant s’està veent afectada, inclús la vibració en l’agulla; per això lo que toca és que tinguen una certa calitat per a que tinguen un mínim de resistència.
De fet, hi ha moltes marques de tatuar que comercialisen les seues pròpies gomes en uns diàmetros, unes gruixes, i una resistència que consideren eixos fabricants que per a les seues màquines s’adapten be, i que tal volta no treballaríem igual en les de la papereria si són més dèbils.
Per una atra banda, en substitució d’estes gomes hi han uns mecanismes que solen montar algunes màquines, sobretot en les màquines rotatives que usen agulles de vareta, duen un sistema que consistix en una palanca en una rosca que du un moll i una rodeta per a fer pressió sobre la vareta.
Foto màquina rotativa en sistema de pressió de la vareta
La forma d’ajustar-lo és apretant eixa palanca per a que, en apretar, genere una miqueta més o manco de pressió. Estos sistemes ya duen anys en el mercat, pero podríem dir que són de creació recent. Antigament, quan lo que més s’usaven eren màquines de bobines, açò no existia, de fet és estrany vore una màquina de bobines en estos sistemes, i si n’hi han, solen ser màquines molt més modernes o de producció en série. Les típiques màquines artesanes fetes casi a mida i en producció no feta en cadena, no solen dur eixos tipos de mecanisme i seguixen usant les gomes.
En definitiva ya siga un element o un atre el que usem per a llevar eixes vibracions i deixar la vareta ferma, cal anar en conte de no generar un excés de fricció i estigam provocant que es frene l’agulla i la màquina no puga treballar netament. Nos veem en el següent capítul…
La pressió arterial és la pressió que eixercix la sanc en les artèries quan el cor està bombejant. Els nivells habituals i òptims se situen entre el 120-140 mmHg durant la sístole (quan el cor se contrau i bombeja la sanc) i 60-80 mmHg en diàstole (quan el cor se relaixa); és lo que coloquialment se diu “l´alta i la baixa”.
“Yo tinc la tensió un poc alta pero com no tinc síntomes i me trobe be, no passa res”. Esta frase és molt freqüent i quan els meges la sentim alertem que és una idea molt equivocada, res més llunt de la realitat.
L’hipertensió arterial és una malaltia vascular crònica que es caracterisa per presentar una pressió elevada i mantenguda en les artèries. Podríem pensar que quant major és la tensió, més pressió i més sanc arribarà al restant d´òrguens,pero no és aixina. Esta pressió elevada i mantenguda provoca de forma progressiva danys en òrguens com el cor, el cervell o els renyons, danys que en moltes ocasions no es detecten fins que el pacient escomença a tindre síntomes. Aixina puix, podríem dir que és una malaltia silent i que en fase inicial pot estar provocant danys sense que el pacient se donde conte.
Respecte als síntomes sugestius més freqüents d’esta malaltia, en moltes ocasions silenciosa com ya hem dit adés, són estos:
Mal de cap.
Mareig.
Epistaxis (quan ix sanc pel nas).
Dolor de pit.
Dificultat per a respirar.
Se recomana que si es presenten estos síntomes i la tensió arterial se troba per damunt de 150/90mmHg se consulte al mege de forma immediata.
Existixen dos tipos d’hipertensió arterial: l’hipertensió arterial essencial (és la més freqüent i està relacionada en factors genètics) i l’hipertensió secundària (manco freqüent i està produïda per atres malalties com, per eixemple, trastorns renals o hormonals)
L’obesitat, el sedentarisme, el consum d’alcohol, el tabaquisme, la diabetis i el colesterol elevat són els principals factors de risc per a patir esta malaltia que, a pesar de ser crònica, se pot controlar en medicació junt en uns hàbits correctes.
Respecte al tractament, no sempre és necessari pendre medicació. La modificació de l’estil de vida, com ara la dieta i fer eixercici, són fonamentals, ya que en moltes ocasions la medicació per si sola no és suficient o be, si se modifiquen determinades pautes, n’hi ha prou per a conseguir el control de la tensió.
És molt important de cara a la dieta reduir la cantitat de sal en els menjars, menjar fruites, verdures i llegums de forma habitual aixina com evitar el consum de tabac i alcohol.
Controlar de manera habitual la tensió arterial és fonamental per a gojar d’una vida saludable. L’hipertensió arterial és una malaltia silent i en moltes ocasions, quan apareixen determinants síntomes, ya és molt tart puix est aument de pressió que es manté en les artèries pot produir atres malalties greus com són l’ictus cerebral hemorràgic o isquèmic,o l’infart miocàrdic agut. Aixina puix, l’hipertensió arterial forma part dels nomenats factors de risc cardiovasculars. Si es manté en el temps i no es tracta,les conseqüències poden ser molt greus.
El pàncrees és un orgue situat en la part superior de l’abdomen, darrere de l’estómec, més prop de l’esquena i la columna que de la pell de l’abdomen.
Produïx, d’una banda, hormones, en la seua funció endocrina, com l’insulina i el glucagó, que participen en el control del sucre en la sanc entre atres funcions. També té una atra funció exocrina: produir suc pancreàtic, que conté amilasa, lipasa i atres enzimes que digerixen els greixos i els sucres del menjar.
El conducte del pàncrees (Wirsung) desemboca en el duodé: una part de l’intestí, junt en el conducte biliar (colèdoc), que porta la bilis del fege i de la vesícula biliar.
Anatomia del pàncrees
¿QUÉ ÉS UNA PANCREATITIS AGUDA?
Una pancreatitis aguda és l’inflamació brusca del pàncrees provocada per l’activació de les enzimes dins del pàncrees, lo que provoca la digestió del mateix pàncrees i del greix abdominal intern. Causa un dolor abdominal alt molt intens.
En casos greus, part del pàncrees se destruïx, en un procés que es coneix com a necrosis, que produïx una reacció inflamatòria generalisada que pot afectar a atres òrguens vitals.
¿QUINES SÓN LES CAUSES D’UNA PANCREATITIS AGUDA?
Les dos més freqüents (80%) són les pedres en la vesícula biliar (colelitiasis) i el consum excessiu d’alcohol.
Les pedres de la vesícula produïxen pancreatitis en menejar-se cap al conducte biliar i obstruir l’eixida del suc pancreàtic cap a l’intestí.
L’alcohol té un efecte tòxic directe i també pot produir pancreatitis crònica. Per a que l’alcohol provoque una pancreatitis aguda es requerix el consum persistent del tòxic.
Atres causes més rares són alguns medicaments, aument important dels nivells dels greixos en la sanc (hipertrigliceridèmia), aument mantingut del calci en la sanc (hipercalcèmia), obstruccions de l’eixida del conducte del pàncrees, colps en l’abdomen, algunes intervencions quirúrgiques i una prova que se coneix com a CPRE (colangiopancreatografia retrògrada endoscòpica).
En aproximadament el 20% dels casos no es descobrix la causa. D’estos últims, només un chicotet percentage (5%) patix nous episodis de pancreatitis aguda.
Causes de pancreatitis aguda
¿QUINS SÍNTOMES PRODUÏX?
Se manifesta casi sempre com un dolor abdominal continu i intens, localisat en la part superior de l’abdomen, encara que pot afectar a tota la pancha. Freqüentment s’irradia a l’esquena, formant un “cinturó” de dolor. Moltes voltes ve acompanyat de nàusees i vòmits.
¿CÓM SE DIAGNOSTICA?
Fonamentalment, per mig de l’anàlisis de les enzimes pancreàtiques en la sanc (amilasa o lipasa), que casi sempre estan elevades en una pancreatitis aguda.
Atres malalties poden produir dolor abdominal i aument d’estes enzimes.
Casi sempre es realisen proves per a confirmar l’inflamació del pàncrees, sobretot un tac (tomografia axial computada), encara que a voltes pot ser útil una ecografia, la majoria de les voltes per a descartar les pedres en la vesícula.
En ocasions, pot fer-se una resonància magnètica, sobretot si hi ha alèrgia al contrast del tac, si hi ha insuficiència renal o si se vol descartar la presència d’una pedra de la vesícula enclavada en el conducte biliar (colèdoc).
¿QUINES COMPLICACIONS PODEN APARÉIXER?
En els casos greus poden aparéixer complicacions locals, del pàncrees; i d’òrguens a distància: fonamentalment cor, pulmó i renyons.
La principal complicació local és la necrosis i l’infecció d’esta necrosis. Quant més gran és la necrosis, i sobretot si s’infecta, major és el risc de fracàs d’uns atres òrguens. Al cap d’unes quantes semanes d’evolució, poden formar-se unes “bosses” que contenen el líquit inflamatori, que es denominen “seudoquistes”, que poden provocar dolor o complicar-se en una infecció, trencament, sagnat o obstrucció del tubo digestiu.
¿QUIN PRONÒSTIC TÉ?
En la major part dels casos, l’inflamació és lleu, pero en un 20% és greu.
En els casos lleus, el pronòstic és bo i la recuperació és completa.
En els pacients greus, poden morir fins a un 20%, en persones en necrosis extensa del pàncrees i insuficiència de diversos òrguens.
¿QUIN ÉS EL TRACTAMENT?
No existix un tractament específic per a l’inflamació del pàncrees. Les mides bàsiques són no donar aliments per boca, aportar abundants líquits per vena i administrar medicaments per a que minven el dolor i els vòmits.
En els casos lleus no calen més tractaments i en aproximadament una semana el pacient se recupera totalment.
En els pacients greus, se necessita una vigilància estreta en una unitat de cures intensives, en atres tractaments, com ara antibiòtics, alimentació per sonda pel nas o per vena. En alguns casos se necessita cirugia, quan la necrosis s’infecta, per a netejar el pàncrees.
¿QUÉ S’HA DE FER DESPUIX D’UNA PANCREATITIS AGUDA?
Lo més important és prendre mides per a evitar que repetixca, tractant la causa, sempre que siga possible.
S’ha d’evitar el consum d’alcohol.
Si la causa són les pedres de la vesícula es deu operar i traure-les.
Si no es coneix la causa que l’ha provocada, poden requerir-se unes atres proves per vore l’orige de la pancreatitis.
Inaugurat en setembre de 2025, despuix d’una inversió de més de 300 millons d’euros, el Roig Arena conta en un afor oficial de 15.600 espectadors per a events de bàsquet, sifra que pot aplegar fins als 20.000 en concerts. Esta infraestructura, impulsada per l’empresari valencià Juan Roig, ha segut concebuda com un pabelló “a l’estil NBA”, en tecnologia alvançada, zones VIP, espais gastronòmics integrats i una experiència global per als assistents que va més allà dels 40 minuts de joc.
La final enfrontà al Real Madrit Bàsquet i al Saski Baskonia el dumenge 22 de febrer en un duel que passarà a l’història per la resposta del públic. Segons senyes oficials, 15.314 espectadors estigueren presents en el pabelló durant la final, una sifra que representa l’assistència més alta del torneig i que a penes quedà a 152 persones de batre el récort històric de la Copa, establit en 2017 en el Fernando Buesa Arena.
Durant els quatre dies de Copa, el Roig Arena no baixà dels 13.000 assistents en cada partit, acumulant un total de més de 101.000 aficionats, que adquiriren entrades per als distints encontres. Des dels quarts fins a la gran final, el públic respongué en entusiasme, convertint les grades en un mosaic de colors, càntics i passió basquetbolística.
El torneig fon una autèntica festa per a les aficions. Més de 10.000 seguidors procedents de fòra de la província de Valéncia es desplaçaren per a viure l’experiència copera, duent en ells l’energia per a recolzar incondicionalment als seus equips.
Els espais de la contornada de l’arena s’ompliren, en una Fan Zone de més de 90.000 m² dissenyada per a congregar a aficionats, famílies i visitants de totes les edats. Allí s’organisaren activitats, concerts, partits paralels i trobades entre seguidors que permeteren gojar del bàsquet molt abans de que els jocs escomençaren.
Est ambient festiu fon clau no solament per a elevar el nivell de l’espectàcul deportiu sino també per a transformar la Copa en un event cultural a on la convivència i la passió compartida es palparen en cada racó de la ciutat.
L’arribada a la final no estigué exenta de drama i rivalitat. En semifinals, el Real Madrit conseguí superar als amfitrions, el Valéncia Basket, per un ajustat 108-106 gràcies a dos triples decisius en l’últim minut del partit.
Per la seua banda, el Baskonia protagonisà una de les sorpreses del campeonat en eliminar al FC Barcelona Bàsquet per 70-67, conseguint una final copera dèsset anys despuix.
El duel definitiu entre Real Madrit i Baskonia fon un autèntic espectàcul. Encara que el conjunt blanc inicià millor el joc, el Baskonia sabé repondre en un bàsquet sòlit, defensa férrea i moments d’inspiració en atac, imponent-se finalment per 100-89 per a alçar-se en el títul coper de 2026.
El nortamericà Trent Forrest, de Baskonia, fon elegit MVP del torneig despuix d’una actuació magistral en la final, destacant tant en punts com en joc colectiu i liderant al seu equip cap a una victòria que quedarà per a l’història del club.
Més allà de lo estrictament deportiu, la presència de la Copa del Rei en Valéncia ha tengut un impacte econòmic significatiu. Els organisadors i autoritats locals han estimat que l’event podria haver generat entre 20 i 70 millons d’euros en beneficis directes i indirectes per a la ciutat, gràcies a la despesa en hostaleria, allojaments, transport, comerç i activitats turístiques durant els dies del torneig.
La repercussió no es llimita solament als dies de partits, sino que enfortix la proyecció internacional de Valéncia com a destí capaç d’acollir grans events deportius en infraestructures de primera categoria, impulsant la marca de la ciutat i atraent futures inversions.
Ademés, la mateixa instalació del Roig Arena, concebuda com un motor econòmic i social, seguirà generant activitat en concerts, congressos i espectàculs de primer nivell, reforçant el seu paper en la revitalisació urbana del districte de Quatre Carreres i el seu entorn.
A la final no solament acodiren aficionats de tota Espanya, la cita contà en la presència del rei Felip VI, que visità el Roig Arena abans del joc i fon rebut per autoritats deportives i municipals, subrallant l’importància de l’event tant a nivell deportiu com institucional.
La cobertura mediàtica fon extensa, en transmissions en múltiples països i plataformes, consolidant a la Copa del Rei com u dels tornejos més seguits del bàsquet espanyol. La primera final de la Copa del Rei de bàsquet en el Roig Arena no fon solament un torneig, fon una experiència integral, un moment de trobada entre cultures d’aficions i un impuls econòmic i social per a Valéncia. En assistències històriques, un ambient únic i un impacte que va més allà del resultat, esta edició quedarà com una de les més memorables i potser marque el començ d’una nova era per al bàsquet espanyol en un escenari capaç de rivalisar en els millors del continent.
La polèmica escomençà en decembre de 2024, despuix d’una autorisació del jujat mercantil n.º 6 de Barcelona, que permeté a LaLiga i a Movistar solicitar el bloqueig dinàmic de dominis i IPs que retransmeten partits de forma illegal. Fins ad eixe moment, els métodos per a lluitar contra la pirateria en el fútbol, més o manco eficaços, tenien l’inconvenient de la falta d’immediatea: tapat un forat, se n’obria un atre. És dir, se tancava una web pirata i al minut n’apareixia una atra, o es bloquejaven DNS (noms del domini) i es burlava el bloqueig en facilitat.
¿Qué supon este nou i controvertit método de bloqueig dinàmic de IPs associades a pàgines pirates? Per a entendre-ho, recordem que la IP és un identificador numèric que permet localisar un dispositiu en la ret: d’a on venen les senyes o, en el nostre cas, a on està el pirata. Problema: hui en dia, una direcció IP rarament és, per a entendre-nos, una vivenda unifamiliar. És més pronte un edifici d’apartaments. I bloquejar la IP completa equival, en térmens pràctics, a clausurar l’immoble sancer perque u dels seus inquilins incomplix la llei. Aixina, en bloquejar una IP sospitosa d’emetre fútbol illegalment, a sovint se bloquegen simultàneament centenars de llocs web llegítims (botigues en llínea, fòrums, servicis de mensageria, ferramentes empresarials…) que compartixen eixa mateixa infraestructura.
Una IP és hui un edifici d’apartaments que estaja molts servicis o usuaris
El fi i els mijos
Des d’un punt de vista jurídic, la finalitat de la mida no té discussió. La pirateria audiovisual afecta a drets econòmics d’enorme valor, especialment en l’àmbit deportiu, a on les retransmissions constituïxen la principal font de finançació. LaLiga defén un ecosistema econòmic que sosté clubs, ocupacions, imposts i una indústria cultural d’ampli impacte (no entrem en la discussió sobre l’us i distribució d’eixos recursos).
Ademés, l’ordenament jurídic espanyol i europeu reconeixen la llegitimitat d’adoptar mides contra intermediaris quan els seus servicis són utilisats per a vulnerar drets de propietat intelectual. La jurisprudència del Tribunal de Justícia de l’Unió Europea avala la possibilitat d’ordenar bloquejos a proveïdors d’accés, sempre que siguen proporcionats i respecten un just equilibri entre els drets en conflicte.
Des d’esta perspectiva, l’actuació de LaLiga no seria una extrallimitació, sino una adaptació a la sofisticació tecnològica dels qui pirategen el fútbol. Les webs que difonen partits ilícits ya no funcionen com abans: canvien de domini en poques hores (a vegades en minuts), s’escuden darrere de rets de distribució de contenguts i compartixen infraestructura en atres pàgines llegítimes. Exigir que cada nova direcció requerixca una orde judicial específica podria convertir la reacció en inútil. Este és l’argument central dels qui defenen el model: sense ferramentes àgils, el dret arriba tart.
Els danyscolaterals
La polèmica deriva de que la mida, tècnicament eficaç, té efectes catastròfics per a tercers aliens a l’infracció. Com hem dit més amunt, moltes IPs bloquejades estagen servicis que res tenen que vore en la pirateria, i açò succeïx cada fi de semana.
Ací tenim la primera qüestió de fondo: ¿pot l’Estat —més que siga a través d’una orde judicial— permetre una mida que interromp activitats econòmiques lícites sense que els seus titulars hagen segut part en el procediment? Per cert, un atre “meló” que podria obrir-se és cóm s’ha obtés eixa orde: demandant i demandat són persones jurídiques distintes, pero vinculades, per lo que el segon s’aplana sense més a la demanda, de manera que automàticament se li dona la raó al demandant.
Des del punt de vista de la llibertat d’empresa (artícul 38 de la Constitució Espanyola), si be esta no és absoluta, tampoc és decorativa. Requerix que qualsevol llimitació estiga justificada, siga necessària i resulte proporcionada en sentit estricte. I la proporcionalitat, en la seua dimensió més exigent, obliga a ponderar si el benefici obtés compensa el sacrifici impost a tercers. ¿Quí indemnisarà als perjudicats?
Un atre element del debat és la neutralitat de la ret, consagrada en el dret de la UE. Este principi exigix que el trànsit en Internet siga tractat de manera no discriminatòria. Els qui critiquen els bloquejos massius sostenen que intervindre sobre IPs completes desnaturalisa eixa neutralitat. No s’estaria actuant sobre un contengut concret, sino sobre l’infraestructura que el soporta, en independència dels demés servicis estajats. ¿És el bloqueig massiu l’opció manco restrictiva disponible? Si existixen mijos tècnics més precisos —encara que siguen més costosos o complexos—, la mida seria injusta per desproporcionada.
La batalla
Per tant, la batalla es planteja entre els següents extrems, cada u en els seus agents:
Partidaris de la defensa dels drets d’autor i la sostenibilitat de l’indústria audiovisual: sense mides fortes, la pirateria amenaça econòmicament al fútbol professional i a uns atres contenguts en drets llegítims.
Crítica dels defensors dels drets digitals i la llibertat en internet: bloquejar direccions IP completes és una forma massiva, indiscriminada i desproporcionada de combatre la pirateria i pot perjudicar greument tant a usuaris com a servicis completament llegals.
Enmig, l’aficionat seguirà fent tot lo possible per vore fútbol, llegalment o illegalment. I convindria escoltar també la seua queixa: Espanya és el país més car per a vore fútbol, no manco de 100 €/mes front als 30 o 50 € que costa en uns atres països del nostre entorn.
Espanya és el país més car per a vore fútbol
Associacions d’internautes, tecnològiques, rets de distribució i uns atres afectats o interessats s’han movilisat contra esta mida de LaLiga, be a través d’accions judicials, be per mig d’iniciatives polítiques, cap d’elles resoltes encara. Està per vore cóm acaben.
Conclusió
LaLigaGate és una oportunitat per a medir la capacitat d’adaptació del nostre dret a una era cada volta més digital i tecnològica. El combat contra la pirateria és llegítim i necessari. Pero la fortalea de l’Estat de Dret ha de ser capaç de defendre drets llegítims sense sacrificar els que resulten incómodos o passar per damunt dels més dèbils. Internet no és un territori sense llei, pero tampoc deu convertir-se en un espai d’intervenció expansiva sense contrapesos i controls suficients. Potser, d’ací a uns quants anys, est episodi es recorde com un punt d’inflexió en la regulació digital espanyola, un precedent més en l’evolució natural del dret tecnològic. En qualsevol cas, nos obliga a preguntar-nos quin model de ret volem i quins llímits estem disposts a acceptar en nom de fins llegítims.
Este mes nos hem trobat en la trista notícia, no per inesperada, sino tot lo contrari, de que la sectària i catalanista AVL no accepta el canvi de topònim del cap i casal de lo Regne, dient que el nom real i verdader en valencià no és la forma valenciana i tradicional Valéncia, tal com s’escriu i reflectix l’autèntica pronunciació valenciana, en accent tancat, sino que, per desgràcia, tenim que engolir-nos per obra de l’inacció del PP tots els ciutadans que la forma oficial d’escriure l’accent de Valéncia siga a la catalana, és dir, en un accent obert artificial i ortopèdic que mai s’ha utilisat. Este fet ve a dir-nos que de res han servit els esforços per a nomenar a Abelart Saragossà i intentar contentar a un sector benpensant del tercerviisme, que no és atra cosa que catalanisme disfrassat de certa valencianitat que no li correspon, puix valencianiste s’és de forma sancera i sincera o no s’és, ací no valen les miges tintes.
Image de Valéncia, una ciutat oberta en accent tancat
Pero, primer de tot, tenim que entrar en antecedents. Des del punt de vista jurídic, se sap clarament que la malaïda AVL catalanista no complix, ni tan sols, la seua llei de creació, quan afirma esta que est ent, d’acort en lo que establix el seu artícul 7, apartat d), que diu textualment que la AVL té entre les seues funcions “velar per l’us normal del valencià i defendre la seua denominació i entitat”, de la mateixa manera que la llei és encara més explícita i diu, textualment, en el seu artícul 3 que “l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és l’institució que té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa llingüística de l’idioma valencià. Aixina com velar pel valencià partint de la seua tradició lexicogràfica, lliterària, i la realitat llingüística genuïna valenciana, aixina com la normativisació consolidada, a partir de les nomenades Normes de Castelló”. I, clarament, quan veem que en el seu Diccionari Normatiu Valencià definix l’idioma valencià com a “Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català”, clarament podem entendre que s’ha extrallimitat en les seues funcions i que incorre en clara desviació de poder i incompliment d’una llei de ranc superior com és l’Estatut d’Autonomia i els artículs que adés hem expost de la seua pròpia llei de creació.
Foto d’Abelart Saragossà
Pero això no és tot. Clarament ha hagut negligència i traïció per part del Consell del PP en esta qüestió puix planteja el procediment del canvi de topònimsense canviar, prèviament, el Decret 69/2017, de 2 de juny, del Consell, de regulació dels criteris i procediment per al canvi de denominació dels municipis i atres entitats locals de la Comunitat Valenciana, que derogà el Decret 58/1992, de 13 d’abril, del Govern Valencià, pel que es regula el procediment per a l’alteració del nom dels municipis. En el Decret del 2017, s’inclou lo que en el Decret de 1992 no s’incloïa, que és que la AVL fixaria la toponímia valenciana, sent que en el Decret de 1992 parla de l’orgue competent en matèria de política llingüística, pero no de la AVL, i és que no és lo mateix la Direcció General de Política Llingüística, adscrita a la Conselleria d’Educació i Cultura, que la AVL, que és un organisme adscrit a Presidència del Consell.
Extracte de les Bases de 1932
Pero, per a finalisar en l’exposició, des del punt de vista llingüístic, la solució no té parangó. Ni les catalanistes Bases del 32 originals —encara que, no obstant, no ho eren tant com les d’ara— ni autors declaradament catalanistes com Manuel Sanchis Guarner en la seua obra La llengua dels valencians recomanaven per res del món escriure Valéncia en accent obert. Al contrari, podem advertir que recomanaven escriure Valéncia en accent tancat o agut, de la mateixa manera que Dénia o l’arcaisme església (per iglésia), en lo qual cal anar a la pàgina 5 del document originari de les mencionades bases. I és que no és lo mateix la valència com a valor químic que Valéncia com a nom del nostre territori, del que la AVL diu que se té que pronunciar tancat, pero, en una decisió sense precedents, escriure de forma oberta. Els bons valencians seguirem referint-nos a Valéncia com a ciutat i regne oberts, pero en accent tancat, diguen lo que diguen els polítics que no responen a decisions científiques, sino polítiques sobre la base de l’ideologia pancatalanista que professen. Ya va sent hora de posar-se en peu.
Resum de les activitats que promou i en les que participa Lo Rat Penat.
Lo Rat Penat ha rebut de D. Ricardo Gutiérrez Fayos, rebesnet de Teodor Llorente Olivares, fundador d’esta associació i del diari Las Provincias, una important donació de bens de l’insigne poeta de la Reinaixença valenciana, considerant que no hi ha millor lloc a on puguen estar, per la vinculació històrica del personage en l’entitat, compromesa, com ell, en la cultura valenciana; bens que, d’esta manera, passen a formar part del patrimoni del poble valencià.
Acte oficial de la donació a Lo Rat Penat per part dels familiars de Teodor Llorente
Nova temporada del cicle Més que Música en la sèu de Lo Rat Penat, que escomençà el dia 26 de febrer en l’actuació de IOS Quartet; seguit del Trio Genova, Peribáñez & Songel, el dia 12 de març; continuarà el dia 16 d’abril en Billete de ida i vuelta, Miguel Bruño;finalisant el dia 21 de maig en Talents del CSMC.
Cartell anunciador del cicle “Més que Música”Actuació del Trio Genova, Peribáñez, Songel
La missa solemne que els dijous se celebra en la capella del Sant Càliç de la catedral de Valéncia s’oferí el dia 26 de febrer a Lo Rat Penat i a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
Acollí la sèu de Lo Rat Penat, el divendres 27 de febrer, un debat per a tractar de la recuperació del Dret Civil valencià, reivindicació històrica dels valencians.
En la Llar Cultural de Benimaclet tingué lloc l’acte organisat per l’Associació Cultural del Poble de Benimaclet, en colaboració en la Clavaria Gent de Benimaclet i la Confraria dels Sants de la Pedra i Santíssim Crist de la Providència, a on se presentaren el proyecte per a solicitar la declaració de les Festes Patronals de Benimaclet com a Be de Rellevància Local i el llibre V Jocs Florals de Benimaclet,s’anuncià la convocatòria dels VI Jocs Florals i es donà a conéixer, igualment, el cartell anunciador d’esta edició, acte que contà en la presència del president de Lo Rat Penat.
Llibre dels V Jocs Florals de BenimacletCartell anunci dels VI Jocs Florals de Benimaclet
El dissabte dia 7 de març tingué lloc en el Museu de la Ciutat de Valéncia la presentació del n.º 19 de la revista falleraLletrafaller, escrita íntegrament en llengua valenciana i publicada per L’Oronella-Foment de les Lletres Valencianes, acte al qual assistiren la fallera major de Valéncia i, en representació de Lo Rat Penat, el president i la regina dels Jocs Florals, junt en atres ratpenatistes.
Portada de la revista “Lletrafaller”
Lo Rat Penat i l’Associació Professional de Periodistes Valencians, conjuntament, en el recolzament i la colaboració de l’Ajuntament de Valéncia, han convocat el I Concurs de Bunyols Valencians, u dels dolços tradicionals de nostra gastronomia, que podem assaborir tot l’any, pero en especial en Falles. Enguany han participat només les bunyoleries, churreries i chocolateries que conten en establiment permanent en Valéncia ciutat i pobles llimítrofs. El primer premi se’l ha emportat Los Buñuelos de Mary – Estudillo Henares, S.L. – Restaurante El Origen, d’Aldaya; el segon ha segut per a la pasticeria L’Art del Sucre, de Valéncia; i el tercer per a Buñolería El Contraste, del barri de Russafa de Valéncia, que arreplegaren els guardons el dia 11 de març en la sèu de Lo Rat Penat. Tindrem que tastar-los.
Entrega dels premis del I Concurs de Bunyols Valencians
Lo Rat Penat, convidat pel consistori, representat per la regina dels Jocs Florals i el president de les Joventuts Ratpenatistes, assistí des del balcó de l’Ajuntament de Valéncia a la mascletà del dia 11 de març, disparada per Pirotecnia Tomás. Per la seua banda, les Joventuts Ratpenatistes assistiren en l’espectàcul pirotècnic de l’Alba de les Falles,la nit del dia 15 de març.
El dia 12 de març, les comissions falleres de Meliana, representades per les falleres majors i presidents, junt en l’alcaldesa de la localitat i un representant de la Diputació de Valéncia, visitaren la sèu de Lo Rat Penat.
Visita a la sèu de Lo Rat Penat de les comissions falleres de Meliana
Les comissions falleres participants en el concursque organisa Lo Rat Penat eixiren de dubtes la nit del dimecres dia 4 de març en la Gala de llectura de la decisió del jurat del Concurs de Llibrets de Falla 2026, celebrada en els salons del Museu de l’Artiste Faller, en un acte presidit per la fallera major de Valéncia i la regina dels Jocs Florals. L’entrega de premis tingué lloc el dia 13 de març en el saló de plens de la Diputació de Valéncia.
Gala de llectura de la decisió del jurat del Concurs de Llibrets de Falla 2026qEntrega de premis del Concurs de Llibrets de Falla 2026
El dumenge dia 15 de març, participà el president de Lo Rat Penat en el programa especial de falles d’À Punt Ràdio Fòra de Cobertura, entrevista en la que resaltà l’importància de la lliteratura festiva que contenen els llibrets de falla.
Lo Rat Penat anuncia l’elecció d’Immaculada Traver Badenes com a regina dels CXXXVIII Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, pel seu compromís en la cultura, història i tradicions valencianes.
Els ratpenatistes no falten cada any a l’ofrena de flors a la Mare de Deu dels Desamparats, acte molt emotiu de les Falles, en el que participà l’acabada de nomenar regina dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia.
Lo Rat Penat en l’ofrena de florsLo Rat Penat en l’ofrena de flors
Lo Rat Penat posa en marcha “Lo Rat Emprén”, programa de formació i acompanyament dirigit a la joventut valencianista, a fi de que conten en els mijos necessaris per a donar forma a les seues idees, transformant-les en proyectes culturals ben fonamentats i viables, que tinguen una bona repercussió i arriben al públic en eficàcia. Se tracta d’un programa gratuït de places llimitades. Els interessats poden demanar més informació en la següent direcció de correu electrònic: padan@improven.com.
Cartell anunciador del programa “Lo Rat Emprén”
Hem acabat en els bunyols en chocolate i en breu mamprendrem la mona, les llesques en ou, el panou i la llonganiça. ¡Gogeu les Pasqües!
Entre els carrers de Brooklyn, baix l’intensa Lluna de Cosmo, trobarem la màgica llum d’un Enchís de lluna(1987); un enchís en música de Puccini i aromes de família, en l’eterna busca de l’amor i l’immortalitat. Vine, alça els ulls i observa eixa lluna plena que en este mateix moment, estem mirant… ¡Vine, deixa’t dur!
Totes les grans ciutats amaguen barris en gent d’atres llocs del món que afigen un nou atractiu: el barri chinenc de San Francisco o el grec —Greektown—, de Toronto.
Little Italy, la menuda Itàlia, principal enclavament dels primers emigrants italians en Nova York, ocupa un àrea entre el Soho i Tribeca per una banda; Bowery i Lower East Side, per atra; al sur Chinatown, ha creixcut en els carrers que han deixat buits els italians que s’instalaren en barris perifèrics, en el temps. Més de cent anys més tart, Staten Island és l’àrea en més italians en la ciutat. Pero Brooklyn permaneix, en l’imaginari colectiu —dels aficionats al cine, sobre tot—, com u dels llocs en major sabor italià.
Barris de Nova York
Enchís de lluna(1987) conta l’història de Loretta Castorini (Cher) —viuda italoamericana en poca sòrt en els hòmens—, que s’acaba de prometre en Johnny Cammareri (Danny Aiello) —home touet i infantil—. Quan ell li demana —abans d’anar-se’n a Sicilia—, que convide a la cerimònia al seu germà, Ronny (Nicholas Cage) —en el que no es parla, des de fa cinc anys—, acodix al forn a on ell treballa i, en el primer encontre, sorgix de repent una forta atracció entre els dos… La lluna, d’eixa primera nit que passen junts, farà lo restant. Com diu u dels personages: «la bella lluna atrau a la dòna cap a l’home…»; i ya es sap… Història de llops, de transformació, d’amor i maneres de fer; de família i del desig de viure. Tot en un joc subtil i delicat,
Cartell de la película
Guanyadora de tres òscars —per a Cher i Olympia Dukakis (com a mare de Loretta), i un atre al guió original—, esta película és, sense dubte, una de les millors de Norman Jewison, premi al millor director en el Festival de Berlín, per esta cinta.
Autor d’obres tan conegudes com: ¡Que venen els russos! (1966), En la calor de la nit (1967) i El violiniste en la teulada (1971), Jewison imprimix a Enchís de lluna una vitalitat i un ritme —en l’inestimable ajuda de grans interpretacions— que fan d’esta una de les comedies més icòniques de finals dels huitanta.
Enchís de lluna, se rodà en Nova York: Brooklyn —l’escenari de l’història—, i el West Side de Manhattan, principalment, mentres els interiors se feren en els Leslie Street Studios, de Toronto.
El centre neuràlgic de l’història és la casa familiar dels Castorini —un edifici de 520 metros quadrats que es posà a la venda l’any anterior, per només 14 millons de dólars—. En el 19 de Cranberry Street —cantó en Willow St.—, la casa està molt prop del East river, que veem, al fondo, quan Loretta, de matí, torna de l’òpera. L’edifici manté l’essència del tranquil barri residencial de Brooklyn Heights, un barri de cases baixes i coloristes, en grans arbres verts. Vos invite a perdre-vos pels seus carrers sense pressa, com u més dels personages de la película, i gojar, des del Brooklyn Heights Promenade, d’una de les vistes més belles del Downtown de Manhattan, ad esta vora del riu.
Casa dels CastoriniCarrer de Brooklyn HeightsBrooklyn Heights Promenade
Al sur, en Carroll Gardens, tindreu el forn Cammareri, a on la parella protagonista es troba per primera volta, abans de quedar baix l’efecte de la Lluna de Cosmo, el pare de Loretta (Vincent Gardenia) —nominat també per esta película—.
El restant de localisacions, nos queden a l’atra banda del riu. Creuarem pel pont de Brooklyn —que no l’oblidareu mai, i que el cine vos recordarà sempre—. En el 177 de Sullivan Street —cap a l’oest, prop de Bleecker St,—, trobareu la funerària a on treballa Loretta. Ara, pegueu un mosset en el Gran Ticino —de la película—, que en realitat és el café Cluny, un chicotet restaurant francoamericà —en el 284 West 12th St., del West Village—. I, de nou, vos done temps lliure, ara, per a passejar, ad esta banda del riu, pels carrers del Soho, South Village i del Greenwich Vilage, que Loretta recorre en la gran pantalla davant dels nostres ulls, carrers que no tenen cap relació en LitleItaly, pero que transmeten l’autèntic sabor del Nova York més tradicional.
Fotograma de la película: Gran Ticino
I com a gran a final, visitarem —en el 30 Lincoln Plaza— el Metropolitan Opera House, l’atre punt fonamental de la película, degut a l’omnipresent presència de La Bohème, eixa passió que Ronny sent per l’òpera. La millor opció per a vore, en tot el seu esplendor, este teatre és fer-ho en dia de representació. Llavors gojareu de la seua bella frontera, totalment allumenada. Per si algú s’anima —té sòrt, temps i diners—, considereu que, enguany, els dies 11, 13. 15, 17, 18, 21, 24 , 25 i 27 d’abril i l’1 i 2 de maig, La Bohème torna al Met, Ací vos deixe l’enllaç: (http//www.metopera.org/season/2025-26-season/la-boheme/), per això dels tickets, o per si voleu consultar tota la programació.
Met, en nit de representacióLa Bohème, Met
Enchís de lluna, recuperà la comèdia romàntica quan pareixia absolutament fòra de joc, en els huitanta. Darrere vindran: La princesa promesa (1987), Quan Harry trobà a Sally (1989), Pretty Woman (1990), Quatre bodes i un funeral (1994) i Nothing Hill (1999)…
Fotograma de la película. Esperant a Johnny en la cuina
Este mes recorrerem u dels barris més chicotets de Valéncia: el barri de la Fonteta de Sant Lluís. El perímetro del barri va per la carrera de la Font de Sant Lluís, travessant el carrer d’Antonio Ferrandis, el carrer Mari Pepa Colomer, el carrer Músic Chapí, carretera d’Artés, el carrer del Pare Presentat, l’avenguda Ausias March, la rotonda dels Hams i el carrer Àngel de Villena.
És un barri rodejat a hores d’ara per horta, i les seues alqueries, a on podrem trobar plantades, carchofes, creïlles, carlotes, safanòries, cebes, bledes, pimentons, tomates…
l’horta i masia
El barri manté moltes de les cases de planta baixa i pis que es construïren prop de la parròquia, la quals es va alçar gràcies a la font que curava malalties i fon beneïda pel sant. Se remodelà la font en manises pintades.
frontera de la parròquia
En este barri també es celebra la festa de Sant Vicent Ferrer i la més típica festa valenciana: les Falles, que en este mes de març hem gojat, en les dos falles que conté el barri.
interior de la parròquia
En el mes de juliol se celebren les festes majors del barri.
La parròquia també té un grup de rocieros, i alguns dumenges fan missa rociera.
El barri es transforma molt ràpit en noves construccions que van menjant-se l’horta.
